Regulació inadequada

El Consell de Ministres ha aprovat aquest dimarts l’avantprojecte de la Llei de Vivenda. Certament, el mercat immobiliari presenta senyals preocupants que reclamen una resposta normativa adequada. El preu del metre quadrat de lloguer entre 2015 i 2018 ha crescut de mitjana un 30% a les ciutats espanyoles, molt per sobre de la renda per persona. Per facilitar l’accés a la vivenda, el marc normatiu elaborat pel govern utilitza el control dels lloguers i les penalitzacions fiscals als propietaris dels pisos desocupats. L’anàlisi econòmica ens indica que aquestes mesures són errònies i contraproduents. El control dels preus a les zones tensionades només servirà per agreujar el problema inicial. S’aplicarà a persones jurídiques propietàries de més de 10 vivendes en llocs on els lloguers a pagar superin el 30% dels ingressos familiars i on els lloguers mitjans creixin més de cinc punts per sobre de la inflació. La declaració de zona tensionada es deixa a criteri de cada Comunitat Autònoma.

Com diem, el control del preu dels lloguers no és una bona mesura per fer accessible la vivenda a les persones més desfavorides. Quan el que cal és incrementar el parc d’habitatges, la limitació dels ingressos del propietari suposa un desincentiu inevitable per a l’oferta, que es tradueix en menor inversió en nous habitatges, així com també en la no rehabilitació i manteniment dels existents. Els efectes experimentats en altres ciutats són molt clars. L’oferta de pisos de lloguer s’ha reduït un 15% a París i San Francisco. A més, el necessari increment de l’oferta de pisos escapa de les zones tensionades per localitzar-se a llocs no regulats, mentre que el deteriorament es va acumulant a les vivendes intervingudes. És lògic. Al propietari li retallen els lloguers cobrats, mentre que les despeses de manteniment i els impostos continuen pujant. Amb el temps, una ciutat amb rendes immobiliàries controlades no es distingeix, pel mal estat dels habitatges, d’un nucli bombardejat en un conflicte bèl·lic. La decisió de zones tensionades tindrà també elements arbitraris i injustos, afavorint algunes famílies benestants amb lloguers congelats i viceversa. I és que les persones de rendes mitjanes podrien estratègicament mudar-se a zones tensionades per gaudir de lloguers més assequibles. I això pot acabar expulsant els llogaters més vulnerables i de rendes baixes, quan els propietaris prefereixin signar el contracte amb persones de més poder adquisitiu.

El govern ha plantejat també una ajuda per als joves emancipats amb rendes anuals inferiors a 23.700 euros. Aquesta mesura és millor que el control de lloguers, però presenta dos problemes importants. El primer és que no té dotació pressupostària. Per tant, es tracta d’una nova promesa populista, que busca guanyar-se el col·lectiu jove, però que té una concreció molt incerta. El segon problema és que aquesta ajuda, en un percentatge que pot arribar a superar el 50%, es trasllada als preus dels lloguers encarint-los encara més. Una altra mesura fiscal proposada consisteix en un recàrrec a l’Impost de Béns Immobles (IBI) del 150% per a habitatges buits per un període superior als dos anys sense causa justificada. Aquest recàrrec impositiu és criticable almenys per dos motius. El primer és que, en termes quantitatius, són poques les vivendes desocupades a les grans ciutats. Això restaria eficàcia a la mesura i faria que el preu dels lloguers gairebé no baixés. El segon motiu té a veure amb la manca d’equitat. Hisenda ja grava les vivendes buides amb un altre impost. L’IRPF obliga a tributar per rendes imputades els immobles que estan desocupats. Per tant, es tracta d’un cas de doble imposició fiscal que porta a pagar dues vegades per un mateix concepte.

Una altra mesura que contempla el govern és l’augment d’oferta d’habitatge públic, especialment en règim de lloguer social. Es proposa reservar un 30% de les noves promocions per habitatge protegit (15% per a la venda i 15% per a lloguer). L’efecte no desitjat d’aquesta mesura és que les constructores deixarien d’ingressar un percentatge del valor de mercat de les noves promocions, fet que reduiria l’oferta total d’habitatges o faria augmentar el preu de l’habitatge lliure. I de nou, com en el cas de la penalització fiscal de les vivendes buides, l’efecte quantitatiu seria molt limitat. Agafant dades oficials, en el quinquenni 2015-2019 es varen construir 290.000 vivendes. Si la quota del 30% hagués estat en vigor, l’increment de noves vivendes de lloguer social hagués suposat un insignificant 0,2%.

En definitiva, la nova llei no resoldrà els greus desequilibris del mercat immobiliari. Com en tot mercat, l’oferta i la demanda són determinants per entendre la realitat. I si volem una reducció permanent dels preus, l’oferta ha d’augmentar. Pel cantó de la demanda, la introducció de complements salarials o l’ampliació de l’ingrés mínim serien mecanismes redistributius vàlids a curt termini per millorar l’accés a la vivenda. En canvi, la proposta del govern no incideix ni en l’oferta ni en la demanda, sinó en la regulació del preu dels lloguers i la penalització fiscal dels propietaris. Es tracta, per tant, d’una regulació de la vivenda inadequada.

Prohibir o regular

El president del govern Pedro Sánchez s’ha compromès davant la nova direcció del partit socialista a abolir la prostitució. És un dels 35 compromisos amb els que es presenta a les properes eleccions. Com en el model suec, el PSOE defensa la prohibició de la prostitució mitjançant dures sancions aplicades als clients d’aquests serveis. A Espanya existeix un buit legal sobre la prostitució. Igual que a França. No es considera delicte, no és il·legal, però tampoc està regulada com una activitat legal. És un cas similar al del consum de cànnabis. I ningú, sigui d’esquerres o de dretes, vol aparèixer com un defensor de proxenetes, dels propietaris de cases d’alcavoteria o dels fumadors d’haixix. Curiosament, els col·lectius de prostitutes (i també prostituts, malgrat ser minoritaris) són els únics que s’oposen a una normativa que teòricament busca protegir les persones que es dediquen a un dels oficis més antics del món, però que a la pràctica les situa fora de la legalitat. Així que, si finalment es presenta una llei al Congrés de Diputats en aquesta línia, el més probable és que s’aprovi. De la mateixa manera com s’ha refusat el consum terapèutic del cànnabis amb prescripció mèdica. De totes maneres, les estadístiques són tossudes i ens recorden que una cosa és la prohibició legal i una altra, completament diferent, la realitat. Espanya destaca com un dels estats més consumidors de marihuana amb un 30% dels ciutadans que admeten haver-la provat alguna vegada. Espanya també lidera el consum de cocaïna a la UE, amb un consum que multiplica per 5 la mitjana europea.

El model de referència del govern espanyol, com diem, és el de Suècia. El país escandinau prohibeix aquest tipus d’intercanvis sexuals des del 2000, penalitzant els clients amb fortes multes i també, en certs casos, amb la presó. Els resultats, però, no han estat els desitjats. La il·legalitat dispara els costos de l’actividad i redueix la demanda. Però els intercanvis sexuals es traslladen al mercat negre, operant fora del marc legal. La prima de risc encareix el preu dels serveis, fet que estimula encara més l’oferta, que reapareix en diferents establiments sota denominacions pintoresques. La prohibició d’aquesta activitat fa més difícil la negociació amb el client i dificulta les denúncies per abusos per por a les conseqüències penals. La pràctica de la prostitució al marge dels límits legals comporta tot un seguit d’externalitats negatives o costos que recauen sobre la societat. Seria el cas de la propagació de les malalties venèries, la violència i abusos comesos contra les prostitutes, la pèrdua de valor i la degradació dels barris on es practica, i tota l’activitat delictiva perpetrada per grups criminals que extorsionen les víctimes. És clar que tothom vol reduir o eliminar aquests greus problemes. El que ja no és tan evident és que això s’aconsegueixi amb la simple prohibició. I tampoc té massa sentit posar en un mateix sac la prostitució al carrer, les acompanyants de luxe, els bordells o els domicilis particulars.

Un model alternatiu és el d’Holanda o Alemanya, on aquest tipus de serveis estan legalitzats i regulats. Aquí les activitats sexuals remunerades són considerades una activitat econòmica. El reconeixement legal de la prostitució comporta una sèrie de drets i obligacions. Les treballadores d’aquest sector han de cotitzar a la Seguretat Social, tenint dret al subsidi d’atur, a cobrar per malaltia i jubilació. La regulació disminueix l’estigma social de la prostitució, facilitant la inserció social d’aquest col·lectiu i reduint la marginalitat. També és interessant el cas de Rhode Island, un dels estats de la costa est dels EUA. Durant 30 anys, entre 1980 i 2009, va despenalitzar la prostitució que es produïa a l’interior dels locals. Els resultats, com eren d’esperar, varen ser un augment del nombre de serveis de prostitució oferts online per Internet i la disminució dels preus. Però, a més, es va observar una acusada disminució dels delictes sexuals. D’unes 40 violacions per cada 100.000 habitants es va passar a menys de 27. Una reducció, per tant, superior al 30%. A més de reduir-se el nombre de violacions, també va disminuir la transmissió de les malalties venèries o de transmissió sexual. Els casos de gonorrea van baixar a Rhode Island al voltant d’un 40%. En aquest cas, la despenalització de la prostitució en locals hauria permès un millor control de la salut de les prostitutes, millorant notablement la situació en què es trobaven quan la pràctica era il·legal.

De manera similar, l’obertura de zones o barris de lliure intercanvi sexual a Holanda va comportar un augment del nombre d’aquests serveis, però una disminució d’entre el 30 i 40% dels casos d’abusos sexuals i de les violacions a la zona. També varen disminuir el nombre de crims relacionats amb el tràfic de drogues. A Nova Zelanda, un altre país que ha legalitzat aquestes pràctiques, hi ha casos de prostitutes que han denunciat els propietaris de bordells davant els tribunals, guanyant el cas. La major facilitat de denúncia és un argument dissuasiu a favor de la legalització. Naturalment, que una activitat sigui legal no pressuposa que sigui desitjable. La legalització és perfectament compatible amb la crítica moral o la reprovació social. 

El retorn de la inflació

La inflació, amb les últimes dades publicades aquest dijous per l’Institut Nacional d’Estadística, ja és del 4% interanual. La mateixa xifra que els EUA, una vegada descomptats els components més volàtils com el preu de l’energia i els aliments. Són els registres d’increments de preu més elevats des de la gran recessió del 2008 i una amenaça econòmica més que se suma a un moment extremadament delicat. Els preus rècord de l’electricitat es consoliden quan encara no ha arribat el fred ni hem engegat la calefacció. Les autoritats, en un intent de treure ferro a la situació, addueixen colls d’ampolla transitoris en la producció i problemes circumstancials en els subministraments. Ens diuen que, estant la pandèmia en vies de superació, la demanda torna a créixer amb força i que l’oferta no és capaç de donar una resposta satisfactòria al mateix nivell. És aquesta la realitat? O és aquesta tota la realitat? Perquè una mitja veritat porta implícita una mentida que pot ser perillosa. Fa temps que estem acostumats a taxes d’inflació molt baixes. De fet, els governs han posat més èmfasi fins ara en el fantasma de la deflació que en la inflació. Ens hem de tornar a preocupar de la inflació?

Els bancs centrals porten molt de temps adquirint deute públic dels estats i finançant incondicionalment les seves polítiques fiscals irresponsablement expansives. L’acumulació de dèficits públics continuats i deutes descontrolats és una bomba latent que pot ser activada quan menys ho esperem. No vivim a la dècada feliç de 1990, amb una inflació baixa i estable, fiscalitat moderada i el ferm compromís dels bancs centrals de pujar els tipus d’interès per complir els objectius d’inflació. En el nostre món turbulent on tot és incert s’estan qüestionant les més bàsiques relacions de causalitat de l’economia. Alguns han interpretat que els economistes guardonats amb el Nobel d’aquest any desmenteixen que la pujada del salari mínim tingui efectes negatius sobre l’ocupació. I ningú sembla recordar-se de Milton Friedman quan assegurava que “la inflació és sempre i a tot arreu un fenomen monetari”. Les autoritats passen de puntetes sobre la teoria quantitativa del diner i el BCE abandona fins i tot el seu objectiu de mantenir la inflació propera però per sota del 2% anual al conjunt de la zona euro i adopta un criteri més lax d’assolir un 2% a mitjà termini.

Actualment hi ha problemes en el subministrament de semiconductors, bàsics en la fabricació de xips. I la nostra vida depèn dels xips per fer funcionar electrodomèstics i automòbils, ordinadors i dispositius mèdics. El seu preu s’ha encarit, com ho ha fet el petroli i el gas, la tona de CO2 i la factura de la llum. Els costos del transport marítim també han pujat. Els nòlits s’han multiplicat per un factor de set i les grans navilieres han reduït vaixells amb l’aturada forçada per la covid-19. El tancament d’alguns ports asiàtics davant l’increment de treballadors infectats per coronavirus també contribueix a la pressió alcista en els preus de les mercaderies. Però més enllà de la influència d’aquests factors de l’economia real sobre la inflació, cal considerar també els factors monetaris. Aquests darrers són més perillosos i determinants a mitjà termini. Ens referim a la resposta concertada dels bancs mundials davant la pandèmia i a la gran expansió monetària que ha permès finançar el deute dels estats. L’increment de l’oferta monetària fa que una gran quantitat de diners persegueixi ara mateix una producció de béns que lentament intenta recuperar el ritme prepandèmic. Aquesta inflació d’origen monetari ens hauria de preocupar molt més que l’anterior. El consum, estimulat per polítiques expansives de despesa, genera tensions inflacionistes. Una cosa és que la despesa agregada superi momentàniament la producció i, una altra, molt més perillosa, que l’oferta monetària excedeixi permanentment la demanda monetària. A més, hi ha el risc que la pèrdua de valor dels diners i la manca de credibilitat de les institucions es traslladi a un decrement de la demanda monetària que acceleri la pèrdua de valor de la moneda i descontroli l’increment de preus.

Després d’una època on la globalització i la demografia han exercit una pressió sobre els preus a la baixa, el món podria estar entrant en un canvi d’etapa. L’augment de la despesa sanitària en societats creixentment envellides, la tendència al retrocés de la globalització, les interrupcions de la cadena de subministraments i les relocalitzacions d’empreses a països amb costos més elevats són tots factors marcadament inflacionistes. En aquestes circumstàncies, els salaris també podrien augmentar. Tot plegat fa que patim el risc de tornar a la dècada de 1970, una era d’estanflació marcada per inflació elevada, estancament i atur, amb polítiques fiscals massa laxes i una política monetària excessivament expansiva. Els interessos hauran de pujar per recuperar la normalitat perduda. I aquí és on sorprendrà uns agents econòmics hiperendeutats i excessivament confiats en no haver de retornar el deute ni pagar interessos. Una confiança infundada que pot donar lloc al plor i el cruixir de dents. 

L’or provinent d’Amèrica

Els economistes Daron Acemoglu, professor del Massachusetts Institute of Technology, i James A. Robinson, professor de la Universitat de Harvard, van tenir un notable èxit amb la publicació del llibre Per què fracassen les nacions? Com el seu títol indica, els autors analitzen els motius que porten a uns països a prosperar i altres, en canvi, no. La principal tesi del llibre és que la prosperitat o la pobresa d’un país depèn de les institucions que el regeixen. No hem de buscar les causes de les divergències econòmiques en la geografia, la climatologia, la religió o la cultura, sinó en l’existència d’institucions inclusives que siguin respectuoses amb el dret de propietat privada, garanteixin la separació de poders efectiva i possibilitin el funcionament d’una economia de lliure mercat. Unes institucions que permetin a la majoria dels ciutadans desenvolupar el seu talent, promovent la innovació i la inversió. Pel contrari, les societats que desenvolupen unes elits extractives que es confabulen i conxorxen amb la classe política amb l’únic objectiu d’aconseguir privilegis sobre el conjunt de la població, aniran a la deriva per arribar finalment a la pobresa i la marginalitat.

A dos dies de recordar un any més el descobriment d’Amèrica per Cristòfol Colom, cal enquadrar clarament el model d’explotació castellà del Nou Món en el model extractiu i no pas en l’inclusiu. Els conqueridors castellans, doncs cal recordar que la Corona Catalanoaragonesa va quedar exclosa dels intercanvis amb Amèrica fins el decret liberalitzador de Carles III l’any 1778, buscaven trobar i explotar les riqueses minerals i naturals de les civilitzacions asteca, inca i maia. Donat que els castellans eren poc nombrosos en número, van idear una institució anomenada encomienda. Era un sistema d’esclavatge encobert que permetia que el conqueridor espanyol o encomendero rebés l’assignació d’un nombre d’indígenes perquè treballessin per a ell a les mines o en serveis domèstics. A canvi de fer treballs forçats per als conqueridors, dones i nens inclosos, els espanyols els instruirien en la seva llengua, cultura i religió. Per extreure la plata de les mines de Zacatecas o el mercuri de Huancavelica, els espanyols feien servir nens de curta edat per grapejar i furgar dins les estretes galeries subterrànies. La mortalitat era tan elevada que els pares dels infants optaven per la mutilació i els discapacitaven pel treball abans d’entregar-los a una mort segura i ràpida. Les mines de Potosí, a 4.000 metres d’altura i sobre un altiplà desolat, varen augmentar la seva població d’uns 12.000 habitants a 160.000 l’any 1610. Amb l’esgotament de la plata, però, començarà un llarg declivi que dura fins avui en dia.

Mentre els conqueridors dormien a palau, milers d’indígenes eren forçats a produir els productes necessaris per a subsistir, i a extreure l’or i la plata que transportaven a Espanya com a botí de conquesta. Aquest sistema iniciat per Hernán Cortés a Mèxic va ser ràpidament copiat per la resta de conqueridors espanyols. El religiós dominicà Bartolomé de las Casas va escriure un llibret titulat Brevísima relación de la destrucción de las Indias on relatava els abusos comesos amb els indígenes. Les institucions que els espanyols van implementar a l’Amèrica Llatina són, per tant, purament extractives. A una banda hi ha els conqueridors espanyols i les elits locals, ben connectades políticament, que viuen de l’explotació de les masses. A l’altra banda milions de serfs resten explotats en condicions infrahumanes. Amb l’expulsió dels espanyols durant el segle XIX, el sistema continuarà sense massa reformes. Les lluites, assassinats, cops d’estat, guerres internes i rebel·lions entre els seus descendents seran constants per mantenir els privilegis i no formar part dels explotats. No es premia el mèrit ni el treball, sinó la pertinença a les elits. No es viu millor sent empresari ni inventor, sinó ocupant el poder o vora l’escalf del poder. Per tant, els diferents grups s’enfrontaran de manera violenta per formar-ne part. I un cop tenen èxit i derroquen el dèspota de torn, ocupen el seu lloc i no tenen cap incentiu per canviar les coses. Així es perpetuen les institucions extractives fins els nostres dies. I així arribem a una Amèrica Llatina actual amb sistemes polítics disfuncionals, grans desigualtats socials i problemes econòmics estructurals.

Amb el descobriment d’Amèrica per Cristòfol Colom comença una primera globalització mundial marcadament eurocentrista. Quan l’imperi espanyol entri en decadència, els valors europeus i occidentals continuaran amb la gran expansió comercial holandesa del segle XVII i la revolució industrial anglesa que comença a finals del XVIII i es consolida en el XIX. Amb les tragèdies de les dues guerres mundials, el vell continent s’autodestrueix en el XX i cedeix el lideratge mundial als Estats Units. Ara Espanya ja no explota mines de metalls preciosos. La situació s’ha capgirat i necessita importar bona part dels recursos que consumeix, com tot el gas i el petroli. Sense massa béns per oferir a canvi, necessita de l’endeutament. Un endeutament crònic i creixent que donem per suposat. I aquesta dependència dels creditors externs és molt perillosa. Tant o més perillosa que la dependència que tenia Espanya de l’or provinent d’Amèrica.