La paràbola del recurs vital

Aquesta setmana, una nova imatge ha colpejat les consciències dels homes i dones de bona voluntat. És la imatge dramàtica dels cossos sense vida de Óscar Alberto, de 25 anys, i la seva filla Valeria, que no ha arribat a complir 2 anys, a la riba de Río Bravo, la frontera natural entre els EUA i Mèxic. És el drama d’uns pares que decidiren arriscar-se davant el bloqueig fronterer imposat per Donald Trump. La mare va poder ser rescatada. Tots havien arribat del Salvador per demanar asil polític a un país que, molts anys enrere, es considerava un bastió de llibertat. Tot ha canviat. I de quina manera. La societat nord-americana, la mateixa que s’ha nodrit de procedències geogràfiques i ètniques diverses que han cristal·litzat en un cos social heterogeni i dinàmic, ara construeix un mur de separació. El mur de la vergonya. També a Europa, no siguem hipòcrites, tenim la nostra frontera de la vergonya, el Mediterrani de les pasteres, un mar on milers de persones troben la mort fugint de la guerra i la misèria. Tots tenim a la memòria la imatge d’Alan, aquell nen sirià de 3 anys trobat mort en una platja turca, també de bocaterrosa. Milers de centreamericans fugen dels seus països d’origen perquè a casa no tenen feina i, en molts casos, viuen amenaçats i en entorns de violència. No desitgen pas viure de subvencions públiques, sinó de la suor del seu front. Estan disposats a treballar molt dur en el que sigui, per tal de tirar endavant la vida de la seva família.

Els països rics, en general, s’estan envellint molt. L’esperança de vida s’allarga, la fecunditat es redueix i, per tant, el col·lectiu de gent gran es va fent cada vegada més nombrós. Les previsions indiquen que Espanya serà el segon país més envellit del món, després del Japó, l’any 2050. El conjunt de la població amb més de 60 anys passarà del 25% actual al 42% l’any 2050. El Japó ho farà del 33,4% al 42,4%. Els registres demogràfics dels EUA són millors, però tampoc per tirar cohets. La ràtio de dependència o número de persones de 65 anys o més per cada cent en edat de treballar es dispara a tots els països desenvolupats. Concretament, del 2019 al 2050, passa del 25,9% al 37,2% als EUA i Canadà, mentre que a l’Europa del sud pràcticament es dobla, passant del 33,6% al 64,6%. És a dir, que per cada 100 persones en edat de treballar hi haurien 65 jubilats. I prenent la taxa d’ocupació espanyola actual, cada treballador hauria de sostenir un pensionista. La mà d’obra es redueix i la població gran dependent augmenta. Al mateix temps, en els països pobres la població augmenta i la juvenil també. Els països rics necessiten mà d’obra, especialment qualificada, mentre que els països pobres en disposen en superabundància de no qualificada. Els països rics tenen llocs de treball sense treballadors, mentre que els països pobres disposen de treballadors sense llocs de treball. Un altre hàndicap important, clarament visible a l’Àfrica, és l’altíssim percentatge de població en edat escolar que no acaba els estudis més elementals. Concretament, un 70% dels escolars no acaben la secundària, mentre que el 93% no té estudis de formació professional.

Per entendre aquesta situació sense biaixos ideològics, podríem plantejar una paràbola. La paràbola del recurs vital. Hi ha dos països rics que no disposen d’un recurs indispensable per al desenvolupament, i que el necessiten urgentment per la supervivència de la seva població. Un tercer país pobre disposa d’aquest recurs en abundància. És un recurs altament inflamable i que cal refinar. La seva manipulació descuidada pot generar incendis importants. Inexplicablement, però, els dos països decideixen no importar el recurs, sinó construir murs i barreres de protecció. El resultat és un desastre absolut que perjudica a tothom, rics i pobres. ¿No seria més lògic que els països rics comprin el recurs vital i el refinin per a la seva utilització? Alternativament, ¿no podrien invertir en refinar el recurs vital al país d’origen i després importar-lo? Hom pot pensar que aquest recurs vital és el petroli o l’urani. Podria ser-ho, però no és el cas. El recurs vital és la població no qualificada en els països pobres que intenta creuar el Mediterrani o el Río Bravo.

Una alternativa a la immigració ordenada és el lliure comerç i la mobilitat de capitals. La mà d’obra del tercer món podria quedar-se en el seu país d’origen ocupada en sectors intensius en treball (agricultura i béns de consum bàsics, per exemple) sempre que els pogués exportar posteriorment als països rics. També es podria invertir en l’educació dels joves africans, proveint material educatiu i recursos humans, o pagant beques-salari a les famílies pobres condicionades a l’educació dels nens i nenes. Però, una vegada més, la creixent política proteccionista de Donald Trump i el programa de Política Agrícola Comunitària europea ho impedeixen. L’agricultura subvencionada del primer món fa mal als productors africans, que no poden competir amb uns preus tan baixos i rebentats. Amb traves a la lliure circulació de mercaderies, treballadors i capitals, el drama de la immigració continuarà.

Fiabilitat de la informació financera

En aquests moments, 35.000 estudiants catalans descansen després de realitzar les proves d’accés a la universitat. De dimecres a divendres d’aquesta setmana, han realitzat una sèrie d’exàmens que representaran el 40% de la nota d’accés a la universitat. L’altre 60% ve donat per la qualificació obtinguda al batxillerat. Un examen transcendental per als alumnes, que han viscut amb inquietud i certa angoixa els dies previs, renunciant a altres activitats per dedicar-se a fons a l’estudi de les assignatures. Una de les possibles matèries d’examen és Economia de l’Empresa on, entre altres qüestions, els estudiants calculen i interpreten indicadors i ràtios de caràcter econòmic i financer de l’empresa. A partir de les xifres del balanç d’una empresa i del seu compte de resultats, es demana el càlcul d’indicadors bàsics per avaluar el grau de solvència, l’endeutament o la rendibilitat del negoci. Al nivell incipient de l’examen de selectivitat, són ràtios fonamentals i certament indicatives de la salut i solidesa d’una empresa. Dividir, per exemple, el benefici brut (abans del pagament d’interessos i impostos) entre l’actiu total ens dóna una mesura del rendiment econòmic de l’empresa. I si dividim les vendes entre l’actiu obtenim l’anomenada rotació. Com més alt sigui el resultat, tant millor per a l’empresa. Són exemples d’indicadors clau de l’eficiència operativa empresarial amb una lògica subjacent i relació causa-efecte força clara entre denominador i numerador.

L’anàlisi financera i la pràctica de la consultoria empresarial, però, comencen a perdre sentit quan s’introdueixen indicadors rebuscats que no tenen la coherència anterior. Un exemple clar és l’anomenat Ebitda (earnings before interest, taxes, depreciation and amortization), molt popular en el món anglosaxó. Com diu l’acrònim, és el resultat empresarial abans del pagament d’interessos, impostos, depreciacions i amortitzacions. Importat directament de l’enginyeria financera nord-americana serveix per avaluar el comportament i la situació financera de les empreses. El problema, però, és que pot resultar profundament enganyós. Sense entrar en massa detalls tècnics, considerem dues empreses, A i B, que tenen el mateix actiu empresarial i idèntic resultat brut abans d’interessos i impostos. L’empresa A és molt intensiva en maquinària i instal·lacions pròpies (presenta un elevat actiu no corrent que s’ha d’amortitzar), mentre que l’empresa B opta per llogar les màquines que utilitza i prefereix invertir en existències o crèdits als clients (presentant un actiu no corrent més reduït que implica també menors despeses d’amortització i depreciació). Si calculem l’Ebitda, trobarem que el de l’empresa A és molt superior al de l’empresa B, encara que l’actiu i el benefici brut de les dues empreses sigui exactament el mateix. Una altra ràtio molt utilitzada per les agències de rating o els propis bancs és el deute financer dividit per l’Ebitda. Un valor de 4 es considera molt perillós (impagament del préstec), un valor de 3 es considera perilllós (possible insolvència), 2 és acceptable i 1 és molt bo. La realitat, però, és que aquestes xifres no diuen absolutament res i les conclusions són, per tant, falses. Ni existeix cap relació causa-efecte entre numerador i denominador, ni hi ha cap lògica subjacent. Entre altres motius, l’Ebitda no pot destinar-se totalment a la devolució del deute a llarg termini, ja que abans s’han de pagar els interessos anuals dels préstecs bancaris i l’impost sobre els beneficis a Hisenda Pública. I en segon lloc, perquè el deute amb els proveïdors, que pot estar augmentant, no computa dins del deute financer. De manera similar, valorar una empresa amb un múltiple de l’Ebitda és un disbarat que pot portar a errors importants. Només cal pensar en què una empresa sobrecapitalitzada i amb massives inversions errònies, amb elevades despeses d’amortització i nul benefici brut, pot tenir un Ebitda molt superior al d’una altra empresa que hagi invertit amb prudència i que presenti elevats beneficis. Empreses tecnològiques amb elevats Ebitdes van fer fallida immediatament després del col·lapse de la bombolla puntcom de l’any 2000.

La comptabilitat i l’anàlisi dels estats comptables és fonamental per avaluar la marxa dels negocis i l’eficàcia de la gestió empresarial. Justament per aquest motiu s’ha d’estar alerta davant els nombrosos casos de comptabilitat creativa o, senzillament, dopatge de la informació financera i transvestisme econòmic que es va teixint al voltant de la informació comptable. En els temps postmoderns actuals, de relativisme de valors i decadència moral, la veritat, genèricament parlant, es maltracta i manipula descaradament. Sense cap vergonya, escrúpol ni rubor, es menteix, es tergiversa i s’enganya. Si ens situem en l’àmbit de l’economia i l’empresa, no és acceptable presentar una esbiaixada informació patrimonial, financera i econòmica dels estats comptables basada en mitges veritats. Embellir el que és lleig, maquillar situacions desequilibrades i endolcir excessivament els números vermells per transformar-los en seductores ràtios no està exempt de costos socials molt elevats.

L’apoteosi de l’eucaristia

La festivitat de Corpus ens remet a l’últim sopar de Jesús amb els deixebles, abans de la pregària a l’hort de Getsemaní i l’inici de la seva passió i mort. És el mateix escenari de Dijous Sant, per tant, però revestit ara de la solemnitat que el rigor i la tristesa de la Setmana Santa impedeixen. Corpus significa exaltació i gratitud per la presència real de la persona de Jesucrist en el sagrament eucarístic. Eucaristia que, com recorda el Concili Vaticà II, és font i cimal de toda la vida cristiana. Tomàs d’Aquino, el gran escolàstic de finíssima intel·ligència que va defensar correctament la teoria del valor d’un bé basada en la utilitat subjectiva del consumidor i no pas en les hores de treball o els costos laborals, té diversos textos sobre Corpus on expressa la impossibiltat de captar amb arguments racionals el misteri de la presència de Déu en l’eucaristia, suplerta només per la fe. La fe en la presència de Jesús és essencial i la fórmula de la consagració subratlla el caràcter personal de la seva presència amb les paraules “això és el meu cos”. El canvi de la substància del pa i del vi es coneix com el misteri de la transsubstanciació, ja que la forma i el gust de les dues espècies romanen iguals.

El Concili Vaticà II va impulsar el pas de la missa dita en llatí, entesa com una obligació individual per complir un precepte, a l’eucaristia viscuda com la celebració joiosa de tota la comunitat per alimentar la seva fe, créixer en fraternitat i alimentar l’esperança en Crist ressuscitat. Malgrat tot, i en general, la gent s’allunya de l’eucaristia i les misses són poc freqüentades. Els estadis de futbol s’omplen mentre que les esglésies estan buides. La litúrgia esportiva desperta passions mentre que la litúrgia religiosa aburreix a la majoria. ¿Són els ídols futbolístics el nou vedell d’or que condiciona la vida de la multitud, no només d’infants i adolescents? Patim una llarga i profunda crisi polièdrica, i la dimensió moral i de valors és una de les seves cares. La nostra societat s’està allunyant de manera imparable de la pràctica dominical, perquè no troba en les celebracions eucarístiques el clima, la paraula, el ritu expressiu, l’acollida estimulant que necessita per alimentar la seva fe feble i vacil·lant. ¿És la litúrgia actual la que millor ens ajuda a actualitzar aquell sopar memorable de Jesús, que concentra d’una manera tan admirable el nucli de la nostra fe? Necessitem renovar i revifar la celebració de l’eucaristia.

Empreses socials i societats mercantils

Ja sabem que una empresa és una organització que persegueix un benefici mitjançant la producció de béns i la prestació de serveis que satisfan les necessitats dels clients. Un autònom ja és un empresari individual, que es juga cada dia el seu patrimoni personal en les turbulències d’aquest món. I les empreses socials mercantils, típicament la societat limitada i societat anònima, tenen una personalitat jurídica pròpia diferent a la dels propietaris. Aquests aporten un capital, dividit en accions, i persegueixen obtenir un benefici. No necessàriament aquest rendiment sobre el capital ha de ser sempre maximitzat, però sí que ha de ser positiu. D’altra manera, l’empresa desapareix. És el mecanisme de selecció natural del mercat competitiu, que indica així les empreses que s’adequen a les necessitats del client i les que no. És una evidència que els col·lectius desfavorits i exclosos no són atesos ordinàriament com una prioritat per les empreses mercantils o de capital. Els col·lectius amb risc d’exclusió social són nombrosos (discapacitats, mancats de formació, marginats…) i no tenir accés a un treball remunerat és un dels principals mecanismes que dificulta la inclusió social. A la frontera de la marginació trobem diferents organitzacions que tracten d’ajudar a aquestes persones per sortir de la seva situació de pobresa o exclusió social mitjançant l’obtenció d’un treball remunerat. Totes aquestes iniciatives s’engloben en l’anomenat Tercer Sector, que no pertany ni al sector públic ni al sector privat lucratiu. S’inclouen en el tercer sector social entitats tan diverses com les cooperatives, organitzacions religioses, associacions, fundacions… El tercer sector social és un actor clau en el desenvolupament social i econòmic del nostre país. Un mitjà cada vegada més important de solució de les creixents demandes i iniciatives de la societat civil. La seva rellevància es reflecteix en dimensions com el nombre d’organitzacions que l’integren, la multiplicitat de demandes socials que satisfan, les dimensions de la inversió social que canalitzen, el voluntariat que mobilitzen o l’ocupació que generen.

Una mostra d’aquesta riquesa social i solidària l’hem viscut recentment a Manresa amb la Festa del Riu, una jornada que va omplir la llera del riu Cardener de propostes econòmiques i culturals que comparteixen aquest esperit de transformació social. Hi vàrem trobar des d’una botiga d’aliments ecològics i de proximitat a una botiga de segona mà que dóna feina a persones amb risc d’exclusió social. A Manresa hi tenim, per exemple, l’Ateneu Cooperatiu de la Catalunya Central, un espai de trobada i coordinació que neix amb l’aposta clara d’impulsar l’economia social i cooperativa del territori; o Ampans, la fundació que promou la inserció laboral de persones amb discapacitats intel·lectuals, i la Fundació del Convent de Santa Clara, amb un equip multidisciplinari de més de 200 voluntaris que treballen a plena activitat per fer front a la manca de recursos en què es troben molts ciutadans. Tothom coneix també La Fageda, un veritable miracle empresarial que millora la qualitat de vida de col·lectius vulnerables. I no ho fa amb subvencions públiques, sinó produint uns iogurts deliciosos que competeixen en el mercat amb els iogurts de les grans empreses multinacionals.

El que ens defineix com a espècie és que som éssers multidimensionals, capaços de cercar no només el nostre interès personal, sinó també l’interès dels altres. L’ésser humà té un fort impuls de generositat, un desig d’ajudar els altres que és tan poderós com el desig del lucre personal. Hi ha multitud d’exemples d’institucions socials nascudes de la generositat individual i col·lectiva (hospitals, escoles, universitats, beques, museus, centres comunitaris…). En aquest sentit hem d’aplaudir les iniciatives inclusives per la creació de llocs de treball sostenibles i de qualitat, però també per la seva capacitat de potenciar l’ocupabilitat dels seus treballadors. Cal crear empreses socials com una alternativa amb caràcter propi, separada dels móns extrems del negoci purament lucratiu i de la caritat. A més, la seva capacitat d’atracció pot provocar un efecte crida perquè empreses ordinàries vulguin col·laborar en el desenvolupament de noves iniciatives associant-se amb l’empresa social. La combinació entre el sistema de lliure mercat en competència, impulsor màxim de la creativitat i l’eficàcia, amb els valors de solidaritat i generositat de l’empresa social, té un enorme potencial transformador sobre la societat.

Al costat de les societats mercantils governades sota els principis de l’eficàcia i obtenció de beneficis, cal apostar també decididament per l’empresa social i inclusiva, que opera en el mercat sense la dependència crònica dels ajuts públics. Aquesta empresa social ha de poder prosperar dins un entorn competitiu i autosostenir-se en el temps gràcies a l’èxit que obtingui en la seva activitat pròpia. Per això, l’empresa social ha de potenciar els seus principis singulars de bon govern, fruit de l’equilibri entre l’ànima social i el cos mercantil, amb un fort lideratge basat en els valors i en la vivència de les virtuts dels membres de l’organització. Vetllar pel compte de resultats i per l’impacte social de l’empresa no és incompatible, com tampoc ho és la consecució de resultats amb la solidaritat i la millora de la qualitat de vida de col·lectius vulnerables. Ens calen més cooperatives gestionades amb “criteris mercantils” i més societats mercantils amb “esperit social i solidari”.