La (no) independència del BCE

El ministre d’economia Luis de Guindos y Jurado serà el proper vicepresident del Banc Central Europeu (BCE), amb seu a Frankfurt. L’espanyol substituirà el portuguès Vítor Constancio en el comitè executiu del banc emissor a partir de l’1 de juny. Els ministres d’economia i finances de la UE així ho varen confirmar, després de la renúncia del seu únic rival, el governador del banc central d’Irlanda Philip Lane. I els eurodiputats del Parlament Europeu, aquesta setmana, també ho han ratificat. L’espanyol ha rebut 27 vots a favor, 14 en contra i 13 abstencions en una votació secreta de la Comissió d’Assumptes Econòmics i Monetaris del Parlament Europeu. Els caps d’Estat i Govern de la UE confirmaran el seu nomenament en els propers dies, com també ho farà el consell de govern del BCE, que mai fins ara s’ha oposat a cap nominat, limitant-se a assenyalar que són persones de reconegut prestigi i experiència professional en assumptes monetaris i bancaris. El polític popular deixarà el càrrec de ministre i assumirà les noves funcions a les impressionants instal·lacions del BCE, per un mandat de vuit anys i amb un sou base de 334.080 euros. El seu marcat perfil polític i els conflictes d’interès per haver estat a Lehman Brothers i el nacionalitzat Banco Mare Nostrum no han pesat el més mínim ni han servit per frenar la seva candidatura. La pretesa independència del BCE, el monopoli públic emissor de la moneda europea, és pura ficció. La política monetària té poc de científica i molt de política, responent als interessos dels governs de l’eurozona. Dins de les luxoses oficines del banc emissor, les deliberacions i la presa de decisions estan mediatitzades pels interessos polítics dels països integrants. Tres dels sis membres del poderós executiu del BCE pertanyen als tres grans països de la zona (Alemanya, França i Itàlia), un altre correspon preferentment a Espanya, i els dos restants són de lliure elecció. La quota espanyola al BCE va començar amb Eugenio Domingo Solans i va continuar amb José Manuel González-Páramo. El 2012, però, la presència hispànica al BCE va desaparèixer perquè Yves Mersch, el governador del Banc de Luxemburg, el més petit dels països europeus, va prendre el lloc al candidat del PP, Antonio Sáinz de Vicuña. El descrèdit del desgovern espanyol ho va propiciar, fet que va tenir conseqüències especialment greus en els crítics moments de l’estiu del 2012. Però l’intercanvi de favors polítics en el poder, al final, acaba beneficiant a uns i altres. Guindos va donar suport a l’ascens del socialista portuguès Mario Centeno a la presidència de l’Eurogrup. A canvi, es compra la benevolència dels socialistes en la seva carrera al BCE. Com s’ha demostrat a la recent votació a la comissió del Parlament Europeu, populars i conservadors han votat a favor, ecologistes i l’esquerra en contra, i els socialistes ho han fet dividits.

La imatge del BCE, el monopoli públic emissor dels euros, no es correspon a la d’un organisme independent i tecnocràtic. Ni la política monetària respon a criteris científics. No existeix una política monetària òptima que hagi de ser dirigida per un grup d’economistes que pretenen tenir la veritat absoluta. La manipulació del diner i del tipus d’interès mai és neutral. Sempre genera guanyadors i perdedors, agreujant les desigualtats socials i promovent crisis financeres i econòmiques. Una política monetària expansiva afavoreix els qui s’endeuten i perjudica els estalviadors i el conjunt de la classe treballadora. Els primers veuran com la inflació redueix el valor real del deute, mentre que els segons patiran reduccions en el seu poder adquisitiu. La compra de deute públic per part del BCE afavoreix els governs més malgastadors i dilapidadors dels recursos aliens, però perjudica el conjunt de la societat i, fins i tot, els que encara no han nascut, al carregar-los amb una feixuga hipoteca des del primer moment fetal. La política monetària no és tecnocràtica, sinó eminentment política. La gestió del BCE no és asèptica ni està esterilitzada contra gèrmens indesitjats. Més aviat és instrumental i persegueix interessos i objectius personals. Quan a Rodrigo Rato li han recriminat la seva nefasta gestió, el polític no ha dubtat en etzibar que la crisi financera és competència dels bancs centrals. Però els bancs centrals segueixen ordres dels governs (!). La pretesa independència del banc emissor mai és real. L’elecció de Guindos n’és una prova, com també ho és als EUA el nomenament de Jerome Powell al capdavant de la Reserva Federal. Powell té el suport del president Donald Trump, mentre que la presidenta sortint Janet Yellen el tenia de Barack Obama. Quan el polític té a l’horitzó immediat unes eleccions, no instrumentalitzarà la política monetària amb l’objectiu de contribuir a guanyar-les? La politització de les institucions s’estén imparable. El nomenament dels consellers del BCE també està polititzada i segueix normes de funcionament no escrites, però sabudes. Com sabut és que, després del nomenament de Guindos com a vicepresident, seguirà el de l’alemany Jens Weidmann com a president. Segons totes les previsions, l’actual president del Bundesbank substituirà a Mario Draghi el 2019. I aquesta, la de Weidmann i Guindos, serà una estranya parella. El primer que farà l’alemany és retirar els estímuls monetaris dopants i pujar el tipus d’interès a nivells més normals. I això pot fer mal, molt mal, a un Estat com l’espanyol tan patològicament depenent del crèdit fàcil i barat. Preparem-nos, per tant, per als plors i el cruixit de dents.

____________________________________________________________________________________________

El ministro de economía Luis de Guindos y Jurado será el próximo vicepresidente del Banco Central Europeo (BCE), con sede en Frankfurt. El español sustituirá el portugués Vítor Constancio en el comité ejecutivo del banco emisor a partir del 1 de junio. Los ministros de economía y finanzas de la UE así lo confirmaron, tras la renuncia de su único rival, el gobernador del banco central de Irlanda Philip Lane. Y los eurodiputados del Parlamento Europeo, esta semana, también lo han ratificado. El español ha recibido 27 votos a favor, 14 en contra y 13 abstenciones en una votación secreta de la Comisión de Asuntos Económicos y Monetarios del Parlamento Europeo. Los jefes de Estado y Gobierno de la UE confirmarán su nombramiento en los próximos días, como también lo hará el consejo de gobierno del BCE, que nunca hasta ahora se ha opuesto a ningún nominado, limitándose a señalar que son personas de reconocido prestigio y experiencia profesional en asuntos monetarios y bancarios. El político popular dejará el cargo de ministro en el ejecutivo de Rajoy y asumirá las nuevas funciones en las impresionantes instalaciones del BCE, por un mandato de ocho años y con un sueldo base de 334.080 euros. Su marcado perfil político y los conflictos de interés por haber estado en Lehman Brothers y el nacionalizado Banco Mare Nostrum no han pesado lo más mínimo ni han servido para frenar su candidatura. La pretendida independencia del BCE, el monopolio público emisor de la moneda europea, es pura ficción. La política monetaria tiene poco de científica y mucho de política, respondiendo a los intereses de los gobiernos de la eurozona. Dentro de las lujosas oficinas del banco emisor, las deliberaciones y la toma de decisiones están mediatizadas por los intereses políticos de los países integrantes. Tres de los seis miembros del poderoso ejecutivo del BCE pertenecen a los tres grandes países de la zona (Alemania, Francia e Italia), otro corresponde preferentemente a España, y los dos restantes son de libre elección. La cuota española en el BCE comenzó con Eugenio Domingo Solans y continuó con José Manuel González-Páramo. En 2012, sin embargo, la presencia hispánica en el BCE desapareció porque Yves Mersch, el gobernador del Banco de Luxemburgo, el más pequeño de los países europeos, tomó el puesto al candidato del PP, Antonio Sáinz de Vicuña. El descrédito del desgobierno español lo propició, lo que tuvo consecuencias especialmente graves en los críticos momentos del verano de 2012. Pero el intercambio de favores políticos en el poder, al final, acaba beneficiando a unos y otros. Guindos apoya el ascenso del socialista portugués Mario Centeno a la presidencia del Eurogrupo. A cambio, se compra la benevolencia de los socialistas en su carrera al BCE. Como se ha demostrado en la reciente votación en la comisión del Parlamento Europeo, populares y conservadores han votado a favor, ecologistas y la izquierda en contra, y los socialistas lo han hecho divididos.

La imagen del BCE, el monopolio público emisor de los euros, no se corresponde a la de un organismo independiente y tecnocrático. Ni la política monetaria responde a criterios científicos. No existe una política monetaria óptima destinada a ser dirigida por un grupo de economistas que pretenden tener la verdad absoluta. La manipulación del dinero y del tipo de interés nunca es neutral. Siempre genera ganadores y perdedores, agravando las desigualdades sociales y promoviendo crisis financieras y económicas. Una política monetaria expansiva favorece a quienes se endeudan y perjudica a los ahorradores y el conjunto de la clase trabajadora. Los primeros verán como la inflación reduce el valor real de la deuda, mientras que los segundos sufrirán reducciones en su poder adquisitivo. La compra de deuda pública por parte del BCE favorece los gobiernos más derrochadores y manirrotos de los recursos ajenos, pero perjudica al conjunto de la sociedad e, incluso, a los que aún no han nacido, al cargarlos con una pesada hipoteca desde el primer momento fetal. La política monetaria no es tecnocrática, sino eminentemente política. La gestión del BCE no es aséptica ni está esterilizada contra gérmenes indeseados. Más bien es instrumental y persigue intereses y objetivos personales. Cuando a Rodrigo Rato le recriminaron su nefasta gestión, el político no ha dudado en espetar que la crisis financiera es competencia de los bancos centrales. Pero los bancos centrales siguen órdenes de los gobiernos (!). La pretendida independencia del banco emisor nunca es real. La elección de Guindos es una prueba, como también lo es en EEUU el nombramiento de Jerome Powell al frente de la Reserva Federal. Powell tiene el apoyo del presidente Donald Trump, mientras que la presidenta saliente Janet Yellen lo tenía de Barack Obama. Cuando el político tiene en el horizonte inmediato unas elecciones, ¿no instrumentalizará la política monetaria con el objetivo de contribuir a ganarlas? La politización de las instituciones se extiende imparable. El nombramiento de los consejeros del BCE también está politizada y sigue normas de funcionamiento no escritas, pero conocidas. Como sabido es que, tras el nombramiento de Guindos como vicepresidente, seguirá el del alemán Jens Weidmann como presidente. Según todas las previsiones, el actual presidente del Bundesbank sustituirá a Mario Draghi en 2019. Y esta, la de Weidmann y Guindos, será una extraña pareja. Lo primero que hará el alemán es retirar los estímulos monetarios dopantes y subir el tipo de interés a niveles más normales. Y esto puede hacer daño, mucho daño, a un Estado como el español tan patológicamente dependiente del crédito fácil y barato. Preparémonos para el llanto y el rechinar de dientes.

El croat, la criptomoneda catalana

El croat va ser una moneda de plata del comtat de Barcelona i regne d’Aragó creada el 1285 pel rei Pere II el Gran, i que romandrà vigent pràcticament fins al segle XVIII. Els croats s’emetien des de les seques de Barcelona i Perpinyà, a l’anvers figurava l’efígie del comte de Barcelona, i al revers la creu a la qual devia el nom. El contingut metàl·lic, especialment a la primera etapa de finals del segle XIII i primera meitat del XIV, era molt estable. Concretament, cada croat equivalia a 3,3 grams de plata. La fortalesa de la moneda va ser el fonament sobre el qual es construí l’expansió de la Corona catalanoaragonesa pel Mediterrani i que, per a Manresa, significà la seva època daurada amb monuments tan emblemàtics com la Seu de Manresa o la construcció de la Sèquia amb el miracle de la misteriosa Llum, que tot just acabem de rememorar aquesta setmana. La Fundació Althaia de Manresa rebrà el mes vinent 15.000 croats. Es destinaran a l’hospital de dia d’oncologia i hematologia del centre sanitari. Però no seran 15.000 monedes de plata, sinó la versió catalana del bitcoin. Els creadors de la criptomoneda atorgaran aquesta subvenció perquè volen contribuir en projectes solidaris, tot i que també un altre objectiu és incentivar l’ús de la moneda virtual. De moment, el croat del segle XXI no cotitza i per aquest motiu no té un equivalent en euros. Si els usuaris estiguessin, per exemple, disposats a intercanviar cinc croats per euro, el donatiu a Althaia equivaldria a 3.000 euros. Les monedes virtuals, en general, i el croat en particular, suposen un repte a les monedes fiduciàries actuals com l’euro i el dòlar, fabricades pels bancs centrals i convertides en curs legal per imposició de les autoritats governamentals. El croat apel·la a transaccions de persona a persona, al marge dels estats i els bancs, segurament amb un deix d’esperit catalanista. La manera d’aconseguir croats és comprar-los amb una altra moneda, com l’euro, o minar-los mitjançant la resolució d’un problema matemàtic en què competeixen milers d’ordinadors en xarxa.

Les monedes fiduciàries, com l’euro i el dòlar, són monopolis públics molt gelosament custodiats pels estats. Quan un govern, malgrat establir impostos elevats, no en té prou per finançar la seva despesa, s’endeuta. Els títols de deute públic són subscrits, entre altres, pels bancs nacionals. I aquests obtenen finançament del banc central amb la garantia, precisament, del deute públic. Amb el diner creat del no-res, els governs, primers beneficiats de l’expansió monetària, poden continuar creixent. Es tracta, per tant, d’un cercle viciós. Quan el nou diner comença a circular per la societat, genera desigualtats socials injustes. Els primers a qui arribi hi surten guanyant a l’esquena de la resta de la població. Alguns preus incrementaran ràpidament, i altres tardaran més i ho faran en menor intensitat. Alguns s’enriquiran i molts s’empobriran. Si l’endeutament no és suficient per finançar l’Estat, el tercer mecanisme és la inflació. Senzillament, es tracta de fer funcionar la impremta del Banc Central. Davant d’aquest control últim, amb poders de creació monetària pràcticament il·limitats (abans de caure en una hiperinflació), les criptomonedes ofereixen una alternativa interessant. El seu disseny original en limita la quantitat, i l’escassetat de monedes garanteix el poder adquisitiu, impedint la inflació descontrolada. Lluny d’estar amagats en xifrats obscurs, les transaccions amb monedes virtuals són públiques. Això li dóna al sistema una fortalesa, perquè cap persona o grup reduït controla les criptomonedes. La mineria del bitcoin, per exemple, estableix un màxim de monedes (21 milions). En principi, es podrien haver generat d’entrada els 21 milions d’unitats monetàries amb el programari. Tanmateix, això hauria matat el projecte en el moment zero. Amb la generació successiva de moneda, hi ha un incentiu perquè es deixin els ordinadors treballant en la resolució dels algoritmes matemàtics que els encunyen.

L’actual sistema monetari i financer, basat en una moneda fiduciària, no vinculada a l’or i sense valor real, controlada pel Banc Central, és el causant de moltes ineficiències econòmiques, injustícies socials i crisis financeres periòdiques. La competència és bona i necessària en tots els àmbits, però els governs impedeixen la competència monetària. Sovint, han confiscat als ciutadans l’or, que durant segles i mil·lennis ha actuat com a veritable moneda internacional. El president nord-americà Franklin Delano Roosevelt, a l’ordre executiva 6102 signada l’abril de 1933, prohibia la tinença privada d’or. Sota penes de multa i presó de fins a 10 anys, va requisar tot l’or dels ciutadans. El govern federal es va apropiar del metall preciós, que encara avui conserva. El retorn a una moneda vinculada a l’or obté sempre la negativa de tots els governs, exactament igual com passa amb les monedes virtuals. Les autoritats no volen cedir el control del monopoli de la moneda i el crèdit. Els Bancs Centrals detesten l’amenaça de les criptomonedes, igual que els governs ansien controlar la xarxa global d’Internet. Mentre que el retorn al patró or sembla políticament inviable ara per ara, les criptomonedes han arribat per quedar-se. I, de moment, són les úniques que amenacen el poder absolut dels bancs centrals i les que ofereixen un incipient grau de competència monetària als imperis del dòlar, l’euro o el ien.

____________________________________________________________________________________________

El croat fue una moneda de plata del condado de Barcelona y reino de Aragón creada en 1285 por el rey Pedro II el Grande, y que permanecerá vigente prácticamente hasta el siglo XVIII. Los cruzados se emitían desde las secas de Barcelona y Perpiñán, en el anverso figuraba la efigie del conde de Barcelona, ​​y en el reverso la cruz a la que debía el nombre. El contenido metálico, especialmente en la primera etapa de finales del siglo XIII y primera mitad del XIV, era muy estable. Concretamente, cada croat equivalía a 3,3 gramos de plata. La fortaleza de la moneda fue el fundamento sobre el que se construyó la expansión de la Corona catalanoaragonesa por el Mediterráneo y que, para Manresa, significó su época dorada con monumentos tan emblemáticos como la Seo de Manresa o la construcción de la Sèquia con el milagro de la misteriosa Luz, que rememoramos cada 21 de febrero. La Fundación Althaia de Manresa recibirá el próximo mes 15.000 croats. Se destinarán al hospital de día de oncología y hematología del centro sanitario. Pero no serán 15.000 monedas de plata, sino la versión catalana del Bitcoin. Los creadores de la criptomoneda otorgarán esta subvención porque quieren contribuir en proyectos solidarios, aunque también otro objetivo es incentivar el uso de la moneda virtual. De momento, el croat del siglo XXI no cotiza y por este motivo no tiene un equivalente en euros. Si los usuarios estuvieran, por ejemplo, dispuestos a intercambiar cinco croats por euro, el donativo a Althaia equivaldría a 3.000 euros. Las monedas virtuales, en general, y el croat en particular, suponen un reto a las monedas fiduciarias actuales como el euro y el dólar, fabricadas por los bancos centrales y convertidas en curso legal por imposición de las autoridades gubernamentales. El croat apela a transacciones de persona a persona, al margen de los estados y los bancos, seguramente con una pizca de espíritu catalanista. La manera de conseguir croats es comprarlos con otra moneda, como el euro, o minar mediante la resolución de un problema matemático en el que compiten miles de ordenadores en red.

Las monedas fiduciarias, como el euro y el dólar, son monopolios públicos muy celosamente custodiados por los estados. Cuando un gobierno, a pesar de establecer impuestos elevados, no le basta para financiar su gasto, se endeuda. Los títulos de deuda pública son suscritos, entre otros, por los bancos nacionales. Y estos obtienen financiación del banco central con la garantía, precisamente, de la deuda pública. Con el dinero creado de la nada, los gobiernos, primeros beneficiados de la expansión monetaria, pueden continuar creciendo. Se trata, por tanto, de un círculo vicioso. Cuando el nuevo dinero empieza a circular por la sociedad, genera desigualdades sociales injustas. Los primeros a quienes llega salen ganando a espaldas del resto de la población. Algunos precios incrementarán rápidamente, y otros tardarán más y lo harán en menor intensidad. Algunos se enriquecerán y muchos se empobrecerán. Si el endeudamiento no es suficiente para financiar el Estado, el tercer mecanismo es la inflación. Sencillamente, se trata de hacer funcionar la imprenta del Banco Central. Ante este control último, con poderes de creación monetaria prácticamente ilimitados (antes de caer en una hiperinflación), las criptomonedes ofrecen una alternativa interesante. Su diseño original limita la cantidad, y la escasez de monedas garantiza el poder adquisitivo, impidiendo la inflación descontrolada. Lejos de estar escondidos en cifrados oscuros, las transacciones con monedas virtuales son públicas. Esto le da al sistema una fortaleza, puesto que ninguna persona o grupo reducido controla las criptomonedes. La minería del Bitcoin, por ejemplo, establece un máximo de monedas (21 millones). En principio, se podrían haber generado de entrada los 21 millones de unidades monetarias con el software. Sin embargo, esto habría matado el proyecto en el momento cero. Con la generación sucesiva de moneda, hay un incentivo para que se dejen los ordenadores trabajando en la resolución de los algoritmos matemáticos que los acuñan.

El actual sistema monetario y financiero, basado en una moneda fiduciaria, no vinculada al oro y sin valor real, controlada por el Banco Central, es el causante de muchas ineficiencias económicas, injusticias sociales y crisis financieras periódicas. La competencia es buena y necesaria en todos los ámbitos, pero los gobiernos impiden la competencia monetaria. A menudo, se han incautado del oro de los ciudadanos, que durante siglos y milenios ha actuado como verdadera moneda internacional. El presidente estadounidense Franklin Delano Roosevelt, en la orden ejecutiva 6102 firmada en abril de 1933, prohibía la tenencia privada de oro. Bajo penas de multa y prisión de hasta 10 años, requisó todo el oro de los ciudadanos. El gobierno federal se apropió del metal precioso, que aún hoy conserva. El retorno a una moneda vinculada al oro obtiene siempre la negativa de todos los gobiernos, exactamente igual como ocurre con las monedas virtuales. Las autoridades no quieren ceder el control del monopolio de la moneda y el crédito. Los Bancos Centrales detestan la amenaza de las criptomonedes, al igual que los gobiernos ansían controlar la red global de Internet. Mientras que el retorno al patrón oro parece políticamente inviable hoy por hoy, las criptomonedes han llegado para quedarse. Y, de momento, son las únicas que amenazan el poder absoluto de los bancos centrales y las que ofrecen un incipiente grado de competencia monetaria a los imperios del dólar, el euro o el yen.

L’expulsió dels canvistes del temple

L’episodi que narra l’evangelista Joan ens pot sorprendre. Jesús de Natzaret, el Príncep de la Pau, l’Anyell de Déu, el qui para l’altra galta quan és injustament bufetejat i perdonarà els seus botxins a la creu, utilitza la violència per expulsar del temple els canvistes i venedors de bestiar. Amb un fuet de cordes a les mans, els aboca les taules i els fa fora per la força. Mai Jesús havia mostrat una resposta tan contundent. ¿Quin comportament tan profundament ultratjant provoca aquesta reacció tan violenta? Els pelegrins que anaven al temple de Jerusalem compraven animals, com vedells, moltons i coloms, que sacrificaven en honor a Déu. Els canvistes feien negoci amb el servei que avui anomenaríem Forex, això és, l’intercanvi de divises. Els sacerdots exigien el pagament en la moneda oficial jueva, el xéquel, que era equivalent a una mesura física d’ordi. En absència d’oficines bancàries, els jueus que portaven monedes gregues i romanes les canviaven per la moneda hebrea amb aquests canvistes del Temple de Jerusalem, que actuaven com a protobanquers i negociadors de divises. ¿Podem entendre que Jesús s’oposa a tot intercanvi mercantil? No. En diferents moments del seu ministeri públic es preocupa de l’aliment de la gent i pregunta on es pot comprar pa. També en la seva etapa a Natzaret, treballant a la fusteria del patriarca Josep, obtenia els béns bàsics amb l’intercanvi i el fruit del seu treball. Jesús esclata contra els canvistes del Temple. Com ens recorda el profeta Isaïes (“heu convertit el temple d’oració en una cova de lladres”), ho fa contra les estafes i enganys. A Jesús li indigna profundament el que veu, perquè res té a veure amb el veritable culte a Déu en esperit, que vol amor i no sacrificis. A Déu no se’l pot comprar amb sacrificis i ofrenes, ni pot ser l’excusa per bastir una trama d’interessos particulars i egoismes innobles. La simonia, o compra de càrrecs eclesiàstics i espirituals amb diners, mai és acceptable. El 1517 (just ara hem recordat els cinc-cents anys) Martí Luter es va rebel·lar contra la compravenda d’indulgències i l’absolució dels pecats a canvi de diners i béns materials. La relació amb el misteri diví s’ha de viure amb fe i esperit, amb amor fratern i solidari. En les mateixes paraules de Jesús, “Déu vol amor i no sacrificis”. Finalment, destacar que quan l’evangelista Joan narra aquests fets, el Temple de Jerusalem ja havia estat destruït per l’Imperi Romà. Per això Jesús ens parla que en tres dies reconstruiria el temple de nou. Ell és el nou temple i la seva mort l’únic sacrifici.

____________________________________________________________________________________________

El episodio que narra el evangelista Juan nos puede sorprender. Jesús de Nazaret, el Príncipe de la Paz, el Cordero de Dios, que pone la otra mejilla cuando es injustamente abofeteado y perdonará a sus verdugos en la cruz, utiliza la violencia para expulsar del templo a los cambistas y vendedores de ganado. Con un látigo de cuerdas en las manos, vuelca las mesas y los echa por la fuerza. Nunca Jesús había mostrado una respuesta tan contundente. ¿Qué comportamiento tan profundamente ultrajante provoca esta reacción tan violenta? Los pelegrinos que iban al templo de Jerusalén compraban animales, como bueyes, ovejas y palomas, que sacrificaban en honor a Dios. Los cambistas hacían negocio con el servicio que hoy llamaríamos Forex, esto es, el intercambio de divisas. Los sacerdotes exigían el pago en la moneda oficial judía, el shekel, que era equivalente a una medida física de cebada. En ausencia de oficinas bancarias, los judíos que llevaban monedas griegas y romanas las cambiaban por la moneda hebrea con estos cambistas del Templo de Jerusalén, que actuaban como protobanqueros y negociadores de divisas. ¿Podemos entender que Jesús se opone a todo intercambio mercantil? No. En diferentes momentos de su ministerio público se preocupa del alimento de la gente y pregunta dónde se puede comprar pan. También en su etapa en Nazaret, trabajando en la carpintería del patriarca José, obtenía los bienes básicos con el intercambio y el fruto de su trabajo. Jesús estalla contra los cambistas del Templo. Como nos recuerda el profeta Isaías (“ha convertido el templo de oración en una cueva de ladrones”), lo hace contra las estafas y engaños. A Jesús le indigna profundamente lo que ve, porque nada tiene que ver con el verdadero culto a Dios en espíritu, que quiere amor y no sacrificios. A Dios no se le puede comprar con sacrificios y ofrendas, ni puede ser la excusa para construir una trama de intereses particulares y egoísmos innobles. La simonía, o compra de cargos eclesiásticos y espirituales con dinero, nunca es aceptable. En 1517 (justo ahora hemos recordado los quinientos años) Martín Lutero se rebeló contra la compraventa de indulgencias y la absolución de los pecados a cambio de dinero y bienes materiales. La relación con el misterio divino se debe vivir con fe y espíritu, con amor fraterno y solidario. En las mismas palabras de Jesús, “Dios quiere amor y no sacrificios”. Finalmente, destacar que cuando el evangelista Juan narra estos hechos, el Templo de Jerusalén ya había sido destruido por el Imperio Romano. Por eso Jesús nos habla de que en tres días reconstruiría el templo de nuevo. Él es el nuevo templo y su muerte el único sacrificio.

Com a Holanda o l’Iran?

Aquesta setmana, Holanda ha donat la llum verda a una polèmica llei que converteix automàticament tots els ciutadans de més de 18 anys en donants d’òrgans. Tots els ciutadans dels Països Baixos, a partir de l’1 de juliol del 2020, data que entrarà en vigor la nova llei, es convertiran en donants de les seves despulles mortals, per defecte, a les autoritats del país. Només se’n salvaran els que, en vida, hagin manifestat explícitament que no ho volen. Tots els altres, tots els ciutadans que no mostrin de manera fefaent aquest rebuig, quedaran registrats en el sistema amb l’etiqueta de “no s’hi oposa”. Els qui la mort sorprèn de manera inesperada, els enfeinats que no disposen de massa temps per perdre amb tràmits burocràtics o, senzillament, els que allarguen massa la declaració d’últimes voluntats, passaran al dipòsit de cadàvers amb la possibilitat que se’ls extirpi el cor, els ulls, els pulmons o qualsevol altre òrgan. La nova llei de donants ha sigut aprovada al Senat holandès amb 38 vots a favor i 36 en contra, després d’haver estat debatuda al Congrés amb l’ajustat resultat de 75 vots a favor i 74 en contra. El motiu de fons, i que es pretén millorar, és que unes 130 persones moren cada any a Holanda mentre estan en llista d’espera per a un fetge o un ronyó, i les campanyes per persuadir els ciutadans a inscriure’s voluntàriament com a donants no han donat grans resultats. La mesura, i amb tota la raó, ha provocat una gran polèmica al país de la dinastia Orange. Apart dels greuges morals que comporta, els costos i problemes d’aquesta llei no asseguren que tingui més bons resultats que el sistema actual, que exigeix registrar-se en vida per ser donant després de morir. ¿Pot el Govern, per defecte, decidir sobre el cos d’un ciutadà difunt? ¿Pot el polític confiscar, per defecte, la propietat privada dels contribuents? No i no. Amb el pretext de resoldre un problema, com és la manca de donants, aquesta llei obre la porta a un munt d’arbitrarietats i a un intervencionisme estatal no justificable. També hi ha manca d’aspirants a soldats professionals i això no justifica que, en absència de manifestació expressa, l’Estat pugui segrestar els joves per nodrir un exèrcit professional. També hi ha poca gent que decideixi voluntàriament donar el seu patrimoni a Hisenda i això no justifica, sense comunicació prèvia del contribuent, la confiscació de totes les propietats dels ciutadans. L’administració no hauria d’assetjar el lliure albir de l’individu ni condicionar les seves decisions. El cos dels holandesos no és propietat de l’Estat, sinó de cadascun d’ells. Aquesta llei no solament és una intromissió inacceptable en les llibertats dels ciutadans, sinó que també es pot mostrar inefectiva per resoldre el problema de la manca de donants.

El mercat d’òrgans humans està prohibit pels governs de tot el món, amb la notable excepció de l’Iran. Cobrar per la venda d’un ronyó, ni que sigui en hospitals públics i sota la supervisió estricta de facultatius mèdics amb les màximes garanties sanitàries, no està permès. No és possible. Es considera repugnant, molt políticament incorrecte i un acte del tot reprovable. Si vendre un ronyó per salvar una vida és inacceptable, ens hauríem de preguntar per què sí que ho és cobrar per ser soldat, per exemple, professió estadísticament més perillosa que la donació d’un òrgan. Els milers de persones amb falla renal crònica han de sotmetre’s a teràpia de diàlisi, una mitjana de tres vegades per setmana, amb el patiment i elevats costos que suposa, fins que es realitzi (o no) el trasplantament d’un ronyó. Segons dades de la Societat de Nefrologia, més de 50.000 persones pateixen aquesta malaltia a Espanya, i cada any es diagnostiquen més de 5.000 nous casos. El trasplantament del ronyó només pot procedir d’un familiar molt proper (sense contraprestació econòmica) o d’un donant voluntari que hagi mort (amb possibilitat de compatibilitat reduïda). L’excés de demanda d’òrgans i la manca d’oferta genera una situació d’escassetat crònica que significarà la mort cada any de molts pacients en llista d’espera. Com succeeix sempre que el govern prohibeix una activitat de compravenda, sorgeixen els mercats negres. Amb dades de l’OMS, l’extirpació d’un ronyó, en condicions precàries i mai declarades, es paga a uns 5.000 dòlars. I l’intermediari ho ven per 150.000 dòlars, aproximadament trenta vegades més. Aquesta activitat no legal dóna lloc al sorgiment d’organitzaciones delictives, que no dubtaran fins i tot en segrestar, drogar i matar joves sans amb el propòsit de comercialitzar els seus òrgans vitals. L’alternativa a aquest problema no és la llei aprovada a Holanda, sinó la regulació legal del mercat de ronyons. Només cal veure quins són els resultats aconseguits a l’Iran, d’encà la liberalització. Malgrat les deficiències regulatòries al país xiïta, les llistes d’espera s’han eliminat, amb el que això significa de vides salvades, i els trasplantaments il·legals, associats a l’actuació de màfies i amb la mort segura del donant segrestat, s’han eradicat. Per tant, sí hi ha una solució a la manca d’òrgans vitals i a les llistes d’espera: són els mercats. Ja sabem que la mort física és l’única certesa d’aquesta vida (l’altra és el pagament d’impostos). Doncs bé, ¿permetrem que l’Estat s’apoderi dels cossos dels difunts, amb el pretext que falten donants d’òrgans?

____________________________________________________________________________________________

Holanda ha dado la luz verde a una polémica ley que convierte automáticamente todos los ciudadanos de más de 18 años en donantes de órganos. Todos los ciudadanos de los Países Bajos, a partir del 1 de julio de 2020, fecha que entrará en vigor la nueva ley, se convertirán en donantes de sus restos mortales, por defecto, a las autoridades del país. Sólo se salvarán los que, en vida, hayan manifestado explícitamente que no lo quieren. Todos los demás, todos los ciudadanos que no muestren fehacientemente este rechazo, quedarán registrados en el sistema con la etiqueta de “no se opone”. Quienes la muerte sorprende de manera inesperada, los atareados que no disponen de demasiado tiempo para perder con trámites burocráticos o, sencillamente, los que alargan demasiado la declaración de últimas voluntades, pasarán al depósito de cadáveres con la posibilidad de que se les extirpe el corazón, los ojos, los pulmones o cualquier otro órgano. La nueva ley de donantes ha sido aprobada en el Senado holandés con 38 votos a favor y 36 en contra, después de haber sido debatida en el Congreso con el ajustado resultado de 75 votos a favor y 74 en contra. El problema subyacente, y que se pretende mejorar, es que unas 130 personas mueren cada año en Holanda mientras están en lista de espera para trasplante de hígado o riñón, y las campañas para persuadir a los ciudadanos a inscribirse voluntariamente como donantes no han dado grandes resultados. La medida, con toda la razón del mundo, ha provocado una gran polémica en el país de la dinastía Orange. Aparte de los agravios morales que conlleva, los costes y problemas de esta ley no aseguran que tenga mejores resultados que el sistema actual, que exige registrarse en vida para ser donante después de la muerte. ¿Puede el Gobierno, por defecto, decidir sobre el cuerpo de un ciudadano difunto? ¿Puede el político confiscar, por defecto, la propiedad privada de los contribuyentes? No y no. Con el pretexto de resolver un problema, como es la falta de donantes, esta ley abre la puerta a un montón de arbitrariedades y un intervencionismo estatal no justificable. También hay falta de aspirantes a soldados profesionales y eso no justifica que, en ausencia de manifestación expresa, el Estado pueda secuestrar los jóvenes para nutrir un ejército profesional. También hay poca gente que decida voluntariamente dar su patrimonio a Hacienda y eso no justifica, sin comunicación previa del contribuyente, la confiscación de todas las propiedades de los ciudadanos. La administración no debería acosar el libre albedrío del individuo ni condicionar sus decisiones. El cuerpo de los holandeses no es propiedad del Estado, sino de cada uno de ellos. Esta ley no sólo es una intromisión inaceptable en las libertades de los ciudadanos, sino que también se puede mostrar inefectiva para resolver el problema de la falta de donantes.

El mercado de órganos humanos está prohibido por los gobiernos de todo el mundo, con la notable excepción de Irán. Cobrar por la venta de un riñón, aunque sea en hospitales públicos y bajo la supervisión estricta de facultativos médicos con las máximas garantías sanitarias, no está permitido. No es posible. Se considera repugnante, muy políticamente incorrecto y un acto del todo reprobable. Si vender un riñón para salvar una vida es inaceptable, deberíamos preguntarnos por qué sí lo es cobrar por ser soldado, por ejemplo, profesión estadísticamente más peligrosa que la donación de un órgano. Los miles de personas con falla renal crónica deben someterse a terapia de diálisis, un promedio de tres veces por semana, con el sufrimiento y elevados costes que ello supone, hasta que se realice (o no) el trasplante de un riñón. Según datos de la Sociedad de Nefrología, más de 50.000 personas padecen esta enfermedad en España, y cada año se diagnostican más de 5.000 nuevos casos. El trasplante del riñón sólo puede proceder de un familiar muy cercano (sin contraprestación económica) o de un donante voluntario que haya muerto (con posibilidad de compatibilidad reducida). El exceso de demanda de órganos y la falta de oferta genera una situación de escasez crónica que significará la muerte cada año de muchos pacientes en lista de espera. Como sucede siempre que el gobierno prohíbe una actividad de compraventa, surgen los mercados negros. Con datos de la OMS, la extirpación de un riñón, en condiciones precarias y nunca declaradas, se paga a unos 5.000 dólares. Y el intermediario lo vende por 150.000 dólares, aproximadamente treinta veces más. Esta actividad no legal da lugar al surgimiento de organizaciones delictivas, que no dudarán incluso en secuestrar, drogar y matar jóvenes sanos con el propósito de comercializar sus órganos vitales. La alternativa a este problema no es la ley aprobada en Holanda, sino la regulación legal del mercado de riñones. Sólo hay que ver cuáles son los resultados conseguidos en Irán, desde la liberalización. A pesar de las deficiencias regulatorias en el país chiíta, las listas de espera se han eliminado, con lo que esto significa de vidas salvadas, y los trasplantes ilegales, asociados a la actuación de mafias y con la muerte segura del donante secuestrado, se han erradicado. Por lo tanto, sí hay una solución a la falta de órganos vitales y a las listas de espera: son los mercados. Ya sabemos que la muerte física es la única certeza de esta vida (la otra es el pago de impuestos). Pues bien, ¿vamos a permitir que el Estado se apodere de los cuerpos de los difuntos, con el pretexto de que faltan donantes de órganos?

“It’s the interest rate, stupid”

Des dels mínims del 2009, els preus de les accions mundials han anat augmentant sense excessives estridències, fins els primers dies d’aquest mes de febrer, quan la mitjana industrial del Dow Jones ha caigut més de 2.200 punts (-8.5%) i el S&P 500 també ho ha fet més del 8% des dels màxims de finals de gener. Sense disposar de cap oracle ni pretenent emular les prediccions d’una pitonissa, en un recent article ja vàrem comentar, amb preocupació, la possibilitat d’estar a les portes d’un nou crac borsari (El proper crac, Regió7 del passat diumenge 28 de gener). Aquesta onada de pànic global té una explicació relativament senzilla, que té a veure amb la política monetària ultraexpansiva realitzada pels principals bancs centrals del planeta. Mai s’havia fet res semblant enlloc. Amb l’anomenat quantitative easing els bancs centrals han comprat enormes quantitats de deute públic dels Estats i bons corporatius de grans empreses connectades políticament amb el regulador. La idea era senzilla. Es tractava que els bancs comercials tornessin a concedir crèdit per posar en marxa de nou un altre cicle, formant noves bombolles especulatives. Si els bancs no prestaven, perquè tenien els seus propis balanços farcits d’actius tòxics, el banc central els ho comprava creant del no-res un munt de milions.

Rescatats els bancs en fallida i alliberades les altres entitats financeres d’hipoteques incobrables, se suposava que es reactivarien els préstecs a particulars i empreses. Però els nivells d’endeutament assolits eren ja massa elevats i el que tocava era amortitzar deute, més que no pas continuar amb l’espiral creditícia. Els bancs optaren també per fer un negoci més fàcil, còmode i menys arriscat, consistent en la compra de deute públic. Un negoci rodó: aconsegueix finançament il·limitat del banc emissor al 0% i s’inverteix en deute sobirà que rendeix un 2% o 3%. Un guany segur sense necessitat de fer res. El propi banc central també va decidir comprar deute públic de l’Estat. Així forçava amb les seves pròpies compres que anés baixant cada vegada més la rendibilitat dels bons estatals, fins que arribés a un nivell en què l’endeutament dels governs sortís de franc. L’interès del 0% és quelcom que no s’ha experimentat mai fins ara. Concretament, la FED ha creat dòlars nous per un valor equivalent a quatre vegades el PIB d’Espanya.

¿I això té a veure amb els moviments de les borses dels darrers dies? Sí, hi té molt a veure. Tipus d’interès artificialment baixos distorsionen les decisions de consum i inversió de famílies i empreses, formant bombolles insostenibles que acabaran punxant. La gran disponibilitat de diner barat i l’accés al crèdit fàcil provoca errors massius i sostinguts en sectors de negocis allunyats del consum final, com l’immobiliari, que, tard o d’hora, es convertirà en una recessió econòmica. Un tipus d’interès molt baix desincentiva l’estalvi, però permet iniciar projectes d’inversió amb taxes de rendiment ínfimes o també finançar empreses zombies hiperendeutades que es mantenen artificialment en vida. Així s’entèn com les borses no han deixat de créixer i créixer enmig de la recessió. No té cap sentit que la paràlisi de l’economia real estigui acompanyada d’increments sostinguts de les cotitzacions borsàries. Però just això és el que ha passat durant aquests darrers anys. L’explicació del misteri és senzilla. Part dels milions i milions de dòlars i euros creats del no-res pels bancs centrals han acabat a la borsa, inflant les cotitzacions de Wall Street i d’arreu del món. Unes cotitzacions que poc tenen a veure amb la realitat comptable i la situació econòmica real que viuen les empreses. Uns mercats financers que, altra vegada, dopats pels estímuls monetaris alerten dels desequilibris i amenacen la fràgil recuperació econòmica.

Ludwig von Mises, degà de l’Escola Austríaca, ha explicat magistralment com l’acció dels bancs centrals origina una economia maníaco-depressiva i com les autoritats polítiques, lluny de suavitzar els cicles, contribueixen a desestabilitzar l’economia. Sense interferències del banc central, la taxa d’interès realitza un acte d’equilibri essencial entre prestataris i prestamistes, entre deutors i creditors, entre els que s’endeuten i els que estalvien. Quan algú es planteja expandir l’empresa o iniciar un negoci, només ho farà si espera guanyar prou diners per pagar el préstec, més interessos i, amb sort, assolir un benefici. El tipus d’interès, per tant, no només equilibra el mercat, sinó que també serveix com a estàndard per a què els empresaris avaluïn quins projectes empresarials val la pena emprendre i quins no. La creació de diners del no-res, l’expansió del crèdit i l’abaratiment artificial del tipus d’interès fa que les empreses s’equivoquin massivament al tenir la impressió que hi ha més recursos estalviats que els realment existents. Alhora, els consumidors utilitzen el crèdit barat per hipotecar-se amb una nova vivenda, canviar el cotxe o fer un viatge al Carib. S’inicia l’etapa de falsa expansió acompanyada de pujades a les borses, tot basat en els estímuls monetaris, que actuen talment com una droga. Però la ressaca acabarà arribant. Aleshores hi haurà els plors i el cruixit de dents.

P.S.: Que els reguladors borsaris, com els presidents de les borses i altres destacats polítics, ens vulguin fer creure que es tracta tot plegat d’ordres de venda massives aleatòriament llançades per ordinadors interconnectats és senzillament ofensiu.

____________________________________________________________________________________________

Desde los mínimos de 2009, los precios de las acciones mundiales han ido aumentando sin excesivas estridencias, hasta los primeros días de este mes de febrero de 2018, cuando la media industrial del Dow Jones ha caído más de 2.200 puntos (-8.5%) y el S&P 500 también lo ha hecho más del 8% desde los máximos de finales de enero. Sin disponer de ningún oráculo ni pretender emular las predicciones de una pitonisa, en un reciente artículo ya comentamos, con preocupación, la posibilidad de estar a las puertas de un nuevo crack bursátil (El próximo crack, Regió7, domingo 28 de enero). Esta ola de pánico global tiene una explicación relativamente sencilla, que tiene que ver con la política monetaria ultraexpansiva realizada por los principales bancos centrales del planeta. Nunca se había hecho nada parecido en ninguna otra parte. Con el llamado quantitative easing los bancos centrales compraron enormes cantidades de deuda pública de los Estados y bonos corporativos de grandes empresas conectadas políticamente con el regulador. La idea era sencilla. Se trataba de que los bancos comerciales volvieran a conceder crédito para poner en marcha de nuevo otro ciclo, formando nuevas burbujas especulativas. Si los bancos no prestaban, porque tenían sus propios balances rellenos de activos tóxicos, el banco central se lo compraba creando de la nada un montón de millones.

Rescatados los bancos en quiebra y liberadas las otras entidades financieras de hipotecas incobrables, se suponía que se reactivarían los préstamos a particulares y empresas. Pero los niveles de endeudamiento alcanzados eran ya demasiado elevados y lo que tocaba era amortizar deuda, más que continuar con la espiral crediticia. Los bancos optaron también por hacer un negocio más fácil, cómodo y menos arriesgado, consistente en la compra de deuda pública. Un negocio redondo: conseguir financiación ilimitada del banco emisor al 0% e invertirla en deuda soberana que rinde un 2% o 3%. Un ganancia segura sin necesidad de hacer nada. El propio banco central también decidió comprar deuda pública del Estado. Así forzaba con sus propias compras que fuese bajando cada vez más la rentabilidad de los bonos estatales, hasta que llegara a un nivel en que el endeudamiento de los gobiernos saliera gratis. El interés del 0% es algo que no se ha experimentado nunca hasta ahora. Concretamente, la FED ha creado dólares nuevos por un valor equivalente a cuatro veces el PIB de España.

¿Y esto tiene que ver con los movimientos de las bolsas de los últimos días? Sí, tiene mucho que ver. Tipo de interés artificialmente bajos distorsionan las decisiones de consumo e inversión de familias y empresas, formando burbujas insostenibles que acabarán pinchando. La gran disponibilidad de dinero barato y el acceso al crédito fácil provoca errores masivos y sostenidos en sectores de negocios alejados del consumo final, como el inmobiliario, que, tarde o temprano, se convertirá en una recesión económica. Un tipo de interés muy bajo desincentiva el ahorro, pero permite iniciar proyectos de inversión con tasas de rendimiento ínfimas o también financiar empresas zombies hiperendeudadas que se mantienen artificialmente en vida. Así se entiende que las bolsas no han dejado de crecer y crecer en medio de la recesión. No tiene ningún sentido que la parálisis de la economía real esté acompañada de incrementos sostenidos de las cotizaciones bursátiles. Pero justo eso es lo que ha pasado durante estos últimos años. La explicación del misterio es sencilla. Parte de los millones y millones de dólares y euros creados de la nada por los bancos centrales han terminado en la bolsa, inflando las cotizaciones de Wall Street y de todo el mundo. Unas cotizaciones que poco tienen que ver con la realidad contable y la situación económica real que viven las empresas. Unos mercados financieros que, otra vez, dopados por los estímulos monetarios alertan de los desequilibrios y amenazan la frágil recuperación económica.

Ludwig von Mises, decano de la Escuela Austriaca, explicó magistralmente cómo la acción de los bancos centrales origina una economía maníaco-depresiva y cómo las autoridades políticas, lejos de suavizar los ciclos, contribuyen a desestabilizar la economía. Sin interferencias del banco central, la tasa de interés realiza un acto de equilibrio esencial entre prestatarios y prestamistas, entre deudores y acreedores, entre los que se endeudan y los que ahorran. Cuando alguien se plantea expandir la empresa o iniciar un negocio, sólo lo hará si espera ganar suficiente dinero para pagar el préstamo, más intereses y, con suerte, lograr un beneficio. El tipo de interés, por lo tanto, no sólo equilibra el mercado, sino que también sirve como estándar para que los empresarios evalúen qué proyectos empresariales vale la pena emprender y cuáles no. La creación de dinero de la nada, la expansión del crédito y el abaratamiento artificial del tipo de interés hace que las empresas se equivoquen masivamente al tener la impresión de que hay más recursos ahorrados que los realmente existentes. Asimismo, los consumidores utilizan el crédito barato para hipotecarse con una nueva vivienda, cambiar el coche o hacer un viaje al Caribe. Es el inicio de la etapa de falsa expansión acompañada de subidas en las bolsas, todo basado en estímulos monetarios que actúan igual que una droga. Pero la resaca acabará llegando. Entonces será el llanto y el crujir de dientes.