La riquesa de les persones

L’economista polític Adam Smith (1723-1790), un il·lustrat escocès que va viure en temps de la primera Revolució Industrial anglesa, es va preocupar dels processos econòmics que permeten a una societat prosperar i avançar. Els seus estudis no van ser els primers ni els més encertats (només cal pensar en les importants contribucions de l’Escola de Salamanca del segle XVI, amb jesuites tan destacats com Luis de Molina, Luis Saravia de la Calle, Francisco Suárez i Juan de Mariana), però va posar de relleu que l’estalvi i la inversió són imprescindibles per a la creació de riquesa. I com més gran és la riquesa acumulada, més elevat és el nivell de vida del que podem gaudir. Hi ha diferents maneres d’acumular riquesa. Un recent estudi del Banc Mundial (The changing wealth of nations 2018) diferencia el capital humà (capacitats de l’home i la dona per generar ingressos i crear valor afegit), el capital físic (maquinària, edificis, infraestructures…) i el capital natural (petroli, reserves d’aigua, recursos naturals…). Segons l’esmentat estudi, el capital humà és el més important de tots. Seria el responsable del 64% de la riquesa mundial. La importància del capital físic i natural seria molt inferior, del 27% i 9% respectivament. De fet, en economia es sol parlar de l’anomenada maledicció dels recursos naturals. Països dotats amb grans reserves i explotacions de petroli són sistemàticament pobres i miserables. Pensem, per exemple, en Venezuela. Una elit política corrupta s’apodera del control de l’or negre, deixant al marge a la majoria de la població, que malviuen en la indigència. I a l’inrevés també. Països sense recursos naturals s’han situat entre els més pròspers del món. Pensem en Suïssa. O també en Singapur i Hong Kong. La desigualtat entre els països més rics i els més pobres és enorme, ja que els primers disposen d’una riquesa per habitant 52 vegades superior. L’informe considera que la riquesa mundial ha crescut un 66% entre 1995 i 2014, passant de 690 bilions de dòlars a 1.143 bilions (en dòlars constants de 2014). Aquest fet, però, amaga grans desigualtats en la distribució. I és que la riquesa per persona s’ha estancat o reduït a més de 20 països, ja siguin països pobres o països desenvolupats pertanyents a l’OCDE i que han estat molt afectats per la crisi financera de 2008.

Pel que fa a Espanya (any 2014), les dades del Banc Mundial xifren en 342.470 dòlars la riquesa per habitant. Naturalment, cal no confondre la riquesa amb la renda. La riquesa és el valor del patrimoni d’una persona en un moment donat, mentre que la renda són els ingressos percebuts durant un any (pel cas d’Espanya, 29.600 dòlars o 22.780 euros el 2014). La riquesa per càpita espanyola és un 20% inferior a la italiana (427.466 dòlars), un 45% inferior a la irlandesa (627.256 dòlars), un 47% inferior a la de França i el Regne Unit (641.707 i 647.694 dòlars respectivament), un 53% inferior a la d’Alemanya (729.064 dòlars), un 65% inferior a la dels Estats Units (983.280 dòlars) i un 74% inferior a la de Luxemburg (1.288.607 dòlars). De la riquesa mitjana per espanyol, el capital humà és qui té un pes superior (63% del total), mentre que els recursos naturals representen només el 3%.

El capital humà es calcula com el valor dels ingressos d’una persona al llarg de la seva vida laboral, tenint en compte la salut i l’educació. I amb aquestes estimacions del Banc Mundial, les conclusions són clares. Invertir en salut i educació fa les economies més productives i la població més sana, incorporant personal qualificat a la força laboral i accedint a llocs de treball de més productivitat amb sous més elevats. No hi pot haver desenvolupament sostingut i fiable si no tenim en compte el capital humà com el component més important de la riquesa de les nacions. I pel cas espanyol, les xifres són alarmants. La caiguda de la natalitat, l’envelliment de la població i la reducció dels salaris percebuts amenacen seriosament aquest capital humà. Per fer-nos una idea: si el número de naixements era de 670.000 l’any 1975, les xifres es redueixen a només 408.000 l’any 2016. Actualment, Espanya té un saldo vegetatiu negatiu. És a dir, el nombre de defuncions supera el de naixements. En només una dècada s’han deixat d’incorporar en el mercat de treball 2,5 milions de treballadors. I pel que fa referència a la banda alta de la piràmide demogràfica, les persones amb més de 65 anys representaran més del 30% de la població l’any 2050. El govern no té una política que afavoreixi la natalitat ni la conciliació del món familiar amb el professional. Encara pitjor, el blindatge constitucional del pagament dels interessos del deute públic (modificació de l’art. 135 de la Constitució Espanyola l’estiu del 2011) fa preveure retallades importants en les pensions, com també en sanitat i educació. Pensem que els Estats Units acaben de pujar +0,25% el tipus d’interès fins arribar al 1,75%. No passarà massa temps fins que el BCE faci el mateix, obligant Espanya a pagar els interessos de l’enorme volum de deute públic acumulat. La reducció de la població i l’empitjorament del model sanitari i educatiu, fagocitat pel cost dels interessos, malmetrà amb seguretat el capital humà d’Espanya. Aleshores hi haurà els plors i el cruixit de dents.

____________________________________________________________________________________________

El economista Adam Smith (1723-1790), un ilustrado escocés que vivió en tiempos de la primera Revolución Industrial inglesa, se preocupó de los procesos económicos que permiten a una sociedad prosperar y avanzar. Sus estudios no fueron los primeros ni los más acertados (basta pensar en las importantes contribuciones de la Escuela de Salamanca del siglo XVI, con jesuitas tan destacados como Luis de Molina, Luis Saravia de la Calle, Francisco Suárez y Juan de Mariana), pero puso de relieve que el ahorro y la inversión son imprescindibles para la creación de riqueza. Y cuanto mayor es la riqueza acumulada, más elevado es el nivel de vida del que podemos disfrutar. Hay diferentes maneras de acumular riqueza. Un reciente estudio del Banco Mundial (The changing wealth of nations 2018) diferencia el capital humano (capacidades del hombre y la mujer para generar ingresos y crear valor añadido), el capital físico (maquinaria, edificios, infraestructuras …) y el capital natural (petróleo, reservas de agua, recursos naturales …). Según dicho estudio, el capital humano es el más importante de todos. Sería el responsable del 64% de la riqueza mundial. La importancia del capital físico y natural sería muy inferior, del 27% y 9% respectivamente. De hecho, en economía se suele hablar de la llamada maldición de los recursos naturales. Países dotados con grandes reservas y explotaciones de petróleo son sistemáticamente pobres y miserables. Pensemos, por ejemplo, en Venezuela. Una élite política corrupta se apodera del control del oro negro, dejando al margen a la mayoría de la población, que malviven en la indigencia. Y al revés también. Países sin recursos naturales se han situado entre los más prósperos del mundo. Pensemos en Suiza. O también en Singapur y Hong Kong. La desigualdad entre los países más ricos y los más pobres es enorme, ya que los primeros disponen de una riqueza por habitante 52 veces superior. El informe considera que la riqueza mundial ha crecido un 66% entre 1995 y 2014, pasando de 690 billones de dólares a 1.143 billones (en dólares constantes de 2014). Este hecho, sin embargo, esconde grandes desigualdades en la distribución. Y es que la riqueza por persona se ha estancado o reducido en más de 20 países, ya sean países pobres o países desarrollados pertenecientes a la OCDE y que han sido muy afectados por la crisis financiera de 2008.

Con respecto a España (año 2014), los datos del Banco Mundial cifran en 342.470 dólares la riqueza por habitante. Naturalmente, no hay que confundir la riqueza con la renta. La riqueza es el valor del patrimonio de una persona en un momento dado, mientras que la renta son los ingresos percibidos durante un año (para el caso de España, 29.600 dólares o 22.780 euros en 2014). La riqueza per cápita española es un 20% inferior a la italiana (427.466 dólares), un 45% inferior a la irlandesa (627.256 dólares), un 47% inferior a la de Francia y el Reino Unido (641.707 y 647.694 dólares respectivamente), un 53% inferior a la de Alemania (729.064 dólares), un 65% inferior a la de Estados Unidos (983.280 dólares) y un 74% inferior a la de Luxemburgo (1.288.607 dólares). De la riqueza media por español, el capital humano es el que tiene un peso superior (63% del total), mientras que los recursos naturales representan sólo el 3%.

El capital humano se calcula como el valor de los ingresos de una persona a lo largo de su vida laboral, teniendo en cuenta la salud y la educación. Y con estas estimaciones del Banco Mundial, las conclusiones son claras. Invertir en salud y educación hace las economías más productivas y la población más sana, incorporando personal cualificado a la fuerza laboral y accediendo a puestos de trabajo de más productividad con sueldos más elevados. No puede haber desarrollo sostenido y fiable si no tenemos en cuenta el capital humano como el componente más importante de la riqueza de las naciones. Y para el caso español, las cifras son alarmantes. La caída de la natalidad, el envejecimiento de la población y la reducción de los salarios percibidos amenazan seriamente este capital humano. Para hacernos una idea: si el número de nacimientos era de 670.000 en 1975, las cifras se reducen a sólo 408.000 en el año 2016. Actualmente, España tiene un saldo vegetativo negativo. Es decir, el número de defunciones supera el de nacimientos. En sólo una década se han dejado de incorporar en el mercado de trabajo 2,5 millones de trabajadores. Y en relación a la banda alta de la pirámide demográfica, las personas con más de 65 años representarán más del 30% de la población en el año 2050. El gobierno no tiene una política que favorezca la natalidad ni la conciliación del mundo familiar con el profesional. Aún peor, el blindaje constitucional del pago de los intereses de la deuda pública (modificación del art. 135 de la Constitución Española en el verano de 2011) hace prever recortes importantes en las pensiones, así como en sanidad y educación. Pensemos que los Estados Unidos acaban de subir + 0,25% el tipo de interés hasta llegar al 1,75%. No pasará demasiado tiempo hasta que el BCE haga lo mismo, obligando a España a pagar los intereses del enorme volumen de deuda pública acumulada. La reducción de la población y el empeoramiento del modelo sanitario y educativo, fagocitado por el gasto en intereses, dañará con seguridad el capital humano de España. Entonces será el llanto y el rechinar de dientes.

Uber i els taxis

Aquesta setmana la multinacional nord-americana Uber tornava a Barcelona després d’un intent el 2014 que no va reeixir. Fa quatre anys, l’empresa californiana va desembarcar a la ciutat amb un servei prestat per conductors no professionals, però només va estar operativa vuit mesos. A la pressió exercida pel sector del taxi s’hi va afegir el dictamen del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, establint que Uber és una empresa de transport que necessita que els conductors siguin professionals i tinguin llicència per operar. Ara, Uber torna a aterrar a la ciutat comtal amb 120 conductors amb llicències VTC, que utilitzen les empreses de lloguer de vehicles amb conductors professionals. El col·lectiu dels taxistes s’oposa a aquesta competència, tant d’Uber com de Cabify, que consideren deslleial i intrusiva. Amb xifres oficials, hi ha 10.362 taxis a la província de Barcelona. Els taxistes pressionen per a què es compleixi la ràtio d’1 conductor Uber per cada 30 taxis fixada a la legislació estatal, àdhuc intensificant-la si les condicions atmosfèriques (contaminació) o de tràfic (embussos) ho aconsellen. A la ràtio s’hi oposa la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, perquè considera que és abusiva i va en contra de la lliure competència. El pas següent és el pronunciament del Tribunal Suprem. De moment, però, Uber ja opera amb tarifes un 15% inferiors a la mitjana. Aquesta estratègia comercial és criticada durament pels taxistes. Segons ells, reventen els preus i precaritzen l’ocupació. I els missatges de benvinguda a les xarxes socials són amenaçadors i comminatoris: “Estem preparats per a la guerra. No ens rendirem” o “Benvinguts a l’infern”. Uber, però, té altres avantatges, com que els usuaris veuen el preu exacte del trajecte abans de viatjar, es poden afegir diferents destins a un mateix viatge i es poden també dividir les seves tarifes amb altres passatgers.

El sector del taxi és un lobi important que té molta capacitat de pressió sobre les administracions, però no s’adonen que el veritable problema no és la competència «deslleial» d’Uber, sinó precisament la manca de competència en el sector. El veritable problema rau en el sistema d’autoritzacions administratives que converteix el sector dels taxis en un oligopoli regulat per l’Estat. Els ajuntaments controlen el número de llicències i els requisits per ser taxista. Un sector, com tants altres, que està excessivament regulat. És sorprenent i paradoxal que es dongui la culpa de tot a la salvatge competència del lliure mercat, quan la realitat ens mostra mercats profundament intervinguts per l’administració pública i on la lliure competènca brilla per la seva absència. L’administració regula els preus i les tarifes, la quantitat de taxis, el preu de la llicència, el tipus de cotxe i, fins i tot, la indumentària del taxista i el codi de conducta apropiat. Després de la prescriptiva homologació, senzillament no hi ha lloc per a la innovació, la diferenciació o l’adaptació a les necessitats particulars del client. Tanta regulació ofega el sector. Els costos es disparen, mentre que els ingressos estan controlats per l’arbitrària tassació que en fa l’administració pública. Menors ingressos i la inflació de costos redueixen la rendibilitat del sector, coarten la creativitat i la innovació empresarial, anul·len la competència i subordinen el taxista a la voluntat capriciosa del polític regulador. No deixa de ser un senyal clar dels greus errors i inconsistències del paradigme econòmic dominant (monetarista/keynesià), que un sector com el dels taxis, on no hi ha competència, es correspongui amb el mal anomenat model de competència perfecta. El sector dels taxis compleix molts dels requisits d’aquest tipus de mercat: les empreses (els taxistes) són nombroses i no tenen cap poder per fixar el preu (que està regulat), el servei és homogeni, la informació és perfecta (els requisits establerts pel regulador són coneguts), no hi ha publicitat, la tecnologia (el tipus de cotxe) és similar… Però el veritable indicador que determina el grau de competència en un mercat és la llibertat d’entrada i l’absència de privilegis governamentals. On hi ha privilegis i barreres legals d’entrada imposades per l’Estat no hi ha lliure competència, sinó oligopolis i monopolis.

Barcelona és una ciutat turística (potser massa) i Uber és una aplicació usada arreu del món. Els principals usuaris d’aquesta aplicació són els turistes que ja la fan servir en més de 600 ciutats del planeta. Cal urgentment liberalitzar aquests sectors hiperregulats per l’administració. Cal que l’Estat deixi d’imposar uns paràmetres empresarials que han de ser resultat de les forces espontànies del mercat. Cal promoure la competència i liberalitzar l’economia, donant la benvinguda a aplicacions com la d’Uber. La liberalització beneficiaria els consumidors (que pagarien menys per un servei millor), impulsaria el turisme (agilitzant la seva mobilitat) i generaria ocupació (possibilitant llocs de treball als aturats).

____________________________________________________________________________________________

 

Esta semana la multinacional norteamericana Uber volvía a Barcelona después de un intento en 2014 que no tuvo éxito. Hace cuatro años, la empresa californiana desembarcó en la ciudad con un servicio prestado por conductores no profesionales, pero sólo estuvo operativa ocho meses. A la presión ejercida por el sector del taxi se añadió el dictamen del Tribunal de Justicia de la Unión Europea, estableciendo que Uber es una empresa de transporte que necesita que los conductores sean profesionales y tengan licencia para operar. Ahora, Uber vuelve a aterrizar en la ciudad condal con 120 conductores con licencias VTC, que utilizan las empresas de alquiler de vehículos con conductores profesionales. El colectivo de los taxistas se opone a esta competencia, tanto de Uber como de Cabify, que consideran desleal y intrusiva. Con cifras oficiales, hay 10.362 taxis en la provincia de Barcelona. Los taxistas presionan para que se cumpla la ratio de 1 conductor Uber por cada 30 taxis fijada en la legislación estatal, incluso intensificándose si las condiciones atmosféricas (contaminación) o de tráfico (atascos) lo aconsejan. A la ratio se opone la Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia, al considerar que es abusiva y que va en contra de la libre competencia. El paso siguiente es el pronunciamiento del Tribunal Supremo. De momento, sin embargo, Uber ya opera con tarifas un 15% inferiores a la media. Esta estrategia comercial es criticada duramente por los taxistas. Según ellos, revientar los precios y precarizan el empleo. Y los mensajes de bienvenida en las redes sociales son amenazantes y conminatorios: “Estamos preparados para la guerra. No nos rendiremos” o “Bienvenidos al infierno”. Uber, sin embargo, tiene otras ventajas, como que los usuarios ven el precio exacto del trayecto antes de viajar, se pueden añadir diferentes destinos a un mismo viaje y se pueden también dividir sus tarifas con otros pasajeros.

El sector del taxi es un lobi importante que tiene mucha capacidad de presión sobre las administraciones, pero no se da cuenta que el verdadero problema no es la competencia «desleal» de Uber, sino precisamente la falta de competencia en el sector. El verdadero problema radica en el sistema de autorizaciones administrativas que convierte el sector de los taxis en un oligopolio regulado por el Estado. Los ayuntamientos controlan el número de licencias y los requisitos para ser taxista. Un sector, como tantos otros, que está excesivamente regulado. Es sorprendente y paradójico que se dé la culpa de todo a la salvaje competencia del libre mercado, cuando la realidad nos muestra mercados profundamente intervenidos por la administración pública y donde la libre competencia brilla por su ausencia. La administración regula los precios y las tarifas, la cantidad de taxis, el precio de la licencia, el tipo de coche e, incluso, la indumentaria del taxista y el código de conducta apropiado. Tras la prescriptiva homologación, sencillamente no hay lugar para la innovación, la diferenciación o la adaptación a las necesidades particulares del cliente. Tanta regulación ahoga el sector. Los costes se disparan, mientras que los ingresos están controlados por la arbitraria tasación que hace la administración pública. Menores ingresos y la inflación de costes reducen la rentabilidad del sector, coartan la creatividad y la innovación empresarial, anulan la competencia y subordinan el taxista a la voluntad caprichosa del político regulador. No deja de ser una señal clara de los graves errores e inconsistencias del paradigma económico dominante (monetarista/keynesiano), que un sector como el de los taxis, donde no hay competencia, se corresponda con el mal llamado modelo de competencia perfecta. El sector de los taxis cumple muchos de los requisitos de este tipo de mercado: las empresas (los taxistas) son numerosas y no tienen ningún poder para fijar el precio (que está regulado), el servicio es homogéneo, la información es perfecta (los requisitos establecidos por el regulador son conocidos), no hay publicidad, la tecnología (el tipo de coche) es similar… Pero el verdadero indicador que determina el grado de competencia en un mercado es la libertad de entrada y la ausencia de privilegios gubernamentales. Donde hay privilegios y barreras legales de entrada impuestas por el Estado no hay libre competencia, sino oligopolios y monopolios.

Barcelona es una ciudad turística (quizás demasiado) y Uber es una aplicación usada en todo el mundo. Los principales usuarios de esta aplicación son los turistas que ya la utilizan en más de 600 ciudades del planeta. Urge liberalizar estos sectores hiperregulados por la administración. Es necesario que el Estado deje de imponer unos parámetros empresariales que deben ser resultado de las fuerzas espontáneas del mercado. Hay que promover la competencia y liberalizar la economía, dando la bienvenida a aplicaciones como la de Uber. La liberalización beneficiaría a los consumidores (que pagarían menos por un servicio mejor), impulsaría el turismo (agilizando su movilidad) y generaría empleo (posibilitando puestos de trabajo a los parados).

El proteccionisme econòmic de Donald Trump

Winston Churchill, el conegut polític britànic, es lamentava que quan demanava l’opinió a cinc economistes obtenia cinc respostes diferents, excepte si un d’ells era John Maynard Keynes, perquè aleshores n’obtenia sis. Salvant el dissentiment keynesià, un dels temes que en economia genera un consens més unànime, des de l’anàlisi d’Adam Smith i David Ricardo, és el dels avantatges de la divisió del treball i l’especialització, el lliure comerç i l’intercanvi voluntari. L’especialització d’un país en la producció d’aquells béns en els quals té avantatge comparatiu augmenta les possibilitats de producció, incrementant l’ocupació i el benestar social. El lliure comerç incrementa també la competència, promou els avenços tecnològics i millora la quantitat i qualitat dels béns i serveis disponibles. Malauradament, però, els polítics no escolten aquestes raons, sinó la dels productors nacionals que els reclamen protecció contra la competència internacional, titllada de deslleial. Un exemple catastròfic de les traves al lliure comerç en forma d’aranzels va ser, per exemple, la llei Smoot-Hawley, aprovada als EUA l’estiu del 1930 per Herbert Hoover, com a resposta al crac del 1929. L’increment unilateral dels aranzels nord-americans als productes importats va agreujar la crisi econòmica, endarrerint la sortida a la crisi i promovent la generalització de mesures proteccionistes en tots els països. La guerra comercial preludiava els aires bèlics que pocs anys més tard devastarien una altra vegada el continent europeu.

La història, malauradament, es repeteix i Donald Trump ha recuperat aquesta setmana la retòrica anti-lliure comerç que tant el caracteritza, sota el lema America first, anunciant que implantarà un aranzel sobre la importació d’acer i alumini del 25% i 10% respectivament. L’encariment d’aquests productes beneficiarà la indústria productora nacional, però perjudicarà els consumidors, que disposaran de menys acer i més car, de menys alumini i més car. La pròpia indústria nord-americana de l’automòbil o de béns de consum que utilitza aquests inputs encarits, en resultarà també perjudicada. Com reaccionarà Donald Trump? Estendrà els aranzels a tots els cotxes estrangers importats? A tots els electrodomèstics? Concedirà subvencions a la indústria damnificada per compensar els sobrecostos que ell mateix ha provocat? Naturalment, com va destacar el pensador liberal francès Frédéric Bastiat, els altres països no es quedaran de braços plegats i prendran represàlies. La Comissió Europea ja ha anunciat que imposarà aranzels a productes de marques simbòliques, com els texans Levi’s i les motos Harley Davidson, l’arròs i la mantega de cacauet. En una guerra comercial no hi ha vencedors, sinó només perdedors. El president Trump assegura que «les guerres comercials són bones i fàcils de guanyar». Res està més lluny de la realitat. Gary Cohn, el principal assessor econòmic de Trump, deixarà la Casa Blanca en oposició a aquestes mesures. Però això no aturarà la deriva proteccionista, com no ho va aturar la carta signada per més de mil economistes contra la llei aranzelària Smoot-Hawley del republicà Hoover. I és que Trump està obcecat per les 55.000 fàbriques tancades, els 6 milions de llocs de treball perduts i el dèficit comercial acumulat amb l’exterior. Però això és només una part visible de les relacions comercials dels EUA que cal completar amb la part menys visible. Intentem fer una anàlisi completa. Els EUA varen importar, el 2017, 30 milions de tonelades d’acer. Un aranzel del 15% en el preu significaria ingressos addicionals pels productors nord-americans per valor de 9.100 milions de dòlars. Considerant que el lobby de l’acer va gastar només 20 milions per influir i subornar els polítics de Washington, la recompensa de la inversió és més que considerable. Però continuem. L’encariment de tots els productes que contenen acer i alumini significa que cada família, de mitjana, pagarà 80 dòlars de més cada any. El que beneficia a una minoria, els productors nacionals d’acer, ho fa a costa de perjudicar directament una majoria, que són tots els consumidors i els productos que han de comprar l’acer encarit. I encara més. Els 80 dòlars que s’han de pagar de més per l’acer es sostreuran del consum d’articles de roba, llibres, dinars o entrades al cinema. Es perjudica, per tant, el sector tèxtil, les llibreries, la restauració i el cinema. L’aranzel Trump beneficiarà 150.000 treballadors de l’acer, però perjudicarà els restants 161 milions de treballadors nord-americans. Algú em pot retreure que l’acer importat provinent de Canadà, Brasil o Mèxic està subvencionat en origen i que, per tant, suposa una competència deslleial. Però aquest argument tampoc és vàlid, perquè els compradors nord-americans obtenen el producte a un preu baix, millorant encara més la seva situació. Que l’Estat mexicà subvencioni l’acer venut als EUA ha de preocupar als contribuents mexicans que ho paguen amb els seus impostos, però mai als consumidors nord-americans que es beneficien d’aquesta pràctica.

Per acabar, l’amenaça proteccionista de Donald Trump perjudicaria també greument les empreses exportadores de tot el món, que patirien una disminució dels ingressos, dels beneficis i segurament també de l’ocupació. Això inclou algunes empreses espanyoles, molt centrades en vendre a l’estranger i en les exportacions. Per tant, l’arrogància i l’analfabetisme econòmic de Donald Trump amenaça d’empobrir milions de consumidors i empreses nord-americanes, però també pot significar el tret de sortida a una guerra comercial multilateral que arrossegui el món a una espiral d’hostilitat creixent, agreujant la inestabilitat econòmica i perjudicant el nivell de vida de centenars de milions de persones.

___________________________________________________________________________________________

Winston Churchill, el conocido político británico, se lamentaba de que cuando pedía la opinión a cinco economistas obtenía cinco respuestas diferentes, salvo si uno de ellos era John Maynard Keynes, porque entonces obtenía seis. Salvando el disentimiento keynesiano, uno de los temas que en economía genera un consenso más unánime, desde el análisis de Adam Smith y David Ricardo, es el de las ventajas de la división del trabajo y la especialización, el libre comercio y el intercambio voluntario. La especialización de un país en la producción de aquellos bienes en los que tiene ventaja comparativa aumenta las posibilidades de producción, incrementando el empleo y el bienestar social. El libre comercio incrementa también la competencia, promueve los avances tecnológicos y mejora la cantidad y calidad de los bienes y servicios disponibles. Desgraciadamente, sin embargo, los políticos no escuchan estas razones, sino la de los productores nacionales que les reclaman protección contra la competencia internacional, tachada de desleal. Un ejemplo catastrófico de las trabas al libre comercio en forma de aranceles fue, por ejemplo, la ley Smoot-Hawley, aprobada en EEUU el verano de 1930 por Herbert Hoover, como respuesta al crack de 1929. El incremento unilateral de los aranceles estadounidenses a los productos importados agravó la crisis económica, retrasando la salida a la crisis y promoviendo la generalización de medidas proteccionistas en todos los países. La guerra comercial preludiaba los aires bélicos que pocos años más tarde acabarían devastando de nuevo el continente europeo.

La historia, desgraciadamente, se repite y Donald Trump ha recuperado esta semana la retórica anti-libre comercio que tanto le caracteriza, bajo el lema America first, anunciando que implantará un arancel sobre la importación de acero y aluminio del 25% y 10% respectivamente. El encarecimiento de estos productos beneficiará la industria productora nacional, pero perjudicará a los consumidores, que dispondrán de menos acero y más caro, de menos aluminio y más caro. La propia industria estadounidense del automóvil o de bienes de consumo que utilizan estos inputs encarecidos, resultarán también perjudicadas. ¿Cómo reaccionará Donald Trump? ¿Extenderá los aranceles a todos los coches extranjeros importados? ¿A todos los electrodomésticos? ¿Concederá subvenciones a la industria damnificada para compensar los sobrecostes que él mismo ha provocado? Naturalmente, como destacó el pensador liberal francés Frédéric Bastiat, los demás países no se quedarán de brazos cruzados y tomarán represalias. La Comisión Europea ya ha anunciado que impondrá aranceles a productos de marcas simbólicas, como los vaqueros Levi’s y las motos Harley Davidson, el arroz y la mantequilla de cacahuete. En una guerra comercial no hay vencedores, sino sólo perdedores. El presidente Trump asegura que «las guerras comerciales son buenas y fáciles de ganar». Nada está más lejos de la realidad. Gary Cohn, el principal asesor económico de Trump, dejará la Casa Blanca en oposición a estas medidas. Pero eso no detendrá la deriva proteccionista, como no lo detuvo la carta firmada por más de mil economistas contra la ley arancelaria Smoot-Hawley del republicano Hoover. Y es que Trump está cegado por las 55.000 fábricas cerradas, los 6 millones de puestos de trabajo perdidos y el déficit comercial acumulado con el exterior. Pero esto es sólo una parte visible de las relaciones comerciales de EE.UU. que debe completarse con la parte menos visible. Intentemos hacer un análisis completo. EEUU importó, en 2017, 30 millones de toneladas de acero. Un arancel del 15% en el precio significaría ingresos adicionales a los productores estadounidenses por valor de 9.100 millones de dólares. Considerando que el lobby del acero gastó sólo 20 millones para influir y sobornar a los políticos de Washington, la recompensa de la inversión es más que considerable. Pero sigamos. El encarecimiento de todos los productos que contienen acero y aluminio significa que cada familia, de media, pagará 80 dólares de más. Lo que beneficia a una minoría, los productores nacionales de acero, lo hace a costa de perjudicar directamente una mayoría, que son todos los consumidores y los productores que tienen que comprar el acero encarecido. Y aún más. Los 80 dólares que se deben pagar de más por el acero se sustraen del consumo de artículos de ropa, libros, comidas o entradas al cine. Se perjudica, por tanto, el sector textil, las librerías, la restauración y el cine. El arancel Trump beneficiará 150.000 trabajadores del acero, pero perjudicará a los restantes 161 millones de trabajadores estadounidenses. Alguien me puede reprochar que el acero importado proveniente de Canadá, Brasil o México está subvencionado en origen y que, por tanto, supone una competencia desleal. Pero este argumento tampoco es válido, porque los compradores estadounidenses obtienen el producto a un precio bajo, mejorando aún más su situación. Que el Estado mexicano subvencione el acero vendido en EEUU debe preocupar a los contribuyentes mexicanos que lo pagan con sus impuestos, pero nunca a los consumidores norteamericanos que se benefician de esta práctica.

Por último, la amenaza proteccionista de Donald Trump perjudicaría también gravemente las empresas exportadoras de todo el mundo, que sufrirían una disminución de los ingresos, los beneficios y seguramente también del empleo. Esto incluye algunas empresas españolas, muy centradas en vender en el extranjero y en las exportaciones. Por lo tanto, la arrogancia y el analfabetismo económico de Donald Trump amenaza con empobrecer millones de consumidores y empresas estadounidenses, pero también puede significar el inicio de una guerra comercial multilateral que arrastre el mundo a una espiral de hostilidad creciente, agravando la inestabilidad económica y perjudicando el nivel de vida de cientos de millones de personas.