Arxius
La festa de la Immaculada
Quan ja s’atansen les festes de Nadal, la litúrgia ens planteja el misteri de la concepció immaculada de Maria. Ella és l’única persona que no ha cedit al mal, l’única perfectament lliure i la plena de gràcia des del primer moment de la seva concepció, un dogma que va formular el pontífex romà Pius IX el dia 8 de desembre de 1854 i que va ratificar poc després la pròpia Maria de Natzaret a Bernadette Soubirous, una pobre pastora de Lourdes, el 25 de març de 1858. Molts anys abans, el 1489, es va fundar a Manresa la Reial Confraria de la Puríssima Concepció. La devoció a Maria, la noia de Natzaret, és tan antiga com l’església. En parlen els quatre evangelis canònics. I el de Lluc, concretament, narra de manera contrastada l’aparició de l’àngel Gabriel a Zacaries i, després, a Maria. L’anunci del naixement de Joan Baptista té lloc a Jerusalem, la capital d’Israel i centre neuràlgic del poble jueu. El naixement de Jesús, en canvi, s’anuncia a Natzaret, un poble desconegut de Galilea d’on ningú espera que pugui sortir res de bo. Anys més tard, aquests pobles humils de la Galilea dels pagans acolliran el missatge de Jesús anunciant la bondat de Déu. La Jerusalem dels fariseus i mestres de la Llei, en canvi, el rebutjaran. Sempre són els més insignificants els que millor entenen i acullen el Déu encarnat en Jesús. L’anunci del naixement de Joan té lloc a l’espai sagrat del temple. El de Jesús, en canvi, en una casa pobra. Jesús es farà present allà on la gent viu, treballa, gaudeix i pateix. Viurà entre ells alleugerint el patiment i oferint el perdó. L’anunci del naixement de Joan l’escolta un home venerable, el sacerdot Zacaries, durant una solemne celebració ritual. El de Jesús, en canvi, se li fa a Maria, una jove verge. Mentre que Joan neix de Zacaries i Isabel, un matrimoni gran i estèril, Jesús s’encarna a les entranyes de la verge Maria per a salvar la humanitat. Per això serà anomenat Fill de Déu. En paraules de Joan Pau II, “Maria és la imatge més perfecta de la llibertat i de l’alliberament de la humanitat. L’Església ha de mirar cap a ella per comprendre en la seva integritat el sentit de la seva missió”. Per això a Manresa, en el marc incomparable de la Col·legiata Basílica de Santa Maria de la Seu, el poble cantarà un any més “Amb el cor ple d’alegria cantem l’himne triomfal: Concebuda sou, Maria, sens pecat original”.
Cronificant la crisi
El Japó va desenvolupar la seva pròpia bombolla immobiliària uns anys abans que ho fes Espanya. El que semblava una economia pròspera i innovadora amagava colossals desequilibris fruit de la manipulació monetària i l’expansió del deute. En aquest entorn de borratxera especulativa, els grans grups industrials japonesos varen convertir-se en entitats financeres on les activitats industrials com la fabricació de vehicles o d’aparells electrònics eren secundàries. El 1990 els preus de la terra estaven disparadíssims. El terreny del palau de l’emperador valia més que tota Califòrnia. La bombolla explotaria poc després i els preus immobiliaris van caure en picat. L’índex Nikkei, que havia arribat als 40.000 punts, va perdre tres quartes parts del seu valor. Actualment, quasi 30 anys després, encara no s’ha recuperat i només aconsegueix els 23.400 punts. Les polítiques keynesianes utilitzades per sortir de la crisi han estat un fracàs absolut. El govern ha gastat bilions de iens que no tenia per acabar afavorint les empreses constructores vinculades als polítics i convertir el Japó en el país més endeutat del món. El deute públic supera el 225% del PIB i el dèficit anual pressupostari és del 6%. El creixement és inexistent, el tipus d’interès zero o negatiu i la inflació baixíssima. La plena ocupació és fictícia i encobreix un atur important que minva la productivitat i la capacitat competitiva. Les polítiques monetàries i fiscals ultra expansives no han funcionat.
El risc per a l’economia europea és caure en una situació semblant a la nipona amb creixement i inflació baixos, agreujat per l’acceleració de l’envelliment de la població i una productivitat també baixa. El marge de maniobra del Banc Central Europeu per fer front a la propera crisi és molt reduït. Ens diuen que l’actual política monetària del BCE serveix per reactivar l’economia. No és cert. La política surrealista de tipus d’interès negatius finança sense cost el dèficit públic i bloqueja els pocs incentius dels governs a realitzar reformes estructurals. Per contra, es promouen polítiques de subvencions i compra de vots que enfonsen la nostra societat en la demagògia i el populisme. Només cal que recordem la recent sentència del cas ERE a Andalusia. I la manipulació monetària del BCE també es contraproduent si ho mirem des del cantó de l’empresa. Amb un tipus d’interès negatiu jo li presto a vostè cent euros i vostè en retorna 90 al cap d’un any. On ens porta aquesta aberració? A no fer res i a no invertir. Millor deixar els diners a la butxaca i guanyar 10 euros sense emprendre ni assumir cap risc. ¿Qui s’embolicarà a invertir en projectes empresarials arriscats que poden acabar malament o, encara que arribin a funcionar amb grans dosis de treball i esforç, provoquin la voracitat fiscal d’Hisenda? El tipus d’interès negatiu porta a l’atonia, a no fer res, a la procrastinació patològica i a l’endeutament massiu. El BCE és un ostatge dels seus propis errors, això és, la política monetària ultra laxa. En el mateix moment que anunciï que la retira sorgeix una recessió que ningú està disposat a assumir. I si segueix dopant l’eurozona amb amfetamines la condemna a una atonia indefinida.
La possibilitat a la UE d’un acord fiscal conjunt per aprovar uns pressupostos europeus és nul·la. Països del sud com França, Itàlia i Espanya han portat la despesa pública, el dèficit i el deute als límits. I els països del nord, que tenen marge de maniobra fiscal, no estan disposats a gastar a la babalà. L’augment generalitzat dels impostos ja sabem que és una garantia de fracàs. Per a impulsar el desenvolupament econòmic i augmentar els salaris cal que s’acumuli un volum cada vegada més gran d’inversió en béns d’equip i plantes industrials. Si es grava el treball i el capital, es bloqueja l’acumulació de capital en detriment de la productivitat laboral i, per tant, dels salaris.
Alguns dirigents també mantenen que la devaluació de l’euro (i, eventualment, una sortida de la moneda única per a depreciar la recuperada moneda nacional) és una mesura necessària per impulsar les exportacions i l’activitat econòmica. Tampoc és cert. L’efectivitat de la depreciació és una idea mercantilista recuperada per John Maynard Keynes, refutada per la història econòmica i que només funciona en els models matemàtics macroeconòmics dominants. Només cal que recordem les recurrents depreciacions de la pesseta i els seus efectes negatius sobre el conjunt de l’economia espanyola en termes d’inflació, erosió dels estalvis, pèrdua de capacitat adquisitiva, empobriment generalitzat i menor competitivitat. Molts analistes es troben limitats pels seus models matemàtics, en els quals les depreciacions competitives originen a curt termini una aparent prosperitat derivada del creixement no sostenible de les exportacions. Significa “pa per avui i fam per demà” al reduir la creativitat i innovació empresarial. Pensem també en Alemanya, el motor d’Europa. L’apreciació de la seva moneda nacional, el marc, no va impedir convertir l’economia germànica en una potència exportadora. Amb una moneda forta s’aconsegueix exportar innovant i fabricant amb precisió i qualitat els millors productes del món. Per això, ai las, seria tan necessari comptar amb un alemany al capdavant del BCE.
Canvi climàtic i tecnologia
Els recursos naturals són finits, és cert, però això no significa que s’hagin d’esgotar a curt termini. Fa anys que, d’acord a les previsions d’alguns científics, s’hauria d’haver esgotat el petroli. I això no ha passat. De petroli n’hi ha en abundància. La tecnologia del fracking ha permès augmentar l’oferta de cru i el preu del barril de Brent ha disminuït més d’un 40%. Fa un segle que s’exploten les mines de potassa de Súria i les reserves del mineral estan molt lluny d’esgotar-se. Les energies renovables com la solar i eòlica no contaminen, però són molt més cares i menys fiables que les energies fòssils. La transició energètica presenta costos importants que no es poden obviar i no seria just que es repartissin per igual entre països rics i pobres o entre empreses grans i microempreses. Per què no s’haurien de dedicar els recursos a la solució de necessitats tant o més urgents com l’accés d’aigua potable, aliments i necessitats bàsiques? Si és un deure vetllar per l’emergència climàtica, ho és igualment la lluita contra la pobresa, l’envelliment o la reducció del deute públic que es traspassarà a la propera generació. Demanar mesures mediambientals als governs sense exigir el sanejament de les finances públiques és una impostura. Filtrarem un mosquit i ens empassarem un camell?
El paper de la tecnologia i la innovació és cabdal. A inicis del segle XX la ciutat de Nova York patia un veritable problema de salut pública. Tonelades d’excrements de cavalls, el mitjà de transport habitual de l’època, s’amuntegaven als carrers. Els cadàvers dels animals, que morien per sobreesforç, es comptaven per milers. I el problema no el va solventar l’ajuntament ni la Casa Blanca, sinó la tecnologia del motor de combustió interna amb un empresari anomenat Henry Ford i el famós cotxe Ford Model T. La recerca de nivells de vida més alts a través de la innovació tecnològica és la clau per tractar el canvi climàtic.
L’apoteosi de la moto catalana
Cervera ha celebrat recentment els triomfs de Marc Márquez, campió a la categoria de Moto GP, i del seu germà Àlex, campió de Moto 3, els primers germans vencedors el mateix curs al Mundial de Velocitat. Una casualitat de la vida? Doncs tret dels llaços familiars que els uneixen, que els fa un cas únic al món, diríem que no. El motociclisme compta amb una tradició molt arraigada a Catalunya. Els resultats catalans assolits en totes les categories, des del trial al motocròs i de la velocitat de petita cilindrada a les grans curses de Moto GP sense oblidar el Ral·li Dakar, són extraordinaris. I aquests resultats no són casuals ni es deuen al pur atzar. Catalunya ha estat un dels bressols indiscutibles de la indústria del motociclisme. La història de les motos catalanes és la història de petites empreses familiars amb inicis sempre difícils, però que van ser artífexs de grans èxits primer a les fàbriques i posteriorment a les pistes de competició. Noms propis com els Permanyer i els Bultó, els Rabassa i els Giró són exemples d’empresaris que van crear marques de renom internacional com Montesa, Bultaco, Ossa i la mateixa Derbi, que l’any 2001 és comprada pel grup italià Piaggio. El sector de la motocicleta a Catalunya arrenca amb força a la postguerra espanyola. Durant els primers anys de dictadura franquista, caracteritzada per l’autarquia i l’aïllament econòmic, sorgeixen més d’un centenar de petites fàbriques i tallers arreu del territori. Eren temps difícils on la bicicleta i la moto es convertiren en l’alternativa de transport més comú per a la població. Companyies com Monfort, Narcla i Reddis se sumen a les molt conegudes Montesa, Ossa i Rieju. Totes van néixer durant aquests anys i, malgrat les dificultats, van tirar endavant la producció en sèrie gràcies a la bona qualitat-preu i acceptació popular dels seus vehicles.
La primera crisi que aquest sector va haver d’afrontar va coincidir amb el naixement d’una altra de les grans indústries amb seu a Catalunya: la Seat de Martorell. La difusió del famós Seat 600 va significar la fi dels vehicles PTV fabricats a Manresa per Perramon, Tachó i Vila. I el 600 també va ser un cop insuperable per a molts fabricants de motos, que es van veure abocats a la desaparició. Però de totes les crisis en surten les llavors que permetran l’obertura de nous mercats amb productes innovadors abans desconeguts. És el famós concepte de la destrucció creativa dels mercats, terme encunyat per l’economista austríac Joseph Schumpeter. En el cas dels PTV, aquells bonics vehicles biplaça amb motor al darrere i velocitat màxima de 75 km/h per només 50.000 pessetes de l’època, l’evolució natural dels mercats els acabarà transformant en dúmpers, carretons elevadors i manipuladors telescòpics. L’empresa actual AUSA és un referent internacional en la fabricació de vehicles industrials compactes per al manteniment vial i moviment de materials. Amb presència a 90 països dels cinc continents, exporta el 70% de la producció fora del mercat ibèric. I pel que fa al cas de les dues rodes, la necessària reconversió del sector de la moto a la dècada dels 60 també va portar grans alegries entre els fabricants que van sobreviure. La proliferació de les competicions de motociclisme van donar l’oportunitat a les marques catalanes de mostrar al món els seus vehicles, que van acaparar victòries i premis a les pistes. La competència empresarial i la rivalitat dels pilots es va intensificar encara més el 1959 amb el naixement de Bultaco, fruit de l’abandó de Montesa per part de Francesc Bultó per desavinences amb el seu soci Pere Permanyer.
Una segona crisi va coincidir amb la Transició i va suposar la desaparició de grans noms com Bultaco i Ossa. La situació política no va jugar a favor de la salvació d’aquestes empreses, ja que totes s’identificaven amb empreses de dretes vinculades al règim franquista. Especialment tràgica va ser la mort de Josep Maria Bultó, accionista de Bultaco i germà del fundador Francesc Bultó. Les empreses que no van tancar van acabar en mans estrangeres a la dècada dels 80. Aquest va ser el cas de Montesa amb Honda. El gegant japonès la va salvar de la suspensió de pagaments i actualment continua mantenint la producció de Montesa a Santa Perpètua de Mogoda. Un altre gran fabricant, Yamaha, va engolir la catalana Sanglas. I com hem dit abans, el grup italià Piaggio va comprar Derbi, tancant la fàbrica de Martorelles al Vallès Oriental i deslocalitzant la producció a l’estranger. Ossa és l’única que ha aconseguit ressuscitar i l’any 2010 venia les primeres unitats de la seva nova moto de trial. Un altre gran supervivent de la crisi ha estat Rieju, el fabricant de Figueres fundat el 1934 per Lluís Riera i Jaume Juanola, i escripturada a la notaria del pare de Salvador Dalí. La seva estratègia actual és la construcció d’una moto elèctrica amb proveïdors locals i muntatge a la planta empordanesa. I aquesta adaptació constant de l’empresa als nous temps i a les noves circumstàncies, innovant i apostant per la internacionalització són les claus per seguir creixent i superar la crisi econòmica.
Més impostos, més atur i més regulacions
L’acord entre PSOE i Unidas Podemos (UP) que no va ser possible el passat 28 d’abril, després de mesos de negociacions, quan les forces d’esquerres sumaven una folgada majoria (PSOE-123 diputats + UP-42 diputats), s’ha consumat a les passades eleccions del 10 de novembre en poques hores i amb una aritmètica parlamentària menys favorable (PSOE-120 + UP-35). L’abraçada fraternal entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias segellava un preacord fonamentat en 10 punts mancats de concreció en temes clau com el procés català, les pensions o la contrareforma laboral. En comparació a les eleccions de l’abril, el PSOE ha perdut 760.000 vots, Ciudadanos 2.500.000 i Podemos 530.000. Pedro Sánchez ha pagat la frivolitat d’abusar de la seva bona estrella que l’havia acompanyat des del 2017 (sobreviure a la conjura dels barons del PSOE, vèncer a Susana Díaz i arribar a la Moncloa per carambola amb una moció de censura). L’acord de Sánchez amb Iglesias que el primer no va acceptar el passat abril, el compra ara pagant un preu superior i en condicions més difícils. Albert Rivera ha tingut pitjor sort i el que pretenia ser un projecte reformista i modernitzador per a Espanya, ha estat triturat per Vox. Una vegada més, especialment quan la situació es radicalitza, l’original sempre acaba derrotant la còpia.
La borsa ha saludat l’acord amb pèrdues. Mentre el referent europeu EuroStoxx pujava, l’Íbex es mostrava en vermell. Tan PSOE com UP coincideixen en pujar encara més els impostos. Lluny de la necessitat imperiosa de moderar l’asfíxia fiscal existent, s’intensifica l’infern fiscal. Sempre hi ha un escenari pitjor. I cap aquí anirem amb el nou impost digital (taxa Google), l’impost a les transaccions financeres (taxa Tobin), la pujada de l’IRPF a les rendes més altes, l’increment de l’Impost sobre Societats, l’augment de l’impost sobre el dièsel i creació de nous impostos mediambientals, nou impost sobre les grans fortunes i sobre la banca (repercutible immediatament al client), recentralització i alça de l’impost de Patrimoni i Successions, sense oblidar-se dels autònoms, no precisament per rebaixar-los els elevats pagaments a la Seguretat Social, sinó per obligar-los a cotitzar en funció dels ingressos. En total, es pretén incrementar la recaptació tributària en més de 6.500 milions.
Agafats de la mà dels impostos, la despesa pública també augmentarà. D’entrada la coalició d’esquerres suma 155 diputats i en necessita 21 més per assegurar-se la majoria. Per tant, és previsible que s’arribi a acords amb altres formacions, com les de Teruel, Cantàbria o Canàries, a canvi de millores en el seu finançament. Tot forma part de l’habitual intercanvi de favors mutus. Una pràctica perfectament estudiada per James Buchanan, premi Nobel d’economia per estudiar les fallades del sector públic, i normalitzada en el diccionari anglès amb el terme logrolling (en temps de Juli Cèsar, quid pro quo). L’acord esmenta explícitament una pujada de la despesa en sanitat, escoles bressol, dependència i pensions (actualització segons l’IPC). Naturalment, aquesta despesa pública s’ha de finançar d’alguna manera. En aquesta vida, tot té un cost i res és de franc. Per aquest motiu pujaran els impostos i, quan no siguin suficients, sempre hi ha el recurs a més deute públic (que s’enfila al 100% del PIB) via injecció monetària del Banc Central, organisme que ja acumula un terç del deute sobirà espanyol. L’equilibri pressupostari s’esmenta explícitament en el punt desè de l’acord. És un brindis al sol o, més exactament, a les institucions comunitàries de Brussel·les, que supervisen els crònics desequilibris fiscals d’Espanya.
En matèria laboral, es preveuen restriccions o, fins i tot, prohibicions (UP) a la contractació temporal, no acompanyades de la tan necessària disminució dels costos de contractació indefinida. Sabem que Espanya pateix d’atur molt elevat (superior al 14%) i precarietat laboral (1 de cada 3 contractes laborals són temporals). Optar per prohibir en lloc d’abaratir la creació d’ocupació o bonificar els contractes indefinits és un greu error. El resultat serà menys temporalitat a costa de més atur.
I, per últim, s’afegiran més regulacions a les ja existents. En comptes de facilitar i simplificar la ja complicada tasca de l’empresari, el govern opta, en una reedició del mite de Sísif, per afegir regulació rere regulació i control rere control. La falsa retòrica d’oposar el mercat al dret a la vivenda portarà a controls sobre el preu dels lloguers que agreujaran la manca de vivendes a preus assequibles. Intervenir les vivendes desocupades farà que molts propietaris, com ja ha passat a París, retirin els immobles del mercat. Tot un continu de despropòsits que s’ampliaran a la indústria sota la bandera de la transició energètica. Però, una vegada més, no pas promovent l’ús de tecnologies més ecològiques, sinó reclutant un exèrcit de buròcrates per controlar i castigar els infractors. Aquest no és el camí. Aquest és, en paraules de Friedrich Hayek, un camí de servitud.
La caiguda del mur de Berlín
El 9 de novembre de 1989, ara fa exactament 30 anys, va caure el Mur de Berlín. El president soviètic, Mikhaïl Gorbatxov, havia iniciat la perestroika a la URSS, mentre que el règim de la RDA encapçalat per Erich Honecker defallia. Les dues Alemanyes, la República Federal i la República Democràtica, dividides des del final de la II Guerra Mundial, es reunificaren. El mur que dividia la ciutat, un obstacle temible erigit per l’Alemanya comunista per impedir als seus ciutadans el lliure trànsit cap al món occidental, va deixar de complir la seva ominosa funció. Ningú pensava que pogués passar tot tan ràpid. Helmut Kohl, que es trobava de viatge a Varsòvia, va haver de tornar precipitadament. Dies abans, el 9 d’octubre, l’anomenada revolució pacífica a Leipzig, la mateixa ciutat on van viure i treballar genials músics com Johann Sebastian Bach i Felix Mendelssohn, demanava llibertat i clamava Wir sind das Volk (nosaltres som el poble). Quan el portaveu del comitè central de la RDA va anunciar la decisió d’autoritzar les sortides del país, una multitud es va plantar davant el pas fronterer de Bornholmer Strasse. Era la tarda del 9 de novembre de 1989 i el mur va caure aquella mateixa nit. És important recordar que varen ser moviments en cadena molt ràpids i interrelacionats. Sense el 9 d’octubre de 1989 a Leipzig, no hi hauria hagut un 9 de novembre a Berlín, no s’hauria elegit el primer Parlament lliure de la RDA el març de 1990, no hi hauria hagut la reunificació alemanya l’octubre del mateix any, i Angela Merkel no hagués arribat a ser la primera cancellera de l’est.
Recordem també quins varen ser els orígens del mur. La ciutat de Berlín s’havia dividit en quatre zones d’ocupació aliades al final de la Segona Guerra Mundial. La meitat oriental de la ciutat era la zona soviètica. La meitat occidental estava dividida en zones americanes, britàniques i franceses, alhora envoltades pels soviètics. La zona d’ocupació britànica o americana més propera a l’oest d’Alemanya es trobava a 180 km. Entre finals de la dècada de 1940 i 1961, més de 4 milions d’alemanys de l’est varen aprofitar la relativa facilitat que hi havia per passar de la zona soviètica de Berlín a la zona occidental per “votar amb els peus” i rebutjar el pla de vida que Moscou els havia dissenyat. Aquest èxode massiu suposava una vergonya per al govern soviètic i de l’est d’Alemanya. També va suposar una important pèrdua de mà d’obra qualificada. Malgrat tota la propaganda política existent, els ciutadans preferien la forma de vida capitalista. Destacadament, el trànsit de població sempre va ser de la part comunista a la capitalista i mai a l’inrevés. El dirigent marxista Kruschev acabaria amb aquesta situació. Els soviètics varen col·locar barreres prop de la porta de Brandemburg i el 13 d’agost de 1961 es tancava la frontera entre Berlín Est i Berlín Oest. Començava la construcció del mur de la vergonya. Malgrat això, durant els 28 anys d’existència, entre el 1961 i el 1989, s’estima que 5.000 persones varen aconseguir creuar el mur. Altres no varen tenir tant sort i deixaren la seva vida en l’intent.
El mur de Berlín va simbolitzar la guerra freda i la divisió del món en una meitat relativament lliure i l’altra meitat sotmesa a la tirania més brutal. Des del Bàltic fins l’Adriàtic, ningú havia de travessar un Teló d’Acer protegit amb filferro espinós, camps de mines i torres de vigilància amb metralladores. El govern diria a la gent on viure i en què treballar, quins béns podien consumir i quins entreteniments estaven permesos. Sota les ideologies totalitàries, l’individu està sentenciat a viure i treballar segons convingui als interessos de l’Estat. Com un objecte propietat del govern, l’individu és retingut o desplaçat a una ciutat seguint les ordres arbitràries de l’autoritat política. En aquest 30è aniversari de la caiguda del mur de Berlín, hauríem de recordar tot el que representa com a símbol de tirania. El ciutadà no només resta controlat en tot el que fa i diu públicament, sinó que també els seus moviments són vigilats i restringits.
La llibertat, en qualsevol de les seves manifestacions (expressió, associació, empresa, religió…) és un tresor molt valuós. La història del mur de Berlín i la ideologia col·lectivista que hi ha al seu darrera ens han de recordar la importància que té la pèrdua de la llibertat i la necessitat, per tant, de lluitar per la construcció d’un país més fonamentat en la lliure iniciativa privada, i menys en el control governamental.
Jordi Franch Parella Weblog 