Amenaça colossal

Una vegada aixecat l’estat d’alarma tornem a l’anomenada nova normalitat. S’han plantejat les normes de confinament, especialment dures, en termes de dilema entre salut o economia. Com si s’hagués d’elegir entre una o l’altra, però en termes excloents. Amb confinament, protegiríem la salut amb grans costos econòmics pel tancament de les empreses. I sense confinament, impulsaríem la producció i l’ocupació a costa de descontrolar les infeccions i desbordar les capacitats del sistema sociosanitari. Per tant, sembla que les alternatives siguin protegir la salut perjudicant l’economia o protegir l’economia perjudicant la salut. Amb el desconfinament, els brots actius de coronavirus a tot Espanya han augmentat. Els nous focus ja sumen 21 i, des de l’inici de la desescalada, s’han contagiat més d’un miler de persones. A nivell europeu, els nous diagnosticats per la covid-19 superen els 20.000 casos diaris i les víctimes mortals són aproximadament 700. Als EUA, aquestes xifres es doblen. Per tant, la pandèmia no està controlada. Malgrat les aparences, el dilema entre salut i economia no és tan evident ni les relacions tan senzilles. D’entrada, necessitem treballadors en bon estat de salut. Si la mà d’obra emmalalteix, de res servirà el desconfinament. Les empreses hauran de tancar igualment i els costos laborals i sociosanitaris augmentaran. Un treball de Martin Bodenstein i altres (Universitat de Cambridge) estudia els canals a través dels quals la desescalada i el descontrol de la pandèmia acaben perjudicant l’economia.

En una societat pròspera i avançada, com ja va destacar Adam Smith, la població s’especialitza en una feina determinada. És el que es coneix com la divisió del treball i del coneixement. El nostre consum és molt generalista perquè utilitzem centenars de béns i serveis bàsics cada dia, però la nostra producció és molt específica. Una professora d’anglès, per exemple, esmerça hores i esforços per ensenyar la llengua de Shakespeare als alumnes. I amb el sou d’aquesta activitat adquireix béns i serveis dels quals ho desconeix tot i seria incapaç d’autoproveir-se. El mateix és aplicable a la majoria de llocs de treball en una societat moderna. Som generalistes en el consum i especialistes en la producció. Això significa que si un treballador qualificat és infectat, no només afecta negativament la seva empresa. També perjudica l’empresa client que perd un proveïment molt específic difícilment substituïble d’un dia per l’altre. El contagi de treballadors altament qualificats i especialitzats en cadenes de subministrament molt interconnectades té efectes, per tant, que van més enllà de la pròpia empresa. Per tal de preservar la salut i la producció, caldria assegurar la distància física i trencar la cadena de transmissió del virus. També, pel cantó del consum, la reactivació serà menor si la despesa disminueix i el client temorós de contagiar-se es queda a casa en lloc d’anar a menjar al restaurant i veure un espectacle. Per tant, no es pot descartar que una desescalada massa prematura resulti en una menor recuperació de l’ocupació i la producció si la demanda no repunta perquè els consumidors perceben un elevat nivell de risc sanitari o en la mesura que els nous brots de contagi afectin negativament la cadena de producció.

Aleshores, què hem de fer? Hem d’assistir passivament a l’esfondrament de la nostra societat? Hem de convertir-nos en espectadors de com el somni de Fukuyama d’economies de mercat i democràcies parlamentàries muta en el malson d’economies planificades en règims creixentment autoritaris? A la Catalunya Central tenim la sort de tenir un sector industrial extens, malgrat totes les amenaces i debilitats existents. Si volem productivitat, sous decents i condicions laborals dignes necessitem una indústria avançada. No podem viure del turisme low-cost i menys encara del subsidi permanent. Però ens cal una reconversió industrial, perquè el nostre nivell tecnològic és mitjà-baix, hi ha una forta concentració en poques empreses importants fàcilment deslocalitzables (excepte ICL) i els sectors més representats són madurs o obertament decadents. L’abundància d’autònoms i microempreses suposa un risc afegit per la recuperació, ja que la seva resistència és molt menor que les mitjanes i grans empreses que ens falten. L’allau d’impostos i regulacions ofeguen el seu creixement. La indústria innovadora és la columna vertebral de la societat que proporciona estabilitat en l’ocupació i ingressos creixents. Per a bastir un pla estratègic industrial a la Catalunya Central ens cal la implicació conjunta de tots els agents econòmics, com patronal i sindicats, ajuntaments i Cambra de Comerç, Universitats i Eurecat, col·legi d’enginyers i centres formatius. El destí ens ha enfrontat a una amenaça colossal. Cal que la nostra resposta estigui a la seva alçada.

Convertint pedres en pans

Ens descriuen els evangelistes com Jesús de Natzaret es va retirar al desert i allà va ser temptat. La primera temptació és la de convertir pedres en pans. Una manera, per tant, ben senzilla de poder-se alimentar sense esforç i no havent de treballar per a produir. L’home modern ha perdut majoritàriament la fe religiosa, però ha creat unes institucions en les quals diposita les seves esperances. Una d’elles és el Banc Central, que ostenta el monopoli públic d’emissió de diner, capaç de crear milions i milions de moneda del no-res. A més, aquesta moneda està desvinculada de l’or, un actiu sempre valuós, des de l’estiu de l’any 1971. I la gent confia que la impressió de bitllets servirà per poder-se vestir i alimentar sense esforç ni necessitat de treballar i produir. Doncs no! Aquest és un greu error equivalent a caure en la temptació de voler convertir pedres en béns econòmics de primera necessitat. Cal adonar-se que la prosperitat d’un país significa sortir de la pobresa i aconseguir un nivell de benestar mitjançant la provisió de béns no disponibles en l’estat natural originari. En canvi, fabricar més bitllets no equival a ser més pròspers, ni a gaudir de més aliments, pisos, mòbils o ordinadors. Que circulin més diners no té res a veure amb l’increment de la producció real.

El total del balanç del Banc Central dels EUA, la Fed, era de 0,87 bilions de dòlars l’any 2008. Ara és de 7,1 bilions. Per tant, en 12 anys s’ha multiplicat per 8. Ho explica una dècada d’expansió quantitativa, això és, de compra massiva de bons del Tresor al govern i de deute hipotecari als bancs, amb una retallada imparable del tipus d’interès a cotes zero o negatives. L’arrel d’aquesta política monetària ultraexpansiva es troba en la decisió de Richard Nixon de desvincular el dòlar de l’or l’any 1971. Només 16 anys més tard, l’octubre de 1987, el dilluns negre va fer caure el 20% del valor de les accions a les borses de tot el món. El president de la Reserva Federal, Alan Greenspan, va prometre a Wall Street que una cosa així no tornaria a passar durant el seu mandat. Però tota la relaxació monetària necessària per apuntalar els mercats de valors va ser insuficient per evitar la caiguda de les accions tecnològiques del NASDAQ l’any 2000. Es va consolidar la necessitat d’una nova política monetària, i amb la gran recessió de 2008 aquesta política es va iniciar sota la mà complaent de Ben Bernanke, president de la Fed. Els funcionaris dels principals Bancs Centrals de tot el món han comprat bilions i bilions de deute públic i privat, deixant el tipus d’interès a zero. Fins i tot els EUA varen anunciar el mes de març que el percentatge de la reserva bancària s’eliminaria. Això li dóna un nou gir a la banca de reserva fraccionària, ja que és difícil tenir un multiplicador de valor infinit quan el denominador de la fracció és zero…

Tot aquest procés és pervers. La setmana passada assenyalàvem que el desig de prohibició de l’efectiu per part de les autoritats en forma part. No només per controlar millor l’expansió monetària i tenir un control absolut dels nostres moviments bancaris, sinó també per reforçar la imposició d’interessos negatius. Es castiga l’estalviador, que seria desposseït d’una part dels seus dipòsits bancaris amb l’objectiu de remunerar la pròpia entitat financera i finançar empreses zombies que no són rendibles. S’allargaria l’agonia econòmica, sense deixar morir els negocis inviables ni permetre l’aparició de noves empreses adaptades a les necessitats actuals dels clients. Això permet entendre la baixa productivitat registrada a partir del 2008. Quan el Banc Central compra accions d’una empresa en fallida està socialitzant les seves pèrdues. Les compres massives de valors per part dels Bancs Centrals perjudiquen la solvència de la moneda i es traslladen a tots els ciutadans que estem obligats legalment a utilitzar-la.

Els Bancs Centrals s’han convertit en els proveïdors de crèdit il·limitat als governs, entitats financeres i empreses connectades políticament. Un prestamista sense límit de crèdit, sense requisits de garantia, sense pagament d’interessos, sense termini de devolució i en alguns casos sense reemborsament previst del principal. Tot plegat també provoca l’anomenada financiarització de l’economia. Els beneficis no s’aconsegueixen a través d’activitats productives, sinó de canals financers. Un exemple el trobem en General Motors o Ford, que obtenen la majoria dels beneficis de les seves operacions financeres i no de la producció d’automòbils. I un altre exemple el trobem en els salaris del sector financer, molt superiors a la mitjana de l’economia, amb retribucions directives que superen el milió d’euros mensuals. Estem activant una bomba que explotarà en algun moment futur. La creació de moneda l’acabarem pagant els ciutadans amb més impostos, més inflació o confiscació de la riquesa. La creació de moneda no equival a la creació de riquesa. Malauradament, però, la majoria de la societat ho desconeix. I continuen esperant que les pedres es converteixin en pans.

Cal prohibir els pagaments en efectiu?

Durant l’estat d’alarma, el govern socialista ha presentat una proposta encaminada a eliminar el diner en efectiu, això és, bitllets i monedes. D’aquesta manera, qualsevol pagament s’hauria de fer amb targeta bancària o per mitjans electrònics i quedaria automàticament enregistrada. En la mateixa línia, el Ministeri d’Economia està estudiant reduir el límit màxim de pagament en efectiu entre particulars dels 2.500 euros actuals a només 1.000 euros. Cal recordar que els EUA varen emetre bitllets de 500, 1.000, 10.000 i, fins i tot, 100.000 dòlars fins l’any 1945. Servien per fer compensacions interbancàries o pagaments entre bancs i no es van retirar de la circulació fins l’any 1969. Al nord d’Europa i fora de la zona euro, Suècia és un país conegut per la seva oposició als diners en efectiu. En el país escandinau, els viatges en bus públic no es paguen en efectiu. S’adquireixen anticipadament amb el mòbil i queda enregistrat en el compte corrent. Moltes oficines bancàries de Suècia no accepten imposicions d’efectiu ni fan reintegraments amb bitllets. També a França hi ha un moviment que s’oposa a l’ús del diner en efectiu. I amb motiu de l’atemptat terrorista a Charlie Hebdo i a un supermercat jueu es va aconseguir limitar l’ús del diner en efectiu a un màxim de 1.000 euros, quan prèviament era de 3.000. Fins i tot Suïssa ha limitat el pagament en efectiu a un màxim de 100.000 francs suïssos.

Quins són els motius per limitar tan severament o senzillament prohibir la circulació física de bitllets i monedes? El motiu oficial és la lluita contra el terrorisme, el delicte en general i el blanqueig de capitals. Aquest és l’argument o pretext més utilitzat. I amb l’aparició de la covid-19 s’hi suma la possibilitat de contagi mitjançant els diners en efectiu. Ens diuen que les targetes bancàries són sanitàriament més segures que els bitllets que passen de mà en mà i que poden, per tant, portar virus i transmetre la malaltia. Les autoritats franceses varen remarcar que els bitllets en efectiu permeteren als terroristes disposar d’armes i facilitar la perpetració del crim. I que amb la seva prohibició dificultarien els futurs atacs terroristes. Però els assassins també varen menjar pizza, es comunicaren per mòbil i anaven vestits i calçats. I no per això imposa l’Estat el dejuni generalitzat, prohibeix els mòbils i decreta el nudisme integral. Per tant, aquesta acerada hostilitat de les autoritats al diner en efectiu té altres motius més ocults i inconfessables.

El primer és el desig de controlar la població. Sense efectiu, tot queda enregistrat. Donat que el secret bancari ha deixat d’existir, els bancs i el govern poden saber tot el que comprem i paguem, a quin preu, quan i on ho fem. I si és del seu interès, poden esbombar-ho als mitjans de comunicació a efectes de ridiculitzar o desprestigiar el dissident que no combrega amb les tesis oficials. Recordem l’escàndol de les targetes black, parcialment utilitzades per la compra de material eròtic o el pagament de serveis sexuals al club Don Angelo de Sevilla. Res escaparia al control del Big Brother si es prohibeix l’efectiu. També, sota la bandera de la lluita contra el frau fiscal i la corrupció, es permetria la recaptació de molts més impostos .

El segon té relació amb els tipus d’interès negatius. Aquest motiu és particularment sinistre i completament desconegut per la gran majoria de la població. En condicions normals, l’interès és sempre positiu. Per l’esforç de renunciar al consum present, l’estalviador cobra un interès del 5% pel capital que diposita en el banc. Aquest utilitza els diners i els presta a una empresària, que té una idea de negoci, al 10% d’interès. Si el rendiment de la inversió empresarial supera el 10%, tothom hi surt guanyant: l’empresària, el banc i l’estalviador. El cost del finançament empresarial és un filtre que impedeix finançar qualsevol idea esbojarrada, ja que només prosperaran els projectes d’inversió amb rendibilitats superiors al cost del finançament. Només prosperaran les empreses que generin valor afegit a la societat, mentre que les empreses zombies hauran de tancar. Ara bé, amb interessos negatius, com tenim actualment, la situació canvia radicalment. Ara una empresa pot fer inversions errònies amb rendiments del -2% si obté finançament al -5%. El motiu rau en què el diferencial entre el rendiment de l’actiu i el cost del passiu és positiu (-2% – (-5%) = +3%). És a dir, que malgrat una inversió dolenta que no genera beneficis, l’empresa hi guanya el +3%.

En aquest sistema pervers, es premia la destrucció de valor i proliferen les empreses que vampiritzen els recursos aliens. Els morts vivents s’apoderen de l’economia i comencen a infectar un teixit social incapaç de regenerar-se. I qui finança aquesta festa macabra? Doncs l’estalviador, que per deixar diners al banc ha de pagar un interès negatiu del -10%. Amb aquests diners el banc finança l’empresa al -5% i obté un marge positiu del +5%. Notem, per tant, com les empreses destructores de valor i els bancs viurien a costa d’expropiar la riquesa dels clients de l’entitat financera. Un argument d’economia ficció? Un malson? Doncs no creguin que estem tan lluny. Una comissió bancària del 10% anual sobre els reintegraments significaria que 10 euros dipositats es converteixen en 9 quan els retirem. Per tant, equivalent a un interès del -10%. I la pèrdua del client (-10%) finança el marge bancari (+5%), el benefici de l’empresa zombie (+3%) i la inversió errònia d’aquesta. Si volem sortir d’aquest malson, els interessos han de tornar a terreny positiu i no s’han de prohibir els pagaments en efectiu.

El valor de la indústria

La producció industrial d’Espanya s’ha enfonsat amb la crisi del coronavirus. En només dos mesos de crisi vírica, la producció industrial ha caigut més que en els vuit mesos posteriors a la fallida de Lehman Brothers. El pitjor registre, amb un 92%, se l’ha endut la indústria de l’automòbil, que ratifica el tancament de Nissan a Barcelona. Qualsevol decisió de substituir un bé antic per un de nou ha estat posposada i queda per veure quan podrà recuperar-se. La producció de mobles s’ha enfonsat un 71%, la indústria tèxtil de peces de vestir el 77%, i la de cuir i calçat el 74%. Ni tan sols el sector agroalimentari ha superat airós la crisi. Encara que alguns productes concrets han experimentat un fort augment de la demanda, els problemes per mantenir la producció i l’exportació han acabat per perjudicar el sector. En el darrer mig segle, el pes del sector manufacturer, exclosa l’energia, dins de l’economia espanyola no ha parat de decréixer. El que havia estat un glamorós 38% del PIB en els moments previs a l’esclat de la crisi del petroli de 1973, s’ha convertit en un escarransit 11% abans de la covid-19, quan l’objectiu de la Comissió Europea era assolir el 20% enguany per continuar en el podi del desenvolupament en un món que gira cap al Pacífic. Sent la indústria la columna vertebral de l’economia, hi pot haver un senyal més evident de debilitat i preocupació? També Catalunya ha deixat de ser una potència industrial. A començament dels anys 80 el pes de la indústria en el PIB català vorejava el 30% i ara ha perdut més d’un terç del PIB industrial. Amb tot, si li sumem la servindústria (innovació, tecnologia, robòtica, disseny, prototipatge, distribució i logística), pràcticament la meitat de l’economia catalana dependria en major o menor mesura del sector industrial.

L’activitat productiva de la Catalunya Central té un marcat caràcter manufacturer i això és bo. No podem dependre del turisme massiu low-cost, amb feines de baixa productivitat, sous de misèria i condicions de treball precàries. Ara bé, la nostra estructura industrial, encara que força àmplia, té mancances importants. El nivell tecnològic, en general, és mitjà-baix. Patim una forta concentració en poques empreses molt importants i els sectors industrials representats són força madurs o obertament decadents. Algunes empreses, com ICL, no es deslocalitzaran per raons òbvies. Però altres, com Denso, tenen el centre de decisió al Japó. I segur que la reestructuració del sector de l’automòbil els genera un munt d’incerteses i neguits. L’abundància de microempreses i autònoms suposa un risc afegit per a la recuperació de l’oferta, ja que la seva resistència per superar les crisis és molt menor que la de les mitjanes i grans empreses. El nanisme empresarial és una debilitat. Ens falten més empreses, que siguin més productives i que puguin créixer. Malauradament, les perspectives són molt dolentes. La mortalitat empresarial incrementa amb la crisi, ens cal una reconversió industrial i l’allau d’impostos i regulacions existents ofeguen el creixement. La indústria és el sector que garanteix estabilitat a l’ocupació i sous dignes, i és el més internacionalitzat i innovador. Per a bastir un pla estratègic industrial ens cal l’esforç conjunt de tots els agents econòmics implicats com Eurecat, Cambra, administracions locals, sindicats i patronal, centres de formació universitaris i de cicles formatius, i el propi CETIM.

Lliçons de la primera onada

La desescalada comença a ser una realitat i els carrers i les places tornen a omplir-se de gent. Després de dos mesos i mig de confinament, comença l’anomenada nova normalitat. En termes estrictament quantitatius, la mortalitat d’aquesta pandèmia queda, almenys de moment, molt lluny de la Pesta Negra de l’Edat Mitjana o la Pesta Antonina, portada a l’Imperi Romà per les tropes que tornaven de les campanyes del Pròxim Orient, que van arribar a matar un terç de la població cadascuna. El famós metge grec Galè va descriure els símptomes de la malaltia a la Roma imperial, generalment associada a la verola, amb febre i erupcions en la pell. La mort d’una de cada tres persones són xifres altíssimes. La Grip Espanyola de fa un segle va suposar la mort del 3% de la població mundial. Com diem, aquestes xifres queden molt lluny de les 27.200 víctimes mortals a Espanya o les 414.000 a tot el món. Però és difícil pensar que el pitjor hagi quedat enrere. En primer lloc, perquè ara començarà la crisi econòmica. I en segon lloc, perquè no estem vivint l’inici de la fi de la pandèmia, sinó la fi de l’inici o el final de la primera onada d’infeccions. La segona onada, segons els experts sanitaris, podria reproduir-se amb virulència els propers mesos d’octubre o novembre. El virus no està mort, sinó latent, i els països de l’hemisferi sud entraran ara a l’hivern. Si la COVID-19 continua propagant-se a l’hemisferi austral serà més fàcil que rebroti aquí la propera tardor.

Pel que fa a la crisi econòmica, haver sofert un confinament tan dur en un estat d’alarma tan perllongat no farà altra cosa que agreujar i dificultar la recuperació. Així ho ha confirmat el darrer informe de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE). Aquest organisme internacional ha elaborat dos escenaris en funció de si hi ha rebrot del coronavirus i en el més advers l’economia espanyola caurà el 2020 un 14,4% (recuperant el 5% el 2021). És la caiguda més gran dels països industrialitzats. Sense rebrot víric significatiu a la tardor, l’economia espanyola caurà un 11% (i recuperarà només un 7,5% el 2021). La previsió per a Espanya en tots els indicadors és desoladora. L’atur arribaria al 20% aquest any i al 22% el següent. En aquesta previsió, supera fins i tot a Grècia i se situa al capdavant de l’OCDE en destrucció d’ocupació. El deute públic assolirà nivells astronòmics del 130% del PIB aquest any, mentre que el dèficit es descontrolarà fins el 12,5%.

Són dades que no conviden a l’optimiste. Per tenir una referència, la caiguda del PIB provocada per la gran recessió del 2008 va ser molt inferior a l’actual i, malgrat això, es varen necessitar 8 anys per recuperar els nivells de producció previs. Concretament, el PIB del 2008 era de 1,11 bilions d’euros, xifres que no es recuperarien fins l’any 2016. En la crisi del coronavirus, ja no es tracta que es tardarà més a recuperar els nivells previs, sinó que hi haurà un abans i un després. En sortirem canviats. I així com hi ha moltes malalties amb les quals aprenem a conviure, perquè no les podem eradicar ni ens podem vacunar amb èxit, potser haurem d’imaginar un món amb COVID-19, més que no pas un món post COVID-19. És possible que l’eradicació total del virus, en un monument a l’arrogància humana, no sigui gens fàcil o, fins i tot, possible. Qui havia de dir que les ínfules de grandesa i prepotència de l’ésser humà, capaç de creure’s amo i senyor de l’univers, es veurien desmuntades per la més irrellevant de les partícules!

Els països que han gestionat millor aquesta primera onada de la crisi no són els grans, sinó els petits. Pensem en països com Corea del Sud, Israel o Nova Zelanda. I pensem també en els països nòrdics. Són països que tendeixen a confiar en la llibertat i responsabilitat individuals. El govern de Suècia, per exemple, no ha confinat la població, fet que ha permès mantenir l’economia i la producció actives, sense daltabaixos significatius en el PIB i l’ocupació. Són països basats en la confiança social, en el respecte mutu i, en general, construïts de baix a dalt. Altres països, com Espanya, han optat per un confinament draconià sota un perllongat estat d’alarma. Un exemple de desconfiança mútua, on l’administrador recela de l’administrat i estableix relacions marcadament autoritàries en una societat d’estil “ordeno y mando” construïda de dalt a baix.

Un estudi de l’institut socioeconòmic de Luxemburg (LISER) ha analitzat, per un total de 135 països, l’efectivitat de les mesures contra el virus. Els resultats no són sorprenents i coincideixen exactament amb el que ja es coneixia de la Grip Espanyola de fa un segle. Les mesures més efectives per lluitar contra la pandèmia són les de distanciament social. Concretament, les tres millors mesures de distanciament social són la suspensió d’actes públics, les restriccions d’aglomeracions de gent i el tancament d’escoles, seguides per la cancel·lació de la feina presencial i el confinament domiciliari. Pel contrari, el tancament del trànsit aeri, la suspensió del transport públic i les limitacions de la mobilitat interna no tenen efectes perceptibles en la lluita contra la pandèmia. Amb les dades d’aquesta investigació a la mà que ratifiquen, cal repetir-ho, el que ja coneixíem de la gestió de la Grip Espanyola, contrastem, una vegada més, la inoperància, incompetència i inefectivitat de les polítiques espanyoles. I cal preguntar-nos: tornaran a reincidir en l’error si d’aquí uns mesos esclata la segona onada infecciosa?

L’entorn institucional de Mozart

Comentàvem fa uns dies, des d’aquesta tribuna, la circumstància excepcional de la coincidència, en un mateix temps i espai, de grans genis de la literatura i el teatre. A l’Anglaterra renaixentista d’Isabel I conflueixen a Londres noms com Christopher Marlowe, Ben Jonson i, molt especialment, William Shakespeare. És una casualitat austral l’aparició simultània de tantíssim talent en un mateix lloc? No ho és. I argumentàrem els factors institucionals, socials i econòmics que permeteren el desenvolupament del teatre isabelí. De manera similar, a la segona meitat del segle XVIII coincideixen a Viena compositors com Gluck, Dittersdorf, Salieri, Haydn, Mozart i Beethoven. És el que s’anomena la Primera Escola de Viena. Aquests compositors varen començar a abandonar les complexitats del barroc per començar l’anomenat “període clàssic”, de certa simplicitat, especialment quan es compara amb la tècnica del contrapunt barroc, que buscava una o diverses melodies acompanyades de progressions harmòniques senzilles. Els darrers anys de Mozart a Viena coincideixen amb la Declaració d’Independència dels EUA, l’inici de la primera Revolució Industrial a la Gran Bretanya i l’esclat de la Revolució Francesa. El seu ecosistema intel·lectual inclou noms com Voltaire, Franklin, Hume, Adam Smith, Goethe i Schiller. Ens podem preguntar si el sorgiment de la Primera Escola de Viena és una casualitat. I, de nou, la resposta és negativa.

Amb l’adveniment de la revolució industrial apareix la burgesia. I la creixent classe mitjana disputarà el poder a la noblesa aristocràtica. La principal hipòtesi és que la fragmentació política del Sacre Imperi Romanogermànic i la divisió dels territoris governats pels Habsburg en multitud de petits països independents varen permetre i accelerar la profusió de tant talent musical, en una època de progrés general. La divisió entre territoris governats per nombrosos prínceps eclesiàstics i seculars, bisbes, comtes, cavallers imperials i ciutats lliures feien de l’imperi un territori molt menys unificat que els Estats que tenien a prop seu com França, Rússia o Espanya. En aquesta peculiar confederació de caràcter religiós cristià, l’emperador mai va aconseguir obtenir el control directe sobre els estats que oficialment regentava. El Sacre Imperi era un mosaic format per territoris autònoms o independents. L’emperador Josep II, pel qui Mozart va treballar, era un monarca molt il·lustrat. Com Frederic el Gran de Prússia era un músic amateur i va promoure mesures liberals com l’educació universal, l’eliminació de la censura, la fi de la servitud i la limitació de la pena de mort. Malgrat la guerra amb l’imperi turc, causant de moltes penúries financeres incloses les del propi Mozart, es pot considerar un dels primers impulsors de l’Estat de dret i de les llibertats civils.

En aquest entorn, Mozart va poder deixar de servir el bisbe Colloredo de Salzburg, en qualitat de servent domèstic, i iniciar una exitosa carrera a Viena com un aclamat compositor i virtuós pianista. A diferència de Bach, lligat al servei de l’església de Sant Tomàs de Leipzig fins la seva mort, Mozart sí va gaudir d’independència econòmica i artística en un incipient mercat musical. Malgrat alguns falsos estereotips, els seus ingressos econòmics eren considerablement alts i molt superiors a la mitjana de la seva època. De manera similar, el sou de Haydn incrementa espectacularment quan abandona el servei del comte Esterhazy en motiu de la seva mort, i passa a estrenar les simfonies londinenques a la capital britànica. L’increment dels ingressos va ser espectacular. La possibilitat de programar concerts públics amb peces pròpies i recaptant el taquillatge de l’entrada, la venda de les obres als editors musicals, les classes i les comandes musicals varen oferir nous camins d’autonomia artística i progrés abans desconeguts. Pocs anys més tard, Beethoven gaudiria d’independència artística total a Viena gràcies a aquests mitjans. L’avanç de la tecnologia, amb l’aparició del piano modern, també va permetre l’expansió del mercat disponible i l’augment de la demanda de serveis musicals. Amb un so molt més potent i contrastat que el del clave, Mozart i Beethoven li dedicarien moltes sonates i obres concertants. El modern piano permetia oferir concerts a audiències més nombroses, augmentant els ingressos, i la seva introducció a les llars privades assegurava també una demanda addicional d’obres per aquest instrument.

Viena era la capital d’un Sacre Imperi format per 1.800 territoris independents, cada un amb la seva orquestra, teatre d’òpera, músics, literats i científics. Contràriament, l’actual Unió Europea només té 27 països membres. Entre aquests, són els del sud (inclosa França) els més irresponsables, infractors de directives i culpables que el projecte comú trontolli i pugui fracassar. Són França i la seva (mala) còpia espanyola els Estats més centralistes i jacobins, els que menys participen de la fragmentació política original del Sacre Imperi. L’expansió dels mercats i la divisió política varen permetre que el fill d’un jardiner (Gluck), el fill d’un manyà (Haydn), el nét d’un enquadernador (Mozart) i el fill d’un alcohòlic maltractador (Beethoven) es convertissin en empresaris musicals i gegants de la música universal. A les portes d’una gran crisi econòmica, s’ha de lluitar per avançar en la fragmentació política i la consolidació del mercat comú europeu. En depèn la prosperitat de les futures generacions.