Arxius

Archive for gener de 2021

La via bàltica

The Singing Revolution - Movies - Review - The New York Times

Fa exactament 30 anys, un 13 de gener de 1991, es va produir un esdeveniment singular que seria decisiu per a la independència de Lituània i els països bàltics. El mur de Berlín s’havia enderrocat dos anys abans i el líder soviètic i cap del Partit Comunista, Mikhail Gorbatxov, era aclamat arreu com un reformador comunista il·lustrat que desitjava crear un nou socialisme amb rostre humà. El món no havia oblidat el brutal ús de la força militar soviètica quan països del Teló d’Acer -Hongria el 1956 i Txecoslovàquia el 1968- s’havien atrevit a demanar un bri de llibertat i autogovern. El macabre experiment social iniciat per Lenin i Stalin 70 anys abans estava agonitzant. El sistema soviètic de planificació centralitzada era com un arbre gegantesc, imponent des de l’exterior però corcat per dins. Totes les estructures de poder continuaven intactes: una gran burocràcia que supervisava una economia de propietat i administració públiques, un partit comunista que estenia els seus tentacles per tot l’extens país, i la temuda KGB, la policia secreta, que mantenia el control i era omnipresent a tots els racons de la societat soviètica.

La ideologia marxista, aparentment, continuava sent el credo inqüestionable mantingut com dogma de fe pels quasi 300 milions d’habitants de l’imperi comunista. Governants i governats no podien creure que el sistema no pogués continuar fent camí cap a l’eternitat amb els ajustaments que el líder suprem promovia mitjançant la perestroika i la glasnost. Tots els membres de la Nomenklatura, que controlaven i gestionaven la burocràcia i el partit, aspiraven a preservar el poder i els privilegis especials que la dictadura comunista havia posat a les seves mans. No es podien imaginar que les prestatgeries sempre buides dels economats, els immensos camps erms o la improductiva indústria estaven escrivint l’epitafi d’aquest règim. Un règim col·lectivista i totalitari que havia intentat convertir l’ésser humà en “nous homes  socialistes”, i que en aquest procés havia assassinat més de 60 milions d’homes, dones i nens a través de tortures, execucions, inanició o treballs forçats en camps de concentració coneguts com a Gulags, que s’estenien des d’un extrem a l’altre de l’immens territori de la Rússia soviètica, però també de Lituània, Estònia, Letònia, Armènia, Geòrgia, Azerbaidjan, Bielorússia, Ucraïna, Moldàvia, Kazakhstan, Kirguizistan, Tadjikistan, Turkmenistan i Uzbekistan.

Gorbatxov va considerar que les demandes de llibertat i independència de Lituània eren molt perilloses al poder-se reproduir en altres repúbliques de la URSS. Així que el govern soviètic va decidir intimidar el petit país bàltic i aplastar-lo amb la força militar. Davant l’amenaça soviètica, el poble lituà va sortir al carrer tot envoltant massivament els edificis de govern i comunicacions, ràdio i televisió. Desafiant les poderoses tropes soviètiques, la multitud indefensa entonava càntics patriòtics. Dos milions de persones donant-se les mans i cantant era la defensa utilitzada davant la intimidant amenaça de les armes soviètiques. Quan es dispararen els primers trets a l’aire, la multitud impertèrrita no es va moure. Quan la càrrega es va produir amb cops de culata, tampoc es dissolgueren. Els tancs soviètics passaren per sobre d’alguns manifestants i altres van ser abatuts pels trets de les metralladores. Malgrat tenir els soviètics el control dels mitjanas de comunicació, el president electe lituà va instar a mantenir la desobediència civil i una oposició no violenta. I és que el poble lituà havia elegit un govern no comunista en eleccions lliures, que havia declarat la independència del domini soviètic amb la intenció de posar fi a mig segle de planificació centralitzada mitjançant reformes de lliure mercat. L’endemà, el dilluns 14 de gener, el parlament lituà, protegit per un escut humà de milers de ciutadans, continuava encerclat per les tropes soviètiques.

En aquestes condicions es va presentar un programa econòmic basat en quatre punts. El primer, la no intervenció de preus i salaris per part del govern. El segon, la privatització de totes les empreses -banca, indústria, agricultura i comerços- que estaven sota control i propietat de l’Estat. El tercer, una reforma legal basada en el reconeixement del dret de propietat privada i la llibertat contractual. I el quart, l’obertura de Lituània al comerç internacional i a la inversió estrangera directa. El mes de febrer següent es va celebrar un referèndum a Lituània amb la següent pregunta: “Està d’acord en què Lituània sigui una república democràtica independent?”. Aproximadament el 85 per cent del cens va participar en la consulta i el 90 per cent va dir que sí. A les veïnes Estònia i Letònia es varen celebrar referèndums similars a principis de març del 1991. Els resultats també foren similars. Gorbatxov va intentar contrarestar-ho mitjançant la celebració del seu propi referèndum soviètic, preguntant si estaven d’acord en la preservació de la Unió Soviètica. El resultat, sota sospites de manipulació, va ser que el 70 per cent va votar a favor de mantenir la integritat territorial de la URSS. Pocs mesos després, el desafiament i el coratge de la petita Lituània varen ser determinants per fer caure el Goliat del poder soviètic. Al llarg de la història, no és fàcil trobar episodis de recuperació de la llibertat individual i de l’autogovern polític. Per això cal recordar la lluita dels petits països bàltics contra la tirania del gegant soviètic.

Teràpia de recuperació

Medicina Física y Rehabilitación / Terapia Física - Hospital El Maestro

Les administracions esperen amb candeletes els fons europeus destinats a lluitar contra la pandèmia. La Comissió Europea va aprovar un total de 750.000 milions d’euros, dels que a Espanya li corresponen 140.000 milions. Els fons s’han de destinar a finançar l’impacte sofert en els àmbits de la sanitat, l’educació i els serveis socials com a conseqüència del coronavirus. Però també han d’impulsar un canvi en el model productiu per aconseguir un creixement sostenible i inclusiu, així com fomentar la transició ecològica i digital, la cohesió social i territorial, així com una major igualtat. És com un regal dels reis mags, però amb algunes diferències remarcables. Així com a la darrera festa del Nadal són els nens i nenes qui expressen els seus desitjos escrivint una carta als Reis d’Orient, en una relació de baix a dalt o bottom-up, ara els diners provinents del Banc Central Europeu arribaran a l’administració central, qui s’encarregarà de distribuir-los per tot el territori, en una relació de dalt a baix o top-down. Que el repartiment de fons sigui equitatiu i arribi a tothom ofereix, d’entrada, molts dubtes. Moltíssims dubtes. Quan al pare o mare d’una família li toca la rifa, sap molt bé quines necessitats tenen i quins són els forats més urgents que s’han de tapar. Quan a papà Estat li arriben els milions d’Europa, en canvi, no té ni la informació precisa de quines són les necessitats socials més prioritàries, ni els incentius adequats per resoldre els problemes col·lectius més greus. Però deixem de banda, per ara, aquestes consideracions i centrem-nos en quines haurien de ser les línies fonamentals per reactivar l’economia espanyola.

Per això, i a efectes didàctics, ens pot servir la comparació amb un malalt de covid. Quan el pacient està greu, no hi ha més remei que ingressar-lo a la UCI i aplicar-li teràpies de xoc molt agressives, com la respiració mecànica, sense les quals no pot sobreviure. En termes econòmics, al xoc d’oferta que comporta l’aturada de l’activitat s’hi suma un xoc de demanda com a resultat de la caiguda dels ingressos. El resultat és una històrica contracció econòmica. El govern de coalició espanyol PSOE-Podemos, desoint les recomanacions de la UE i de la OMS, va acabar decretant el confinament més dur del món. Ara acreditem els pitjors registres tant sanitaris (morts per milió d’habitants) com econòmics (atur i enfonsament del PIB). Per tal d’evitar la mort del pacient econòmic, calen teràpies de xoc. Aquí inclouríem l’impuls fiscal (augment de la despesa mèdica, subsidis, inversió pública…), els ajornaments d’impostos i cotitzacions a la Seguretat Social, i les mesures d’injeccions de liquiditat directa (línies de crèdit a través de bancs i organismes oficials, avals bancaris amb garantia pública…).

En comparativa europea, Alemanya ha dedicat el 8,3% del PIB a mesures d’impuls fiscal (Espanya només el 4,3%), el 7,3% del PIB a ajornaments d’impostos (0,4% a Espanya) i el 24,3% de la Renda Nacional a mesures de liquiditat (12,2% a Espanya). Queda clar que els teutons, que partien d’una posició més sòlida i sanejada, han vigoritzat l’activitat molt millor que els espanyols. En lloc de suspendre el cobrament d’impostos durant el període de confinament, el govern espanyol es va limitar a concedir ajornaments limitats a pimes i autònoms. Ni moratòria general ni, molt menys encara, exempció fiscal. Les empreses espanyoles, malgrat l’enfonsament dels seus ingressos, han hagut de continuar pagant a Hisenda, sense rebaixes de cap tipus ni ajornaments significatius. Dels 500.000 autònoms que hi ha a Catalunya, 300.000 necessitarien prestacions de 1.000 euros mensuals per la caiguda de l’activitat. Això suma 300 milions mensuals o 1.800 milions al semestre. Quina ajuda han rebut?

I una vegada el pacient aconsegueix sortir de la UCI i retorna a planta o, finalment, al domicili o residència, cal fer teràpia de recuperació. S’ha de recuperar l’autonomia perduda i, mica en mica, tornar a respirar i caminar per un mateix. No podem estar permanentment connectats a una màquina. El mateix li passa a la societat. No es pot subsidiar famílies i subvencionar organismes amb caràcter permanent. Quan remeti la pandèmia, serà necessari reorganitzar l’estructura productiva. Algunes empreses no tindran demanda i hauran de tancar. Però sortiran noves oportunitats de negoci que aprofitaran els empresaris. Espanya té el mateix número de bars que els EUA, amb una població 7 vegades inferior. De mitjana anual, els espanyols entren 160 vegades al bar fent una despesa de 5 euros. És evident que aquest model de negoci no és viable i s’haurà de reestructurar. És evident que el model de turisme massiu de sol i platja no pot continuar i s’haurà de reconvertir cap un turisme més selectiu i de més valor afegit. Les hordes de creueristes que depreden l’ecosistema de Barcelona s’haurien de substituir per altres activitats socialment més sostenibles i econòmicament més rendibles. Per això, calen reduccions d’impostos i cotitzacions socials combinades amb la flexibilització de les normatives legals i burocràtiques. Governs de tot el món estan oferint desgravacions fiscals per abordar els problemes de liquiditat de famílies i empreses. Aprofitant l’arribada de fons europeus, el polític podria rebaixar la factura fiscal del 2021 en un 20% aplicat linealment a tots els impostos i cotitzacions socials. La manca d’ingressos públics que això significaria quedaria compensada pels fons europeus anti-covid. No augmentaria més el dèficit públic ni el deute, però donaria aire a milers de pimes i autònoms que ara s’estan ofegant. Fomentant la llibertat d’empresa sorgirien nous models de negocis rendibles que retornarien la il·lusió a moltes vides i reduirien l’atur, millorant de retruc les finances públiques. Reduccions impositives i normatives fàcils de complir. Aquesta hauria de ser la teràpia de recuperació.