Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > El futur de les pensions

El futur de les pensions

El futuro de las pensiones: ¿te preocupa?

El Govern ha pactat aquesta setmana amb els sindicats, però sense la patronal, l’anomenat nou mecanisme d’equitat intergeneracional que preveu una aportació addicional de 0,6 punts percentuals en les cotitzacions a la Seguretat Social a partir del 2023 per sostenir l’increment de la despesa en pensions. D’aquest nou increment de les càrregues a la contractació el 0,5% anirà a càrrec de l’empresa i el 0,1% a càrrec del treballador. Tot, però, en darrer terme, i convé no oblidar-ho, prové del valor aportat pel treballador i es resta d’un salari brut total que podria arribar a cobrar íntegrament, però que no ho fa, perquè l’efecte conjunt de tots els impostos i cotitzacions a pagar retallen substancialment el salari net que arribarà finalment a la seva butxaca. És una nova mesura adoptada pel govern que té a veure amb la (in)sostenibilitat del sistema de pensions a llarg termini. A més de l’increment de les cotitzacions, l’executiu també ha suggerit altres mesures punitives que van en la mateixa línia. Entre elles, la prohibició que els autònoms escullin la seva base de cotització, obligant-los a cotitzar en funció dels seus ingressos reals, cosa que per a molts implicarà una forta pujada dels pagaments mensuals. L’allargament del període de còmput de la base reguladora, que podria comportar una minoració en les pensions superior al 5% si es prenen els últims 35 anys. I també treure el topall de les cotitzacions màximes a pagar sense incrementar les pensions màximes a cobrar, rebregant així el caràcter contributiu del sistema.

Seran aquestes mesures definitives? Podrem dormir tranquils a partir d’ara amb la seguretat que cobrarem la jubilació a la nostra vellesa? No. I és que el govern parteix d’un doble supòsit: d’una banda, que durant les properes tres dècades entraran al nostre país 10 milions d’immigrants productius que impulsaran a l’alça la nostra activitat econòmica i també els ingressos de la Seguretat Social. I, de l’altra, que durant les properes tres dècades ens aproximarem a una situació de plena ocupació. Quelcom que Espanya, el regne de l’atur perpetu, no ha conegut en tota la seva història. Si entren menys immigrants, o si els que entren no s’integren adequadament en el sistema social i productiu; si no aconseguim la plena ocupació, o si la productivitat no evoluciona positivament i continuem perdent estrepitosament productivitat total dels factors, aleshores seran necessàries retallades encara més intenses.

Un sistema de pensions com el d’Espanya és piramidal i només funciona quan entren més cotitzants a pagar per cada jubilat que abandona el mercat laboral. En dades actuals, hi ha 8,9 milions de pensionistes, però el número total de pensions a pagar és de 9,88 (es pot compatibilitzar, per exemple, la pensió de jubilació amb la de viduïtat). En canvi, el número d’ocupats és de només 20 milions. Per tant, 2 treballadors contribueixen al pagament d’1 pensió. L’aritmètica demogràfica ha de considerar 3 variables clau: la fecunditat, l’esperança de vida i els fluxos migratoris. Les projeccions són que la fecunditat a Espanya continuï sota mínims i que l’esperança de vida creixi un any per dècada. El creixement vegetatiu és ara mateix negatiu. Les defuncions del 2019 varen ser 420.000, superiors als 360.000 naixements. Aquest saldo negatiu de 60.000 persones per any és una tendència que continuarà en el futur amb molta seguretat, donat que el declivi de la natalitat és difícil de revertir. Un de cada tres espanyols tindrà més de 65 anys el 2050. La taxa de dependència, que és la proporció entre la població dependent i la població en edat de treballar, augmentarà del 54% actual al 90% (segons l’AIReF) o 80% (segons l’INE). L’esperança de vida es situaria en els 84 anys pels homes i els 90 anys per les dones.

Qualsevol increment de la població descansa sobre el supòsit de l’arribada massiva d’immigrants. Però aquest és un tema delicat i difícil de precisar. En primer lloc, perquè depèn de les circumstàncies econòmiques del país. Després de la crisi de 2008, el saldo migratori d’Espanya amb l’exterior ha estat negatiu fins el 2014. Si l’estancament actual perdura, la hipòtesi feta per l’INE d’un flux migratori net superior a 250.000 persones anuals perd tota credibilitat. A més, els moviments migratoris han d’adequar-se a les possibilitats reals d’integració dels immigrants en les estructures socials, econòmiques i culturals del país d’arribada. La manca d’assimilació no faria més que agreujar una dinàmica molt perillosa. Els canvis en les pautes del turisme i els serveis de baix valor afegit dificulten l’encaix de la mà d’obra poc qualificada. Alguns sous són tan baixos que no arriben a costejar els serveis públics utilitzats. Per altra banda, l’anunci d’una renda bàsica garantida, com ha promès Emmanuel Macron a França pels ni-nis, és una mesura de crida, però profundament demagògica i irresponsable que erosiona la fibra moral i productiva de la societat al desincentivar la formació de capital humà i el treball.

El model de pensions de repartiment se sol comparar amb un esquema Ponzi, el cèlebre mecanisme fraudulent pel qual els nous cotitzants paguen els rendiments dels pensionistes. La piràmide es pot esfondrar per l’absència de noves aportacions o per una excessiva generositat del sistema. L’arribada imminent de fortes tempestes amenaça seriosament l’estabilitat d’aquesta estructura.

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. Novembre 18, 2021 a les 11:44 am

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: