Com solventar la crisi alimentària

L’augment generalitzat del cost de l’energia i dels combustibles s’està repercutint en els preus dels aliments. La guerra a Ucraïna, amb el bloqueig dels cereals als ports del Mar Negre, i els desastres naturals induïts pel canvi climàtic faciliten una situació de tempesta perfecta no només en l’àmbit energètic, sinó també en l’alimentari.  El ràpid increment del preu dels aliments intensificarà el desnodriment d’una part de la població, i també amenaça amb desestabilitzar l’ordre social i polític. L’ecologisme orgànic del govern de Sri Lanka ha fet caure la producció d’arròs fins a un 50%, disparant els preus. Les multituds, famolenques i indignades, han sortit al carrer i les imatges de milers de persones assaltant la residència presidencial del mandatari del país han donat la volta al món. També la revolta als països àrabs del nord d’Àfrica (2010-2012) s’atribueix en part a l’encariment dels aliments. Els líders polítics i les organitzacions internacionals han ignorat durant massa temps aspectes com la insuficient cobertura de la xarxa de seguretat alimentària i la innovació agrícola, fent que els episodis de fam generalitzada, que es creien relegats a capítols puntuals dels llibres d’història econòmica, tornin a tenir un protagonisme ben actual.

L’evidència més clara del retorn de l’emergència alimentària és el comportament del preu dels aliments: s’estima que s’han encarit un 25% en termes interanuals. I que en relació a la darrera crisi mundial del 2008-2012, són encara un 12% més alts. A nivell global, la mitjana del subministrament diari d’aliments arriba a les 3.000 calories i els 85 grams de proteïnes, una xifra que supera amb escreix les necessitats del metabolisme humà per a una vida saludable. La principal causa de la fam i la desnutrició al món no és la producció agrícola insuficient, sinó la pobresa i la mala distribució, inclòs el malbaratament d’aliments. Els alts preus dels aliments perjudiquen relativament més la població sense recursos per la senzilla raó que gasten una part molt més important dels seus ingressos en el menjar. Per aquest motiu, s’ha de controlar especialment i assegurar que els beneficiaris de les ajudes socials i la recepció d’aliments, tant per part de l’administració pública com d’organitzacions solidàries, arribi a qui més ho necessita realment. Encèn les alarmes veure alguns beneficiats en cotxes de gran cilindrada. Especialment, quan hi ha gent necessitada i invisible a les ajudes oficials que viu les privacions en l’anonimat més inconspicu.

Els governs, integrats a l’organització de les Nacions Unides per a l’alimentació i l’agricultura (FAO), davant el canvi climàtic i el conflicte bèl·lic, haurien d’activar xarxes de seguretat alimentàries. Els responsables polítics han d’entendre que no resoldre les emergències humanitàries de manera ràpid i urgent comporta costos superiors a curt i mitjà termini. Especialment, perquè l’encariment dels aliments i la inseguretat alimentària estan directament relacionats amb les revolucions socials i les migracions forçades. Quan no es pot alimentar la família, es disparen els conflictes al carrer i augmenta la inestabilitat social. Qualsevol agència humanitària pot corroborar que és molt més complicat satisfer les necessitats de les persones desplaçades que ajudar-les en origen. I el nombre de desplaçats no para de créixer. A finals del 2021 eren 89 milions. I amb la invasió de Rússia, 12 milions d’ucraïnesos han fugit de casa seva.

La invasió russa d’Ucraïna no ha provocat la crisi alimentària, però sí ha contribuït a agreujar un problema ja existent. Abans que comencés la guerra, els preus ja estaven pujant. La invasió i el bloqueig dels ports del Mar Negre accelera aquesta tendència en interrompre les exportacions de blat, oli de gira-sol, blat de moro i fertilitzants, fent que els preus mundials dels aliments es disparin un 18% només entre gener i març del 2022. Els responsables polítics haurien d’avaluar la necessitat d’un acord global per limitar la prohibició d’exportacions nacionals de productes alimentaris. I és que l’acció dels governs intentant assegurar l’alimentació de la població autòctona mitjançant prohibicions de les exportacions, també contribueix a la inflació i l’emergència alimentària global. L’Índia va prohibir les exportacions de blat, Indonèsia va bloquejar les exportacions d’oli de palma i la Xina va prohibir també l’exportació d’alguns productes. Imposar prohibicions a les exportacions per tal que els xocs mundials no afectin els mercats interns és un greu error. Aquestes polítiques fracassen inevitablement. Cap país pot ser autosuficient. El comerç internacional, fins i tot en els grans països productors, és necessari per evitar les inflacions que estem vivint. L’Organització Mundial del Comerç té mecanismes per limitar les mesures proteccionistes quan els preus són decreixents, però no per frenar les prohibicions a les exportacions quan els preus són creixents com ara. Per tant, calen nous acords comercials que contemplin aquesta realitat quan la conjuntura és inflacionària.

Finalment, els responsables polítics haurien de promoure la innovació agroalimentària. Una major inversió en R+D no només augmenta la productivitat agrícola, sinó que també redueix el malbaratament de recursos. A la Xina calen 284 litres d’aigua per produir un quilo de tomàquets, però als Països Baixos només 9. Pura casualitat? No. De fa dècades, les polítiques públiques neerlandeses impulsen la investigació i la recerca a les universitats, que són al darrere de la innovació en agricultura. Per tant, les xarxes de seguretat alimentàries, l’acció immediata, els límits a les prohibicions per exportar i la inversió en recerca són alguns punts clau per superar l’emergència alimentària. Que gaudeixin de les vacances i fins la propera.

El retorn dels governs

La presidenta de la Comissió Europea, Úrsula von der Leyen, ha presentat aquest dimecres les propostes per estalviar energia i planteja fins i tot racionar el subministrament a la indústria. Els europeus hem de començar a gastar menys energia des de ja mateix, envoltats de grans incendis i temperatures caniculars, si volem passar sense excessives restriccions. Amb temperatures asfixiants a bona part del continent, l’arribada del fred el proper hivern és causa d’angoixa en un context de probable escassetat de gas davant les maniobres del president rus Vladímir Putin. La confusió interessada al voltant de si el Kremlin reobre el gasoducte Nord Stream 1 apunta a la intenció de causar el major perjudici a les economies europees al menor cost possible pels russos. A curt termini, Europa està en desavantatge davant Moscou perquè Rússia és capaç de reduir el subministrament de gas a un ritme més alt del que la UE pot reemplaçar-lo per energies substitutives. El temps, per tant, juga en contra d’Europa. És el resultat de permetre durant dècades una dependència energètica tan alta amb un país tan poc fiable com Rússia. Recordem que el 40% del gas importat que consumeix la UE prové de Rússia, així com el 37% del petroli i el 19% del carbó, fet que converteix les exportacions energètiques en la principal arma de Putin davant les sancions occidentals.

Els empresaris acceleren la desglobalització i alerten d’un nou període d’estancament. Els dirigents aprofiten el conflicte bèl·lic per renovar gairebé tots els aspectes de les seves polítiques exteriors i nacionals. Tot fa pensar que una de les derivades de la crisi actual serà una major implicació de l’Estat en la política energètica. Després de quatre dècades on s’ha frenat la intervenció, els governs veuen ara la necessitat de jugar un paper molt més expansiu en tot, des de la retirada d’infraestructures de combustibles fòssils fins la regulació de les empreses i la limitació de les emissions. Tot fa pensar en la dècada de 1970, quan l’excessiva intervenció dels governs va agreujar les crisis energètiques. La darrera decisió d’Emmanuel Macron ha estat nacionalitzar la més gran empresa elèctrica francesa EDF. La nacionalització no deixa de ser, en realitat, la recompra d’un petit paquet d’accions que no estava en mans del gegantesc Estat francès. EDF sempre ha estat una empresa pública: el 84% del capital ja estava en mans del govern, que controlava l’organització interna de l’empresa, i l’únic que canvia a partir d’ara és el 16% restant que tornarà a mans públiques. EDF ven l’electricitat a un preu regulat màxim, mentre que els costos de producció s’han disparat. S’especula que les pèrdues podrien acabar superant aquest any els 20.000 milions d’euros, un panorama devastador per a una empresa amb fons propis que amb prou feines arriben a 50.000 milions i amb passius superiors als 300.000 milions. Es decidirà també el govern de Pedro Sánchez a nacionalitzar Endesa i Iberdrola?

Si les emissions de carboni no es redueixen urgentment, serà difícil limitar l’augment de la temperatura global a 1,5 graus centígrads, el llindar que ens porta al pitjor escenari ambiental, sanitari i econòmic. També els minerals necessaris per a la transició energètica, com el liti, el níquel i el cobalt, poden escassejar a mesura que els vehicles elèctrics es facin més freqüents i es multipliquin les infraestructures d’energies renovables. En general, l’administració pública destaca dues fallades del mercat que mostren la necessitat d’intervenir per assolir la seguretat energètica i reduir les emissions de carboni. En primer lloc, es diu que el sector privat no té prou incentius per construir les infraestructures necessàries per a una transició energètica ràpida i segura. Però aquí convindria recordar que són les normes administratives i burocràtiques les que poden suposar una barrera infranquejable. El marc jurídic que va entrar en vigor a Catalunya el 2009 va suposar una autèntica aturada per a la descarbonització energètica: en una dècada no es va posar en marxa un sol aerogenerador. El percentatge de generació renovable va assolir només un 16%, mentre que la mitjana espanyola va superar el 34% i la mitjana europea el 37%. En segon lloc, es destaca que les empreses privades tampoc tenen incentius per limitar les emissions de CO2, traslladant els costos a la societat. Però aquest argument també oblida que l’encariment dels drets d’emissió de CO2 sí que ho suporten les empreses, que estan obligades a contaminar menys o desaparèixer del mercat al no poder competir.

Tot fa pensar que la major intervenció del govern serà una característica definitòria del nou ordre energètic global que sorgirà del conflicte entre Rússia i Ucraïna. I com va demostrar l’experiència horrible dels anys setanta, això no sempre és desitjable. El llegat de la guerra d’Ucraïna ens pot portar a un ordre marcat per la inseguretat energètica i l’acció climàtica improvisada i erràtica. Varen ser justament els governs els causants de la sobredependència del gas rus. I el govern alemany qui va desmantellar el programa nuclear que ara lamenta no tenir. I el govern francès qui va negligir el manteniment de les centrals nuclears. I el govern espanyol qui es va enemistar amb Algèria, el principal proveïdor de gas. De veritat que ara els governs ens garantiran el subministrament d’energia?  

La bombolla del deute

El recent assassinat del polític japonès Shinzo Abe a peu de carrer durant un míting electoral a la ciutat de Nara ens convida a avaluar críticament el seu llegat. En termes de política internacional, i davant la creixent amenaça econòmica i militar de la Xina, Abe va intentar modificar l’article 9 de la constitució, que prohibeix l’ús de la força militar japonesa. No se’n va sortir. El polític conservador no va acceptar cap responsabilitat de l’exèrcit imperial nipó en les atrocitats de la Segona Guerra Mundial ni tampoc amb les aproximadament 200.000 dones utilitzades com esclaves sexuals. Amb les seves pròpies paraules, “no hem de permetre que els nostres fills, néts i generacions futures, que res han tingut a veure amb la guerra, estiguin predestinats a demanar perdó”. 

En l’àmbit econòmic, la seva política és coneguda amb el nom d’Abenomics. Amb aquest terme entenem la política econòmica aplicada al Japó durant el Govern de Shinzo Abe entre 2012 i 2020. L’objectiu era consolidar el creixement del país després de dues dècades d’estancament. Per aconseguir-ho, Abe va plantejar tres paquets de mesures: la política fiscal, la política monetària i les reformes estructurals. L’objectiu fiscal era impulsar la despesa agregada sense desquadrar un enorme deute públic. Es va reduir l’impost sobre societats del 38% al 31%, alhora que l’IVA es va incrementar del 5% al 10%. Els resultats foren negatius. La inversió agregada no va superar els nivells previs a la crisi del 2008 i el deute públic es va estabilitzar a l’entorn del 240% del PIB. En política monetària, l’objectiu era elevar la inflació, depreciar el tipus de canvi del ien i estimular les exportacions. El Banc del Japó va efectuar compres massives de deute públic nacional. De fet, avui és el banc central amb més quantitat de deute acumulat en els seus actius en relació al PIB. Tot i això, la inflació no va remuntar i l’IPC es va mantenir proper al 0%. La raó és que els japonesos estalvien massivament en deute públic del seu país, de manera que la major oferta monetària fruit de la monetització del deute es va contrarestar amb més demanda monetària. Finalment, el tercer bloc de mesures, les reformes estructurals, volien rellançar el creixement demogràfic d’una societat molt envellida. Un nou fracàs: la població japonesa segueix en declivi i la taxa de natalitat és quasi tan baixa com l’espanyola.

Aquests errors són escalables a nivell mundial amb la gestió econòmica per la pandèmia del coronavirus. Els EUA i la UE han aplicat diferents paquets d’estímul que han disparat la despesa agregada. I els bancs centrals fa temps que haurien d’haver incrementat el tipus d’interès per prevenir l’excessiva pujada de preus. Però els mandataris han anat procrastinant, amb l’argument que la inflació era només transitòria. Els bancs centrals disposen d’uns serveis d’estudis que multipliquen per molt la facultat d’economia de la Universitat de Harvard. Com és possible que hagin mantingut tant de temps els estímuls excessius, sense normalitzar el tipus d’interès? Un altre error és la lentitud exasperant en el moviment de la taxa de descompte. Hem d’esperar a març del 2022 per veure com la Reserva Federal incrementa l’interès un quart de punt percentual. I això quan la inflació subjacent estava augmentant de manera constant i la invasió russa d’Ucraïna el 24 de febrer havia impulsat el cost dels aliments i de l’energia. Malgrat indicis tan evidents, no va ser fins a la reunió de juny que la Fed es posa finalment més seriosa amb una pujada de 75 punts bàsics. Pel que fa al Banc Central Europeu, la inactivitat i diferiment en la presa de decisions és encara més exagerada.

Evitar la formació de bombolles financeres en els mercats és una de les obligacions dels bancs centrals. No fer-ho té conseqüències molt serioses. Pensem, si no, en les crisis econòmiques que varen seguir la punxada de les bombolles puntcom i immobiliària, el 2000 i 2008 respectivament. Quan els preus dels actius pugen desproporcionadament, cal prestar-hi molta atenció. Depenent del que succeeixi a l’economia real, és un senyal de què cal augmentar el tipus d’interès. Acceptant que les forces inflacionàries no són temporals, com defensaven les autoritats, sinó permanents, aleshores no hi ha altra via que el progressiu enduriment de la política monetària per part dels bancs centrals. Ens espera un ajust raonablement suau o una crisi profunda? I una vegada siguin perceptibles els efectes d’un tipus d’interès més alt, quina serà la reacció de les autoritats monetàries? Continuaran mantenint les restriccions sense immutar-se davant la pressió política, com va fer Paul Volcker la dècada de 1980? O tornaran a engrassar la màquina de fer bitllets? La Comissió Europea va suspendre el Pacte d’Estabilitat que limita el dèficit i deute públics al 3% i 60% respectivament del PIB. Alguns països demanen el retorn dels límits, potser revisats i actualitzats a les circumstàncies postcovid, altres en canvi sol·liciten la suspensió indefinida. Fins quan continuaran finançant els països austers els excessos dels altres? En els darrers 20 anys, el deute total ha passat del 200% al 350% del PIB mundial. Tot fa pensar que la situació, abans de millorar, haurà de superar una greu estagflació marcada per la implosió de la bombolla del deute.

Sobirania alimentària

L’any 2019 Catalunya va generar el primer superàvit comercial agroalimentari de la seva història moderna. Per tant, les exportacions d’aquest sector varen superar les importacions. Quelcom mai vist abans. El 25% de les empreses agroalimentàries d’Espanya és a Catalunya, tot i que Catalunya només representa el 6% de la superfície total de l’Estat espanyol. El sector agroalimentari català va generar l’any 2019 un volum de negoci de 38.000 milions d’euros, xifra equivalent al 16% del PIB de Catalunya, i va ocupar directament 163.000 persones. Aquestes dades converteixen aquest sector en el primer sector econòmic del país i el segon o tercer sector exportador depenent dels anys.

L’Observatori de Clústers de la Unió Europea, amb seu a la Universitat d’Estocolm, identifica el sector agroalimentari català com a segon d’Europa. Es tracta d´un clúster dinàmic i tecnològicament avançat, que es converteix en un actiu important per al turisme, de la mà d´una cuina de qualitat. La revolució tecnològica no li és aliena, amb tecnologies que permeten donar als consumidors informació nutricional dels productes, millorant la gestió dels magatzems i evitant el trencament de la cadena de proveïments. L’impuls tecnològic, consorciat entre les explotacions agrícoles i els centres universitaris, és aglutinat per l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA).

Malgrat això, moltes explotacions agrícoles i ramaderes tenen seriosos problemes de rendibilitat i el país està molt lluny d’assolir la sobirania alimentària. L’increment del preu del pinso i dels cereals està afectant la viabilitat del sector lleter a casa nostra. El preu del litre de llet ha pujat uns cèntims aquesta setmana, principalment per la reducció en la producció, però és insuficient per cobrir el superior increment dels costos: pinso i matèries primeres, gasoil, llum i mà d’obra. Algunes explotacions opten directament per tancar i altres es reconverteixen en granges de vedells d’engreix.

Catalunya disposa de la meitat de terra conreada per càpita que Europa. Concretament, el nostre país conrea solament el 25% del seu territori, marcat per un excés de zona forestal descuidada i un règim de pluges escàs i dispers. El grau d’autosuficiència alimentària és baix i no es poden satisfer les necessitats alimentàries només amb la producció local. Malgrat tot, s’ha articulat un sistema alimentari modern i dual, on conviuen una agricultura força competitiva amb una altra que resisteix com pot. Per guanyar terra conreada, s’haurien de sumar camps a costa dels boscos. I abans de guanyar-ne, s’ha de procurar no perdre’n. Els parcs d’energia fotovoltaica no haurien d’instal·lar-se en terres fèrtils que deixen de produir aliments a canvi de generar energia solar. Partint d’una baixa autosuficiència alimentària, el que cal és millorar el grau d’autoproveïment. Es necessita, per tant, més terra agrícola i no menys. No té cap sentit que les energies renovables canibalitzin els sòls més productius com les terres de regadiu. L’energia solar no és incompatible amb l’agricultura si s’instal·len les plaques sobre la teulada de les granges, però sí si ocupen les terres de conreu. Substituir un recurs molt escàs com el sòl agrícola per un altre com les plaques solars, que es poden produir il·limitadament, és un error greu. Permetrà l’administració pública aquest error per la major rendibilitat electoral que ofereixen les energies renovables?

Malgrat que el sector primari presenta un pes quantitatiu molt reduït sobre el PIB, de només l’1%, les activitats agropecuàries, això és l’agricultura i la ramaderia, tenen una importància estratègica fonamental per sostenir la indústria agroalimentària, garantir l’alimentació de la població i la pròpia sostenibilitat del territori. Ens cal incrementar el grau d’autoproveïment alimentari, que se situa en xifres tan baixes com entre el 40% i 50%, fet que ens converteix en altament dependents de l’exterior per poder alimentar-nos. La dependència de mercats com el d’Ucraïna, en guerra contra Rússia, ha demostrat ser arriscada. Per aconseguir la sobirania alimentària, les polítiques necessàries passen per gestionar la gran massa forestal del nostre país, fomentar el regadiu, permetre la coexistència de l’agricultura amb l’energia fotovoltaica, incorporar biotecnologia, optimitzar un recurs escàs com és l’aigua, promoure l’emprenedoria en aquest sector i crear cooperatives agrícoles que facin arribar el producte final al consumidor sense passar per intermediaris, evitar la pèrdua de recursos agrícoles amb la producció d’agrocarburants, i reforçar la complicitat amb els mercats europeus sense deixar d’impulsar la demanda de productes locals de proximitat.

Catalunya va experimentar una transformació radical durant el segle XX amb la industrialització tèxtil. Com destaca l’economista surienc Francesc Reguant, en aquest procés es deixaren de treballar terres de conreu, que es convertiren en boscos i massa forestal improductiva. El desenvolupament social i econòmic va ser urbà, perdent el camp imatge i vitalitat. En els darrers 70 anys, les comarques rurals de Catalunya només han incrementat la població en un 10%, mentre que les comarques intermèdies i les urbanes ho han fet respectivament en un 121% i 146%. Les economies d’aglomeració urbanes com el fàcil accés als serveis i a les tecnologies digitals juguen a favor de les ciutats i en contra dels pobles. I també estan en contra de les zones rurals unes normes administratives i burocràtiques pensades des dels despatxos de la capital catalana, però que no s’adapten a l’especificitat del medi rural.