La crisi i els joves

Hem celebrat l’1 de maig d’aquest any pandèmic en condicions sanitàries millors que les de l’any passat, quan regia un confinament total, però continuem molt lluny de la normalització desitjada. La salut i la manca de treball apareixen com les preocupacions més destacades a totes les enquestes sociològiques, mentre que altres qüestions com les ecològiques i mediambientals perden posicions en el ranking. L’atur ha estat sempre un càncer crònic de la societat espanyola i continua sent-ho. Mentre que països com Alemanya o els EUA gaudeixen de plena ocupació tècnica, amb un atur actual de només el 6%, Espanya pateix problemes estructurals que es tradueixen en ocupacions molt inferiors i taxes d’atur permanentment elevades. Falta treball, en quantitat i en qualitat. Necessitem més ocupació i millors salaris. Quelcom impossible d’assolir sense millorar la productivitat. Mentre que a Alemanya treballen 77 de cada 100 persones en edat de treballar (any 2019), a Espanya només ho fan 63.

La política social més bàsica per tota societat pròspera és garantir l’accés al mercat de treball. Tenir feina millora l’autoestima i ens garanteix l’autonomia personal. Per tant, redueix la despesa en subsidis públics alhora que augmenta els ingressos de l’Estat via recaptació d’impostos. Caldria centrar-nos en la situació dels joves, el segment poblacional clau que són, per definició, el futur de la nostra societat. No ens podem enganyar. Se’ls presenta un futur molt difícil i possiblement amb un nivell de vida inferior al del seus progenitors. Tenen grans dificultats per accedir al mercat laboral i a la vivenda. Les seves pensions tampoc estan assegurades i, amb certesa, es retallaran. I trobaran un colossal deute públic, ja superior al 120% del PIB, amb tot el que comporta de pagament d’interessos (que algun dia deixaran de ser 0%) i la conseqüent retallada d’altres serveis públics.

La desocupació juvenil, en edats compreses entre 20 i 24 anys, mai ha estat a Espanya inferior al 14%, ni quan l’economia creixia un 5% anual. Avui es troba en el 37%, la més alta d’Europa i per davant de Grècia o Itàlia. L’atur juvenil és un problema crònic que es transmet de generació en generació. Però no és l’únic problema. En un document que el Banc d’Espanya ha publicat aquesta setmana, s’analitza l’herència enverinada que es traspassarà als joves. La seqüència estudis-treball-accés a la vivenda-formació d’una família-jubilació ha passat a la història. S’ha trencat. El banc emissor detecta un empitjorament en la qualitat de l’educació, destacant que encara es desconeix quina ha estat la pèrdua de coneixements en els estudiants per la reducció de les classes presencials. Als Estats Units i Bèlgica ja hi ha evidències que ha caigut el rendiment en matemàtiques. Aquí, els problemes de qualitat del sistema educatiu condicionen a la baixa sous i condicions laborals.

Els contractes temporals entre joves superen el 50% a Espanya (només el 10% al Regne Unit). Aquesta dualitat del mercat de treball fa que siguin ells els principals damnificats quan arriba qualsevol crisi. Amb la covid, dels més de 900.000 aturats, 700.000 eren temporals. El percentatge de menors de 30 anys sense ingressos ha augmentat des del 30% abans de la covid al 35% a finals de 2020. Sense feina i sense ingressos, tampoc poden emancipar-se. La immensa majoria de joves viuen amb els seus pares. Sense aquest coixí familiar, el drama seria pitjor. I directament relacionat amb la manca d’independència hi ha la no-natalitat. L’INE detecta a inicis d’aquest any una caiguda del 20% en els naixements. La insostenibilitat del sistema de pensions condicionarà una vida laboral més llarga. La crisi derivada de la covid afecta en major mesura els joves de fins a 35 anys, que ja venien tocats de l’anterior crisi de l’any 2008. Són la generació de la doble crisi, els que han patit primer la gran recessió i després el gran confinament.

L’ascensor social està aturat i la frustració col·lectiva plana sobre el jovent. El pessimisme s’acompanya de problemes creixents d’ansietat. I on domina l’atur, la precarietat i l’exclusió social, es formen bosses permanents d’indignats amb el sistema i crítics furibunds dels polítics, que es poden activar mitjançant formacions antisistema. Les dues grans crisis del 2008 i 2020 han afectat el jovent amb especial intensitat i virulència. S’han trencat molts somnis i massa projectes vitals han quedat en no res. I aquesta creixent pobresa i desigualtat conviu amb una minoria enriquida i elitista. La fractura social ha enfonsat la classe mitjana a nivells inferiors. I l’OCDE, el club de països avançats, calcula que a Espanya es necessiten ja diverses dècades per passar de la classe baixa a la mitjana, i que ja no n’hi ha prou amb una generació com en els anys vuitanta. Mentrestant, el govern anuncia amb alegria que rebrà un total de 140.000 milions provinents d’Europa. Ja veurem si serveixen per cohesionar la societat i modernitzar l’economia. O just pel contrari.

El sou dels futbolistes

La Superlliga, un nou projecte per al futbol europeu impulsat pel president del Real Madrid amb el suport de Joan Laporta, s’ha anunciat aquesta setmana. Ha tingut una vida molt curta, però és un senyal dels problemes financers de molts clubs. El projecte fallit trencava amb el model actual de Champions League i proposava un model similar a l’americà, amb un torneig tancat on quinze equips amb pedigrí tindrien plaça fixa, independentment del seu rendiment esportiu, i altres cinc entrarien cada temporada per invitació. El projecte de la Superlliga ha fracassat per l’oposició dels aficionats, federacions i governs. Al llarg de la història, equips de lligues grans i petites, com Escòcia o Portugal, han aconseguit guanyar la Copa d’Europa. Però en els darrers 15 anys només l’han guanyat equips de les quatre majors lligues europees (Anglaterra, Espanya, Itàlia i Alemanya). La sentència Bosman, que va equiparar els jugadors de la Unió Europea als nacionals, va suposar que els equips amb més recursos puguessin contractar aquells jugadors amb més talent sense limitacions de nacionalitat. Tanmateix, l’increment del valor dels drets de transmissió dels partits ha beneficiat els principals clubs, perjudicant a tota la resta i immensa majoria. La distribució dels ingressos és molt desigual i contribueix a la pèrdua d’atractiu del futbol. Els 20 clubs més grans de les cinc lligues europees més importants (les esmentades anteriorment més la francesa) controlen el 41% del total d’ingressos, mentre que els més de 3.000 equips de la resta de competicions amb prou feines aconsegueixen un 26%. El resultat és un oligopoli mancat de competència on la diferència entre els primers i els darrers classificats és abismal. A la lliga espanyola, el duopoli futbolístic Barça-Madrid avorreix els espectadors i resta ingressos per taquillatge.

Pel que fa a les despeses, la principal són les nòmines dels jugadors. La massa salarial de la plantilla pot arribar al 70% del pressupost total. Quelcom impensable en qualsevol altre negoci. I a diferència d’altres països, on els salaris esportius estan limitats, les nòmines desorbitades i la política descontrolada de fitxatges ha propiciat que importants clubs tinguin pèrdues i acumulin deutes insostenibles. L’especulació està molt viva en el mercat del futbol i és un problema que augmenta la bombolla d’aquest esport. Els sous d’escàndol que cobren les estrelles són la principal causa dels problemes financers dels clubs. No hi ha ingressos suficients per pagar les retribucions salarials de Messi (75 milions d’euros nets a l’any), Griezmann (20 milions) o Sergio Ramos (12 milions). I les xifres anteriors no inclouen els ingressos que perceben per patrocinis i publicitat. Sabem que els programes futbolístics, d’estil xaró i provincià, acaparen nivells d’audiència espectaculars. Això no justifica, però, que el criteri del talonari compti més que l’esperit de lluita i l’esforç col·lectiu. Per preservar la potència lúdica del futbol cal controlar les despeses salarials establint topalls màxims. De la mateixa manera que l’Estat fixa salaris mínims, amb més motiu calen màxims salarials establerts per llei. Així funciona la millor lliga de bàsquet del món als EUA i és el mateix que ha demanat la ministra d’economia, Nadia Calviño, davant la reestructuració bancària i la supressió de milers de llocs de treball a Caixabank. El retorn a la rendibilitat podria passar per rebaixar les remuneracions milionàries dels directius tot mantenint el gruix de la plantilla. Que això va contra els principis del lliure mercat? Doncs molt bé. Especialment, on el lliure mercat és una quimera inexistent. Tant el mercat futbolístic com, encara més, el mercat financer són oligopolis subjectes a multitud de regulacions i restriccions que emanen de l’autoritat competent. Moltes són innecessàries. Altres, com els màxims salarials a nivell global, inexistents però desitjables.

La pandèmia ha punxat la bombolla del futbol. La davallada d’ingressos s’estima per la FIFA en 12.000 milions a nivell global i en 1.650 milions a la present lliga espanyola. El Barça ha tancat l’exercici 2019-20 amb un deute net de 488 milions, ingressos de 855 milions, un 18% menys del total pressupostat (1.047 milions), i unes pèrdues de 97 milions. La rebaixa salarial dels futbolistes, de només el 2%, és del tot insuficient. Pretendre recuperar l’equilibri financer amb els ingressos addicionals d’una superlliga europea elitista i tancada no és només un greu error. És un despreci a la resta de clubs i un insult a la cultura de l’esforç i de l’ascens per mèrits. El que s’hauria de fer és, senzillament, normalitzar els sous dels futbolistes.

El marginalisme econòmic i Jaume Balmes

Es compleixen 150 anys d’un canvi radical en la metodologia de l’economia. Es coneix amb el nom de la revolució marginalista i trenca amb la teoria del valor-treball desenvolupada per l’escocès Adam Smith. L’any 1871 es publiquen les obres de Carl Menger (1840-1921), catedràtic de la universitat de Viena, i la de William Stanley Jevons (1835-1885), professor del London University College. El tercet es completaria amb el francès Leon Walras (1834-1910). Treballant de manera independent, tots desafien la idea que el valor dels béns intercanviats en el mercat es basi en la quantitat de mà d’obra incorporada en els productes, com defensaven els economistes clàssics anglesos. Adam Smith i els seus deixebles varen formular correctament la llei de l’oferta i la demanda, descrivint amb encert el funcionament del mercat, però no resolgueren l’anomenada paradoxa del valor. Per què béns tan necessaris per a la vida com l’aigua tenen un preu molt inferior al del diamant, un bé superflu i prescindible? La resposta correcta es va fer esperar un segle fins l’aparició en escena de l’austríac Carl Menger. La qüestió determinant és que el preu que estem disposats a pagar per una ampolla d’aigua és la satisfacció que ens proporciona l’última unitat del bé, i el mateix en el cas dels diamants. L’explicació austríaca utilitza la lògica verbal, més propera a la realitat econòmica i social, mentre que els seus col·legues fan servir el càlcul diferencial matemàtic. Menger explica les decisions humanes en entorns reals d’incertesa i en un mercat dinàmic i canviant. Un altre fet diferencial de l’escola austríaca és l’estudi de l’evolució de les institucions socials i com s’han format a través de les interaccions, sovint no desitjades, de multitud d’individus, les decisions dels quals generen resultats que no estaven previstos inicialment.

Per exemple, Menger explica el sorgiment de la moneda a partir de l’or, un bé àmpliament acceptat per tota la societat. La moneda no és la invenció d’una ment brillant per superar els inconvenients que suposa l’intercanvi d’un kilo de patates per un tros de vedella. No és fruit de cap decret governamental, sinó creació espontània del mercat. Tota una sèrie d’institucions socials han demostrat el seu origen en aquest procés social espontani i evolutiu, com són destacadament el llenguatge, el dret, determinats valors morals universals, la família, els diners, els mercats… La tradició matemàtica de Jevons i Walras, en canvi, descuida la realitat de les institucions socials, parteix de supòsits irreals com el disposar d’una informació i coneixement perfectes, arribant a conclusions igualment errònies com la perfecta racionalitat dels agents econòmics. La formalització matemàtica de l’economia té un valor acadèmic, però no es correspon amb la realitat. En la realitat, la informació no està donada, sinó que és subjectiva i es troba dispersa entre els milions de persones que formen la societat; la informació és tàcita i no s’articula formalment en un llenguatge matemàtic. Per això, les funcions matemàtiques d’oferta i demanda no expliquen res, sinó que en el seu plantejament ja està implícita la solució del problema. Per aquests motius, l’anàlisi de Menger és més complet. L’anàlisi austríac són els processos de mercat i no uns estats d’equilibri imaginaris. La fructífera escola d’economia austríaca continua fins el dia d’avui. Notables exemples de diferents generacions d’economistes són Böhm-Bawerk, Mises, Schumpeter, Hayek (Nobel d’Economia l’any 1974), Rothbard, Kirzner o el madrileny Jesús Huerta de Soto.

El paper d’Espanya (i Catalunya) en aquestes innovacions és irrellevant i perifèric. A les nostres latituds, les idees de progrés solen arribar tard i fragmentades, si és que arriben. Amb tot, hi ha una excepció notable que cal esmentar. Es tracta del català Jaume Balmes i Urpià, nascut a Vic, eclesiàstic i intel·lectual polifacètic que tindria una vida tan curta com prolífica. Amb presència toponímica a quasi tots els nostres pobles i ciutats, és escassament conegut. Si de cas, se’l recorda per ser un coneixedor de la tradició escolàstica marcada per sant Tomàs d’Aquino. En una recent obra col·lectiva dirigida per Borja de Riquer sobre 120 vides catalanes que han fet història, hi té presència, però únicament per recordar la sordidesa de l’època històrica. Cal destacar que Balmes, sense ser economista, va escriure a la revista La Sociedad, el 17 de setembre del 1844, un article titulat Verdadera idea del valor o reflexiones sobre el origen, naturaleza y variedad de los precios on es pregunta per què val més una pedra preciosa que un tros de pa. Per tant, la mateixa “paradoxa del valor” que Adam Smith no va saber resoldre correctament. Balmes no parla dels costos de producció, com Smith, i considera que el valor ve donat per la utilitat subjectiva per al consumidor, així com per l’escassetat del bé. Amb les seves paraules, “tots tenim experiència de coses que costen molt treball i no valen res (…) El cost del treball pot contribuir a l’augment del valor de la cosa, però sent accidental i mai dependent d’aquí el veritable valor. L’única mesura del valor d’una cosa és la utilitat que proporciona i no hi ha, per tant, una necessària connexió entre el que costa i val”. L’ausetà raona que els costos objectius del treball en el sector tèxtil poden superar el preu de venda “per raó del més gran avenç en la fabricació dels competidors”. Per tant, Jaume Balmes resol la paradoxa del valor i enuncia correctament la teoria de la utilitat marginal 27 anys abans que el mateix Carl Menger, pioner de la revolució marginalista amb Jevons i Walras. Enmig de la ignorància i del caïnisme imperants a la nostra societat, ens cal conèixer i valorar els mèrits dels qui ens han precedit.   

Reincidint en l’error

Des d’aquest divendres, hem tornat al confinament comarcal i les bombolles de convivència no es poden moure fora de la comarca de residència. L’ocupació de llits de crítics no para d’augmentar i les dades epidemiològiques empitjoren. L’augment d’ingressos a les UCI pot tornar a portar al límit el sistema sanitari. Però tot fa pensar que el pitjor ja ha passat. Amb la campanya de vacunació en marxa, malgrat tots els errors i entrebancs, és raonable pensar que la quarta onada es converteixi en diversos tornados fragmentats aquí i allà. A diferència d’un tsunami, que arrasa tot el que troba, els tornados són remolins violents de vent amb poder destructiu molt localitzat. El poble que es trobi sense protecció immunològica pot patir-los, però el poble del costat amb col·lectius vacunats (policies, professors, residències…) quedarà fora de tot perill. Per tant, aquesta vegada segurament veurem menys mortalitat, perquè una part important de la població més vulnerable està protegida. No gràcies a la brillant gestió de les autoritats, sinó malgrat els seus errors garrafals. En el Regne Unit, amb dades de l’Oficina Nacional d’Estadística, prop del 50% dels britànics estan immunitzats. No estan lluny de l’objectiu del 70%. A Espanya, el ritme és molt més lent. La mitjana de vacunes diàries administrades aquesta setmana ha estat de 189.000 (33.000 a Catalunya), xifra que en el total acumulat protegeix el 6,2% de la població (5,7% a Catalunya).

Malgrat tot, el sondeig de confiança que publica mensualment la Comissió Europea mostra que les expectatives de les llars han tornat a nivells precrisi. L’inici de l’any va ser complicat i les properes setmanes encara seran difícils, però l’optimisme sobre la recuperació serà un factor positiu per a la mobilització de la demanda. L’afiliació al mes de març va augmentar en més de 70.000 persones i altres 146.000 van deixar els ERTO per reincorporar-se a la feina. La demanda continua continguda per les mesures de distanciament social, però es recupera amb rapidesa quan les circumstàncies ho permeten. La confiança empresarial es manté en nivells que no es veien des de l’any 2018 i moltes empreses veuen ara un camí cap a la recuperació que pot apuntalar la inversió i la contractació. I les famílies poden també activar els 50.000 milions estalviats el darrer any. Fins aquí, per tant, i malgrat l’exasperant lentitud en la vacunació, són senyals d’optimisme. La Pasqua sembla haver arribat a l’economia. Però molt ens temem que sigui per poc temps. Una amenaça seriosa a aquest renéixer, com apuntàvem la setmana passada, és el possible retorn de la inflació.

Els Bancs Centrals opten per incrementar l’estímul monetari a cada nova crisi. La Fed dels EUA ha ampliat el seu balanç en tres grans passos. Primer, de 0,9 bilions de dòlars a 2,1 bilions el novembre de 2008; després, de 2,8 bilions a 4,5 bilions entre novembre de 2012 i 2014; i finalment, de 3,8 bilions a 7,7 bilions entre 2019 i març de 2021. Simètricament a l’expansió monetària, es produeix un gran increment de la despesa i deute públics. El deute federal dels EUA, com a percentatge del PIB, ha passat del 63% el 2007 al 100% el 2012 i al 108% el 2020. Pel que fa a Espanya, s’ha descontrolat des d’un moderat 35% del PIB l’any 2007 a més del 120% actual. El president Joe Biden ha anunciat un increment de la despesa pública de 1,9 bilions de dòlars, mentre que a la Unió Europea (UE) és de 0,75 bilions d’euros. Si el Tribunal Constitucional Alemany no posa fi a la despesa prevista, la UE mutarà en una unió fiscal. El Bundestag ja l’ha votat. El daltabaix pot venir a les eleccions del proper setembre, quan Angela Merkel abandoni l’escena política i es consolidi l’ascens del partit xenòfob i euroescèptic d’Alternativa per Alemanya.

L’emissió descontrolada de moneda i deute suposa pa per avui i fam per demà. Després d’una recuperació de curta durada, la situació serà pitjor que la d’abans. Com una injecció d’amfetamines, la dosi d’estímul ha de ser creixent per generar els mateixos efectes. Al final, però, es produeix el col·lapse i una llarga ressaca esdevé inevitable. En lloc de sortir de l’estancament, s’allarga i aprofundeix la crisi. Es precisen altres receptes econòmiques diferents a les keynesianes per reactivar l’economia i crear riquesa. El camí a seguir passa per potenciar l’empresa, alliberant el sector privat de regulacions excessives i reduint la pressió fiscal. Aquesta política obriria les portes d’una sòlida recuperació econòmica. Cal incentivar l’emprenedoria i facilitar la feina dels empresaris. A mesura que augmenten les vendes i l’ocupació, la ràtio de deute públic disminueix i disminueix també el risc d’inflació. L’únic estímul que necessita l’activitat privada és la perspectiva de beneficis i no pas el convertir-se en satèl·lits de l’administració pública. El New Deal de Franklin Delano Roosevelt, en contra de les versions més oficialistes, no va solventar el crac del 29, sinó que el va agreujar, provocant l’anomenada recessió dins la depressió dels anys 1937 i 1938. Reincidir en el mateix error pot provocar ara efectes desastrosos similars, abortant la incipient recuperació i fent més possible la temible estagflació (simultaneïtat d’estancament i inflació). Tota una regressió de la situació pasqual a la quaresmal. L’FMI ha publicat aquest dimecres el Fiscal Monitor i dóna per fet que el nivell de despesa pública a Espanya ha incrementat amb la pandèmia del 41% a més del 43% del PIB. El dèficit estructural, amb una recaptació impositiva del 39%, s’enfila a més del 4%. Això requerirà importants ajustos a mitjà termini. Però no esperin reduccions de despesa, sinó nous increments d’impostos. Sabem pels clàssics que errar és humà, però reincidir en l’error és diabòlic.