El final de la pandèmia?

El director de l’Organització Mundial de la Salut, Hans Kluge, considera que la pandèmia de la covid-19 a Europa pot estar arribant al seu final. Assegura que, quan baixi l’onada d’infeccions per la variant òmicron, hi haurà uns mesos d’immunitat general, ja sigui per la vacuna o perquè la gent haurà generat defenses a l’haver superat la infecció. Però per vèncer el virus en un món global calen solucions globals. I, malauradament, no és aquest el cas. Continua havent-hi una gran diferència entre les ràtios de vacunació als països rics i als països pobres. Mentre que els primers ja porten la tercera o quarta dosi de la vacuna, alguns països amb ingressos baixos encara esperen la primera. Àfrica només té un 7% del continent vacunat. A aquest ritme, pot ser que no s’assoleixi el nivell del 70% fins a l’agost del 2024. L’Organització Mundial de la Salut considera que es necessiten uns 1.600 milions de dosis més per assolir l’objectiu. També l’Índia, el fabricant de vacunes més important del món, té una de les taxes de vacunació infantil més baixes del planeta. Un percentatge important de la població mundial encara no ha rebut cap vacuna contra la covid-19 i segueix sent excepcionalment vulnerable. Els governs, abans de protegir els interessos de les grans companyies farmacèutiques, haurien d’assegurar que la vacuna arriba als col·lectius més vulnerables, com la gent gran i els immunodeprimits. La desigualtat en l’accés a les vacunes està permetent l’extensió de les variants del virus i la multiplicació dels contagis. No es pot vèncer una pandèmia sense coordinació internacional. Si el ritme de vacunació és inferior al de mutació del virus, aquest continuarà devastant la salut de les persones i les economies de molts països. I és que mentre hi hagi molta gent sense vacunar, el virus té possibilitats de multiplicar-se i mutar. Res garanteix que la següent variant vírica sigui més benigna que l’òmicron. Pot perfectament ser més perillosa.

Estem comprovant que els totalment vacunats i que han rebut un reforç amb vacunes desenvolupades al món occidental, especialment les basades en la tecnologia d’ARN missatger com Pfizer i Moderna, només representen una petita fracció de les persones que acaben als hospitals, a les unitats de cures intensives o a les funeràries. A les dècades de 1960 i 1970, els països del món es van unir per eliminar la verola, una malaltia vírica contagiosa, en el que probablement és el major èxit de la medicina moderna. El virus es va declarar eradicat el 1980 després d’un reeixit programa de vacunació mundial. Això es va aconseguir perquè tots els països, especialment les dues superpotències, els Estats Units i la Unió Soviètica, van considerar que era el que calia fer i van treballar juntes malgrat les seves profundes diferències. Aquest exemple hauria de ser una font d’inspiració per al moment present, ja que és necessària la cooperació per allunyar el perill d’aquesta pandèmia. Per exemple, i en positiu, la Xina va publicar el genoma del SARS-CoV-2 amb força rapidesa una vegada que el virus s’havia començat a propagar. Però alhora, i en negatiu, el seu govern encara no ha cooperat completament per establir què va passar a l’Institut virològic de Wuhan, que alguns sospiten que és l’origen del virus. Els líders xinesos haurien de reconèixer que els seus primers intents de suprimir la simple menció de la covid-19 i la falta general de transparència van provocar fracassos en la prevenció de la propagació mundial del virus. Tampoc sembla que la seva política actual de zero contagis sigui la correcta, malgrat disposar de les mesures enormement coactives d’un estat totalitari. I les vacunes xineses tampoc semblen oferir molta protecció.

El COVAX, una iniciativa liderada per l’Organització Mundial de la Salut que treballa amb els governs amb l’intent de garantir un accés equitatiu a la vacuna, clarament no ha aconseguit els seus objectius. Una solució per contribuir a la immunitat global de tota la població seria intervenir, ni que sigui amb caràcter temporal, els drets de propietat intel·lectual que restringeixen la producció de medicaments. S’ha demanat a l’Organització Mundial del Comerç que emeti exempcions temporals de patents i faciliti la transferència de tecnologia  per poder augmentar la producció de vacunes. Països com l’Índia, que és una potència mundial en la fabricació de fàrmacs genèrics, però també Corea del Sud, Sud-àfrica i Indonèsia podrien activar el seu enorme potencial productiu si ho permetessin els dirigents de l’oligopoli farmacèutic mundial. Països com els EUA, el Regne Unit o Suïssa, que s’oposen frontalment a aquesta iniciativa, també haurien pogut pagar una compensació econòmica suficient als fabricants nacionals per produir més vacunes a qualsevol lloc del món que disposés de capacitat tecnològica, per després exportar-les als països més pobres. Si el coneixement en la fabricació de les vacunes tradicionals (no ARNm) de Novavax, AstraZeneca i Johnson & Johnson estigués disponible online de manera excepcional, és clar que augmentaria la seva producció. També serviria la concessió de llicències voluntàries i la transferència de tecnologia. En paraules de Winston Churchill, aquestes mesures potser no significarien el final immediat de la pandèmia ni el principi del final. Però segurament sí el final del principi.

Reivindicant el treball

L’estabilitat present d’una societat i el seu progrés depenen de la classe mitjana. El petit comerciant de la cantonada, la veïna que és autònoma i s’aixeca ben d’hora cada matí, el treballador assalariat de la fàbrica que es planteja la deslocalització a Portugal… Les classes mitjanes en sentit ampli, des de la mitjana-baixa fins la mitjana-alta, són el motor de la història. Del seu dinamisme present en depèn un millor demà. Per això el seu debilitament actual és un senyal preocupant. La tendència del segle XXI és que el grup de població espanyola amb rendes mitjanes ha anat perdent pes sobre el conjunt. Igualment, la classe mitjana a Espanya és proporcionalment menor a la dels països europeus de més ingressos. Els joves ho tenen molt difícil per trobar una feina estable amb un salari digne. L’entrada en el mercat laboral s’allarga, l’emancipació es fa més difícil, la natalitat es desploma, l’accés a un habitatge propi esdevé un somni impossible, i garantir les pensions futures una utopia. L’eutanàsia de l’esperança, la frustració permanent i la impossibilitat de convertir en realitat els projectes vitals conformen la realitat quotidiana de massa persones. I quan un país expulsa individus de les capes mitjanes i nega el futur dels joves, no només augmenta la desigualtat i la conflictivitat social, sinó que entra en una espiral autodestructiva.

La gran desigualtat a Espanya, no corregida ni amb impostos ni subsidis socials, es forja en les recessions i es consolida en les expansions. El percentatge de població espanyola amb rendes baixes supera el de Dinamarca, Suècia, Alemanya, França i Itàlia. I el percentatge de població amb rendes elevades… també. Per tant, proporcionalment a Espanya hi ha més pobres i més rics que els països de referència. Polarització i desigualtat és un binomi molt perillós. L’origen de la pobresa és la manca o la pèrdua del treball durant la crisi, no compensada suficientment amb la reactivació posterior de l’activitat econòmica. La gran recessió del 2008 va augmentar la desigualtat i disminuir el percentatge de rendes mitjanes sobre el total de la població. Ara, la crisi derivada de la covid-19 està cronificant la pobresa. De fet, Espanya és el país de la UE on més han augmentat les diferències entre les rendes més altes i les més baixes segons es desprèn del darrer estudi de l’Observatori Social de la Caixa. La meitat de la renda de les llars més pobres prové de prestacions socials, però són les rendes del treball assalariat les més importants a nivell global. Les rendes del capital augmenten directament amb els ingressos totals de la llar. Així, el 20% més ric acapara més del 43% de les rendes del treball assalariat i més del 50% de les rendes de capital. Espanya només ha conegut l’increment de les rendes mitjanes, especialment les mitjanes-baixes, des de l’adveniment de la democràcia fins l’inici dels anys 1990. Actualment, l’accés a les rendes mitjanes és més difícil a Espanya en comparació amb altres països, al ser una població més envellida, amb un menor nivell educatiu, i que ha de treballar en feines poc productives de baixa qualificació i mal remunerades.

Durant els darrers quinze anys s’ha duplicat el percentatge de nois i noies que viuen en una llar on cap dels membres actius està treballant. És un senyal alarmant. Com més llarga sigui la durada de l’atur i més severa la pobresa, més difícil resulta sortir-ne. Si aquestes dificultats persisteixen, es condemnarà els joves a la marginalitat i la dependència indefinida. Així no s’aixeca un país. A més, resulta un terreny molt adobat a les promeses fàcils de rendes bàsiques universals per a tothom, que enquistarien permanentment aquesta situació. No sortirem d’aquest pou subsidiant la pobresa, sinó generant riquesa. I per generar riquesa s’ha de poder treballar. El dret bàsic al treball i la lliure elecció de professió ha de ser una realitat i no només una quimera jurídica tantes vegades repetida i mai realitzada. La pandèmia ha provocat un ràpid augment de les llars sense ingressos, quan el seu nombre seguia sent més alt que abans de la crisi del 2008. S’ha de poder garantir l’accés al treball, propi i aliè, per sortir d’aquest atzucac.

Per això hi ha una mesura que podria tenir un impacte directe en els nivells d’ocupació, tant d’autònoms com de treballadors per compte aliena: la reducció de les cotitzacions socials. En el règim general, el percentatge pot arribar a superar el 40% de la base. Són molts diners que deixa de percebre el treballador i que encareixen la contractació. Els efectes immediats són la disminuició del salari net i l’atur estructural. En el règim d’autònoms, la gran majoria paga ara la quota mínima de 294 euros mensuals. Una possible proposta que es podria experimentar en un termini acotat, com l’any 2022, en un territori concret com el de Catalunya, amb tradició d’emprenedoria i laboriositat, és la següent. Es tracta de suspendre temporalment les quotes a la Seguretat Social i veure l’impacte que això té en la creació de treball, per compte propi i aliè. Que tensionaria el dèficit? Ja ho està i no vindrà d’aquí. El que es tracta és d’impulsar la creació de treball i retornar l’esperança d’un millor demà a milers i milers de ciutadans.

Control de preus

El govern ha decidit aquesta setmana intervenir el preu dels tests d’antígens d’autodiagnòstic per covid-19. Aquesta mesura arriba després de la manca de proveïment i que centenars de persones esperessin a les portes de les farmàcies per poder-ne comprar. Altres països s’han anticipat correctament a l’increment de la demanda. A Alemanya varen aprovar amb més rapidesa la venda al públic de tests d’ús professional. No és el cas d’Espanya, on l’Agència Espanyola del Medicament, depenent directament del Ministeri de Sanitat, ha tardat a autoritzar-ne de manera temporal la comercialització. A més, aquesta possibilitat oberta als fabricants porta aparellades clàusules com el compromís de subministrament prioritari a l’Administració i el termini de l’autorització és exprés i molt limitat. A Portugal es comercialitzen els tests en supermercats a només 2,1 euros. Com més alt és el volum de compra, més rebaixes es poden negociar en el preu. Les cadenes d’alimentació ofereixen una elevada capacitat d’inversió en l’adquisició de productes i un coneixement precís dels circuits logístics. Això acaba beneficiant el ciutadà, al gaudir de preus més baixos i gran facilitat d’accés. A la Gran Bretanya,  la distribució és fins i tot gratuïta. No és el cas d’Espanya, on la distribució dels tests es reserva a les farmàcies amb preus que oscil·len entre 5 i 20 euros.

La regulació dels preus per part del govern és una mesura contraproduent i la manca de competència en la distribució una greu fallada regulatòria. Emprant l’última actualització disponible del Worldwide Governance Indicators del Banc Mundial, s’observa que Espanya ha patit un important descens en la seva qualitat institucional i regulatòria. En quinze anys, Espanya ha caigut 10 posicions en el rànquing, passant de la vuitena a la divuitena posició i essent el país amb el retrocés més important de tota la Unió Europea. De fet, els països que acumulen en aquesta pandèmia una major mortalitat en excés són també els països que han patit un major deteriorament en l’efectivitat governamental, un altre indicador de qualitat institucional elaborat pel Banc Mundial. La manca de competència incrementa els preus. En canvi, l’eliminació de les traves administratives i la promoció de la competència en el mercat impulsa l’emprenedoria i la innovació, millorant l’assignació dels recursos i afavorint la producció dels productes més necessaris en cada moment.

Tal com assenyala l’Institut Ostrom a Catalunya, que Mercadona pugui vendre tests d’antígens per 2,1 euros a Portugal, però no a Espanya, es justifica per la voluntat de les autoritats espanyoles de protegir l’interès de les farmàcies en comptes de l’interès general de la ciutadania. La ministra de Sanitat Carolina Darias ha tornat a ratificar l’exclusió de la venda en supermercats el passat 4 de gener. Espanya és el tercer país de l’OCDE que imposa més restriccions a la distribució minorista de medicaments i productes sanitaris. Mentre que a Portugal, Itàlia, Holanda, Irlanda, Alemanya, Àustria, Dinamarca, Finlàndia, Noruega i Suècia, o també el Regne Unit, es permet la venda de medicaments no subjectes a prescripció mèdica en els supermercats, a Espanya no és possible. I mentre que a Holanda, Alemanya, Suïssa, Dinamarca, Finlàndia, Noruega i Suècia, o també el Regne Unit, es permet la venda de medicaments  subjectes a prescripció mèdica, a Espanya està prohibit. Fins i tot un país amb forta tradició estatista i centralista com França, permet temporalment la venda de tests d’antígens en altres establiments diferents a les farmàcies. No és el cas d’Espanya. Fins i tot quan la mateixa Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, depenent del Ministeri d’Economia, va recomenar eliminar les restriccions en la distribució, el Ministeri de Sanitat i el Col·legi de Farmacèutics van reaccionar posant el crit al cel i defensant el peculiar model farmacèutic espanyol, amb l’argument que la venda de medicaments fora de les farmàcies suposa un risc per la salut dels ciutadans.

A més, el govern exigeix que els tests tinguin el certificat d’un organisme internacional per al seu ús particular. El problema és que, amb l’increment de la demanda, aquests organismes tenen una gran quantitat de sol·licituds rebudes i requereixen llargues esperes. Això impedeix que els fabricants autòctons, que podrien tenir una producció conjunta immediata de fins a un milió de tests a la setmana, els estiguin ara subministrant. Altres països, com Alemanya i França, han fet una excepció. No és el cas d’Espanya. L’economia ens ensenya de manera molt clara que un problema d’escassetat de béns mai es resol intervenint els preus ni endurint els tràmits regulatoris.  Ben al contrari, aquestes mesures són contraproduents i acaben restringint encara més l’oferta amb el conseqüent increment de preus.

La bombolla del futbol

El mercat és dinàmic. En èpoques de bonança, l’increment dels ingressos permet pagar més salaris sense comprometre els beneficis. Però, quan la crisi colpeja un sector determinat, l’empresa ha d’ajustar amb rapidesa les despeses a la baixa si no vol veure compromesa la seva viabilitat. Mantenir o augmentar els sous en una recessió, quan la facturació cau en picat, pot significar la fallida de l’entitat. A grans trets, això és el que està passant en alguns clubs esportius. Considerem el cas del FC Barcelona. El punt d’inflexió a la baixa es pot remontar a l’agost del 2017, quan Neymar deixa el Barça per anar al PSG deixant 222 milions d’euros a la caixa. Com si al club li hagués tocat la Grossa de Nadal, la directiva de Bartomeu va decidir precipitadament realitzar els tres fitxatges més cars de la història del club amb Coutinho, Dembélé i Griezmann. Una despesa fatídica de 415 milions d’euros, després de descartar el francès Mbappé i el norueg Haaland, que no s’acabaran recuperant mai. Altres malbarataments ni s’han fet públics, com el del brasiler Matheus Fernandes, que va costar més de 10 milions per acabar jugant 17 minuts sense ni ser presentat a l’afició. Dos anys després de guanyar la seva última Champions, el club entrava en una deriva autodestructiva. A la tardor del 2017 també es va pactar la renovació de Messi per 74 milions d’euros nets a l’any entre fixos i variables.

Actualment, i en base a les dades presentades a la memòria econòmica del club, el resultat de l’exercici a 30 de juny de 2021 presenta unes pèrdues descomunals de 481 milions d’euros. Una diferència delirant que explica, amb només una xifra, la terrible situació financera del club culé i la retallada del límit salarial, que ha passat de 671 milions a només 97, tot i que la massa salarial actual és de 420 milions. Els ingressos anuals han baixat per sota de la barrera dels 600 milions (concretament 575,4), una caiguda del 19% en relació a l’última temporada. Amb un fons social de només 30 milions, el patrimoni net total de l’entitat presenta una xifra negativa de 451 milions. En una situació semblant, qualsevol altra empresa s’hauria declarat en fallida. Els deutes totals ascendeixen a 1.482 milions d’euros (813 milions a curt termini) i superen no només la facturació, sinó també l’actiu de 1.031 milions. En qualsevol negoci, la decisió de gestió més important és la contractació del personal. I és evident que el club ha comès grans errades. Malgrat això, Joan Laporta vol transmetre una imatge de fortalesa econòmica amb el recent fitxatge per 55 milions d’euros del jugador valencià Ferran Torres. Això sí, pendents de la cessió de Coutinho a l’Aston Villa per poder-lo inscriure a la Lliga. Per incorporar nous futbolistes, el club necessita gestionar les sortides necessàries i alliberar-se de nòmines massa elevades.

La crisi de l’esport rei té arrels molt profundes que van més enllà de la baixada d’ingressos circumstancial causada per la covid-19. L’audiència disminueix des d’abans de l’arribada del virus i la despesa salarial és manifestament excessiva. Quan els ingressos són inferiors a les despeses es pot tornar a l’equilibri de dues maneres diferents. La primera passa per incrementar els ingressos, la segona per retallar les despeses i també hi hauria una solució mixta que combinés les dues anteriors. La primera solució, que dóna per bona la massa salarial d’abans de la pandèmia, és la defensada pels dirigents dels clubs amb més pedigrí, com Joan Laporta i Florentino Pérez, al proposar una Superlliga europea. Aquesta competició elitista i tancada pretenia aconseguir ingressos de 4.000 milions d’euros, més que suficients per portar tranquil·litat a la tresoreria dels clubs i continuar assegurant el pagament de sous estratosfèrics, però es va acabar emportant una gran garrotada. Com a conseqüència de les fortes crítiques provinents de tots els estaments, tothom va abandonar el projecte. Tothom, excepte el Barça, el Real Madrid i la Juventus.

En general, pretendre un increment dels ingressos sense oferir res a canvi és una proposta inacceptable en termes de mercat. En el modus operandi de l’administració pública, en canvi, la solució al dèficit és sempre pujar els impostos. El ciutadà paga i calla i, si no ho fa, se l’embarga. Però quan es tracta d’empreses o clubs privats, el client té el dret de sortida. Pot buscar altres alternatives o, senzillament, donar-se de baixa. Si la demanda és inelàstica, un increment del preu pot suposar més ingressos per l’empresa. Però si és elàstica el consum caurà en una proporció superior al preu, i els ingressos disminuiran. El Club Tennis Manresa, per exemple, ha optat per incrementar les quotes. S’haurà de veure quina és la reacció de la demanda i com afecta els ingressos finals. El que s’ha de controlar sempre, però, són les despeses. L’explosió dels drets televisius a partir dels anys noranta va provocar un augment significatiu dels ingressos dels clubs, però aquesta injecció de diners es va traduir en més despesa en fitxatges i millors salaris dels futbolistes. La inflació salarial dels jugadors fa que els sous pagats superin el valor que aporten al club. Els ingressos del Barça es divideixen en tres grans blocs: matchday, merchandising i drets televisius. Es podrien explorar noves vies d’ingressos com els serveis digitals o l’eSports. El que no s’hauria de discutir, però, és la necessària i radical rebaixa salarial dels jugadors.