Pàgina d'inici > Economia > Els (no tan) feliços anys 20

Els (no tan) feliços anys 20

Otra vez en los años 20: ¿qué pasó en aquella década dorada del siglo XX?

La inflació amenaça amb reaparèixer. L’índex de preus al consum s’ha situat en el 2,7% a Espanya en termes interanuals, la xifra més elevada des del 3% de febrer del 2017. A l’evolució alcista dels preus hi ha contribuït, principalment, l’encariment de l’electricitat i també dels aliments. L’increment dels preus s’enfila fins el 5,4% als EUA, la xifra més elevada des de 2008. En gran mesura hi contribueix l’augment del preu dels cotxes de segona mà i la gasolina, en un context alcista de l’energia i del preu de les matèries primeres. Pot sorprendre la dificultat en el subministre de semiconductors, un component bàsic de l’economia mundial. Els xips de silici formen la base dels circuits que acabaran formant un telèfon, ordinador, cotxe, rentadora o satèl·lit espacial. Una combinació de polítiques desencertades combinades amb reduccions d’oferta a importants fàbriques del Japó i Taiwan han portat a problemes en el subministrament global de semiconductors. I aquesta manca de proveïment s’ha traduït ràpidament en escassetat de productes tan importants com els circuits elèctrics que fan circular els cotxes o els ordinadors. 

Al mateix temps, el Banc Central Europeu (BCE) ha acordat revisar els objectius d’inflació. En lloc d’aspirar a una inflació pròxima, però inferior, al 2% anual, buscarà aconseguir aquesta xifra a mitjà termini. No reaccionarà immediatament pujant el tipus d’interès si la inflació supera aquest 2%. Per tant, ras i curt, el BCE continuarà injectant diners a l’economia i mantindrà el tipus d’interès artificialment baix, per sota del nivell que li correspondria en termes de lliure mercat (un mercat, el financer, que està completament intervingut per l’autoritat central que dicta manu militari el tipus d’interès). En lloc de tenir un marc institucional on la política monetària es basi en regles objectives i previsibles, aquest canvi concedeix encara més poder i discrecionalitat als banquers centrals. El Banc Central passa a donar més importància a mantenir oberta l’aixeta del finançament dels Estats que a controlar la inflació i preservar el valor de la moneda. Tot plegat, reforça les polítiques monetàries ultraexpansives que dominen l’escena macroeconòmica des de fa massa anys i retroalimenten les pressions inflacionistes. 

Però, un tipus d’interès baix no és la condició necessària per la reactivació econòmica? No. Aquest és un greu error que confon la causa amb la conseqüència. Les societats pròsperes que disposen de rendes elevades tenen molta capacitat per estalviar i, amb tant de capital disponible, l’interès tendeix a baixar. I viceversa. Les nacions més empobrides tenen un tipus d’interès alt, perquè la capacitat d’estalvi és baixa i l’escassetat de capital encareix el seu preu. Suïssa pot dedicar molts diners, esforços i anys a trobar un fàrmac contra l’Alzheimer, perquè disposa de molts recursos. En canvi, Zàmbia no ho pot fer i la seva estructura productiva, agrícola i ganadera, està centrada en produir els béns de consum més vitals per sobreviure, com els aliments. El tipus d’interès és aquest preu intertemporal que reflexa el grau de preferència temporal dels individus. Quan és alt indica una acusada preferència per consumir els recursos ara i aquí en un estil de vida carpe diem. En canvi, si és baix es transfereixen recursos presents cap el futur mitjançant inversions. Un tipus d’interès no intervingut realitza un acte d’equilibri essencial entre l’estalvi i la inversió, els prestamistes i els prestataris, els deutors i els creditors. El tipus d’interès remunera i premia l’estalvi, alhora que permet als empresaris avaluar quins projectes d’inversió val la pena emprendre i quins no.

La creació de diners del no-res per part del Banc Central i l’abaratiment artificial del tipus d’interès desestabilitza l’economia i origina cicles econòmics. Fa que les empreses s’equivoquin massivament a l’iniciar inversions massa ambicioses amb períodes de maduració molt llargs que no podran completar per manca de recursos reals estalviats. Els consumidors estalvien poc i s’endeuten. Els Estats s’endeuten molt més encara. L’etapa d’eufòria inicial no dura massa. En algun moment es fan evidents els desajustos en l’estructura productiva, els desequilibris entre l’oferta i la demanda. La bombolla financera explota i el crac borsari inaugura un llarg període de depressió econòmica. Un exemple històric molt estudiat és el crac del 1929, després dels feliços anys 20, on es varen cometre gravíssims errors en la gestió de la política monetària. Un segle després, tot sembla indicar que les autoritats tornen a reincidir en els mateixos errors i ens aboquen a una nova crisi. Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents.

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: