Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > Com afrontar la segona onada

Com afrontar la segona onada

Habrá una segunda oleada de la pandemia? l RTVE.es

La crisi que estem patint aquest any no té la mateixa naturalesa que la crisi produïda per l’esclat de la bombolla immobiliària l’any 2008, o la derivada de la punxada de les empreses puntcom del 2000, la ressaca dels Jocs Olímpics del 1993 o, fins i tot, la gran depressió que va seguir al crac del 1929. La crisi actual és un problema d’oferta. El treballador infectat no pot treballar, l’empresa tanca, la producció cau i els ingressos també. Salvant les distàncies, una guerra, amb la gran destrucció de vides humanes i capital productiu que comporta, també és una crisi d’oferta. A la Segona Guerra Mundial, es calcula que la població mundial era de 2.340 milions de persones. Considerant que el número de víctimes militars i civils va ser de 50 milions, això suposa el 2% de tots els habitants del planeta. Molts països afectats directament pel conflicte necessitaren una dècada per recuperar-se econòmicament de la destrucció física. Fins ara, el nombre d’infectats per covid a tot el món és de 41 milions i les víctimes 1,13 milions. Amb una població mundial de 7.800 milions, això significa que el 0,5% de la població s’ha contagiat i que el 0,01% ha mort. Els efectes de la crisi però, especialment a casa nostra, perduraran. El 2017 es va estimar que només el 9,2% de la població mundial vivia en extrema pobresa. A causa del coronavirus i el bloqueig econòmic del govern, el Banc Mundial preveu que més de 115 milions de persones addicionals tornaran a caure en situació de pobresa extrema.

Quan els contagis es disparen, les empreses es paralitzen i els treballadors deixen de treballar per, en el pitjor dels casos, ocupar llits de la UCI. Sense salut no es pot treballar. La producció es contrau i el PIB arriba a caure a Espanya el 18,5% durant el segon trimestre, fruit del confinament decretat pel govern de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. Naturalment, les conseqüències d’aquest xoc d’oferta afecten també la demanda. El consum decau, notablement en els sectors productius i de serveis on abunda el contacte social. Sectors com l’hostaleria, el turisme, l’oci o les companyies aèries veuen perdre el seu mercat natural en qüestió d’hores, la pèrdua d’ingressos es trasllada a la despesa i la reacció de l’administració pública no sempre aconsegueix els objectius pretesos. L’ús de polítiques fiscals i monetàries hiperexpansives, potser justificades quan esclata la pandèmia, suposa riscos afegits importants a curt i mig termini.

La hipertròfia d’Estats com el d’Espanya i, encara més, França, no són sinònims de cap garantia davant el xoc epidemiològic. Unes poques xifres poden ser significatives. El percentatge de despesa pública de França i Espanya en relació al PIB és de, respectivament, el 54% i el 42%. Molt lluny hi trobem països com Hong Kong, Taiwan i Singapur amb xifres relatives que no arriben ni a la meitat (19%, 17% i 14%, respectivament). Són dos models socials força oposats. Però gastar més no significa necessàriament gastar millor. Un megaestat ineficient no ens ofereix més protecció efectiva que un miniestat eficient. La xifra de contagis per milió d’habitants a França i Espanya és de 15.000 i 21.000 respectivament. En canvi, a Honk Kong, Taiwan i Singapur és de 700, només 22 i 9.900 infectats. I la xifra de morts per milió a França i Espanya s’enfila a 508 i 722, repetint Espanya xifres rècord. En canvi, és de només 14 morts a Hong Kong, 5 a Singapur i 0,3 a Taiwan. La diferència és abismal i justifica l’anàlisi de com aquests miniestats estan gestionant la pandèmia.

El risc que tenim és caure en una llarga depressió, amb creixements i inflació baixos (sense descartar augments futurs de preus), en un entorn agreujat per l’envelliment de la població i el descontrol del deute públic. Els polítics estan discutint aquests dies, en la negociació dels pressupostos generals, més pujades d’impostos per l’any vinent i noves regulacions. Els tipus d’interès negatius proporcionen oxigen a les finances públiques, però contribueixen a zombificar l’economia. Si un préstec de 100 euros es retorna amb només 95 euros al final de l’any, el millor és deixar els diners sota el matalàs, no assumir cap risc i guanyar 5 euros sense fer res. Qui s’embolicarà a invertir en projectes empresarials arriscats que poden acabar malament? Qui s’esforçarà a produir sabent que una part important del fruit del treball serà manllevat amb impostos? Aquesta situació cronifica l’atonia, la procrastinació patològica i l’endeutament massiu. Els nostres dirigents van paralitzar l’economia durant 3 mesos amb la promesa o el supòsit que la presència del virus quedaria reduïda a la mínima expressió. Però no ha estat així i les afeblides estructures sanitàries es preparen per afrontar una segona onada vírica. La imposició continuada any rere any de regulacions, controls i restriccions va perpetuar la Gran Depressió durant més d’una dècada. Quasi un segle més tard, res fa pensar que aquesta vegada serà diferent.

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: