Descentralització versus harmonització

El portaveu d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián, s’ha acostat aquesta setmana al PSOE i Unides Podem segellant el seu suport als Pressupostos Generals de l’Estat. Però no ho ha fet a canvi de millores tangibles per a la ciutadania catalana, sinó motivat per posar fi al dúmping fiscal de Madrid. Per tant, més que emular la baixa fiscalitat de la capital, es denuncia una competència fiscal abusiva i es demana equiparar la fiscalitat madrilenya a la comuna. Rufián defensa que cal acabar amb la condició de paradís fiscal de la capital espanyola, a qui acusa d’aprofitar l’efecte capitalitat per abaixar els impostos al mínim. Això ha provocat la resposta immediata de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, que ha promès convertir-se en “el pitjor malson dels que volen robar als madrilenys per pagar les corrupteles de l’independentisme”. I afegeix que en cap cas Madrid és un paradís fiscal, sinó que altres comunitats són un infern fiscal.

Les desigualtats entre ciutadans en matèria tributària i de serveis públics en funció de la comunitat en què vivim, lluny de corregir-se, segueixen augmentant. Són molt clares les que generen els règims forals del País Basc i Navarra, que estan al marge de la resta de l’Estat. I, naturalment, tots tenim present el dèficit fiscal crònic que suporta Catalunya. També Canàries, per la seva condició d’insularitat, té importants particularitats. La Comunitat de Madrid ofereix una fiscalitat molt avantatjosa gràcies a bonificacions i exempcions, de les que es beneficien especialment les rendes altes. Això ha provocat una important fuga de contribuents, especialment de rendes elevades, des d’altres comunitats cap a la capital. La seu social d’algunes importants empreses, que no es caracteritzen precisament per competir en el lliure mercat, també s’ha portat a Madrid buscant la distància més curta amb el regulador.

Els ingressos tributaris que s’obtindrien per madrileny, amb els mateixos tipus nominals en tot el territori espanyol, superarien en un 45% la mitjana nacional i en un 150% els de les Canàries. Aquestes dades evidencien que les bases imposables en la Comunitat de Madrid són tan grans que permeten aconseguir una gran recaptació amb una pressió fiscal reduïda. El tipus marginal màxim per IRPF que paguem a Catalunya és el 48%, mentre que el mínim és el 21,5%. En canvi, a la capital el màxim és només el 43% i el mínim el 18,5%. Malgrat les seves rebaixes d’impostos, la recaptació fiscal de Madrid és molt superior a la mitjana nacional i és la que més contribueix nominalment a la redistribució interterritorial. És la plasmació del que en economia s’anomena “efecte Laffer”. I Madrid té un sistema fiscal favorable no només perquè la seva capacitat recaptatòria sigui molt elevada, sinó també perquè ha mantingut una política de despesa pública continguda.

El sistema de finançament autonòmic espanyol combina un alt grau de descentralització de la despesa pública amb una forta centralització dels ingressos públics. És a dir, serveis públics tan importants com la sanitat o l’educació són competència de les comunitats autònomes, però els principals impostos (IVA i IRPF) estan centralitzats i només transferits parcialment. Les autonomies poden crear alguns impostos poc rellevants (mediambientals o sobre grans superfícies) i en tenen plenament cedits altres (patrimoni, successions i donacions, transmissions patrimonials i actes jurídics documentats). Però a l’hora de la veritat no exerceixen un control efectiu sobre la recaptació derivada de la seva estructura fiscal, amb l’excepció del País Basc i Navarra, que gaudeixen d’un règim foral propi. Al final, un alt percentatge de la recaptació autonòmica es destina a un fons comú que es reparteix “solidàriament”, subratllo l’eufemisme, en funció de criteris com la superfície, insularitat… Els incentius perversos que genera aquest sistema sobre els governs de les comunitats autònomes són obvis. Es tendeix a incrementar la despesa pública, que beneficia teòricament els ciutadans de cada territori particular, finançant-se amb diners del fons comú que paguen els altres. I per contentar els electors, a qui es demana el vot cada 4 anys, millor sobredimensionar la despesa pública que retallar els impostos.

Rufián s’equivoca al demanar l’harmonització fiscal. El que convindria és reivindicar la descentralització impositiva de les comunitats autònomes. Es tracta de promoure la corresponsabilitat tributària i que cadascú gasti en funció del que ingressa i no en funció del que ingressen els altres. Si una autonomia vol gastar molt en serveis públics, que suporti impostos elevats. I viceversa. Si es prefereix obrir via a la iniciativa privada, s’hauria de poder baixar els impostos. La competència és sana i la competència fiscal promouria una desitjable rivalitat entre governs autonòmics per proveir serveis públics amb una fiscalitat limitada. S’acabarien les sempiternes transferències “solidàries”, repeteixo l’eufemisme, de les comunitats riques a les comunitats pobres que només serveixen per alimentar la hipertròfia de l’administració pública i l’ampliació de la llista de funcionaris. Si es vol mantenir la redistribució fiscal entre territoris, hauria de ser l’administració central qui ho fes en base a un impost estatal comú. Expressat en termes ben planers, es tracta d’estendre el sistema del concert econòmic basc al reste de les comunitats autònomes. Descentralització fiscal i no pas harmonització fiscal.

Desert financer

Si a inicis de setembre s’anunciava la fusió entre CaixaBank i Bankia, aquesta setmana li ha tocat el torn al Banc Sabadell. L’entitat vallesana serà absorbida pel BBVA. La realitat és que l’activitat bancària s’està digitalitzant creixentment, de manera que el sector ha de reconvertir un model de negoci basat en l’atenció presencial a un fonamentat en els serveis online. Les entitats mitjanes amb una estructura de costos elevada poden tenir problemes per sobreviure quan calgui fer les necessàries inversions en tecnologia per competir en el món digital. Això implica tancar massivament oficines i acomiadar treballadors. Un altre factor que juga en contra de les entitats bancàries són els tipus d’interès zero (o negatius). En les circumstàncies actuals, el BCE anuncia que els tipus es mantindran baixos una temporada llarga. I, és clar, si un banc no pot fer negoci cobrant interessos pels préstecs concedits, el marge de beneficis es redueix i els comptes de resultats pateixen. Com a conseqüència, les comissions es disparen i la pressió per reduir personal s’intensifica. És el que farà el BBVA. Per tant, és una notícia dolenta pel conjunt de 6.400 treballadors que té el Banc Sabadell a Catalunya i els 5.200 del BBVA. Es persegueixen sinergies, i aquesta és la raó de ser de l’operació. Tot i així, tota fusió s’enfronta a reptes importants. Les sinergies s’han de materialitzar i les plataformes tecnològiques s’han d’integrar bé. Recordem que el Banc Sabadell ja va tenir una experiència nefasta al Regne Unit amb la integració tecnològica del Trustee Savings Bank.

En segon lloc, és també una operació negativa per a Catalunya. La superposició d’oficines del BBVA i el Banc Sabadell, especialment a casa nostra, desapareixerà. I el grau de monopoli del sector financer augmentarà. Menys competència bancària es traduirà en comissions i interessos a pagar més elevades. Això millorarà els comptes d’explotació de les entitats financeres, però a costa de perjudicar usuaris, famílies i empreses. Notem que qui perjudica la competència permetent macroentitats bancàries és l’Estat i no el lliure mercat. El govern beneeix aquestes fusions i celebra la cerimònia nupcial al costat de l’altar de l’intervencionisme monetari i fiscal més salvatge i desacomplexat. Al mateix temps, el govern també crea agències públiques antimonopoli i s’atribueix la potestat de lluitar contra els oligopolis que ell mateix ha promogut i autoritzat. Per tant, una situació tot plegat molt kafkiana. Lligat amb l’anterior, els processos de macrointegració bancària pateixen de l’anomenat risc moral, pel qual un individu canvia el seu comportament al no estar completament exposat a les conseqüències de les seves accions. Si un banc és massa gran com per permetre la seva caiguda, pot iniciar pràctiques creditícies temeràries sabent que, quan els crèdits concedits d’alt risc no es retornin, l’Estat l’ajudarà. I cap empresa hauria de prosperar a costa de la perspectiva d’un futur rescat públic a càrrec del contribuent.

En tercer lloc, la fusió significa la desaparició de l’últim banc català i culmina la fi del sistema financer a Catalunya. La seu del Sabadell ja es va traslladar a Alacant l’octubre de 2017. Ara, el pes de les decisions recaurà molt més a la capital d’Espanya, que controla totes les claus legals i autoritzacions que necessiten els bancs per operar. L’entitat presidida per Josep Oliu és la quarta empresa catalana per darrere de Naturgy, CaixaBank i Seat. I malgrat Seat és 100% de propietat alemanya, cal diferenciar la fàbrica de Martorell amb un Banc Sabadell absorbit pel BBVA. L’empresa automobilística manté a Catalunya els centres de decisió i la cúpula directiva, també les seus productives i operatives, fet que repercuteix positivament pel que fa a l’ocupació i les decisions d’inversió. En canvi, el Sabadell, implantat a l’arc mediterrani amb una gran cartera de pimes, un negoci més interessant i estratègic que el de particulars, quedarà subordinat a les seus de Biscaia i, molt especialment, Madrid.

El sector financer català es basava en petites caixes d’estalvi, fruit de l’esforç de la societat civil per oferir serveis financers a les llars i petits empresaris. La primera d’elles va ser a Barcelona (1844), mentre que la nostrada Caixa d’Estalvis de Manresa ho feia al carrer de Sobrerroca (1865). El conjunt de caixes, en un territori crònicament maltractat a nivell fiscal, proporcionaren els serveis socials que la població necessitava: centres de gent gran, biblioteques, entitats culturals, escoles i centres de formació… Patronats integrats per representants de la societat civil gestionaven l’obra social. Però la crisi financera del 2008, amb una motivació política indissimulada, va servir per desmantellar-les totes. L’excepció seria la Caixa de Pensions, reconvertida en la primera entitat bancària espanyola. Però la recent fusió amb Bankia, on l’Estat manté el control del 62% del capital, obre la porta a què Barcelona perdi el centre de decisions i la seu operativa. Quedava el Banc Sabadell, quarta entitat financera d’Espanya per volum d’actius. Absorbida ara pel BBVA, el seu record també s’anirà perdent en el boirim de la memòria.

Innovació empresarial contra la covid

Aquesta setmana hem recordat que fa 31 anys, exactament el 9 de novembre de 1989, va caure el Mur de Berlín. La caiguda del mur de la vergonya, construït per impedir la fugida de milions de berlinesos de la zona comunista cap a la capitalista, va ratificar el fracàs dels sistemes de planificació centralitzada i la dissolució de la URSS. Entre finals de la dècada de 1940 i 1961, més de 4 milions d’alemanys de l’est varen escapar-se de la zona soviètica de Berlín (mai a l’inrevés) “votant amb els peus”. L’Estat és una institució que es caracteritza per construir murs que divideixen la societat i oposen una part de la societat a l’altra; murs que empresonen les persones, murs que impedeixen la llibertat de moviments. Des del Bàltic fins l’Adriàtic, ningú havia de travessar un Teló d’Acer protegit amb filferro espinós, camps de mines i torres de vigilància amb metralladores. El govern diria a la gent on viure i en què treballar, quins béns podien consumir i quins no. Més recentment, un altre Estat, no precisament d’una societat comunista, sinó capitalista en els seus ja llunyans orígens, representat per l’administració Trump, ha construït un altre mur que separa el sud dels EUA amb Mèxic. És obvi que la societat civil nord-americana disposa de moltes més llibertats que les de l’antic bloc de l’est, però l’essència de l’acció divisòria dels dirigents estatistes és la mateixa, salvant diferències de grau.

En moments tan difícils com els actuals, es fa del tot necessari trobar una vacuna contra la covid. En opinió de molts experts, com l’economista italiana Mariana Mazzucato, és imprescindible que l’Estat lideri la recerca i la innovació, adoptant el rol de gran emprenedor. Resulta d’entrada curiós que qui maltracta sistemàticament els autònoms i les pimes vulgui suplantar la seva funció empresarial. Però és això el que precisament sostenen la majoria d’experts. Recentment ha sortit publicat un llibre (The myth of the entrepreneurial state) escrit per l’economista Deirdre McCloskey i l’advocat Alberto Mingardi que refuta les tesis estatistes de Mazzucato. Els governants, en perspectiva històrica, sempre han estat reacis a promoure l’ús d’innovacions tècniques quan no les han senzillament prohibit. Per posar alguns exemples, durant el regnat de l’emperador romà Tiberi, un ciutadà va anar a veure’l per presentar-li un invent. Es tractava d’un vidre molt resistent. La recompensa de l’emperador va ser l’execució. I durant el regnat de la reina Isabel I d’Anglaterra, el súbdit William Lee li presentà un invent tècnic en el camp tèxtil. La sobirana britànica, més comprensiva, es limità a prohibir severament el seu ús.

Si l’Estat jugués a favor de la innovació, els anys posteriors a la I Guerra Mundial i la dècada de 1930, sota el domini del keynesianisme i de l’expansió desenfrenada de l’activitat estatal, haurien d’haver experimentat forts creixements econòmics amb dinamisme empresarial. I va ser just al contrari. Fou el segle XIX, amb l’expansió dels mercats i Estats mínims, el segle daurat de la civilització occidental. Alguns dels descobriments realitzats per la iniciativa privada sense ajuda estatal foren l’avió, el motor de combustió interna i l’automòbil, l’electricitat i el petroli, la bateria, la dinamita, la turbina de vapor, l’aparició de nous materials (alumini, pasta de paper, ciment, adobs artificials, cautxú, aspirina), les pintures, la fotografia, el cinema, els plàstics i les fibres artificials, la farmàcia i la petroquímica. I vacunes… Moltes vacunes, començant per la verola l’any 1796 i seguint amb la de la diarrea, l’àntrax, la ràbia, el còlera, el tètanus, la diftèria i la pesta. Històricament, les èpoques de grans avanços socials i econòmics han requerit la limitació del poder arbitrari i descontrolat dels governants: la rebel·lió dels Països Baixos contra Espanya (1568), la lluita contra l’absolutisme del rei anglès Carles I i la Revolució Gloriosa al mateix país (1642 i 1688), la independència dels EUA (1776), la Revolució Francesa (1789)…

La paraula liberal prové del llatí liber que significa tenir l’estatus legal i social d’home lliure en oposició a l’esclau. I el problema és que l’Estat sempre tendeix a magnificar el seu paper, especialment en temps de crisi, a costa de la llibertat dels governats. El keynesianisme va prosperar arran de la Gran Depressió de 1929, com el socialisme ho havia fet abans amb la crisi de 1848, i no en tinguem cap dubte que amb la covid faran el mateix, expandint i intensificant el control sobre la societat. Els aparells estatals, que ja acaparen prop del 50% de la producció total de molts països, incrementaran la despesa i el deute públics, les normatives i els aranzels, les llicències i la regulació, les prohibicions i controls de preus, els excessos en política monetària i fiscal, l’eugenèsia i els acords comercials… I la retroacció entre l’afany controlador i els mals resultats pot iniciar un bucle perillós. Una relació viciosa que, amb l’empitjorament de les dades de la pandèmia per una gestió incorrecta, porti a reincidir en mesures discrecionals encara més equivocades, originant una espiral autodestructiva.

Actualment, hi ha més de 40 vacunes contra la covid que s’estan provant en humans. I no sembla que la impulsada per l’aparell polític de Vladimir Putin sigui la més prometedora. En canvi, sí és esperançador l’anunci de la vacuna del gegant nord-americà Pfizer amb la petita startup alemanya BioNTech, dirigida per un matrimoni de brillants investigadors d’origen turc, fills d’immigrants. La vacuna està llesta per tramitar l’autorització, després de mostrar una efectivitat del 90% en la protecció contra la covid. Els científics i empresaris fundadors, el professor Ugur Sahin, de 55 anys, i la doctora Ozlem Türeci, de 53, partint d’orígens molt modestos han fundat una petita empresa biotecnològica sense suport estatal que, a base de molt esforç i talent, ha trobat una vacuna contra la covid. Aquest és el camí a seguir.

Testejar la població

Mentre restem a l’espera d’una vacuna o d’un medicament efectiu contra la covid, cal preguntar-se si un nou confinament és inevitable davant l’alarmant increment dels contagis. En termes de creixement econòmic i relacionat amb el confinament derivat dels contagis, és necessari contextualitzar el comportament del PIB del tercer trimestre. Venint de la brutal caiguda lliure del segon trimestre, amb xifres del -18,5%, la producció al tercer trimestre no recupera ni un 60% de la caiguda prèvia. En termes interanuals, això vol dir comparant les xifres de l’any passat amb les d’aquest any per les mateixes dates, la caiguda supera el -10%, mentre que la majoria de països europeus no arriben al -5%. La Comissió Europea ha empitjorat aquesta setmana les previsions per a l’economia espanyola el 2020 i preveu que la patacada superi el -12% del PIB aquest any, i espera un rebot menys intens el 2021, a l’entorn del 5%, força lluny del 7% previst a l’estiu. La intensa caiguda d’Espanya reflecteix els efectes del confinament draconià de la primera onada a la primavera, la desordenada reobertura per salvar la insalvable temporada turística i els primers envits de la segona onada que colpegen a Espanya abans que a la resta dels països comunitaris.

Una estratègia alternativa als confinaments són els tests massius. El problema més important que presenten és el seu cost. Fins ara disposàvem només de les proves PCR, relativament cares. Aquesta prova presenta una alta especificitat, ja que pot diferenciar entre dos microorganismes propers, és molt fiable i precoç, ja que detecta el virus en les primeres fases de la infecció respiratòria, però té un preu alt. En centres privats fàcilment supera els 100 euros. Si volguéssim testejar el 100% de la població de Manresa cada 15 dies per tal d’aïllar els casos positius, s’haurien de fer 5.250 tests diaris. Assumint un cost de 50 euros per PCR, això equival a 262.500 euros diaris o 7,9 milions mensuals. En termes anuals, el cost supera el pressupost municipal d’aquest any (91 milions). Si extrapolem aquesta mesura al conjunt de Catalunya, el cost superaria el 4% del PIB. Una xifra molt elevada, indubtablement, però inferior a la caiguda autonòmica del PIB del 9% prevista per aquest any.

Ara bé, la cosa canvia molt amb la possibilitat de recórrer als tests d’antígens, que són molt més barats. A un cost de 5 euros per test, el desemborsament diari per efectuar 525.000 proves a nivell de tot Catalunya seria de 2,6 milions d’euros o l’equivalent a 958 milions d’euros anuals (menys del 0,4% del PIB català). Quin sentit té que l’administració espanyola dediqui 3.000 milions d’euros en la revalorització de les pensions i salaris públics, mentre que estalvia una mesura que podria mantenir l’economia en funcionament i evitar la propagació massiva de contagis? Donat que la fiabilitat dels tests d’antígens és inferior a la de la prova PCR, es podria realitzar un segon test de confirmació d’un positiu per evitar falsos positius, que deixarien de treballar sense necessitat, o falsos negatius, que podrien infectar els seus contactes habituals i agreujar l’epidèmia.

En un estudi recent portat a terme a València, aquests tests van ser capaços de detectar un 80% dels positius simptomàtics que posteriorment va certificar la PCR. En cas que siguin positius asimptomàtics, el percentatge baixa molt. Però l’estudi avala que, fins i tot en els falsos negatius, la quantitat de virus detectables en el pacient és tan baixa que amb prou feines resulta contagiós. Encara que és difícil atribuir a un factor concret la baixada registrada en les xifres de contagis a la Comunitat de Madrid aquesta setmana, tot sembla indicar que el test d’antígens ha tingut bona part del mèrit de què la situació sigui menys dramàtica. També a Catalunya, davant la saturació en els laboratoris que analitzen les mostres, s’han començat a fer tests ràpids d’antígens, i no PCRs, als contactes de les persones que hagin donat positiu per coronavirus.

A priori, un programa de tests massius i periòdics a tota la població presenta uns beneficis molt superiors als costos. Malauradament, però, les autoritats no semblen contemplar aquesta possibilitat i estan decidides a continuar aplicant el tancament d’activitats no essencials i els confinaments parcials, sense descartar tornar a un confinament domiciliari total si els contagis es descontrolen.