Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > L’amenaça demogràfica

L’amenaça demogràfica

Así es el envejecimiento de la población española | NGD - Negocios y  Gestión de la Dependencia


L’economista britànic Thomas Robert Malthus va publicar a finals del segle XVIII un assaig sobre la població advertint en termes apocalíptics dels perills d’un augment imparable de la població mundial. La seva famosa afirmació era que la producció d’aliments creix segons una progressió aritmètica (1, 2, 3, 4…), mentre que la població ho fa seguint una progressió geomètrica (1, 3, 9, 27…). Si fos així, les conseqüències serien funestes per a la humanitat. La manca de recursos per la subsistència combinat amb un excés poblacional ens portaria a escenaris de lluites i guerres inacabables. Per sort, Malthus es va equivocar completament. La primera Revolució Industrial, i les que han seguit, dispararien la producció de tot tipus de béns com mai havia passat abans. I, per altra banda, la població tampoc creix indefinidament, sinó que ho fa amb l’anomenada corba logística, tendint a l’estancament després de la transició demogràfica. Per tant, el catastrofisme malthusià ha quedat completament desmentit per la realitat. Però el que deixaria més complex a l’economista i clergue anglicà si observés la situació actual, és l’amenaça que suposa l’estancament de la població d’alguns països i, molt especialment, l’envelliment galopant de societats com l’espanyola. És un sarcasme de la història que la bomba demogràfica s’activi pel declivi de la població i l’acusat envelliment de la mateixa, uns termes diametralment oposats als que Malthus va plantejar. La població del planeta arribaria a un màxim entre els anys 2050 i 2060, i disminuiria a continuació. La taxa de fertilitat global s’ha estancat i es preveu que la población mundial s’estabilitzi entre 8.000 i 9.000 milions de persones l’any 2100. A partir d’ara ens esperen generacions cada poc menys nombroses i els països, com Espanya, es japonitzaran amb taxes de natalitat i mortalitat molt baixes, esperances de vida elevades i un envelliment imparable de la població.

Espanya, segons previsions de l’INE, podria perdre 1 milió de persones en els propers 15 anys. Però més preocupant és la modificació del pes de les franges d’edat. Fins el 2060 la població entre 0 i 24 anys podria disminuir en 4,4 milions; la població entre 25 i 50 anys disminuir també en 7,7 milions; entre 50 i 70 anys es podrien perdre 1 milió de ciutadans; i els més grans de 70 anys incrementar en 7,5 milions. Aquesta involució demogràfica, causada per la baixa taxa de fecunditat (1,3 fills per dona) i la creixent longevitat (esperança de vida de 86 anys per les dones i 81 anys pels homes), tindrà importants conseqüències en tots els àmbits socials, polítics i econòmics. També Manresa, a nivell local, és una de les ciutats més envellides de Catalunya. 20 de cada 100 manresans tenen més de 65 anys. El demògraf francès Alfred Sauvy deia que les crisis econòmiques actuen com la dinamita, mentre que les demogràfiques ho fan com les termites, però que cada una d’elles pot ensorrar un edifici de maneres diferents. Ens ha tocat viure temps difícils. La crisi econòmica derivada de la Covid i l’envelliment demogràfic amenacen amb fer caure l’Estat del Benestar. A l’inici de la democràcia, l’any 1975, el total de naixements a Espanya va ser de 668.596. Amb una població de 35,9 milions això significa una taxa de natalitat de l’1,86%. En canvi, agafant les darreres dades disponibles, els naixements anuals són 339.206. Amb una població de 47 milions vol dir que la taxa de natalitat és de només el 0,72%. Per tant, la natalitat espanyola ha caigut un 49,2% en termes absoluts o un 61,3% en termes relatius respecte a la població. De moment, el nombre de defuncions anuals ja supera en 30.772 el nombre de naixements.

Les dificultats d’accés al mercat laboral i l’altíssim atur juvenil d’Espanya dificulten l’emancipació dels joves i endarrereixen les maternitats i paternitats. A l’atur i la precarietat laboral, però, s’hi sumen unes polítiques públiques pèssimament dissenyades de (no) suport a les famílies. Malgrat que les partides pressupostàries dedicades a la protecció social s’han disparat, es continua ignorant la població jove. El risc de pobresa infantil a Espanya és el segon més alt de la UE només superat per Romania. I no es pot culpar la desigualtat del mercat, sinó el deficient efecte corrector del sector públic. La taxa de risc de pobresa abans d’impostos i ajudes públiques és el 33% i amb la redistribució pública només es redueix al 27%. Altres països com Estònia, França, Àustria o Hongria redueixen els percentatges a la meitat després de les transferències redistributives de l’Estat. L’estratègia política espanyola xoca amb l’evidència empírica que ha demostrat l’efecte positiu sobre les taxes de maternitat que tenen les ajudes específiques per a les famílies amb fills. I Espanya és el país de la UE amb menors ajudes directes a les famílies amb fills. Concretament, els ajuts per fill no arriben als 1.000 euros anuals, mentre que la mitjana de països europeus se situa per sobre dels 2.000 euros i els països líders superen els 3.000 i fins i tot els 4.000 euros en el cas de Luxemburg i Àustria. Alguns països de l’est del continent, com Estònia o Polònia, tripliquen els ajuts a les famílies que dóna Espanya. Els efectes poden ser devastadors i mereixen que es desgranin en propers articles.

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: