Pàgina d'inici > Economia > Emprenedoria i innovació

Emprenedoria i innovació

Deporvillage duplica vendes en un any i tanca el 2020 facturant 120 milions  d'euros - Regió7

L’emprenedor i l’empresari són dues figures cabdals de tota societat moderna i pròspera. En condicions d’incertesa, arrisquen el seu patrimoni per explorar oportunitats de negoci i satisfer les necessitats dels clients. Són el motor de l’economia, creadors nets de riquesa i generadors de llocs de treball. En les condicions actuals, la meitat aproximadament de les rendes generades es destinen a l’Estat mitjançant el pagament d’impostos i cotitzacions socials. Impostos que financen serveis públics com la seguretat ciutadana, sanitat, educació o serveis socials. I cotitzacions socials que haurien de capitalitzar-se en pensions de jubilació. Tampoc cal divinitzar l’empresari. La seva natura no és angèlica i, sempre que pugui, en conxorxa amb les autoritats, articularan estructures oligopolístiques a benefici propi i perjudici de la majoria. L’empresari té molts enemics naturals en l’ecosistema social. Especialment, ai las, on regna l’enveja. Si el projecte empresarial fracassa es converteix en la riota de la gent, però si triomfa seran la diana preferida d’una pluja de dards llençats per qui no tolera l’èxit aliè. I ja sabem que Espanya és terra d’envejosos. Miguel de Unamuno sostenia que l’enveja és la gangrena de l’ànima espanyola i el mateix John Stuart Mill afirma que els espanyols persegueixen amb enveja tots els seus grans personatges, els hi amarguen l’existència i estronquen aviat els seus èxits.

Una idea de la professora italiana Mazzucato automàticament aplaudida pels corifeus de l’estatisme és que l’emprenedoria i la innovació s’han de gestionar centralitzadament des de l’administració pública. Presentant certs paral·lelismes amb l’economista francès Thomas Piketty, considera que l’Estat és el motor principal de la innovació i del progrés tecnològic. Que el cercador Google o l’iPhone, per exemple, són fruit de la inversió pública en recerca i que és necessari que l’Estat lideri i impulsi el sistema d’innovació nacional. Mazzucato defensa també la creació d’una banca pública que financi el procés d’investigació, així com la participació en el control d’empreses beneficiades per les ajudes estatals en recerca, desenvolupament i innovació (R+D+i). Naturalment, si l’Estat s’apropia del 50% del PIB i regula l’altre 50%, per força que ha de contribuir a la innovació i que alguns resultats tindrà. El que s’ha de discernir, però, són els costos de la intervenció i la seva efectivitat. També acredita un munt de fracassos colossals, amb l’agravant que es carreguen a tots els ciutadans, mentre que un fracàs empresarial recau exclusivament en els seus propietaris. Esteve Pintó, empresari i president de la Pimec de la Catalunya Central, manifesta per exemple les seves sospites que els fons europeus Next Generation acabin beneficiant les grans empreses monopolístiques en perjudici de la pime i la microempresa. És evident que els milions que rebran les empreses de l’Íbex35 es traduiran en alguns projectes destacables i espectaculars. El problema, però, rau en els milers de projectes descentralitzats que no es realitzaran mai perquè la petita empresa queda fora del repartiment de fons.  

Aquesta setmana s’ha fet públic el trasllat de l’empresa manresana de material esportiu Deporvillage a Sant Fruitós. Abandona, per tant, la seu actual a l’edifici Impuls del Parc Central de Manresa. I per quins motius es trasllada? Xavier Pladellorens, CEO i cofundador, lamenta que l’Ajuntament de Manresa no hagi facilitat l’ampliació d’espai que necessita una empresa emergent que ha facturat 120 milions d’euros amb una plantilla actual de 100 treballadors i que preveu duplicar-ho el 2024. Per sort, la sang no arribarà al riu. Deporvillage és una empresa arrelada al territori. Però què passaria si fos una multinacional amb centre de decisió a Milà, per exemple? Doncs que tancaria la fàbrica deixant al carrer treballadors i perjudicant un munt de proveïdors, per obrir una nova planta productiva potser a Slatina (Romania) amb condicions millors. Afortunadament, l’empresa d’e-commerce de material esportiu continuarà l’activitat a pocs metres d’on ha estat fins ara. I esperem que continuï escalant posicions. És un cas que mostra com una empresa emergent, liderada per Pladellorens i Corcuera, triomfen en la venda online i es converteixen en referents al sud d’Europa sense ajudes públiques. L’únic que requereixen és que l’administració permeti el seu creixement mitjançant la provisió de sòl. Els tràmits burocràtics de l’administració són lents i la seva estructura no és la més idònia per liderar processos innovadors. La seva funció és una altra, com dotar la societat d’un entorn institucional adequat. No es pot demanar la lluna en un cove. Cadascú té la seva funció. La iniciativa privada emprèn, l’empresa innova i el sector públic, en mode business friendly si no és demanar massa, proveeix estabilitat institucional.

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: