Desabastiment

Coronavirus: El desabastecimiento llega a los supermercados británicos

Els problemes a la cadena de subministraments estan provocant una escassetat de productes de tot tipus. A poques setmanes d’iniciar el període nadalenc, amb un consum tradicionalment elevat, ens podríem preguntar si hi haurà escassetat i restriccions d’oferta. Amb la reactivació de l’activitat econòmica i la millora de les dades de la pandèmia, es produeix una forta demanda de subministraments i components als que l’oferta no pot donar una resposta immediata. Com a conseqüència, molts productes escassegen i els seus preus es disparen. És el cas dels microxips, omnipresents a tots els productes electrònics d’us diari, i passa el mateix amb el preu del gas, amb metalls com l’acer, l’alumini o el coure, els plàstics i la fusta, o fins i tot amb el vidre i el cartró d’embalar. Davant d’aquest increïble desabastiment global, la gran pregunta és si el desacoblament entre l’oferta i la demanda durarà gaire i amb quina intensitat. Ens quedarem sense regals per Nadal? 

En clau empresarial, aquesta crisi de subministraments qüestiona la pràctica de gestió d’algunes empreses coneguda com a JIT (Just in Time), amb la qual les companyies proporcionen les existències estrictament necessàries perquè tant les matèries primeres com els productes acabats arribin a destí just quan es requereixin, augmentant la productivitat i gastant el mínim possible en inventaris. Ara, no tenir estoc deixa l’empresa sense marge de reacció. L’optimista pràctica japonesa dels anys 90, en un entorn geopolític complicat,  s’aplica cada vegada menys. De fet, s’està passant acceleradament de no voler existències al magatzem a desitjar l’aprovisionament a mans plenes per evitar la ruptura d’estocs. Estem transformant el Just in Time, per tant, en el Just in Case. 

Per entendre el que està passant a la cadena productiva global cal diferenciar els factors d’oferta i els de demanda. Pel cantó de l’oferta, tots els productes informàtics i d’electrònica de consum bàsics com un ordinador o un videojoc contenen xips. Un cotxe de combustió interna, ara gravat amb un nou impost a l’emissió de CO2 per la voracitat fiscal insaciable de les nostres autoritats, pot dur incorporats 1.500 xips i un cotxe elèctric més del doble. I l’oferta, amb productors principals com Taiwan patint una sequera important (per a la producció de xips necessiten més de 63.000 tonelades diàries d’aigua), no respon al mateix ritme. Tot plegat fa que molts productors d’automòbils, com la Seat, hagin hagut de tancar torns de producció. 

En segon lloc, els monopolis redueixen la producció i encareixen els preus. I tenim monopolis a tot arreu. Per exemple, els nòlits s’han multiplicat per 10. I és que 5 empreses (la italiana MSC, la danesa Maersk, la francesa CMA CGM, la taiwanesa Evergreen i la xinesa Cosco) controlen el comerç marítim i mouen milions de contenidors en els seus vaixells. I què dir d’Espanya, on costa trobar un sector que no estigui en mans d’oligopolis o monopolis. La manca de competència restringeix la producció i provoca inflació. En ports com els dels EUA, la creixent sindicalització dels treballadors portuaris alenteix les operacions de càrrega i descàrrega. El pla 24/7 de Biden (treballar ininterrompudament 24 hores al dia i 7 dies a la setmana) no solventarà el problema de fons. Com a molt disminuirà la cua de vaixells esperant entrar al port per descarregar, però traslladarà el problema a un altre punt de la cadena logística com és la manca de camioners o de magatzems. 

Un altre factor d’oferta que dificulta la resposta de la producció són les restriccions imposades per alguns governs a l’extracció de minerals contaminants, especialment el carbó. Un automòbil tradicional, amb motor de combustió, requereix per a la seva fabricació de 30 kg de minerals, destacant el coure i manganès. Un cotxe elèctric en necessita set vegades més. Molt més coure i manganès, però també, d’acord a l’Agència Internacional de l’Energia, de més liti, níquel, cobalt, zinc i grafit. És clar que la transició accelerada del cotxe de gasolina a l’elèctric tensiona l’explotació dels recursos miners. Si, a sobre, alguns polítics, com és el cas a Colòmbia, obstaculitzen l’activitat minera, no és d’estranyar la manca de subministraments bàsics i les dificultats per produir productes de primera necessitat. 

Pel que fa a la demanda, els governs han gastat milions d’euros durant la pandèmia. Els subsidis i les ajudes poden tenir sentit en una aturada dictada per les pròpies autoritats durant la pandèmia. No cal oblidar que altres països, sense patir els salvatges confinaments decretats a Espanya l’any passat i no tancant totalment l’activitat productiva, acrediten resultats molt millors tant en l’àmbit sanitari com en l’econòmic. Però els subsidis s’han de saber gestionar. El seu ús i abús debilita la fibra productiva i moral de la societat, acostumant la població al mannà de l’Estat. Emmanuel Macron ha promès 500 euros mensuals a tots els ni-nis francesos que ni estudien ni treballen. És una mesura molt irresponsable i demagògica que desincentiva la formació i el treball productiu alhora que estimula el consum. Exactament tot el contrari del que ara necessitem. L’estímul artificial de la demanda i les traves a l’activitat empresarial creen tensions inflacionistes i accentuen els problemes de subministrament.  

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. Novembre 9, 2021 a les 12:01 pm

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: