Andorra del Sud

Resultado de imagen de mapa Andorra i Catalunya

Andorra s’ha situat en un primer pla els darrers dies per motius aliens a la seva voluntat. Alguns professionals i youtubers de renom s’han domiciliat al Principat per motius principalment fiscals. Mentre que el tipus impositiu màxim per renda a Espanya és del 47%, al petit país dels Pirineus és de només el 10%. Tampoc suporten impost de successions i patrimoni (aquí sí), l’IVA és el 4,5% (aquí el 21%), l’impost de societats és el 10% (aquí el 25%) i les cotitzacions a la Seguretat Social andorrana, repartides entre empresari (15,5%) i treballador (6,5%) sumen el 22% (mentre que aquí es poden enfilar conjuntament fins el 40% o més). Els partits polítics han criticat la fiscalitat andorrana, estigmatitzant els pròfugs per motius tributaris, i demanen limitar el seu estatus privilegiat de paradís fiscal. Però també es podria donar la volta a l’assumpte, tot fent autocrítica de la condició d’Espanya (i Catalunya) com infern fiscal.

El sistema impositiu d’Andorra no és tan excepcional com hom podria creure. A Europa, hi ha diversos règims tributaris amb tipus marginals màxims sobre la renda propers al 10%, molt allunyats, per tant, del 47% existent a Espanya.  Bulgària, Romania o Bòsnia tenen un tipus únic del 10% sobre la renda; Hongria i Lituània mantenen un tipus únic del 15%; Estònia i Geòrgia compten amb el 20%; la República Txeca manté un tipus marginal màxim del 23% i Eslovàquia del 25%; països tan rics i pròspers com Singapur o Suïssa gaudeixen de tipus impositius màxims del 22% i 23% respectivament. A més, altres països tan propers com Portugal, Itàlia o Grècia ofereixen importants descomptes per captar nous contribuents. En un món globalitzat i digitalitzat, hi ha jurisdiccions fiscals molt atractives que atrauen professionals altament remunerats. Cada vegada és més factible treballar online i residir en països amb impostos baixos. La defensa dogmàtica d’impostos elevats acaba dessagnant els contribuents i converteix el país en una presó fiscal.

El poder sobre els impostos comporta el poder per destruir. Els impostos afecten les decisions dels individus per treballar, estalviar i invertir en capital humà; a les empreses per produir, crear llocs de treball, invertir i innovar; i als inversors a l’hora de triar els actius i els destins dels capitals. Per tant, la fiscalitat té una incidència decisiva sobre les fonts de creació de riquesa i benestar d’una societat. El PIB i l’ocupació no són un pastís de formatge de dimensió fixa i determinada. Pot augmentar o disminuir, i sobre la seva grandària juga una influència determinant el model tributari. En una economia oberta i globalitzada, els països utilitzen els impostos com un mecanisme per millorar la seva competitivitat i atreure activitats productives i personal qualificat. La competència fiscal entre països estimula l’activitat econòmica i, al final, acaba beneficiant també els Estats més respectuosos amb la llibertat econòmica generant majors recaptacions tributàries per increment de les bases imposables.

A Espanya, els contribuents amb bases imposables superiors a 60.000 euros anuals representen el 4% dels declarants i aporten el 40% de la recaptació total de l’impost. La franja compresa entre els 30.000 i els 60.000 euros representa el 18% de les declaracions i aporta el 36% per cent del total recaptat. I en la franja inferior als 30.000 euros hi ha el 78% dels contribuents que aporten el 24% restant. Per tant, la progressivitat de l’IRPF és brutal i castiga molt especialment les rendes del treball. La imposició sobre els guanys del capital, les plusvàlues, és un tribut que no permet augmentar la recaptació i produeix resultats oposats als esperats. Senzillament, la lliure circulació de capitals els desplaça cap aquells llocs que ofereixen un millor tractament tributari. També les cotitzacions socials són un impost sobre la contractació de treball. El salari i les cotitzacions a la Seguretat Social encareixen el treball, els empresaris contracten menys mà d’obra i l’atur augmenta. No és cap casualitat que Espanya suporti taxes d’atur del 20%, mentre que Andorra gaudeix de plena ocupació.

Urgeix la rebaixa dels tipus impositius de la fiscalitat directa per estimular el treball, l’estalvi i la inversió, i també una disminució radical de les múltiples deduccions i desgravacions que distorsionen les decisions dels individus. Com té Andorra, s’hauria de plantejar un tipus impositiu únic moderat sobre el treball i els beneficis, suprimint les actuals deduccions empresarials que només serveixen per impulsar les accions promocionades pel govern existent. Com a Andorra, s’haurien de reduir les cotitzacions socials i equilibrar la part que paga l’empresa amb la del treballador. La rebaixa d’aquest impost sobre el treball reduiria els costos laborals, estimularia la contractació i milloraria la competitivitat de les empreses. Com a Andorra, s’haurien de substituir els impostos sobre successions i patrimoni per declaracions censals de béns a tipus zero, amb el que no existiria cap incentiu al frau i es maximitzaria la seva funció d’ajuda al control tributari. Aquesta reducció d’impostos disminuiria la recaptació, almenys a curt termini, però no faria necessària la contracció de la despesa pública gràcies a l’arribada dels fons europeus anticovid. Es tracta, en paraules d’un eminent polític britànic del segle XIX, de permetre el creixement del diner a les butxaques dels contribuents. Quelcom que hauria de recordar el proper president de la Generalitat que sortirà avui elegit.

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: