Recaptar poc, gastar bé

En les circumstàncies actuals, tot apunta a una propera reforma fiscal i un increment dels impostos. Que no es pot sostenir un Estat del benestar de primera categoria amb impostos de tercera, o que Espanya recapta menys que la mitjana de països de la Unió Europea són arguments repetits ad nauseam per tots els polítics amb representació parlamentària. El president del govern, Pedro Sánchez, veu inevitable l’ajust fiscal, sense donar massa detalls de per on anirà l’augment de la recaptació impositiva. A Catalunya, cal recordar-lo, celebrem el Dia de l’Alliberament Fiscal el 6 de juliol. La població ocupada dedica 190 dies de l’any a treballar íntegrament per l’administració pública i sostenir les estructures de l’Estat. Els 175 dies restants els dedica a cobrir les seves necessitats particulars en funció de les valoracions pròpies. 102 dies de treball anual corresponen al pagament de les cotitzacions socials totals, 44 dies a l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF), 27 dies a l’Impost sobre el Valor Afegit (IVA), 11 a impostos especials (tabac, alcohol, hidrocarburs i electricitat), i 6 a altres gravàmens com l’Impost sobre Béns Immobles (IBI), Patrimoni, Transmissions Patrimonials, Actes Jurídics Documentats, impostos sobre begudes ensucrades envasades, emissions de vehicles de tracció mecànica, etc. etc. Un salari brut total de 31.500 euros anuals, inclosa la contribució de l’empresari a la Seguretat Social, es converteixen en 16.000 euros nets. En termes mensuals, 2.250 euros bruts es converteixen en només 1.143 euros nets. I un treballador o treballadora només disposa del 50% del sou brut per al consum o estalvi personal.

Si considerem un ciutadà que comença a treballar als 25 anys i que es jubila als 65, haurà dedicat 20 anys de sou a pagar impostos des que entra al mercat de treball fins que mor. Per tant, fins als 45 anys d’edat no s’alliberaria del pagament d’impostos. Cal tenir present la situació de partida, perquè ens dóna la impressió que moltes persones, quan es parla del pagament d’impostos, pensen en els impostos que pagarà el veí i mai en els propis. De manera semblant, massa individus, quan es parla de l’increment de la despesa i ajuts públics, pensa en els beneficis propis que gaudirà en primera persona i mai en els del veí. Com deia l’economista francès Frederic Bastiat, l’Estat és la gran ficció pel qual tot el món tracta de viure a costa dels altres. Quan es tracta d’impostos, es tendeix a pensar que ja els pagarà el veí. I en matèria de subsidis, es pensa just el contrari. La realitat, però, no és tan senzilla. Al final, la població es divideix en dues classes socials diferents. En primer lloc, hi ha els pagadors nets d’impostos, que contribueixen al sistema amb el pagament de gravàmens. I els altres són beneficiaris, que reben una quantia superior a la que paguen.

En termes d’eficiència, els impostos sobre el consum són els que menys distorsió provoquen sobre l’activitat econòmica, mentre que els impostos més distorsionants són els que recauen sobre les cotitzacions socials i les rendes del capital. Per això és previsible un augment de l’IVA, tant pel que fa al tipus impositiu general, del 21%, com pel que fa a treure activitats gravades al tipus reduït del 10% i passar-les al normal. El marge per incrementar la recaptació, mitjançant l’IVA, és força important. Ara hi ha nombroses exempcions i bonificacions que redueixen la càrrega tributària del contribuent. Aquests beneficis converteixen el sistema fiscal en un formatge gruyère ple de forats. Sembla que el formatge és molt gran, però realment està foradat per dins. L’eliminació de beneficis fiscals i l’increment del tipus impositiu efectiu de l’IVA presenten un important efecte potencial en la recaptació d’impostos. Alguns estudis parlen d’increments situats entre els 40.000 i 50.000 milions d’euros. En termes d’IRPF, els beneficis fiscals -reduccions, deduccions i exempcions- s’estimen en 15.000 milions, i en matèria d’Impostos de Societats 4.000 milions. També s’hauria de considerar recuperar un IVA del 33% sobre articles de luxe, com ja va existir fins l’any 1986. Els tràmits administratius amb un tipus general d’IVA i un específic pel luxe es simplificarien bastant. Actualment, el temps que perd l’empresa espanyola en tasques relacionades amb la gestió d’impostos és de 155 hores, mentre que a Estònia, amb un sistema fiscal molt interessant, no suposa ni una tercera part.

També la desigualtat de renda és menor als països europeus on els impostos indirectes (IVA) són més alts i les cotitzacions socials més baixes. La tributació per IVA és la que menys distorsiona l’activitat econòmica, i té més potencial per obtenir recursos públics que després, mitjançant les prestacions, podran combatre la desigualtat. És un error voler redistribuir la renda mitjançant impostos. La correcció de les desigualtats s’ha de fer mitjançant el disseny del conjunt de transferències públiques. És aquí on els polítics tenen un major camp per recórrer perquè les capes més vulnerables de la societat siguin les més beneficiades per l’Estat del benestar. Mentre Suècia redueix la pobresa en un 59%, Dinamarca en un 57% i Irlanda en el 53%, Itàlia i Espanya tenen un índex de reducció de la pobresa inferior al 20%. Irlanda només recapta el 22,8% del PIB en impostos, molt menys que Espanya (39,1% del PIB), però redistribueix més renda que Espanya i redueix més la desigualtat. Exactament, Irlanda redueix la desigualtat en 27 punts Gini (de 58 a 31), mentre que Espanya només ho fa en 18 punts Gini (de 53 a 35). Irlanda ens torna a recordar, per tant, que un sistema impositiu menys extractiu i distorsionant que el d’Espanya permet reduir més la pobresa i les desigualtats. No és incompatible, per tant, recaptar poc, gastar menys però gastar bé, i redistribuir més.

L’exemple holandès

Finalment, aquesta setmana hem aconseguit conèixer el contingut de l’acord de les ajudes econòmiques de la Unió Europea (UE) als països més afectats per la covid-19. La UE destinarà 750.000 milions d’euros, 390.000 milions en transferències directes i 360.000 milions en crèdits condicionats. Pel que fa a Espanya, la xifra s’enfila a 140.000 milions, el segon país més beneficiat, 72.700 milions en ajudes directes i 67.300 milions en préstecs. Malgrat les paraules triomfals de Pedro Sánchez, congratulant-se de l’acord assolit, Espanya volia més. Concretament, volia 2 euros de donacions per cada euro de préstec. Al final, però, la relació ha estat pràcticament 1:1. I és que els anomenats països frugals (Holanda, Àustria, Suècia, Dinamarca i Finlàndia) han influït en el contingut de l’acord, partidaris com són d’ajudar els països més afectats però no sense condicions. És lògic que així sigui. Cal pensar que els Països Baixos (independitzats d’Espanya, per cert, des de l’any 1568, encara que algunes autoritats semblin haver-lo oblidat) tenen el mateix pes de despesa pública que Espanya en relació al PIB, el 41,9%. La despesa pública dels dos països, en termes relatius, és exactament la mateixa. De cada 100 euros produïts, el sector públic se n’apropia i en gasta 42 euros. La diferència ve pel cantó dels ingressos públics. El pes de la recaptació d’impostos al país de Rembrandt i van Gogh és del 43,6% del PIB, mentre que aquí és només del 39,1%. Mentre que a Holanda gasten menys del que produeixen, acreditant un superàvit fiscal de l’1,7% del PIB i un deute públic de només el 48,6%, Espanya sempre estira més el braç que la màniga i gasta per sobre de les seves possibilitats. El darrer dèficit fiscal és del 2,8% del PIB i el deute públic de 2019 equival al 95,5%. Aquest any es descontrolarà a més del 120% del PIB. És lògic que el govern liderat pel liberal Mark Rutte no vulgui que els impostos pagats pels holandesos siguin dilapidats a Espanya. És normal que defensi una ajuda condicionada a reformes urgents.

¿I quines són les condicions reclamades pel conjunt de països frugals que s’introdueixen a l’articulat de l’acord, i que es concreten en l’anomenat “fre d’emergència”? Bàsicament, assegurar la sostenibilitat del sistema de pensions i millorar el funcionament del mercat de treball. Les pensions a Espanya, en un sistema de repartiment laminat per la involució demogràfica, no només suposen la partida més important de despesa als pressupostos de l’Estat amb una xifra superior als 140.000 milions d’euros anuals. Els escassos 2 treballadors ocupats actuals no arriben a poder pagar la jubilació d’1 pensionista, generant un dèficit anual de 20.000 milions. En menys de 30 anys, el desequilibri serà de 60.000 milions. Els governs opten per reduir pensions, posposar l’edat de jubilació i/o incrementar unes ja elevadíssimes cotitzacions socials. És el que s’ha fet i es continuarà fent. Recordem que la Seguretat Social està pagant ara en jubilacions entre 1,5 i 2 euros per cada euro cotitzat. Recordem també que l’any 1984 la base reguladora de la pensió es calculava amb els darrers 2 anys de salari i que amb 8 anys s’accedia a la pensió màxima, als 65 anys. A partir del 2027, l’edat de jubilació passa als 67 anys, la base reguladora augmenta a 25 anys i es requeriran 37 anys cotitzats per accedir a una pensió màxima… que s’haurà reduït a renda de subsistència. D’on no n’hi ha no en raja, i ens hem de mentalitzar que l’any 2050 només hi haurà 1 treballador per contribuir a la jubilació d’1 pensionista. Si multipliquen el percentatge de contingències comunes (23,6% de l’empresa + 4,7% del treballador) pel salari mitjà actual veuran que dóna un resultat inferior a 650 euros. Aquesta seria, aproximadament, la jubilació mitjana de l’any 2050. Quin sentit té haver de treballar i cotitzar tota la vida per accedir a la vellesa a una renda de subsistència tan baixa? I quins són els incentius per formar-se i treballar, quan l’Estat ja promet una renda bàsica i universal per tothom? Es pot fonamentar la prosperitat d’un país en la manca de treball i el subsidi generalitzat? Amb quina legitimitat pot Espanya estar sempre mendicant ajuts i rescats a Europa? El govern espanyol hauria de demanar menys subsidis i arremangar-se per reformar el sistema públic de pensions, complementant-lo amb estalvi privat i incentivant els plans d’empresa.  

Pel que fa al mercat de treball, l’atur mitjà d’Holanda és inferior al 4%, mentre que a Espanya supera el 15%. Els holandesos funcionen amb plena ocupació i nosaltres amb molt atur. El mercat de treball espanyol és enormement disfuncional i origina aturs estructurals d’escàndol que cap govern és capaç de redreçar. La baixa ocupació, amb registres de productivitat insuficients, és un càncer permanent de l’economia espanyola que ennegreix qualsevol esperança de millora. La quota mínima dels autònoms és aquí de 286,15 euros mensuals. Massa diners per qui no factura o ven menys. En canvi, la quota a Holanda és de només 50 euros… anuals! A Alemanya, si la facturació no supera els 1.700 euros, no es paga la quota. I al país veí de Portugal ni existeix. També els empresaris espanyols es troben a la part més alta del rànquing europeu d’aportacions a la Seguretat Social, amb un tipus de cotització del 23,6% per contingències comunes. És evident que castigar tant la creació de riquesa i ocupació acaba generant pobresa i atur. L’acord d’aquesta ajuda condicionada no és una mala notícia per Espanya. Però seguir l’exemple holandès seria molt millor encara.  

El regne de Déu i la llibertat

Qui no ha llegit novel·les, com L’illa del tresor, de Robert Louis Stevenson? Qui no s’ha submergit alguna vegada en aventures trepidants a la recerca d’algun tresor meravellós amagat en un lloc desconegut i llunyà? El text evangèlic (Mt 13, 44-52) presenta dues breus paràboles de Jesús amb un mateix missatge. Aquest tresor és el regne de Déu. I quan algú el descobreix ho deixa tot per aconseguir-lo. Talment com un tresor amagat en un camp. L’home que el troba ven tot el que té i compra el camp per quedar-se amb el tresor. O com un mercader de perles que quan en troba una de gran valor ven tot el que té i la compra. Crida l’atenció, en primer lloc, que el regne de Déu no és plenament visible, sinó que el tresor queda enterrat en el camp. Possiblement es pot interpretar en el sentit que el poble jueu havia farcit l’aliança primitiva de Jahvè amb capes i capes de lleis i preceptes humans. Tants formalismes i normes a seguir acaben asfixiant la veritat i fent que el regne es converteixi en inaccessible.

En segon lloc, notem que adquirir el tresor no és gratuït ni està mancat de cert risc. S’ha de vendre tot el que un té per adquirir-lo i segurament canviar l’estil de vida. Això no és fàcil. Implica renunciar a certeses i comoditats, abandonant la zona de comfort de manera probablement permanent. Sant Francesc d’Assís, conegut comil poverello d’Assisi, va trencar de mala manera amb el seu pare Pietro i el seu negoci reeixit com a mercader de teles. El refús i desinterès per la riquesa, abraçant la pobresa més radical, el porta a una vida completament diferent a l’esperada en algú del seu llinatge i posició. Això és molt difícil d’entendre amb la lògica mundana. Mutatis mutandis, quelcom semblant podem dir d’Ignasi de Loiola, el sant penitent de nostra Cova. Els onze mesos que passà a Manresa suposen un replantejament total de la seva vida, deixant enrere les vanitats mundanes per servir Jesús i contribuir a la construcció del seu regne.

Notem finalment que aquesta paràbola pressuposa l’existència implícita del lliure mercat i de l’intercanvi voluntari. Sense frau ni engany, el comprador adquireix la propietat del bé. Què hauria passat en un règim comunista? Doncs que el propietari de tot és l’Estat i que qualsevol intercanvi és un robatori a la propietat pública durament castigat. Per això la manca de llibertat és incompatible amb el regne de Déu.

Reforma fiscal

Pedro Sánchez ha defensat en seu parlamentària la necessitat d’una reforma fiscal. Ja sabem que en aquesta vida només hi ha dues certeses i una és el pagament d’impostos. L’altra és la mort. Queden molt lluny els dies de Samuel, el darrer jutge del poble d’Israel, aproximadament 1.100 anys abans de Crist. Com relata la Bíblia, el poble jueu va demanar a Samuel un rei, això és, un cap d’Estat. Abans, aquest poble tan singular s’autogovernava a través de jutges i líders religiosos. Amb la instauració de la monarquia hebrea, però, foren necessaris més càrrecs, funcionaris i noves institucions de poder. Samuel els va advertir que haurien de pagar impostos, com un 10% dels cereals del camp o del raïm de la vinya. També els confiscarien el 10% dels ramats, els fills haurien d’anar a la guerra i les filles servirien a la cort. Per tant, tenim clar que tot Estat genera unes despeses que s’han de cobrir amb impostos obligatoris. Sigui l’incipient Estat jueu de fa 3.000 anys o l’actual Estat espanyol. Si volem una sanitat i educació públiques, uns serveis socials o una renda universal, no hi ha altre remei que pagar molts impostos. Molts més que el 10% dels nostres ingressos. Perquè la factura és elevada i res és gratuït en aquest món. Com a molt podem discutir el tipus i la quantitat d’impostos. S’ha de pagar pel fruit del treball (IRPF) o pel consum (IVA)? Pels beneficis empresarials (impost de societats) o per la propietat immobiliària (IBI)? Per la mort d’un familiar (impost de successions) o per constituir una hipoteca (actes jurídics documentats)? Amb el temps, tendim a pagar per tot. Tampoc és el mateix pagar el 100% que el 50% de la base imposable, o el 10% que l’1%. En un règim comunista tot pertany a l’Estat, fins i tot la vida. A Espanya, els catalans paguem de mitjana més del 50% dels ingressos i celebrem el dia d’alliberament fiscal el 4 de juliol. I països més liberals, com Irlanda o Singapur, pateixen una càrrega fiscal molt inferior.

El sistema fiscal espanyol està mal construït i en temps de crisi els ingressos públics es desplomen i el dèficit es descontrola. Per exemple, en el període del 2007 al 2013, una caiguda del PIB del 5,1% va provocar una reducció dels ingressos del doble, un 10,6%. Per reduir el dèficit, l’any 2010 es va iniciar un cicle d’austeritat i retallades que debilitaren un estat del benestar ja feble. Tant Rodríguez Zapatero com Mariano Rajoy varen aprovar nous increments impositius, recaptant 51.000 milions més entre 2010 i 2013. La gran recessió del 2008 és poca cosa si la comparem amb la que just comença ara per la covid-19. La previsió de caiguda del PIB a Espanya aquest any supera el 14%, la més gran de tots els països de l’OCDE. El dèficit públic superarà el 10% del PIB i el govern ja parla de la reforma fiscal per augmentar la recaptació d’impostos. L’altra variable per atacar el dèficit és reduir la despesa pública, però aquesta és una discussió política que depèn de decisions discrecionals. Com diem, el sistema fiscal espanyol no compleix cap dels requisits desitjables. No és un sistema suficient, perquè no grava bases prou àmplies per finançar el sistema públic que tenim. No és un sistema equitatiu, perquè a igualtat de rendes no es paga el mateix. Les rendes del treball, per exemple, estan més maltractades que les rendes que provenen del capital. La Constitució espanyola proclama els principis d’igualtat i progressivitat a l’article 31.1. Les rendes elevades han de pagar un percentatge més alt que les rendes baixes. El sou mitjà a la lliga de futbol és de 2,5 milions d’euros i per sobre de 175.000 euros el tipus impositiu marginal de la renda és del 48% a Catalunya. Ara bé, vostès creuen que els futbolistes paguen quasi la meitat del seu sou a Hisenda? En tercer lloc, no és un sistema eficient perquè distorsiona el comportament de la gent. Un impost marginal sobre la renda tan elevat com el de Catalunya desincentiva el treball a partir d’un cert sou. En quart lloc, no és senzill administrativament. Només cal que ho preguntin als estudiants de l’assignatura de fiscalitat. I finalment, no és perceptible per la ciutadania. Es busca expressament que no puguem relacionar el que contribuïm amb el que rebem a canvi. I això no genera confiança ni sentiment de solidaritat.

Actualment, el 72% de la recaptació tributària correspon a la suma de l’IRPF (que suposa el 39% del total) i de l’IVA (que suposa el 33%). La resta de la recaptació correspon un 12% a l’impost de societats i un 11% als impostos especials, mentre que els altres impostos tenen un caràcter menor pel que fa al seu pes. El desequilibri pressupostari que causarà la covid-19 superarà previsiblement els 110.000 milions d’euros. Això vol dir que serà necessari un gran augments d’impostos i/o reduccions de despesa.  Per tant, no n’hi haurà prou, com diuen els polítics, en incrementar els impostos només als més rics i a les grans empreses. Aquest col·lectiu, a més d’influència política, té capacitat per eludir el pagament. La reforma fiscal significarà un augment impositiu al gruix de les rendes mitjanes en els impostos més importants, IRPF i IVA. Només així el govern pot fer caixa de manera significativa. Mentre Alemanya i Anglaterra redueixen l’impost al consum, Espanya pot incrementar properament tipus impositius i ampliar bases imposables. Sobre el consum i sobre la renda. Pagar més i en més circumstàncies. Molt lluny queden les paraules de José Luis Rodríguez Zapatero quan va afirmar que “abaixar impostos és d’esquerres”.

Catalunya, 1000 anys després

Ara fa exactament 1000 anys, Manresa ressorgia literalment de les cendres. Situada en terra de marca o de frontera, el cabdill sarraí al-Mansur va saquejar, incendiar i destruir Manresa, després d’haver fet el mateix a Barcelona. Era l’any 999 i el cabdill del califat de Còrdova moriria poc després, l’agost del 1002. El seu fill i successor Abd-al-Malik, però, tornaria a destruir Manresa l’any 1003. I els habitants que varen salvar la vida, fugint de la ciutat i amagant-se als boscos i muntanyes, reprengueren les tasques de reconstrucció de cases i esglésies. Destruïda per les ràtzies dels sarraïns, també s’inicià el repoblament de Manresa. Expliquen les cròniques oficials que el dia 15 de juliol de l’any 1020, ara fa 10 segles, vingueren a Manresa l’abat Oliba i la comtessa Ermessenda de Carcassona, vídua del comte Ramon Borrell, mare i tutora de Berenguer Ramon I, que tenia aleshores 14 anys i que també era aquell dia a la ciutat. Algú ha considerat, no sense raó, que Manresa es pot considerar la Covadonga dels països catalans. I és que quan les tropes d’al-Mansur sitiaven Barcelona, el comte Borrell va poder escapar de la ciutat comtal i amb altres barons es varen refugiar a la nostra ciutat, des d’on enviaren missatgers al Papa de Roma i demanaren ajut al rei de França. Així podem entendre la ràbia i ganes de revenja dels àrabs contra Manresa.

Oliba havia estat nomenat bisbe de Vic l’any 1018. La visita a Manresa, dos anys més tard, volia donar una empenta a la reconstrucció de la ciutat, encara malmesa de la devastació perpetrada pels sarraïns i reorganitzar l’estructura eclesial, centrada en el temple de Santa Maria, romànica aleshores i de tradició secular. En aquells moments, Catalunya, gràcies als intercanvis comercials i culturals, es començava a convertir en una zona privilegiada. L’any 967, quan el monjo Gerbert d’Aurillac, futur Papa Silvestre II, va voler estudiar el quadrivium (aritmètica, astronomia, geometria i música), anà a Vic i Ripoll per adquirir uns coneixements matemàtics encara desconeguts a la resta d’Europa. La figura de l’abat, bisbe i comte Oliba és gegantina. Com es diu a Episcopus, l’oratori musical de Valentí Miserachs amb lletra de Josep Ruaix, que descriu un diàleg imaginari entre Oliba i Torras i Bages, el prohom ens va fer avançar cap a un destí de pau i serenor gràcies a la seva saviesa i bondat.

Oliba va aconseguir dinamitzar l’economia al reforçar la institució de la propietat privada tot posant límits al poder il·limitat i a la violència arbitrària dels senyors feudals. Per poder fer front a les despeses de la guerra, cada cop més els senyors s’apropiaven dels excedents del camp i abusaven dels pagesos, fent servir el seu poder de coerció militar. Els pagesos, abans lliures, van esdevenir serfs i foren obligats a habitar el mas i a lliurar part de la seva producció i feina al noble, pagant tributs i censos. Les terres que treballaven van passar sovint a ser també propietat dels nobles. Oliba va impulsar el moviment de Pau i Treva a inicis del segle XI (Toluges del Rosselló, 1027), com a resposta a la violència perpetrada pels nobles feudals contra els pagesos i comerciants. El fre a l’extorsió feudal, de fet, és l’origen de les Corts Catalanes. La pau i treva de Déu prohibia les accions bèl·liques durant un temps determinat. Inicialment s’iniciava dissabte el vespre fins al final de diumenge. I posteriorment s’estengué la prohibició de les accions bèl·liques de dijous a diumenge. La protecció emparava els pagesos i els seus domicilis, sota pena d’excomunió. Al reduir la violència indiscriminada dels nobles i establir uns dies de treball productiu i intercanvi lliure, aconseguia molt més que una acció pacificadora. Aconseguia reactivar l’economia sense que això formés part dels seus plans o designis inicials.

1000 anys després de la reconstrucció de Manresa, segellada per l’abat i bisbe Oliba, la ciutat torna a lluitar contra un poderós enemic. Ara no són els exèrcits d’al-Mansur ni d’al-Malik, sinó les onades infeccioses d’un enemic invisible anomenat coronavirus. Ara, com abans, és inútil demanar ajuda al Papa de Roma o al rei de França. Els ajuts externs no varen venir. Ara esperem potser que, a nivell internacional, els científics puguin trobar una vacuna contra el virus. No serà una tasca fàcil ni immediata. Però no esperem que l’esquer golut de la renda bàsica universal o ingrés mínim garantit per l’Estat sigui la solució a la crisi econòmica que tot just comença. Perquè no ho serà. La subvenció de la pobresa mai erradica la pobresa, sinó que en crea més encara. Per vèncer la pobresa hem de generar activitat econòmica amb innovació i creativitat empresarial. La Manresa de l’abat Oliba tenia una part de la població incapaç de valdre’s per si mateixa, atesa per la beneficència i la caritat. Ara tindrem una creixent proporció de la societat en pobresa estructural que dependrà de l’Estat. La Manresa pròspera posterior a l’abat Oliba tenia una categoria de ciutadans, anomenats habitants, que gaudien d’exempcions d’impostos per haver-se instal·lat a la ciutat atrets per les crides que feia el govern municipal (Manresa medieval, Marc Torras i Serra, p. 206). El període d’exempció podia ser de 5, 10, 15 anys o més i després ja passaven a pagar tots els impostos, però podent desenvolupar càrrecs públics. Ja hem defensat moltes vegades que ara calen rebaixes impositives per sortir de la crisi. Malauradament, el govern de Pedro Sánchez prepara l’anomenada reforma fiscal, que suposarà un increment massiu i generalitzat dels impostos a pagar. 1000 anys després de la restauració de la ciutat, ens cal un nou abat Oliba que impulsi la refundació de la nova Manresa i Catalunya del segle XXI.