Beethoven i la llibertat, de la cort al mercat

Ludwig van Beethoven va néixer a Bonn l’any 1770, per tant ara fa 250 anys, fill d’un músic d’origen flamenc empleat a la cort. El seu pare, Johann, era un home aspre, brutal i dissolut que no va dubtar a imposar al petit Ludwig una disciplina musical prussiana, no exempta de violència, per tal de convertir-lo en un prodigi musical. La infantesa de Beethoven no va ser feliç, i això probablement explica el caràcter introvertit i esquerp del compositor, així com el seu esperit rebel. La seva primera feina remunerada (amb 150 florins) va ser la d’organista assistent a la cort de Colònia. Ludwig tenia només 12 anys i l’organista titular Christian Neefe, amb qui sempre es varen professar un sincer apreci mutu, el va introduir a l’estudi del Das wohltemperierte Klavier de Bach i ja el considerava un segon Mozart. Beethoven, més enllà de rebre l’esperit de la música mozartiana de les mans de Joseph Haydn, el seu professor de composició amb qui mai es va avenir, inauguraria el romanticisme musical i assenyalaria el camí que seguirien genis posteriors com Felix Mendelssohn i Johannes Brahms. A partir d’ara, en contrast amb l’estil galant i classicista anterior, l’equilibri intern i la simetria formal es trencaran amb molta freqüència. Beethoven, per exemple, utilitza amb freqüència la indicació sforzando, traduït com atac o accent musical. La música passa a expressar l’estat d’ànim del compositor i els conflictes interns es manifestaran en violentes dissonàncies.

A partir de Beethoven es produeixen canvis importants en el rol social de la música. Les causes estan relacionades amb l’ascens de la burgesia, una nova classe social sorgida amb la revolució industrial i que es disputava la preeminència amb la noblesa. Els hàbits de la burgesia comportaven pràctiques culturals que s’associaven amb la distinció social i l’alta etiqueta. La burgesia va començar a substituir les pràctiques aristocràtiques de la cort, encarregant obres musicals, assistint a les noves sales de concert i organitzant vetllades musicals als seus salons privats. Una de les grans virtuts que té el mercat és la de socialitzar luxes o posar a l’abast de tota la població béns o serveis que abans només consumia l’elit. El cotxe era inaccessible a les masses fins l’aparició de Henry Ford o els vestits rentables de cotó una raresa fins la primera revolució industrial. Amb la música succeeix quelcom semblant. Passa de ser una exquisidesa reservada només per reis i nobles, a una manifestació artística accessible al gran públic a les sales de concert. També la publicació i venda de les partitures musicals comença a tenir una àmplia difusió.

Bach va treballar amb plenitud durant 27 anys a l’església de Sant Tomàs de Leipzig. Haydn va estar 40 anys al servei dels nobles Esterházy i Mozart, a qui Beethoven va impressionar vivament, va haver d’escapar del servei del bisbe Colloredo a Salzburg per establir-se finalment a Viena. Beethoven serà el primer compositor de la història de la música totalment independent, emancipat de la cort i de l’església. Per tant, no viurà d’un sou fix imposat pel poder temporal (el rei) o espiritual (el bisbe). Cal recordar també que els senyals de sordesa irreversible se li comencen a manifestar a Beethoven abans de complir els 30 anys i que a inicis de 1801, patint una greu crisi personal documentada al Testament de Heiligenstadt, es trobava a un pas del suïcidi. Com es va poder guanyar la vida Beethoven com un artista freelance sense feina permanent ni sou estable?

No ho va fer amb la docència. Les classes que impartia Beethoven, sempre amb el hàndicap de la sordesa, eren irregulars i minvants amb el pas dels anys. Això no impedia que un Beethoven apassionat s’enamorés perdudament de moltes de les seves alumnes. Cap amor, però, va ser correspost. Els ingressos provinents dels concerts de les seves obres o de la interpretació pròpia al piano tampoc varen ser importants. Amb els 26 anys d’estada a Viena, Beethoven va oferir 8 concerts propis dels quals només 4 varen ser rendibles. Els incipients concerts a benefici del compositor comportaven un risc financer molt elevat. De nou, la sordesa no hi ajudava. L’estrena de la fantàstica novena simfonia “Coral” opus 125, en re menor, va tenir lloc el maig de 1824 quan Beethoven ja estava completament sord i no podia dirigir. Acabada l’estrena, el geni continuava d’esquena a una audiència que l’aclamava triomfalment i va haver de ser la contralt solista, Karolin Unger, qui gentilment li agafés el braç per donar-li la volta.

La música de Beethoven, en general, era molt ben acceptada pel públic. Rebia encàrrecs remunerats i distingits mecenes també el finançaven. Però la font d’ingressos més important del compositor provenia dels editors. Les seves obres es cotitzaven molt en el mercat i sempre tenia diversos editors, com Breitkopf & Härtel a Leipzig, que li pagaven molt bé per elles. Sabien que la seva distribució comercial seria un èxit i que la venda estava asssegurada. Els mateixos editors posaven títols per afavorir la difusió, com la famosa sonata “Clar de lluna” per a piano. Malgrat la sordesa i una vida turmentada, Beethoven va poder mantenir tota la seva vida una independència financera que li permeté la suficient llibertat creativa per llegar a la humanitat obres mestres immortals.

La naturalesa dinàmica del mercat

El mercat és molt més que un lloc on es compra i es ven. El mercat és molt més que un sistema d’equacions on es creuen l’oferta i la demanda. El mercat és un procés dinàmic de cooperació social on multitud de persones interactuen en benefici mutu mitjançant l’intercanvi de béns i serveis. Aquesta setmana, Israel Kirzner, un economista que ha contribuït a la comprensió del mercat, la coordinació i innovació empresarial, el procés competitiu (o no) del mercat i les connexions existents entre la llibertat individual i la creativitat, ha fet 90 anys. Nascut el febrer de 1930 a Londres, va ser estudiant de doctorat de Ludwig von Mises als EUA i és professor emèrit de la Universitat de Nova York. Kirzner recorda que les primeres paraules de l’economista austríac, quan el va conèixer, anaven sobre la naturalesa del mercat com un procés dinàmic. Un procés on l’empresari corregeix una descoordinació social tot redireccionant els recursos productius en la direcció i línia de negoci més adequada. L’empresari destaca per estar sempre alerta davant les noves oportunitats de negoci, detectant desajustos existents en la societat i responent creativament a ells. Anticipant les necessitats futures del consumidor, l’acció empresarial implica sempre l’assumpció d’un risc, ja que no hi ha cap certesa que el negoci prosperi i es concreti en beneficis. Si l’emprenedor endevina i satisfà els gustos del client tindrà guanys, però en cas contrari obtindrà pèrdues.

Kirzner afirma que l’empresari anticipa les necessitats futures del consumidor, sempre en condicions d’incertesa, i que tendeix a coordinar els processos socials. Cadascun de nosaltres només té una petita fracció infinitesimal de la informació global, i la funció empresarial és bàsica per poder interconnectar el coneixement fragmentat, en benefici mutu i dins d’un marc d’especialització i divisió del treball. Si els ciutadans de Manresa podem avui, amb seguretat, participar a la caminada pels llocs sagrats i simbòlics de la Sèquia, des de Santa Anna de Claret fins a Santa Magdalena de Bell-lloc, o visitar el concurs de pintura ràpida de la Llum al Casino, és perquè una entitat ho ha organitzat i alguns pintors hauran previst participar-hi. Si, amb seguretat també, podem dinar en un restaurant és perquè algú s’ha proveït d’aliments i té previst al migdia treballar a la cuina. Els empresaris tendeixen a actuar en el present per satisfer les necessitats col·lectives del futur. Aquesta perspectiva, profundament humanista, considera que tota persona té una capacitat creativa innata que li permet descobrir oportunitats de negoci que sorgeixen al seu entorn.

La funció empresarial crea així contínuament noves finalitats que intentarà assolir amb nous mitjans. L’empresari no només persegueix minimitzar costos, sinó que innova contínuament amb nous productes i mètodes de producció. Com a actor creatiu i coordinador al mateix temps, té un dret legítim a apropiar-se dels resultats de la seva creativitat empresarial. Al capdavall, aquest estar alerta es tradueix en notar alguna cosa que els altres no han vist ni pensat abans. Estar alerta significa pensar i viure fora del conjunt de maneres rutinàries de fer les coses. És un procés de descoberta de nous coneixements i possibilitats que ningú no ha imaginat prèviament abans.

Des d’aquesta concepció del mercat, Kirzner adverteix dels perills derivats de la intervenció, la regulació i la fiscalitat governamentals. L’agressió governamental a la llibertat de mercat redueix les oportunitats empresarials i dificulta la coordinació efectiva de moltes actuacions que haguessin estat mútuament beneficioses per a un gran nombre de persones. També dificulta la innovació empresarial a l’intervenir en mercats, abans més oberts i lliures, i ara més regulats i fiscalitzats. La visió de Kirzner no té absolutament res a veure amb uns imaginaris models matemàtics anomenats de competència perfecta, on totes les empreses venen exactament el mateix producte a un únic preu. Kirzner defensa, com Mises i Hayek abans que ell, que els reguladors no disposen ni del coneixement perfecte ni de la saviesa suficient per dirigir els afers econòmics de milions de persones. De fet, és precisament aquest coneixement imperfecte i limitat de tots els subjectes el que dificulta enormement tota alternativa institucional a l’economia de lliure mercat.

Les regulacions legals i concessions administratives dificulten o bloquegen l’entrada de les empreses a un mercat determinat, de manera que les ja existents es converteixen en monopolis. Amb la restricció de la competència entrant, les empreses es poden fossilitzar en les seves pràctiques, deixant de servir el client i incidint en comportaments obertament monopolistes. La qualitat caurà i el preu s’encarirà, però el client pagarà. I és que no hi ha cap altra alternativa possible. Quan es limita l’exercici de la funció empresarial en un sector de la societat, mitjançant restriccions de tipus legal o institucional, es deixaran de buscar millors solucions. Pitjor que això, es perdrà la consciència que hi ha alternatives més vàlides a les actuals. I com en la faula de la granota dins el pot d’aigua calenta, l’augment de la temperatura -entengui’s l’increment de les restriccions institucionals- farà que el gripau acabi morint cremat i sense adonar-se’n.

L’amenaça econòmica del coronavirus

El coronavirus sembla que s’està convertint en una amenaça global creixent. No ha parat d’avançar des que les autoritats xineses advertiren de diversos casos de persones que havien emmalaltit d’un tipus de pneumònia d’origen desconegut. L’Organització Mundial de la Salut va donar l’alerta el primer dia de l’any i amb tan sols un mes i mig ja són més de 1.000 els pacients que han mort i més de 45.000 els afectats per aquesta malaltia. L’origen del brot va ser a la ciutat de Wuhan, un nucli de 11 milions d’habitants en estat de quarantena, però ara ja hi ha casos a Europa i Amèrica. Una de les víctimes ha estat el jove oftalmòleg de l’Hospital Central de Wuhan, el doctor Li Wenliang, el primer en alertar del virus i que va ser perseguit, castigat i arrestat pel govern xinès. Les seves advertències a les xarxes socials varen ser censurades. El jove galè de només 34 anys, convertit en un heroi, deixa enrere una dona embarassada i un fill petit.

El pànic al virus ha bloquejat viatges de negocis, obstaculitzant també el moviment de mercaderies i treballadors. El degoteig de cancel·lacions de companyies que havien d’assistir al Mobile World Congress a Barcelona, des de la nord-americana AT&T fins empreses que desenvolupen noves xarxes mòbils, com la sueca Ericsson, passant pel fabricant de xips Intel i la companyia d’equips de telecomunicacions Cisco, ha precipitat la suspensió del congrés tecnològic a la ciutat comtal. Naturalment, això té un impacte econòmic negatiu immediat que es tradueix en unes pèrdues de 500 milions d’euros en l’economia catalana, a més de la destrucció d’uns quants milers de llocs de treball temporals. La consultora Capital Economics quantifica en 280.000 milions de dòlars l’impacte del virus sobre l’economia mundial, multiplicant per 7 el cost del SARS del 2003 i posant fi a un creixement ininterrumput de 43 trimestres. Per primera vegada des del 2009, el PIB global no creixerà aquest trimestre. Ara bé, més enllà dels efectes immediats de la propagació del coronaviurs, ens hem de preguntar pels efeces a mitjà i llarg termini. És el nou virus una amenaça seriosa per l’economia mundial?

Malgrat els contagis, la tendència favorable de baixa inflació no canvia. La borsa de Wall Street continua en màxims històrics i el sector tecnològic no ha patit la sotragada. Els analistes de Goldman Sachs consideren que l’impacte de la menor activitat econòmica en els beneficis de les companyies de l’índex Standard & Poor’s 500 serà limitat i que el PIB dels EUA es recuperarà en els propers trimestres. Més preocupant seria que es mantinguessin en el temps actituds xenòfobes o contràries als intercanvis comercials amb la Xina. Com el cas d’un sindicat de Corea del Sud, que ha defensat que la seva companyia no distribueixi comandes als barris amb presència d’una nombrosa comunitat xinesa. O com altres empreses de diferents països asiàtics que han manifestat que no accepten clients xinesos.

Els canvis psicològics causats per la malaltia han tingut un paper important en la selecció natural dels valors culturals. Les persones que viuen a les regions infectades han evitat la interacció social i econòmica per tal de minimitzar el risc de contagi. Hi ha una marcada correlació negativa entre la prevalença de la malaltia i la lliure iniciativa individual. Alguns estudis suggereixen que els prejudicis desenvolupats davant el brot víric condueixen a l’aparició de valors culturals més col·lectivistes al llarg del temps. I a l’inrevés també. Les persones que viuen en regions no afectades per la infecció es mostren més obertes als intercanvis econòmics i socials amb altres societats, promovent el comerç i reforçant valors culturals com la iniciativa privada, la tolerància i la confiança social. Són societats més obertes, riques i innovadores. En canvi, els països amb una alta prevalença històrica de brots infecciosos es desenvolupen menys econòmicament, són menys democràtics i ostenten menor llibertat econòmica. L’alta prevalença de malalties infeccioses també s’ha relacionat amb majors nivells de desigualtat econòmica i menor innovació. Per tant, la pitjor amenaça del coronavirus és més cultural que biològica. Ens ha d’inquietar, i molt, que l’onada de prejudicis contra els xinesos, i els asiàtics en general, es concreti en un increment del proteccionisme comercial i en un descens dels intercanvis econòmics i socials. Això sí que tindria importants conseqüències negatives per al sistema global.

Sense restar gravetat a la difusió del coronavirus i a les crisis biològiques, ens hauria igualment de preocupar la difusió a gran escala d’un altre virus, de naturalesa financera, que es visibilitza en l’excessiu endeutament dels agents econòmics i socials. De moment, és un virus latent i asintomàtic. No dóna senyals de vida perquè el cos social és tractat amb un potentíssim opiaci, els tipus d’interès zero o negatius, que bloqueja els símptomes i genera dependència física i emocional. Però, tard o d’hora, s’haurà de reduir la injecció d’anfetamines, això és, s’haurà de normalitzar el tipus d’interès. Aleshores hi haurà el plor i el cruixir de dents.

Europa i el Brexit

Finalment, s’ha completat el primer acte del Brexit i el Regne Unit ha abandonat la Unió Europea (UE) al so de l’hora dels adéus. En els propers onze mesos tindrà lloc el segon acte, també anomenat període de transició, on la UE i el Regne Unit hauran de negociar, entre altres temes, un nou tractat comercial, les normes de cooperació en seguretat i aviació civil, l’accés a aigües internacionals per a la pesca, els programes Erasmus d’intercanvi d’estudiants o l’accés als mercats financers. No és possible predir el final de l’obra ni qui acabarà guanyant o perdent. De fet, ni tan sols podem assegurar que el Brexit acabi sent una farsa, un melodrama o una tragicomèdia. De moment, sabem que la UE perd un estat membre important que suposa el 13% de la població comunitària total de 513 milions i el 17% del PIB total de 16 bilions d’euros. Davant aquesta ruptura sense precedents de la UE voldríem assenyalar una potencial oportunitat i amenaça. Tractaríem avui la primera i deixaríem la segona per més endavant.

El mercat únic i la unió duanera és un dels majors èxits de la UE. Ha evitat la confrontació històrica tan mortal i destructiva entre els estats europeus, fomentant el creixement econòmic i els llocs de treball, i millorant la vida diària de les persones. Gràcies al mercat únic les persones, béns, serveis i capitals poden desplaçar-se per la UE amb una certa facilitat, que no total llibertat. Les empreses han ampliat operacions en un mercat més gran i la competència ha reduït els preus, proporcionant moltes més opcions d’elecció als consumidors. Per exemple, les trucades telefòniques a Europa són ara més econòmiques i les tarifes aèries també han disminuït significativament, obrint-se multitud de noves rutes. També han baixat els preus de la roba, mobles, telèfons intel·ligents, televisors, programari o automòbils. Al mateix temps, els consumidors poden beneficiar-se d’una major varietat de productes i serveis.

Els ciutadans de la UE poden estudiar, viure, comprar, treballar i retirar-se a viure en qualsevol dels països integrats en el mercat comú. Tampoc necessitem un passaport per viatjar dins de la zona Schengen, a més d’Islàndia, Liechtenstein, Noruega i Suïssa. La UE és la major potència comercial i una de les economies més obertes del món. I no ho fa amb un liurecanvisme naïf. De fet, els nous acords comercials negociats per la UE inclouen disposicions sobre desenvolupament sostenible, amb especial atenció a la protecció del medi ambient i les condicions laborals. Els acords amb el Japó, Mèxic i el bloc del Mercosur són els primers acords comercials que inclouen un compromís amb l’acord de París sobre el clima i l’escalfament global.

Tot i que la població europea no arriba al 7% de la mundial, les exportacions de la UE superen el 15,2% de les exportacions mundials (la Xina lidera el rànquing amb el 16,4%, mentre que els EUA només suposen el 10,9%) i les importacions el 15,1% del total (els EUA suposen el 16,4% i la Xina el 13,8%). Malgrat tots els problemes, per tant, la UE continua sent una potència econòmica i comercial. Més del 80% dels exportadors europeus són petites i mitjanes empreses. 36 milions de llocs de treball a la UE (1 de cada 7) depenen de les exportacions. A Espanya la proporció és menor (1 de cada 10). Per cada 1.000 milions d’euros d’exportacions es generen una mitjana de 13.000 llocs de treball dins la UE.

Per aquest motiu s’han de valorar positivament, descomptant la taxa populista, les paraules de Boris Johnson on compara el Regne Unit post-Brexit amb Clark Kent, l’alter ego de Supeman, ficant-se a la cabina telefònica per treure’s les ulleres i sortir-ne tot seguit com un superheroi del lliure comerç mundial. Segons Johnson, el Regne Unit defensarà la llibertat d’intercanvi. Històricament, i això s’ha de recordar, la Gran Bretanya, a diferència dels EUA, ha destacat per liderar el lliure comerç. I entre tots els possibles models de relacions comercials amb la UE (el model noruec, el suís, l’ucranià o fins i tot el turc), Boris Johnson sembla decantar-se per un tractat comercial bilateral des de zero, que fixi condicions concretes com l’accés a béns i serveis amb aranzels baixos, però sense la lliure circulació de persones i capitals. En definitiva, buscaria establir relacions purament comercials i econòmiques, sense haver d’estar sota la feixuga regulació de Brussel·les ni contribuir al pressupost de la UE.