Arxius

Archive for Octubre de 2021

El retorn de la inflació

La inflación en España superó en junio por tres décimas la media de la UE y  en seis la de la zona euro | Solidaridad Digital


La inflació, amb les últimes dades publicades aquest dijous per l’Institut Nacional d’Estadística, ja és del 4% interanual. La mateixa xifra que els EUA, una vegada descomptats els components més volàtils com el preu de l’energia i els aliments. Són els registres d’increments de preu més elevats des de la gran recessió del 2008 i una amenaça econòmica més que se suma a un moment extremadament delicat. Els preus rècord de l’electricitat es consoliden quan encara no ha arribat el fred ni hem engegat la calefacció. Les autoritats, en un intent de treure ferro a la situació, addueixen colls d’ampolla transitoris en la producció i problemes circumstancials en els subministraments. Ens diuen que, estant la pandèmia en vies de superació, la demanda torna a créixer amb força i que l’oferta no és capaç de donar una resposta satisfactòria al mateix nivell. És aquesta la realitat? O és aquesta tota la realitat? Perquè una mitja veritat porta implícita una mentida que pot ser perillosa. Fa temps que estem acostumats a taxes d’inflació molt baixes. De fet, els governs han posat més èmfasi fins ara en el fantasma de la deflació que en la inflació. Ens hem de tornar a preocupar de la inflació?

Els bancs centrals porten molt de temps adquirint deute públic dels estats i finançant incondicionalment les seves polítiques fiscals irresponsablement expansives. L’acumulació de dèficits públics continuats i deutes descontrolats és una bomba latent que pot ser activada quan menys ho esperem. No vivim a la dècada feliç de 1990, amb una inflació baixa i estable, fiscalitat moderada i el ferm compromís dels bancs centrals de pujar els tipus d’interès per complir els objectius d’inflació. En el nostre món turbulent on tot és incert s’estan qüestionant les més bàsiques relacions de causalitat de l’economia. Alguns han interpretat que els economistes guardonats amb el Nobel d’aquest any desmenteixen que la pujada del salari mínim tingui efectes negatius sobre l’ocupació. I ningú sembla recordar-se de Milton Friedman quan assegurava que “la inflació és sempre i a tot arreu un fenomen monetari”. Les autoritats passen de puntetes sobre la teoria quantitativa del diner i el BCE abandona fins i tot el seu objectiu de mantenir la inflació propera però per sota del 2% anual al conjunt de la zona euro i adopta un criteri més lax d’assolir un 2% a mitjà termini.

Actualment hi ha problemes en el subministrament de semiconductors, bàsics en la fabricació de xips. I la nostra vida depèn dels xips per fer funcionar electrodomèstics i automòbils, ordinadors i dispositius mèdics. El seu preu s’ha encarit, com ho ha fet el petroli i el gas, la tona de CO2 i la factura de la llum. Els costos del transport marítim també han pujat. Els nòlits s’han multiplicat per un factor de set i les grans navilieres han reduït vaixells amb l’aturada forçada per la covid-19. El tancament d’alguns ports asiàtics davant l’increment de treballadors infectats per coronavirus també contribueix a la pressió alcista en els preus de les mercaderies. Però més enllà de la influència d’aquests factors de l’economia real sobre la inflació, cal considerar també els factors monetaris. Aquests darrers són més perillosos i determinants a mitjà termini. Ens referim a la resposta concertada dels bancs mundials davant la pandèmia i a la gran expansió monetària que ha permès finançar el deute dels estats. L’increment de l’oferta monetària fa que una gran quantitat de diners persegueixi ara mateix una producció de béns que lentament intenta recuperar el ritme prepandèmic. Aquesta inflació d’origen monetari ens hauria de preocupar molt més que l’anterior. El consum, estimulat per polítiques expansives de despesa, genera tensions inflacionistes. Una cosa és que la despesa agregada superi momentàniament la producció i, una altra, molt més perillosa, que l’oferta monetària excedeixi permanentment la demanda monetària. A més, hi ha el risc que la pèrdua de valor dels diners i la manca de credibilitat de les institucions es traslladi a un decrement de la demanda monetària que acceleri la pèrdua de valor de la moneda i descontroli l’increment de preus.

Després d’una època on la globalització i la demografia han exercit una pressió sobre els preus a la baixa, el món podria estar entrant en un canvi d’etapa. L’augment de la despesa sanitària en societats creixentment envellides, la tendència al retrocés de la globalització, les interrupcions de la cadena de subministraments i les relocalitzacions d’empreses a països amb costos més elevats són tots factors marcadament inflacionistes. En aquestes circumstàncies, els salaris també podrien augmentar. Tot plegat fa que patim el risc de tornar a la dècada de 1970, una era d’estanflació marcada per inflació elevada, estancament i atur, amb polítiques fiscals massa laxes i una política monetària excessivament expansiva. Els interessos hauran de pujar per recuperar la normalitat perduda. I aquí és on sorprendrà uns agents econòmics hiperendeutats i excessivament confiats en no haver de retornar el deute ni pagar interessos. Una confiança infundada que pot donar lloc al plor i el cruixir de dents. 

L’or provinent d’Amèrica

La indumentaria del conquistador de América, de la elegancia al desaliño |  ICON | EL PAÍS

Els economistes Daron Acemoglu, professor del Massachusetts Institute of Technology, i James A. Robinson, professor de la Universitat de Harvard, van tenir un notable èxit amb la publicació del llibre Per què fracassen les nacions? Com el seu títol indica, els autors analitzen els motius que porten a uns països a prosperar i altres, en canvi, no. La principal tesi del llibre és que la prosperitat o la pobresa d’un país depèn de les institucions que el regeixen. No hem de buscar les causes de les divergències econòmiques en la geografia, la climatologia, la religió o la cultura, sinó en l’existència d’institucions inclusives que siguin respectuoses amb el dret de propietat privada, garanteixin la separació de poders efectiva i possibilitin el funcionament d’una economia de lliure mercat. Unes institucions que permetin a la majoria dels ciutadans desenvolupar el seu talent, promovent la innovació i la inversió. Pel contrari, les societats que desenvolupen unes elits extractives que es confabulen i conxorxen amb la classe política amb l’únic objectiu d’aconseguir privilegis sobre el conjunt de la població, aniran a la deriva per arribar finalment a la pobresa i la marginalitat.

A dos dies de recordar un any més el descobriment d’Amèrica per Cristòfol Colom, cal enquadrar clarament el model d’explotació castellà del Nou Món en el model extractiu i no pas en l’inclusiu. Els conqueridors castellans, doncs cal recordar que la Corona Catalanoaragonesa va quedar exclosa dels intercanvis amb Amèrica fins el decret liberalitzador de Carles III l’any 1778, buscaven trobar i explotar les riqueses minerals i naturals de les civilitzacions asteca, inca i maia. Donat que els castellans eren poc nombrosos en número, van idear una institució anomenada encomienda. Era un sistema d’esclavatge encobert que permetia que el conqueridor espanyol o encomendero rebés l’assignació d’un nombre d’indígenes perquè treballessin per a ell a les mines o en serveis domèstics. A canvi de fer treballs forçats per als conqueridors, dones i nens inclosos, els espanyols els instruirien en la seva llengua, cultura i religió. Per extreure la plata de les mines de Zacatecas o el mercuri de Huancavelica, els espanyols feien servir nens de curta edat per grapejar i furgar dins les estretes galeries subterrànies. La mortalitat era tan elevada que els pares dels infants optaven per la mutilació i els discapacitaven pel treball abans d’entregar-los a una mort segura i ràpida. Les mines de Potosí, a 4.000 metres d’altura i sobre un altiplà desolat, varen augmentar la seva població d’uns 12.000 habitants a 160.000 l’any 1610. Amb l’esgotament de la plata, però, començarà un llarg declivi que dura fins avui en dia.

Mentre els conqueridors dormien a palau, milers d’indígenes eren forçats a produir els productes necessaris per a subsistir, i a extreure l’or i la plata que transportaven a Espanya com a botí de conquesta. Aquest sistema iniciat per Hernán Cortés a Mèxic va ser ràpidament copiat per la resta de conqueridors espanyols. El religiós dominicà Bartolomé de las Casas va escriure un llibret titulat Brevísima relación de la destrucción de las Indias on relatava els abusos comesos amb els indígenes. Les institucions que els espanyols van implementar a l’Amèrica Llatina són, per tant, purament extractives. A una banda hi ha els conqueridors espanyols i les elits locals, ben connectades políticament, que viuen de l’explotació de les masses. A l’altra banda milions de serfs resten explotats en condicions infrahumanes. Amb l’expulsió dels espanyols durant el segle XIX, el sistema continuarà sense massa reformes. Les lluites, assassinats, cops d’estat, guerres internes i rebel·lions entre els seus descendents seran constants per mantenir els privilegis i no formar part dels explotats. No es premia el mèrit ni el treball, sinó la pertinença a les elits. No es viu millor sent empresari ni inventor, sinó ocupant el poder o vora l’escalf del poder. Per tant, els diferents grups s’enfrontaran de manera violenta per formar-ne part. I un cop tenen èxit i derroquen el dèspota de torn, ocupen el seu lloc i no tenen cap incentiu per canviar les coses. Així es perpetuen les institucions extractives fins els nostres dies. I així arribem a una Amèrica Llatina actual amb sistemes polítics disfuncionals, grans desigualtats socials i problemes econòmics estructurals.

Amb el descobriment d’Amèrica per Cristòfol Colom comença una primera globalització mundial marcadament eurocentrista. Quan l’imperi espanyol entri en decadència, els valors europeus i occidentals continuaran amb la gran expansió comercial holandesa del segle XVII i la revolució industrial anglesa que comença a finals del XVIII i es consolida en el XIX. Amb les tragèdies de les dues guerres mundials, el vell continent s’autodestrueix en el XX i cedeix el lideratge mundial als Estats Units. Ara Espanya ja no explota mines de metalls preciosos. La situació s’ha capgirat i necessita importar bona part dels recursos que consumeix, com tot el gas i el petroli. Sense massa béns per oferir a canvi, necessita de l’endeutament. Un endeutament crònic i creixent que donem per suposat. I aquesta dependència dels creditors externs és molt perillosa. Tant o més perillosa que la dependència que tenia Espanya de l’or provinent d’Amèrica.