La revolta dels armilles grogues

La hipercentralitzada i estatitzada França viu la revolta dels “armilles grogues” (gilets jeunes) des de fa dues setmanes. Aquest moviment contra la pujada dels preus dels carburants, per culpa dels impostos que el govern Macron ha introduït, amenaça amb paralitzar el país gal i denota un profund malestar social de les classes mitjanes i baixes. Tot i tenir feina, molts d’ells asseguren que ho passen malament per arribar a final de mes. Els elevats impostos, que alimenten la sobredimensionada maquinària estatal, erosionen la capacitat adquisitiva de la població. Les virulentes protestes als carrers i els talls de carreteres alimenten la retòrica i la base electoral del partit de Marine Le Pen, Reagrupament Nacional, hereu de l’extint Front Nacional. Resulta paradoxal la càrrega estatal del país francès. Aviat farà exactament 230 anys, el poble es va revoltar contra les estructures de l’Antic Règim. La monarquia més absoluta del món, conjuntament amb l’espanyola (recordem que Felip V, el primer Borbó, era nét del “Rei Sol” Lluís XIV), oprimia el tercer estat amb càrregues fiscals abusives. La sequera de l’estiu del 1788 va preparar la detonació de la Revolució Francesa. El preu del pa, un aliment bàsic, es va triplicar i les tensions socials van esclatar. L’enfrontament del tercer estat amb els privilegiats, la noblesa i el clergat, acabaria amb la victòria del primer. Els privilegis estamentals, vinculats a la família de naixement, s’acabarien. Però, alerta, continuarien els privilegis funcionals. Això significa la perpetuació de la desigualtat fiscal. Una part majoritària de la societat fa front al pagament d’impostos i una minoria n’és beneficiària. Que es paguin impostos o que se’n sigui receptor net no depèn de les circumstàncies de naixement, sinó de la funció que es desenvolupa dins de la societat. Empreses i treballadors contribueixen al manteniment de l’Estat, ara encapçalat pel President de la República i assistit per tota la casta política. Els dispendis senzillament s’han traslladat del palau de Versalles als palaus de l’Elisi i Matignon, amb el recolzament de l’Assemblée Nationale. I així com l’increment del preu dels cereals va provocar l’aixecament del poble francès a l’Antic Règim, la pujada del preu dels carburants per l’impost ecològic ha provocat l’ira de la classe mitjana i baixa del país veí, que es declaren farts de pagar impostos. Són els treballadors que han d’agafar el cotxe per anar a la fàbrica, o els estudiants que amortitzen un vehicle de segona mà per desplaçar-se al campus universitari, o tots els que no estan acomodats a la capitalíssima París o la glamurosa Niça. Tres de cada quatre francesos donen suport al moviment dels armilles grogues. És la manifestació popular més gran i transversal contra el president Emmanuel Macron i denota una fractura social i territorial no vista fins ara.

I què hi ha al darrera d’aquest moviment? Objectivament parlant, el preu del gasoil no sembla que pugui ser el motiu principal. És només el detonant. El litre de gasoil costa a França aproximadament 1,50 euros, més que la mitjana de la Unió Europea, però no és pas el més car. Fins a cinc països suporten preus més elevats. També a Espanya tenim un dels preus de l’electricitat més cara d’Europa i, de moment, ningú s’ha manifestat. Els gals tenen motius de descontentament més profunds i que acumulen de fa molt temps. L’últim impost sobre el carburant és simplement la gota que ha fet vessar el got. Una mobilització com aquesta és el símptoma d’una cosa molt més important, d’un malestar que ve de molt lluny. Fa palesa la fractura a la societat i les profundes desigualtats socials. I això passa en el país que té com a lema oficial la frase emanada de la Revolució Francesa de 1789 “llibertat, igualtat, fraternitat” (“liberté, égalité, fraternité”). En un país profundament estatista i intervencionista, on la despesa pública absorbeix més del 56% del PIB. En un país de grans recursos de tot tipus, pal de paller i nucli originari d’Europa conjuntament amb Alemanya i el Benelux. En un país que confon la grandesa i el poder de l’Estat amb la prosperitat i el benestar del poble, o el projecte col·lectivista de les elits amb els plans individuals del ciutadà. La gent de carrer és pressionada per a què deixi el cotxe i agafi la bicicleta o el servei públic, amb trens i metros que sempre van plens i no ofereixen el millor servei possible. Al mateix temps, però, els dirigents polítics i l’oligarquia que els envolta, versió moderna de l’antiga cort versallesca, es mouen en grans cotxes de gran cilindrada i vidres opacs, molt més contaminants que el petit Peugeot o Renault de tercera mà. El moviment dels armilles grogues és una alerta social de les classes mitjanes i baixes contra un govern de Macron creixentment desacreditat. I retroalimenta els partits més extremistes: la ultraesquerra de Mélenchon i la ultradreta de Le Pen, que coincideixen, malgrat diferències accessòries, en el principal: l’Estat totalitari. En paraules de Mussolini, “Tutto nello Stato, niente al di fuori dello Stato, nulla contro lo Stato” (“Tot dins de l’Estat, res fora de l’Estat, res contra l’Estat”). Aleshores retornaran els plors i el cruixir de dents.

Perspectives econòmiques

Aquesta setmana, l’OCDE ha rebaixat les xifres de creixement per Espanya. Les immediates previsions econòmiques pel proper any 2019 no són bones. Venim de creixements acceptables del 3,1% pel conjunt d’Espanya l’any 2017, o del 3,3% a Catalunya (4,2% al Bages). La contribució dels vents de cua molt favorables, però, s’està acabant. El tipus d’interès ha de retornar a territori positiu, el preu del petroli torna a pujar des dels mínims assolits fa dos anys (preu de només 30,70 dòlars el gener de 2016), mentre augmenten les hostilitats comercials dels EUA. Tot fa preveure a Espanya una desacceleració del PIB al 2,6% l’any 2018 i al 2,2% el 2019. El debilitament del creixement prové especialment del sector exterior. Les exportacions de béns i serveis creix a la taxa més baixa des del 2012. De fet, el creixement en l’arribada del número de turistes ha estat nul i les pernoctacions han disminuït el 5% a la geografia catalana, en comparació amb la temporada passada. El nostrat model de turisme low-cost és sinònim de degradació econòmica, amb condicions de treball precàries i sous baixos, i barbarització cultural, amb comportaments disbauxats als nostres carrers que alteren la rutina dels comerços i la convivència ciutadana. El binomi format per un turisme massiu de baixa qualitat i la construcció descontrolada són una garantia de fracàs. La prosperitat passa per innovar i fabricar béns en una societat oberta i globalitzada. ¿Quants, si no, dels elements que intervenen en la construcció d’una vivenda de qualitat no estan produïts a primeres potències industrials amb costos de mà d’obra i remuneracions dels treballadors molt superiors als d’Espanya? A nivell estatal, però, encara no s’han recuperat els 20,5 milions d’ocupats del 2007, exercici anterior a la gran recessió, i la indústria tampoc ha recuperat el terreny perdut.

Els territoris amb pitjors resultats durant el 2018 són La Rioja, Canàries, Balears, Comunitat Valenciana, Catalunya i Extremadura. L’excepció són el País Basc i Navarra, dues grans exportadores i amb gran pes del sector industrial. Ens calen més empreses, més grans i productives. La gent no solament consumeix serveis i cal tenir un sector industrial que fabriqui coses que donen resposta a necessitats concretes: aliments processats, roba, ordinadors… No es pot renunciar a una societat industrial amb l’excusa d’una terciarització d’escàs valor afegit. I és precisament la desacceleració en els serveis i la pèrdua d’impuls de la indústria el que justifica que Catalunya estigui creixent dues dècimes per sota de la mitjana estatal (2,4% l’any 2018 i previsió del 2% el 2019). Els autors de l’informe de l’OCDE consideren clau lluitar contra la precarietat de les condicions de treball d’una majoria de població que només pot encadenar contractes temporals a salaris ridículs. A l’extrem oposat del mercat de treball, marcadament dual i polaritzat, hi ha els grans sous dels directius d’empreses que operen sense competència en el mercat, gràcies als favors mutus i privilegis rebuts del regulador. Sense anar massa lluny, només cal recordar els sous milionaris de l’oligarquia financera, particularment la rescatada amb fons públics. O, com destacava des d’aquestes mateixes pàgines l’economista surienca establerta als EUA i especialista en mercats elèctrics, Mar Reguant, les dades de consum elèctric adulterades pels comptadors “intel·ligents”. La manca de competència existent a Espanya en el mercat de l’energia es tradueix en un preu de l’electricitat sensiblement superior a la mitjana europea. Això empobreix les famílies i perjudica la competitivitat de les petites i mitjanes empreses, ja que Espanya és el país amb la llum més cara d’Europa abans d’impostos, només darrera de Malta.

Està bé fer aquestes previsions raonades i recordar alguns problemes estructurals de l’economia espanyola. I està millor encara proposar vies de correcció i millora. Només hi ha un problema: les possibilitats que s’apliquin són nul·les. La línia de tren amb Barcelona s’ha cobrat aquesta setmana la primera víctima mortal, després de 159 anys de deixadesa absoluta (el degoteig de morts de l’alternativa C-55 és molt més ampli). Quina credibilitat ofereixen les tímides propostes d’esmena de l’administració responsable? Cap, ni una. Pensem en l’espasa de Dàmocles que suposa el volum de deute públic espanyol, un dels més elevats d’Europa. Amb l’increment del tipus d’interès, el fràgil fil que sosté l’espasa es pot trencar. I tots estem a sota. La Comissió Europea ja demana mesures de correcció del dèficit estructural a l’Estat. Però això equival a demanar la lluna en un cove. Quan un sistema institucional està tan danyat i corcat és ingenu pretendre la regeneració des de dintre. Un pacient alcohòlic pot superar la seva addicció amb força de voluntat i ajuda externa. Però quines garanties de millora ofereix un pacient profundament viciat i extenuat, envoltat d’un entorn corrupte i malsà que l’impel·leix a continuar ingerint alcohol?

Desacceleració econòmica

Les immediates previsions econòmiques pel proper any 2019 no són bones. Venim de creixements acceptables del 3,1% pel conjunt d’Espanya l’any 2017, o del 3,3% a Catalunya (4,2% al Bages). La contribució dels vents de cua molt favorables, però, s’està acabant. El tipus d’interès ha de retornar a territori positiu, el preu del petroli torna a pujar des dels mínims assolits fa dos anys (30,70 dòlars el gener de 2016), augmenten les hostilitats comercials dels EUA i els destins turístics del nord d’Àfrica, competidors habituals, recuperen la normalitat. Tot fa preveure a Espanya una desacceleració del PIB al 2,6% l’any 2018 i al 2,2% el 2019. El debilitament del creixement prové especialment del sector exterior. Les exportacions de béns i serveis creix a la taxa més baixa des del 2012. De fet, el creixement en l’arribada del número de turistes fins el mes de setembre, en comparació amb el mateix període de l’any anterior, ha estat nul i les pernoctacions han disminuït el 5% a la geografia catalana. A nivell estatal, no s’han recuperat encara els 20,5 milions d’ocupats del 2007, exercici anterior a la gran recessió, i la indústria tampoc ha recuperat el terreny perdut. L’excepció són el País Basc i Navarra, dues grans exportadores i amb gran pes del sector industrial.

En canvi, els territoris amb pitjors resultats durant el 2018 són La Rioja, Canàries, Balears, Comunitat Valenciana, Catalunya i Extremadura. Els destins turístics tradicionals estan saturats i, el que és pitjor, el nostrat model de turisme low-cost és sinònim de degradació econòmica, amb condicions de treball precàries i sous baixos, i barbarització cultural, amb comportaments disbauxats als nostres carrers que alteren la rutina dels comerços i la convivència ciutadana. El binomi format per un turisme massiu de baixa qualitat i la construcció descontrolada són una garantia de fracàs. La prosperitat passa per innovar i fabricar béns en una societat oberta i globalitzada. ¿Quants, si no, dels elements que intervenen en la construcció d’una vivenda de qualitat no estan produïts a primeres potències industrials amb costos de mà d’obra i remuneracions dels treballadors molt superiors als d’Espanya? 

Ens calen més empreses, més grans i productives. La gent no solament consumeix serveis i cal tenir un sector industrial que fabriqui coses que donen resposta a necessitats concretes: aliments processats, roba, cotxes, telèfons, ordinadors… No es pot renunciar a una societat industrial amb l’excusa d’una terciarització d’escàs valor afegit. I és precisament la desacceleració en els serveis i la pèrdua d’impuls de la indústria el que justifica que Catalunya estigui creixent dues dècimes per sota de la mitjana estatal (2,4% l’any 2018 i 2% el 2019). Com hem dit, l’entorn del sector exterior és menys favorable. Mercats d’exportació importants com el Regne Unit i Itàlia atravessen les severes turbulències del Brexit i del nacional-populisme de Matteo Salvini. I no podem deixar de pensar en l’espasa de Dàmocles que suposa el volum de deute públic espanyol, un dels més elevats d’Europa. Amb l’increment del tipus d’interès, el fràgil fil que sosté l’espasa es pot trencar. Aleshores la corrupció i la disbauxa es convertiran en plors i cruixir de dents.

Cent anys després

El món està recordant aquests dies la fi de la Primera Guerra Mundial. El conflicte bèl·lic va significar la mort de desenes de milions de combatents i civils, però també el final del liberalisme (1815-1914), fonamentat en el lliure mercat i governs limitats. Amb l’arribada del segle XX i l’anomenada Gran Guerra (1914-1918) començava una època d’horror i d’errors funestos que massacraran Europa i segellaran el seu declivi, iniciant una etapa de governs molt intervencionistes, economies obertament planificades i inflacions descontrolades. Els costos humans i materials de la guerra van ser enormes. Més de 60 milions d’homes varen ser mobilitzats obligatòriament i cridats a files. Enrere quedaven els conflictes bèl·lics de baixa intensitat realitzats per mercenaris i tropes voluntàries relativament reduïdes. En endavant, la força compulsiva dels Estats impel·leix a deixar la vida a les trinxeres o davant un escamot d’afusellament. Més de 20 milions de soldats i civils varen perdre-hi la vida, amb un nombre encara superior de ferits i lisiats. La Gran Guerra va marcar el punt i final d’una època excepcional de pau i prosperitat, de llibertat individual i econòmica, que Europa havia conegut des de la derrota de Napoleó Bonaparte a Waterloo (juny de 1815) fins l’assassinat a Sarajevo de l’arxiduc Francesc Ferran, hereu a la corona d’Àustria-Hongria, i la seva esposa Sofia a mans de Gavrilo Princip, un nacionalista serbobosnià (juny de 1914).

Si el liberalisme havia enriquit i agermanat pacíficament una multitud de pobles, religions i ètnies diferents, el nacionalisme intervencionista i col·lectivista forçaria la unificació sota un mateix govern de persones que parlaven un mateix idioma o compartien la mateixa cultura o ètnia. Amb l’ascens imparable del socialisme, ja sigui el socialisme real de Karl Marx o el socialisme democràtic d’Eduard Bernstein, es certificava el declivi de la llibertat individual, la propietat privada, el lliure comerç, els governs limitats, els impostos reduïts i una moneda sòlida vinculada a l’or. El col·lectivisme econòmic i polític reprimiria la llibertat d’expressió i de premsa, enviant a la presó per antipatriòtics els que s’oposaven a la guerra. L’agricultura i la indústria aviat serien intervingudes amb controls de preus i de salaris, mentre que la planificació pública s’imposaria en nombroses activitats econòmiques. Els impostos augmentarien a nivells mai vistos abans, obstaculitzant el lliure comerç amb aranzels i restriccions. La llibertat migratòria també quedava abolida, fent necessaris els visats per circular d’un país a un altre. L’Estat subordinava tota la societat als seus objectius, erigint-se en l’àrbitre absolut. Mentre que el pes de l’Estat al segle XIX era inferior al 10% del PIB, ara iguala o supera el 50%. Ens cal reduir dràsticament impostos com l’IRPF, el de Societats o les cotitzacions a la Seguretat Social per impulsar la formació de capital humà i empresarial, l’estalvi i la inversió, l’ocupació i la productivitat. Això és just el contrari de les mesures adoptades pel govern espanyol de Pedro Sánchez.

Amb la Gran Guerra s’abandona el patró or i comença la diarrea monetària de tràgiques conseqüències, especialment a Alemanya. L’oferta monetària de lliures esterlines i francs francesos es multiplica per cinc durant el conflicte bèl·lic, mentre que el deute públic també es dispara. Concretament, es multiplica per onze a la Gran Bretanya i per 7 a França. Els Estats Units, que decidiren entrar en el conflicte deixant de banda el principi de no intervenció, finançaren el 22% de les despeses de guerra amb impostos, el 25% amb creació de moneda (inflació) i el 53% restant amb deute. Però els pitjors registres d’hiperinflació són els de la República alemanya de Weimar. Condemnada a pagar indemnitzacions de guerra inabastables, la impressió de paper moneda no donava l’abast, imprimint els bitllets només per una cara per tal de guanyar temps. L’índex de preus, amb base 100 el 1913, es descontrolaria a 750 bilions (amb dotze zeros) el novembre de 1923. Un dòlar es canviava per 4,2 bilions de marcs en el mercat de divises. El preu del cafè o d’una cervesa es doblava només amb els segons emprats per beure-la. La hiperinflació distorsiona l’estructura de preus i salaris, creant una falsa sensació de beneficis a les empreses que poden incrementar desmesuradament els preus de venda. En realitat, però, destrueix tot el valor real dels estalvis i del capital, pauperitzant la població i preparant el terreny a un sociòpata anomenat Adolf Hitler, que guanyarà les eleccions democràtiques el 1933. De les cendres de la Primera Guerra Mundial en sortirien el comunisme soviètic i el feixisme totalitari italià. Immediatament després, s’hi afegiria el nacionalsocialisme alemany i el règim de Franco a Espanya.

L’expansió descontrolada de la creació de moneda i l’abaratiment artificial del tipus d’interès va alimentar en l’àmbit econòmic massius errors en l’assignació dels recursos, del treball i el capital, promovent excessos d’endeutament i de despesa en el consum. Fins els nostres dies, aquesta successió d’expansions insostenibles, alimentades per la inflació i el deute públic, han generat bombolles que acaben esclatant i donant lloc a recessions econòmiques llargues i doloroses. Cent anys després de la Primera Guerra Mundial, la intervenció massiva de la societat per part dels governs i el descontrol monetari i financer, amenacen en fer esclatar una nova crisi d’abast mundial. El curs tràgic de la història pot reaparèixer i frustrar les esperances de pau i prosperitat.

Els costos de la manca de competència

El preu de l’electricitat continua sent un factor que minva la competitivitat de les pimes espanyoles i catalanes, perquè paguen més que la mitjana europea, on tenen la majoria dels seus competidors.

El cost per MWh per a les petites i mitjanes empreses espanyoles (consum inferior a 20 megawatts hora anual) era de 208,5 euros, quan la mitjana de la UE era de 179,9 euros. Si no es tenen en compte els impostos, Espanya és el país amb l’energia més cara d’Europa només després de Malta. Si es tenen en compte els impostos, els països amb la llum més cara són Malta, Alemanya, Itàlia, Bèlgica i Espanya.

En el cas de les llars (consum inferior a 5 MWh), el preu era de 217,7 euros per una llar espanyola, mentre que la mitjana de la UE era de 204,8 euros. Si no es tenen els impostos, Espanya torna a ser el país més car d’Europa només després d’Irlanda i Bèlgica. Si es tenen en compte els impostos, els països més cars són Alemanya, Dinamarca, Bèlgica, Irlanda, Portugal i Espanya.

En el cas del gas, el preu per a les llars de menys consum (menys de 5,6 MWh) es va situar per sota de la mitjana de l’eurozona. El problema és per als consumidors domèstics que gasten entre 5,6 i 56 MWh. En aquest cas, el preu a Espanya va ser un 37% més car que la mitjana de la UE. Només és més car el gas a Suècia, Dinamarca i Itàlia.

Unipost, perjudicada per la competència deslleial de Correos:

https://www.atlastocks.com/post.html#6302

 

L’incert futur de Facebook

Facebook és la coneguda xarxa social fundada per Mark Zuckerberg i altres estudiants de Harvard l’any 2004. En aquests moments té més de 2.000 milions d’usuaris actius. Per tant, un 30% de la humanitat sembla estar registrada a Facebook. Segons algunes mètriques, és la segona web més visitada del món i mou un volum diari de 83 milions de fotos i incalculables comentaris. Alguns informes asseguren que el 90% dels joves de la generació Millennial, nascuts entre els anys 80 i 90, accedeixen a la xarxa un cop al dia com a mínim. La companyia amb seu a Califòrnia va facturar més de 40.653 milions de dòlars l’any 2017 i proporciona ocupació a més de 30.000 treballadors. Pertany al selecte club GAFAM, integrat per Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft. Hom podria pensar que aquesta xarxa social és massa gran i poderosa per caure. Però estiguem segurs que no és així. Tota empresa és vulnerable, a excepció de les que mantenen una posició de monopoli en el mercat gràcies a la protecció de l’Estat. Els gustos dels consumidors no entenen de drets preadquirits ni de jerarquies empresarials. L’únic que busquen és la màxima satisfacció al menor preu. Si una empresa satisfà els seus interessos veurà com incrementen les vendes i els beneficis. Pel contrari, quan alguna empresa no s’adapta a les seves preferències, decau i acaba desapareixent. Recordem el cas de Nokia, durant molts anys la líder en el sector dels mòbils, però que va pagar molt car una sèrie de decisions equivocades. L’empresa finlandesa era la líder indiscutible del sector. L’any 2007 acaparava més de la meitat dels guanys de tot el mercat de telefonia mòbil. Va ser el primer fabricant a entendre els telèfons com a complements de moda. Els seus innovadors dissenys i l’avançada enginyeria eren sinònims dels més alts estàndards de qualitat, i dispositius com el 3310 van marcar una època. Però era una companyia de maquinari, i no va saber detectar que, a partir de l’iPhone, el programari en els telèfons mòbils seria igual o més important que els seus components físics. Des de l’aparició en escena de Steve Jobs, Nokia no deixaria de caure, passant de dominar la meitat del mercat a només el 3% l’any 2012. La divisió de dispositius de Nokia va ser comprada per Microsoft el 2013. Així va quedar el fabricant escandinau fora de la indústria, ja que Microsoft va decidir no seguir utilitzant la marca Nokia. Les pantalles tàctils varen desplaçar Nokia a la irrellevància, no podent igualar les prestacions que oferien els sistemes operatius Android i iOS. Era difícil presagiar que algun dia Nokia desapareixeria de l’escena de la telefonia mòbil i que arribaria una companyia sense experiència en aquest mercat a marcar una tendència, com és el cas d’Apple. La meteòrica caiguda de Nokia és un cas d’estudi que ens permet, un cop més, entendre la fragilitat d’una empresa que opera en condicions de competència. Si no aconsegueix seduir, els consumidors la deixaran caure al buit. Altres casos molt destacats són el de l’empresa Kodak, líder indiscutible en el sector de la fotografia fins que no va saber (o voler) adaptar-se al món digital. O el de l’empresa Blockbuster, de lloguer de pel·lícules, fins la irrupció de Netflix en el mercat.

I aquest podria ser el futur que li espera a Facebook a mitjà termini. La companyia ha passat, en els darrers anys, de facilitar lliurement la informació a practicar la censura i el bloqueig de pàgines. Fa unes setmanes, Facebook va anar una mica més enllà a l’anunciar que suprimiria prop de 800 pàgines per incomplir les seves condicions de servei, quan tot apunta a motivacions polítiques. La xarxa social també ha revelat que un problema de seguretat sense precedents, descobert el 25 de setembre, va afectar gairebé a 50 milions de comptes d’usuaris. Facebook encara no ha identificat els pirates informàtics i el vicepresident de la companyia, Guy Rosen, descarta poder-ho fer. Les generacions més joves abandonen la xarxa de Zuckerberg i en prefereixen d’altres com Instagram, YouTube, Snapchat o Twitter. I sense l’entrada d’aquests nous usuaris, la viabilitat de Facebook pot perillar a mitjà termini. El mercat lliure, sense barreres d’entrada, és una gran garantia pel consumidor i els seus drets. El client, quan decideix en quin producte gastar (i en quin no) està votant l’empresa que continuarà produint (i la que no). El mercat lliure és una democràcia perfecta on cada euro equival a un vot. On el client està desprotegit i les empreses no tenen cap obligació de donar resposta a les seves necessitats és en els mercats monopolístics, garantits per privilegis de l’Estat. Un clar exemple n’és el sector financer, ahir rescatat amb diners públics i avui artífex del grotesc i vergonyós canvi de criteri del Tribunal Suprem pel que fa al pagament de l’impost de registre de les hipoteques. Que el govern de Pedro Sánchez emeti un decret llei obligant els bancs a pagar l’impost no impedirà que aquests acabin repercutint l’impost als clients via comissions o diferencial d’interès. A les xarxes socials, que no requereixen de pagaments explícits, cada usuari amb compte actiu és un vot. Fins el moment present, Facebook lidera el seu sector i es configura com una veritable plataforma comercial amb difusió global. La lògica del winner takes it all l’impulsa al gegantisme. Com més usuaris aconsegueix, majors economies de xarxa genera, fent més atractiu per a un altre usuari esdevenir membre de la comunitat. Però de la mateixa manera que Facebook va superar MySpace, altres companyies emergents com Telegram i Mastadon poden superar la xarxa de Zuckerberg, garantint la privacitat de les dades i el control de la censura.