El bitcoin i les criptomonedes

El diner és una institució social de màxima importància. Intuitivament, el solem associar al sistema bancari, però el seu ús transcendeix la pràctica bancària i arriba molt més enllà. El diner no es pot encasellar en un mercat concret i particular, sinó a tots en general. La majoria dels intercanvis que es fan en una societat comporten una contraprestació monetària. Comprem taronges amb diners, contractem una assegurança amb el pagament d’una prima, treballem per cobrar un sou a finals de mes, demanem un préstec al banc i ens comprometem a retornar-ho amb interessos, exercim la caritat amb la donació de diners… Moltes accions humanes estan motivades pels diners i la majoria de les prestacions de béns i serveis tenen una contraprestació monetària en forma de diner. El diner és com la sang que alimenta el cos social. Si el diner i el crèdit estan sans i equilibrats, la societat també ho estarà. Però si el diner està malalt, tota la societat emmalalteix. Lenin solia defensar que per a destruir la societat occidental n’hi havia prou en destruir el seu diner. I en aquest punt té tota la raó. Seria una ironia de la història que el sistema comunista hagi fracassat, però que el sistema occidental imperant s’acabi autodestruint per culpa de la mala qualitat del seu diner. Això no és pas impossible i només hem de ser conscients de les crisis financeres que periòdicament colpegen les nostres societats.

El diner que coneixem a l’actualitat és el diner-fiduciari. Un tros de paper imprès pel Banc Central sense cap valor intrínsec per ell mateix. Malgrat el desconeixement generalitzat, no és una situació que es pugui considerar habitual. Just al contrari. Durant segles, les societats han preferit un altre tipus de diner, el diner-mercaderia, que sí té un valor real per ell mateix. Pensem en la sal a l’edat mitjana, el bestiar a l’Orient Mitjà, el cacau a la civilització maia, els cigarrets als camps de concentració de la Segona Guerra Mundial i, naturalment, l’or, al que s’arriba per un procés de selecció natural. El patró or és aquell sistema monetari que fixa el valor del diner en termes d’una determinada quantitat d’or. En vigor durant tot el segle XIX, proveeix un marc d’estabilitat monetària i proporciona un nivell de confiança en les relacions internacionals molt superior a l’actual. L’últim vincle de la moneda, concretament el dòlar nord-americà, amb l’or es remunta al 15 d’agost de 1971. No fa, per tant, massa anys. En aquest darrer període que no arriba als 50 anys, la inestabilitat monetària i financera s’ha disparat. La capacitat que tenen les autoritats polítiques i monetàries per generar inflació, crear moneda del no res i abaratir artificialment el tipus d’interès es tradueix inevitablement, tard o d’hora, en crisis financeres periòdiques que s’han pogut analitzar diverses vegades des d’aquesta mateixa tribuna.

Des de l’any 2009, però, es parla d’una nova moneda anomenada bitcoin. És un tipus de criptomoneda o moneda digital que va directament del comprador al venedor (peer to peer) i que escapa al control dels Bancs Centrals i dels governs, regint-se per una base de dades descentralitzada anomenada cadena de blocs (blockchain). Tothom qui ho desitgi pot descarregar-se el software necessari al seu ordinador i començar a minar bitcoins mitjançant la resolució de complexos algoritmes matemàtics que requereixen un elevat consum d’energia i que no són, per tant, gratis. L’oferta total de bitcoins estarà limitada a 21 milions, xifra que s’aconseguirà aproximadament l’any 2100. Fins el moment present, s’han minat uns 16,7 milions de bitcoins. Ens podem adonar que el protocol de disseny del bitcoin i el correcte funcionament del blockchain obren la porta a un funcionament de la criptomoneda similar al del patró or. Tècnicament, fins i tot la criptomoneda és menys inflacionària que el metall preciós, ja que la primera impedeix qualsevol increment en l’oferta monetària una vegada arribats al límit de 21 milions de bitcoins. En canvi, la quantitat total d’or sol incrementar un 1-2% anual per l’activitat extractiva addicional a les mines. Li falta molt recorregut encara al bitcoin, especialment en termes d’acceptabilitat social, generalització d’ús i estabilitat en el valor, però la seva extensió en els intercanvis seria una solució al problema de la inflació. Restant fora del control dels polítics, aquests no podrien continuar amb la salvatge monetització del deute i les polítiques monetàries ultraexpansives que tant s’han practicat durant l’última dècada. El pes de l’Estat i la factura a pagar, sigui en polítiques socials o militars, quedaria més clara als ulls de la ciutadania, que haurien de finançar-la amb impostos o/i deute, però no amb inflació i creació de moneda. Es posaria fi a la contínua pèrdua de valor de la moneda i aquesta millora podria repercutir en una societat més estable i menys propensa a les crisis financeres periòdiques.

Lliçons de Finlàndia (i II)

L’economia finesa és una de les més pròsperes d’Europa i la seva població la més feliç del món, si ens guiem pels resultats de l’estudi World Happiness Report 2018. I ho és malgrat condicions climàtiques extremes. Aquí, el bon temps mediterrani serveix per atraure un turisme massiu i low-cost. Així com l’anomenada maledicció dels recursos naturals condemna a la misèria països dotats de petroli, com Venezuela, el gaudir d’un clima propici no s’acaba aprofitant com s’hauria. Les lliçons que ofereix Finlàndia als països del sud d’Europa (veure l’article al Regió7 del passat 14 d’abril) són l’autenticitat de la seva manera de ser i el caràcter inclusiu de les institucions. L’elevada fiscalitat recau més sobre el consum (IVA del 24%) que no pas les rendes salarials i els beneficis empresarials. Per altra banda, uns serveis públics de qualitat es proveeixen en règim de competència i absència de monopoli, en una maquinària estatal que funciona sense corrupció. Altres qualitats són l’excel·lent educació i la formació de mà d’obra molt competitiva en sectors industrials de tecnologia avançada. I ho han aconseguit malgrat la profunda crisi patida l’any 1991 amb la dissolució de la Unió Soviètica. Fins la caiguda del comunisme real, els productes finesos eren absorbits incondicionalment pel país veí. Però amb la certificació final de la caiguda del comunisme començava un reajust forçós de la indústria finesa. Amb un gran esforç en recerca proper al 4% del PIB, el país nòrdic modernitza la indústria forestal i de la fusta, els metalls, l’enginyeria i les telecomunicacions, l’electrònica i el disseny. La innovació es tradueix, de mitjana, en 36 patents per cada milió d’habitants (només 1 als EUA). Tothom recorda els mòbils Nokia, que van liderar el mercat mundial entre 1998 i 2007, abans de la irrupció d’Apple. Nokia va ser un referent en la telefonia mòbil fins que no va poder competir amb el gegant de Cupertino i el nou concepte de smartphone, consumant-se la venda de la secció de telefonia mòbil a Microsoft l’abril de 2015. L’empresa, però, continua existint proveint consultoria informàtica i xarxes de telecomunicacions. La bona educació i l’accés a la tecnologia digital han donat bons resultats en el sector dels jocs online. Rovio, per exemple, és una empresa fundada per 3 estudiants de la Universitat Tecnològica de Helsinki que el desembre de l’any 2009 varen llançar un videojoc anomenat Angry Birds. El joc ha estat adaptat a moltes plataformes amb pantalla tàctil i és un dels més populars amb 12 milions de descàrregues. També el creador del sistema operatiu Linux, present a milers d’ordinadors de tot el món, és un altre estudiant de la Universitat de Helsinki anomenat Linus Torvalds. Cansat de les llicències comercials que havia de pagar a Microsoft, va idear un sistema de codi obert i ús lliure que tothom pot utilitzar i millorar sense restriccions.

Malgrat les notables diferències socials i culturals amb l’Europa del sud, Finlàndia comparteix amb Catalunya una similitud, com a mínim, que voldria destacar. El país nòrdic ha estat un tradicional defensor de la llibertat econòmica. Cal destacar el personatge d’Anders Chydenius, un distingit economista, polític i músic finès del segle XVIII que va aconseguir notables millores en la liberalització de la societat (desfent el monopoli que ostentava Estocolm de la brea necessària per calafatar les embarcacions), la llibertat de premsa, religió i moviments migratoris. Al seu llibre La riquesa nacional (1765) analitza els avantatges del lliure comerç i avança la metàfora de la mà invisible, una dècada abans que ho fes el mateix Adam Smith a La riquesa de les nacions (1776). Chydenius va ser també un destacat defensor dels drets universals i inalienables de l’ésser humà a la vida i la propietat privada, promovent l’abolició de la tortura i dels privilegis de classe. Tant Finlàndia com Suècia reclamen avui el seu llegat intel·lectual. Les seves idees capdavanteres alimenten la ideologia nòrdica i Suècia també el reivindica a la seva galeria d’il·lustres personatges, fins al punt que l’ex-ministre de Finances Anders Erik Borg el considera “el pare de la prosperitat sueca”.

I només 40 anys després de la mort de Chydenius trobem a Catalunya un altre intel·lectual polifacètic avançat al seu temps. És Jaume Balmes i Urpià. Sense ser cap economista, Balmes va escriure un article a la revista La Sociedad, el 17 de setembre del 1844, titulat Verdadera idea del valor, en el qual resol l’anomenada paradoxa del valor que el mateix Adam Smith no va ser capaç de resoldre 7 dècades abans. A diferència de l’escocès, el català considera que el valor d’un producte no està determinat pels costos de producció, sinó per la utilitat marginal, que és la satisfacció que proporciona una unitat addicional del bé. En les seves paraules, “tots tenim experiència de coses que costen molt treball i no valen res”. Això no s’oposa al fet que, de vegades i sense poder-se generalitzar, el cost del treball contribueixi a l’augment del valor del producte, però sent accidental i mai dependent d’aquí el veritable valor. L’única mesura del valor d’una cosa és la utilitat que proporciona. No hi ha, per tant, una necessària equivalència entre el que costa un bé i el que val. Jaume Balmes resol així la paradoxa del valor i enuncia correctament la teoria de la utilitat marginal 27 anys abans que el mateix Carl Menger, fundador de l’escola d’economia austríaca i pioner de la revolució marginalista, conjuntament amb Jevons i Walras, a finals del segle XIX.

Lliçons de Finlàndia (I)

Quan es visita Finlàndia, el país més septentrional de la Unió Europea (UE), el primer que es constata és el caràcter inhòspit i extrem de la seva climatologia. Les baixes temperatures i el vent gèlid del Bàltic fan poc atractiva la vida als espais públics exteriors. Les diferències amb la cultura llatina i mediterrània són molt notables des del primer moment. Allà la gent escolta molt i parla poc. Treballen esforçadament i busquen la màxima productivitat a la feina. Poc amants de la pitjor xarlataneria que tan abunda a les nostres latituds, les paraules es mesuren i es pensen abans de dir. Naturalment, tot en perfecte anglès, començant pel taxista o la dependenta de la botiga. Les pel·lícules i sèries més seguides a la petita pantalla estan totes en versió original i subtitolades. Res de doblatges per alimentar els gremis locals. Finlàndia és un país relativament jove, que va aconseguir la independència l’any 1917, en motiu de la revolució bolxevic. Abans, havia format part de Suècia, fins l’any 1809, i de la immensa Rússia tsarista posteriorment (gran ducat de Finlàndia). Per mantenir la independència van apel·lar a l’èpica. Primer superant una guerra civil interna. I a la Segona Guerra Mundial, quan els nord-americans no van escoltar el seu clam d’ajut, lluitant a dues bandes contra els tirans de Stalin, primerament, i després Hitler. Amb una economia molt pròspera basada en una indústria tecnològica d’alt valor afegit, s’integra a la UE el 1995 i pertany a la zona euro. Malgrat les moltes adversitats, els finesos disposen d’un excel·lent sistema educatiu, estan considerats el país més feliç del món (World Happiness Report 2018), el tercer menys corrupte (Transparency International 2018) i un dels tradicionalment més competitius (World Economic Forum).

Quines són les lliçons que ofereix Finlàndia als països del sud d’Europa, obertament corruptes i poc competitius, amants de la dolce vita, seguidors del panem et circenses i tan donats a la sovint hipòcrita i perillosa xerrameca? Al meu entendre, n’hi ha quatre de destacables i avui en tractaríem dues. El primer és l’autenticitat de la seva manera de ser i el caràcter inclusiu de les institucions. El caràcter finès és introvertit, no pretenciós i defuig el postureig i el protagonisme ostentós. Es diu que la diferència entre les persones introvertides i els finesos introvertits és que els primers et miren les teves sabates quan els preguntes quelcom, mentre que els segons es miren les seves pròpies sabates. Sigui com sigui, sí està clar que la manera de treballar és intensa, sempre de cara a la feina i sense concessions a la galeria. S’adrecen sovint a les autoritats i càrrecs pel seu nom familiar, sense que això impliqui cap manca de respecte, i les empreses treballen horitzontalment sense jerarquies, amb un màxim d’autonomia i responsabilitat. Recordem també l’extens ús de la sauna, on els col·legues o amistats comparteixen un mateix espai de socialització sense poder amagar literalment res. El grau de cohesió social és molt elevat. El 20% de la població finesa més rica guanya quatre vegades més que el 20% més pobre. A Espanya, aquesta relació és de 7,5. El país nòrdic és més ric que Espanya (PIB per capita de 42.300 euros versus 25.900 euros) i molt més igualitari. La societat espanyola és més pobra i profundament desigual. També l’endeutament públic d’Espanya és molt superior al finès (98% del PIB versus 61%). Els dos països tenen Estats del Benestar potents. La diferència és que en un cas es paguen molts impostos (especialment sobre el consum) per rebre excel·lents serveis públics, mentre que aquí també paguem molts impostos (que recauen sobre les rendes salarials) a canvi de serveis públics mediocres i creixentment deteriorats. I mentre que la cultura meritocràtica és un tret definitori dels nòrdics, que poden elegir lliurement la millor oferta en absència de monopolis, l’enxufisme i l’amiguisme perverteixen el funcionament dels serveis públics als països del sud d’Europa, on el consumidor resta captiu de les elits extractives sense capacitat d’escapament. L’elevat grau de confiança social al país nòrdic fa que empreses tecnològiques tan exitoses com Supercell ni es plantegin estratègies fiscals (legals) per pagar menys impostos. A més, és normal finançar voluntàriament fons socials destinats a ajudar altres emprenedors. En un experiment realitzat a un parc públic de Finlàndia es varen deixar 12 carteres a l’abast de qualsevol. 11 varen ser retornades intactes a la policia. Es poden imaginar els resultats si el mateix es fes a la Plaça Catalunya de Barcelona.

El segon aspecte destacable és l’excel·lent educació i la formació de mà d’obra molt competitiva en sectors industrials de tecnologia avançada. Existeix un ampli consens en què l’escassetat de recursos naturals i l’escassa població (5,5 milions per a un extens territori de 338.000 km²) fa imprescindible excel·lir en educació per poder competir en una economia global. I això s’aconsegueix de manera eficient, sense malbaratar diners públics. Per exemple, l’any 2006 Finlàndia va invertir menys de 7.000 dòlars per alumne a l’etapa preuniversitària. La xifra als EUA va ser de 10.000 dòlars. En canvi, el país nòrdic va aconseguir la primera posició a les proves PISA, mentre que els nord-americans només la vint-i-quatrena. La despesa en educació de Finlàndia es troba a la mitjana dels països de l’OCDE, però els resultats són molt superiors. Per tant, es tracta de ser productiu i aconseguir més amb menys recursos. No sempre la solució a un problema és gastar més. Es tracta de gastar millor. El currículum bàsic és uniforme a tot el país, però les escoles tenen un alt grau d’autonomia per adaptar-se a les circumstàncies diferenciades de cada localitat. L’educació és gratuïta en tots els nivells, inclòs el menjador escolar i el material. I els bons resultats acadèmics van de la mà d’índexs de fracàs escolar molt baixos.