El llegat de Ialta

La setmana entrant es compliran 75 anys de la Conferència de Ialta, una reunió entre els principals líders aliats de la Segona Guerra Mundial que va tenir lloc, entre el 4 i l’11 de febrer de 1945, a la península de Crimea. Va ser una de les dues úniques trobades entre Franklin Delano Roosevelt, Winston Churchill i Joseph Stalin, líders respectius dels Estats Units d’Amèrica, la Gran Bretanya i la Unió Soviètica. Les conseqüències del gran acord geopolític entre tres egos megalòmans, buscant cadascú expandir el seu imperi, ressonen encara avui dia. S’atansava el final d’un conflicte bèl·lic que havia manllevat la vida a més de 50 milions de persones en una espiral de destrucció i violència. La follia col·lectivista que pivotava en la preeminència d’una raça superior (el nazisme de Hitler) estava sent derrotada pel deliri de l’ensuperbiment de l’Estat (el comunisme de Stalin). L’entrada dels Estats Units al conflicte havia estat decisiva per decantar la victòria al cantó dels aliats, amb una França humiliada i un imperi britànic molt decadent. Roosevelt i Stalin són els que decidirien el futur de la humanitat.

Roosevelt, ja malalt, acabava de ser elegit per a un quart mandat presidencial. La seva política del New Deal va provocar una expansió colossal del poder estatal, la despesa pública, el deute, la regulació i el control sobre pràcticament tota l’activitat econòmica. Encara que el Tribunal Suprem dels Estats Units va declarar inconstitucional la majoria dels seus decrets de planificació econòmica el 1935, Roosevelt va expandir el poder del Big Brother mitjançant el Warfare-Welfare State i una àmplia gamma de polítiques intervencionistes. Exactament igual que el seu predecessor Woodrow Wilson, que va fer entrar el país a la Primera Guerra Mundial, Roosevelt va buscar intervenir en el conflicte molt abans que els japonesos ataquessin Pearl Harbor el 7 de desembre de 1941. El nord-americà va quedar vivament impressionat per Stalin.

Després de la mort de Lenin el 1924, Stalin va destruir tots els seus rivals (inclòs el camarada Trotski a mans del català Ramon Mercader) i es va fer amb el poder absolut del govern comunista soviètic. Amb la planificació centralitzada i la col·lectivització total de la terra a finals de 1920, Stalin va acabar amb la resistència dels camperols mitjançant la fam, la tortura, el terror i l’exili a les terres de Sibèria i Àsia Central. Més de 10 milions de persones varen morir en el procés de col·lectivització de l’agricultura. I milions més varen acabar als camps de treballs forçats, els temibles gulags, per treballar i morir com esclaus. La idea de Stalin era desgastar els països capitalistes amb la guerra, per acabar estenent la revolució socialista a tot el món. Stalin va prometre eleccions lliures als països de l’Europa de l’Est alliberats per l’exèrcit soviètic. Però els seus plans eren diferents i es basaven en la repressió, l’empresonament i l’assassinat. I malgrat això, Roosevelt declarava que era més fàcil negociar amb Stalin, perquè no depenia de parlaments ni diputats, sinó que tot ho decidia ell sol. No només el terror i la tirania s’apoderaven del paradís socialista stalinià, sinó que s’apuntalava l’imminent viratge comunista de la Xina i Corea del Nord. Stalin moriria aferrat al poder absolut l’any 1953 i l’imperi soviètic s’esfondrava el 1991, però el llegat de Ialta encara perdura.

El president nord-americà era també un mestre de la mentida i la manipulació. Va arribar al poder l’any 1933 amb unes promeses que incompliria radicalment poc després. Amb envaniment declarava que a Ialta negociaven “jo, Rússia i la Gran Bretanya”. Afirmava que els nord-americans no havien de tenir por de la planificació. Roosevelt sostenia que la raça humana havia aconseguit molts beneficis com a resultat d’una planificació governamental adequada, i defensava que la Conferència de Ialta establiria els fonaments d’un pla per a un nou ordre mundial. Part del pla era la creació de les Nacions Unides, on els EUA farien de sheriff de tot el món, dissenyant un programa d’enginyeria social d’abast global. Els costos humans i materials que comporta no es varen considerar. I molts conflictes geopolítics de l’actualitat s’encadenen sense solució de continuïtat.

La creença que l’Estat pot planificar la pau i la prosperitat de la humanitat no ha fet res més que contribuir a la guerra i la tragèdia. No hem d’oblidar el llibre de Friedrich Hayek Camí de servitud, publicat un any abans de la Conferència de Ialta, que adverteix del retrocés de la tradició liberal davant l’empenta abassegadora de l’intervencionisme de tots els partits polítics, de dretes i esquerres, i a totes les latituds, d’occident i orient. El preu a pagar per subordinar la llibertat individual a les ideologies col·lectivistes, sigui el moderat New Deal de Roosevelt o el radical règim del terror de Stalin, és altíssim. No es tracta de prohibir la planificació, sinó de qui ha de poder planificar què. El mateix Keynes, el pare de l’intervencionisme democràtic, va aplaudir el llibre, admetent que si ens desplacem tan sols un centímetre en la direcció equivocada, iniciem l’imparable descens a l’abisme. I segurament estarem d’acord en què ens hem desviat no centímetres, sinó metres o quilòmetres.

Joseph Schumpeter, un economista austríac original

Aquest mes de gener s’han complert 70 anys de la mort de l’economista Joseph Alois Schumpeter (1883-1950). Nascut a Moràvia, però d’origen germànic, s’educà a Viena amb el gran economista austríac Eugen vom Böhm-Bawerk (1851-1914), el mateix que va refutar les teories de Karl Marx. Format a l’Escola d’Economia Austríaca (sentia una veritable veneració per Böhm-Bawerk i així ho va deixar per escrit en motiu del seu traspàs), aviat flirtejaria amb la teoria matemàtica de l’equilibri general de Léon Walras. Ferm defensor de l’individualisme metodològic, això és, de la idea que tots els fenòmens socials sorgeixen de les accions i interaccions dels individus i que només es poden entendre sobre la base de la lògica de la presa de decisions individuals, Schumpeter fou ministre de finances del govern austríac durant un any (1919-1920), convertint-se poc després en el president d’un petit banc vienès que va fer fallida el 1924. El 1925 va accedir a la Universitat de Bonn i l’any 1932 es traslladà als Estats Units, on va ensenyar Economia a la Universitat de Harvard, càtedra que va mantenir fins a la seva mort. Schumpeter té importància per haver treballat dues idees estretament relacionades: l’empresari innovador i el mercat competitiu com un procés de destrucció creativa, que converteix en obsolets sectors d’activitat madurs al mateix temps que crea nous sectors abans desconeguts.

Els empresaris desenvolupen innovacions tècniques i financeres en un entorn competitiu, assumint continus riscos i sent recompensats amb beneficis si serveixen bé el consumidor i satisfan les seves necessitats (o amb pèrdues quan no ho fan). L’innovador no és un inventor, ja que el rol d’aquest correspon generalment a un tècnic o científic, i Schumpeter diferencia cinc casos d’innovació: primer, la introducció d’un nou bé en el mercat (un smartphone, per exemple); segon, la introducció d’un nou mètode de producció o comercialització de béns ja existents (com Amazon); tercer, l’obertura de nous mercats (p. ex. Netflix a la Xina); quart, la conquesta d’una nova font de matèries primeres (com el grafè, un material flexible i de gran conductivitat amb potencial per revolucionar la indústria); i cinquè, la creació de nous sectors econòmics (Microsoft amb els sistemes operatius, Google amb els cercadors o Twitter i Facebook amb les xarxes socials). L’empresari crea mercats per als invents tècnics. I aquests mercats, dinàmics i competitius, no entenen de privilegis ni de posicions preadquirides.

Per finançar les innovacions de l’empresari, hi ha dues possibles fonts: els recursos propis de l’empresa (capital, reserves i beneficis) i el deute (molt majoritàriament, i especialment a Espanya, crèdit bancari). Les dues són vàlides i perfectament acceptables, sempre que es respectin els límits prudencials de l’endeutament màxim. Els problemes vindran, però, quan el finançament no provingui de l’estalvi, propi o aliè, sinó dels diners creats del no-res. Quan els Bancs Centrals, que exerceixen el rol de monopoli públic de la moneda, fabriquen físicament diners amb la seva impremta o permeten una expansió descontrolada del crèdit no fonamentada en l’estalvi real, estan posant a disposició del públic i dels empresaris un diner fictici que iniciarà una successió d’inversions equivocades que, més tard o més d’hora, faran fallida i s’hauran de liquidar amb pèrdues. Els empresaris, enganyats pels tipus d’interès artificialment baixos i per la il·lusió d’un estalvi inexistent, iniciaran negocis no sostenibles i innovaran erròniament en productes i serveis que no són els més urgentment necessaris per la població. Si els errors es generalitzen i s’estenen al conjunt d’un sector econòmic amb bombolles especulatives, la llavor de la propera crisi ja ha començat a germinar i la recessió esdevé inevitable.

Schumpeter defensa que els increments en la quantitat de diners no són mai uniformes per a tothom. A més, la gent mai és completament conscient de la naturalesa del procés, de manera que, almenys durant un cert temps, s’actua com si es rebessin ingressos més alts, quan la suma dels ingressos reals (descomptant la inflació) continua sent constant. És destacable que Schumpeter, en aquest punt tan important de l’economia, coincideix plenament amb els economistes capdavanters de l’Escola Austríaca com Mises o Hayek. Naturalment, s’han d’estudiar els diferents escenaris de l’expansió de l’oferta monetària. No és el mateix un increment de les reserves d’or que la fabricació de paper moneda per cobrir dèficits dels Estats, o l’expansió del crèdit bancari causat per un coeficient legal de caixa tan baix com l’1% existent actualment a l’eurozona.

Schumpeter va criticar durament Keynes, ambdós nascuts el mateix any, destacant que la generalització del paper moneda i el descontrol del deute públic són receptes segures de fracàs econòmic i decadència moral. Amb ironia, l’austríac assenyalava les polítiques keynesianes del rei Lluís XV de França. Per estimular la despesa i promoure la plena ocupació, el monarca va contractar els serveis de Madame de Pompadour i Madame du Barry, dues malgastadores professionals. Els resultats, però, no varen ser els esperats. En lloc de prosperitat, la misèria es va generalitzar per tota França així com també el vessament de sang, inclosa la del seu successor Lluís XVI. Per a l’economista britànic, segurament una casualitat. En canvi, per a l’economista austríac, un exemple de causalitat.

Solucions austro-suïsses

Aquesta setmana hem presenciat l’arribada de Carles Puigdemont i Antoni Comín com a eurodiputats de ple dret al Parlament Europeu. No ho ha pogut fer Oriol Junqueras, ja que el passat 10 de gener el president del Parlament Europeu, David Sassoli, comunicava que feia seva la decisió del Tribunal Suprem i de la Junta Electoral Central de desposseir-lo de la seva condició de diputat europeu. La nota emesa per l’italià compta amb l’assessorament previ dels serveis jurídics de la cambra i, per tant, és una nota institucional. A falta de saber què hi dirà el Tribunal General de la Unió Europea, és obvi que el problema de Catalunya torna a posicionar-se en primer lloc en el debat europeu. El procés del suplicatori contra Puigdemont i Comín, objectivament molt difícil de guanyar, pot convertir-se en una oportunitat per a què els polítics catalans expliquin davant les institucions i l’opinió pública europea les irregularitats comeses per la justícia espanyola en la seva lluita contra l’independentisme català. Malgrat totes les febleses del projecte europeu, torpedinat sistemàticament pels Estats meridionals, la causa independentista s’ha de moure sempre dins de l’europeisme militant, l’únic que pot oferir alguna escletxa d’esperança al procés.

En la filosofia del liberalisme clàssic i de l’escola austríaca, la llibertat política rau en el dret d’associació política de l’individu i porta implícit el dret de dissociació. El gran economista austríac Ludwig von Mises comenta a Omnipotent Government que alguns pobles pretenen que la història els dóna el dret de subjugar altres races o nacions. Quan arrelen les idees vicioses d’hegemonia, dominació i opressió, el conflicte esdevé inevitable. Mises porta el dret de secessió, mitjançant plebiscit, molt lluny. Tan lluny com a una ciutat, un barri o districte. Inclús, si fos d’alguna manera possible, al propi individu. Els Estats, però, són antiliberals per naturalesa i no reconeixen legalment el principi de secessió. Les excepcions a aquesta norma són el Principat de Liechtenstein, que admet constitucionalment la secessió política dels seus onze municipis, i els referèndums sobre la independència al Quebec (1980 i 1995) i Escòcia (2015). Per la resta de casos, i amb poques excepcions, la secessió s’aconsegueix amb violència. L’Estat té el monopoli de la violència legal en un territori i també exerceix el poder decisor últim. I, és clar, no deixarà mai escapar el motor econòmic d’Espanya.

Connectat amb la noble tradició austríaca, els economistes Bruno Frey (universitat de Basilea) i Reiner Eichenberger (universitat de Friburg) plantegen una solució al conflicte anomenada jurisdiccions funcionals sobreposades i en competència. La idea consisteix a modificar l’organització de l’Estat per introduir models polítics i institucionals que imitin el funcionament del mercat. Es tracta que diferents entitats amb poder normatiu (ajuntament, Càritas…) gestionin serveis públics (policia, sanitat…) de manera competitiva. Com si a Manresa, per exemple, es confiés l’ordre públic a la Policia Nacional, la sanitat a la Generalitat, ensenyament a l’ajuntament i serveis socials a Càritas i la Comunitat de Sant Egidi. Això reduiria la insatisfacció dels ciutadans amb el govern i permetria que les diferents administracions, espanyola i catalana, s’ajustessin més a les preferències dels votants. La centralització política fa que la norma democràtica de la majoria (espanyola) deixi mal parada la minoria (catalana). A efectes pràctics, aquesta proposta suposaria admetre consultes vinculants a un nivell municipal, per exemple, deixant una constel·lació de pobles que estarien vinculats a la legalitat espanyola i catalana, en funció del resultat obtingut. En aquest escenari, continuen havent-hi dos monopolis estatals confrontats, però al reduir l’escala territorial es minimitzaria el conflicte. Si algú no se sent representat per la catalanitat del seu poble, podria empadronar-se al poble del costat que no ho fos. I viceversa. Aquesta possibilitat de “votar amb els peus” i la competència jurisdiccional també hauria de fer possible un alleujament de la pressió fiscal, ja que individus i empreses s’acollirien a la institució que millor tracte fiscal oferís.

Notem que aquesta solució no suposa trencar totalment amb un Estat. Diferents legalitats coexistirien en àmbits funcionals i territorials diferents. La discontinuïtat territorial d’un Estat ja funciona perfectament i sense problemes en el cas de les ambaixades i consulats. Ni Catalunya trencaria amb Espanya, ni Còrsega tindria que abandonar la Grand France, ni Escòcia la Gran Bretanya. I no és un model utòpic, sinó una realitat a Suïssa. La pròpia essència d’Europa és un mosaic de pobles i institucions molt diverses agermanades per un mercat i uns valors compartits. Cal seguir aquest camí.

Nou govern, nous impostos

Hem començat el nou any amb tambors de guerra a l’Orient Pròxim i un nou govern Sánchez-Iglesias a Espanya. L’assassinat del general iranià Soleimani es pot interpretar, a falta de proves concloents, com un moviment tàctic de Donald Trump per incrementar la seva popularitat de cara a les futures eleccions presidencials de novembre d’aquest any 2020. Tradicionalment, el president dels Estats Units que gestiona una crisi de política exterior es beneficia d’un rebot a curt termini en el suport públic. Així va ser durant la Guerra del Golf de 1991, en el mandat de George Bush pare, i també en els dies posteriors als atemptats de l’11 de setembre de 2001 a les Torres Bessones i el bombardeig de l’Afganistan, en el mandat de George Bush fill. També cal recordar que la posterior declaració de guerra i invasió d’Irak es va fer sota la justificació que el règim de Saddam Hussein disposava d’armes de destrucció massiva, una justificació que va esdevenir falsa. Similar credibilitat tenen les paraules del president nord-americà Donald Trump, pronunciades ara fa un any, quan va dir: “Sempre defensaré el primer dret que apareix a la nostra Declaració d’Independència: el dret a la vida”. No sembla possible defensar la mort del general iranià com un acte de guerra per evitar un atac imminent. I el magnicidi pot comportar conseqüències negatives importants, no només pel que fa a un augment de les represàlies a l’Orient Pròxim i Mitjà, sinó també pel desprestigi de l’Estat més poderós del planeta, que no dubta a instrumentalitzar la vida humana per reforçar el seu poder. Com acertadament va dir Randolph Bourne, després de l’entrada dels EUA a la Primera Guerra Mundial, “la guerra és la salut de l’Estat”.

Pel que fa a Espanya, cal destacar que es té el primer govern de coalició des de l’inici del règim de 1978. Una coalició formada pel PSOE i Unides Podem que presidirà el madrileny Pedro Sánchez Pérez-Castejón. Un president que arriba a la Moncloa amb el resultat més ajustat de la democràcia (167 vots a favor i 165 en contra amb 18 abstencions). Una legislatura que es preveu inestable, ja que el govern de coalició només compta amb suport extern del nacionalisme basc (el sí del PNB i l’abstenció de Bildu) i de l’independentisme català (l’abstenció d’ERC). Les sessions parlamentàries prèvies a la investidura, de fet, ja han estat molt crispades. La crida descarada al transfuguisme o l’amenaça de fer un ús directe dels tribunals no eren apel·lacions habituals a la seu parlamentària de la Carrera de San Jerónimo. El diputat de Terol Existeix, Tomás Guitarte, va haver de dormir dilluns fora de casa davant les amenaces que rebia per a què canviés el sentit del seu vot. Si ho hagués fet, l’empat entre vots favorables i vots en contra hagués impedit la investidura de Sánchez. També va ser destacable i necessària l’assistència de la diputada d’En Comú Podem Aina Vidal, malalta de càncer, per poder donar el vot al candidat socialista. La polarització política i l’ambient creixentment enrarit s’assemblen perillosament als dels anys 30 del segle XX. Una fractura amb perillós caire guerracivilista. Sembla com si 40 anys de democràcia i la integració europea no haguessin servit per canviar les mentalitats ancestrals de les dues Espanyes de sempre. Dues Espanyes, però, que comparteixen la mateixa creença en la indestructible unitat d’Espanya, professant dogme de fe en la indissolubilitat de l’Estat, com altres mantenen el de la infal·libilitat del Papa de Roma.

Pel que fa a l’acord entre PSOE i Unides Podem (un document de 50 pàgines disponible a Internet amb el títol Coalición Progresista, un nuevo acuerdo para España) augura un increment de la despesa pública i dels impostos necessaris per finançar-la. En relació a la despesa, l’increment de les pensions en un 0,9% i el salari dels funcionaris en un 2% equival respectivament a 4.800 milions i 6.000 milions d’euros. El document promet també elevar la despesa en educació fins el 5% del PIB l’any 2025 (pàgina 10), la despesa en sanitat fins el 7% del PIB l’any 2023 (pàg. 12), derogar la reforma de les pensions decretada per Rajoy l’any 2013 (pàg. 15) i instaurar un ingrés mínim vital (pàg. 15). Comptat i debatut, el total d’increment en la despesa pública equival al 4% del PIB. Però, és clar, aquests diners no són el mannà bíblic caigut del cel i hauran de sortir d’algun lloc. Una part de l’augment de la despesa es cobrirà amb més impostos. En l’apartat dels ingressos, les dues formacions es comprometen a augmentar l’IRPF a les rendes superiors a 130.000 euros anuals i l’impost sobre societats a les grans empreses (pàg. 44), establir la taxa Google i la taxa Tobin, així com diferents taxes mediambientals (pàg. 45), i lluitar contra el frau fiscal (pàg. 44). Tot sumat, no arriba al 0,5% del PIB. La despesa augmenta més que els ingressos. Per tant, es torna a estirar més el braç que la màniga, fet que desequilibrarà els comptes públics i tensionarà a l’alça el dèficit i deute de l’Estat. Veurem com reaccionen les autoritats europees, però de moment, especialment els catalans, que paguem una part important de la factura, ens podem començar a preparar per un increment de la pressió fiscal. Una major asfíxia impositiva que acabarà recaient finalment, i això no és cap novetat, sobre les rendes mitjanes i baixes.

Els feliços anys 20

Johann Strauss – Marxa Radetzky

Per aquestes dates, just havent encetat un nou any, és moment de fer balanç i sospesar expectatives. Són moltes les desgràcies que ens envolten i les amenaces que es perfilen. Però no ho és menys que sempre hi han estat. Des de l’albada de la humanitat, ara fa aproximadament 200.000 anys, i malgrat tots els problemes, tenim la sort de viure en un dels millors moments de la història. Els infants que neixen ara tenen, de mitjana i amb dades de les Nacions Unides, una vida esperada de 73 anys. Durant l’última dècada, l’esperança de vida global al néixer ha augmentat en tres anys; des de 1900, s’ha més que doblat. Amb les millores nutricionals i en salut pública, gaudim d’una longevitat extraordinària. A la passada dècada, la durada mitjana de la vida ha augmentat gairebé en 8 hores diàries. També la mortalitat infantil és mínima. En temps de Ludwig van Beethoven, de qui recordem enguany el 250è aniversari del seu naixement, 1 de cada 4 infants moria en el moment del part i la meitat morien abans de complir els 5 anys. En dates tan properes com el 1950, 27 de cada 100 joves morien abans de complir 15 anys. Actualment, però, la mortalitat infantil és inferior al 4% (5 milions aproximadament de 130 milions de naixements anuals). Un país com Bangladesh havia de tenir l’any 1973, abans de descomptar la mortalitat infantil, una mitjana de 7 fills per dona, però amb els creixements espectaculars dels darrers 40 anys ho ha reduït a només 2,1.

La fam, el flagell de la humanitat des de temps immemorials, ha disminuït notablement. La producció d’aliments, en contra del que deia Malthus i del que continuen sostenint els neomalthusians, ha augmentat molt més ràpidament que la població mundial. Com a resultat, la desnutrició global es troba en mínims històrics i els agricultors es queixen de sobreproducció. Abans de la revolució industrial, pràcticament tothom vivia en la pobresa més severa. Actualment, el percentatge mundial de pobresa extrema s’ha reduït al 8,6% (700 milions malviuen amb menys de 2 dòlars diaris). Amb dades de Brookings, un centre d’investigació amb seu a Washington, més de la meitat de la població mundial ha assolit l’estatus de classe mitjana. Per primera vegada, els pobres deixen de ser majoria. També, durant bona part de la història, la majoria de la gent no sabia llegir ni escriure, i l’educació estava generalment reservada a l’elit. La generació actual és la més alfabetitzada que hi ha hagut mai. La proporció de persones capaces de llegir i escriure supera el 90 per cent. I per primera vegada, amb dades de la Unesco, la mitjana d’escolarització femenina, amb 12,5 anys d’estudis, supera la masculina.

Cada dia que passa, 325.000 persones accedeixen a la connexió elèctrica, 200.000 a la xarxa d’aigua potable i 650.000 a Internet. Els mitjans de comunicació se centren incansablement en les males notícies i deixen a l’audiència creient que totes les tendències van en la direcció equivocada. Les capçaleres dels rotatius, però, podrien informar que cada dia hi ha 245.000 noves persones que superen els 10 dòlars diaris. Continuen sent molt pobres, és clar, però van a més. Malalties com la poliomelitis, la lepra o l’elefantiasi es troben pràcticament erradicades. S’han fet avenços decisius en les vacunes de la malària i l’ébole, i en els darrers 25 anys s’han reduït notablement les infeccions respiratòries, intestinals o per tuberculosi. El profund pessimisme sobre l’estat del món pot paralitzar i fer oblidar els avenços en la lluita contra algunes malalties, l’analfabetisme, la mortalitat infantil o la pobresa més extrema.

Naturalment, el progrés no és perfecte ni arriba a tothom per igual. No tothom és feliç ni percep senyals de millora. Però ens cal valorar el present amb perspectiva històrica. Una constant de la humanitat, durant mil·lennis, ha estat, en paraules de Hobbes, una vida “fastigosa, brutal i curta”. Així ha estat en el 99,99% del temps des de l’aparició de l’Homo Sapiens. Per tant, en perspectiva històrica, som uns afortunats. La classe mitjana d’avui dia gaudeix d’un nivell de vida superior a la dels senyors feudals de l’Edat Mitjana, els prínceps del Renaixement o els reis de l’Edat Antiga. Som hereus, sense saber-ho, del llegat de la Revolució Industrial i la Il·lustració. Els avenços de la tècnica són vertiginosos. Més important encara, i previ al progrés tecnològic, és el canvi en els clixés mentals donant més preeminència -no és el cas d’Espanya- al grup de persones que contribueixen al progrés material i intel·lectual. Per primera vegada, els empresaris i els inventors lideren el canvi social prenent el relleu als dèspotes polítics i militars sanguinaris.

En l’àmbit de l’economia, però, el camp monetari i financer continua sent el menys conegut teòricament i el més mal regulat per les autoritats. Els temps de felicitat i progrés tecnològic, com la dècada de 1920, es veuen sobtadament alterats per crisis financeres greus que desemboquen en depressions econòmiques encara pitjors, llargues i difícils de superar. La darrera crisi va ser, també després d’una llarga etapa d’exuberància irracional, la de 2008. Aplicant receptes monetàries ultraexpansives, amb tipus d’interès negatius i emetent moneda per finançar el deute públic dels Estats -aquest sí és el cas d’Espanya-, els Bancs Centrals es vanten d’haver parat el cop. De moment, potser sí. Però els senyals de desequilibri són cada vegada més importants. La bombolla de deute públic no es tradueix en millores reals ni socials. I els excessos de liquiditat alimenten les pujades d’unes borses dopades que es situen en màxims històrics. Cal estar alerta, a nivell global, dels creixents desequilibris monetaris i financers. De moment, però, gaudim del nou any que hem iniciat.