Turisme low-cost

Resultado de imagen de Barcelona turismo de borrachera

Pel comú dels mortals ja s’han acabat les vacances. El mes d’agost ja és història i toca reemprendre les activitats productives habituals. El gremi d’hotelers i restauradors es queixa que no ha estat una bona temporada turística. La xifra de pernoctacions de l’any passat, situada en un rècord de 24 milions, ha disminuït enguany a l’entorn del 5% al llarg de tota la geografia catalana. La ciutat de Barcelona ha estat especialment castigada, no per culpa de la situació política, sinó per la manca de seguretat, els problemes de convivència causats per l’excés de visitants amb baix poder adquisitiu i els conflictes periòdics a l’aeroport i amb els taxis. La ciutat comtal ha perdut set posicions en el ranking de ciutats més valorades que elabora el Reputation Institute. Aquestes xifres es veuen amb preocupació per part dels representants polítics i agents socials. I és que el sector turístic genera a Catalunya prop de l’11% del PIB i al voltant del 13% dels llocs de treball. L’atractiu de Barcelona, l’auge de les companyies low-cost, l’arribada massiva de creuers i la inestabilitat política en algunes destinacions habituals de la riba sud del Mediterrani han contribuït a aquest boom turístic. Però el binomi format per un turisme massiu low-cost, sovintment acompanyat de la construcció descontrolada, són una garantia de fracàs i de creixement inadequat. Clarament, no hauria de formar part del model de país pròsper i modern que tots desitgem. Només cal recordar la patètica situació viscuda abans del 2008 amb l’esclat de la bombolla financera i immobiliària.

La prosperitat passa indefectiblement per innovar i fabricar béns en una societat oberta i globalitzada. ¿Quants, si no, dels elements que intervenen en la construcció d’una vivenda de qualitat no estan produïts a primeres potències industrials amb costos de mà d’obra i remuneracions dels treballadors molt superiors als d’Espanya? Pensem en les aixetes alemanyes, les xemeneies i portes italianes, els parquets suecs, els vidres d’alta tecnologia i electrodomèstics alemanys, les calderes i aires condicionats francesos, o els materials aïllants nord-americans. Els països amb futur ofereixen un creixement que basat en la indústria i els serveis tecnològics d’alt valor afegit. El turisme, en tot cas, compleix la funció de motor auxiliar i complementari del creixement, però mai en pot ser el principal. Per aquest motiu és important una reflexió sobre el turisme que tenim a casa nostra i el que necessitem. Després dels Jocs Olímpics, Barcelona encapçala una imatge internacional de Catalunya que recorda Rio de Janeiro. La informalitat descordada i la cultura del xiringuito de platja s’apoderen de la ciutat. La transformació de Barcelona en un centre turístic mundial i l’arribada massiva de visitants i passavolants està comportant moltes molèsties als habitants de la ciutat. Les aglomeracions dels turistes low-cost, que es desfoguen als nostres carrers amb comportaments incívics i disbauxats que tenen estrictament prohibits als seus països d’origen, molesta als veïns del barri i altera la rutina dels comerços. La qualitat no ha pas millorat per al matrimoni d’edat que viu a la Barceloneta, Gràcia o l’Eixample, que observen amb preocupació l’encariment del cost de la vida i la pèrdua de personalitat dels barris. I el que succeeix a la capital és vàlid per al país sencer. Barcelona n’és només l’aparador, com una caricatura amb els defectes exagerats.

Alguns països, com Alemanya, prosperen produint productes de qualitat i alt valor afegit. Altres, com la Xina i el sud-est asiàtic, fabriquen de tot a costos baixos i preus reduïts. Una tercera via consisteix a treure profit dels encants naturals d’un país, allò que es posseeix per la gràcia de l’atzar i que no és fruit de l’esforç col·lectiu de la societat. Aquí hi trobem el petroli dels països del Proper Orient i el turisme allà on fa bon temps, per exemple Kuwait i Tailàndia. El més adient és optar per la primera o segona via de progrés. Confiar-ho tot a la tercera és extremadament perillós. En el límit, i utilitzant l’expressió de Xavier Roig i Castelló, podem caure en un cas de prostitució social. El turisme de sol i platja, el de festa i borratxera, és profundament depredador i amb potencial de desnaturalitzar el país. No ens convé. Catalunya és, juntament amb el País Basc, l’únic indret d’Espanya que ha conegut la revolució industrial. I cal mantenir i potenciar l’orgull de fabricar productes que tenen sortida en els mercats internacionals. Ens calen més empreses, més grans i productives. La gent no solament consumeix serveis i cal tenir un sector industrial que fabriqui coses que donen resposta a necessitats i desigs concrets: aliments processats, aigua potable, roba, cotxes, telèfons, ordinadors… No es pot renunciar a una societat industrial amb l’excusa d’una terciarització d’estètica postmoderna. Alemanya és una societat amb empreses de serveis avançats i sofisticats. Però el fonament de la seva riquesa és industrial. Moltes persones condueixen cotxes alemanys. Els tramvies que circulen per moltes capitals nord-americanes són Siemens i estan manufacturats a Alemanya. Moltes màquines utilitzades per produir béns de consum provenen d’Alemanya. I un país com Suïssa, on aparentment sembla que només tingui serveis bancaris (que els té), també fabrica la millor xocolata i rellotges del món. A Catalunya, necessitada d’una adequada política industrial, li cal un canvi en el model de turisme low-cost, reconvertint la indiscriminada depredació de l’entorn en la valorització del patrimoni cultural i històric.

____________________________________________________________________________________________

Para el común de los mortales ya se han acabado las vacaciones. El mes de agosto ya es historia y toca reemprender las actividades productivas habituales. El gremio de hoteleros y restauradores se queja de que no ha sido una buena temporada turística. La cifra de pernoctaciones del año pasado, situada en un récord de 24 millones, ha disminuido este agosto un 5% a lo largo de toda la geografía catalana. La ciudad de Barcelona ha sido especialmente castigada, no por culpa de la situación política, sino por la falta de seguridad, los problemas de convivencia causados ​​por el exceso de visitantes con bajo poder adquisitivo y los conflictos periódicos en el aeropuerto y con los taxis. La ciudad condal ha perdido siete posiciones en el ranking de ciudades más valoradas que elabora el Reputation Institute. Estas cifras se ven con preocupación por parte de los representantes políticos y agentes sociales. Y es que el sector turístico genera en Cataluña cerca del 11% del PIB y alrededor del 13% de los puestos de trabajo. El atractivo de Barcelona, ​​el auge de las compañías low-cost, la llegada masiva de cruceros y la inestabilidad política en algunos destinos habituales de la orilla sur del Mediterráneo han contribuido a este boom turístico. Pero el binomio formado por un turismo masivo low-cost, frecuentemente acompañado de la construcción descontrolada, son una garantía de fracaso y de crecimiento inadecuado. Claramente, no debería formar parte del modelo de país próspero y moderno que todos deseamos. Sólo hay que recordar la patética situación vivida antes del 2008 con el estallido de la burbuja financiera e inmobiliaria.

La prosperidad pasa indefectiblemente por innovar y fabricar bienes en una sociedad abierta y globalizada. ¿Cuántos, si no, de los elementos que intervienen en la construcción de una vivienda de calidad no están producidos en primeras potencias industriales con costes de mano de obra y remuneraciones de los trabajadores muy superiores a los de España? Pensemos en los grifos alemanes, las chimeneas y puertas italianas, los parqués suecos, los cristales de alta tecnología y electrodomésticos alemanes, las calderas y aires acondicionados franceses, o los materiales aislantes estadounidenses. Los países con futuro ofrecen un crecimiento basado en la industria y los servicios tecnológicos de alto valor añadido. El turismo, en todo caso, cumple la función de motor auxiliar y complementario, pero nunca puede ser el principal. Por este motivo es importante una reflexión sobre el turismo que tenemos en casa y lo que necesitamos. Después de los Juegos Olímpicos, Barcelona encabeza una imagen internacional de Cataluña que recuerda a Río de Janeiro. La informalidad desabrochada y la cultura del chiringuito de playa se apoderan de la ciudad. La transformación de Barcelona en un centro turístico mundial y la llegada masiva de visitantes y transeúntes está comportando muchas molestias a los habitantes de la ciudad. Las aglomeraciones de los turistas low-cost, que se desahogan en nuestras calles con comportamientos incívicos y gamberriles que tienen estrictamente prohibidos en sus países de origen, molesta a los vecinos del barrio y altera la rutina de los comercios. La calidad no ha mejorado para el matrimonio de edad que vive en la Barceloneta, Gracia o el Eixample, que observan con preocupación el encarecimiento del coste de la vida y la pérdida de personalidad de los barrios. Y lo que sucede en la capital es válido para el país entero. Barcelona es sólo el escaparate, como una caricatura con los defectos exagerados.

Algunos países, como Alemania, prosperan produciendo productos de calidad y alto valor añadido. Otros, como China y el sudeste asiático, fabrican de todo a costes bajos y precios reducidos. Una tercera vía consiste en sacar provecho de los encantos naturales de un país, lo que se posee por la gracia del azar y que no es fruto del esfuerzo colectivo de la sociedad. Aquí encontramos el petróleo de los países de Oriente Próximo y el turismo allí donde hace buen tiempo, por ejemplo Kuwait y Tailandia respectivamente. Lo más adecuado es optar por la primera o segunda vía de progreso. Confiarlo todo a la tercera es extremadamente peligroso. En el límite, y utilizando la expresión de Xavier Roig Castelló, podemos caer en un caso de prostitución social. El turismo de sol y playa, el de fiesta y borrachera, es profundamente depredador y con potencial de desnaturalizar el país. No nos conviene. Cataluña es, junto con el País Vasco, el único lugar de España que ha conocido la revolución industrial. Y hay que mantener y potenciar el orgullo de fabricar productos que tienen salida en los mercados internacionales. Necesitamos más empresas, más grandes y productivas. La gente no sólo consume servicios y hay que tener un sector industrial que fabrique cosas que dan respuesta a necesidades y deseos concretos: alimentos procesados, agua potable, ropa, coches, teléfonos, ordenadores… No se puede renunciar a una sociedad industrial con la excusa de una terciarización de estética postmoderna. Alemania es una sociedad con empresas de servicios avanzados y sofisticados. Pero el fundamento de su riqueza es industrial. Muchas personas conducen coches alemanes. Los tranvías que circulan por muchas capitales estadounidenses son Siemens y están manufacturados en Alemania. Muchas máquinas utilizadas para producir bienes de consumo provienen también de Alemania. Y un país como Suiza, donde aparentemente parece que sólo tenga servicios bancarios (que los tiene), también fabrica el mejor chocolate y relojes del mundo. Cataluña, necesitada de una adecuada política industrial, necesita un cambio en el modelo de turismo low-cost, reconvirtiendo la indiscriminada depredación del entorno en la valorización del patrimonio cultural e histórico.

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: