Intercanvis prohibits

En les festes nadalenques i a les portes del nou any 2020, assistim anualment per aquestes dates a l’apoteosi del consum. En una societat fortament secularitzada, que dóna l’esquena al missatge religiós central del naixement de l’infant Jesús a Betlem de Judea, aquestes festes es redueixen sovint a una tediosa successió d’àpats, celebracions lúdiques i intercanvi de regals. Les compres i les vendes, per tant, en els mercats d’alimentació, articles de roba o perfumeria es disparen. Això beneficia els comerços, delerosos de poder tancar l’any amb beneficis i liquiditat a caixa, però també als clients i usuaris, que satisfan les seves necessitats de consum enmig de l’èxtasi col·lectiu. Ens hauria de cridar l’atenció, però, l’absència d’aquests intercanvis en alguns àmbits per disposició legal. Segurament alguns tindran un familiar o coneixerem algú que necessita tractament d’hemodiàlisi. Afectats per una fallada renal, s’han de sotmetre periòdicament a un dolorós procés per extreure l’excés de toxines i aigua acumulada en el cos, que els ronyons no poden filtrar de manera natural. Les llistes d’espera per aconseguir un ronyó o algun altre òrgan vital són llargues.

Ens hauríem de preguntar per què es prohibeix el lliure intercanvi d’òrgans. Tots els béns són escassos, però en general no patim desproveïment gràcies a l’existència dels mercats. El preu equilibra la demanda amb l’oferta i tothom pot accedir, per exemple, i previ pagament, a les neules i els torrons. Això no és possible en els òrgans, on s’exigeix la donació com acte voluntari, altruista, solidari, generós, confidencial, gratuït i sense ànim de lucre. ¿Què passaria si a tots els béns s’exigís la mateixa donació altruista i generosa? Doncs que l’escassetat de qualsevol producte bàsic esdevindria universal i que les llistes d’espera per aconseguir el pa de cada dia es generalitzarien. De fet, és molt més fàcil donar pa que donar un ronyó. I molt més difícil, per tant, rebre un òrgan donat que una barra de pa, que se’n pot produir amb facilitat. Així, per què posar més traves i obstacles a la recepció d’un ronyó?

Els polítics prohibeixen els intercanvis lliures i voluntaris d’òrgans humans. La Llei 42/1988 prescriu que la donació d’òrgans mai podrà tenir caràcter lucratiu o comercial, i el Reial Decret 411/1996, afirma expressament que no es podrà percebre cap compensació per la donació de teixits humans ni existirà compensació econòmica per al donant, ni qualsevol altra persona. També en la donació de sang s’estableix que el lucre no ha de ser mai un motiu per a l’establiment d’un banc de sang, i que no hi ha d’haver motius financers per a la prescripció d’una transfusió sanguínia. La prohibició expressa de l’intercanvi sempre comporta l’escassetat del bé interdit. I per pal·liar la manca d’òrgans humans, la llei rebla el clau de l’intervencionisme mitjançant el consentiment presumpte. És a dir, que per la llei espanyola (Llei 30/1979 i RD 1723/2012), tots som donants si en vida no hem expressat el contrari.

Amb les últimes dades de la Organización Nacional de Trasplantes (ONT), l’òrgan més demanat és el ronyó. A Espanya, que arriba als 43 donants per milió de població, es van fer l’any passat 3.310 trasplantaments renals, 1.230 de fetge, 369 de pulmó, 321 de cor, 83 de pàncrees i 6 d’intestí. Malgrat aquesta activitat hospitalària, hi ha una manca superior als 4.300 ronyons i cada any moren més de 100 pacients en llista d’espera. En el marc de la Unió Europea, amb 21 donants per milió, més de 90.000 persones esperen la donació d’un òrgan, mentre que els donants són només 10.500. I als EUA, amb 28 donants per milió, la situació és similar, amb més de 80.000 pacients en llista d’espera. Al món, cada dos dies mor una persona esperant un trasplantamenat de fetge. Al marge de la mortalitat en la llista d’espera, la prohibició d’un mercat sempre comporta l’aparició de mercats negres, amb màfies que trafiquen il·legalment a preus molt elevats (aproximadament 160.000 dòlars el cor, 150.000 el fetge i el pulmó, 130.000 el pàncrees i 62.000 el ronyó).

L’ONT denuncia les atrocitats de qui no té res, excepte els òrgans del seu cos, que s’extirpen per 150.000 euros en condicions infrahumanes, a vegades sense analgèsics i morint per manca d’anestèsia. Els elevats preus del mercat negre incentiven les xarxes de delinqüència organitzada que, en cas de permetre’s l’intercanvi, deixarien d’existir. També el preu de l’intercanvi es reduiria i les condicions d’extracció, degudament controlades per les autoritats sanitàries en un entorn clínic, oferirien les màximes garanties. Amb l’increment dels trasplantaments, es reduiria la llista d’espera. Una prova dels efectes benèfics de la legalització dels intercanvis ho trobem en els bancs d’esperma. A diferència dels òrgans, la compravenda de semen i òvuls sí està permesa. Els preus, respectivament, poden arribar a 50 i 1.000 euros. Les mostres es congelen amb nitrogen líquid a temperatures de -196º per a usos posteriors utilitzant tècniques de reproducció assistida. El procés de selecció dels donants d’esperma està regulat per la normativa legal vigent amb la Llei 14/2006. Els morts en llista d’espera d’òrgans contrasta vivament amb la gran quantitat de venedors d’esperma i de dones que han estat inseminades per diferents motius (dones sense parella, dones amb parella que no té espermatozoides o dones amb parelles del mateix sexe).

Per concloure, i comptat i debatut, l’existència d’un mercat elimina l’escassetat. És així de senzill. Per tant, els prejudicis morals dels polítics són els culpables de l’escassetat d’òrgans i les llargues llistes d’espera de trasplantaments. Els morts per insuficiència d’òrgans està injustificat i desapareixeria amb un mercat controlat. Per tant, revisar aquesta absurda prohibició hauria de ser un imperatiu no només econòmic, sinó també moral.

La (in)dependència dels Bancs Centrals

Després de la descolonització de Sierra Leona per part dels britànics, Siaka Stevens va governar aquest país africà. Com molts altres governants que posseeixen el control de les institucions, temia les amenaces al seu poder polític i estava disposat a sacrificar vides i el creixement econòmic per a mantenir el poder, sense reparar en els mitjans. Entre el règim colonial britànic i el de Stevens hi va haver una lògica continuista que il·lustra la perversitat dels cercles viciosos. Stevens va governar Sierra Leona despòticament. Les pitjors pràctiques de dominació colonial de l’Àfrica subsahariana varen continuar una vegada recuperada la independència dels països. L’any 1980, Sam Bangura, governador del Banc Central de Sierra Leona, va criticar les polítiques de Siaka Stevens. Pocs dies després, va aparèixer assassinat. El varen llançar al carrer des de la planta superior de l’edifici del Banc Central. El carrer, ves quina casualitat, portava el nom de Siaka Stevens. Aquest és un exemple extrem de la manca absoluta d’independència entre la política monetària del Banc Central i la del president. Quan la moneda i el crèdit estan controlats pel poder polític, és fàcil originar situacions hiperinflacionàries i crisis financeres molt greus. El descontrol de la despesa pública es finança amb moneda creada del no-res. El govern instrumentalitza la creació de paper moneda per aconseguir els seus objectius particulars. I així s’explica, per exemple, la hiperinflació de l’any 2008 a Zimbabue, de 90.000 milions per cent, quan els preus es duplicaren cada 24 hores. Hauríem de pensar que en els països avançats la independència del banc emissor es respecta escrupolosament. D’entrada, encara que el president del govern anomeni el president del Banc Central, els preus estan controlats i la inflació resta molt moderada. Tots els estudis teòrics i les dades empíriques defensen la necessària independència per tal de preservar l’estabilitat de preus i la bona marxa de l’economia Però, és realment així?

Recordàvem la setmana passada el llegat de Paul Volcker, governador de la Reserva Federal (Fed) entre 1979 i 1987, i com va ser comminat directament per Ronald Reagan a la Casa Blanca a no incrementar el tipus d’interès fins després de les següents eleccions. Pensar que el governant no farà mans i mànigues per influir en la política monetària, malgrat la teòrica independència plasmada sobre el paper, és d’una ingenuïtat flagrant. Donald Trump va anomenar Jerome Powell governador de la Fed i, després del tràmit al Senat, ocupa aquesta posició des del febrer de 2018 en substitució de Janet Yellen. I Trump no està disposat a repetir l’experiència de George Bush pare. Aquest semblava que encarava la reelecció en un ambient favorable, però un any abans de les eleccions de 1992 l’economia global va entrar en recessió. I George Bush pare va perdre les eleccions contra el jove candidat demòcrata Bill Clinton, que va centrar la seva campanya en el famós eslògan It’s the economy, stupid!, tot aprofitant la feblesa econòmica del moment. George Bush pare es va veure molt perjudicat per les decisions d’Allan Greenspan, que va apujar els tipus d’interès, encarint el crèdit a famílies i empreses i frenant el creixement de l’economia.

Donald Trump no sembla estar disposat a que li passi el mateix que a George Bush. La tardor de l’any vinent Trump aspira a la reelecció, si l’impeachment no prospera, i per això està pressionant Jerome Powell d’una manera directa i descarada. La pressió de Trump creix i amenaça la pretesa independència del banc emissor de la primera potència mundial. En una de les seves piulades, Trump va arribar a insultar Powell: No guts, no sense, no vision. A terrible communicator. I Trump ha continuat pressionant la Reserva Federal fins que aquesta ha rebaixat el tipus d’interès situant-lo en l’1,5% actual. ¿Com es pot justificar una baixada com aquesta als EUA, un país que es troba en el cicle expansiu més llarg de la seva història, amb creixements del PIB per sobre del 3%, l’atur en mínims des de 1960 i l’índex borsari Standard & Poors 500 que ha superat el valor 3.100 per primera vegada en la seva història? El control de la Fed no és només una dèria de Trump. La congressista per Nova York Alexandra Ocasio-Cortez, demòcrata, ha exigit a la Reserva Federal que imprimeixi sense límit grans quantitats de dòlars per repartir-los directament a la gent. Qui no desitja un grapat de bitllets a les mans per aquestes festes nadalenques? Així impulsaríem el consum, els comerços estarien contents i la gent també! Donald Trump va criticar Barack Obama per haver duplicat el deute públic dels EUA en els seus vuit anys de president, situant-se a 21 bilions de dòlars a finals de 2018. Però Trump ha generat un dèficit públic monstruós el 2019 d’un bilió de dòlars (4,5% del PIB). El deute públic dels EUA, país capdavanter que equival al 25% del PIB mundial, es situarà en 22 bilions de dòlars (107% del PIB) a finals d’aquest any!

Pel que fa a Europa, el juliol de 2019 el Consell Europeu va escollir l’alta funcionària francesa Christine Lagarde per succeir l’italià Mario Draghi a la presidència del Banc Central Europeu (BCE). Els alemanys, ferms defensors de l’estabilitat monetària i molt crítics amb la deriva del BCE comprant deute públic, han estat vetats. Cap alemany no ocupa ni la presidència, ni la vicepresidència, ni el càrrec d’economista en cap. França, el país que va condicionar la reunificació alemanya de 1990 al sacrifici del marc alemany, és el vencedor. Amb la situació actual d’interessos negatius, els estalviadors del nord d’Europa subsidien els malversadors del sud. Alemanya estalvia més del 18% de la renda disponible, mentre que Espanya no arriba al 5%. Entre 2008 i 2018, Alemanya ha generat superàvits pressupostaris que li han permès reduir el deute públic del 82% del PIB al 60% del PIB. França, en canvi, sempre genera dèficits públics entre el 3% i el 5% del PIB anual, i el seu deute públic ha pujat del 60% del PIB al 100% del PIB. La descarada pràctica del BCE de monetitzar els deutes públics no contribueix només a l’adveniment de la propera crisi, sinó també al possible trencament de l’euro i la fràgil unió europea. Mentrestant, però, aprofitem tots per passar unes bones festes de Nadal.

El llegat de Paul Volcker

L’expresident de la Reserva Federal (Fed) dels EUA, Paul Volcker, va morir el passat diumenge 8 de desembre a Nova York. Volcker va dirigir el banc central dels Estats Units entre l’any 1979 i 1987, en un mandat marcat per la lluita contra l’elevada inflació. Durant segles i segles, la humanitat sempre ha preferit un patró monetari basat en l’or. Quan la moneda es defineix en termes d’una determinada quantitat de metall preciós, s’aconsegueix la tan necessària i desitjada triple estabilitat: estabilitat en preus, tipus de canvi i tipus d’interès. Després de la Segona Guerra Mundial, els acords de Bretton Woods recuperen l’or com actiu monetari de referència. Concretament, les diferents monedes (lliura, marc alemany, franc…) es vinculen al dòlar nord-americà i aquest ho fa amb l’or a una paritat fixa de 35 dòlars per unça. Aquestes condicions es mantenen fins el 15 d’agost de 1971. En aquesta data fatídica, Richard Nixon va declarar la suspensió de la convertibilitat del dòlar en or. En altres paraules, la principal economia del món impagava el deute contret amb la seva moneda  nacional. Les causes varen ser el descontrol en la fabricació de dòlars que els EUA van experimentar a la dècada de 1970, tant per pagar la costosíssima guerra del Vietnam (Warfare State) com per finançar el projecte de Gran Societat de Lyndon Johnson (Welfare State). I les desastroses conseqüències varen ser immediates. El dòlar va perdre bona part del seu valor o, el que és el mateix, tots els béns i serveis que es canviaven per dòlars varen augmentar de preu, iniciant una inflació galopant. Cal remarcar aquí el colossal error històric dels economistes de l’Escola de Chicago, liderats per Milton Friedman, que havien afirmat i continuen afirmant just el contrari (recordem les crítiques de Xavier Sala i Martín al patró or). Convençuts de la inutilitat de l’or i que la societat demandava, en última instància, dòlars per poder adquirir béns i serveis, aquests economistes pronosticaven la devaluació de l’or i la revaluació del dòlar. La pífia va ser monumental i qui va perdre valor va ser el dòlar, mentre que l’or en guanyava ràpidament. En pocs dies, la seva cotització va passar de 35 dòlars l’unça a més de 700 dòlars (actualment està a 1.470 dòlars). La connexió existent entre la pèrdua de convertibilitat del dòlar en or i la mal anomenada crisi del petroli (1973 i 1979) és directa.

Quan Volcker accedeix a la presidència de la Fed el 1979, la inflació era del 15% anual i els forts augments de preus ocupaven el centre del debat polític i econòmic. Els sous dels treballadors s’actualitzaven amb aquestes taxes d’inflació tan elevades, mitjançant els convenis col·lectius, fet que provocava noves pujades de preus i intensificava el cercle inflacionari viciós. Volcker va acabar amb la inflació controlant l’oferta monetària i augmentant els tipus d’interès fins el 20% (avui 1,5% als EUA i 0% a l’eurozona). Aquesta mesura buscava recuperar la confiança perduda en el dòlar. A canvi, la demanda i el crèdit es van ensorrar i l’economia va entrar en recessió entre 1980 i 1982. Milers de llocs de treball industrials i de la construcció es varen perdre. L’atur va arribar al 10,8% el novembre de 1982. Aquesta xifra, excepcionalment bona per Espanya, és molt dolenta als EUA. De fet, el país de George Washington només ha conegut taxes d’atur més elevades durant el crac del 1929. Fins i tot a la gran recessió de 2008, l’atur va ser inferior. Economista com era amb bona formació i sòlids principis, no va dubtar a fer el que era econòmicament necessari, encara que fos políticament molt incorrecte. Com quan l’estiu del 1984 va ser convocat per Ronald Reagan a la Casa Blanca, ordenant-li que no apugés el tipus d’interès abans de la seva reelecció. Va marcar el final de l’època en què deixebles de l’economista britànic John Maynard Keynes defensaven que els governs podien dirigir les condicions econòmiques, incloses les taxes d’interès. Entre servir la societat o satisfer les ínfules dels polítics, Volcker va optar pel primer. Avaluïn vostès la degradació que han progressivament patit les presidències dels bancs centrals amb personatges com el nord-americà Jerome Powell, la francesa Christine Lagarde o el japonès Haruhiko Kuroda. D’aplicar les polítiques necessàries hem passat a l’obediència, docilitat i servilisme actuals.

A més de lluitar contra la inflació, Volcker va intentar limitar la flexibilització de la regulació financera i va advertir que el ràpid creixement del deute públic posava en perill la salut econòmica del país. En el seu darrer càrrec oficial, com a president del Consell Assessor de Recuperació Econòmica del president Barack Obama, constituït com a resposta a la crisi financera del 2008, va convèncer els legisladors que imposessin restriccions als grans bancs, una mesura coneguda com la Regla Volcker. El debat interessat en contraposar la desregulació dels mercats monetaris i financers amb la regulació dels mateixos està esbiaixada ideològicament. No es tracta d’enfrontar la (salvatge) desregulació liberal amb la (igualment salvatge) regulació governamental, sinó en aplicar les regles justes i adequades. La necessària llei Glass-Steagall de 1933, que separava la banca de dipòsits i la banca d’inversió, va ser derogada per Bill Clinton el 1999 amb la llei Gramm-Leach-Bliley. És un exemple de canvi normatiu inadequat i contraproduent, instigat per la poderosa elit politicofinancera. S’hauria de revisar la possibilitat actual que tenen els bancs per utilitzar els nostres dipòsits a la vista de qualsevol manera, convertint un compte corrent en un préstec a llarg termini i transformant un producte totalment segur en un altre altament especulatiu i arriscat. S’hauria de recuperar la funció primigènia de les entitats financeres com a intermediaris entre l’estalvi i la inversió productiva. S’hauria de revertir la transformació dels mercats financers en casinos especulatius i limitar la proliferació de derivats i complexos instruments financers que actuen com a potencials armes de destrucció massiva. Volcker ha mort, però el seu llegat continua vigent.

Desacceleració

La taxa de creixement de l’economia espanyola torna a desaccelerar-se, passant del 2.9% del 2017 al 2.4% del 2018, i la projecció per l’actual exercici no arriba al 2%, mentre que l’eurozona resta estancada en l’1,1%. La debilitat és particularment intensa en el sector de les manufactures, fet que perjudica les empreses de la Catalunya Central, que gaudeix d’un pes sectorial de la indústria superior al 40% del valor afegit brut total. També a nivell global l’atonia macroeconòmica s’ha deixat sentir especialment en els sectors industrials, amb el ressorgiment del proteccionisme i les traves estatals al lliure comerç internacional. Alemanya, per exemple, el motor industrial d’Europa i una potència exportadora, es troba en recessió tècnica. Sectors com el de l’automòbil o l’habitatge, on la demanda és més sensible al crèdit i a les expectatives, són un termòmetre addicional de la situació econòmica que s’ha de tenir en compte. I tant la matriculació de vehicles com els permisos de direcció d’obra nova porten mesos caient. Aquesta desacceleració s’ha traslladat ràpidament al mercat de treball. L’ocupació del tercer trimestre va incrementar només en 69.400 persones al conjunt d’Espanya, quan fa un any ho havia fet en 183.900 i en 235.900 el 2017. L’atur s’ha mantingut en el 14% i, a més, el dèbil augment d’ocupació s’ha produït de manera equitativa entre el sector privat i el públic, quan habitualment el nombre d’ocupats del sector privat creix el triple que en el sector públic.

La inflació i el nivell general de preus del consum presenten una bona evolució i s’acosten a nivells del 0%. Aquest fet no justifica la recuperació dels missatges de fòbia a la deflació. L’estabilitat dels preus és una condició necessària per impulsar el consum de manera sostenible i només es poden sentir amenaçats els agents més endeutats. I la inflació subjacent, que exclou els components més volàtils com els preus energètics, es manté a l’1%. Mentre la inflació estigui controlada no cal patir, però no oblidem que la inflació és un volcà inactiu que pot despertar en qualsevol moment. Que el tipus d’interès es mantingui també molt baix, fins i tot negatiu, ofereix una doble lectura. Des del punt de vista del deutor és positiu. La garantia de l’accés al deute il·limitat i barat posposa sine die les necessàries mesures de sanejament financer i bloqueja els pocs incentius dels governs a realitzar reformes estructurals. El tipus d’interès del bo alemany ha caigut al -0,45% (l’inversor paga per deixar els seus estalvis al sector públic germànic) i la rendibilitat del bo espanyol és del +0,2%. Aquestes circumstàncies tan anòmales s’han viscut diferent als dos països. Els alemanys ho han aprofitat per generar superàvits públics (+1,9% del PIB el 2018) i reduir el deute (61% del PIB), mentre que els espanyols han intensificat l’addicció als estímuls monetaris (dèficit públic del -2,5% del PIB el 2018) i el deute públic (proper al 100% del PIB). Per altra banda, no podem deixar d’advertir els greus perills de mantenir artificialment el tipus d’interès tan baix durant tant de temps. Afecta negativament les decisions d’estalvi, perjudica la inversió empresarial i ens mena a l’atonia i a no emprendre nous negocis. Així ho confirma l’estudi de creixement econòmic i activitat empresarial al Bages, elaborat per la Cambra de Comerç de Manresa amb el suport de l’Ajuntament de Manresa i presentat aquesta setmana per la presidenta de la Cambra, Sílvia Gratacòs, la regidora d’Ocupació i Emprenedoria de l’Ajuntament, Cristina Cruz, i el tècnic de comerç internacional de la Cambra, Jaume Ferrer. La comarca consolida la recuperació iniciada el 2014, que es manifesta en l’increment del nombre d’ocupats i del valor afegit brut, però presenta la debilitat de no augmentar el nombre d’empreses. Els inversors mantenen una expectativa negativa de l’economia, esperant un creixement molt dèbil en un entorn geopolític creixentment incert. I els sectors de més risc i més sensibles al cicle econòmic (indústria, automoció, construcció i banca) en surten perjudicats, mentre que els sectors més estables i considerats segurs (alimentació, consum bàsic i utilities) ofereixen un millor comportament.

No falten senyals amenaçants a l’horitzó. Un és la disminució del ritme de creixement dels dipòsits a la vista (agregat monetari M1). La variació interanual d’aquests dipòsits ha estat un bon indicador de la proximitat de la recessió quan s’acosta a terreny negatiu. Durant les dues últimes recessions (2008-2009 i 2011-2012) varen registrar mesos de contracció. El seu comportament s’haurà de vigilar de prop. L’altra amenaça és la del deute públic, la mare de totes les bombolles financeres. Espanya l’ha triplicat des del 2008: de 440.000 milions (36% del PIB) a 1,2 bilions (100% del PIB). El govern no disposa de marge de maniobra per suplir el consum i inversió privats quan es declari la recessió. Quan pugin els tipus d’interès (que ho hauran de fer algun dia) la despesa financera de l’Estat es dispararà. I atès el caràcter prioritari que PP i PSOE van atorgar al pagament del deute públic (reforma exprés de la Constitució Espanyola de 2010), hauran de retallar despesa d’altres partides com pensions i sanitat (en educació ja ho estan fent). Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents.