Crisi climàtica

Les accions contra el canvi climàtic, iniciades per la jove sueca Greta Thunberg, han culminat aquesta setmana amb l’aturada estudiantil del divendres i la denúncia de l’emergència climàtica. L’organització Fridays for Future, impulsora d’aquestes mobilitzacions reivindicatives, recorda els últims aiguats que ha provocat la gota freda al País Valencià, les espècies animals que s’extingeixen o els milions d’incendis que s’han registrat arreu del planeta aquest darrer estiu. Ja entrada la tardor, i a punt d’encentar el mes d’octubre, a la Catalunya Central encara suportem temperatures inusualment elevades i estiuenques. El col·lectiu Fridays for Future proposa un reguitzell de mesures perfectament raonables contra la crisi climàtica. Entre elles, un peatge anticontaminació per reduir el trànsit rodat a Barcelona, el foment de la transició energètica, deixar de finançar amb subsidis públics les activitats contaminants i la gestió més eficient dels residus i el reciclatge. En definitiva, aplicar el vell principi de “qui contamina paga” i el canvi a hàbits i tecnologies menys contaminants. No tinguem cap dubte que Ada Colau i molts altres polítics rebran amb delit aquestes propostes. I ho faran perquè cada crisi és una oportunitat per a incrementar l’intervencionisme i control de l’Estat sobre la societat. La gran depressió de 1929 va permetre instaurar el New Deal, el final de la Segona Guerra Mundial i de la guerra freda va donar lloc a l’Estat del Benestar, l’atac terrorista de l’11S a les Torres Bessones va justificar l’espionatge massiu per part del govern en tots els àmbits de les nostres vides i la gran recessió del 2008 ha disparat els dèficits i el deute públics a nivells rècord. La crisi climàtica també servirà per augmentar els impostos, la despesa i la regulació amb el Green New Deal. Qualsevol conflicte suposa una oportunitat d’expansió del sector públic, que s’engrandeix a costa de les llibertats dels ciutadans. Aquest principi (never let a crisis to go waste, en paraules de Barack Obama) serveix tant per les crisis economicofinanceres i el conflicte català, com per l’emergència climàtica i l’escalfament global.

No entrarem a debatre el contingut de les anàlisis dels científics i climatòlegs. Molts assenyalen l’acumulació de CO2, provocada per activitats antropogèniques, com la causa de l’escalfament global. Altres (veure el documental The Great Global Warming Swindle), acceptant la pujada de les temperatures mitjanes, neguen que estigui provocada per l’acumulació de diòxid de carboni. Consideren que el planeta va entrar en una glaciació a l’inici de l’Edat Moderna, amb baixades notables de les temperatures (hi ha registres de la celebració de fires sobre un riu Tàmesi completament gelat), i que posteriorment les temperatures han tornat a pujar. Defensen que no hi ha cap relació directa entre el CO2 i les temperatures. Aquestes varen pujar durant la primera meitat del segle XX (quan l’acumulació de CO2 no ho feia), varen baixar de 1950 a 1973 (quan l’activitat econòmica es disparava), i varen tornar a pujar després de la crisi del 1973 (coincidint amb una caiguda de la producció). Consideren que hi ha gasos d’efecte hivernacle més potents i abundants que el diòxid de carboni, i que aquest està generat principalment pels oceans i els volcans, més que per l’activitat humana. Donen molta importància a l’activitat solar i denuncien la manca d’objectivitat d’alguns estudis que estan condicionats pel finançament rebut.

És cert que els recursos naturals són finits, però això no significa que s’hagin d’esgotar a curt termini. Fa anys que, d’acord a les previsions d’alguns científics, s’hauria d’haver esgotat el petroli. I això no ha passat. De petroli n’hi ha en abundància. La tecnologia del fracking ha permès augmentar l’oferta de cru i el preu del barril de Brent ha baixat més d’un 40%. Fa un segle que s’exploten les mines de potassa de Súria i les reserves del mineral estan molt lluny d’esgotar-se. És cert que les energies renovables com la solar i eòlica no contaminen, però són molt més cares i menys fiables que les energies fòssils. La transició energètica presenta costos importants que no es poden obviar. I no seria just que es repartissin per igual entre països rics i pobres o entre empreses grans i microempreses. Si és un deure vetllar per l’emergència climàtica, ho és igualment reduir el deute públic que es traspassarà a les generacions venideres. És inacceptable que els polítics carreguin una feixuga hipoteca sobre els nounats, que hauran de suportar tota la vida. Demanar mesures mediambientals als governs sense exigir el sanejament de les finances públiques seria un greu error, a més d’una profunda hipocresia. Filtrarem un mosquit i ens empassarem un camell? Les reivindicacions de Fridays for Future tenen l’oportunitat d’incloure tant l’amenaça climàtica com la financera. I no oblidem tampoc el paper clau de la tecnologia i la innovació. A inicis del segle XX, la ciutat de New York patia un veritable problema de salut pública. Tonelades d’excrements de cavalls, el mitjà de transport habitual de l’època, s’amuntegaven pels carrers. Els cadàvers dels animals, que morien per sobreesforç, es comptaven per milers. I el problema no el va solventar l’ajuntament ni la Casa Blanca, sinó un empresari anomenat Henry Ford amb el famós cotxe Ford Model T.

L’últim cartutx

El científic Albert Einstein considerava que no podem resoldre problemes pensant de la mateixa manera que quan els vam crear. Sembla molt evident, especialment quan reincidim en teories o accions obertament equivocades. Si una empresa té un problema d’ingressos massa migrats i la causa són els elevats preus de venda, no servirà de res pujar encara més els preus. Això només agreujaria el problema. Hauria de provar altres estratègies comercials com redefinir el producte o impulsar una campanya de marketing. I si un jove presenta símptomes d’addicció als videojocs, no servirà de res permetre-li una connexió il·limitada a Internet. No podem resoldre un problema quan està mal plantejat. I no podem solventar la crisi reincidint agreujadament en les mateixes conductes que l’han originat. Com hem explicat des d’aquesta mateixa tribuna moltes vegades, el cercle viciós consistent en augmentar el deute i monetitzar-lo amb la creació de moneda és causa de les profundes crisis financeres i recessions econòmiques que fustiguen la nostra societat. Malgrat tot, el Banc Central Europeu (BCE) i la Reserva Federal (Fed) dels EUA ho han tornat a fer.

Davant els símptomes d’alentiment del creixement i de crisi econòmica (Alemanya, per primera vegada en 6 anys, està a punt d’entrar en recessió tècnica a l’encadenar 6 mesos consecutius amb caiguda de l’activitat), el BCE ha anunciat que reprent el programa de compra de deute públic per temps indefinit (20.000 milions mensuals) i manté el tipus d’interès al 0% sine die. No han passat ni 9 mesos des de la finalització del programa de “flexibilització quantitativa” (eufemisme utilitzat per designar la fabricació de moneda a favor dels Estats i entitats financeres), que ja hi tornem a ser. No ha estat suficient la creació de 2,6 bilions d’euros entre 2015 i 2018, que ara iniciem una nova ronda. A més, aquesta no té data prevista de finalització (és open-ended). I presenta el perill addicional de trencar normes consensuades al si del propi govern del BCE. Una d’aquestes normes diu que el BCE no pot acumular més d’una tercera part del total del deute públic d’un Estat. I amb el nou ritme d’adquisicions anunciat, Holanda i Alemanya superaran aquest límit màxim amb només 5 i 10 mesos respectivament. Mario Draghi també ha anunciat que rebaixa l’anomenada facilitat marginal de dipòsit, això és la remuneració del BCE als bancs comercials per les reserves que aquests tenen dipositats en el banc emissor, del -0,4% al -0,5%. La mesura equival a un impost a la banca per les reserves excedents aparcades en el BCE, que cobraran els governs, amb la intenció que no estiguin ocioses sinó que els bancs prestin a particulars, famílies i empreses.

Pel que fa al Banc Central dels EUA, la Fed, ha rebaixat aquesta setmana un quart de punt el tipus d’interès bàsic, situant-lo en el 2%. En un país en situació de plena ocupació, amb un atur tècnic de només el 3,7% i un creixement del PIB interanual superior al 2%, aquesta mesura expansiva només es pot justificar per dos motius. O la Fed espera un empitjorament de l’economia als EUA o es limita a obeir la veu de l’amo Donald Trump, en flagrant incompliment de la pretesa independència del banc emissor. El que crida més l’atenció, però, és el sobtat increment de l’interès interbancari a curt termini que paguen les entitats financeres. És l’anomenat repo rate. Opera en un mercat tan desconegut del gran públic com essencial per al correcte funcionament del sistema financer nord-americà i, per extensió, mundial. Les entitats financeres, per estrany que sembli, es financen a curt termini (amb comptes corrents a la vista, p. ex.) i inverteixen a llarg termini (amb una hipoteca a 30 anys, p. ex.). Els fons d’inversió, intermediaris financers i la banca d’inversió fan el mateix amb els anomenats acords de recompra (repurchase agreements).

El funcionament és el següent: l’operador en el mercat ven títols de deute públic als bancs a canvi de diners líquids que invertiran a llarg termini, amb la promesa de recomprar aquests títols l’endemà tot pagant un interès. Aquest interès sol ser molt moderat, però aquesta setmana s’ha disparat del 2% al 10%. Això significa que el cost del finançament és molt superior al rendiment de les inversions i que, per tant, d’allargar-se la situació pot portar a la fallida de tot el sistema financer, profundament interconnectat i interdependent, que cauria per la reacció en cadena o efecte dòmino. La resposta immediata de la Fed ha estat com la del cos de bombers d’urgències, injectant 116.000 milions d’euros al sistema financer en només dos dies. Feia més de 10 anys que no es donava aquesta alarmant situació. Tot indica que la Fed ha perdut el control del sistema i que aviat haurà de tornar a comprar deute públic, com fa el BCE. És un senyal de què les condicions del mercat financer poden canviar dramàticament i sense avís. La política monetària ha gastat tots els seus cartutxos. I la política fiscal, en països tan fortament endeutats com Espanya, tampoc té marge de maniobra. Estem al final d’un carrer sense sortida. Cal preparar-se per els plors i el cruixit de dents.

Avisos de tempestes financeres

El científic Albert Einstein, d’origen alemany i exiliat als Estats Units, considerava que no podem resoldre problemes pensant de la mateixa manera que quan els vam crear. Sembla molt evident, especialment quan reincidim en teories o accions obertament equivocades. Si una empresa té un problema d’ingressos massa migrats i la causa són els elevats preus de venda, no servirà de res pujar encara més els preus. Això només servirá per agreujar el problema. Hauria de provar altres estratègies comercials com redefinir el producte o impulsar una campanya de marketing. I si un jove presenta símptomes d’addicció als videojocs, no servirà de res permetre-li una connexió il·limitada a Internet. Segurament, els resultats serien contraproduents i només augmentaria la gravetat de l’addicció. No podem resoldre un problema quan està mal plantejat. I de manera encara més clara, no podem solventar-lo si reincidim agreujadament en les mateixes conductes que l’han originat. Malgrat tot, el Banc Central Europeu (BCE) i la Reserva Federal (Fed) dels EUA ho han tornat a fer.

Davant els símptomes d’alentiment del creixement i de crisi éconòmica (Alemanya, per primera vegada en 6 anys, està a punt d’entrar en recessió tècnica a l’encadenar 6 mesos consecutius amb caiguda de l’activitat), el BCE ha anunciat que reprent el programa de compra de deute públic per temps indefinit (20.000 milions mensuals) i manté el tipus d’interès al 0% sine die. No han passat ni 9 mesos des de la finalització del programa de “flexibilització quantitativa” -eufemisme utilitzat per designar la fabricació de moneda a favor dels Estats i entitats financeres-, que ja hi tornem a ser. No ha estat suficient la creació de 2,6 bilions d’euros entre 2015 i 2018, que ara iniciem una nova ronda. A més, aquesta no té data prevista de finalització (és open-ended). I presenta el perill addicional de trencar normes consensuades al si del propi govern del BCE. Una d’aquestes normes diu que el BCE no pot acumular més d’una tercera part del total del deute públic d’un Estat. I amb el nou ritme d’adquisicions anunciat, Holanda i Alemanya superaran aquest límit màxim amb només 5 i 10 mesos respectivament. Mario Draghi també ha anunciat que rebaixa l’anomenada facilitat marginal de dipòsit, això és la remuneració del BCE als bancs comercials per les reserves que aquests tenen dipositats en el banc emissor, del -0,4% al -0,5%. La mesura equival a un impost a la banca per les reserves excedents aparcades en el banc emissor, que cobraran els governs, amb la intenció que no estiguin ocioses sinó que els bancs prestin a particulars, famílies i empreses.

Pel que fa al Banc Central dels EUA, la Fed, ha rebaixat aquesta setmana un quart de punt el tipus d’interès bàsic, situant-lo en el 2%. En un país en situació de plena ocupació, amb un atur de només el 3,7% i un creixement del PIB interanual superior al 2%, aquesta mesura expansiva només es pot justificar per dos motius. O la Fed espera un empitjorament de l’economia als EUA o es limita a obeir la veu de l’amo Donald Trump, en flagrant incompliment de la pretesa independència del banc emissor. El que crida més l’atenció, però, és el sobtat increment de l’interès interbancari a curt termini que paguen les entitats financeres. És l’anomenat repo rate. Opera en un mercat tan desconegut del gran públic com essencial per al correcte funcionament del sistema financer nord-americà i mundial. Les entitats financeres, per estrany que sembli, es financen a curt termini (amb comptes corrents a la vista, p. ex.) i inverteixen a llarg termini (amb una hipoteca a 30 anys, p. ex.). Els fons d’inversió, intermediaris financers i la banca d’inversió fan el mateix amb els anomenats acords de recompra (repurchase agreements).

El funcionament és el següent: aquestes entitats venen títols de deute públic als bancs a canvi de diners líquids que invertiran a llarg termini, amb la promesa de recomprar aquests títols l’endemà tot pagant un interès. Aquest interès sol ser molt moderant, però aquesta setmana s’ha disparat del 2% al 10%. Això significa que el cost del finançament és molt superior al rendiment de les inversions i que, per tant, d’allargar-se la situació pot portar a la fallida de tot el sistema financer, profundament interconnectat i interdependent, que cauria per la reacció en cadena o efecte dòmino. La resposta immediata de la Fed, com la del cos de bombers en urgències, ha estat injectar 116.000 milions d’euros al sistema financer en només dos dies. Feia més de 10 anys que no es donava aquesta alarmant situació. Tot indica que la Fed ha perdut el control del sistema i que aviat haurà de tornar a comprar deute públic, com fa el BCE. És un senyal de què les condicions del mercat financer poden canviar dramàticament i sense avís. La política monetària ha gastat tots els seus cartutxos. I la política fiscal, en països tan fortament endeutats com Espanya, tampoc té marge de maniobra. Cal preparar-se per els plors i el cruixit de dents.

Pensions

Sembla ser que els intents d’acord entre el PSOE de Pedro Sánchez i Unidas Podemos de Pablo Iglesias, per investir el candidat socialista, no van per bon camí i que les eleccions generals s’albiren en l’horitzó i es podrien repetir el proper 10 de novembre. El partit socialista ha elaborat un projecte de 370 mesures que es presenten com una declaració d’intencions del seu programa. Aquí s’hi pot llegir, entre altres, la voluntat de derogar la reforma de les pensions del 2013. Recordem que Zapatero, davant el desequilibri estructural dels comptes de la Seguretat Social, ja va implementar una reforma l’any 2011. L’edat de jubilació passa a ser de 67 anys i la base reguladora s’amplia als últims 25 anys de cotització. Rajoy, 2 anys més tard, hi afegeix la desindexació de les pensions a l’IPC i un factor de sostenibilitat que vincula l’import de la pensió a l’esperança de vida. Si Pedro Sánchez compleix el propòsit de derogar la reforma de Rajoy, la despesa anual en pensions incrementaria en 35.000 milions d’euros anuals. I com es pot finançar una despesa tan considerable? La introducció de nous impostos, des de les taxes Google i Tobin a recàrrecs mediambientals i societaris, no són suficients. Es cobrirà amb més deute públic aprofitant que el tipus d’interès fixat per les autoritats continua sent zero o negatiu?

Els polítics estan practicant l’anomenada devaluació interna per lluitar contra la crisi. Bàsicament, això significa guanyar competitivitat mitjançant la reducció dels sous i l’empitjorament de les condicions laborals. Però sense adoptar altres mesures necessàries com la reducció de les càrregues socials i la liberalització de l’activitat econòmica, els resultats són agredolços. De fet, més agres que dolços. L’atur continua sent massa elevat i, malgrat que el nombre de cotitzants a la Seguretat Social supera els 19 milions, la ràtio de 2,2 treballadors per pensionista no és suficient per equilibrar els comptes. El dèficit anual de la Seguretat Social supera els 18.000 milions. En els darrers 10 anys, els sous mitjans han incrementat menys que la inflació (pèrdua de poder adquisitiu del treballador) i les cotitzacions socials en termes reals (considerant l’evolució dels preus) han disminuït. Llocs de treball poc qualificats i mal pagats no serveixen per finançar pensions cada vegada més elevades (els nous jubilats cobren un 40% més en comparació als de més edat). Que l’increment de les despeses per pensions dupliqui l’evolució dels ingressos per cotitzacions és una hemorràgia que només es pot parar amb la creació de llocs de treball estables i ben remunerats. Just el que no tenen els nostres joves. La Seguretat Social està en fallida tècnica. En altres paraules, el valor dels seus actius (dret d’apropiació d’una part dels salaris) és inferior al dels seus passius (obligació de pagament de les pensions). Per tant, les jubilacions ja depenen, pel seu cobrament mensual, dels impostos generals recaptats.

A més, l’envelliment progressiu de la població espanyola i catalana transformarà l’economia en direcció contrària a la que es necessita. Una economia envellida és menys productiva que una de jove. Per comprovar-ho, només cal passejar-se per Ourense, una província amb més jubilats que treballadors. Els ancians no tenen capacitat per assumir riscos ni per crear negocis. Són els joves emprenedors els que ho fan. I els ancians, malgrat una dilatada experiència vital, no innoven. Són les empreses competitives les que ho fan. L’envelliment de la població debilita la productivitat i redueix els ingressos i salaris. La disminució de la població en edat de treballar també redueix, lògicament, la taxa d’activitat i d’ocupació, és a dir, el nombre de treballadors existents per cada 100 en edat de treballar. I la inversió també surt perjudicada amb l’envelliment. En conseqüència, el creixement del PIB disminueix sense que els poders públics tinguin marge per estimular l’economia pel cantó de la demanda amb polítiques expansives. Les partides de pensions, dependència i sanitat acapararan bona part dels pressupostos, mentre que l’educació i la inversió en seran els grans damnificats. Una part creixent de la despesa sanitària recau sobre els majors de 65 anys. Amb aquestes perspectives, el Banc d’Espanya recomana allargar la vida laboral dels treballadors. L’Estat del Benestar promet que les generacions joves viuran pitjor que les precedents. Especialment difícil ho tindrà l’anomenada generació millennial, nascuda després de l’any 2000, a causa de l’impacte de la crisi i de llocs de treball precaris i mal pagats. Però també, i que no ens enganyin, és virtualment impossible que els millennials puguin sostenir el sistema de pensions. Especialment quan, a partir del 2025, començaran a jubilar-se els primers baby boomers nascuts a la dècada de 1960.

El futur dels països petits

Un cop acabades les vacances, tornem mica en mica a reprendre la normalitat. L’inici de les classes escolars es fixa per al 12 de setembre en el segon cicle d’educació infantil, primària, ESO, batxillerat, cicles formatius i graus universitaris. Abans, però, tenim la celebració d’una nova diada, especialment significativa en els moments actuals de profunda crisi institucional, confrontació social i polítics empresonats. El pas del Rubicó realitzat per bona part de la societat civil catalana va ser l’Onze de Setembre de 2012. Un milió i mig de persones van respondre a la crida independentista de la Diada Nacional a Barcelona, una de les més multitudinàries fins aleshores. Donat que l’opinió pública sempre precedeix l’acció política, la manifestació del 2012 va suposar un punt d’inflexió que va situar el sobiranisme, ja sigui des d’un punt de vista favorable o contrari, en el centre de la vida política catalana i espanyola. 7 anys més tard, i a l’espera de la sentència pel referèndum de l’1 d’octubre de 2017, el virulent conflicte continua vigent i lluny de qualsevol millora.

El número òptim d’estats o quin ha de ser el seu tamany no està escrit enlloc. Sovint, tot i que no sempre, les fronteres polítiques són el resultat de conflictes violents i guerres mortíferes. L’Estat-nació actual, aplicable a França i Espanya, per exemple, sorgeix a mitjan segle XVII amb el Tractat de Westfàlia (1648) i la fi de les guerres de religió. A partir d’aquest moment, desapareixen definitivament les corones feudals, controlades per càrrecs nobiliaris, i es dóna pas a governs que imposen el poder sobre la població d’un territori nítidament delimitat. Amb la globalització econòmica actual, però, aquest sistema institucional comença a presentar un visible procés d’erosió i clars símptomes de debilitat que el fan creixentment disfuncional per donar resposta als grans problemes. Les fronteres polítiques i econòmiques, en una economia globalitzada, són creixentment diferenciades. El poder del govern espanyol, i la seva judicatura, arriba fins la Jonquera o la frontera amb Andorra, però no més enllà. Els ciutadans de Puigcerdà i la Cerdanya paguen els seus impostos a l’Estat espanyol. En canvi, els parents que tenen a Perpinyà, que encara conserva la seu del Palau dels reis de Mallorca i que havia format part de la Corona catalanoaragonesa, paguen els impostos a l’Estat francès. I els andorrans, en l’exercici de la seva plena sobirania, paguen minúsculs impostos per mantenir unes estructures d’Estat i de govern limitades. La globalització econòmica i la millora de les comunicacions, per altra banda, permeten el lliure intercanvi de béns, serveis i idees entre tots ells sense controls destacables per part dels respectius governs. Un andorrà pot adquirir productes francesos que vendrà als ceretans a un preu més favorable, gràcies a la baixa fiscalitat de la que gaudeix el país dels Pirineus. I tots ells poden veure’s sovint i estar connectats permanentment a les xarxes socials. Per tant, les fronteres econòmiques i humanes s’amplien, gràcies a la globalitació, i escapen al poder d’alguns Estats.

A diferència de l’ordre institucional antic sorgit de Westfàlia, avui no és imprescindible un gran territori per prosperar en un món interconnectat. Si el 1946 hi havia un total de 76 països independents, ara n’hi han aproximadament 200. El menys poblat, Tuvalu, amb representació a l’ONU, no supera els 12.000 habitants. I no es moren pas de gana, sinó just el contrari. Singapur, una ciutat independitzada de Malàisia l’any 1963, ostenta un nivell de vida altíssim i gaudeix d’una renda per càpita de 54.700 euros, situant-se en el top 10 mundial. A tots els rànquings de competitivitat, innovació, ingressos, felicitat o baixos nivells de corrrupció, hi figuren països com Suïssa, Suècia, Dinamarca, Holanda o Finlàndia. Economistes, entre altres, com Alberto Alesina o Enrico Spolaore han donat molts arguments a favor del small is beautiful. L’estatisme burocràtic xoca amb l’economia global. S’ha de potenciar la solidaritat reforçant el paper de la família com a fonament de la societat i preservant la capacitat efectiva d’elecció de l’individu. La qüestió de Catalunya, malgrat totes les incerteses, és la punta de llança d’un nou ordre internacional i ofereix la possibilitat de superar un sistema institucional espanyol caduc i controlat per una casta partidista i depredadora, dedicada a la recerca de rendes i a l’espoli sistemàtic. Catalunya tampoc és aliena a casos de corrupció, ni molt menys, però el vigor de la societat civil i l’escurçament de la distància entre l’administrat i l’administrador permeten albirar un funcionament més esperançador de les institucions democràtiques i un marc jurídic i institucional més just i eficient.