Responsabilitat Social Corporativa

La crisi continua provocant estralls en la nostra societat. En el primer semestre d’aquest any, 6 de cada 10 empreses han patit dèficits de liquiditat i rendibilitat. Les vendes cauen en picat, però les despeses es mantenen força inflexibles a la baixa i apareixen les pèrdues. Amb les últimes dades del Banc d’Espanya, el 58% de les empreses han presentat pèrdues d’explotació. L’evolució ha estat, fins i tot, pitjor en sectors com el comerç, la indústria i l’hostaleria, amb percentatges propers al 65%. Els sectors que millor resisteixen són els de telecomunicacions, informàtica i energia. Com a conseqüència d’això, el percentatge d’empreses que ha destruït ocupació en el primer semestre s’ha incrementat un 48,5%. Són dades esfereïdores que indiquen que una de cada dues empreses ha destruït llocs de treball. A aquesta situació interna de les empreses tan feble i dolenta, s’hi sumen atacs externs provinents d’una ideologia contrària al lliure mercat i a la lliure iniciativa empresarial. Les presumpcions són que no es pot confiar en la llibertat individual i econòmica per trobar solucions a aquests problemes i que s’han d’aplicar mètodes polítics d’arrel col·lectivista, augmentant l’activisme intrusiu del govern. Demonitzant el lucre i l’obtenció del benefici, s’exigeix a l’empresa una responsabilitat social corporativa creixent en la resolució de tot tipus de problemes mediambientals i socials, entre molts altres. La idea subjacent passa per obligar l’empresa a dedicar els seus recursos no a l’assoliment dels legítims objectius dels propietaris ni tampoc dels treballadors cooperativistes, sinó a la satisfacció dels objectius d’altres grups d’interès aliens a l’empresa com proveïdors, comunitat local, sector públic, grups ecologistes… 

L’elitista Fòrum de Davos, que es reuneix cada any en aquesta localitat suïssa, acaba de publicar un informe (Measuring stakeholder capitalism), on estableix els indicadors i la mètrica d’un sistema en el què els objectius dels accionistes de l’empresa són substituïts pels d’altres col·lectius. L’essència d’aquest nou tipus de capitalisme consisteix a obligar totes i cadascuna de les empreses a complir un conjunt de propòsits que no són compartits pels propietaris, sinó que els són imposats per una autoritat externa. En el límit, les empreses es convertirien en entitats productives responsables de complir els objectius i els criteris articulats en un pla elaborat per organismes externs als quals han de subordinar-se i obeir servilment. L’economista austríac Ludwig von Mises, que aquesta setmana hauria complert 139 anys, ho descriu a la seva obra Govern Omnipotent (1944), fent referència al règim nazista alemany. El model feixista del Tercer Reich mantenia nominalment la propietat privada dels mitjans de producció, però el govern ordenava als administradors empresarials què i com produir, a qui comprar i a quins preus i a qui vendre i a quins preus. El govern també fixava els salaris i deia als treballadors on havien de treballar. En aquesta situació, el lliure mercat és una farsa. Tots els preus, salaris i tipus d’interès són fixats per l’autoritat central. En el límit, significa no només la pèrdua de la racionalitat econòmica i l’eliminació del mercat competitiu, sinó també la pèrdua de la llibertat individual i econòmica.

Les empreses, per definició, s’adapten a l’entorn en el qual operen. Enquestes realitzades per la RepTrack Company mostren que la percepció que els consumidors espanyols tenen de les grans corporacions ha millorat notablement amb la implicació i col·laboració directa demostrada per aquestes en l’emergència sanitària de la covid. Aquesta tendència positiva en les percepcions socials de l’empresa es reprodueix en altres països europeus. Conjuntament amb aquestes expectatives, apareixen també grans oportunitats. La urgència amb la què moltes empreses s’han adaptat al teletreball demostra una destacada capacitat de canvi i adaptació a les noves circumstàncies. ¿Per què tornar a la vella normalitat presencial, incrementant el risc de contagi i provocant tensions mediambientals? Les reunions de treball virtuals han demostrat la seva eficàcia, racionalitzant la gestió, reduint temps de treball improductius, i tot amb una absoluta seguretat sanitària i eliminant desplaçaments amb vehicles contaminants.

A l’empresa, més que exigir-li objectius imposats per grups aliens que no li són propis, cal demanar-li l’estricta aplicació de l’ètica en totes les seves activitats: en la gestió, el servei que ofereix, la qualitat del producte, i l’honradesa en totes les seves relacions internes i externes. Més que posar l’èmfasi en la responsabilitat social corporativa, s’ha de prioritzar el comportament socialment responsable de l’empresa, l’honradesa corporativa, el respecte a les lleis i al medi ambient, el compliment de les obligacions fiscals i els compromisos amb els seus clients, proveïdors i treballadors, així com la transparència informativa i comptable. I exactament els mateixos criteris s’haurien d’aplicar a tots els agents econòmics i socials, incloent naturalment les autoritats governamentals i òrgans de poder.

La vacuna contra la covid

La covid-19 va sorprendre Espanya el març passat i, sis mesos més tard, continua fent-ho, sent Madrid la ciutat que capitalitza el desgavell i el desastre en la gestió política i sanitària. Espanya és el país europeu que pitjor va entrar a la pandèmia, el que ha recaigut amb més contagis relatius i el que presenta pitjors expectatives. No hi ha un altre exemple ni soci comunitari on puguin comparar-se les estadístiques de contagis, morts, personal sanitari malalt, ancians morts, depressió econòmica, tancament d’empreses, atur, descontrol del deute, assistencialisme promès però no complert, ERTEs no cobrats, diferències socials creixents, esfondraments borsaris i repunt dels contagis. El confinament ha resultat tan desastrós com el desconfinament. I és que en aquest país es mescla massa la política amb la ciència. Les autoritats polítiques s’haurien d’abstenir d’intervenir en ciència i investigació. Però potser hi ha una excepció de la que voldríem parlar avui. I és que no podem oblidar que les patents, sobre fàrmacs i vacunes, són drets exclusius concedits per l’Estat als investigadors, que explotaran comercialment el producte durant vint anys sense competència. La creació d’aquest monopoli legal encareix el preu del fàrmac, fet que beneficia la indústria farmacèutica, però perjudica els usuaris i també el propi Estat, que veu incrementada la despesa sanitària per aquest motiu.

Són moltes les esperances que s’han posat en la fabricació i distribució massiva d’una vacuna. El passat 18 de març, quan Espanya només portava cinc dies en estat d’alarma, es va propagar una notícia que assegurava que la vacuna xinesa estava al caure. I des d’aleshores hem llegit la mateixa notícia innombrables vegades. Malauradament, no és tan fàcil. Fins ara, la humanitat no ha desenvolupat una vacuna completament efectiva contra un virus de la família del SARS-CoV-2. I les vacunes solen tardar un mínim entre 3 i 5 anys per desenvolupar-se. La cursa per la vacuna és un dels projectes científics més important de l’actualitat, que mobilitza els recursos públics de governs, universitats i empreses privades. Els epidemiòlegs expliquen que no totes les vacunes són iguals. Algunes, com la del xarampió, té efectes beneficiosos gairebé de per vida amb poca dosi. D’altres, en canvi, com la de la grip, presenta beneficis limitats només per una temporada. Encara no sabem de quin tipus serà la de la covid, tot i que sembla probable que sigui semblant a la de la grip. Tampoc sabem quant temps durarà la immunitat que proporcionarà.

A nivell mundial, la malaltia suma més de 32 milions d’infectats i quasi 1 milió de víctimes mortals a dates d’ara. Els tractaments farmacològics, utilitzant antivírics i antiinflamatoris, estan reduint la taxa de letalitat del virus. Però els epidemiòlegs situen entre el 60% i el 70% la població que necessita ser immune per aconseguir la immunitat de grup. I donat que la taxa de seroprevalença, amb dades del Ministeri de Sanitat, és només del 5,2%, estem molt lluny de la immunitat col·lectiva i, per tant, la vacuna es fa del tot necessària. Una variable molt important que s’hauria de discutir a l’avançada és el preu de la futura vacuna i dels fàrmacs anticovid. A l’informe de l’OMS sobre l’accés al tractament per Hepatitis C, per exemple, es presenten diferents preus del sofosbuvir i el daclastavir. I les diferències són molt notables en funció dels països on estigui vigent la patent, que encareix extraordinàriament el fàrmac, o els països amb accés a medicaments genèrics. A Egipte, per exemple, on no es va concedir la patent, el preu del tractament trimestral amb sofosbuvir va ser de 153 $, mentre que el daclastavir s’adquiria per només 21 $. Amb aquests preus, més de 650.000 pacients varen rebre tractament.

La concessió de patents, en canvi, encareix el preu i dificulta l’accés als medicaments. Pel que fa a Espanya, un estudi de Swathi Iyengar i altres experts de l’OMS estimen un preu mitjà de 55.723 $ amb un descompte del 23%. Si considerem que el pressupost sanitari total ha estat limitat per les restriccions del programa d’estabilitat, l’increment de la despesa farmacèutica només es pot sostenir reduint altres partides de l’atenció sanitària. Molt destacadament, la remuneració dels professionals de la salut, que es queixen del sou i la precarietat laboral que pateixen. Pel que fa al preu de la vacuna contra la covid, les diferències són molt notables entre la de la nord-americana Moderna (entre 42 i 50 euros) i la britànica d’Oxford (cost de producció de 2,5 euros). La Comissió Europea hauria de signar compromisos anticipats de mercat amb les empreses que tinguin capacitat per produir i distribuir la vacuna a gran escala. Bona part de la investigació necessària per desenvolupar la vacuna o els nous fàrmacs està públicament subvencionada i, per tant, provenen en últim terme de tots els contribuents. La Comissió també ha constituït un organisme de prestació d’assistència urgent (Emergency Support Instrument) dotat amb un pressupost de 2.700 milions d’euros per cobrir els costos inicials de desenvolupament i producció de la vacuna. Hem d’aprendre, per tal de no tornar a repetir, les doloroses lliçons del desigual accés en el tractament de malalties com la Sida o l’Ebola. En canvi, la inexistència de patents en la vacuna de la meningitis va permetre desenvolupar-la per només 40 cèntims la dosi. Aquest és el camí a seguir en el cas de la covid. Ningú s’hauria de poder apropiar la futura vacuna. Aquesta ha de ser accessible sense privilegis de monopoli. Començant pels treballadors sanitaris i les persones vulnerables, i seguint per tothom en el món.

Sofismes econòmics

Aquesta setmana, el ministre de Seguretat Social, José Luis Escrivá, ha anunciat un pla per estimular l’endarreriment voluntari de la jubilació. Es tracta, per tant, de continuar treballant més enllà dels 65 anys (67 anys a partir del 2027). La ministra de Treball, Yolanda Díaz, ha respost que allargar l’edat de jubilació dificulta l’entrada dels joves al mercat laboral i, per tant, incrementa encara més l’atur. Quin dels dos ministres té raó? Permetre que els treballadors experimentats continuïn treballant perjudica realment els joves, com diu la ministra Díaz? La resposta és que no i explicarem el perquè. L’error que comet la ministra és considerar que el nombre de treballadors és fix. En economia s’anomena la fal·làcia de la quantitat fixa de treball. La idea que la quantitat de treball està determinada exògenament constitueix un dels errors més estudiats i, no obstant això, es repeteix una i altra vegada en moltes de les propostes de les polítiques d’ocupació. En un estudi de René Böheim (Universitat de Linz, Àustria) s’estudien els efectes de la jubilació anticipada sobre l’ocupació juvenil. I els resultats són molt clars. L’evidència empírica subratlla una correlació positiva entre l’ocupació dels joves i la de la gent gran, refutant l’opinió que més llocs de treball per a la gent gran redueixen la possibilitat dels joves de trobar una feina. El motiu és que molts treballs no són intercanviables. Les característiques que ofereix la mà d’obra més jove són molt diferents de les que tenen els grans, en termes de formació, experiència, productivitat, actitud, competències digitals, etc. Això fa que la sortida d’un treballador de més edat no influeixi en la contractació d’un de jove. De manera similar, és un error dir que els immigrants ens roben els llocs de treball i que la seva repatriació disminuiria el problema de l’atur. I és igualment un error defensar que s’ha de repartir el treball entre tota la població activa i que reduint la jornada de treball millorarien les oportunitats d’ocupació dels aturats. Els fets ho demostren. Ni a l’Alemanya de 1980, on es va intentar reduir la jornada de treball mitjançant la negociació col·lectiva, ni a la França de finals de 1990, on es va imposar la reducció per llei, s’ha observat mai que aquesta mesura produís un augment de l’ocupació.

El treball experimentat i el d’un jove no són substitutius (el jove no substitueix el gran), sinó complementaris (el treball dels grans contribueix a generar ocupació juvenil i viceversa). I és així per dos motius bàsics. El primer és que les pensions de jubilació es paguen amb les cotitzacions dels ocupats. Per tant, allargar l’edat de jubilació redueix la pressió fiscal i contribueix a disminuir el nombre de persones inactives (o augmentar el nombre de persones actives). La menor pressió fiscal significa que augmenta la renda disponible i la capacitat de consum (i estalvi) de les famílies. I l’augment de la despesa contribuirà, havent més treballadors actius, a un increment de l’ocupació i la producció. Per tant, oli en un llum. El segon motiu té relació amb el consum addicional que realitzaran els treballadors experimentats que no es jubilen. La seva demanda es traduirà en nous llocs de treball que podran ser coberts pels joves que entren al mercat laboral. En altres paraules, quan un treballador experimentat es jubila, el seu lloc de treball no sempre és perfectament substituïble per un treballador jove, ja que les seves capacitats i qualificacions professionals són diferents.

Posem un exemple que ajudarà a clarificar-lo. Suposem una situació on un treballador jove produeix 100 hamburgueses al mes i el treballador gran fabrica mensualment un cotxe. El jove utilitza 40 hamburgueses per alimentar-se ell mateix i intercanvia les 60 hamburgueses restants pel cotxe. El treballador gran, per tant, obté 60 hamburgueses a canvi del cotxe. Ara, suposem que el treballador gran es prejubila. En aquest cas, continua cobrant 60 hamburgueses en forma de pensió de jubilació, però la producció del cotxe desapareix. Per tant, ara el jove està obligat a pagar un impost de 60 hamburgueses i autoconsumeix les 40 hamburgueses restants, però es queda sense cotxe. La societat no produeix el mateix que abans amb diferents treballadors, sinó que produeix menys i, per tant, la societat és globalment més pobra. I els resultats encara poden empitjorar més. I és que si per produir hamburgueses és necessari desplaçar-se al treball amb cotxe, la reducció de la producció d’automòbils també farà caure per aquesta via la producció d’hamburgueses. En altres paraules, les relacions de complementarietat entre la producció dels més grans i la dels més joves fa que es necessitin mútuament. L’una necessita de l’altra i a l’inrevés.

A més, les probabilitats que les dues generacions siguin substituïbles es redueixen a mesura que els canvis tecnològics avancen més ràpid. En el cas dels treballadors més grans, l’incentiu a la formació en noves tecnologies és molt baix, ja que estan a prop de la jubilació, mentre que els joves rendibilitzaran la seva millor formació tecnològica amb millors salaris al llarg de tota la seva carrera laboral. Això amplia el diferencial d’especialització dins la divisió social del treball i fa que la mà d’obra cada vegada sigui menys intercanviable. En definitiva i concloent, seria un error greu, just quan el sistema públic de pensions apunta a la fallida, pretendre crear ocupació mitjançant jubilacions anticipades.

Els inconvenients de la fusió

A les portes del nou curs escolar, CaixaBank i Bankia han anunciat una possible fusió que es podria concretar en les properes setmanes. El resultat pot ser una entitat amb actius superiors als 650.000 milions d’euros (equivalents al 55% del PIB d’Espanya), que el situaria com el primer banc del país. CaixaBank té 4.460 oficines i 35.600 treballadors, mentre que Bankia compta amb 2.270 sucursals i 16.000 ocupats en nòmina. Recordem que Bankia va ser indegudament rescatada amb càrrec als contribuents amb una factura superior als 24.000 milions d’euros. Per aquest motiu, l’Estat és el màxim accionista de l’entitat presidida per José Ignacio Goirigolzarri i manté el control sobre el 62% del capital. Donat que el valor de CaixaBank triplica el de Bankia, el primer accionista de la nova entitat seria la Fundació la Caixa, amb el 30% del capital, seguida de l’Estat, amb el 15%. CaixaBank i Bankia ja varen tantejar una fusió l’any 2012, quan el manresà Isidre Fainé i Rodrigo Rato eren els presidents, però l’operació no va tenir èxit. Ara, a la cúpula de l’entitat resultant s’hi perfilen Goirigolzarri com a president i Gortázar com a conseller delegat. Fa temps que bufen vents de fusions bancàries. Luis de Guindos, l’ex ministre d’economia popular i ara vicepresident del Banc Central Europeu ha recomenat fusions bancàries per redreçar la seva escassa rendibilitat i reduir costos en un context de crisi generalitzada. També Nadia Calviño, vicepresidenta del govern que controla el Frob, i el Banc d’Espanya han defensat aquesta fusió. Calviño va prioritzar maximitzar el valor de la participació de l’Estat dins l’entitat. En una línia similar, el ministre de Consum, Alberto Garzón, defensa que l’Estat es mantingui dins de la nova entitat per fer créixer la llavor d’un banc públic.

La realitat és que l’activitat bancària s’està digitalitzant creixentment, de manera que el sector ha de reconvertir un model de negoci basat en l’atenció presencial a un fonamentat en els serveis online. Això, és clar, implica tancar massivament oficines i acomiadar molts treballadors. En aquest sentit, Bankia i Caixabank són dos dels bancs que necessiten un major ajust d’oficines i plantilles. Si comparem, l’entitat fusionada tindrà 51.600 empleats (30.000 el BBVA i 27.000 el Santander) i 6.730 oficines (3.200 el Santander i 2.700 el BBVA). Les diferències, per tant, són notables. I la fusió contribuirà a una racionalització del negoci i a disminuir els costos de personal. La contrapartida, naturalment, serà la pèrdua de molts llocs de treball. L’anunci de la fusió va ser ben rebuda a les borses, amb fortes revaloritzacions de les accions. Un indici que l’incipient idil·li permetrà, si es consolida, millorar les rendibilitats del capital i els llustrosos emoluments dels directius, però a costa, insistim, d’acomiadar treballadors.

En segon lloc, el grau de concentració i de monopoli dins el sector bancari espanyol augmentarà. En un sector amb barreres d’entrada insalvables (tot operador bancari necessita el vistiplau o plàcet de les autoritats governamentals), la fusió disminuirà el grau de competència. I menys competència bancària interna es traduirà en comissions i interessos a pagar més elevats. De nou, això millorarà els comptes d’explotació de les entitats financeres, però a costa dels usuaris, famílies i empreses. És curiós observar com l’Estat pateix, d’alguna manera, la síndrome de Münchhausen. Aquesta és una alteració per la qual un adult s’autolesiona o lesiona algú sota el seu control, per cridar l’atenció dels metges o metgesses i ser tractat clínicament com un malalt. L’Estat lesiona la competència al crear monopolis i oligopolis legals. I al mateix temps, fixem-nos que el propi Estat, mitjançant agències públiques anti-monopoli, es reserva la potestat de preservar la competència en el mercat i lluitar contra els oligopolis que ell mateix promou. Lligat amb l’anterior, els processos de macrointegració bancària pateixen de l’anomenat moral hazard (risc moral), pel qual un individu canvia el seu comportament al no estar completament exposat a les conseqüències de les seves accions. Si un banc és too big to fail, pot iniciar pràctiques creditícies temeràries sabent que, quan els crèdits concedits d’alt risc no es retornin, papà Estat l’ajudarà. Cap empresa hauria de prosperar a costa de la perspectiva d’un futur rescat públic a càrrec del contribuent.

Per finalitzar, i en opinió de l’expert en finances i història econòmica Francesc Cabana, la fusió significa la fi del sistema financer català, exceptuant temporalment el Banc Sabadell. Un primer cop fou la desaparició de les 10 caixes d’estalvi que hi havia a Catalunya i el segon ho pot ser aquesta integració. Per a Cabana, és evident que serà l’Estat qui manarà, malgrat tenir una participació molt inferior a la Fundació la Caixa, perquè controla totes les autoritzacions i claus legals que necessiten els bancs per operar. Barcelona perdria pes com a centre de decisions i deixaria de ser la seu operativa. També l’obra social de la Caixa podria deixar de finançar activitats en territori català. Els valors centralitzadors de Madrid són sempre molt vius i els òrgans reguladors, el ministeri d’Economia i el Banc d’Espanya, estan també a la capital. Per tant, la fusió serà un cop molt fort a l’economia de Catalunya. 

El deute en temps de pandèmia

I arribem al mes de setembre amb sensacions força preocupants. Urgeix recuperar l’activitat productiva i tornar a generar valor, fonament del benestar de tota societat, però els indicadors són força negatius. La segona onada de contagis comença a mostrar el seu perfil més amenaçant sense que hagi millorat la diligència del govern ni la coordinació entre administracions. Espanya continua liderant simultàniament el rànquing de contagis (50.000 infectats la darrera setmana) i col·lapse econòmic (caiguda històrica del 18,5% del PIB el segon trimestre de l’any). De fet, multiplica per 10 la taxa d’incidència del virus d’Alemanya, Regne Unit o Itàlia. Fins i tot els registres de Grècia, Itàlia i Portugal són millors que els nostres. De moment, el nombre de víctimes mortals i ingressos a la UCI és molt inferior al registrat els passats mesos de març i abril. No sembla que la causa sigui la mutació del virus ni, menys encara, la immunitat de grup, que estem molt lluny d’aconseguir-la. Però restem expectants a quina és l’evolució de les xifres.

Pel que fa a la salut econòmica, ja hem comentat la brutal contracció de l’economia espanyola durant el segon trimestre. Un 18,5% intertrimestral o, el que és el mateix, una variació anualitzada del PIB del -56% (!!). Tornar al confinament total significa, per tant, reduir rendes i producció més de la meitat. Una caiguda sense precedents dels salaris i, per suposat, també dels subsidis públics. Pel que fa a les empreses, i amb dades del darrer informe del Banc d’Espanya (Las necesidades de liquidez y la solvencia de las empresas no financieras españolas tras la perturbación del Covid-19), el 23% de totes les empreses estaria en situació de fallida tècnica i amb patrimoni net negatiu. El percentatge es redueix al 15% entre les grans empreses, però, alerta, es situa en el 40% al sector del turisme i en el 33% al sector de l’automoció. Que 1 de cada 3 empreses del sector automobilístic pugui tancar ha de preocupar, i molt, a territoris com el de la Catalunya Central, altament depenent d’aquesta activitat.

I caldria, una vegada més, prestar atenció al comportament del deute públic d’Espanya. Amb aquest panorama tan funest, la despesa pública es descontrola i la recaptació impositiva disminueix. El Banc Central alerta que el deute superarà el 120% del PIB a finals d’any. El 2019 va ser del 96%. El principal d’aquest deute és una herència enverinada que els governants deixen a les futures generacions. Però el pagament dels interessos és sagrat i s’ha de complir escrupulosament. Tant és així, que la Constitució en declara el seu caràcter prioritari al reformat art. 135. És fonamental que el deute, sent molt elevat, es pugui estabilitzar, en primer lloc, i reduir paulatinament a molt llarg termini. En cas contrari, el descontrol del deute i la seva explosió ad infinitum situaria el govern en suspensió internacional de pagaments i amb la fallida interna de l’anomenat Estat del Benestar. El deute total equival al dèficit públic anual més els interessos del deute que s’arrossega d’anys anteriors. Per tant, per reduir-lo es necessita un superàvit primari (que els ingressos públics superin les despeses abans del pagament d’interessos) i un creixement de l’economia superior al tipus d’interès mitjà del deute. Pel contrari, una situació de dèficits primaris i decreixement econòmic dispararia sense control el deute i forçaria la suspensió de pagaments.

Un país com Itàlia aconsegueix superàvits primaris. Per tant, el govern de Giuseppe Conte acredita una recaptació impositiva superior a la despesa pública (excloent els interessos). Malgrat això, el deute públic del país transalpí incrementa perquè l’interès a pagar pel deute antic supera el raquític creixement econòmic. I quina és la situació d’Espanya? Doncs depèn de l’escenari. En una situació optimista, on el govern aconseguís a llarg termini l’equilibri pressupostari, pagant un tipus d’interès mitjà del 2% i amb creixements econòmics del 3,5%, el deute públic total s’estabilitzaria als nivells actuals l’any 2040. Per tant, serien necessaris 20 anys per tornar a la situació de partida. I res impedirà que es perdi, com a mínim, una dècada. Però aquests supòsits són molt poc realistes. Per diferents motius. En primer lloc, perquè un govern socialistacomunista (o popularpopulista) difícilment equilibrarà mai els pressupostos, presentant dèficits crònics creixents. En segon lloc, perquè les tensions a curt termini de la Seguretat Social augmentaran molt considerablement per raons demogràfiques i de poca activitat productiva. La fallida de les pensions, tal com les coneixem ara, dificultarà encara més el control de la despesa pública i impossibilitarà l’equilibri pressupostari. I en tercer lloc, perquè el creixement econòmic futur pot ser raquític i insuficient, especialment quan no hi ha les tan necessàries reformes estructurals. Aleshores, com Argentina recentment, Espanya deixaria de pagar els seus creditors i entraria formalment en suspensió de pagaments. Abans del default exterior, però, la situació interior pot fer-se insostenible. A diferència d’Argentina, almenys de moment, Espanya està integrada a la Unió Europea i pertany a l’eurozona. Això és una garantia. Però si el Banc Central Europeu ha de continuar monetitzant deute públic indefinidament, el propi projecte de l’euro esdevé inviable. Quan la moneda comuna europea es trenqui, allí hi haurà el plor i el cruixir de dents.