Les democràcies occidentals

La reunió del G-7, en la trobada d’aquesta setmana a Alemanya entre els caps de govern d’algunes de les principals economies mundials, ha acordat la prohibició de les importacions d’or rus. Els seus membres sumen el 46% del PIB mundial, malgrat que amb prou feines suposen el 10% de la població. La Unió Europea, com a bloc, també hi participa. Amb aquesta decisió es persegueix privar a Putin d’una font d’ingressos que fa servir per finançar la guerra amb Ucraïna. L’agressió russa sobre Ucraïna suposa una flagrant violació dels principis humanitaris més bàsics i de l’ordre que va emergir després de la Segona Guerra Mundial. És un retorn a l’època on un estat desapareixia del mapa mundial, de mitjana, cada tres anys. Polònia va ser annexionada, entre 1772 i 1795, per Àustria, Prússia i Rússia, desapareixent completament del mapa durant més d’un segle. El Paraguai va patir un destí similar el 1870, i el Japó es va annexionar Corea després d’una sèrie de guerres peninsulars amb la Xina i Rússia. Amb alguna excepció puntual però, com la invasió de Kuwait per Irak el 1990, aquesta pràctica de conquesta territorial s’havia aconseguit eradicar des de 1945 i la norma de no agressió havia imperat. La globalització econòmica es pot considerar una altra cara d’aquesta norma al reduir els beneficis de la conquesta territorial: el comerç permet a un país disposar dels recursos d’un altre sense necessitat d’utilitzar la força.

L’atac de Putin no ha estat condemnat per la Xina, entre altres països, perquè es fa ressò de les seves ambicions sobre Taiwan. Si de sobte sembla possible conquerir un territori per la força, els líders polítics dels estats amb reivindicacions territorials no resoltes podrien fàcilment atacar altres territoris i multiplicar ràpidament els conflictes armats. Per tant, l’ordre que sorgeix després de la Segona Guerra Mundial podria estar en risc. De moment, Occident ha respost a la invasió amb una mostra d’unitat que no s’havia vist des del punt més àlgid de la Guerra Freda. El bloc occidental ha imposat sancions sense precedents, ha disminuït les importacions russes de petroli i gas, enviant armes i recursos a Ucraïna. Però aquesta sorprenent unitat es pot esquerdar amb facilitat. La inflació i l’increment del cost de la factura elèctrica poden debilitar i sembrar divisions entre els països del G-7. Poden els països occidentals reconstruir un ordre internacional que promogui l’estat de dret en substitució de la llei del més fort? Els EUA acrediten una sèrie d’intervencions militars calamitoses executades en nom de l’estabilitat i la democràcia, quan en realitat han produït molt més caos i misèria que seguretat i riquesa. Només cal pensar en els fracassos de les invasions a Afghanistan i Irak, o en la tortura de detinguts en la seva lluita contra el terrorisme. On la difunta Secretària d’Estat nordamericana Madeleine Albright veia una mostra de la superioritat del seu país, altres acumulaven ressentiment davant la seva prepotència. La UE, amb la hipertròfia d’uns Estats del Benestar excessivament endeutats i mancats d’exèrcits, no té la suficient força política. I en lloc de reduir les importacions de petroli i gas de Rússia, gran part d’Europa va augmentar la dependència, abans del conflicte, perquè l’energia russa barata era un dels fonaments de la competitivitat d’una bona part de la indústria. Després, la capacitat de les grans potències d’utilitzar la força amb impunitat contra els veïns més petits ha mostrat obertament la inoperància de l’ONU i altres institucions internacionals.

Però la invasió d’Ucraïna ha despertat Occident. La velocitat i l’abast de la resposta ha sorprès a tothom, Putin inclòs. Les sancions econòmiques estan colpejant l’economia russa, que ha impagat 100 milions de dòlars en concepte d’interessos del deute sobirà. Aquesta suspensió de pagaments, que no es veia des de la revolució bolxevic de 1917, és deguda a les sancions occidentals i a la reducció de les importacions d’energia russa. L’OTAN, per altra banda, reforça la seva presència des del Bàltic fins al Mar Negre i es prepara per acollir Finlàndia i Suècia com a nous membres. Els països del G-7, amb altres com Austràlia i Corea del Sud, haurien de respondre a l’atac de Putin incrementant la seva cooperació i coordinació. Units suposen una població de mil milions de persones i representen més del 60% del PIB mundial. Rússia i la Xina junts, molt més poblades, representen una mica menys del 20% de la producció mundial. Occident hauria d’assegurar les cadenes de subministrament de béns crítics, com semiconductors i robòtica, generació d’energia i minerals de terres rares, dins del món occidental. L’associació entre Rússia i la Xina entra en confrontació oberta amb Occident i un ordre mundial basat en regles mútuament acceptades. Malgrat tots els seus fracassos i errors, les democràcies occidentals han estat capaces de construir acords de col·laboració amb més èxit que les autocràcies. El compromís en uns valors compartits fa possible la confiança entre els uns i els altres.  Els Estats Units tenen compromisos formals de seguretat amb més de 50 aliats i l’Espai Econòmic Europeu amb 30 països. En canvi, Rússia té cinc aliats, i la Xina només un: Corea del Nord.

La Manresa que volem

La nova edició de la Universitat Catalana d’Estiu a Manresa, que se celebrarà del proper 30 de juny al 2 de juliol a la sala d’actes de l’Institut Lluís de Peguera, se centrarà en el paper de les ciutats mitjanes com a articuladores del territori. Quasi la meitat de la població mundial i tres quartes parts dels occidentals viuen en ciutats. En el segle XXI, en paraules del Ministre d’Informació de Singapur, la unitat de producció econòmica, d’organització social i de generació de coneixements més rellevant serà la ciutat. Manresa, durant el segle XIX, va aconseguir una base productiva sòlida que li va permetre triplicar la seva població, de 8.500 habitants l’any 1803 a 25.200 l’any 1897. La importància de la indústria tèxtil del cotó, filats i teixits, ho va fer possible, amb el paper de l’aigua com a font d’energia, la facilitat del transport amb Barcelona i el seu port, la importància del ferrocarril que arribà a Manresa l’any 1859 i la tradició manufacturera prèvia que hi havia en el camp de la seda. La indústria tèxtil possibilità la creació de noves indústries dependents, essent la més important la metal·lúrgica, dedicada a l’obtenció i reparació dels mitjans de producció.

Aquesta situació es manté aproximadament fins la crisi dels anys 70 del segle passat, quan es produeix una forta desindustrialització i pèrdua d’empreses. Les amenaces que ens presenta el context actual són considerables. A la inflació se li afegeix un creixement dèbil. I la incipient normalització dels tipus d’interès portarà molts problemes financers a empreses i Estats excessivament endeutats. A diferència del passat, les empreses actuals suporten costos de l’energia superiors en un 40% a les competidores castellanes i basques, amb tot el que això suposa de pèrdua de competitivitat i rendibilitat; entrar i sortir de la ciutat comtal és un infern; els ferrocarrils de rodalies, 160 anys després de la inauguració, no circulen a massa més velocitat; i importants sectors industrials del Bages com totes les empreses auxiliars de l’automòbil encaren enormes incerteses per la transició del motor de combustió interna al vehicle elèctric. El pla del Bages disposa de més de 100 polígons industrials i, malgrat l’excés en la proliferació de normatives innecessàries, no hi ha encara un pla d’accés ni d’infraestructures bàsiques. Manresa ha perdut pes poblacional i econòmic. De ser la 7^a ciutat més poblada del Principat s’ha passat a la 16^a, per darrera de Rubí i Sant Boi. Estem per sota de la mitjana en PIB per habitant i la llarga decadència es percep a molts nivells, des de comerços tancats fins a la pèrdua d’importants empreses, passant per un barri antic degradat i espais públics bruts i mancats de zones verdes.

El Bages és una comarca amb clara tradició industrial. I aquesta és una fortalesa que s’ha de mantenir i potenciar per dos motius bàsics. El primer és la major predisposició de la indústria a adoptar canvis tècnics, que repercuteixen en una productivitat més elevada i, per tant, salaris més alts amb una major quantitat i qualitat de llocs de treball. El segon és la possibilitat d’aconseguir economies d’escala, això és, l’augment de la capacitat productiva de l’empresa amb reduccions del cost unitari de producció. És el cas, per exemple, d’ICL amb la construcció de la rampa de Cabanasses, aquesta cinta transportadora de 5 km que ha de permetre l’increment d’extracció de potassa. Res d’això és possible en una economia terciaritzada en serveis de baix valor afegit com el turisme de masses. Un cambrer actual, en plena revolució digital, serveix el mateix número de cerveses per hora que un segle abans. Els sous són misèrrims i les condicions de treball també. Els avantatges competitius no els tenim en els serveis, sinó en la indústria i la seva servitització. Sectors com el metal·lúrgic, l’agroalimentari o el miner lideren l’economia de la comarca. A més, es disposa d’elements necessaris com són les universitats, la UPC i la FUB, el centre tecnològic Eurecat, centres educatius, reglats i de formació ocupacional, i un teixit associatiu que han de dinamitzar la innovació tecnològica i promoure la transferència de coneixement cap a l’empresa.

Els límits administratius de Manresa no coincideixen amb el seu radi d’influència, d’abast comarcal o supramunicipal. Per això cal la coordinació dels municipis del Bages per evitar duplicitats i reduir burocràcia. S’ha d’ampliar l’àmbit geogràfic de focalització estratègica de la ciutat de Manresa fins la Catalunya Central. La ciutat és una construcció col·lectiva que fem entre tots. Manresa és fruit de les interaccions entre els diferents agents i entitats, que actuen en un entorn concret. Per afrontar amb èxit els nombrosos reptes que hi ha plantejats i per a què es pugui avançar, cal posar-se d’acord cap on es vol anar i dotar-se d’estratègies i projectes per dur-los a terme. Ens cal poder transitar de la Manresa que tenim, amb tots els problemes i mancances, a la Manresa que volem, més plena i pròspera. Manresa ha de recuperar la fibra d’una societat oberta i plural, activa i no addicta a la cultura del subsidi, universitària i generadora de coneixement, innovadora i emprenedora, solidària i inclusiva, creant aliances amb les institucions, la ciutadania i la societat civil.

Canvi climàtic i model energètic

Estem patint dies de calor extrema. No hem arribat a l’estiu astronòmic ni encara estem a Sant Joan, però la canícula apreta fort i situa els termòmetres molt per sobre dels 30ºC, superant fins i tot els 40ºC en zones d’interior. A nivell global, es succeeixen els desastres meteorològics amb grans incendis forestals, onades mortals de calor i inundacions extremes. És possible que aquest peatge només sigui el tast inicial del que suposarà el canvi climàtic en els propers anys.

Quin consens hi ha per reduir les emissions de CO2 a nivell global? Deu països són responsables de dues terceres parts de les emissions globals de gasos d’efecte hivernacle. Són, ordenats de més a menys, Xina, EUA, la UE, Índia, Rússia, Japó, Brasil, Indonèsia, Iran i Canadà. D’aquests, tots menys l’Índia, Rússia i l’Iran tenen objectius de zero emissions netes en el futur, però només el Japó, el Brasil i el Canadà han promulgat legislació climàtica. Les emissions xineses continuen augmentant, preveient arribar a un màxim el 2030, sense previsió de cap reducció important. L’objectiu climàtic acordat internacionalment és limitar l’augment de la temperatura global a dos graus centígrads. De moment, a nivell local, algunes temperatures ja superen en 10 graus la mitjana d’anys anteriors.

Hi ha un abisme entre els objectius declarats, les polítiques reals i els mals resultats aconseguits. Els estudis econòmics de William Nordhaus, Nobel d’Economia el 2018, indiquen que hi ha tres accions que els països poden fer per reduir aquesta diferència: fixar un preu, harmonitzat a nivell internacional, a les emissions de diòxid de carboni, promoure les tecnologies baixes en carboni i millorar l’arquitectura dels acords climàtics internacionals, que descansen exclusivament en la voluntarietat dels pactes. Al no haver cap acord internacional vinculant en aquest àmbit, cada nova cimera internacional sobre el clima que succeeix al ja llunyà Protocol de Kioto és un fracàs assegurat. Kioto volia limitar les emissions de gasos d’efecte hivernacle, podent cada país comprar o vendre els seus drets de contaminació a altres països. La idea era que el sistema crearia un mercat d’emissions que donaria als països, empreses i governs, incentius per reduir les seves emissions al menor cost possible. I el darrer acord de París, un fracàs igualment, tenia com a objectiu limitar l’augment de la temperatura mitjana global.

Mentre la comissió IPCC de l’ONU fa una crida a la reducció radical de les emissions per evitar un increment de la temperatura superior a 1,5ºC, Nordhaus és més prudent i situa l’umbral a 3,5ºC el 2100 per tal d’evitar que els costos econòmics superin els beneficis ambientals. Nordhaus, a més de realitzar una anàlisi cost-benefici, introdueix la taxa de descompte o tipus d’interès per comparar situacions en moments del temps molt distants. Els nostres descendents no només heretaran un planeta amb més calor. També heretaran una millor tecnologia i unes institucions menys corruptes, hem de pensar, que els permetran ser més rics i benestants que nosaltres. Si és de justícia donar més pes als africans perquè són pobres, aleshores igualment s’ha de donar més importància a les generacions presents perquè són més pobres que les futures. Fins i tot quan el món assoleixi zero emissions netes, difícilment s’acabarà amb els combustibles fòssils. En un informe de l’Agència Internacional de l’Energia, aconseguir aquesta fita significaria fer servir encara la meitat del gas natural d’avui, una quarta part del petroli… Però el doble d’energia nuclear i sis vegades més minerals com el cobalt, el coure, el liti, el níquel i les terres rares, que són fonamentals per a diverses tecnologies d’energia neta, incloses les turbines eòliques i els vehicles elèctrics.

Els EUA i Europa són responsables de la meitat del total d’emissions de CO2 des de l’inici de l’era industrial. En canvi, només el 2% prové del continent africà. A mesura que els països rics exigeixin reduir les emissions de carboni i els països en desenvolupament es centrin en les necessitats de creixement de la seva població, els dos grups de països entraran en conflicte. El fracàs dels països rics a l’hora d’ajudar els països pobres serà una font de tensió, perquè els països en desenvolupament suporten de manera desproporcionada el pes dels danys que no han causat. L’energia solar o eòlica són excel·lents per satisfer algunes necessitats mediambientals, però insuficients per alimentar la multitud famolenca i sostenir la industrialització incipient dels països endarrerits. A més, diversos països pobres del món, com Moçambic o Tanzània, tenen importants reserves d’hidrocarburs que intentaran aprofitar. Amb quina autoritat poden els països rics, utilitzant la coartada del canvi climàtic, aturar el desenvolupament dels països pobres?

Pel que fa a Catalunya, recordem que les famílies i les pimes suporten un sobrecost elèctric de centenars de milions d’euros derivat d’un canvi de tarifa acordat per aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat del 2018. Com a conseqüència, les indústries catalanes paguen un 45% més que les basques i castellanes pels peatges elèctrics. I si hom pensa que l’alternativa a aquest greuge està en l’augment a casa nostra de les energies renovables està equivocat. Els permisos públics i tràmits administratius necessaris a Catalunya per implantar nous projectes eòlics o solars són barreres infranquejables que impedeixen fer realitat el somni de molts empresaris. I així no aconseguirem mai ni la competitivitat econòmica ni la sostenibilitat ambiental.    

La Catalunya del dònut

Espanya és un país amb descentralització administrativa, però fortament vertebrat a l’entorn del centre geogràfic i polític. Una prova al respecte és la subinversió pública sistemàtica a la perifèria. Catalunya suposa el 16% de la població i el 19% del PIB espanyol, però rep només el 9% de la inversió total, inferior a 100 euros per capita al darrer exercici liquidat. Les forces centrípetes beneficien la capital, que triplica la inversió per capita. És l’anomenada Espanya del dònut. El creixement de Madrid, com si es tractés d’un forat negre astronòmic, absorbeix l’activitat de pràcticament tot l’altiplà central. La serralada celtibèrica, que ocupa aproximadament l’espai entre el riu Ebre i Madrid, és a dir, les províncies de Sòria, Terol, Conca, Guadalajara i gran part de Burgos, Saragossa i La Rioja, té una densitat de població rural tan baixa que s’anomena la Lapònia del Sud. Hem d’estar alerta, però, de no replicar a Catalunya els mateixos errors radials en la vertebració territorial del país. A escala autonòmica, la part més galdosa del dònut la formarien els territoris de la Catalunya Central.

Barcelona és el motor econòmic no només de la província, sinó de tota l’economia de Catalunya. Amb dades de Joan Trullén, amb 1,6 milions d’habitants (30% de la província), la ciutat comtal té 77.000 empreses (40% de la província) i genera, aproximadament, 1.000.000 de llocs de treball (44% de la província). Si estenem l’anàlisi als 35 municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona que conformen un contínuum urbà, les xifres pugen a 3,3 milions d’habitants (60% de la província), 120.000 empreses (60% de les empreses de la província) i més d’1,6 milions de llocs de treball (67% de la província). Finalment, ampliant l’àmbit territorial fins a comprendre tota la Regió Metropolitana de Barcelona (164 municipis), la població arriba als 5,5 milions d’habitants (91% de la província), 195.000 empreses (91% de la província) i més de 2,4 milions de llocs de treball (92% de la província). Hi ha uns 100 municipis que no pertanyen a la regió metropolitana real de Barcelona, i aquí trobaríem Manresa, Vic i Igualada. Aquestes ciutats, de fet, formen una segona àrea metropolitana, més petita, al voltant de cada nucli urbà, que estén el seu hinterland o àrea d’influència als municipis propers.

A Catalunya hi ha 12 ciutats mitjanes, amb poblacions compreses entre 50.000 i 100.000 habitants. Manresa és una d’elles, Vic en té 45.000 i Igualada 40.000. Però les ciutats no són elements aïllats, sinó que es connecten entre si per formar sistemes i xarxes. Sabem que les mancances de connexió de la Catalunya Central i el Bages amb la metròpoli barcelonina són importants. Passen els anys, i s’acumulen les retencions i les víctimes a la carretera, però el tram sud de la C-55 continua sent un important coll d’ampolla en l’accés a Barcelona. L’estructura demogràfica de les comarques centrals (Bages, Osona, Anoia, Berguedà i Solsonès) mostra un preocupant envelliment de la població, mentre que una de les potencialitats del territori central és l’existència de nuclis, especialitzats en una activitat, que tenen característiques de clústers i que contenen economies externes de localització que afavoreixen el seu desenvolupament. El clúster respon a agrupacions d’empreses d’un determinat sector i altres institucions, com l’administració pública i les universitats, en un espai geogràfic concret. A part de competir, les empreses cooperen i aconsegueixen reduccions en els costos unitaris i augments de competitivitat.

A qualsevol mercat una paraula clau és sempre l’avantatge comparatiu. Cada activitat econòmica tendeix a situar-se allà on la combinació de factors li resulta comparativament més favorable. En el ventall d’ubicacions possibles, uns hi guanyen i altres hi perden. En general, l’economia moderna tendeix a concentrar molta activitat, coneixement i generació de valor a les ciutats. L’economista britànic Alfred Marshall ja parlava d’economies d’aglomeració a inicis del segle XX en plena segona revolució industrial. La concentració de la població en zones urbanes genera un seguit d’efectes positius. Pensem, per exemple, en la provisió de serveis de salut a l’entorn d’un hospital o la formació i recerca que proporcionen els centres universitaris. Aquestes economies, anomenades d’urbanització, afavoreixen tots els agents econòmics del territori independentment de quin sigui el seu sector. Altres avantatges, les de localització, afecten determinades activitats productives. Igualada, per exemple, continua mantenint una especialització en el curtit de pells, les adoberies i el gènere de punt. Vic lidera el sector agroalimentari, especialment el d’origen porcí, i Manresa, en un vestigi del seu passat tèxtil anterior a l’actual especialització en el metall, conserva encara la producció d’un 25% de les cintes d’Espanya, primer fetes de seda, després de cotó i ara de fibres sintètiques. Però possiblement les externalitats econòmiques positives més importants que generen les ciutats siguin les de xarxa, creant sinergies i relacions complementàries entre elles.

En conjunt, constatem un predomini del sector industrial al Bages i a l’Anoia, de l’alimentació i el sector carni a Osona, turístic al Berguedà i del sector primari al Solsonès. Per revitalitzar les comarques centrals i evitar la Catalunya del dònut cal continuar nodrint el teixit empresarial amb noves iniciatives, reforçar l’educació i els cicles formatius, promoure la col·laboració de l’empresa amb la universitat i assolir una dimensió productiva mínima. Cal aquest esforç per encarar els colossals reptes que es presenten.

Reptes econòmics

El darrer informe del Banc d’Espanya repassa els principals reptes de l’economia espanyola. Alguns són permanents, vénen de lluny i no presenten senyals de millora, com la necessitat d’impulsar la productivitat, corregir les disfuncionalitats existents en molts mercats de béns i especialment el mercat laboral, sanejar les finances públiques, abordar els reptes vinculats a l’envelliment de la població i la desigualtat. En canvi, altres reptes són relativament nous, com el canvi climàtic i de model energètic, o la desglobalització i la creixent digitalització de l’activitat econòmica.

La taxa d’atur a Espanya l’any 2021 va ser del 15%, 7 punts més que a l’àrea de l’euro, mentre que la taxa de temporalitat va ser del 25%, 10 punts més que a l’eurozona. Aquestes diferències són encara superiors en el cas dels joves, que pateixen una precarietat en l’ocupació que els condiciona per prendre decisions tan rellevants com les relatives a l’emancipació familiar, la formació de noves llars i la natalitat, i suposa un factor clau per explicar l’elevada desigualtat. Aquesta incertesa laboral té conseqüències directes sobre les decisions de despesa i afecta també el benestar emocional. Van passant els anys i l’economia espanyola és incapaç de crear suficient ocupació i reduir la temporalitat. Els efectes negatius de la inestabilitat laboral afecten també la menor formació i acumulació de capital dels treballadors afectats. L’última reforma laboral del 2022 té com objectiu reduir l’elevada temporalitat, i per això restringeix la durada màxima dels contractes formatius i elimina el contracte d’obra i servei. Però l’únic que està aconseguint és mantenir la temporalitat, ara amb contractes fix-discontinus, i no incrementar la productivitat.

Per reduir l’elevat atur estructural i impulsar la productivitat és necessari rebaixar les cotitzacions pagades a la Seguretat Social, superiors a les mitjanes europees, i millorar el nivell educatiu dels treballadors i empresaris. Aquest repte és especialment rellevant en els temps actuals, caracteritzats per un intens procés de digitalització, l’envelliment poblacional i canvis sectorials en l’activitat econòmica. Els cicles formatius s’han d’adaptar per donar una resposta als canvis en la demanda de formació. No té cap sentit que Espanyi lideri tots els índexs de fracàs educatiu i alhora els empresaris no puguin cobrir oficis manuals bàsics per manca de personal. Per reconduir aquest jovent ni-ni cap el treball productiu, cal reduir subsidis i incrementar els incentius a la contractació. Seria tan senzill com lligar la supressió temporal de les cotitzacions socials de l’empresari amb algun programa bàsic de formació professional o ocupacional. També s’hauria d’impulsar la (inexistent) col·laboració entre la comunitat investigadora i les administracions públiques per dissenyar els correctes incentius a la formació i ocupació dels aturats.

La dimensió mitjana de l’empresa espanyola i catalana és molt petita. Només 5 treballadors. Aquest nanisme empresarial repercuteix negativament en la productivitat i els salaris, la innovació i la capacitat exportadora. Nombroses veus que confonen els inputs amb els resultats demanen més subvencions empresarials per la recerca. Al final, però, molts exemples d’innovació no s’han pas regat amb diners públics, i bona part de la despesa en recerca no es tradueix en prototips innovadors sinó en feixucs tràmits burocràtics i administratius. Les administracions espanyoles van publicar el 2021 més de 12.700 noves regulacions, quatre vegades més que en els primers anys de la democràcia. Donat que la complexitat de la regulació té un impacte negatiu tant en la dinàmica empresarial com en la productivitat de l’economia, per què no simplificar les infinites normes que asfixien l’activitat de les empreses, abans d’afegir-ne encara més?

El Banc d’Espanya també suggereix que els fons Next Generation que el govern espanyol està rebent de la UE no haurien d’alimentar interessos clientelars, sinó complementar la inversió privada. Sabem que Espanya ha perdut una dècada perquè Zapatero no va fer cap reforma estructural a l’anterior crisi del 2008. Tot això ja no podem canviar-ho. Aquella dècada ja l’hem perdut. Ignorar les necessàries reformes va fer que el PIB per càpita s’estanqués entre el 2007 i el 2019. En aquests moments tenim una situació pitjor que la del 2008. La inflació és molt alta i no hi ha res tan destructiu ni corrosiu com una espiral de preus sostinguda. Si el tumor inicial es va allotjar als preus de l’energia, ara ja ha fet metàstasi i s’ha traslladat a tota la cadena productiva, afectant molts productes de primera necessitat. Una política antiinflacionària implicarà necessàriament retallades en la despesa pública, els ingressos de les famílies i els beneficis de les empreses.

Què farà el govern de Pedro Sánchez? Implementarà amb valentia les tan necessàries reformes estructurals? Com invertirà els fons europeus? Evitarà que els espanyols tornin a perdre una altra dècada? Malauradament, tot fa pensar que no. El seu objectiu és mantenir-se en el poder, les enquestes no li són favorables en les properes eleccions andaluses i per això utilitzarà el mannà de Brussel.les en clau electoral per engreixar el sistema clientelar. Les reformes estructurals són tan necessàries com impopulars i doloroses a curt termini. Per aquest motiu costa tant implementar-les. Jean-Claude Juncker deia saber el que s’havia de fer, però no com ser reelegit després. I procrastinant anem deixant per a més endavant el que tant necessitem avui.