Pàgina d'inici > Economia > Reptes econòmics

Reptes econòmics

El darrer informe del Banc d’Espanya repassa els principals reptes de l’economia espanyola. Alguns són permanents, vénen de lluny i no presenten senyals de millora, com la necessitat d’impulsar la productivitat, corregir les disfuncionalitats existents en molts mercats de béns i especialment el mercat laboral, sanejar les finances públiques, abordar els reptes vinculats a l’envelliment de la població i la desigualtat. En canvi, altres reptes són relativament nous, com el canvi climàtic i de model energètic, o la desglobalització i la creixent digitalització de l’activitat econòmica.

La taxa d’atur a Espanya l’any 2021 va ser del 15%, 7 punts més que a l’àrea de l’euro, mentre que la taxa de temporalitat va ser del 25%, 10 punts més que a l’eurozona. Aquestes diferències són encara superiors en el cas dels joves, que pateixen una precarietat en l’ocupació que els condiciona per prendre decisions tan rellevants com les relatives a l’emancipació familiar, la formació de noves llars i la natalitat, i suposa un factor clau per explicar l’elevada desigualtat. Aquesta incertesa laboral té conseqüències directes sobre les decisions de despesa i afecta també el benestar emocional. Van passant els anys i l’economia espanyola és incapaç de crear suficient ocupació i reduir la temporalitat. Els efectes negatius de la inestabilitat laboral afecten també la menor formació i acumulació de capital dels treballadors afectats. L’última reforma laboral del 2022 té com objectiu reduir l’elevada temporalitat, i per això restringeix la durada màxima dels contractes formatius i elimina el contracte d’obra i servei. Però l’únic que està aconseguint és mantenir la temporalitat, ara amb contractes fix-discontinus, i no incrementar la productivitat.

Per reduir l’elevat atur estructural i impulsar la productivitat és necessari rebaixar les cotitzacions pagades a la Seguretat Social, superiors a les mitjanes europees, i millorar el nivell educatiu dels treballadors i empresaris. Aquest repte és especialment rellevant en els temps actuals, caracteritzats per un intens procés de digitalització, l’envelliment poblacional i canvis sectorials en l’activitat econòmica. Els cicles formatius s’han d’adaptar per donar una resposta als canvis en la demanda de formació. No té cap sentit que Espanyi lideri tots els índexs de fracàs educatiu i alhora els empresaris no puguin cobrir oficis manuals bàsics per manca de personal. Per reconduir aquest jovent ni-ni cap el treball productiu, cal reduir subsidis i incrementar els incentius a la contractació. Seria tan senzill com lligar la supressió temporal de les cotitzacions socials de l’empresari amb algun programa bàsic de formació professional o ocupacional. També s’hauria d’impulsar la (inexistent) col·laboració entre la comunitat investigadora i les administracions públiques per dissenyar els correctes incentius a la formació i ocupació dels aturats.

La dimensió mitjana de l’empresa espanyola i catalana és molt petita. Només 5 treballadors. Aquest nanisme empresarial repercuteix negativament en la productivitat i els salaris, la innovació i la capacitat exportadora. Nombroses veus que confonen els inputs amb els resultats demanen més subvencions empresarials per la recerca. Al final, però, molts exemples d’innovació no s’han pas regat amb diners públics, i bona part de la despesa en recerca no es tradueix en prototips innovadors sinó en feixucs tràmits burocràtics i administratius. Les administracions espanyoles van publicar el 2021 més de 12.700 noves regulacions, quatre vegades més que en els primers anys de la democràcia. Donat que la complexitat de la regulació té un impacte negatiu tant en la dinàmica empresarial com en la productivitat de l’economia, per què no simplificar les infinites normes que asfixien l’activitat de les empreses, abans d’afegir-ne encara més?

El Banc d’Espanya també suggereix que els fons Next Generation que el govern espanyol està rebent de la UE no haurien d’alimentar interessos clientelars, sinó complementar la inversió privada. Sabem que Espanya ha perdut una dècada perquè Zapatero no va fer cap reforma estructural a l’anterior crisi del 2008. Tot això ja no podem canviar-ho. Aquella dècada ja l’hem perdut. Ignorar les necessàries reformes va fer que el PIB per càpita s’estanqués entre el 2007 i el 2019. En aquests moments tenim una situació pitjor que la del 2008. La inflació és molt alta i no hi ha res tan destructiu ni corrosiu com una espiral de preus sostinguda. Si el tumor inicial es va allotjar als preus de l’energia, ara ja ha fet metàstasi i s’ha traslladat a tota la cadena productiva, afectant molts productes de primera necessitat. Una política antiinflacionària implicarà necessàriament retallades en la despesa pública, els ingressos de les famílies i els beneficis de les empreses.

Què farà el govern de Pedro Sánchez? Implementarà amb valentia les tan necessàries reformes estructurals? Com invertirà els fons europeus? Evitarà que els espanyols tornin a perdre una altra dècada? Malauradament, tot fa pensar que no. El seu objectiu és mantenir-se en el poder, les enquestes no li són favorables en les properes eleccions andaluses i per això utilitzarà el mannà de Brussel.les en clau electoral per engreixar el sistema clientelar. Les reformes estructurals són tan necessàries com impopulars i doloroses a curt termini. Per aquest motiu costa tant implementar-les. Jean-Claude Juncker deia saber el que s’havia de fer, però no com ser reelegit després. I procrastinant anem deixant per a més endavant el que tant necessitem avui.

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: