Les noies prudents i les nècies

És molt cèlebre el passatge de les verges nècies i les assenyades, tan magníficament musicat per Johann Sebastian Bach a la cantata “Wachet auf, ruft uns die Stimme” (BWV 140), podent-se trobar a Internet múltiples i excel·lents versions com la dirigida per Rudolf Lutz amb la Schola Seconda Pratica i la interpretació de la soprano Núria Rial. Sent totes amigues del nuvi el sortiren a rebre amb torxes, però les que no tenien seny no es van endur oli, mentre que les assenyades sí. Quan l’espòs vingué a mitjanit totes dormien. Les noies sense seny demanaren que se’ls dongués oli, però no fou així i hagueren de marxar a comprar-ne. Mentre hi anaven va arribar l’espòs i la porta quedà tancada. Les noies prudents varen entrar a les noces, però les nècies no. Contextualitzant aquesta paràbola, la primera generació cristiana vivia convençuda que Jesús ressuscitat tornaria molt aviat. Però no va ser així i els seus seguidors es van haver de preparar per a una llarga espera. Ara com abans, dins de la comunitat cristiana hi ha seguidors assenyats que actuen de manera responsable i intel·ligent, i hi ha seguidors necis que actuen de manera frívola i negligent. Hi ha qui escolta les paraules de Jesús i les posa en pràctica, construint la seva vida sobre roca ferma. Però hi ha també qui escolta sense posar-ho en pràctica, edificant la seva casa sobre la sorra. Una casa que és pura façana i que, sense fonament real, no resisteix l’adversitat. Crida poderosament l’atenció que l’oli de les noies previsores no es comparteix. El seu ús és estrictament privat i individual. Tothom és lliure d’acceptar o refusar la invitació del nuvi. La salvació no és comunitària, sinó individual. Notem que es descarta compartir l’oli. Per tant, no es permet la socialització d’aquest recurs tan preuat. Si no fos així, potser no hi hauria suficient oli ni per unes ni per les altres. És important destacar-ho, especialment quan massa vegades l’Església (i l’Estat) posen equivocadament el centre d’atenció en la col·lectivització dels recursos, diluint la responsabilitat personal i provocant una pèrdua de llibertat individual. Si el dret de propietat fos secundari, el nuvi forçaria les noies prudents a compartir l’oli amb les nècies per poder entrar tots a la festa. I no és així. Les prudents entren al convit, però les nècies no. I quan truquen a la porta no les reconeix i la porta roman tancada. S’ha de treballar per transformar la niciesa en seny, l’estupidesa en intel·ligència i la frivolitat en responsabilitat. I això no s’aconsegueix amb la col·lectivització dels recursos.  

Mesures extraordinàries anticovid

En les circumstàncies de l’actual pandèmia, el govern espanyol té considerables dificultats per gestionar la situació sota criteris ja no diguem científics, sinó senzillament raonables. Alhora, la situació d’alarma creada és una ocasió propícia i adequada per expandir els límits del poder i control governamentals de manera extraordinària. La retroacció entre mals resultats i afany controlador pot iniciar un bucle perillós. Una relació viciosa que, davant l’empitjorament de les dades sanitàries i econòmiques de la pandèmia per una gestió defectuosa i inadequada, porti a reincidir en mesures discrecionals encara més equivocades. I que els mals resultats d’aquesta intervenció justifiquin noves intervencions, originant una espiral autodestructiva. Recordem que després d’autoritzar una massiva manifestació feminista pels carrers de Madrid el passat 8 de març, el govern central va decretar un duríssim confinament que va destrossar l’economia. L’obertura precipitada de la societat per salvar la temporada turística, que ja estava perduda i que, per tant, va resultar infructuosa, va fer remuntar el nombre de contagis, que darrerament es tornen a disparar. Aquesta setmana, mentre es decretava la pròrroga de sis mesos de l’estat d’alarma, una de les mesures més excepcionals de la història constitucional, el president Pedro Sánchez ni tan sols estava a l’hemicicle de diputats. Del debat en surt, però, amb el suport ampli i majoritari de la Cambra, que ha atorgat un xec en blanc amb l’única exigència de dues compareixences de Sánchez per donar explicacions en el ple, però sense votació. Resulta inacceptable, no ja des d’un punt de vista jurídic sinó polític, que s’estengui l’excepcionalitat de l’estat d’alarma, mitjançant una única pròrroga, a un termini de sis mesos.

Un equip de científics epidemiòlegs i de salut pública ha emès una declaració coneguda com The Great Barrington on desaconsellen confinaments massius. Deixant de banda les destrosses econòmiques, els resultats sanitaris negatius dels mateixos inclouen taxes de vacunació infantil més baixes, l’empitjorament de les malalties cardiovasculars, una menor detecció del càncer, el deteriorament de la salut mental, i l’especial perjudici dels col·lectius més pobres i desfavorits. Els seus objectius són minimitzar la mortalitat i els danys econòmics i socials fins arribar a la immunitat comunitària o a una vacuna efectiva. Defensen una protecció focalitzada davant el SARS-CoV-2. Les mesures adoptades haurien de protegir els col·lectius més vulnerables. Per exemple, les residències d’avis i les llars de gent gran haurien d’utilitzar personal amb immunitat adquirida i realitzar freqüents proves PCR a la resta de personal i a tots els visitants. S’hauria també de minimitzar la rotació del personal. Les persones jubilades que viuen a casa seva haurien de restringir els contactes socials i rebre a domicili les comandes bàsiques. També, sempre que sigui possible, s’haurien de reunir amb altres membres de la família en espais oberts. Altrament, la resta de col·lectius haurien de reprendre les activitats productives habituals respectant les mesures d’higiene, distància i mascareta. En la seva opinió, l’ensenyament hauria de ser presencial a escoles i universitats, reobrint restaurants i reprenent també les activitats culturals i les pràctiques extraescolars. No opina el mateix el govern català, que ha decretat el tancament de Catalunya els caps de setmana, anul·lant totes les activitats de lleure, extraescolars i competicions esportives no professionals. També suspèn les activitats culturals i tanquen restaurants, teatres, auditoris i sales de cinema.

El pànic per la situació actual és real, però això no hauria de justificar qualsevol mesura. Espanya acredita els pitjors registres amb la covid, sanitària i econòmicament. Lidera el rànquing de mortalitat amb 72 morts per cada 100.000 habitants, per sobre d’Itàlia (60), França (51) o Holanda (39). I molt lluny d’Alemanya (11), Finlàndia (6), Japó (1,3) o Corea del Sud (0,8). Les diferències són sorprenents. Alemanya, per exemple, compta amb un eficient sistema de salut pública, amb molts tests i l’adequat rastrejament i aïllament dels contactes. El nombre de llits en cures intensives per fracció de població és molt superior. Però també disposa d’Angela Merkel, una líder que és científica i que conserva una certa autoritat moral. No només pot entendre i explicar les dades de la situació epidemiològica, sinó que pot donar exemple en el compliment de les mesures acordades. I quan una població se sent ben informada i confia en la rectitud moral dels seus líders és molt més probable que compleixi les instruccions o peticions del govern. Ara compari’s la situació germànica, si això no resulta excessivament odiós, amb la situació espanyola. Aquesta setmana s’han celebrat al cassino de Madrid els cinc anys de vida d’El Español, un diari digital fundat i dirigit per Pedro J. Ramírez. I a la festa hi han assistit moltes personalitats, des de Salvador Illa, ministre de Sanitat, a Pablo Casado, líder del PP, passant per Inés Arrimadas i membres del govern espanyol. Molts d’ells sorpresos distesament en temps de pandèmia sense complir les més elementals mesures sanitàries de seguretat. Mesures que ells mateixos decreten i que no es cansen de predicar i traslladar a la resta de la població. Aleshores, quina autoritat moral tenen els nostres dirigents polítics per exigir sacrificis a la ciutadania i el compliment de mesures extraordinàries?

Transformació digital

Els temps de pandèmia com el que patim són moments de dolor i angoixa, però també de canvi i reestructuració. La societat que sobreviurà al SARS-CoV-2 presentarà aspectes diferencials, i l’enginyeria hi juga un paper clau. Coneixen els enginyers millor que ningú el món industrial. I la indústria és el motor i element vertebrador de l’economia, però també un dels factors principals en la configuració de la seva organització social. La imprescindible competitivitat empresarial en els sectors industrials ha pivotat fins ara en la innovació i la internacionalització. La crisi frenarà a curt termini la globalització econòmica i, per tant, també l’apertura als mercats internacionals. És possible que els processos de deslocalització remetin parcialment amb incipients relocalitzacions, reajustant la cadena de subministraments en clau més local. Si abans es buscava el baix cost de la mà d’obra, ara és el moment de la qualitat i l’alt valor afegit. També s’està intensificant la transformació digital de les empreses. Tecnologies com la robòtica, l’internet de les coses, la intel·ligència artificial, el Big Data, la fabricació additiva, la simulació, el núvol, els nous materials… impulsaran una evolució que pren forma en la indústria 4.0 i en l’economia circular. Fent un símil amb la situació sanitària, que presenta una corba de contagis que cal frenar, la indústria i els serveis industrials han de doblegar cap amunt la corba de davallada econòmica.

Haurem de replantejar moltes coses. Però cal un enfocament. No es pot ser excel·lent en tot. Calen empreses competitives i especialitzades que aspirin a ser dels millors a nivell nacional i europeu. O no és el que han fet altres països com la Xina, la fàbrica del món, l’Índia, la fàbrica de software mundial, o els Estats Units, el centre tecnològic més avançat del planeta? A casa nostra disposem d’una potent indústria d’automoció, minera, de béns d’equip, alimentació, una empresa joiera coneguda arreu del món… Un ecosistema de primer ordre que busca obrir-se pas en un mercat molt competitiu i que pot invertir en projectes innovadors. És imprescindible que l’administració pública i les institucions facilitin la vida de les empreses i no ho posin encara més difícil amb impostos i normatives asfixiants. També el sistema energètic necessita d’una posada al dia en molts aspectes, ja que l’energia és la sang que circula pel teixit de les indústries. S’ha de replantejar el sistema tarifari elèctric. No es pot continuar amb un model de fixació de preus de l’energia que trasllada a les PIMEs uns costos fixes inassumibles que els resten competitivitat, impossibilitant algunes inversions i retribuint molt per sobre dels seus costos altres projectes, amb inversions ja amortitzades i costos d’explotació reduïts.

La pandèmia ha accelerat la digitalització de la societat i la producció a tots els nivells. Tanmateix, la transformació digital d’empreses i organitzacions és dispar i desigual. Les grans estan molt avançades, però en les petites la seva supervivència està en perill. Cal fer arribar la transformació digital a tots els racons i adaptar-nos de manera completa a aquesta nova situació.

Com afrontar la segona onada

La crisi que estem patint aquest any no té la mateixa naturalesa que la crisi produïda per l’esclat de la bombolla immobiliària l’any 2008, o la derivada de la punxada de les empreses puntcom del 2000, la ressaca dels Jocs Olímpics del 1993 o, fins i tot, la gran depressió que va seguir al crac del 1929. La crisi actual és un problema d’oferta. El treballador infectat no pot treballar, l’empresa tanca, la producció cau i els ingressos també. Salvant les distàncies, una guerra, amb la gran destrucció de vides humanes i capital productiu que comporta, també és una crisi d’oferta. A la Segona Guerra Mundial, es calcula que la població mundial era de 2.340 milions de persones. Considerant que el número de víctimes militars i civils va ser de 50 milions, això suposa el 2% de tots els habitants del planeta. Molts països afectats directament pel conflicte necessitaren una dècada per recuperar-se econòmicament de la destrucció física. Fins ara, el nombre d’infectats per covid a tot el món és de 41 milions i les víctimes 1,13 milions. Amb una població mundial de 7.800 milions, això significa que el 0,5% de la població s’ha contagiat i que el 0,01% ha mort. Els efectes de la crisi però, especialment a casa nostra, perduraran. El 2017 es va estimar que només el 9,2% de la població mundial vivia en extrema pobresa. A causa del coronavirus i el bloqueig econòmic del govern, el Banc Mundial preveu que més de 115 milions de persones addicionals tornaran a caure en situació de pobresa extrema.

Quan els contagis es disparen, les empreses es paralitzen i els treballadors deixen de treballar per, en el pitjor dels casos, ocupar llits de la UCI. Sense salut no es pot treballar. La producció es contrau i el PIB arriba a caure a Espanya el 18,5% durant el segon trimestre, fruit del confinament decretat pel govern de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. Naturalment, les conseqüències d’aquest xoc d’oferta afecten també la demanda. El consum decau, notablement en els sectors productius i de serveis on abunda el contacte social. Sectors com l’hostaleria, el turisme, l’oci o les companyies aèries veuen perdre el seu mercat natural en qüestió d’hores, la pèrdua d’ingressos es trasllada a la despesa i la reacció de l’administració pública no sempre aconsegueix els objectius pretesos. L’ús de polítiques fiscals i monetàries hiperexpansives, potser justificades quan esclata la pandèmia, suposa riscos afegits importants a curt i mig termini.

La hipertròfia d’Estats com el d’Espanya i, encara més, França, no són sinònims de cap garantia davant el xoc epidemiològic. Unes poques xifres poden ser significatives. El percentatge de despesa pública de França i Espanya en relació al PIB és de, respectivament, el 54% i el 42%. Molt lluny hi trobem països com Hong Kong, Taiwan i Singapur amb xifres relatives que no arriben ni a la meitat (19%, 17% i 14%, respectivament). Són dos models socials força oposats. Però gastar més no significa necessàriament gastar millor. Un megaestat ineficient no ens ofereix més protecció efectiva que un miniestat eficient. La xifra de contagis per milió d’habitants a França i Espanya és de 15.000 i 21.000 respectivament. En canvi, a Honk Kong, Taiwan i Singapur és de 700, només 22 i 9.900 infectats. I la xifra de morts per milió a França i Espanya s’enfila a 508 i 722, repetint Espanya xifres rècord. En canvi, és de només 14 morts a Hong Kong, 5 a Singapur i 0,3 a Taiwan. La diferència és abismal i justifica l’anàlisi de com aquests miniestats estan gestionant la pandèmia.

El risc que tenim és caure en una llarga depressió, amb creixements i inflació baixos (sense descartar augments futurs de preus), en un entorn agreujat per l’envelliment de la població i el descontrol del deute públic. Els polítics estan discutint aquests dies, en la negociació dels pressupostos generals, més pujades d’impostos per l’any vinent i noves regulacions. Els tipus d’interès negatius proporcionen oxigen a les finances públiques, però contribueixen a zombificar l’economia. Si un préstec de 100 euros es retorna amb només 95 euros al final de l’any, el millor és deixar els diners sota el matalàs, no assumir cap risc i guanyar 5 euros sense fer res. Qui s’embolicarà a invertir en projectes empresarials arriscats que poden acabar malament? Qui s’esforçarà a produir sabent que una part important del fruit del treball serà manllevat amb impostos? Aquesta situació cronifica l’atonia, la procrastinació patològica i l’endeutament massiu. Els nostres dirigents van paralitzar l’economia durant 3 mesos amb la promesa o el supòsit que la presència del virus quedaria reduïda a la mínima expressió. Però no ha estat així i les afeblides estructures sanitàries es preparen per afrontar una segona onada vírica. La imposició continuada any rere any de regulacions, controls i restriccions va perpetuar la Gran Depressió durant més d’una dècada. Quasi un segle més tard, res fa pensar que aquesta vegada serà diferent.

La despesa sanitària en temps del coronavirus

El Fons Monetari Internacional (FMI) ha publicat aquesta setmana el seu darrer informe de previsions econòmiques (World Economic Outlook) on millora el creixement dels països desenvolupats amb l’excepció d’Espanya. En concret, l’FMI pronostica una caiguda del PIB del 12,8% a Espanya aquest 2020, caiguda que és més del doble que la prevista per al conjunt d’economies desenvolupades, que seria només del 5,8%. S’estima que en tres països de nord el decreixement serà inferior al 5% -Finlandia (-4%), Dinamarca (-4,5%) i Suècia (-4,7%) -, mentre que en tres països de sud serà igual o superior al 10%. Si Grècia patirà una caiguda rellevant del 9,5%, Portugal ho farà un 10%, Itàlia un 10,6% i Espanya el 12,8%. Clarament, per tant, Espanya tornarà a ser el país de l’OCDE més perjudicat per la crisi i el que obtindrà pitjors registres. I el diferencial negatiu pot continuar augmentant el 2021. L’FMI estima que els països frugals, inclosa Alemanya, recuperaran l’any vinent entre el 80% i el 90% del PIB perdut aquest any, mentre que els països del sud, de mitjana, tot just podran recuperar poc més de la meitat. Per tant, la caiguda és monumental i la recuperació serà lenta i costosa.

La disminució de la producció és equivalent a la reducció dels ingressos i, per tant, a la capacitat de despesa. El govern té arguments per traslladar aquests pèssims resultats, que no són independents de la gestió realitzada, a col·lectius com els pensionistes o funcionaris. El problema pot venir quan els sous del personal sanitari, tremendament tensionat pel xoc epidemiològic de la covid-19, és sensiblement inferior als estàndards europeus. Segons un informe sobre salaris mèdics que realitza Medscape, un metge a Espanya guanya de mitjana entre 51.000 euros anuals (atenció primària) i 54.000 euros (especialista). Quant guanyen a Europa? Doncs 95.000 euros a França, 125.000 a Alemanya o 129.000 al Regne Unit. En una altra lliga es troben els EUA, que és el país que més gasta en salut en relació al PIB, fonamentalment pels alts costos dels seus professionals i el pervers funcionament de convenis sanitaris publicoprivats.

Precisament, el personal sanitari d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut havia plantejat aquesta setmana una vaga per reivindicar la millora de les condicions laborals i salarials del personal mèdic, que està patint una sobrecàrrega de treball asfixiant. El sindicat Metges de Catalunya, però, va decidir dimecres al vespre ajornar la vaga i les mobilitzacions fins que la situació de la pandèmia millori. És clar que el personal sanitari està mal pagat i les condicions laborals són precàries. Un altre factor a tenir en compte és el número existent de metges i infermeres. Espanya té més metges que la mitjana OCDE. Concretament, per 1.000 habitants, són 3,9 a Espanya i 3,5 als països de l’OCDE. A Catalunya la xifra augmenta a 4,8. En canvi, disposa de menys infermeres. 5,7 a Espanya (6 a Catalunya) i 8,8 a l’OCDE.

El desajust existent entre els recursos disponibles i les necessitats de despesa sanitària són evidents. La pandèmia del coronavirus ha posat de manifest les debilitats del sistema sanitari espanyol i la necessitat de millorar l’ús dels recursos. Per augmentar els recursos en un entorn tan depressiu com l’actual es pot gastar més recorrent a l’endeutament, una pràctica molt habitual a Espanya que situarà el deute públic en nivells superiors al 120% del PIB, o es pot gastar millor. Per aquest motiu resulta molt interessant un informe realitzat per l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) sobre una part de la despesa sanitària. Concretament, la destinada a les compres de medicaments hospitalaris. Els resultats de l’estudi són sorprenents i mostren que Espanya té un gran marge de millora en la despesa sanitària i en les compres eficients de medicaments. Des del 2000, la despesa en medicaments hospitalaris, i no s’inclouen les receptes, s’ha disparat en més de 5.000 milions d’euros.

El motiu del sobrecost són les patents dels fàrmacs adquirits i l’escàs ús dels genèrics o medicaments biosimilars. Les patents són drets de monopoli concedits per l’Estat a l’empresa farmacèutica inventora d’un nou producte o procés farmacològic susceptible de ser explotat comercialment durant 20 anys com a mínim. En canvi, els medicaments biosimilars són aquells que aporten un tractament similar al que ofereix el medicament patentat, però a un cost inferior. L’AIReF ha detectat que l’ús de biosimilars a Espanya és més baix que en la mitjana europea, de manera que hi ha un marge de millora important. La presidenta de l’AIReF Cristina Herrero també explica que més del 70% de les compres són opaques i fetes directament a laboratoris, amb tot el que suposa d’increment de costos, manca de transparència i de competència. I és que a vegades no es tracta de gastar més, sinó de gastar millor.

Economia vaticana

Aquesta setmana s’ha presentat a la basílica de Sant Francesc d’Assís la tercera encíclica del Papa Francesc, “Fratelli Tutti”, sobre la fraternitat i l’amistat humanes. Algunes interpretacions en clau política, especialment després del llarg pontificat de Joan Pau II i de la seva acerada denúncia contra el comunisme que va patir a la Polònia natal, volen trobar en l’actual bisbe de Roma una visió més peronista o populista de la societat i l’economia. Jorge Mario Bergoglio, el primer Papa jesuïta de la història, va néixer a Argentina fa 83 anys. Dintre de poc, l’any 2022 i en el marc del 500è aniversari de l’estada d’Ignasi de Loiola a la nostra ciutat, hi ha la possibilitat que visiti Manresa, la Cova i la Seu. És conegut per la seva humilitat, l’adhesió preferencial pels pobres, especialment els marginats per qualsevol motiu, i el seu compromís de diàleg amb persones de diferents orígens i credos. De fet, Francesc I ha demostrat amb fets la predicació d’una vida senzilla, com ho és la seva decisió de residir a la Casa de Santa Marta en lloc del Palau Apostòlic Vaticà utilitzat pels seus antecessors. En la seva encíclica més social, el Papa intenta trobar els camins per construir una societat més justa i fraternal. Sent la màxima autoritat cristiana i catòlica, el seu posicionament no hauria de ser ni de dretes ni d’esquerres, ni socialista ni antisocialista, sinó senzillament universal, que és precisament el significat etimològic de catòlic. De fet, Bergoglio denuncia que la política ja no és un projecte a llarg termini per al desenvolupament de tots i del bé comú, sinó només tàctiques immediates per destruir l’adversari. I en aquest joc mesquí de desqualificacions, el debat és manipulat cap a una confrontació permanent.

En l’àmbit econòmic, afirma que el mercat sol no ho resol tot, i això és cert. Què hi ha en aquest món que ho resolgui tot? El que no es pot fer, però, és demonitzar per principi el mercat i l’afany de lucre. Sense anar massa lluny, en aquests moments estem llegint l’encíclica papal comercialitzada pel grup de comunicació Loyola, dels jesuïtes, distribuïda als mercats internacionals amb fins lucratius. I tampoc es poden oblidar ni desconèixer les lleis naturals del mercat i com aquest assigna els recursos per produir, entre molts altres béns, aliments, llars i treball, que el prelat argentí reclama en el punt 127 del document. Dit en negatiu, quan el mercat no opera amb llibertat i és intervingut sistemàticament per les autoritats, el resultat són disfuncions socials molt importants. En el mercat de treball, com el cas espanyol no es cansa de recordar, això es tradueix en taxes d’atur permanentment elevades.

Com institució social d’intercanvi voluntari, el mercat pot generar processos win-win on tothom hi surt guanyant, contribuint al desitjat “intercanvi d’ofrenes a favor del bé comú” (punt 190). En canvi, el procés polític, com l’eminent jesuïta Juan de Mariana va assenyalar en el seu moment, es caracteritza per resultats del tipus win-lose, on els guanys d’uns provenen de les pèrdues d’altres sense que la societat hi guanyi en termes nets. Mariana va ser un home d’enginy humorístic (exclamava que “no hi ha res, per absurd que sembli, que no hagi estat defensat per algun teòleg”) i va atacar sense contemplacions els abusos del poder, erigint-se en un defensor del dret natural contrari a la intervenció abusiva del govern sobre el mercat i remarcant la impossibilitat d’organitzar la societat mitjançant mandats coactius per falta de la informació necessària. El testimoni de Juan de Mariana, profundament estudiat per Jesús Huerta de Soto i justament recuperat darrerament, forma part del patrimoni intel·lectual i espiritual de la Companyia. Complint-se la llibertat d’entrada al mercat amb preus no intervinguts, la inversió es dirigeix espontàniament a satisfer les necessitats de la demanda, sent un element essencial del bé comú. En condicions de competència empresarial, la millora pròpia va unida de manera indissociable a la millora de les condicions del proïsme. Encara que no estigui en la voluntat de l’home corrupte i pecador atendre el més necessitat, la dinàmica del mercat ha millorat espectacularment els nivells de vida de la humanitat. No és correcte argumentar que aquest mercat lliure és utòpic i no existeix en perfecció (des del pecat original tot té graus d’imperfecció), però sí cal eliminar els privilegis i remoure els obstacles a la igualtat d’oportunitats i davant la llei, permetent que tothom pugui formar part d’aquest sistema internacional de divisió del treball i el coneixement.

Finalment, el reconeixement que Déu ho hagi creat tot per a tots els éssers humans és perfectament compatible amb el dret de propietat privada. En el paradís tots els béns són hiperabundants i no cal restringir l’accés a ningú. En aquest món corrupte i pecador, però, els béns són escassos i es necessita una institució social que eviti els robatoris i la guerra de tots contra tots. La propietat limita el conflicte i alhora genera incentius per treballar i produir per satisfer les necessitats del proïsme. I quan no es produeixi adequadament, les pèrdues acumulades faran que la propietat passi a mans d’altres amb capacitat per produir amb més eficiència. La propietat privada, per tant, és la resposta necessària a l’escassetat de recursos d’aquest món i evita el conflicte permanent. Com diu Sant Tomàs d’Aquino a la Summa Teològica, el dret de propietat emana de la llei natural i és introduït per la raó humana al ser útil per la vida. Correspon a la teologia fomentar la virtut de l’austeritat i la frugalitat, compartint el que és propi.