Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > Recerca i desenvolupament

Recerca i desenvolupament

SERVIMARCA

Aquesta setmana hem conegut que l’economia espanyola va invertir 15.572 milions d’euros en recerca i desenvolupament (R+D) l’any passat. I això és molt o poc? Doncs depèn. Algú pot argumentar que una economia molt basada en serveis de baix valor afegit i en turisme massiu de sol i platja no necessita fer grans esforços en investigació. S’atribueix a Miguel de Unamuno la dita “¡Que inventen ellos!” i, d’alguna manera, és un clixé que perdura de l’Espanya més refractària al progrés tecnològic. Entrant en les comparacions internacionals, Espanya investiga poc. Fins i tot països com Grècia i Polònia han superat per primer cop Espanya en inversió en R+D. El màxim esforç inversor per part de l’economia espanyola es va assolir el 2010 amb l’1,35% del PIB. L’última dada del 2019 indica un descens a l’1,25% del PIB, mentre que la mitjana europea és del 2,15% i l’objectiu comunitari del 3%. Els països tecnològicament més avançats se situen en el 4,9% (Israel), 4,5% (Corea del Sud), 3,4% (Taiwan), 3,3% (Suècia), i 3,2% (Japó). Alemanya inverteix el 3,1% del seu PIB en R+D, mentre que els Estats Units ho fan el 2,8%. És important remarcar que els diners que es dediquen a la recerca són importants, però que ho és molt més els resultats que s’aconsegueixen. No es tracta de gastar més sense solta ni volta. Es tracta de dedicar recursos allà on es necessiten, tot obtenint millores reals i quantificables.

Molts esperen beneficiar-se dels increments monetaris dels nous pressupostos generals aprovats i, especialment, dels fons del pla de recuperació europeu postcovid. Concretament, estem parlant de 72.000 milions d’euros de fons europeus fins el 2023, fons que haurien d’impulsar la transformació digital, un model energètic més ecològic i polítiques d’ajuda social inclusives. Mazzucato, una economista italo-nordamericana autora del llibre “The Entrepreneurial State”, és una de les fonts inspiradores per al govern de Pedro Sánchez que coordinarà la gestió dels fons europeus Next Generation. D’orientació marcadament keynesiana, l’assessora del Partit Laborista britànic defensa governs intervencionistes que exerceixin un marcat contrapès dins el sistema econòmic actual, tenint un paper actiu en la societat i servint d’estímul per a la innovació en tecnologia i la inversió en activitats productives. És el que el Nobel d’Economia Joseph Stiglitz anomena capitalisme progressista en el seu darrer llibre. Segons Mazzucato, economista de referència d’Íñigo Errejón i inspiradora de l’oficina de la Moncloa que gestionarà els fons europeus, l’Estat ha d’entrar en el capital de les empreses privades per marcar l’estratègia a seguir i liderar el camí del progrés i la innovació. És realment així? Doncs no. No i per múltiples raons.

D’entrada, la funció de l’Estat no és la d’entrar en l’accionariat d’empreses amb models de negoci centrats en la innovació i la sostenibilitat. L’Estat no es caracteritza precisament per ser un Business Angel o promotor d’empreses, sinó per vampiritzar els excedents empresarials. L’Estat no inverteix en empreses rendibles, sinó que rescata amb diners públics entitats financeres en fallida. L’Estat no crea negocis viables, sinó AVEs insostenibles econòmicament i socialment que apuntalen una concepció del país marcadament radial. Segons la Fundació COTEC, del pressupost públic de més de 7.000 milions assignat el 2019, només es varen invertir 3.600 milions (el 51%). Un pressupost ja inferior en un 30% al de fa una dècada, que només s’executa en poc més de la meitat, possiblement per excessiva complexitat burocràtica i ineficiència en els seus procediments. Com es distribuiran els fons milionaris que arribaran de Brussel·les? Cada vegada que arriben nous recursos, sorgeixen noves estructures que en reclamen la seva part, propiciant que un sector de la societat prosperi a costa d’altres. Es corre el risc que els poders establerts aprofitin els diners públics per nodrir una xarxa clientelar que reforci el seu estatus dominant.

És cert que Espanya no s’ha caracteritzat mai ni per la recerca ni pels invents associats a la mateixa. Però és fals que la inversió estatal en R+D sigui sempre beneficiosa. Tota acció econòmica comporta costos d’oportunitat i pot donar lloc a conseqüències no desitjades. La inversió pública en innovació dirigida des de dalt (top-down) pot desviar l’avenç del seu desenvolupament cap a sectors menys connectats amb les demandes dels consumidors, retirant recursos dels projectes socialment més necessaris i alentint, per tant, les innovacions més urgents o prioritàries. A més, la despesa pública en R+D té el perill de materialitzar-se en increments retributius i salarials dels investigadors i científics, abans que en progressos tecnològics tangibles. També és fals que l’Estat hagi de liderar el sistema d’innovació nacional. Pensi en invents espanyols. N’hi ha pocs, i els més destacables estan relacionats amb els pals. El pal de fregar de Manuel Jalón va suposar una revolució a les llars a mitjan segle XX, i el famós Chupa Chup d’Enric Bernat, un caramel amb pal i logotip dissenyat per Dalí, va endolcir molts moments de la nostra infantesa. D’iniciativa pública estatal n’hi ha ben pocs, tret del garrot vil utilitzat per executar els condemnats a mort. Crec que estarem tots d’acord en quins han contribuït, en la mesura de les seves possibilitats, a millorar la vida dels ciutadans.

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: