L’esperança d’Europa

L’escenari europeu sorgit de les passades eleccions, malgrat les incerteses, convida a l’optimisme. Amb una alta participació es posa fi al bipartidisme de conservadors i socialdemòcrates, intervencionistes tots de dretes i esquerres, mentre que l’auge de la ultradreta eurofòbica de Salvini, a Itàlia, i Le Pen, a França, és menor a l’esperada i no tenen força per bloquejar les institucions comunitàries. L’element positiu és el dinamisme mostrat pels liberals, amb força diversitat interna, i els verds, amb molt vot juvenil, que aporten un europeisme plural i renovat. En negatiu, a la nova Eurocambra hi haurà 173 diputats ultradretans repartits en tres grups. El més radical és el de l’Europa de les Nacions (ENF), que integra a Matteo Salvini i Marine Le Pen. Estan en contra de l’euro i de la immigració i a favor de la unitat nacional. Primer, sempre, els italians (amb Salvini) o els francesos (amb Le Pen). El segon grup és el dels conservadors reformistes (CRE), fundat per l’ex primer ministre britànic David Cameron i còpia light del primer, que compta amb la ultradreta finlandesa, danesa, polaca i amb l’Alternativa per Alemanya. El tercer grup és el Partit del Brexit de Nigel Farage (EFDD), que no suposa cap garantia de futur ni a l’hora de fer aliances perquè el seu objectiu és justament marxar de la Unió Europea (UE). Finalment, dins d’aquest bloc cal considerar el partit de Viktor Orbán a Hongria, el Fidesz, que pot trencar amb els populars, on pertanyen fins ara, i passar-se al bloc euròfob. En qualsevol cas, tots sumats no arriben al 25% de l’eurocambra i la seva actuació conjunta està debilitada des de l’inici, perquè l’interès de tots aquests partits és nacional. En oposició a aquest bloc anti-Europa, destaquen els verds, amb 69 eurodiputats, i els liberals amb 109 escons. Capitalitzen la crisi del socialisme, que sí guanya a Espanya, i de l’extrema esquerra de Syriza i Podem. Mobilitzen el vot jove i, reivindicant una Europa oberta i democràtica, són l’esperança del demà.

Molts dirigents critiquen la manca d’identitat europea i aspiren a la centralització del poder polític a Brussel·les, repetint i ampliant els mateixos errors que es cometen a escala domèstica dins del propi Estat. Ens referim justament als Estats territorialment grans i unitaris (com França, Gran Bretanya, Itàlia i Espanya) que amenacen amb fer fracassar el projecte europeu amb les seves faccions populistes i ultradretanes. Una Europa centralitzada, jacobina i homogènia a imatge de França, per exemple, és una distopia. Europa és massa diversa, i és bo que ho sigui, per pretendre emular uns Estats Units d’Europa o una Europa federal. La identitat europea no és primària ni simple, sinó complexa i abstracta. Els europeus compartim la defensa de la dignitat humana i la necessària separació de poders, els drets fonamentals de l’home, la llibertat individual i de comerç, sent receptors de l’humanisme cristià en les seves tres denominacions catòlica, protestant i ortodoxa. Més Europa no significa més recursos gestionats des de Brussel·les. Més Europa no significa més polítics comunitaris ni més impostos, sinó tot el contrari. Un dels projectes europeus amb més èxit és el programa Erasmus, que permet la mobilitat dels nostres estudiants per poder visitar altres universitats europees. Una oportunitat d’enriquiment acadèmic i personal. En general, el mercat comú i el lliure intercanvi de mercaderies, serveis, persones, capital, idees i tecnologia és el gran avanç europeu que ha de ser preservat. Europa hauria de ser una unió de bones pràctiques compartides. Holanda ha de poder exportar i fer extensiu als restants països el seu sistema portuari i d’infraestructures modèlic, Finlàndia el seu sistema educatiu, Dinamarca el seu mercat laboral, o Alemanya la innovació del seu model productiu basat en la fortalesa de petites i mitjanes empreses (Mittelstand).

Com assenyala l’economista Ramon Tremosa i Balcells, gran coneixedor d’aquesta realitat, són els estats més centralistes del sud els que amenacen amb fer fracassar el projecte europeu. Espanya lidera la llista de desobediència europea per incompliment de reglaments, però la Comissió no té prou força per enfrontar-s’hi. Aquests grans Estats no fan ni deixen fer. En la defensa del status quo favorable als seus interessos, utilitzen les transferències pagades pels territoris més productius per subsidiar els menys productius. Un exercici de clientelisme polític que, després de 40 anys, no ha servit per fer espavilar les regions més endarrerides. Just al contrari, les converteix en addictes al subsidi públic d’un papà Estat que està encantat d’assegurar-se els seus vots. Durant anys s’han dedicat a nacionalitzar els èxits europeus i europeïtzar els fracassos nacionals. Amb el procés del Brexit, persones tan reticents a la secessió de països com el popular Manfred Weber, declarava que obria les portes, com a nous socis de la UE, a Escòcia i Irlanda del Nord. I és que així com els grans Estats centralistes han sabotejat el projecte europeu i amenacen amb fer-lo fracassar, els petits països són la millor garantia d’una Europa pròspera, unida en la diversitat, tan integrada econòmicament com disgregada políticament.

Suspens en productivitat

El Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya ha presentat aquesta setmana l’estudi Model productiu i productivitat a Catalunya. La productivitat és l’eficiència dels factors de producció (recursos naturals, mà d’obra, capital i funció empresarial) i cal considerar-la una variable clau per explicar el creixement econòmic a mitjà i llarg termini. Sense productivitat no hi ha futur i una societat improductiva esdevé irremeiablement pobre i miserable. A curt termini, en el debat polític, sol quedar eclipsada per altres temes més populars, malgrat que l’estat de l’economia sempre pot fer descavalcar aspiracions presidencials (recordin el «It’s the economy, stupid» que va enfonsar la candidatura de George H.W. Bush davant de la d’un desconegut Bill Clinton l’any 1992 als EUA). Els resultats presentats per l’estudi són dolents i les dades, en general, negatives. Tot i la bonança aparent, la renda personal s’estanca. L’economia catalana és incapaç de reduir el diferencial productiu amb la resta d’economies desenvolupades, creixent només 0,3 punts anuals entre l’any 2000 i el 2017. En termes de PIB per càpita, Catalunya presenta una de les pitjors evolucions (una caiguda acumulada del 11,6% fins al 2013), només per davant de Grècia i Xipre. A la majoria de països, els nivells de PIB per càpita ja es trobaven en recuperació des de l’any 2010. Com a conseqüència, Catalunya perd benestar relatiu respecte la resta de països. Si ho volem quantificar, el PIB per càpita de Catalunya ha passat de representar el 77,2% del d’Estats Units l’any 2000 a ser el 71,2% l’any 2016. En el mateix període, del 99% de la zona euro s’ha passat al 95,2% i de ser el 14,3% superior a la UE-28 a només ser-ho el 4,1%.

En termes de la productivitat del capital, Catalunya es situa en el grup d’economies de productivitat molt baixa. Concretament, entre l’any 2000 i el 2016, l’increment de l’activitat econòmica ha anat acompanyat d’una reducció de la productivitat del capital del -0,84%. Com a resultat, Catalunya manté un nivell de productivitat del capital un 16,5% per sota de la mitjana, a la vegada que és el 27,6% inferior a la productivitat del capital d’Estats Units, el 9,2% inferior al de la UE-28 i el 6,2% inferior al de la zona euro. Només en comparació amb Espanya es manté el 9,5% per sobre. I per acabar de reblar el clau en el mateix sentit negatiu, hi ha l’anomenada productivitat total dels factors (PTF), un calaix de sastre que agrupa les nombroses variables no integrades prèviament dins del treball i el capital. Per exemple, les millores tecnològiques i l’eficiència organitzativa. Doncs també aquí els resultats són decebedors. L’any 2016 Catalunya manté un nivell de PTF que és el 25,5% inferior al d’Estats Units, el 4,3% inferior al de la UE-28 i el 10,3% inferior al de la zona euro, mentre que es manté el 7,8% per sobre del d’Espanya.

S’observa també que les empreses petites i les de recent creació són menys productives que les grans i les més antigues. Per tant, la iniciativa emprenedora no es concreta en negocis productius, sinó en microempreses fràgils i poc rendibles. Qui presenta els millors resultats en productivitat és la indústria, mentre que l’energia i els serveis mantenen nivells molt inferiors als de la mitjana. I un dels motius que ho explica és l’existència d’un cert grau de competència empresarial, en el sector industrial, així com la manca de competència i l’existència de forts monopolis, en els sectors de l’energia i els serveis. L’elevat preu de l’energia pagat per les famílies i les pimes (24,8€ i 29,6€ els 100 kWh respectivament) també s’ha d’entendre en clau monopolística. Quan no hi ha competència, no només se’n ressenteix la productivitat. També ho fa la butxaca dels consumidors i el compte de resultats de les pimes.

Finalment, l’estudi proposa algunes recomenacions per a millorar. Donada la importància de la productivitat en tota economia pròspera i dinàmica, i la deficiència dels resultats obtinguts, caldria fer-ne una reflexió profunda i més pausada. Perquè el model de creixement català, molt basat en la utilització extensiva del treball i del capital, presenta seriosos rendiments decreixents i colls d’ampolla notables que l’impedeixen progressar, com a mínim, tant com ho fan els restants països europeus. Potser, com diu Jaume Llopis, professor de IESE Business School, la culpa és dels dirigents que perden el temps amb reunions improductives, dinars opípars i trucades inútils. Segur que molt hi tindrà a veure el defectuós sistema institucional de Catalunya (i Espanya). I anotem també, breument i entre altres, la necessitat d’invertir en infraestructures de transport per millorar la mobilitat de persones i mercaderies (C-55, Renfe-Rodalies, corredor mediterrani…), l’increment de l’estabilitat laboral de gran nombre de treballadors temporals en situació precària, la millora de la salut i la seguretat laboral, la importància estratègica de l’educació i d’una recerca i desenvolupament amb transferència real a l’empresa i l’àmbit productiu, la necessitat d’una reforma energètica que millori l’eficiència i redueixi costos, i el foment de clústers industrials i altres models de col·laboració empresarial que permetin superar el nanisme de les nostres empreses.

La importància de les ciutats

Aquesta setmana s’ha publicat l’índex de competitivitat comarcal que elabora la federació empresarial del Penedès i el Garraf. Aquest informe analitza els principals canvis en els factors de competitivitat de totes les comarques catalanes. I a partir d’aquests factors i en base als indicadors que en formen part s’ofereix un rànquing comarcal. La competitivitat és un important concepte polièdric i multidimensional aplicable a empreses i espais geogràfics. Comprèn els quatre factors bàsics de producció (recursos naturals, treball, capital i funció empresarial), però també altres variables com l’educació i el coneixement, la innovació i el desenvolupament tecnològic, o la sostenibilitat social i mediambiental. De la competitivitat en depèn la capacitat de sobreviure en el mercat i la prosperitat del demà. Aquest informe ha analitzat les 42 comarques catalanes a partir de 50 indicadors diferents, i les tres primeres posicions les lideren el Barcelonès, el Vallès Occidental i el Gironès. El Bages ocupa el desè lloc (seguit d’Osona) i tanquen el rànquing les Garrigues, l’Alta Ribagorça i Terra Alta. En relació als 10 factors de competitivitat analitzats, el Bages treu bona nota en innovació i desenvolupament tecnològic (5a), disponibilitat de sòl i espai per a l’activitat econòmica (6a), i sostenibilitat mediambiental (10a). En canvi, necessita millorar en infraestructures de transports i comunicacions (19a), recursos humans i formació professional (22a), sostenibilitat social (23a) i volum de mercat (24a). S’observa que les diferències entre les comarques amb índexs de competitivitat més baixos i aquelles amb índexs més elevats tendeixen a incrementar-se. No hi ha, per tant, cap procés de convergència intercomarcal, sinó just al contrari.

El Barcelonès continua sent la comarca més competitiva, incrementant lleugerament la distància amb la comarca que la segueix, el Vallès Occidental. Tanmateix, tot i el bon comportament de Barcelona, les escasses reserves de sòl disponibles pel desenvolupament de futures activitats econòmiques fan que es pugui esperar una expansió cap a comarques situades a la primera o segona corona metropolitana. I aquí, invariablement, topem una i altra vegada amb el mateix topall. Les comunicacions entre Manresa i Barcelona, per carretera i per tren, són pèssimes i no milloren amb el temps. Passen els anys, les dècades i les promeses dels polítics no es materialitzen. Seguim on estàvem, o pitjor. Malgrat tenir dues línies de tren, els Ferrocarrils al nord i la Renfe al sud, la durada del trajecte amb Barcelona és impròpia de tot país que es vulgui dir avançat. I la seguretat, com ho demostren els recents accidents mortals, també. L’any 1936, el trajecte entre Plaça de Catalunya i Manresa durava 58 minuts. Avui, entre 1 hora i 20 minuts i 1 hora i 30 minuts. Fem càlculs: la velocitat mitjana del tren Barcelona-Girona és de 159 km/h, la del tren Barcelona-Tarragona és de 107 km/h, la velocitat mitjana del trajecte Barcelona-Lleida és de 135 km/h, mentre que la del tren Barcelona-Manresa és de… 43 km/h (!!). Per tenir una referència, el primer ferrocarril d’Espanya va ser la línia Barcelona-Mataró, inaugurada l’any 1848, i aconseguia una velocitat mitjana de 47 km/h. És evident que les mancances viàries i ferroviàries limiten clarament les possibilitats de desenvolupament de Manresa i del Bages.

Un altre fet rellevant és la importància estratègica de les ciutats. Les 10 comarques més competitives giren a l’entorn de ciutats com Barcelona, Terrassa i Sabadell, Girona, Tarragona, Lleida, Granollers, Mataró, Vilanova i Manresa. A nivell mundial, el 50% de la població viu en ciutats que generen el 80% del PIB. El creixement de les ciutats està vinculat al desenvolupament econòmic. Les ciutats són els centres de coneixement, innovació i especialització. Faciliten el pensament creatiu i la concentració de persones genera més oportunitats d’interacció i comunicació. Les ciutats són els agents del canvi social, cultural, econòmic, tecnològic i també polític, possibilitant per primera vegada, per exemple, a les properes eleccions municipals del 26 de maig, processos de participació oberts que apoderen la ciutadania en un sentit de baix a dalt i no pas de dalt a baix. La prestigiosa escola de negocis IESE té un projecte (Cities in motion) que monitoritza les grans ciutats del món en base a diferents indicadors (Madrid apareix en la posició 24 i Barcelona en la 28). A nivell català, seria igualment necessari configurar un rànquing de competitivitat de les nostres ciutats a partir d’indicadors que cobreixin tots els eixos que defineixen una ciutat pròspera i dinàmica. S’ha d’evitar que ciutats sobreenvellides presentin dèficit de serveis geriàtrics i excés de parcs infantils no utilitzats. Les dades s’haurien d’oferir als ciutadans facilitant l’accés i potenciant la transparència perquè aquests puguin conèixer tota la informació sobre la seva ciutat en l’actualitat i els passos a fer cap el futur, prenent consciència que els ciutadans són part activa en aquest procés de canvi. Aquí es pot escoltar Marc Olivé i Valls, representant d’aquest procés innovador i candidat a l’alcaldia de Manresa:

Austeritat expansiva

Fins ara, Espanya s’ha beneficiat d’un creixement de l’economia per sobre de la mitjana europea, gràcies a l’existència de vents de cua favorables com una política monetària ultraexpansiva amb tipus d’interès zero o preus del petroli notablement baixos. La desaccelaració econòmica i la pèrdua de pistonada, però, són cada vegada més evidents. Aquest any es passarà de creixements per sobre del 3% a només el 2%. La consolidació a la Moncloa del govern socialista, amb la promesa de més despesa pública i la recaptació de més impostos ha alarmat la Unió Europea (UE). El comissari d’Afers Econòmics, Pierre Moscovici, ha alertat aquesta setmana de l’excessiu dèficit estructural d’Espanya. Aquest és el dèficit públic generat per les decisions dels dirigents polítics, sense tenir en compte el cicle econòmic ni les despeses de caràcter extraordinari. El 2018 el dèficit estructural espanyol va ser del 2,7%, i la Comissió pronostica que el 2019 se situarà al 2,9% i que passarà al 3,2% el 2020. Estant el límit en el 0,5% del PIB, Espanya és el país de la UE amb més desequilibri estructural. La reducció només es pot aconseguir per dues vies: o reduint la despesa pública o augmentant els impostos. Justament per saber quina via és la millor, els economistes d’origen italià Alberto Alesina, Carlo Favero i Francesco Giavazzi acaben de publicar el llibre Austerity: when it works and when it doesn’t (Austeritat: quan funciona i quan no). D’entrada, adverteixen de la contaminació ideològica de les polítiques posteriors a la gran crisi del 2008. Identificar com a positiu qualsevol increment de despesa pública (i viceversa) és un biaix ideològic que s’ha d’evitar. De fet, l’inventor del càlcul del PIB, Simon Kuznets (1901-1985), ja va considerar la idea d’excloure de les estadístiques del PIB la despesa del govern, especialment durant les guerres. Incloent la despesa pública, el resultat era que el PIB creixia intensament en temps de la II Guerra Mundial i que col·lapsava al finalitzar la mateixa l’any 1945. Donava la impressió que la guerra era bona per l’economia! Kuznets va crear una estadística separada amb només el consum privat i la inversió empresarial, deixant fora la despesa pública. Al final, però, les pressions per incloure la despesa pública van ser massa elevades i es van imposar.

Els autors estudien el comportament de 16 països de l’OCDE (inclosa Espanya) entre 1981 i 2014. Els resultats són clars: la reducció de despesa té efectes menys perjudicials que la pujada d’impostos. Els increments impositius perjudiquen la demanda agregada. Al tenir menys renda disponible, famílies i empreses podem consumir i estalviar menys, fet que es traduirà en menor producció i ocupació, però també en una menor inversió i productivitat. Per tant, l’increment dels impostos té efectes negatius sobre l’oferta i la demanda des del primer moment. Els autors sostenen que, en un termini temporal de quatre anys, un pla d’ajust de l’1% del PIB via augment d’impostos produeix una caiguda de l’activitat econòmica d’entre l’1,5% i el 2,5%. En canvi, si el mateix ajust pressupostari es fa mitjançant reducció de la despesa pública, la caiguda de la renda és menor, situant-se entre el 0% i el 0,5% al tercer any. A partir del quart any, depenent de com s’hagi fet l’ajust, l’activitat econòmica pot superar el nivell inicial. El motiu és que, així com un augment de l’activitat pública substitueix l’activitat privada (és l’anomenat efecte crowding-out), la reducció pressupostària i la limitació de la voracitat política vigoritza el consum privat i la inversió empresarial. Pel cas d’Espanya, si els massius increments d’impostos, majoritaris a partir del 2012, s’haguessin substituït per retallades pressupostàries de la mateixa quantia, l’activitat econòmica hagués augmentat en 40.000 milions d’euros.

Si la reducció de la despesa pública és la mesura més eficaç i eficient, per què no s’aplica? La resposta la dóna Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea: “Els polítics sabem les polítiques que cal fer, però no sabem com sortir reelegits després d’aplicar-les”. En definitiva, que el luxemburguès, al qui cal agrair la seva sinceritat, sap que no gasta bé i reconeix que els recursos pressupostaris s’utilitzen per satisfer els desitjos dels polítics per mantenir-se en el poder. Els lobbies que envolten i condicionen l’activitat política, no estan disposats a perdre els seus ingressos via subvencions i transferències del sector públic. I com que els beneficis es concentren en unes poques mans, mentre que els costos es reparteixen entre el conjunt de la societat, les probabilitats de canviar aquest sistema són molt baixes. Al final, la minoria privilegiada continua gaudint de l’espoli d’una majoria damnificada, silenciosa i desorganitzada. I l’addicció a la despesa dels polítics es carrega a la societat menys afavorida i també es traspassa a les properes generacions, que rebran la hipoteca del deute públic. L’alternativa a aquesta tragèdia és la reducció de la despesa pública acompanyada pels increments del consum privat, la inversió empresarial i les exportacions. Difícil, però no impossible. Aquesta austeritat expansiva seria comparable a una dieta saludable que substitueix greix per múscul. Així ho van fer Àustria, Dinamarca i Irlanda als 1980s; Canadà i Suècia als 1990s; i Gran Bretanya i Irlanda després de la crisi del 2008. Espanya, però, ja ho sabem, és diferent. I els governants han anunciat més despesa pública i més impostos.

L’error del Partit Popular

Conclosa la primera volta de les eleccions, i amb el triomf clar del PSOE de Pedro Sánchez a Espanya i d’ERC a Catalunya, seria bo recordar una de les lleis bàsiques del màrqueting. Per la llei del lideratge, és millor ser el primer que no pas ser el millor (el més espanyolista i el més radical, en aquest cas). El partit socialista, sense moure’s del seu espai natural, l’esquerra moderada, ha aconseguit un excel·lent resultat. Obté 123 escons i el 28,7% dels vots. El polític madrileny, que molts donaven per acabat fa pocs mesos en la seva lluita contra Susana Díaz i els barons socialistes, s’ha guanyat un lideratge indiscutible. Ara podrà governar en solitari o buscar aliances puntuals on més li convingui. També Esquerra Republicana, amb el lideratge captiu d’Oriol Junqueras, empresonat amb la resta dels dirigents independentites des de fa més d’un any i mig, ha aconseguit un gran resultat. Per primera vegada des de la restauració democràtica els republicans han guanyat unes eleccions espanyoles a Catalunya i, amb 15 diputats (6 més dels que tenia actualment), s’han erigit en triomfadors de la contesa electoral. Tant el PSOE com ERC són dos partits que no s’han mogut de l’espai polític que els és propi, defensant propostes que tenen molt de recorregut i que no han variat substancialment en el seu plantejament. Qui sí ho ha fet és el Partit Popular, amb el nou lideratge de Pablo Casado, i els resultats han estat molt dolents. Oblidant la primera llei del màrqueting, el partit conservador ha fet un gir cap a la seva dreta i ha radicalitzat, si això és possible, el seu discurs. Abandonar l’espai conservador de centre-dreta ha estat un greu error pel partit amb seu al carrer Génova. Ha permès que Ciutadans ocupés sense esforços aquest espai, mentre que la lluita per l’extrema-dreta amb Vox ha estat infructuosa. De nou, és millor ser el primer que el més radical i extremista. I el partit polític que reivindica, des del seu origen, els principis extremistes del populisme ibèric és el de Santiago Abascal. Vox és qui primer arriba a l’espai ultradretà, mentre que el PP és el segon. I els resultats en donen testimoni. El PP es quedava amb 66 escons (16,68% dels vots), una caiguda sense pal·liatius des dels 135 que va obtenir el 2016; Ciutadans pujava a 57 escons (15,84% dels vots), consolidant-se com a segon partit de l’oposició, i Vox entrava al Congrés amb 24 escons (10,26% dels sufragis).

És molt més fàcil entrar en la ment el primer que tractar de convèncer a algú que es té un producte millor que el de qui va arribar abans. Quin és el nom del primer aviador que va creuar en solitari l’oceà Atlàntic? La majoria ens recordem de Charles Lindbergh. Ara bé, quin és el nom del segon aviador que va creuar en solitari l’Atlàntic? El segon aviador va ser Bert Hinkler. Hinkler era millor pilot que Lindbergh. Va volar més de pressa i va consumir menys combustible. Tot i això, ningú ha sentit parlar mai de Bert Hinkler. D’alguna manera, Lindbergh és l’autèntic perquè és el primer, i Hinkler l’anècdota arraconada a les enciclopèdies perquè és el segon. En el mercat polític, quelcom semblant. Vox és el primer partit de l’extrema dreta, l’original, i el PP és una còpia. Després de la Segona Guerra Mundial, Heineken va ser la primera cervesa importada en fer-se un nom als EUA. Set dècades després es venen més de 450 marques de cervesa importada als EUA. Segur que alguna d’aquestes marques té millor gust que Heineken, però això importa relativament poc. Avui Heineken continua ocupant un lloc privilegiat en el mercat cerveser nord-americà. No hi ha dos productes més semblants que uns germans bessons. No obstant això, molts bessons es queixen que el primer a qui coneix una persona sempre serà el seu preferit, encara que aquesta persona també arribi a conèixer l’altre. El secret de l’èxit és entrar el primer a la ment dels consumidors. Moltes vegades, el primer es converteix en líder. La universitat de Harvard lidera els rànquings acadèmics dels EUA i del món sencer. Segur que hi ha excel·lents centres d’educació superior en moltes altres parts del planeta, però l’aurèola de Harvard perdura. I quina casualitat que Harvard és també la universitat més antiga dels EUA.

Pablo Casado, conscient del greu error estratègic que ha comès en la campanya de les eleccions del 28A, està intentant corregir-lo. Després d’haver promès ministeris a la formació d’Abascal si guanyava, ara, i per primer cop, els anomena ultres. El seu discurs s’ha moderat i reclama que l’espai propi del partit popular, que mai hauria d’haver abandonat, és el centre-dreta. Aquest brusc moviment de Pablo Casado per intentar evitar un ensorrament del PP a les eleccions europees i municipals ha intensificat la batalla política a la dreta, que no ha fet més que començar. Vox vol treure rèdits d’aquesta baralla, que el col·loca una altra vegada en el focus dels mitjans i del debat polític, i aprofitar l’ocasió per pugnar de nou per emportar-se els votants del PP que estiguin confosos amb les batzegades i els errors de Casado.