Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > El croat, la criptomoneda catalana

El croat, la criptomoneda catalana

Pedro_III_croat_612529

El croat va ser una moneda de plata del comtat de Barcelona i regne d’Aragó creada el 1285 pel rei Pere II el Gran, i que romandrà vigent pràcticament fins al segle XVIII. Els croats s’emetien des de les seques de Barcelona i Perpinyà, a l’anvers figurava l’efígie del comte de Barcelona, i al revers la creu a la qual devia el nom. El contingut metàl·lic, especialment a la primera etapa de finals del segle XIII i primera meitat del XIV, era molt estable. Concretament, cada croat equivalia a 3,3 grams de plata. La fortalesa de la moneda va ser el fonament sobre el qual es construí l’expansió de la Corona catalanoaragonesa pel Mediterrani i que, per a Manresa, significà la seva època daurada amb monuments tan emblemàtics com la Seu de Manresa o la construcció de la Sèquia amb el miracle de la misteriosa Llum, que tot just acabem de rememorar aquesta setmana. La Fundació Althaia de Manresa rebrà el mes vinent 15.000 croats. Es destinaran a l’hospital de dia d’oncologia i hematologia del centre sanitari. Però no seran 15.000 monedes de plata, sinó la versió catalana del bitcoin. Els creadors de la criptomoneda atorgaran aquesta subvenció perquè volen contribuir en projectes solidaris, tot i que també un altre objectiu és incentivar l’ús de la moneda virtual. De moment, el croat del segle XXI no cotitza i per aquest motiu no té un equivalent en euros. Si els usuaris estiguessin, per exemple, disposats a intercanviar cinc croats per euro, el donatiu a Althaia equivaldria a 3.000 euros. Les monedes virtuals, en general, i el croat en particular, suposen un repte a les monedes fiduciàries actuals com l’euro i el dòlar, fabricades pels bancs centrals i convertides en curs legal per imposició de les autoritats governamentals. El croat apel·la a transaccions de persona a persona, al marge dels estats i els bancs, segurament amb un deix d’esperit catalanista. La manera d’aconseguir croats és comprar-los amb una altra moneda, com l’euro, o minar-los mitjançant la resolució d’un problema matemàtic en què competeixen milers d’ordinadors en xarxa.

Les monedes fiduciàries, com l’euro i el dòlar, són monopolis públics molt gelosament custodiats pels estats. Quan un govern, malgrat establir impostos elevats, no en té prou per finançar la seva despesa, s’endeuta. Els títols de deute públic són subscrits, entre altres, pels bancs nacionals. I aquests obtenen finançament del banc central amb la garantia, precisament, del deute públic. Amb el diner creat del no-res, els governs, primers beneficiats de l’expansió monetària, poden continuar creixent. Es tracta, per tant, d’un cercle viciós. Quan el nou diner comença a circular per la societat, genera desigualtats socials injustes. Els primers a qui arribi hi surten guanyant a l’esquena de la resta de la població. Alguns preus incrementaran ràpidament, i altres tardaran més i ho faran en menor intensitat. Alguns s’enriquiran i molts s’empobriran. Si l’endeutament no és suficient per finançar l’Estat, el tercer mecanisme és la inflació. Senzillament, es tracta de fer funcionar la impremta del Banc Central. Davant d’aquest control últim, amb poders de creació monetària pràcticament il·limitats (abans de caure en una hiperinflació), les criptomonedes ofereixen una alternativa interessant. El seu disseny original en limita la quantitat, i l’escassetat de monedes garanteix el poder adquisitiu, impedint la inflació descontrolada. Lluny d’estar amagats en xifrats obscurs, les transaccions amb monedes virtuals són públiques. Això li dóna al sistema una fortalesa, perquè cap persona o grup reduït controla les criptomonedes. La mineria del bitcoin, per exemple, estableix un màxim de monedes (21 milions). En principi, es podrien haver generat d’entrada els 21 milions d’unitats monetàries amb el programari. Tanmateix, això hauria matat el projecte en el moment zero. Amb la generació successiva de moneda, hi ha un incentiu perquè es deixin els ordinadors treballant en la resolució dels algoritmes matemàtics que els encunyen.

L’actual sistema monetari i financer, basat en una moneda fiduciària, no vinculada a l’or i sense valor real, controlada pel Banc Central, és el causant de moltes ineficiències econòmiques, injustícies socials i crisis financeres periòdiques. La competència és bona i necessària en tots els àmbits, però els governs impedeixen la competència monetària. Sovint, han confiscat als ciutadans l’or, que durant segles i mil·lennis ha actuat com a veritable moneda internacional. El president nord-americà Franklin Delano Roosevelt, a l’ordre executiva 6102 signada l’abril de 1933, prohibia la tinença privada d’or. Sota penes de multa i presó de fins a 10 anys, va requisar tot l’or dels ciutadans. El govern federal es va apropiar del metall preciós, que encara avui conserva. El retorn a una moneda vinculada a l’or obté sempre la negativa de tots els governs, exactament igual com passa amb les monedes virtuals. Les autoritats no volen cedir el control del monopoli de la moneda i el crèdit. Els Bancs Centrals detesten l’amenaça de les criptomonedes, igual que els governs ansien controlar la xarxa global d’Internet. Mentre que el retorn al patró or sembla políticament inviable ara per ara, les criptomonedes han arribat per quedar-se. I, de moment, són les úniques que amenacen el poder absolut dels bancs centrals i les que ofereixen un incipient grau de competència monetària als imperis del dòlar, l’euro o el ien.

____________________________________________________________________________________________

El croat fue una moneda de plata del condado de Barcelona y reino de Aragón creada en 1285 por el rey Pedro II el Grande, y que permanecerá vigente prácticamente hasta el siglo XVIII. Los cruzados se emitían desde las secas de Barcelona y Perpiñán, en el anverso figuraba la efigie del conde de Barcelona, ​​y en el reverso la cruz a la que debía el nombre. El contenido metálico, especialmente en la primera etapa de finales del siglo XIII y primera mitad del XIV, era muy estable. Concretamente, cada croat equivalía a 3,3 gramos de plata. La fortaleza de la moneda fue el fundamento sobre el que se construyó la expansión de la Corona catalanoaragonesa por el Mediterráneo y que, para Manresa, significó su época dorada con monumentos tan emblemáticos como la Seo de Manresa o la construcción de la Sèquia con el milagro de la misteriosa Luz, que rememoramos cada 21 de febrero. La Fundación Althaia de Manresa recibirá el próximo mes 15.000 croats. Se destinarán al hospital de día de oncología y hematología del centro sanitario. Pero no serán 15.000 monedas de plata, sino la versión catalana del Bitcoin. Los creadores de la criptomoneda otorgarán esta subvención porque quieren contribuir en proyectos solidarios, aunque también otro objetivo es incentivar el uso de la moneda virtual. De momento, el croat del siglo XXI no cotiza y por este motivo no tiene un equivalente en euros. Si los usuarios estuvieran, por ejemplo, dispuestos a intercambiar cinco croats por euro, el donativo a Althaia equivaldría a 3.000 euros. Las monedas virtuales, en general, y el croat en particular, suponen un reto a las monedas fiduciarias actuales como el euro y el dólar, fabricadas por los bancos centrales y convertidas en curso legal por imposición de las autoridades gubernamentales. El croat apela a transacciones de persona a persona, al margen de los estados y los bancos, seguramente con una pizca de espíritu catalanista. La manera de conseguir croats es comprarlos con otra moneda, como el euro, o minar mediante la resolución de un problema matemático en el que compiten miles de ordenadores en red.

Las monedas fiduciarias, como el euro y el dólar, son monopolios públicos muy celosamente custodiados por los estados. Cuando un gobierno, a pesar de establecer impuestos elevados, no le basta para financiar su gasto, se endeuda. Los títulos de deuda pública son suscritos, entre otros, por los bancos nacionales. Y estos obtienen financiación del banco central con la garantía, precisamente, de la deuda pública. Con el dinero creado de la nada, los gobiernos, primeros beneficiados de la expansión monetaria, pueden continuar creciendo. Se trata, por tanto, de un círculo vicioso. Cuando el nuevo dinero empieza a circular por la sociedad, genera desigualdades sociales injustas. Los primeros a quienes llega salen ganando a espaldas del resto de la población. Algunos precios incrementarán rápidamente, y otros tardarán más y lo harán en menor intensidad. Algunos se enriquecerán y muchos se empobrecerán. Si el endeudamiento no es suficiente para financiar el Estado, el tercer mecanismo es la inflación. Sencillamente, se trata de hacer funcionar la imprenta del Banco Central. Ante este control último, con poderes de creación monetaria prácticamente ilimitados (antes de caer en una hiperinflación), las criptomonedes ofrecen una alternativa interesante. Su diseño original limita la cantidad, y la escasez de monedas garantiza el poder adquisitivo, impidiendo la inflación descontrolada. Lejos de estar escondidos en cifrados oscuros, las transacciones con monedas virtuales son públicas. Esto le da al sistema una fortaleza, puesto que ninguna persona o grupo reducido controla las criptomonedes. La minería del Bitcoin, por ejemplo, establece un máximo de monedas (21 millones). En principio, se podrían haber generado de entrada los 21 millones de unidades monetarias con el software. Sin embargo, esto habría matado el proyecto en el momento cero. Con la generación sucesiva de moneda, hay un incentivo para que se dejen los ordenadores trabajando en la resolución de los algoritmos matemáticos que los acuñan.

El actual sistema monetario y financiero, basado en una moneda fiduciaria, no vinculada al oro y sin valor real, controlada por el Banco Central, es el causante de muchas ineficiencias económicas, injusticias sociales y crisis financieras periódicas. La competencia es buena y necesaria en todos los ámbitos, pero los gobiernos impiden la competencia monetaria. A menudo, se han incautado del oro de los ciudadanos, que durante siglos y milenios ha actuado como verdadera moneda internacional. El presidente estadounidense Franklin Delano Roosevelt, en la orden ejecutiva 6102 firmada en abril de 1933, prohibía la tenencia privada de oro. Bajo penas de multa y prisión de hasta 10 años, requisó todo el oro de los ciudadanos. El gobierno federal se apropió del metal precioso, que aún hoy conserva. El retorno a una moneda vinculada al oro obtiene siempre la negativa de todos los gobiernos, exactamente igual como ocurre con las monedas virtuales. Las autoridades no quieren ceder el control del monopolio de la moneda y el crédito. Los Bancos Centrales detestan la amenaza de las criptomonedes, al igual que los gobiernos ansían controlar la red global de Internet. Mientras que el retorno al patrón oro parece políticamente inviable hoy por hoy, las criptomonedes han llegado para quedarse. Y, de momento, son las únicas que amenazan el poder absoluto de los bancos centrales y las que ofrecen un incipiente grado de competencia monetaria a los imperios del dólar, el euro o el yen.

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. Març 20, 2018 a les 6:33 pm

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: