Llicències obligatòries

Abril de 1711. La Gran Bretanya abandona a la seva sort els territoris de l’antiga Corona Catalanoaragonesa. L’arxiduc Carles d’Àustria, nebot de l’últim Habsburg de la Corona espanyola, surt de Barcelona amb direcció Viena després de la mort de l’emperador Josep. El príncep Carles, que havia rebut dels jesuites una educació privilegiada –tenia formació en lògica, ètica, filosofia i música a més de dominar sis idiomes inclòs el castellà- deixa via lliure al duc d’Anjou, el futur Borbó Felip V -que no parlava ni el castellà- per accedir a la Corona d’Espanya. Tres anys i mig més tard, en una guerra desigual i impossible de guanyar, Barcelona cau i es rendeix a les tropes filipistes. Les conseqüències pels catalans serien duríssimes.
Gener de 2021. Els laboratoris britànics Oxford-AstraZeneca, l’empresa que havia rebut finançament de la UE amb l’objectiu de desenvolupar la vacuna contra la covid-19, declara que no podrà complir els terminis ni proveir les dosis acordades per contracte. Boris Johnson, el primer ministre del Regne Unit, defensa que les vacunes desenvolupades per aquesta empresa britànica han de beneficiar en primer lloc als britànics. Les conseqüències, enmig del fragor de la tercera onada vírica, no es poden encara quantificar.

Són dues situacions que no són comparables ni guarden cap relació, tret del casual denominador comú britànic. En qualsevol cas, sí és necessari fer una anàlisi d’aquesta darrera situació que tindrà, a ben segur, conseqüències greus per molts ciutadans de la Unió Europea (UE). AstraZeneca, que comercialitza la vacuna d’Oxford, ha avisat que només podrà servir un 25% del que havia promès perquè les dues plantes que té a Europa estan produint a un ritme més baix del que s’esperava. La UE l’acusa d’incomplir el contracte i insinua que està venent vacunes fabricades a les plantes europees a tercers països que paguen un preu superior. La companyia britànica, en una resposta més pròpia d’humoristes com Rowan Atkinson o Benny Hill, ho nega i al·lega que el govern britànic i altres països ho varen demanar primer. Tot fa pensar que la companyia no entregarà més vacunes ni les treurà d’altres fàbriques per entregar-les a Europa. Més aviat el contrari. Hi ha documentació duanera que confirma que la planta de Puurs (Bèlgica) ha exportat al Regne Unit les dosis produïdes en territori belga. Segons la Comissió Europea, AstraZeneca s’havia compromès a servir més de 100 milions de dosis tan aviat com s’autoritzés la seva vacuna i es comptava amb la producció de les dues plantes del continent (Bèlgica i Alemanya) més les dues del Regne Unit.

Les autoritats espanyoles havien promès que el 70% de la població adulta espanyola (entre 15 i 20 milions de persones) estaria vacunada abans o a finals de l’estiu. De moment, el sistema sanitari britànic ha aconseguit vacunar 2,6 milions de persones amb la primera dosi. En total, des de l’inici de la campanya, s’ha començat a immunitzar l’11% de la població anglesa. Les xifres a Espanya són molt més baixes. I també a Catalunya. A la regió sanitària de la Catalunya Central s’han administrat 14.461 dosis (2.083 persones han rebut les dues dosis). Seguint l’ordre del protocol, això significa el 80% dels usuaris de residències geriàtriques, el 78% dels professionals sanitaris de primera línia i el 71% dels professionals de les residències d’avis. En total, fins ara a Catalunya s’han administrat 217.000 vacunes fins esgotar les reserves. Continuant a aquest mateix ritme, l’objectiu de vacunar el 70% de la població adulta catalana s’haurà assolit pels volts de Sant Jordi de l’any… 2022! Abans d’arribar a la immunitat de grup moltes persones s’hauran mort pel camí i a les UCIs.

La vacuna contra la covid és un bé públic global i no hauria d’estar protegida per lleis de propietat intel·lectual com les patents. L’oligopoli en la producció de medicaments alenteix el ritme de producció i dificulta l’accés a les dosis tan necessàries. Al registrar una patent mèdica se li concedeix al titular la possibilitat d’explotar el producte de manera exclusiva i excloent durant un termini de 20 anys. El que convé és eliminar els monopolis legals i establir llicències universals i no exclusives, compartint el coneixement necessari per expandir la producció global de vacunes, medicaments i diagnòstics. I una figura legislativa ho permet. Es tracta de les llicències obligatòries, un instrument que imposa als laboratoris la cessió de la fórmula de la vacuna. Una figura que comporta suspendre l’exclusivitat de l’ús d’una patent, obrint l’opció que la vacuna sigui explotada per altres companyies. Un rum-rum que ja comença a circular per Alemanya, Itàlia i França, i que a Espanya està perfectament contemplat a l’article 95 de la Llei de Patents (com l’expropiació ho està a l’art. 81). Els supòsits són plenament aplicables a la situació actual. En primer lloc, perquè l’explotació de la vacuna és de primordial importància per a la salut pública. En segon lloc, perquè la insuficiència de la quantitat de vacunes servides implica un greu perjudici pel país. I, finalment, perquè les necessitats de proveïment nacional així ho exigeixen. AstraZeneca ha estat finançada per la UE amb 2.700 milions d’euros i ara no distribueix les dosis pactades. Què estan esperant els governs per instar les llicències obligatòries?

Incògnites de l’era Biden

Joe Biden, de la mà de la primera vicepresidenta afroamericana, Kamala Harris, ha jurat aquesta setmana el càrrec com a 46è president dels Estats Units, deixant enrere els quatre polèmics anys de mandat de Donald Trump. Des de l’escalinata del Capitoli, el màxim mandatari del país més poderós del planeta ha pronunciat el que ha estat el seu primer discurs oficial, carregat d’intencions d’unió i fraternitat entre tots els nord-americans, incidint en la necessitat de curar ferides obertes i en tot el que queda per fer, com derrotar el coronavirus o acabar amb els extremismes que s’han vingut instal·lant en els darrers anys en la societat nord-americana. En l’àmbit exterior, també fa un gir de 180 graus per recuperar el multilateralisme perdut amb Donald Trump. Atura la construcció del mur amb Mèxic i deroga la llei que impedia l’entrada de migrants de països musulmans. Retorna els EUA a l’OMS i a l’Acord de París contra el canvi climàtic. I obliga a l’ús de la mascareta en edificis federals. Joe Biden, el segon president catòlic després de John F. Kennedy i el de més edat, aspira a guiar el món amb el poder de l’exemple i no amb l’exemple del poder. La Unió Europea pot recuperar la relació històrica amb els Estats Units, amb qui comparteix més valors que amb l’altra gran superpotència xinesa. Les seves apel·lacions a la decència i l’honestedat sonen a música celestial, especialment després dels exabruptes i cacofonies als que ens tenia acostumats Trump, el darrer inquilí de la Casa Blanca. Però no n’hi ha prou amb bones paraules i caldrà analitzar el contingut de les polítiques econòmiques. També Abraham Lincoln feia una crida als millors àngels de la naturalesa humana i poc després esclatava una de les guerres civils més sagnants i tràgiques de la història.

Al llarg del segle XX, el sistema bipartidista dels EUA ha funcionat amb els Demòcrates impulsant grans programes públics i els Republicans consolidant-los. Wilson, Roosevelt i Johnson varen ser presidents transformadors, mentre que Eisenhower, Nixon i Reagan només varen oposar-se de paraula a l’expansió estatista i consolidaren l’avenç federal. Biden liderarà un nou programa transformador i tremendament expansiu en la fiscalitat. Quan a casa nostra parlem de com Rubén Doblas Gundersen, més conegut com el youtuber “El Rubius”, s’ha instal·lat a Andorra per pagar menys impostos, la previsió és que els nord-americans hagin de pagar-ne més. Bastants més impostos dels que pagaven fins ara. El tipus marginal màxim de l’impost de renda pujarà del 37% al 40% amb guanys anuals superiors als 525.000 dòlars (a Espanya tenim el 45% per rendes superiors a 60.000 euros i el 47% quan superen els 300.000). L’impost de societats augmentarà del 21% al 28% (25% a Espanya), i també incrementaran altres impostos com successions i donacions o les aportacions a la Seguretat Social (que també existeix als EUA, tot i que no amb la cobertura universal d’Espanya). L’increment dels impostos sempre té conseqüències negatives sobre el creixement econòmic i l’ocupació. Però, al capdavall, són ingressos fiscals que podran utilitzar-se per finançar polítiques públiques. I aquí és quan la despesa programada supera amb molt les previsions d’increment d’ingressos. Concretament, mentre que els ingressos s’espera que incrementin en 270.000 milions anuals, la despesa fiscal del programa de reactivació puja a més d’1 bilió anual (140.000 milions per l’Obamacare, 200.000 milions pel Green New Deal, 100.000 milions en pensions, 350.000 milions en ajudes anticovid, xec de 1.400 dòlars per persona, extensió del subsidi d’atur, introducció d’un sou mínim de 15 dòlars…). Més impostos i molta més despesa pública signifiquen més dèficit públic anual i molt més deute públic total.

A curt i mitjà termini, aquestes mesures no donaran els efectes positius desitjats. Zones tan dinàmiques dels EUA com Nova York i Califòrnia estan sotmeses a confinaments i resten parcialment bloquejades per normatives locals. En aquestes circumstàncies, mentre el motor econòmic funcioni al ralentí, l’economia no pot recuperar el creixement normal que tenia abans de la pandèmia. Els economistes Casey Mulligan i Stephen Moore calculen que el decret de Biden destruirà més de 4 milions de llocs de treball a causa dels desincentius generats en el treball (incentius per sol·licitar subsidis i ajornar l’entrada en el mercat laboral). També s’ha criticat que una part dels fons del pla d’estímul es destini a finançar administracions en fallida d’alguns estats mal gestionats, fent bo el principi que assegura que els polítics sempre utilitzaran una crisi per ampliar el seu poder (“never allow a crisis go to waste” en paraules de Barack Obama). I a llarg termini, no podem oblidar l’amenaça latent de l’enorme generació de deute públic. La Reserva Federal dels EUA, exactament igual que el BCE, tenen capacitat per adquirir part del deute públic. I fins ara, els bons del govern nord-americà s’han considerat actius segurs i han gaudit d’una àmplia demanda en els mercats financers. Però tot té límits i no se’n pot abusar il·limitadament. Amb el descontrol del deute públic i la manca d’equilibri pressupostari, els inversors perdran tard o d’hora la confiança i el preu dels bons caurà. Tornarà el fantasma de la inflació, potser acompanyada de recessió, i els tipus d’interès pujaran. No podem viure tota la vida amb interessos zero o negatius. Aleshores hi haurà els plors i el cruixir de dents.

La via bàltica

Fa exactament 30 anys, un 13 de gener de 1991, es va produir un esdeveniment singular que seria decisiu per a la independència de Lituània i els països bàltics. El mur de Berlín s’havia enderrocat dos anys abans i el líder soviètic i cap del Partit Comunista, Mikhail Gorbatxov, era aclamat arreu com un reformador comunista il·lustrat que desitjava crear un nou socialisme amb rostre humà. El món no havia oblidat el brutal ús de la força militar soviètica quan països del Teló d’Acer -Hongria el 1956 i Txecoslovàquia el 1968- s’havien atrevit a demanar un bri de llibertat i autogovern. El macabre experiment social iniciat per Lenin i Stalin 70 anys abans estava agonitzant. El sistema soviètic de planificació centralitzada era com un arbre gegantesc, imponent des de l’exterior però corcat per dins. Totes les estructures de poder continuaven intactes: una gran burocràcia que supervisava una economia de propietat i administració públiques, un partit comunista que estenia els seus tentacles per tot l’extens país, i la temuda KGB, la policia secreta, que mantenia el control i era omnipresent a tots els racons de la societat soviètica.

La ideologia marxista, aparentment, continuava sent el credo inqüestionable mantingut com dogma de fe pels quasi 300 milions d’habitants de l’imperi comunista. Governants i governats no podien creure que el sistema no pogués continuar fent camí cap a l’eternitat amb els ajustaments que el líder suprem promovia mitjançant la perestroika i la glasnost. Tots els membres de la Nomenklatura, que controlaven i gestionaven la burocràcia i el partit, aspiraven a preservar el poder i els privilegis especials que la dictadura comunista havia posat a les seves mans. No es podien imaginar que les prestatgeries sempre buides dels economats, els immensos camps erms o la improductiva indústria estaven escrivint l’epitafi d’aquest règim. Un règim col·lectivista i totalitari que havia intentat convertir l’ésser humà en “nous homes  socialistes”, i que en aquest procés havia assassinat més de 60 milions d’homes, dones i nens a través de tortures, execucions, inanició o treballs forçats en camps de concentració coneguts com a Gulags, que s’estenien des d’un extrem a l’altre de l’immens territori de la Rússia soviètica, però també de Lituània, Estònia, Letònia, Armènia, Geòrgia, Azerbaidjan, Bielorússia, Ucraïna, Moldàvia, Kazakhstan, Kirguizistan, Tadjikistan, Turkmenistan i Uzbekistan.

Gorbatxov va considerar que les demandes de llibertat i independència de Lituània eren molt perilloses al poder-se reproduir en altres repúbliques de la URSS. Així que el govern soviètic va decidir intimidar el petit país bàltic i aplastar-lo amb la força militar. Davant l’amenaça soviètica, el poble lituà va sortir al carrer tot envoltant massivament els edificis de govern i comunicacions, ràdio i televisió. Desafiant les poderoses tropes soviètiques, la multitud indefensa entonava càntics patriòtics. Dos milions de persones donant-se les mans i cantant era la defensa utilitzada davant la intimidant amenaça de les armes soviètiques. Quan es dispararen els primers trets a l’aire, la multitud impertèrrita no es va moure. Quan la càrrega es va produir amb cops de culata, tampoc es dissolgueren. Els tancs soviètics passaren per sobre d’alguns manifestants i altres van ser abatuts pels trets de les metralladores. Malgrat tenir els soviètics el control dels mitjanas de comunicació, el president electe lituà va instar a mantenir la desobediència civil i una oposició no violenta. I és que el poble lituà havia elegit un govern no comunista en eleccions lliures, que havia declarat la independència del domini soviètic amb la intenció de posar fi a mig segle de planificació centralitzada mitjançant reformes de lliure mercat. L’endemà, el dilluns 14 de gener, el parlament lituà, protegit per un escut humà de milers de ciutadans, continuava encerclat per les tropes soviètiques.

En aquestes condicions es va presentar un programa econòmic basat en quatre punts. El primer, la no intervenció de preus i salaris per part del govern. El segon, la privatització de totes les empreses -banca, indústria, agricultura i comerços- que estaven sota control i propietat de l’Estat. El tercer, una reforma legal basada en el reconeixement del dret de propietat privada i la llibertat contractual. I el quart, l’obertura de Lituània al comerç internacional i a la inversió estrangera directa. El mes de febrer següent es va celebrar un referèndum a Lituània amb la següent pregunta: “Està d’acord en què Lituània sigui una república democràtica independent?”. Aproximadament el 85 per cent del cens va participar en la consulta i el 90 per cent va dir que sí. A les veïnes Estònia i Letònia es varen celebrar referèndums similars a principis de març del 1991. Els resultats també foren similars. Gorbatxov va intentar contrarestar-ho mitjançant la celebració del seu propi referèndum soviètic, preguntant si estaven d’acord en la preservació de la Unió Soviètica. El resultat, sota sospites de manipulació, va ser que el 70 per cent va votar a favor de mantenir la integritat territorial de la URSS. Pocs mesos després, el desafiament i el coratge de la petita Lituània varen ser determinants per fer caure el Goliat del poder soviètic. Al llarg de la història, no és fàcil trobar episodis de recuperació de la llibertat individual i de l’autogovern polític. Per això cal recordar la lluita dels petits països bàltics contra la tirania del gegant soviètic.

Teràpia de recuperació

Les administracions esperen amb candeletes els fons europeus destinats a lluitar contra la pandèmia. La Comissió Europea va aprovar un total de 750.000 milions d’euros, dels que a Espanya li corresponen 140.000 milions. Els fons s’han de destinar a finançar l’impacte sofert en els àmbits de la sanitat, l’educació i els serveis socials com a conseqüència del coronavirus. Però també han d’impulsar un canvi en el model productiu per aconseguir un creixement sostenible i inclusiu, així com fomentar la transició ecològica i digital, la cohesió social i territorial, així com una major igualtat. És com un regal dels reis mags, però amb algunes diferències remarcables. Així com a la darrera festa del Nadal són els nens i nenes qui expressen els seus desitjos escrivint una carta als Reis d’Orient, en una relació de baix a dalt o bottom-up, ara els diners provinents del Banc Central Europeu arribaran a l’administració central, qui s’encarregarà de distribuir-los per tot el territori, en una relació de dalt a baix o top-down. Que el repartiment de fons sigui equitatiu i arribi a tothom ofereix, d’entrada, molts dubtes. Moltíssims dubtes. Quan al pare o mare d’una família li toca la rifa, sap molt bé quines necessitats tenen i quins són els forats més urgents que s’han de tapar. Quan a papà Estat li arriben els milions d’Europa, en canvi, no té ni la informació precisa de quines són les necessitats socials més prioritàries, ni els incentius adequats per resoldre els problemes col·lectius més greus. Però deixem de banda, per ara, aquestes consideracions i centrem-nos en quines haurien de ser les línies fonamentals per reactivar l’economia espanyola.

Per això, i a efectes didàctics, ens pot servir la comparació amb un malalt de covid. Quan el pacient està greu, no hi ha més remei que ingressar-lo a la UCI i aplicar-li teràpies de xoc molt agressives, com la respiració mecànica, sense les quals no pot sobreviure. En termes econòmics, al xoc d’oferta que comporta l’aturada de l’activitat s’hi suma un xoc de demanda com a resultat de la caiguda dels ingressos. El resultat és una històrica contracció econòmica. El govern de coalició espanyol PSOE-Podemos, desoint les recomanacions de la UE i de la OMS, va acabar decretant el confinament més dur del món. Ara acreditem els pitjors registres tant sanitaris (morts per milió d’habitants) com econòmics (atur i enfonsament del PIB). Per tal d’evitar la mort del pacient econòmic, calen teràpies de xoc. Aquí inclouríem l’impuls fiscal (augment de la despesa mèdica, subsidis, inversió pública…), els ajornaments d’impostos i cotitzacions a la Seguretat Social, i les mesures d’injeccions de liquiditat directa (línies de crèdit a través de bancs i organismes oficials, avals bancaris amb garantia pública…).

En comparativa europea, Alemanya ha dedicat el 8,3% del PIB a mesures d’impuls fiscal (Espanya només el 4,3%), el 7,3% del PIB a ajornaments d’impostos (0,4% a Espanya) i el 24,3% de la Renda Nacional a mesures de liquiditat (12,2% a Espanya). Queda clar que els teutons, que partien d’una posició més sòlida i sanejada, han vigoritzat l’activitat molt millor que els espanyols. En lloc de suspendre el cobrament d’impostos durant el període de confinament, el govern espanyol es va limitar a concedir ajornaments limitats a pimes i autònoms. Ni moratòria general ni, molt menys encara, exempció fiscal. Les empreses espanyoles, malgrat l’enfonsament dels seus ingressos, han hagut de continuar pagant a Hisenda, sense rebaixes de cap tipus ni ajornaments significatius. Dels 500.000 autònoms que hi ha a Catalunya, 300.000 necessitarien prestacions de 1.000 euros mensuals per la caiguda de l’activitat. Això suma 300 milions mensuals o 1.800 milions al semestre. Quina ajuda han rebut?

I una vegada el pacient aconsegueix sortir de la UCI i retorna a planta o, finalment, al domicili o residència, cal fer teràpia de recuperació. S’ha de recuperar l’autonomia perduda i, mica en mica, tornar a respirar i caminar per un mateix. No podem estar permanentment connectats a una màquina. El mateix li passa a la societat. No es pot subsidiar famílies i subvencionar organismes amb caràcter permanent. Quan remeti la pandèmia, serà necessari reorganitzar l’estructura productiva. Algunes empreses no tindran demanda i hauran de tancar. Però sortiran noves oportunitats de negoci que aprofitaran els empresaris. Espanya té el mateix número de bars que els EUA, amb una població 7 vegades inferior. De mitjana anual, els espanyols entren 160 vegades al bar fent una despesa de 5 euros. És evident que aquest model de negoci no és viable i s’haurà de reestructurar. És evident que el model de turisme massiu de sol i platja no pot continuar i s’haurà de reconvertir cap un turisme més selectiu i de més valor afegit. Les hordes de creueristes que depreden l’ecosistema de Barcelona s’haurien de substituir per altres activitats socialment més sostenibles i econòmicament més rendibles. Per això, calen reduccions d’impostos i cotitzacions socials combinades amb la flexibilització de les normatives legals i burocràtiques. Governs de tot el món estan oferint desgravacions fiscals per abordar els problemes de liquiditat de famílies i empreses. Aprofitant l’arribada de fons europeus, el polític podria rebaixar la factura fiscal del 2021 en un 20% aplicat linealment a tots els impostos i cotitzacions socials. La manca d’ingressos públics que això significaria quedaria compensada pels fons europeus anti-covid. No augmentaria més el dèficit públic ni el deute, però donaria aire a milers de pimes i autònoms que ara s’estan ofegant. Fomentant la llibertat d’empresa sorgirien nous models de negocis rendibles que retornarien la il·lusió a moltes vides i reduirien l’atur, millorant de retruc les finances públiques. Reduccions impositives i normatives fàcils de complir. Aquesta hauria de ser la teràpia de recuperació.