De la pandèmia vírica a l’econòmica

El director general de l’Organització Mundial de la Salut, Tedros Adhanom, va declarar la pandèmia per infecció del coronavirus el passat 11 de març. Des d’aleshores, la majoria de països, més tard o més d’hora, més ordenadament o menys, han anat decretant mesures de confinament. Amb la població tancada a casa, la impossibilitat d’aglomeracions socials i el manteniment d’hàbits d’higiene molt rigorosos i sovintejats a les mans és segur que l’onada d’infeccions per la COVID-19 disminuirà. Remetran els contagis, el nombre de víctimes mortals s’estabilitzarà primer i disminuirà a continuació, i la situació de col·lapse a les UCIs podrà superar-se mica en mica. Tornarem a la normalitat sanitària. Possiblement no serà la fi de l’epidèmia. Quan la vida social i productiva es recuperi i despertem d’aquest malson, els virus latents que resten en moltes persones asimptomàtics, no manifestant-se o fent-ho de manera dissimulada, tornaran a atacar cossos més dèbils i vulnerables. Recordem que la virulenta grip espanyola de 1918 va tenir 3 onades infeccioses. La més letal i devastadora, on va morir més gent, no va ser la primera, sinó la segona. Caldrà, per tant, està preparats. Millor mantenir les distàncies físiques i evitar petonejaments i abraçades innecessàries. Les persones amb símptomes s’hauran d’aïllar, fent un seguiment dels seus contactes. Els tests de diagnòstic ràpid continuaran tenint la màxima importància. Si durant el confinament han estat la clau per explicar la baixa taxa de mortalitat del virus a Alemanya, ara hauran de permetre detectar immediatament els nous contagis i evitar la segona onada de propagació. Segurament la mobilitat estarà restringida i les societats més avançades, com l’alemanya, es podran plantejar l’emissió de certificats d’immunitat a les persones amb anticossos del coronavirus, quedant aquestes exemptes de les mesures restrictives.

Però no és de la pandèmia sanitària del que volíem parlar, sinó de la pandèmia econòmica que ens espera. Perquè, com vasos comunicants, les dues estan relacionades i connectades. La interrupció de la producció a escala mundial, mentre la Xina va recuperant el seu ritme, és un fet sense precedents i amb importants efectes reals. Si no hi ha producció no hi ha ingressos, i sense ingressos no hi ha capacitat de despesa. El xoc d’oferta és brutal. Les empreses estan tancades, algunes no podran tornar a obrir i l’atur augmentarà. Els efectes d’aquest traumatisme sobre l’oferta es traslladen a la demanda. Sectors com el turístic i l’hostaleria ho notaran intensament. La depressió econòmica que tenim a sobre pot superar la doble recessió de 2008/09 i 2012. El creixement mundial es reduirà, les tensions desglobalitzadores augmentaran i la divisió internacional del treball es trencarà o s’haurà de reajustar. Ens hem empobrit. I el virus de la pobresa també pot ser letal. En algunes localitats del mezzogiorno italià ja s’han assaltat supermercats. Si la gent passa gana sortirà al carrer sense fer cas de les mesures de confinament. Els grups mafiosos ja estan augmentant el seu control sobre la població del sud d’Itàlia. Afegint sal a la ferida, les polítiques econòmiques de demanda decretades pel govern espanyol agreujaran la complicada situació. Sense la suspensió temporal del pagament d’impostos i cotitzacions socials, i sense la flexibilització de moltes normes administratives que dificulten l’activitat empresarial, molts autònoms, microempreses amb menys de 10 treballadors i pimes moriran en aquesta crisi.

Les mesures del president Sánchez encaminades a assegurar la liquiditat dels agents econòmics i el finançament il·limitat a cost zero proporcionat pel BCE a governs i bancs de l’eurozona, són mesures temporalment necessàries en circumstàncies excepcionals. Però si no van acompanyades de mesures per incrementar la solvència de les empreses i les famílies, així com també i molt destacadament la del propi Estat, no serviran per a res. Només poden servir per guanyar temps a un cost elevat. L’endeutament públic es dispararà. Una sortida de l’euro no és cap solució. Just al contrari, seria encara molt pitjor. La nova pesseta perdria tot el seu valor, la inflació es descontrolaria i la població empobrida veuria indefensa com els pocs estalvis aconseguits amb l’esforç de generacions es volatitzarien. Ningú presta a un Estat en fallida que no pot complir els seus compromisos. O si es fa, es presta a interessos molt elevats, el que forçaria l’Estat espanyol a demanar un rescat exterior. Podem, de moment, donar gràcies a països responsables com Alemanya. El govern espanyol no pot pretendre estirar permanentment més el braç que la màniga. No pot està sempre malgastant i després apel·lar a la solidaritat europea. Cadascú ha de ser responsable dels seus actes. I un Estat espanyol exhaust haurà d’afrontar creixents pagaments d’interessos del deute. Tant per l’increment del valor absolut del deute públic com per l’encariment de la prima de risc. I el pagament del deute té caràcter prioritari a la Constitució espanyola. Recordem que la modificació exprés de l’article 135, feta d’incògnit un calorós cap de setmana d’estiu de l’any 2011, així ho va establir. Per tant, primer s’han de pagar els interessos del deute. I després, amb el que quedi, pagar les jubilacions, els subsidis d’atur, la sanitat, l’educació, els serveis socials, la policia, els sous de funcionaris, etc. etc. etc. L’anomenat Estat del Benestar, tal com l’hem conegut, té les hores comptades. Fins i tot és possible que estiguem assistint al pròleg de la implosió o autodestrucció de l’Estat.

Programa econòmic contra la COVID-19

Gilbert Mitchell era un cuiner que servia els soldats nord-americans de Fort Riley (Kansas), a l’oest mitjà dels EUA. Era el mes de març de 1918. Onze mesos abans, el país presidit per Woodrow Wilson, sense tenir cap motiu directe per participar a la Primera Guerra Mundial que estava devastant Europa en aquells moments, va decidir entrar en el conflicte enviant 380.000 soldats al camp de batalla. Sense símptomes previs, Mitchell va agafar una febre alta de manera sobtada. Es trobava molt cansat, el cor li bategava a 150 pulsacions per minut i la respiració era molt ràpida i superficial. Amb 18 hores la situació va empitjorar i cada vegada li costava més respirar. Moriria l’endemà. I de seguida la infecció es va transmetre a 100 soldats, que presentaven símptomes similars. Al cap d’una setmana, el nombre d’infectats superava els 500. Aquest és moment zero de l’anomenada grip espanyola. Pocs dies més tard, en el mes de maig, quan centenars de milers de soldats nord-americans creuaven l’Atlàntic per lluitar contra les potències centrals, la grip es va estendre per tot Europa segant la vida a 1 de cada 5 infectats. I la meitat de la població es va infectar. La majoria de víctimes mortals eren joves, entre 18 i 50 anys. Causat per un virus H1N1 d’origen aviar, ha estat la pandèmia registrada més mortífera de la humanitat junt amb la pesta negra del 1348. S’estima que entre 50 i 100 milions de persones varen morir en alguna de les tres onades successives en què va aparèixer. Avui, un altre virus de la família dels coronaviridae torna a flagel·lar la humanitat. El coneixement científic ha avançat molt amb el decurs d’un segle, però l’amenaça continua sent colossal.

Deixem avui al marge el comentari de l’enèsima reedició de les polítiques fiscals i monetàries ultraexpansives decretades per governs i bancs centrals, però amb una distinció. Davant l’aturada de la producció, la liquiditat s’ha d’assegurar. No podem deixar els jubilats sense pensió, ni els milers de treballadors afectats per un ERTO sense un ingrés, ni els més desfavorits sense un subsidi. I en un sistema financer jerarquitzat i liderat pel banc central, aquest finança els governs i els bancs comercials. I els governs i bancs comercials, que actuen com intermediaris, financen les empreses i famílies. L’ús i abús de les polítiques monetàries expansives, però, ha deixat el banc emissor exhaust i sense més munició. Des de la depressió del 2008, el tipus d’interès ha tocat fons i els programes de quantitative easing han convertit la compra directa, per part del BCE, de deute públic i crèdits bancaris impagables en una monòtona habitualitat. Notem que el banc central té un potencial de compra il·limitat. Amb el monopoli de l’emissió del diner, ha rescatat països i bancs en fallida. Ha comprat deute pública i bons corporatius privats de grans empreses. El banc central ho pot comprar tot. El banc central ho pot finançar tot. El poder del banc central sembla no tenir límit. Ara no cal que els governs tornin a brandar l’esquer de la renda bàsica universal. Potser ha arribat el moment que el banc central faci arribar línies temporals de liquiditat directes a la població necessitada i les empreses aturades. Tècnicament és possible i, en un símil força utilitzat, seria equivalent a fer enlairar els helicòpters del BCE per tal de regar amb bitllets tot el territori. Com deien els clàssics llatins, salus rei publicae suprema lex est.

Però no ens equivoquem. Imprimir bitllets no ens assegura la tan necessària producció de mascaretes, guants, bates sanitàries o aparells de respiració assistida. Una cosa és prémer l’intro de l’ordinador del banc amb una xifra bilionària a la pantalla i una altra, ben diferent, és fabricar béns reals. Per assegurar el subministrament d’aquests recursos bàsics, que ja escassegen als centres sanitaris, i poder salvar vides humanes, calen màquines en funcionament i treballadors actius. I per reactivar el procés de l’economia real calen incentius adequats i remoure els obstacles que ho impedeixen. En primer lloc, donada l’excepcionalitat del moment, hi hauria d’haver una moratòria i un ajornament generalitzat dels impostos. Els pagaments a la Seguretat Social també s’haurien de suspendre temporalment. De la mateixa manera que la Unió Europea dóna barra lliure als Estats per endeutar-se sense límit a cost zero, els Estats haurien de suspendre temporalment la recaptació d’impostos i cotitzacions socials. Ja ho tornaran a fer quan la situació es normalitzi. Però ara necessitem que surtin aliments de cada hort i material sanitari de cada taller. En segon lloc, caldria suspendre també totes les normes protectores de la propietat intel·lectual de productes sanitaris. Això inclou les patents de medicaments antivirals contra la COVID-19 i les llicències tècniques. De fet, la UE ja ha suspès el copyright mèdic i ha fet públics els estàndards de producció de material sanitari per tal de facilitar al màxim la seva fabricació i distribució. Urgeix que les fàbriques es reconverteixin en línies de producció de material mèdic. I en tercer lloc, no s’han de posar obstacles al lliure comerç internacional. Depenem també d’altres països. Els tests de diagnòstic ràpid del coronavirus han estat fonamentals a Corea del Sud per minimitzar els danys de la pandèmia. Si Espanya no els té i tampoc els pot fabricar en un termini de temps curt, aleshores el govern els ha de comprar a l’exterior. I, si no és molt demanar, contractant empreses competents i fiables.

Calen mesures per recuperar l’oferta

El filòsof libanès Nassim Taleb ha popularitzat la teoria del cigne negre. A l’Anglaterra isabelina de William Shakespeare no creien en l’existència de cignes negres, donat que tots els exemplars coneguts eren blancs… Fins que l’explorador Willem de Vlamingh en va descobrir a la costa oest d’Austràlia. La interpretació que l’autor libanès fa d’un cigne negre és la d’un fet inesperat i no previst que té un gran impacte. Podem trobar nombrosos exemples de cignes negres al llarg de la història. L’atemptat terrorista a les Torres Bessones de l’any 2001, l’assassinat a Sarajevo el 1914 del príncep hereu de l’imperi austrohúngar, la manera com Alexander Fleming va descobrir la penicil·lina l’any 1928… I l’aparició del coronavirus. La descoberta oficial de la COVID-19 a Wuhan, el 31 de desembre de 2019, i la seva ràpida propagació per tot el món ha agafat per sorpresa els epidemiòlegs. Tot i que l’aparició dels virus estacionals de la grip és un fet normal i recurrent, cap expert en salut pública havia previst una pandèmia tan excepcional com la que estem patint. I aquest fet inesperat marcarà, molt probablement, un abans i un després. No som pocs els que sostenim que la resolució de la gran recessió del 2008 va ser en fals, i que l’abús tòxic de polítiques fiscals i monetàries ultraexpansives amb deutes públics descontrolats, auxiliats per la creació monetària a tipus d’interès zero, acabarà de la pitjor manera amb una altra crisi financera i recessió econòmica mundials. Però es feia molt difícil precisar quan. ¿Potser després de les eleccions presidencials dels EUA el novembre d’aquest any, quan la Fed es decidís a normalitzar mínimanent el tipus d’interès? Era una hipòtesi possible que la irrupció del coronavirus ha fet avançar de manera contundent i imprevista.

L’Estat sobrepassa l’abast de les seves funcions habituals en circumstàncies excepcionals. Ho va fer durant el crac del 1929, a la segona guerra mundial, a la crisi del petroli de la dècada de 1970 i ho està fent ara amb la pandèmia del virus SARS-CoV-2. El govern agafa el control total de la societat i limita drets bàsics de manera temporal amb l’objectiu d’evitar la propagació dels contagis. Però alerta! En política no hi ha res tan permanent com una mesura transitòria. Vegin, si no, com les mesures del neoliberal Milton Friedman aplicant una retenció temporal en origen als salaris, en concepte d’IRPF, es va convertir en una retenció permanent. Per comprovar-ho, només ens cal repassar l’últim rebut de salari. S’estableixen nous programes, agències i polítiques governamentals, com a respostes a l’emergència sanitària, però hi ha el perill que la majoria de les mesures temporals esdevinguin cròniques. El Leviatà despòtic, aleshores, augmentaria el seu poder i control sobre la societat, corrent el risc d’escorar-se en la tirania. El president del govern, Pedro Sánchez, ha anunciat un paquet de mesures que mobilitzaran 200.000 milions d’euros. És una quantitat enorme de diners propera al 20% del PIB. En bona part, però, són ajornaments de pagaments: 100.000 milions d’avals bancaris (una nova mesura de suport al sector) i 83.000 milions en demores de pagaments hipotecaris o rebuts de llum i gas. Els restants 17.000 milions són diners creats que s’injecten a l’economia en forma de subsidis a empreses i treballadors. I aquí rau el problema. No s’han rebaixat impostos que permetin agafar aire per tornar a la cursa productiva quan les circumstàncies epidemiològiques millorin. Tampoc s’han anul·lat les regulacions que dificulten l’activitat econòmica. L’únic que fa aquest paquet de mesures del PSOE és comprar temps a un preu elevat.

La crisi del coronavirus és d’oferta. No és una crisi originàriament de demanda, malgrat que el consum en sectors com el turisme i l’hostaleria s’ha desplomat. El problema i la urgència principal són els infectats. Molts treballadors estan malalts, les empreses tanquen i la producció s’interromp. Sense producció no hi ha ingressos. I sense ingressos no hi ha capacitat real de consum i no es poden pagar factures ni impostos. És així de senzill. Si l’epidèmia no es controla aviat i les empreses no tornen a produir, amb mà d’obra sana i productiva, caurem a l’abisme. L’Estat espanyol estaria en fallida, incapaç de generar ingressos, aclaparat amb grans obligacions de pagament i obligat a demanar un rescat exterior. Voler mantenir artificialment la demanda (assumint més deute) però sense producció, només farà augmentar la inflació. El monstre de la inflació, en somort els darrers anys, pot despertar-se amb fúria destructiva. Si tots anem a comprar aliments i les prestatgeries del supermercat estan buides, els preus es dispararan. I si l’Estat intenta limitar-los, via decret llei, les conseqüències seran encara pitjors. Per no aturar l’activitat productiva de productes bàsics o farmacèutics, s’ha d’incentivar les empreses, pagesia i botigues d’alimentació, amb desgravacions fiscals i incentivant la contractació de nou personal amb exempcions temporals a la Seguretat Social. I els autònoms, aquests herois i heroïnes que mai estan malalts i que resisteixen a totes les malalties i adversitats inclòs el coronavirus, haurien també de ser premiats amb la condonació temporal de la quota mínima mensual de 286,15 euros. No podem consumir allò que no s’ha produït. L’oferta preval sobre la demanda. I quan la pandèmia vírica debilita l’oferta, hem de procurar revitalitzar-la amb tots els mitjans disponibles.

Mesures contra el coronavirus

Comentàvem la setmana passada l’obsessió malaltissa de les nostres autoritats per l’ús i abús de les polítiques macroeconòmiques expansives, tant fiscals com monetàries. Sigui quin sigui el problema, tot ho pretenen resoldre gastant més (no necessàriament millor) i afavorint la creació de moneda a un tipus d’interès artificialment baix. Davant l’amenaça real, i creixent, de l’epidèmia del coronavirus, ens hem de preguntar quines intervencions públiques són desitjables i quines no ho són. Els incentius particulars dels governants no tenen per què coincidir amb les socials i els poden impedir d’aplicar les polítiques més adequades. Mentre es malgasten milions en programes no rendibles, allunyats de les necessitats més urgents i prioritàries, no s’inverteix el suficient en recerca i desenvolupament d’antivirals, vacunes o mètodes de diagnòstic. Mentre es gasta en mesures contra el canvi climàtic, un problema a molts anys vista, no ho fem en un sistema sanitari ara col·lapsat o en la construcció d’infraestructures que permetin a una part de la població mantenir el confinament preventiu. Mentre que es regula en excés l’activitat humana i mercantil en àmbits innecessaris, mantenint per exemple la norma absurda que obliga a enlairar avions sense passatgers per mantenir els slots aeroportuaris, no s’arriba a cap acord sobre la prohibició de l’intercanvi de ratpenats vius o del compliment de certs controls alimentaris bàsics. Recordem que els ratpenats són portadors de multitud de virus i que el consum de la seva carn, o la de pangolins (un animal similar a una carxofa) infectats per aquests mamífers voladors, sembla ser l’origen de l’epidèmia del coronavirus. En el moment d’escriure aquest article, el número confirmat de casos infectats per aquest virus a tot el món supera els 163.000. I les víctimes mortals són més de 6.000. La xifra resultant de 3,7 morts per cada 100 infectats, però, s’ha de matisar. Els casos positius no registrats que són asímptomàtics o que evolucionen positivament amb símptomes lleus fa que els epidemiòlegs rebaixin la taxa real de letalitat del virus a l’entorn de l’1%.

En l’anomenada grip espanyola, una epidèmia vírica que va aparèixer al final de la Primera Guerra Mundial, entre 50 i 100 milions de persones van perdre-hi la vida (el 5% de la població mundial). Per molt xocant que sigui, va causar més morts aquesta grip que l’activitat bèl·lica associada al conflicte mundial. La taxa de letalitat va ser altíssima, arribant al 20%. 1 de cada 5 infectats moria. En pocs mesos, l’esperança mitjana de vida als Estats Units es va reduir en 12 anys. Les epidèmies de grip es repeteixen periòdicament. I encara que poca gent recordi la gran pandèmia de 1918, podem seguir aprenent d’ella analitzant quines mesures varen ser efectives i quines no ho van ser. Un estudi del Ministeri britànic de Sanitat (Reports on Public Health and Medical Subjects: the Pandemic of Influenza, 1918-1919) registra els continguts i els efectes dels protocols aplicats. Doncs bé, els resultats indiquen que les mesures més efectives varen ser la prohibició d’aglomeracions, la suspensió de les classes als centres educatius i els confinaments o quarantena de casos específics. Naturalment, avui la suspensió presencial de les classes s’hauria de complementar amb l’ensenyament online, ja que la tecnologia disponible ho permet. Aquestes mesures es varen mantenir en vigor, de mitjana, durant 1 mes. Les ciutats que varen aplicar immediatament aquestes mesures preventives aconseguiren reduir l’índex de mortalitat. Pel contrari, la sinistralitat va ser més elevada on es va reaccionar tard i de manera contradictòria. Per tant, calen mesures ràpides i complementàries per abortar el brot víric. Esperar massa o respondre amb mesures descoordinades i improvisades a salt de mata pot resultar fatal.

I aquesta és justament la situació d’Espanya. Hem hagut d’esperar fins el 8 de març per veure adoptar tímidament alguna de les tres mesures assenyalades. La majoria d’autonomies continuen sense suspendre les classes, els centres educatius romanen oberts, algunes aglomeracions es prohibeixen al mateix temps que altres es permeten i es celebren irresponsablement, com el multitudinari acte de Vox a Vistalegre, i els casos en quarantena són una excepció. El Japó, després de suspendre les classes i prohibir les aglomeracions, ha passat en 15 dies de 161 contagiats a només 581. En canvi, amb la caòtica resposta de les autoritats espanyoles s’ha passat, en idèntic termini, de dues persones contagiades a més de 2.100 infectats en el moment d’escriure aquestes línies. Compartint el caos i les fatals desgràcies trobem a Itàlia. El país transalpí acumula més de 21.157 infectats, concentrats a la zona nord, el seu veritable motor econòmic. Les nostres autoritats són especialistes en respondre a crisis de demanda amb increments de despesa, creació de moneda i facilitats creditícies. La pandèmia del Covid-19, però, és primordialment una crisi d’oferta. El treballador emmalalteix, la producció disminueix i la cadena de valor es trenca. Està en l’ADN dels polítics gastar més, crear inflació i reduir el tipus d’interès per decret. S’excedeixen en l’ús de les polítiques macroeconòmiques, però flaquegen en l’encert de les mesures microeconòmiques. Pequen de descoordinació i arbitrarietat. I davant la colossal amenaça mundial del coronavirus, no ens ho podem permetre.

L’impacte econòmic del coronavirus

En una escena memorable de la pel·lícula Modern Times, el personatge que interpreta Charles Chaplin, extenuat pel frenètic ritme de la cadena de muntatge, acaba perdent la raó. Emmarcada en una fàbrica amb mètodes de treball marcadament tayloristes, l’obrer metal·lúrgic especialitzat en collar cargols desenvolupa un tic nerviós que l’impulsa a repetir obsessivament el moviment fabril. No només colla els cargols de la línia de producció, sinó que també (des)colla la rosca de la sortida d’aigua contra incendis o persegueix còmicament amb la clau anglesa els botons del vestit d’una senyora que se li creua. De manera similar, i canviant la comèdia per la tragèdia, els nostres responsables responen a totes les crisis amb les mateixes polítiques econòmiques. Apliquen indiscriminadament polítiques fiscals i monetàries expansives a tot el que se’ls presenta per davant. Com si fos una poció miraculosa universal, es pretén superar tots els problemes del món amb l’increment monetari i de la despesa pública acompanyada de tipus d’interès artificialment baixos. Més depesa i superiors injeccions monetàries per a tot, ja siguin crisis d’oferta o de demanda, ja sigui la bombolla puntcom de l’any 2000, la bombolla immobiliària del 2008, la crisi del deute sobirà del 2012, o l’actual epidèmia del coronavirus.

Aquesta setmana, l’OCDE ha publicat uns càlculs sobre com afectarà l’epidèmia el creixement econòmic. El Covid-19, segons l’organisme que agrupa les economies més desenvolupades del planeta, podria retallar entre 0,5 i 1,5 punts percentuals el creixement global el 2020, fet que suposa un creixement inferior al previst entre el 15% i el 50%. L’endemà mateix, la Reserva Federal, el banc central dels Estats Units, ja anunciava que retalla en mig punt el tipus d’interès, situant-lo en un rang d’entre l’1% i l’1,25%, per lluitar contra l’impacte econòmic del virus. Donald Trump feia dies que ho reclamava, i encara ho considera insuficient. Immediatament, el banc central d’Austràlia deixa el tipus d’interès en el mínim històric del 0,5%, Haruhiko Kuroda, el governador del Banc del Japó, anuncia mesures per garantir l’estabilitat als mercats financers i Mark Carney, governador del Banc d’Anglaterra, es suma al macroacord monetari contra l’epidèmia. El Banc Mundial també activa fons per valor de 12.000 milions de dòlars i el vicepresident del Banc Central Europeu, l’espanyol Luis de Guindos, declara que es faran servir tots els instruments disponibles fins al màxim possible, incloent el finançament d’emergència.

Els epidemiòlegs ens diuen que el coronavirus és un bacil nou i desconegut, fàcilment transmissible (índex de reproducció superior a 2 quan el de la grip comuna és 1,3) i amb una taxa de mortalitat aproximada entre infectats de l’1% (els casos lleus no diagnosticats farien caure aquesta xifra). Tota mesura preventiva és necessària, però sense caure en l’histerisme. Sembla que qualsevol malaltia que provingui de la Xina, com la grip aviària o la SARS del 2003, sigui l’excusa perfecta per iniciar una campanya xinofòbica. Les malalties provinents d’altres latituds, ni que siguin molt més mortals, no criden tant l’atenció. Com l’ébole, una malaltia originada a l’Àfrica occidental i que acredita més d’11.000 morts des del 2004. O, molt especialment, la tuberculosi. Aquesta hauria de ser la malaltia infecciosa que més ens hauria de preocupar. Segons l’Organització Mundial de la Salut, es declararen més de 10 milions de nous casos a tot el món durant el 2018 i les víctimes foren 1,45 milions. Ningú, però, es va comprar la mascareta ni es varen cancel·lar congressos o viatges. Per cert, l’epicentre mundial de la tuberculosi no és la Xina, sinó l’Índia, amb el 27% dels casos registrats.

Les borses mundials presenten aquests dies importants caigudes, ja sigui al descomptar possibles escenaris catastrofistes o com a símptoma de la fragilitat dels màxims històrics assolits. Els costos econòmics directes ocasionats pel nou virus Covid-19 són moderats i es presenten molt concentrats a la Xina i zona de l’extrem orient. La població en quarantena i el tancament de l’activitat productiva farà caure el creixement econòmic xinès a nivells inferiors al 6% aconseguit l’any passat. Aquest alentiment pot dificultar el creixement global, perquè avui l’economia mundial depèn molt més del motor xinès. Si la Xina només representava el 4% del PIB total l’any 2003, avui supera el 17% als tipus de canvi actuals. Sent un nucli de la cadena de subministrament global, la suspensió de comandes i el trencament d’estocs afectarà empreses de tot el món. És probable que països exportadors de productes bàsics (inclosa Austràlia i la majoria d’Àfrica, Amèrica Llatina i Orient Mitjà) també es vegin afectats, ja que la Xina és el seu client més important. I tots els socis comercials del gegant xinès, com la Unió Europea i Alemanya, són vulnerables.

En qualsevol cas, i per acabar, tots els casos d’epidèmies similars com el SARS de 2003, la grip de Hong Kong de 1968 o la grip espanyola de 1918, han tingut recuperacions ràpides i vigoroses. Han estat crisis en forma de V. Si la crisi econòmica originada pel coronavirus acaba sent en forma de U o, molt pitjor encara, en forma de L, no ho serà previsiblement per la capacitat letal del Covid-19, sinó pels danys col·laterals de les males polítiques aplicades.