Tsunami monetari

Es pot apagar un foc afegint més combustible a les flames? Es pot curar un diabètic amb la prescripció d’una dieta alta en sucres? Es pot superar un cop de calor amb més hores d’exposició solar? Es pot tractar una hipotèrmia amb la immersió en aigües gelades? El sentit comú ens diu que no, però sempre trobarem una excepció. Aquesta notable excepció és la manera com les autoritats financeres i polítiques han tractat (i continuen fent-ho) els efectes de la gran recessió de fa una dècada. L’expansió monetària i creditícia anterior a l’any 2008, orquestrada pel Banc Central i encoratjada per tots els governs, amb tipus d’interès artificialment baixos, va alimentar una gran bombolla immobiliària i financera que ens va portar a una greu crisi econòmica. Aquesta part de la història és coneguda i reconeguda per la majoria de la població.

El que ja no ho és tant, però, és la resposta governamental que s’ha seguit fins avui dia. Amb l’anomenada quantitative easing (QE) s’hi amaga una política monetària ultraexpansiva sense precedents a la història. Consisteix, senzillament, en compres massives d’actius financers per part del Banc Central. Concretament, el banc emissor compra deute públic de l’Estat, hipoteques tòxiques dels bancs i, fins i tot, deute de grans empreses. Aquest programa d’expansió monetària d’alta potència es tradueix en tipus d’interès molt baixos. Els EUA, que han liderat el programa hiperexpansiu, han estat set anys amb tipus d’interès zero. Van reduir el tipus des de la caiguda de Lehman Brothers, el 15 de setembre de 2008, i fins el desembre de l’any 2015 no el van apujar a un interval del 0,25%-0,5%. A l’actualitat, el preu més important de tota economia es troba a l’1,5%-1,75% a l’altre costat de l’Atlàntic, lluny dels nivells normals als quals s’ha d’atansar poc a poc. La situació a Europa és similar a la nord-americana, amb tipus d’interès nuls des del setembre del 2014. L’argumentació d’aquesta política monetària tan inusual i poc convencional és la següent. Quan el Banc Central compra deute públic de l’Estat, la quantitat de diners incrementa. El comú dels mortals no ho entèn, però el banc emissor pot comprar qualsevol bé pagant amb l’emissió de moneda, que només ell controla, o augmentant les reserves bancàries, que també controla per ser la màxima autoritat financera amb poders de planificació central. Aquesta, per cert, és una victòria pòstuma de Karl Marx, el creador del socialisme real de planificació centralitzada, el dia en què es compleixen exactament dos-cents anys del seu naixement (5 de maig de 1818). El comunisme és un fracàs històric i una impossibilitat econòmica, però, irònicament, perdura en el sector monetari i financer a les anomenades societats capitalistes. I com deia molt encertadament Lenin, per destruir la civilització occidental n’hi ha prou amb destruir la seva moneda. En qualsevol cas, la fabricació massiva de moneda abarateix el tipus d’interès i incentiva l’endeutament. L’accés a crèdits més barats, ens diuen les autoritats, ha d’impulsar el consum familiar i la inversió empresarial, afavorint el creixement econòmic i la creació de llocs de treball. Aquests, doncs, són els objectius oficials del QE: 1) Proveir liquiditat per reduir el risc de contagi; 2) Evitar a tota costa la deflació i assegurar una inflació positiva del +2%; 3) Promoure el creixement del PIB; 4) Crear ocupació. De res ha servit l’exemple del Japó, en crisi des del 1990, i que porta tres dècades perdudes intentant redreçar la situació amb polítiques fiscals i monetàries molt expansives, les mateixes que han replicat els EUA i tots els altres països. I de res ha servit tampoc l’estudi de crisis oblidades com la recessió de 1920-21, de només 18 mesos de durada, gràcies a les polítiques que es van seguir, diametralment oposades a les actuals. L’aleshores president Warren Harding no va dubtar a contenir la creació de moneda, situant el tipus d’interès al +7%, i provocar una intensa caiguda dels preus del -18%, suficient per liquidar les empreses inviables i massa endeutades, sanejar les finances i tornar a créixer amb força d’acord a les necessitats reals de la població. Res d’això s’ha fet ara, ja que ha pesat més mantenir el status quo de les elits dominants, tot continuant i amplificant els mateixos errors que van fer esclatar la crisi. Els resultats obtinguts estan per sota dels esperats. S’ha reduït el risc de contagi, és cert, però al preu de salvar bancs en fallida i socialitzar les seves pèrdues amb total impunitat. Sense aconseguir la inflació pretesa del +2%, el QE ha injectat mils de milions a les borses i als pressupostos dels governs. Els resultats són la revalorització artificial dels actius financers (borses en màxims històrics) i la creació d’una monstruosa bombolla de deute públic que tenalla les societats actuals.

Al mateix temps, aquestes polítiques ultraexpansives creen profundes desigualtats socials. Una minoria, propera al poder, s’enriqueix fàcilment sense acreditar un gran full de serveis, mentre que la majoria treballadora veu com els sous es retallen i les condicions laborals empitjoren. En relació als objectius de creixement del PIB i creació d’ocupació, per manca d’espai, millor deixar-los per la setmana vinent. Recordar, per finalitzar, que el QE té data de finalització. A Europa serà l’octubre del proper 2019, quan l’alemany Jens Weidmann substitueixi l’italià Mario Draghi a la presidència del Banc Central Europeu. Aleshores hi haurà el plor i el cruixir de dents.

____________________________________________________________________________________________

¿Se puede apagar un fuego añadiendo más combustible a las llamas? ¿Se puede curar un diabético con la prescripción de una dieta alta en azúcares? ¿Se puede superar un golpe de calor con más horas de exposición solar? ¿Se puede tratar una hipotermia con la inmersión en aguas heladas? El sentido común nos dice que no, pero siempre encontraremos una excepción. Esta notable excepción es la forma en que las autoridades financieras y políticas han tratado (y continúan haciéndolo) los efectos de la gran recesión de hace una década. La expansión monetaria y crediticia anterior al año 2008, orquestada por el Banco Central y alentada por todos los gobiernos, con tipos de interés artificialmente bajos, alimentó una gran burbuja inmobiliaria y financiera que nos llevó a una grave crisis económica. Esta parte de la historia es conocida y reconocida por la mayoría de la población.

Lo que ya no lo es tanto, sin embargo, es la respuesta gubernamental que se ha seguido hasta hoy en día. Con la llamada quantitative easing (QE) se esconde una política monetaria ultraexpansiva sin precedentes en la historia. Consiste, sencillamente, en compras masivas de activos financieros por parte del Banco Central. Concretamente, el banco emisor compra deuda pública del Estado, hipotecas tóxicas de los bancos e, incluso, deuda de grandes empresas. Este programa de expansión monetaria de alta potencia se traduce en tipos de interés muy bajos. EEUU, que ha liderado el programa hiperexpansivo, ha estado siete años ininterrumpidos con tipos de interés cero. Redujeron el tipo desde la caída de Lehman Brothers, el 15 de septiembre de 2008, y hasta diciembre del año 2015 no lo subieron a un intervalo del 0,25% -0,5%. En la actualidad, el precio más importante de toda economía se encuentra en el 1,5% -1,75% al ​​otro lado del Atlántico, lejos de los niveles normales a los que se ha de acercar poco a poco. La situación en Europa es similar a la norteamericana, con tipos de interés nulos desde septiembre de 2014. La argumentación de esta política monetaria tan inusual y poco convencional es la siguiente. Cuando el Banco Central compra deuda pública del Estado, la cantidad de dinero incrementa. El común de los mortales no lo entiende, pero el banco emisor puede comprar cualquier bien pagando con la emisión de moneda, que sólo él controla, o aumentando las reservas bancarias, que también controla por ser la máxima autoridad financiera con poderes de planificación central. Ésta, por cierto, es una victoria póstuma de Karl Marx, el creador del socialismo real de planificación centralizada, el día en que se cumplen exactamente doscientos años de su nacimiento (5 de mayo de 1818). El comunismo es un fracaso histórico y una imposibilidad económica, pero, irónicamente, perdura en el sector monetario y financiero de las llamadas sociedades capitalistas. Y como decía muy acertadamente Lenin, para destruir la civilización occidental basta con destruir su moneda. En cualquier caso, la fabricación masiva de moneda abarata el tipo de interés e incentiva el endeudamiento. El acceso a créditos más baratos, nos dicen las autoridades, debe impulsar el consumo familiar y la inversión empresarial, favoreciendo el crecimiento económico y la creación de puestos de trabajo. Estos, pues, son los objetivos oficiales del QE: 1) Proveer liquidez para reducir el riesgo de contagio; 2) Evitar a toda costa la deflación y asegurar una inflación positiva del +2%; 3) Promover el crecimiento del PIB; 4) Crear empleo. De nada ha servido el ejemplo de Japón, en crisis desde 1990, y que lleva tres décadas perdidas intentando enderezar la situación con políticas fiscales y monetarias muy expansivas, las mismas que han replicado los EEUU y todos los demás países. Y de nada ha servido tampoco el estudio de crisis olvidadas como la recesión de 1920-21, de sólo 18 meses de duración, gracias a las políticas que se siguieron, diametralmente opuestas a las actuales. El entonces presidente Warren Harding no dudó en contener la creación de moneda, situando el tipo de interés al +7%, y provocar una intensa caída de los precios del -18%, suficiente para liquidar las empresas inviables y demasiado endeudadas, sanear las finanzas y volver con fuerza a la senda del crecimiento de acuerdo con las necesidades reales de la población. Nada de esto se ha hecho ahora, ya que ha pesado más mantener el status quo de las élites dominantes, continuando y amplificando los mismos errores que hicieron estallar la crisis. Los resultados obtenidos están por debajo de los esperados. Se ha reducido el riesgo de contagio, es cierto, pero al precio de salvar bancos en quiebra y socializar sus pérdidas con total impunidad. Sin conseguir la inflación pretendida del + 2%, el QE ha inyectado miles de millones en las bolsas y en los presupuestos de los gobiernos. Los resultados son la revalorización artificial de los activos financieros (bolsas en máximos históricos) y la creación de una monstruosa burbuja de deuda pública que atenaza las sociedades actuales.

Al mismo tiempo, estas políticas ultraexpansivas crean profundas desigualdades sociales. Una minoría, cercana al poder, se enriquece fácilmente sin acreditar una gran hoja de servicios, mientras que la mayoría trabajadora ve como los sueldos se recortan y las condiciones laborales empeoran. En relación a los objetivos de crecimiento del PIB y creación de empleo, por falta de espacio, mejor dejarlos para la próxima semana. Recordar, para finalizar, que el QE tiene fecha de finalización. En Europa será en octubre del próximo 2019, cuando el alemán Jens Weidmann sustituya el italiano Mario Draghi a la presidencia del Banco Central Europeo. Entonces habrá el llanto y el crujir de dientes.

La corrupció del poder

Fa exactament 505 anys, el florentí Nicolau Maquiavel ens va deixar un manual clàssic que reflexiona a l’entorn de la política i el poder. De com tota acció política s’avalua en funció de la capacitat per obtenir i mantenir el poder, sense cap tipus d’escrúpol ètic ni subjecció a codi moral. L’únic que importa és l’èxit per assolir aquest objectiu, i això condiciona tots els mitjans. I els mitjans necessaris per mantenir el poder són sovint incompatibles amb els dictats de l’acció moral. En les seves mateixes paraules, un governant que vulgui continuar en el càrrec ha d’aprendre a no ser bo i a faltar a la veritat on i quan convingui. Les raons d’Estat són incompatibles amb els dictats de la raó, rectament entesa, i l’engany i la mentida passen a ocupar la centralitat de l’acció política. Es trenca amb la concepció dominant anterior del bon governant que actua sotmès a uns determinats principis morals en la cerca del bé comú, per endinsar-se en la del subjecte polític arrogant que persegueix la maximització del seu interès personal i de partit. En aquesta concepció tan perversa del poder es situa el lamentable espectacle ofert per Cristina Cifuentes a la capital de l’Estat. La falsificació del seu màster en dret s’ha d’entendre en termes de prevaricació i abús de poder en benefici propi, perjudicant alhora a tots els tercers que no disposen dels seus privilegis polítics. La corrupció està en el càrrec ostentat amb abús de poder, més que en la institució (veure, per exemple, aquest cas i aquest altre). Finalment, ha estat un vídeo de l’any 2011 en què es veu Cifuentes robant en un supermercat el que ha precipitat la caiguda de la presidenta madrilenya.

Menys espectacular, però també destacable, és el canvi de criteri del govern popular en la fiscalitat europea. Si el desembre passat, Mariano Rajoy Brey afirmava taxatiu que el seu govern sempre ha defensat els eurobons i un pressupost comú per a l’eurozona, aquesta setmana el seu flamant ministre d’economia Román Escolano Olivares afirmava just el contrari en el document «Posición española sobre el fortalecimiento de la UEM». I molt destacable també és el pacte del govern del PP amb el PNB per aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat i salvar la legislatura, allunyant la possibilitat d’haver de convocar eleccions anticipades. El preu a pagar per Mariano Rajoy, però, és carregar-se la seva reforma de les pensions del 2013. Concretament, l’acord contempla que les pensions augmentin en funció de l’IPC, i no en funció de la pèssima situació financera de la Seguretat Social, i que el factor de sostenibilitat que permet lligar la pensió futura a l’esperança de vida entri en vigor el 2023, i no el 2019 com estava previst. Per tant, per poder tirar endavant els Pressupostos, el PP ha abraçat sense cap pudor les exigències del PSOE de Pedro Sánchez Pérez-Castejón i el Podemos de Pablo Iglesias Turrión. El sistema de pensions espanyol pateix una crisi estructural, convé recordar-ho, que es tradueix en dèficits propers a 20.000 milions d’euros anuals. La despesa agregada de totes les pensions contributives és de 125.000 milions d’euros anuals. Segons les previsions econòmiques i demogràfiques del Banco de España, la vinculació de les pensions a l’IPC de manera sostinguda en el temps suposa un cost addicional de 35.000 milions d’euros, equivalent a més del 3% del PIB. I cal recordar també que el dèficit d’Espanya l’any 2017 ha superat el màxim permès per la UE, quedant supeditat al control de les autoritats europees. I que el dèficit previst per a Espanya el 2018, el més elevat entre les economies de la zona euro, és el tercer més alt en el total de les economies avançades, només per darrere dels EUA i el Japó. És evident que Espanya no es pot permetre un dèficit estructural del 6% del PIB. Ràpidament hi haurien pressions per incrementar la pressió fiscal en una magnitud similar. De fet, és un argument molt repetit el que Espanya recapta menys, en percentatge del PIB, que la mitjana europea. La temptació, doncs, és a pujar els ja elevats impostos i collar més les classes mitjanes i mitjanes-baixes sobre les que recauen. I aquesta és la qüestió clau que sempre es sol defugir: ¿qui suporta la feixuga càrrega tributària? ¿qui acaba pagant la sobredimensionada factura dels impostos? Com no pot ser d’altra manera, tots aquells treballadors que generen riquesa. Per això resulta insostenible afirmar que garantir unes «pensions dignes» avui signifiqui assegurar el futur dels joves de demà. No. Un augment de les pensions més baixes del 3% beneficia, segons els càlculs del govern espanyol, uns 6 milions de persones. Bé per elles. També beneficia els bascos, que treuran el màxim rèdit dels seus cinc diputats, promovent l’aprovació d’una demanda, la pujada de les pensions, que és popular a tot Espanya i que permetrà amagar el tracte de favor de l’Estat cap a Euskadi. I, naturalment, també beneficia el PP, que encarrila el final de legislatura sense l’amenaça de convocar eleccions estatals anticipades, podent rearmar-se davant l’ascens de Ciutadans i fent córrer una cortina davant els múltiples escàndols de corrupció que els afecten.

____________________________________________________________________________________________

Hace exactamente 505 años, el florentino Nicolás Maquiavelo nos dejó un manual clásico que reflexiona en torno a la política y el poder. De cómo toda acción política se evalúa en función de la capacidad para obtener y mantener el poder, sin ningún tipo de escrúpulo ético ni sujeción a código moral. Lo único que importa es el éxito para alcanzar este objetivo, y esto condiciona todos los medios. Y los medios necesarios para mantener el poder son a menudo incompatibles con los dictados de la acción moral. En sus mismas palabras, un gobernante que quiera continuar en el cargo debe aprender a no ser bueno y faltar a la verdad donde y cuando convenga. Las razones de Estado son incompatibles con los dictados de la razón, rectamente entendida, y el engaño y la mentira pasan a ocupar la centralidad de la acción política. Se rompe con la concepción dominante anterior del buen gobernante que actúa sometido a unos determinados principios morales en la búsqueda del bien común, para adentrarse en la del sujeto político arrogante que persigue la maximización de su interés personal y de partido. En esta concepción tan perversa del poder se sitúa el lamentable espectáculo ofrecido por Cristina Cifuentes en la capital del Estado. La falsificación de su máster en derecho debe entenderse en términos de prevaricación y abuso de poder en beneficio propio, perjudicando al mismo tiempo a todos los terceros que no disponen de sus privilegios políticos. Finalmente, ha sido un vídeo del año 2011 en que se ve a Cifuentes robando en un supermercado lo que ha precipitado la caída de la presidenta madrileña.

Menos espectacular, pero también destacable, es el cambio de criterio del gobierno popular en la fiscalidad europea. Si en diciembre pasado, Mariano Rajoy Brey afirmaba tajante que su gobierno siempre ha defendido los eurobonos y un presupuesto común para la eurozona, esta semana su flamante ministro de economía Román Escolano Olivares afirmaba justo lo contrario en el documento «Posición española sobre el fortalecimiento de la UEM ». Y muy destacable también es el pacto del gobierno del PP con el PNV para aprobar los Presupuestos Generales del Estado y salvar la legislatura, alejando la posibilidad de tener que convocar elecciones anticipadas. El precio a pagar por Mariano Rajoy, sin embargo, es cargarse su reforma de las pensiones de 2013. Concretamente, el acuerdo contempla que las pensiones aumenten en función del IPC, y no en función de la pésima situación financiera de la Seguridad Social, y que el factor de sostenibilidad que permite ligar la pensión futura a la esperanza de vida entre en vigor en 2023, y no en 2019 como estaba previsto. Por lo tanto, para poder sacar adelante los Presupuestos, el PP ha abrazado sin pudor las exigencias del PSOE de Pedro Sánchez Pérez-Castejón y el Podemos de Pablo Iglesias Turrión. El sistema de pensiones español sufre una crisis estructural, conviene recordarlo, que se traduce en déficits cercanos a 20.000 millones de euros anuales. El gasto agregado de todas las pensiones contributivas es de 125.000 millones de euros anuales. Según las previsiones económicas y demográficas del Banco de España, la vinculación de las pensiones al IPC de manera sostenida en el tiempo supone un coste adicional de 35.000 millones de euros, equivalente a más del 3% del PIB. Y hay que recordar también que el déficit de España en 2017 ha superado el máximo permitido por la UE, quedando supeditado al control de las autoridades europeas. Y que el déficit previsto para España en 2018, el más elevado entre las economías de la zona euro, es el tercero más alto en el total de las economías avanzadas, sólo por detrás de EEUU y Japón. Es evidente que España no puede permitirse un déficit estructural del 6% del PIB. Rápidamente habrían presiones para incrementar la presión fiscal en una magnitud similar. De hecho, es un argumento muy repetido el que España recauda menos, en porcentaje del PIB, que la media europea. La tentación, pues, es a subir los ya elevados impuestos y exprimir aún más las clases medias y medias-bajas sobre las que recaen. Y esta es la cuestión clave que siempre se suele rehuir: ¿Quién soporta la pesada carga tributaria? ¿Quién termina pagando la factura de los impuestos? Como no puede ser de otra manera, todos aquellos trabajadores que generan riqueza. Por ello resulta insostenible afirmar que garantizar unas «pensiones dignas» hoy signifique asegurar el futuro de los jóvenes de mañana. No. Un aumento de las pensiones más bajas del 3% beneficia, según los cálculos del Gobierno, unos 6 millones de personas. Bien por ellas. También beneficia a los vascos, que sacarán el máximo rédito de sus cinco diputados, promoviendo la aprobación de una demanda, la subida de las pensiones, que es popular en toda España y que permitirá ocultar el trato de favor del Estado hacia Euskadi. Y, naturalmente, también beneficia al PP, que encauza el final de legislatura sin la amenaza de convocar elecciones estatales anticipadas, pudiendo rearmarse ante el ascenso de Ciudadanos y haciendo correr un tupido velo ante los múltiples escándalos de corrupción que les afectan.

Desfinançament autonòmic

L’economia espanyola porta tres anys consecutius creixent per sobre del 3% (3,4% l’any 2015; 3,3% el 2016 i 3,1% el darrer 2017). En principi, no són pas xifres dolentes. Superiors a la mitjana europea, semblaria que haurien de servir per millorar l’ocupació i disminuir l’atur. Per augmentar l’estabilitat laboral, reduir la temporalitat i millorar els sous de tots els treballadors. Per oferir un futur laboral als nostres joves suficientment atractiu com per evitar l’emigració forçosa a altres països i fomentar la natalitat en una societat creixentment envellida. També hauria de servir per canviar l’estructura productiva i el model de creixement, massa basat en sectors de baix valor afegit i poca intensitat tecnològica. I també per millorar la situació fiscal, tot reduint l’elevat nivell de deute públic. Hom pensa que amb un creixement vigorós, àmpliament pregonat per les nostres autoritats, l’increment dels ingressos públics, conseqüència de la major activitat econòmica, hauria d’equilibrar els pressupostos i concedir un cert marge d’actuació per escometre inversions estratègiques. Però, malauradament, no és així. Aquesta bonança artificial produïda per vents de cua favorables com, molt remarcablement, el tipus d’interès zero, no s’ha aprofitat per fer els deures més urgents i reformar l’economia espanyola. El Fons Monetari Internacional (FMI), a la publicació del Monitor Fiscal presentat aquesta setmana, estima que Espanya tancarà el 2018 amb un dèficit pressupostari superior a l’objectiu del 2,2% pactat pel govern de Mariano Rajoy amb Brussel·les. Per al 2019, la previsible pujada del tipus d’interès a l’eurozona pot desencadenar una tempesta perfecta d’efectes devastadors per les economies més endeutades com l’espanyola. L’informe de l’FMI reflecteix que el dèficit previst per a Espanya el 2018 és el tercer més alt en el total de les economies avançades, només per darrere dels EUA i el Japó. També és el més elevat entre les economies de la zona euro. I l’FMI no és l’únic organisme que dubta de la capacitat de l’Estat per complir els objectius fiscals. També l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal ha qüestionat el sanejament fiscal de l’Estat. El deute públic espanyol, que voreja el 100% del PIB, és superior al de la zona euro (84,2%).

I com responen les autoritats espanyoles? Doncs preveient una contenció de la despesa i un increment exagerat dels impostos recaptats. I aquí ens ha de preocupar que el president espanyol, Mariano Rajoy, s’hagi reunit a la Moncloa amb la presidenta andalusa, Susana Díaz, per comprometre’s a convocar el Consell de Política Fiscal i Financera i abordar la reforma del sistema de finançament autonòmic sense Catalunya. Les negociacions poden perfectament començar sense Catalunya. I ja sabem que a la taula del Bernat qui no hi és no hi és comptat. La indefensió catalana no augura res de bo i, més aviat, és previsible l’empitjorament de l’espoli fiscal.

L’actual sistema de finançament es basa en un principi pervers: la centralització dels ingressos i la descentralització de la despesa o, en altres paraules, que l’Estat central recapta i sobre les autonomies recau la responsabilitat de proveir (i pagar) els serveis bàsics de l’Estat del benestar. Sota el concepte de “solidaritat interterritorial” hi ha uns territoris que sempre acaben pagant a la resta. Deixant de banda el País Basc i Navarra, que gaudeixen del concert econòmic, els territoris amb permanent saldo negatiu són Madrid (abans de descomptar l’efecte capital), Catalunya, les Balears i València. Tota la resta d’autonomies són receptores netes. I amb aquestes normes de funcionament, el resultat previsible és continuar així sine die. Per complir amb els seus compromisos fiscals, l’Estat central continuarà centrifugant la contenció de la despesa cap els ajuntaments i les comunitats autònomes, que hauran de suportar tot el pes de l’ajust. Catalunya suposa el 16% de la població d’Espanya, aporta a la caixa estatal el 19% dels ingressos públics i rep només el 13%. Per cada euro recaptat a Catalunya, 45 cèntims es gasten fora d’aquest territori. Els impostos més importants cedits a les autonomies són successions i donacions, transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, patrimoni i begudes ensucrades. Els grans impostos (IRPF, IVA i Societats), però, estan controlats pel govern central (que retornarà a la Generalitat el 50% de Renda i IVA). Per tant, l’actual sistema de finançament es basa en el pervers principi que el govern central recapta i les autonomies gasten, eliminant d’arrel qualsevol incentiu a modernitzar les autonomies més pobres, que esdevenen crònicament dependents de papà Estat. Espanya hauria d’avançar cap un sistema de finançament basat en la descentralització, on cada autonomia recaptés els impostos que financen els serveis públics com sanitat, educació i serveis socials. La redistribució interterritorial és injusta i tremendament ineficient. S’hauria de procurar l’autonomia en els ingressos i l’autonomia en les despeses. En el límit, el concert econòmic dels territoris forals de Navara i el País Basc hauria d’exportar-se a la resta d’Espanya. Però, ai las, això significaria la fi del modus vivendi de molts territoris crònicament subvencionats. Per això l’Estat forçarà la recentralització del nou sistema de finançament autonòmic, afegint més sal a la ferida.

____________________________________________________________________________________________

La economía española lleva tres años consecutivos creciendo por encima del 3% (3,4% en 2015; 3,3% en 2016 y 3,1% en el último 2017). En principio, no son cifras malas. Superiores a la media europea, parecería que deberían servir para mejorar el empleo y disminuir el paro. Para aumentar la estabilidad laboral, reducir la temporalidad y mejorar los sueldos de todos los trabajadores. Para ofrecer un futuro laboral a nuestros jóvenes suficientemente atractivo como para evitar la emigración forzosa a otros países y fomentar la natalidad en una sociedad crecientemente envejecida. También debería servir para cambiar la estructura productiva y el modelo de crecimiento, demasiado basado en sectores de bajo valor añadido y poca intensidad tecnológica. Y también para mejorar la situación fiscal, reduciendo el elevado nivel de deuda pública. Es razonable pensar que con un crecimiento vigoroso, ampliamente pregonado por nuestras autoridades, el incremento de los ingresos públicos, consecuencia de la mayor actividad económica, debería equilibrar los presupuestos y conceder cierto margen de actuación para acometer inversiones estratégicas. Pero, desgraciadamente, esto no es así. Esta bonanza artificial producida por vientos de cola favorables como, muy remarcablemente, el tipo de interés cero, no se ha aprovechado para hacer los deberes más urgentes y reformar la economía española. El Fondo Monetario Internacional (FMI), en la publicación del Monitor Fiscal presentado esta semana, estima que España cerrará 2018 con un déficit presupuestario superior al objetivo del 2,2% pactado por el gobierno de Mariano Rajoy con Bruselas. Para el 2019, la previsible subida del tipo de interés en la eurozona puede desencadenar una tormenta perfecta de efectos devastadores para las economías más endeudadas como la española. El informe del FMI refleja que el déficit previsto para España en 2018 es el tercero más alto en el total de las economías avanzadas, sólo por detrás de EEUU y Japón. También es el más elevado entre las economías de la zona euro. Y el FMI no es el único organismo que duda de la capacidad del Estado para cumplir los objetivos fiscales. También la Autoridad Independiente de Responsabilidad Fiscal ha cuestionado el saneamiento fiscal del Estado. La deuda pública española, que bordea el 100% del PIB, es superior a la de la zona euro (84,2%).

¿Y cómo responden las autoridades españolas a todo ello? Pues previendo una contención del gasto y un incremento exagerado de los impuestos recaudados. Y aquí nos debe preocupar que el presidente español, Mariano Rajoy, se haya reunido en la Moncloa con la presidenta andaluza, Susana Díaz, para comprometerse a convocar el Consejo de Política Fiscal y Financiera, y abordar la reforma del sistema de financiación autonómica sin Cataluña. Las negociaciones pueden perfectamente empezar sin Cataluña. Y ya sabemos que quien no está sentado en una mesa de negociaciones no puede defender sus intereses. La indefensión catalana no augura nada bueno (para los catalanes) y es previsible el empeoramiento del espolio fiscal.

El actual sistema de financiación se basa en un principio perverso: la centralización de los ingresos y la descentralización del gasto o, en otras palabras, que el Estado central recauda y sobre las autonomías recae la responsabilidad de proveer (y pagar) los servicios básicos del Estado del bienestar. Bajo el concepto de “solidaridad interterritorial” hay unos territorios que siempre terminan pagando al resto. Dejando de lado el País Vasco y Navarra, que gozan del concierto económico, los territorios con permanente saldo negativo son Madrid (antes de descontar el efecto capital), Cataluña, Baleares y Valencia. Todo el resto de autonomías son receptoras netas. Y con estas normas de funcionamiento, el resultado previsible es continuar así sine die. Para cumplir con sus compromisos fiscales, el Estado central continuará centrifugando la contención del gasto hacia los ayuntamientos y las comunidades autónomas, que tendrán que soportar todo el peso del ajuste. Cataluña supone el 16% de la población de España, aporta a la caja estatal el 19% de los ingresos públicos y recibe sólo el 13%. Por cada euro recaudado en Cataluña, 45 céntimos se gastan fuera de este territorio. Los impuestos más importantes cedidos a las autonomías son sucesiones y donaciones, transmisiones patrimoniales y actos jurídicos documentados, patrimonio y bebidas azucaradas. Los grandes impuestos (IRPF, IVA y Sociedades), sin embargo, están controlados por el gobierno central (que devolverá a la Generalitat el 50% de Renta e IVA). Por lo tanto, el actual sistema de financiación se basa en el perverso principio que el gobierno central recauda y las autonomías gastan, eliminando de raíz cualquier incentivo a modernizar las autonomías más pobres, que se convierten en crónicamente dependientes de papá Estado. España debería avanzar hacia un sistema de financiación basado en la descentralización, donde cada autonomía recaudara los impuestos que financian los servicios públicos como sanidad, educación y servicios sociales. La redistribución interterritorial es injusta y tremendamente ineficiente en términos económicos, contribuyendo a perpetuar una España atrasada e incapaz de regenerarse. Se debería procurar la autonomía en los ingresos y la autonomía en los gastos. En el límite, el concierto económico de los territorios forales de Navara y el País Vasco debería exportarse al resto de España. Pero esto significaría el fin del modus vivendi de muchos territorios crónicamente subvencionados. Por eso el Estado forzará la recentralización del nuevo sistema de financiación autonómica, añadiendo más sal a la herida.

Salaris màxims

Un informe fet públic aquesta setmana per l’Autoritat Bancària Europea indica, per l’any 2016, que el nombre de directius de banca a Espanya amb un sou anual superior al milió d’euros creix. Les dades indiquen que a Espanya hi havia 152 directius bancaris amb una retribució per sobre del milió d’euros anuals, xifra que va créixer un 20% respecte a l’any anterior. Aquestes nòmines, segons l’Autoritat Bancària Europea, són massa elevades considerant els baixos retorns per als accionistes. I si ho comparem amb els minsos rendiments dels estalviadors, en una època d’interessos nuls, les diferències són encara més esfereïdores. En canvi, en els països de la Unió Europea (UE), els sous bancaris milionaris decreixen un 10% entre l’any 2015 i el 2016. En el conjunt de la UE el nombre d’aquests directius tan ben pagats va baixar, destacant especialment Alemanya, Finlàndia, Hongria, Itàlia i Portugal. Si parlem en termes globals, i no només financers, el sou del conjunt dels treballadors espanyols està estancat, malgrat el creixement anual del PIB superior al 3% entre el 2015 i el 2017. Aquestes xifres qüestionen que els dividends de la pretesa recuperació econòmica es distribueixin equitativament entre tota la societat. La gran recessió del 2008 s’ha tractat i es continua tractant amb polítiques monetàries ultraexpansives. Mai la humanitat havia estat tants anys amb un interès zero. La Reserva Federal dels EUA ha més que quadruplicat el seu balanç, mentre que el Banc Central Europeu l’ha triplicat. Però els bilions (amb dotze zeros) de dòlars i euros creats del no res, es distribueixen pel teixit social de manera molt desigual. Els primers receptors del nou diner creat en surten beneficiats. Però els altres en resulten perjudicats. La creixent consciència entre la població que la recuperació no arriba a tothom, és una de les causes més importants de la polarització política i deriva autoritària de molts països.

Per quantificar-ho d’una manera esclaridora, i a títol d’exemple, Francisco González Rodríguez, president del BBVA, cobra una remuneració propera als 5 milions d’euros, i Ana Patricia Botín Sanz de Sautuola O’Shea, presidenta del Santander, supera amb escreix els 7 milions anuals. No són pas els sous directius més elevats. Ara bé, el sou mitjà a Espanya és de només 22.793 euros. Això és 48 euros menys del que es cobrava, de mitjana, l’any 2016. Si considerem la remuneració global dels executius de les empreses de l’Ibex 35 en relació a les retribucions mitjanes dels treballadors d’aquestes empreses, arribem a conclusions molt semblants. Basant-nos en un estudi lustral de Comissions Obreres, el sou mitjà dels primers directius de les grans empreses espanyoles és de 5,5 milions d’euros, mentre que la retribució mitjana d’aquests treballadors és de 34.475 euros anuals. La relació salarial, abismal, és de 160 vegades a favor dels directius. I la diferència, amb el temps, no fa res més que eixamplar-se. No ens ha d’estranyar que aquesta realitat provoqui fortes tensions i malmeti la necessària cohesió social. Molt pitjor encara quan no hi ha cap relació entre els increments de retribució dels alts càrrecs i l’evolució real de l’empresa. I aquí cal recordar a CatalunyaCaixa i Bankia, entitats financeres rescatades amb fons públics que oferien elevades remuneracions i emoluments als seus directius.

A la banda baixa de les rendes del treball, el salari mínim actual és de només 735 euros mensuals. L’ajust de la correcció, fins ara, ha recaigut especialment en les rendes salarials mitjanes i baixes. Altres costos, com els d’energia i subministrament, de provisió oligopòlica i sense competència real, incrementen. Les condicions de treball pel comú dels mortals, però, empitjora any rere any. La part més feble de la societat ha carregat amb els costos de la crisi i les desigualtats socials han augmentat. Aquesta tendència és molt negativa tant en termes de cohesió social com d’eficiència econòmica. La relació entre el 20% de la població més rica i el 20% de la població més pobra és de 3,7 vegades a Finlàndia, 4 a Suècia i 4,3 a Dinamarca. A Alemanya és de 5, però a Espanya és molt superior. Espanya és el tercer país més desigual de la zona euro després de Grècia i Portugal. En el nostre entorn europeu, podem triar entre ser rics i cohesionats socialment (països nòrdics) o pobres i amb immenses diferències socials (Espanya i països mediterranis). Per contribuir al necessari equilibri social sense danyar l’ocupació, tan necessària a les nostres latituds, es podria considerar establir un salari màxim. Un salari legal màxim, que sigui múltiple del sou mitjà, és una mesura fàcil i ràpida d’aplicar. No seria raonable?

____________________________________________________________________________________________

Un informe hecho público esta semana por la Autoridad Bancaria Europea indica, para el año 2016, que el número de directivos de banca en España con un sueldo anual superior al millón de euros crece. Los datos indican que en España había 152 directivos bancarios con una retribución superior al millón de euros anuales, cifra que creció un 20% respecto al año anterior. Estas nóminas, según la Autoridad Bancaria Europea, son demasiado elevadas considerando los bajos retornos para los accionistas. Y si lo comparamos con los escasos rendimientos de los ahorradores, en una época de intereses nulos, las diferencias son aún más escalofriantes. En cambio, en los países de la Unión Europea (UE), los sueldos bancarios millonarios decrecen un 10% entre el año 2015 y el 2016. En el conjunto de la UE el número de estos directivos tan bien pagados bajó, destacando especialmente Alemania, Finlandia, Hungría, Italia y Portugal. Si hablamos en términos globales, y no sólo financieros, el sueldo del conjunto de los trabajadores españoles está estancado, a pesar del crecimiento anual del PIB superior al 3% entre 2015 y 2017. Estas cifras cuestionan que los dividendos de la pretendida recuperación económica se distribuyan equitativamente entre toda la sociedad. La gran recesión de 2008 se ha tratado y se sigue tratando con políticas monetarias ultraexpansivas. Nunca la humanidad había estado tantos años con un interés cero. La Reserva Federal de EEUU ha más que cuadruplicado su balance, mientras que el Banco Central Europeo lo ha triplicado. Pero los billones (con doce ceros) de dólares y euros creados de la nada, se distribuyen por el tejido social de manera muy desigual. Los primeros receptores del nuevo dinero creado salen beneficiados. Pero los otros resultan perjudicados. La creciente conciencia entre la población de que la recuperación no llega a todo el mundo, es una de las causas más importantes de la polarización política y deriva autoritaria de muchos países.

Para cuantificarlo de forma esclarecedora, y a título de ejemplo, Francisco González Rodríguez, presidente del BBVA, cobra una remuneración cercana a los 5 millones de euros, y Ana Patricia Botín Sanz de Sautuola O’Shea, presidenta del Santander, supera con creces los 7 millones anuales. No son los sueldos directivos más elevados. Ahora bien, el sueldo medio en España es de sólo 22.793 euros. Esto es 48 euros menos de lo que se cobraba, de media, en el año 2016. Si consideramos la remuneración global de los ejecutivos de las empresas del Ibex 35 en relación a las retribuciones medias de los trabajadores de estas empresas, llegamos a conclusiones muy semejantes. Basándonos en un estudio lustral de Comisiones Obreras, el sueldo medio de los primeros directivos de las grandes empresas españolas es de 5,5 millones de euros, mientras que la retribución media de estos trabajadores es de 34.475 euros anuales. La relación salarial, abismal, es de 160 veces a favor de los directivos. Y la diferencia, con el tiempo, no hace más que ensancharse. No es de extrañar que esta realidad provoque fuertes tensiones y dañe la necesaria cohesión social. Mucho peor aún cuando no hay ninguna relación entre los incrementos de retribución de los altos cargos y la evolución real de la empresa. Y aquí hay que recordar a CatalunyaCaixa y Bankia, entidades financieras rescatadas con fondos públicos que ofrecían elevadas remuneraciones y emolumentos a sus directivos.

En la banda baja de las rentas del trabajo, el salario mínimo actual es de sólo 735 euros mensuales. El ajuste de la corrección, hasta ahora, ha recaído especialmente en las rentas salariales medias y bajas. Otros costos, como los de energía y suministro, de provisión oligopólica y sin competencia real, incrementan. Las condiciones de trabajo para el común de los mortales, sin embargo, empeoran año tras año. La parte más débil de la sociedad ha cargado con los costes de la crisis y las desigualdades sociales han aumentado. Esta tendencia es muy negativa tanto en términos de cohesión social como de eficiencia económica. La relación entre el 20% de la población más rica y el 20% de la población más pobre es de 3,7 veces en Finlandia, 4 en Suecia y 4,3 en Dinamarca. En Alemania es de 5, pero en España es muy superior. España es el tercer país más desigual de la zona euro después de Grecia y Portugal. En nuestro entorno europeo, podemos elegir entre ser ricos y cohesionados socialmente (países nórdicos) o pobres y con inmensas diferencias sociales (España y países mediterráneos). Para contribuir al necesario equilibrio social sin dañar el empleo, tan necesario en nuestras latitudes, se podría considerar establecer un salario máximo. Un salario legal máximo, que sea múltiplo del sueldo medio, es una medida fácil y rápida de aplicar. ¿No sería razonable?

Pressupostos electorals

Aquesta setmana, el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, ha presentat el projecte de pressupostos generals de l’Estat per al 2018. Rajoy ha presentat els pressupostos amb mig any de retard, incomplint l’obligació de presentar-los almenys tres mesos abans de l’expiració dels de l’any anterior. Per a l’aprovació dels comptes al Congrés, Ciutadans ja ha garantit el seu suport i el PSOE és possible que també ho faci. El primer que crida l’atenció és que les partides de despeses i ingressos pugin totes, en un 3% i 4,6% respectivament, amb les úniques excepcions de la despesa d’interessos i atur, que baixen. Són uns pressupostos fets en clau electoral, tot pensant en les eleccions del proper any. El pes de la despesa pública sobre el PIB assoleix el 40,5%, superior al 39% del 2007 amb Rodríguez Zapatero.

En una societat creixentment envellida, un dels grups de població més importants, influents (i més fidel a la cita de les urnes) són els pensionistes. Espanya té més de 8,6 milions de pensionistes que cobren, en conjunt, 9,6 milions de pensions (la pensió de jubilació és compatible, per exemple, amb la de viduïtat). La despesa en pensions públiques ha passat de 91.500 milions l’any 2007 (pensió mitjana de 766 euros) a 145.000 milions actualment (pensió mitjana de 1.077 euros).

L’increment de la despesa en pensions, del 37%, és molt destacable i superior al de totes les altres partides pressupostàries. De fet, mentre que assalariats i autònoms han vist com es reduïa la renda disponible des del 2008 (en un 12% i 19% respectivament), els pensionistes l’han augmentada amb 500 euros més.

La principal novetat fiscal, apart de la reducció de l’IVA al cinema, és la rebaixa d’IRPF per rendes inferiors a 18.000 euros. Concretament, l’umbral de tributació s’eleva de 12.000 a 14.000 euros, mentre que l’impost es rebaixa pels sous compresos entre 14.000 i 18.000 euros. La rebaixa d’impostos sempre és positiva, però cal tenir en compte que aquest segment de renda només aporta el 11% de la recaptació total. En canvi, les rendes mitjanes i mitjanes-altes compreses entre 18.000 i 90.000 euros anuals suporten més del 70% de l’impost, sense gaudir de cap benefici fiscal.

Pel que fa a la inversió, es compleix el principi de residualitat, que consisteix, expressat de manera simple, en què els diners destinats a inversió són els que queden després de pagar, en primer lloc, les despeses corrents (sous, compra de material fungible, serveis contractats, interessos de préstecs, transferències…). Les despeses corrents, detallades en els cinc primers capítols dels pressupostos, corresponen a les despeses de personal o la compra de béns fungibles que es consumeixen en l’any en curs. Suposen la part quantitativa més important del total de la despesa i, sovint, tenen caràcter prioritari a les despeses d’inversió, detallades en els capítols 6 i 7. Una conseqüència important d’aquest principi de residualitat és que la inversió és la primera perjudicada en temps de crisi. Quan els pressupostos són contractius i s’ha de retallar alguna partida, la inversió sol ser la primera. I al revés també, només quan els pressupostos són expansius la inversió es veu beneficiada. Donat que aquests pressupostos, presentats en clau electoral del 2019, són expansius, la inversió també augmenta. La prova del principi de residualitat són els diners destinats a infraestructures, 5.676 milions d’euros, que augmenten en un 16,5%. Ara bé, aquesta partida era de 14.040 milions el 2008, en el moment d’esclatar la gran recessió. El descens acumulat en el període contractiu és, per tant, del 60%. Però aquesta bonança inversora no arribarà a Catalunya. Mentre que el PIB català representa el 19% de l’espanyol, el percentatge d’inversió es mantindrà el 2018 en el 13,3% del total, exactament el mateix que en l’exercici anterior. Catalunya, en termes de població, representa el 16,2% del conjunt de l’Estat, també per sobre del que rebrà en inversions. Es manté, per tant, la tendència a infrainvertir en el territori que és el motor econòmic d’Espanya. A més, cal tenir en compte que només una part de la inversió pressupostada s’acabarà realitzant. La liquidació efectiva dels comptes presentats és històricament baixa a Catalunya. El 2015, per exemple, i segons dades de la Cambra de Barcelona, només es va realitzar un 59% de la inversió prevista. Per tant, en termes pressupostaris la pasqua encara no ha arribat a Catalunya. Malgrat Montoro ha presentat uns comptes expansius i electorals, la dura quaresma continua a casa nostra.

El ministeri de l’Interior, amb l’acord per a l’equiparació salarial, és un dels més beneficiats. I el president del Tribunal Constitucional, González Rivas, passa a ser el càrrec públic més ben pagat de l’Estat amb 149.000 euros. La despesa en interessos de l’enorme deute públic de l’Estat es redueix un 2% tot i representar la considerable xifra de 31.547 milions. Però, alerta, això és momentani. Quan l’any vinent es normalitzi la situació monetària, Mario Draghi abandoni la presidència del BCE i el tipus d’interès recuperi nivells normals, la despesa en interessos es dispararà. I no ho oblidem. En virtut del modificat article 135 de la Constitució, el seu pagament té caràcter prioritari. Aleshores hi haurà els plors i el cruixit de dents.

____________________________________________________________________________________________

Esta semana, el ministro de Hacienda, Cristóbal Montoro, ha presentado el proyecto de presupuestos generales del Estado para el 2018. Rajoy ha presentado los presupuestos con medio año de retraso, incumpliendo la obligación de presentarlos al menos tres meses antes de la expiración de los del año anterior. Para la aprobación de las cuentas en el Congreso, Ciudadanos ya ha garantizado su apoyo y el PSOE es posible que también lo haga. Lo primero que llama la atención es que las partidas de gastos e ingresos suban todas, en un 3% y 4,6% respectivamente, con las únicas excepciones del gasto de intereses y paro, que bajan. Son unos presupuestos hechos en clave electoral, pensando en las elecciones del próximo año 2019. El peso del gasto público sobre el PIB alcanza el 40,5%, superior al 39% de 2007 con Rodríguez Zapatero.

En una sociedad crecientemente envejecida, uno de los grupos de población más importantes, influyentes (y más fiel a la cita de las urnas) son los pensionistas. España tiene más de 8,6 millones de pensionistas que cobran, en conjunto, 9,6 millones de pensiones (la pensión de jubilación es compatible, por ejemplo, con la de viudedad). El gasto en pensiones públicas ha pasado de 91.500 millones en 2007 (pensión media de 766 euros) a 145.000 millones actualmente (pensión media de 1.077 euros).

El incremento del gasto en pensiones, del 37%, es muy destacable y superior al de todas las otras partidas presupuestarias. De hecho, mientras que asalariados y autónomos han visto cómo se reducía la renta disponible desde 2008 (en un 12% y 19% respectivamente), los pensionistas la han aumentado con 500 euros más.

La principal novedad fiscal, aparte de la reducción del IVA en el cine (del 21% al 10%), es la rebaja de IRPF para rentas inferiores a 18.000 euros. Concretamente, el umbral de tributación se eleva de 12.000 a 14.000 euros, mientras que el impuesto se rebaja para los sueldos comprendidos entre 14.000 y 18.000 euros. La rebaja de impuestos siempre es positiva, pero hay que tener en cuenta que este segmento de renta sólo aporta el 11% de la recaudación total. En cambio, las rentas medias y medias-altas comprendidas entre 18.000 y 90.000 euros anuales soportan más del 70% del impuesto, sin disfrutar de ningún beneficio fiscal.

En cuanto a la inversión, se cumple el principio de residualidad, que consiste, expresado de manera simple, en el que el dinero destinado a inversión es el que queda después de pagar, en primer lugar, los gastos corrientes (sueldos, compra de material fungible, servicios contratados, intereses de préstamos, transferencias …). Los gastos corrientes, detallados en los cinco primeros capítulos de los presupuestos, corresponden a los gastos de personal o la compra de bienes fungibles que se consumen en el año en curso. Suponen la parte cuantitativa más importante del total del gasto y, a menudo, tienen carácter prioritario a los gastos de inversión, detallados en los capítulos 6 y 7. Una consecuencia importante de este principio de residualidad es que la inversión es la primera perjudicada en tiempos de crisis. Cuando los presupuestos son contractivos y se debe recortar alguna partida, la inversión suele ser la primera. Y a la inversa también, sólo cuando los presupuestos son expansivos la inversión se ve beneficiada. Dado que estos presupuestos, presentados en clave electoral del 2019, son expansivos, la inversión también aumenta. La prueba del principio de residualidad es el dinero destinado a infraestructuras, 5.676 millones de euros, que aumentan en un 16,5%. Ahora bien, esta partida era de 14.040 millones en 2008, en el momento de estallar la gran recesión. El descenso acumulado en el período contractivo es, por tanto, del 60%. Pero esta bonanza inversora no llegará a Cataluña. Mientras que el PIB catalán representa el 19% del español, el porcentaje de inversión se mantendrá en 2018 en el 13,3% del total, exactamente lo mismo que en el ejercicio anterior. Cataluña, en términos de población, representa el 16,2% del conjunto del Estado, también por encima de lo que recibirá en inversiones. Se mantiene, por tanto, la tendencia a infrainvertir en el territorio que es el motor económico de España. Además, hay que tener en cuenta que sólo una parte de la inversión presupuestada se acabará realizando. La liquidación efectiva de las cuentas presentadas es históricamente baja en Cataluña. En 2015, por ejemplo, y según datos de la Cámara de Barcelona, ​​sólo se realizó un 59% de la inversión prevista. Por tanto, en términos presupuestarios la pascua aún no ha llegado a Cataluña. Pese a que Montoro ha presentado unas cuentas expansivas y electorales, la dura cuaresma continúa en Cataluña.

El Ministerio del Interior, con el acuerdo para la equiparación salarial, es uno de los más beneficiados. Y el presidente del Tribunal Constitucional, González Rivas, pasa a ser el cargo público mejor pagado del Estado con 149.000 euros. El gasto en intereses de la enorme deuda pública del Estado se reduce un 2% a pesar de representar la considerable cifra de 31.547 millones. Pero, ojo, esto es momentáneo. Cuando el próximo año se normalice la situación monetaria, Mario Draghi abandone la presidencia del BCE y el tipo de interés recupere niveles normales, el gasto en intereses se disparará. Y no lo olvidemos. En virtud del modificado artículo 135 de la Constitución, su pago tiene carácter prioritario. Entonces será el llanto y el rechinar de dientes.