Desert financer

La fusión BBVA-Sabadell lideraría el mercado catalán con el 40% de cuota -  elEconomista.es

Si a inicis de setembre s’anunciava la fusió entre CaixaBank i Bankia, aquesta setmana li ha tocat el torn al Banc Sabadell. L’entitat vallesana serà absorbida pel BBVA. La realitat és que l’activitat bancària s’està digitalitzant creixentment, de manera que el sector ha de reconvertir un model de negoci basat en l’atenció presencial a un fonamentat en els serveis online. Les entitats mitjanes amb una estructura de costos elevada poden tenir problemes per sobreviure quan calgui fer les necessàries inversions en tecnologia per competir en el món digital. Això implica tancar massivament oficines i acomiadar treballadors. Un altre factor que juga en contra de les entitats bancàries són els tipus d’interès zero (o negatius). En les circumstàncies actuals, el BCE anuncia que els tipus es mantindran baixos una temporada llarga. I, és clar, si un banc no pot fer negoci cobrant interessos pels préstecs concedits, el marge de beneficis es redueix i els comptes de resultats pateixen. Com a conseqüència, les comissions es disparen i la pressió per reduir personal s’intensifica. És el que farà el BBVA. Per tant, és una notícia dolenta pel conjunt de 6.400 treballadors que té el Banc Sabadell a Catalunya i els 5.200 del BBVA. Es persegueixen sinergies, i aquesta és la raó de ser de l’operació. Tot i així, tota fusió s’enfronta a reptes importants. Les sinergies s’han de materialitzar i les plataformes tecnològiques s’han d’integrar bé. Recordem que el Banc Sabadell ja va tenir una experiència nefasta al Regne Unit amb la integració tecnològica del Trustee Savings Bank.

En segon lloc, és també una operació negativa per a Catalunya. La superposició d’oficines del BBVA i el Banc Sabadell, especialment a casa nostra, desapareixerà. I el grau de monopoli del sector financer augmentarà. Menys competència bancària es traduirà en comissions i interessos a pagar més elevades. Això millorarà els comptes d’explotació de les entitats financeres, però a costa de perjudicar usuaris, famílies i empreses. Notem que qui perjudica la competència permetent macroentitats bancàries és l’Estat i no el lliure mercat. El govern beneeix aquestes fusions i celebra la cerimònia nupcial al costat de l’altar de l’intervencionisme monetari i fiscal més salvatge i desacomplexat. Al mateix temps, el govern també crea agències públiques antimonopoli i s’atribueix la potestat de lluitar contra els oligopolis que ell mateix ha promogut i autoritzat. Per tant, una situació tot plegat molt kafkiana. Lligat amb l’anterior, els processos de macrointegració bancària pateixen de l’anomenat risc moral, pel qual un individu canvia el seu comportament al no estar completament exposat a les conseqüències de les seves accions. Si un banc és massa gran com per permetre la seva caigudapot iniciar pràctiques creditícies temeràries sabent que, quan els crèdits concedits d’alt risc no es retornin, l’Estat l’ajudarà. I cap empresa hauria de prosperar a costa de la perspectiva d’un futur rescat públic a càrrec del contribuent.

En tercer lloc, la fusió significa la desaparició de l’últim banc català i culmina la fi del sistema financer a Catalunya. La seu del Sabadell ja es va traslladar a Alacant l’octubre de 2017. Ara, el pes de les decisions recaurà molt més a la capital d’Espanya, que controla totes les claus legals i autoritzacions que necessiten els bancs per operar. L’entitat presidida per Josep Oliu és la quarta empresa catalana per darrere de Naturgy, CaixaBank i Seat. I malgrat Seat és 100% de propietat alemanya, cal diferenciar la fàbrica de Martorell amb un Banc Sabadell absorbit pel BBVA. L’empresa automobilística manté a Catalunya els centres de decisió i la cúpula directiva, també les seus productives i operatives, fet que repercuteix positivament pel que fa a l’ocupació i les decisions d’inversió. En canvi, el Sabadell, implantat a l’arc mediterrani amb una gran cartera de pimes, un negoci més interessant i estratègic que el de particulars, quedarà subordinat a les seus de Biscaia i, molt especialment, Madrid.

El sector financer català es basava en petites caixes d’estalvi, fruit de l’esforç de la societat civil per oferir serveis financers a les llars i petits empresaris. La primera d’elles va ser a Barcelona (1844), mentre que la nostrada Caixa d’Estalvis de Manresa ho feia al carrer de Sobrerroca (1865). El conjunt de caixes, en un territori crònicament maltractat a nivell fiscal, proporcionaren els serveis socials que la població necessitava: centres de gent gran, biblioteques, entitats culturals, escoles i centres de formació… Patronats integrats per representants de la societat civil gestionaven l’obra social. Però la crisi financera del 2008, amb una motivació política indissimulada, va servir per desmantellar-les totes. L’excepció seria la Caixa de Pensions, reconvertida en la primera entitat bancària espanyola. Però la recent fusió amb Bankia, on l’Estat manté el control del 62% del capital, obre la porta a què Barcelona perdi el centre de decisions i la seu operativa. Quedava el Banc Sabadell, quarta entitat financera d’Espanya per volum d’actius. Absorbida ara pel BBVA, el seu record també s’anirà perdent en el boirim de la memòria.

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: