Patents i màrqueting

Aquesta setmana s’ha presentat l’informe sobre la corrupció global a la Unió Europea que realitza Transparency International. Una de les seves principals conclusions és que en tots els països membres els ciutadans creuen que està augmentant la corrupció, i que els governs no fan prou per impedir-ho. A més, s’assenyala els alts executius d’empreses, els banquers i els polítics com els grups més implicats en la corrupció. Hi ha una gran preocupació per les connexions existents entre governs i grans empreses, mecanisme conegut com de portes giratòries. Les dades de l’informe suggereixen també que els ciutadans espanyols es troben entre els més preocupats per la corrupció al seu país. Caldria precisar, però, que només el 2% dels espanyols accepta haver pagat algun suborn per aconseguir un bé públic. En canvi, un 40% afirma haver utilitzat els contactes i relacions per obtenir algun servei públic. Per tant, la corrupció existent en els primers nivells de l’Estat és molt baixa -no es negocia, per exemple, deixar de pagar una multa a canvi d’un suborn-, però l’enxufisme i la instrumentalització dels contactes i amistats per aconseguir beneficis particulars està molt generalitzada en perjudici, per tant, de la cultura de l’esforç i del mèrit. I aquest descarnat sistema de capitalisme d’amiguets és tant més preocupant com més ascendim en l’escalafó social i institucional.

En termes empresarials, aquesta realitat es tradueix en una manca de competència i en la proliferació de càrtels i oligopolis. El famós mecanisme de la mà invisible de l’escocès Adam Smith queda invalidat i la millora del bé comú o interès general deixa pas a la defensa de privilegis particulars que xoquen i entren en conflicte entre ells ràpidament. Aquesta situació és molt freqüent a Espanya, on històricament es pateix d’estructures marcadament oligopolístiques. L’engranatge dels lobbies s’enforteix i la interacció amb els òrgans reguladors acaba sovint en la captura dels darrers pels primers. Situant-nos a nivell global, els fàrmacs i les vacunes són el producte de xarxes científiques i tecnològiques altament sofisticades que connecten coneixement i permeten millorar algunes malalties. Al mateix temps, però, les poderoses multinacionals del sector farmacèutic estimulen la demanda de productes biosanitaris amb grans campanyes de publicitat i relacions públiques. I malgrat els èxits dels tractaments contra l’hepatitis C, la Sida o la mateixa vacuna Covid, es produeixen moltes rèpliques de medicaments ja existents (anomenades me-too o jo-també) que poc o res afegeixen a les ja existents. A França es varen comercialitzar 979 noves molècules entre 2002 i 2011, de les que 15 suposaven un avanç significatiu, 61 un avanç moderat i 918 eren simples rèpliques jo-també. El motiu és el de renovar una patent antiga a punt de vèncer per una nova patent que permeti continuar cobrant preus de venda elevats per fàrmacs nous que no ofereixen cap millora terapèutica en relació als ja existents.

Les patents són bàsiques per mantenir monopolis temporals de fins a 20 anys i assegurar suculents marges de beneficis. A més dels medicaments jo-també, s’utilitzen múltiples trucs legals per mitjà dels quals les companyies farmacèutiques propietàries d’una patent bloquegen rutinàriament l’entrada al mercat de genèrics quan la patent ha caducat. La indústria farmacèutica de l’Índia és una potència en la fabricació de genèrics. La seva producció de genèrics ha estat fonamental per tal d’assegurar l’accés als medicaments a un percentatge de la població dels països pobres. Però per imperatiu dels acords internacionals de l’Organització Mundial del Comerç, aquest país es va veure obligat el març de 2005 a complir la nova llei de patents. Per tant, els seus laboratoris deixaren de produir legalment preparats genèrics de medicaments protegits als països rics. La triteràpia antisida que la companyia índia de genèrics Cipla comercialitzava per 350 euros anuals per pacient és substituïda per la dels laboratoris occidentals a un preu de 10.400 euros. Per tant, 30 vegades més cara. Per això la indústria farmacèutica inverteix el doble en màrqueting que en recerca i innovació (11.402 milions contra 4.568 milions en el cas de la britànica GlaxoSmithKline). L’agressivitat del màrqueting immediat a la comercialització d’un nou medicament i l’allau d’informació que es distribueix contribueixen a que es receptin medicaments de forma incorrecta. El màrqueting excessiu encoratja a receptar medicaments de manera inadequada, tant més si els professionals sanitaris reben regals generosos de les companyies farmacèutiques. I la sobremedicació, com descriu molt bé el Dr. Antoni Sitges Serra al seu darrer llibre, alimenta perillosament la iatrogènia i incrementa les possibilitats que el pacient pateixi complicacions mèdiques sobrevingudes. A França es registren cada any 18.000 morts a causa dels efectes no desitjats dels medicaments, el doble del número de morts causats pels accidents de carretera.

Teresa Forcades, monja benedictina i doctora en medicina, considera que les grans companyies farmacèutiques utilitzen el seu poder econòmic per imposar els seus interessos per sobre de l’interès de la salut pública. Es dediquen més recursos a investigar la disfunció erèctil, l’obesitat i l’insomni que no pas la malària, la malaltia de Chagas i de la son, el dengue i l’úlcera de Buruli, la lepra i la leishmaniasi, la filariasi i l’esquistosomiasi. Aquesta situació no és fruit del lliure mercat, sinó d’una política deliberada destinada a protegir una indústria estratègica. Hem parlat avui de la indústria farmacèutica com podríem parlar la setmana vinent de l’elèctrica, que factura la llum a preus rècord. El mercat sempre té normes que el regulen. Aquestes normes poden temperar l’avarícia dels més forts i permetre la inclusió i el progrés generalitzats. O viceversa.    

Els (no tan) feliços anys 20

La inflació amenaça amb reaparèixer. L’índex de preus al consum s’ha situat en el 2,7% a Espanya en termes interanuals, la xifra més elevada des del 3% de febrer del 2017. A l’evolució alcista dels preus hi ha contribuït, principalment, l’encariment de l’electricitat i també dels aliments. L’increment dels preus s’enfila fins el 5,4% als EUA, la xifra més elevada des de 2008. En gran mesura hi contribueix l’augment del preu dels cotxes de segona mà i la gasolina, en un context alcista de l’energia i del preu de les matèries primeres. Pot sorprendre la dificultat en el subministre de semiconductors, un component bàsic de l’economia mundial. Els xips de silici formen la base dels circuits que acabaran formant un telèfon, ordinador, cotxe, rentadora o satèl·lit espacial. Una combinació de polítiques desencertades combinades amb reduccions d’oferta a importants fàbriques del Japó i Taiwan han portat a problemes en el subministrament global de semiconductors. I aquesta manca de proveïment s’ha traduït ràpidament en escassetat de productes tan importants com els circuits elèctrics que fan circular els cotxes o els ordinadors. 

Al mateix temps, el Banc Central Europeu (BCE) ha acordat revisar els objectius d’inflació. En lloc d’aspirar a una inflació pròxima, però inferior, al 2% anual, buscarà aconseguir aquesta xifra a mitjà termini. No reaccionarà immediatament pujant el tipus d’interès si la inflació supera aquest 2%. Per tant, ras i curt, el BCE continuarà injectant diners a l’economia i mantindrà el tipus d’interès artificialment baix, per sota del nivell que li correspondria en termes de lliure mercat (un mercat, el financer, que està completament intervingut per l’autoritat central que dicta manu militari el tipus d’interès). En lloc de tenir un marc institucional on la política monetària es basi en regles objectives i previsibles, aquest canvi concedeix encara més poder i discrecionalitat als banquers centrals. El Banc Central passa a donar més importància a mantenir oberta l’aixeta del finançament dels Estats que a controlar la inflació i preservar el valor de la moneda. Tot plegat, reforça les polítiques monetàries ultraexpansives que dominen l’escena macroeconòmica des de fa massa anys i retroalimenten les pressions inflacionistes. 

Però, un tipus d’interès baix no és la condició necessària per la reactivació econòmica? No. Aquest és un greu error que confon la causa amb la conseqüència. Les societats pròsperes que disposen de rendes elevades tenen molta capacitat per estalviar i, amb tant de capital disponible, l’interès tendeix a baixar. I viceversa. Les nacions més empobrides tenen un tipus d’interès alt, perquè la capacitat d’estalvi és baixa i l’escassetat de capital encareix el seu preu. Suïssa pot dedicar molts diners, esforços i anys a trobar un fàrmac contra l’Alzheimer, perquè disposa de molts recursos. En canvi, Zàmbia no ho pot fer i la seva estructura productiva, agrícola i ganadera, està centrada en produir els béns de consum més vitals per sobreviure, com els aliments. El tipus d’interès és aquest preu intertemporal que reflexa el grau de preferència temporal dels individus. Quan és alt indica una acusada preferència per consumir els recursos ara i aquí en un estil de vida carpe diem. En canvi, si és baix es transfereixen recursos presents cap el futur mitjançant inversions. Un tipus d’interès no intervingut realitza un acte d’equilibri essencial entre l’estalvi i la inversió, els prestamistes i els prestataris, els deutors i els creditors. El tipus d’interès remunera i premia l’estalvi, alhora que permet als empresaris avaluar quins projectes d’inversió val la pena emprendre i quins no.

La creació de diners del no-res per part del Banc Central i l’abaratiment artificial del tipus d’interès desestabilitza l’economia i origina cicles econòmics. Fa que les empreses s’equivoquin massivament a l’iniciar inversions massa ambicioses amb períodes de maduració molt llargs que no podran completar per manca de recursos reals estalviats. Els consumidors estalvien poc i s’endeuten. Els Estats s’endeuten molt més encara. L’etapa d’eufòria inicial no dura massa. En algun moment es fan evidents els desajustos en l’estructura productiva, els desequilibris entre l’oferta i la demanda. La bombolla financera explota i el crac borsari inaugura un llarg període de depressió econòmica. Un exemple històric molt estudiat és el crac del 1929, després dels feliços anys 20, on es varen cometre gravíssims errors en la gestió de la política monetària. Un segle després, tot sembla indicar que les autoritats tornen a reincidir en els mateixos errors i ens aboquen a una nova crisi. Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents.

Manresa ignasiana

Recentment s’ha presentat a la Cova de Sant Ignasi un llibre, escrit per Francesc Riera i Figueras SJ, que actualitza la relació entre Ignasi de Loiola, la ciutat de Manresa i els jesuïtes al llarg dels darrers 500 anys. La sala del Centre Internacional d’Espiritualitat estava plena de gom a gom amb una nodrida representació del consistori municipal encapçalada per l’alcalde republicà Marc Aloy. El text, rigorós i amè alhora, comença explicant l’arribada a Manresa del Pelegrí provinent de Montserrat, el 25 de març de 1522, que viurà un radical procés de transformació interior. De l’afany que tenia de guanyar poder i prestigi, vivint només per a les vanitats d’aquest món, passarà a viure per al seu nou Senyor. El procés, però, no serà fàcil ni lineal. En paraules de Riera, el fatxendós Íñigo López de Recalde, volent conquerir Déu, conquerirà inicialment el seu propi fracàs. Només poc a poc, després de moltes hores d’oracions i meditacions, dejunis i penitències, el basc passarà per intenses experiències místiques i espirituals que li provocaran un gir copernicà a la seva vida i el portaran a escriure els Exercicis Espirituals, un mètode de recerca i discerniment per a orientar la pròpia vida. Comencem subratllant que la relació entre Ignasi i Manresa va ser fantàstica. Una història que omple de satisfacció a tots els manresans i manresanes. L’acollírem amb afecte i estima, sigui a l’hospital de Santa Llúcia o a Casa Amigant, teixint una relació mútuament amorosa que durarà per sempre. Manresa té una dimensió internacional gràcies a Ignasi de Loiola, i Ignasi esdevindrà sant i fundador de la Companyia de Jesús gràcies a les experiències viscudes a Manresa, la seva església primigènia. La Il·lustració del Cardener és la font d’on brolla tota la seva obra espiritual i pastoral, social, intel·lectual i pedagògica. Serveixi un detall. Quan Ignasi deixa Manresa a mitjans febrer de 1523, una colla d’amics l’acompanyaran uns quants kilòmetres fins el Pont de Vilomara. Comparin aquesta demostració d’amistat amb el que li passarà a Barcelona, on serà cruelment bastonejat, o a Alcalá de Henares i Salamanca, on serà acusat per la Inquisició i empresonat.

Al llarg dels darrers 500 anys, la història dels jesuïtes ha patit moltes vicissituds. Recordem només que foren expulsats d’Espanya fins a quatre vegades: 1824 amb Ferran VII, 1835 amb la reina regent Maria Cristina, 1868 amb el Sexenni Revolucionari i 1932 amb la II República. En el súmmum, l’orde dels jesuïtes va ser suprimida l’any 1773 pel Papa Climent XIV, que empresonà el superior general Lorenzo Ricci al Castell de Sant’Angelo fins i tot amb la prohibició de celebrar missa. Pel que fa a Manresa, és important recordar què va passar l’any 1892. El col·legi dels jesuïtes a Manresa havia aconseguit un gran prestigi arreu de Catalunya i fora del Principat. Famílies de la pagesia i de la naixent burgesia matriculaven els seus fills a l’escola de Sant Ignasi en una època en què els estudis de batxillerat eren molt minoritaris. Però, ai las, l’ajuntament, que en tenia la propietat, i els jesuïtes, que gestionaven el col·legi, no tingueren la sintonia necessària. Mentre que els jesuïtes defensaven la gratuïtat del col·legi, l’ajuntament intentava fer pagar quotes als pares. Això ja passava el 1877, només dos mesos després d’haver concertat la gratuïtat. El rector Capell s’hi oposava apel·lant al fet que la mensualitat recauria sobre les famílies més necessitades, que haurien de retirar llurs fills de l’escola. Altres disputes eren per la Ratio Studiorum, el mètode pedagògic propi dels jesuïtes que no aprovava el consistori, i la insalubritat del torrent que vorejava el col·legi. S’havia convertit en un clavegueram a cel obert i un perill per a la salut pública. Les febres tifoides del 1886 deixaren sis víctimes mortals entre els alumnes i el rector exigia que l’ajuntament cobrís el torrent. Després de moltes discussions sense arribar a cap solució, els jesuïtes decideixen tancar el col·legi a Manresa i obren la nova seu a Sarrià el setembre de 1892. El professorat i la majoria d’alumnes de Sarrià procedien de Manresa. La pèrdua d’aquest referent educatiu marca l’inici del declivi modern de la ciutat, que continua encara un segle més tard.

La llarga tradició i experiència dels jesuïtes en educació té com objectiu el desenvolupament integral de la persona i la seva formació, amb una clara orientació cap els altres. Formar dones i homes responsables de si mateixos i del món que els envolta és també la funció dels dos centres universitaris de Manresa, la UPC i la FUB. El primer en l’àmbit tecnològic i el segon en el sanitari i social. Tots compromesos en la tasca de transformació cap a una societat més lliure i pròspera, més fraternal i justa. Els jesuïtes, seguint l’exemple d’Ignasi, tenen una gran formació en diferents àmbits. Eduardo Vitoria SJ, per exemple, va fundar el Laboratori Químic de l’Ebre que més tard es trasllada a Barcelona amb el nom d’Institut Químic de Sarrià, un centre de formació de primer ordre per la formació pràctica i la col·laboració amb el sector empresarial. I el mateix podem dir en el camp de l’administració i direcció d’empreses. Ara, a tocar el 2022, és un moment propici per tal que els jesuïtes i l’ajuntament superin les discrepàncies històriques del 1892 amb el restabliment de marcs i àmbits de col·laboració educativa. Així com l’estada d’Ignasi de Loiola a Manresa l’any 1522 va propiciar una radical transformació de colossals conseqüències, hem d’aprofitar l’oportunitat que ens brinda l’efemèride del 2022 per a regenerar la realitat i impulsar l’adveniment d’un millor demà.