Economia de guerra

El Kremlin considera vàlids els referèndums en superar la participació el 50% i Putin ha anunciat l’annexió dels territoris prorussos a Ucraïna. Putin també ha anunciat una “mobilització parcial” destinada a redreçar els fracassos de la guerra. El ministre de Defensa, Serguei Xoigú, va dir que es convocarien 300.000 homes amb antecedents militars. Però alguns informes indiquen que no és el nombre dels documents oficials que autoritzen la mobilització, i el decret de Putin no inclou cap restricció a l’autorització del Ministeri de Defensa per reclutar nous soldats. Es podria reclutar fins a un milió d’homes, i alguns comissariats militars ja semblen estar reclutant indiscriminadament. Les dades de les enquestes suggereixen que, abans de la mobilització, la guerra va tenir el suport de més del 75% dels russos. Aquesta és la millor dada pels interessos del Kremlin, que ha reprimit amb contundència i brutalitat les manifestacions contràries al conflicte. Amb tota seguretat, ho continuarà fent. Especialment, quan té el suport del patriarca ortodox Kirill que beneeix la guerra i promet el cel etern a tots els caiguts per Rússia.

Treure Putin del poder no serà fàcil. Moscou no ha viscut cap intent de cop d’Estat des de la caiguda de la Unió Soviètica. Ni tan sols hi ha hagut conspiracions importants. En temps de la URSS, l’únic cop d’Estat destacable va ser el que va permetre als bolxevics accedir al poder. Stalin va ser un brutal dictador. Dels 139 candidats al Comitè Central elegits al congrés de 1934, 98 van ser detinguts, humiliats i assassinats per ordre seva, inclosos els companys més propers. El dèspota venjatiu i paranoic, però, va morir plàcidament d’un ictus sense cap oposició interna. Mantenir-lo en el poder era perillós, però conspirar contra ell era encara més arriscat i significava una mort segura. Al capdavall, encara que hagin estat molts els fracassos, abusos i crims comesos, el líder es manté aferrat al poder i mor per causes naturals. Algú dubta que Putin no preferirà aquest mateix escenari final? Malgrat el seu govern de corrupció i infàmia, després de 23 anys en el poder i a prop de complir la setantena, és força clar que Putin no es retirarà voluntàriament. Ell ha assegurat que la desaparició de la Unió Soviètica va ser la catàstrofe geopolítica més gran del segle XX, i ha estructurat el seu règim per evitar el mateix destí. Reconeixent que Marx i Lenin estaven equivocats en termes econòmics, ha fitxat economistes capaços d’aplicar polítiques econòmiques sensates, com Elvira Nabiullina, al Banc Central, o Anton Siluanov, al Ministeri de Finances.

Llegint la història de Rússia, la revolució no es produeix quan l’Estat exerceix despòticament el poder, sinó quan cedeix el poder. El tsar Nicolau II va abdicar durant la Primera Guerra Mundial després d’una guerra contra el Japó que va debilitar l’imperi rus. El govern provisional que va seguir no va tenir l’encert ni la voluntat de sotmetre la revolució bolxevic. I els bolxevics acabarien amb la vida dels Romanov. Més recentment, Mikhail Gorbachev va cedir autoritat als pobles de la Unió Soviètica amb les polítiques de la glasnost i la perestroika. Però perdre el control del Partit Comunista va precipitar una revolució incruenta que va enderrocar el règim. Putin no cometrà aquest error, sinó que seguirà els exemples dels tsars Nicolau I i Alexandre III, o els líders soviètics Joseph Stalin i Leonid Brezhnev, tots els quals van reprimir amb duresa qualsevol dissidència interna, mantenint els súbdits sota el seu jou i no permetent que l’oposició organitzi cap tipus de protesta significativa. Putin continuarà la guerra i perseguirà els opositors de manera implacable i despietada. Sense expectatives de fer caure Putin, hauríem de preparar-nos per a una llarga guerra. Amb els altíssims costos que suposa, especialment per Europa.

Les sancions occidentals imposades a Putin no han estat suficients per tombar l’economia russa, però sí per perjudicar seriosament l’economia europea. Els controls de capital i les pujades del tipus d’interès per part del govern rus han evitat una crisi financera i el col·lapse del ruble. Després d’una caiguda inicial, la producció i les exportacions de petroli russes s’han recuperat, impulsades per un augment de les compres a la Xina, l’Índia i altres països asiàtics. A les províncies centrals del país, l’atur s’ha mantingut en nivells raonables. Les perspectives a llarg termini de Rússia són d’estancament econòmic. Però és menys catastròfic del que molts s’imaginaven. Hi ha un paral·lelisme entre les expectatives que Rússia tenia de la seva invasió militar a Ucraïna i el que Occident esperava que aconseguissin les seves sancions econòmiques. Ambdues parts volien derrotar els seus oponents amb un atac ràpid i sobtat que produís un col·lapse immediat. Res d’això ha succeït i la guerra pot ser llarga.

És imprescindible que els nostres responsables polítics es preparin millor per a futures crisis i conflictes. A Prússia, el gran mariscal i estratega Helmuth von Moltke deia que cap pla de batalla sobreviu més enllà del primer contacte amb l’enemic. Els darrers mesos han demostrat que això també s’aplica a la guerra econòmica. Finalment, una part del jovent rus intenta fugir de la follia autocràtica de Putin creuant les fronteres i entrant en territori europeu. Els polítics de la UE haurien de facilitar la seva integració en l’espai comunitari, abans que siguin forçats per Putin a lluitar contra Ucraïna. Tornaran a fer tard?   

Rèquiem per un imperi

Amb la tradicional pompa i cerimonial britàniques s’ha posat fi al regnat d’Isabel II. S’ha de destacar, durant 70 anys, el seu rol com a monarca de 15 regnes, inclosos Austràlia, Nova Zelanda i Canadà. Només Lluís XIV de França, que va governar durant 72 anys, va passar més temps al tron. Isabel II ha encapçalat la Commonwealth, un grup de 56 països, principalment repúbliques. Aquesta comunitat d’estats independents són gairebé tots exterritoris de l’Imperi Britànic. A la Pax Britannica del segle XIX, el Regne Unit exercia la supremacia del poder mundial. L’armada anglesa dominava els mars, les finances britàniques regien els mercats mundials i Anglaterra mantenia l’equilibri de poder al continent europeu. Durant 7 dècades, la sobirana ha presenciat canvis importants en la política exterior, com la descolonització, l’ascens de la Unió Europea i un Brexit que ningú preveia el 1952 quan es va coronar. El Regne Unit va abandonar la preeminència mundial en la Primera Guerra Mundial. Més exactament l’any 1925, quan Winston Churchill va cometre el gravíssim error de no acceptar la devaluació de la lliura esterlina i tornar a la paritat anterior al conflicte bèl·lic. La gran recessió que va autoprovocar amb aquest acte de supèrbia portaria el país a les portes d’un conflicte civil, amb altíssimes xifres d’atur. Havent perdut definitivament el lideratge mundial, la política exterior britànica s’ha centrat en tres àmbits: la relació històrica i especial amb els Estats Units, el lideratge de la Commonwealth i la seva posició a Europa.

L’Imperi Britànic es va convertir el 1914 en la Commonwealth, amb la Reina com a cap visible. La Gran Bretanya multicultural, multiètnica i multireligiosa és una expressió lògica de la diversitat i amplitud del vell imperi. La Reina ha governat sobre 15 regnes i va començar sent Cap d’Estat de 32 països independents d’arreu del món. Però, en el moment de la seva mort, només ho era de 14, sense comptar el mateix Regne Unit. La Commonwealth és una comunitat de nacions de 2.500 milions de persones que inclou tant economies avançades com en desenvolupament. Forma un mercat dispers i fragmentat que no té la integració econòmica del mercat únic europeu, sent el destí de menys del 10% de les exportacions britàniques, davant del 50% que van a la UE. El Regne Unit comercia més amb Bèlgica i Luxemburg que amb Canadà i Austràlia, dues de les economies més importants d’aquest club de països. Jamaica i Belice han manifestat que en volen sortir. I fins i tot Austràlia està estudiant la transició a una república. La Commonwealth és avui poc més que un dèbil vestigi de la dissolució de l’Imperi Britànic. I el que la reina Isabel II ha mantingut abnegadament amb 70 anys de servei, és probable que ho malmeti el seu fill Carles III.

La seva relació històrica amb l’excolònia nordamericana no sembla que hagi de proporcionar tampoc rèdits importants. Si els fidels de l’expresident Donald Trump aconsegueixen la majoria al Congrés el 2024, els Estats Units podrien retirar-se de nou de l’escenari internacional. L’economia britànica no passa pel seu millor moment. Ha assolit la taxa d’inflació més elevada en 40 anys, la més alta del G-7. El creixement del PIB previst per al 2023 és només de l’1,2%, molt dèbil i situat a la part inferior del grup. El deute acumulat supera els 2,8 bilions d’euros, i equival a més del 96% del PIB. És difícil que Londres pugui liderar res amb aquests números. L’actual primera ministra Liz Truss haurà de controlar la inflació, però també trobar maneres d’augmentar la productivitat i ampliar la força de treball per fer créixer l’economia. Per altra banda, necessita renovar infraestructures obsoletes i adoptar polítiques que estimulin les inversions empresarials.

Pel que fa a la seva posició a Europa, el Brexit ho ha capgirat tot. Històricament, el paper britànic al continent sempre ha estat negatiu: evitar qualsevol amenaça als seus interessos. John Maynard Keynes ja va escriure el 1919 que “Anglaterra no comparteix ni el cos ni la sang d’Europa perquè en queda fora”. Charles de Gaulle ho va veure molt clar quan va vetar la sol·licitud britànica d’unió a la CEE el 1963. Isabel II es va mantenir neutral durant el referèndum del Brexit el 2016. Quan Johnson va avalar la ruptura, va assegurar que el Regne Unit tornaria a ser una potència important a l’escenari mundial. No ha estat així. I ja que la majoria d’escocesos van votar en contra de sortir de la UE, el divorci amb Brussel·les ha donat un nou impuls al moviment independentista escocès. També Irlanda del Nord prefereix una integració més estreta amb el sud de l’illa, podent inclinar-se per la reunificació entre Belfast i Dublín. Escòcia va ser el lloc preferit d’Isabel II, on va passar els moments més feliços de la seva vida. I allà va morir. Carles III, que mai no ha arribat a ser tan popular com la seva mare, accedeix al tron amb l’economia debilitada per la crisi energètica, una inflació descontrolada, vagues de diversos sectors i un clar desafiament sobiranista. Passarà Carles III a la història com el darrer rei d’Escòcia?

Mineria i transició ecològica

La península ibèrica és una terra rica en minerals. Ja a l’antiga Roma, Plini el Vell parlava d’una abundància a Hispània d’or, plom, ferro, coure i plata que no es donava en cap altra part de l’imperi. La geologia ha dotat el país d’una àmplia gamma d’importants recursos presents en tots els moderns aparells electrònics com liti, cobalt, coltan, zinc, níquel, terres rares o estronci. Per suposat, les mines de potassa de Súria ofereixen un fertilitzant insubstituïble per la millora del rendiment agrícola. Al subsòl ibèric, per tant, hi ha importants jaciments de matèries primeres essencials per a l’agricultura, la informàtica, l’electrònica i les energies renovables. Un dels principals problemes de la mineria a Espanya, però, rau en què l’Estat és el propietari del subsòl, mentre que la gestió correspon a les comunitats autònomes i també als ajuntaments. Entren en joc tres àmbits competencials, als que s’hi han de sumar les pressions dels grups ecologistes. Al final, més d’una vintena de projectes per explotar aquests minerals estan paralitzats per la pressió ecologista, els impediments polítics i les traves burocràtiques.

La transició energètica i la lluita contra l’escalfament global augmenta la demanda de metalls i minerals. Un cotxe elèctric requereix prop de 90 kg de coure, gairebé quatre vegades més que un cotxe convencional. S’identifiquen 13 minerals essencials per a la transició energètica (cobalt, coure, liti, grafit, estany, alumini, manganès, níquel, or, plata, terres rares, vanadi i wolframi), tots ells disponibles en el subsòl ibèric, que té una riquesa minera gairebé incomparable a Europa. Però tenir-los sense explotar és com no tenir-ne. Al capdavall, si sumem les importacions necessàries del que no es té, com petroli i gas, més les compres a l’exterior del que ja es disposa, com minerals i metalls no ferrosos, en resulta un considerable dèficit comercial, així com una important pèrdua d’inversions i de llocs de treball. L’activitat minera, en general, es mostra cada cop més respectuosa amb el medi ambient, però algunes organitzacions ecologistes promouen el moviment NIMBY (Not In My Back Yard), que literalment significa no obrir explotacions al pati del darrere. Són moviments que s’oposen a tenir instal·lacions mineres a prop de casa, però que no són una esmena a la totalitat de l’activitat minera en si mateixa. És un ecologisme que compra mòbils i ordinadors, sempre que els components provinguin de mines estrangeres.

Els projectes miners aturats a Espanya ajudarien, entre altres coses, a omplir l’Espanya buidada i desertitzada. Però cal més transparència, i agilitzar les concessions administratives i la resolució dels permisos. Un dels projectes paralitzats és el de Valdeflores, a Extremadura, aturat per problemes polítics i l’oposició dels ecologistes. És un jaciment amb un alt potencial en liti, imprescindible per fabricar les bateries elèctriques. A les portes del canvi obligat del cotxe tradicional per l’elèctric, els fabricants europeus d’automòbils requeriran moltes més bateries de liti. Pel que fa a les terres rares, fonamentals per a la indústria tecnològica i productes d’ús quotidià com telèfons mòbils, electrodomèstics o ordinadors, la Xina té el 55% de les reserves de tot el planeta i el 98% de les terres rares que importa Europa prové de la Xina. A la província de Ciudad Real hi ha un jaciment de terres rares que seria la segona mina d’Europa d’aquest tipus. Segons els experts, la mina és fàcil d’explotar. Només es perdria un 5% de la superfície remoguda i la restauració del terreny està garantida. A tots els projectes miners s’exigeix que es rehabiliti la zona i per garantir que es faci, l’Estat obliga a dipositar un aval. Espanya compta amb un altre gran jaciment de terres rares a Galiñeiro, Pontevedra. Tots dos jaciments podrien convertir el país en una potència mundial en terres rares. Però els dos projectes estan aturats per pressions externes.

Transformar la mobilitat i el transport per a un futur més sostenible, i assolir una reducció de les emissions de CO₂, són objectius molt desitjables als que s’oposen alguns col·lectius, certs partits polítics i l’immobilisme de les administracions. Els fabricants de bateries de vehicles elèctrics busquen assegurar-se cadenes de subministrament sòlides que garanteixin les matèries primeres. Espanya està ben posicionada per subministrar els metalls i minerals necessaris. Això reforçaria la posició per atraure fàbriques de bateries. Es deixarà passar aquesta oportunitat? La transició energètica requereix una intensificació en l’extracció de minerals com el coure, níquel, cobalt o zinc. Cada central d’energia renovable o cada cotxe elèctric necessita molts més recursos que les centrals de gas o els automòbils tradicionals. Una central eòlica requereix 10 vegades més minerals (sobretot coure i zinc) que una central de gas o carbó. Així mateix, el cotxe elèctric consumeix sis vegades més minerals (sobretot coure, níquel i grafit) que el cotxe amb motor de combustió. Si ambicionem l’objectiu de zero emissions netes, la demanda extraordinària de minerals, segons el FMI, multiplica per 3 el consum de coure, per 8 el de níquel, per 20 el de cobalt i per 100 el de liti. Per això l’èxit de la transició energètica no està únicament condicionat a la disponibilitat d’una millor tecnologia, sinó també a extreure quantitats massives de minerals al menor cost possible.

No podem simultàniament gaudir de progrés econòmic, lluitar contra el canvi climàtic i negar-nos a l’explotació minera. El progrés econòmic i la lluita contra el canvi climàtic implica necessàriament l’explotació de les mines; el progrés econòmic i el conservacionisme ambiental implica abandonar la lluita contra el canvi climàtic (perquè, per créixer sense liti ni cobalt, caldria continuar utilitzant combustibles fòssils contaminants); i lluitar contra el canvi climàtic amb un estricte conservacionisme mediambiental suposa renunciar al progrés econòmic (perquè sense combustibles fòssils i sense transició energètica només ens queda l’opció de l’intens decreixement). Quina opció prefereixen?

Sense gas de Rússia

Si haguéssim de classificar els reptes globals per ordre d’urgència, estaríem d’acord en la necessitat d’eradicar la pobresa i la fam, les guerres i els conflictes, garantir l’accés als recursos bàsics i la seguretat energètica. De fet, molts reptes tenen el potencial de resoldre’s si podem assegurar un subministrament d’energia fiable. El conflicte obert entre la UE i Rússia situen aquest problema energètic en un primer lloc, especialment quan Putin acaba de tallar el subministrament de gas. L’autòcrata rus ha complert l’amenaça tot acompanyant-la amb la difusió d’un vídeo apocalíptic dels efectes de l’arribada de l’hivern en territori europeu. És cert que Europa es troba enmig d’una tempesta energètica perfecta. Però no sembla que els efectes hagin de ser tan dantescs, a no ser que es cometin errors molt greus. Durant els darrers mesos, han convergit múltiples xocs, empenyent el vell continent a la que sembla ser la pitjor crisi energètica que hagi viscut mai. Els efectes de la covid, la invasió d’Ucraïna per part de Rússia i els problemes inesperats amb la producció d’electricitat han capgirat el mercat energètic d’Europa. Com a resultat, podríem no tenir suficient energia per satisfer la demanda prevista d’aquest hivern. No podem descartar que s’hagi de reduir el consum de gas a les llars i al sector industrial. La UE es troba en un moment crític, comparable al de la crisi de l’euro del 2012 o la pandèmia de la covid el 2020.

Aquesta crisi energètica representa un risc sistèmic important, tant econòmica com políticament, contribuint a la recessió i les tensions socials, però també a noves crides al proteccionisme i a l’aïllament dels països en la búsqueda de solucions unilaterals. Els socis comunitaris podrien deixar de compartir una política comuna, comprometent el funcionament del mercat energètic europeu i buscant pactes individuals amb Rússia. La manca de confiança entre els països europeus afebliria notablement el projecte comunitari, inclosa la ferma oposició a la invasió d’Ucraïna. És molt probable que els partits populistes impulsin el proteccionisme energètic i s’allunyin dels acords de Brussel·les. Només a través d’una política exterior coordinada, i no de respostes nacionals fragmentades, pot Europa avançar cap a la seguretat energètica. En absència d’aquesta acció concertada, els estats membres no faran sinó perjudicar el projecte europeu. Marine Le Pen, per exemple, líder de l’extrema dreta a França, va demanar que s’acabi amb el que ella anomena “sancions inútils” a Rússia.

Com coordinar millor la política energètica dels líders europeus i evitar que Putin deixi el vell continent en el fred d’aquest proper hivern? I com accelerar la transició cap a una energia assequible, que permeti a Europa alliberar-se dels xantatges i capricis del Kremlin? Fins ara, la UE ha importat el 40 per cent del gas de Rússia. I Rússia ha utilitzat els subministraments de gas i petroli com a arma geopolítica per dividir Europa, que està compensant aquesta reducció amb la importació de nivells rècord de gas natural liquat, provinent principalment dels Estats Units. Europa necessita un gran pacte energètic on cada país aporti alguna cosa. Un país podria augmentar temporalment l’ús de carbó o allargar el tancament de les nuclears, mentre que un altre limita el gas en determinades indústries intensives en energia que fabriquen productes que es poden importar fàcilment, com les ampolles de vidre. Els caps d’Estat de la UE a la propera reunió del Consell Europeu, prevista per a l’octubre, podrien escenificar un acord conjunt per accelerar el desenvolupament de fonts d’energia renovable.

Els polítics, més enllà d’advertir que haurem d’ajustar el termostat a l’hivern, haurien de garantir que els consumidors tinguin incentius per reduir el consum. Per exemple, les llars podrien tenir una reducció dels impostos a pagar en funció de la quantitat d’energia estalviada en comparació amb el consum de l’any passat. Per protegir els més necessitats de la població, el bo social elèctric hauria de servir a les famílies vulnerables per fer front als preus de l’energia. I és que el preu del gas s’ha multiplicat per un factor superior a 10. Torna a ser un moment propici per a què els polítics redistribueixin diners, gravant els beneficis extraordinaris de les empreses elèctriques i subvencionant altres empreses que no poden competir. Les autoritats haurien també de facilitar els projectes empresarials que suposin nova potència eòlica i solar. Dificultar l’explotació de les mines, com les de liti, necessàries per a la construcció de bateries elèctriques és un error. La preocupació mediambiental no hauria d’impedir la necessària sobirania energètica. Amb dades de Red Eléctrica, a Espanya han entrat en funcionament durant aquest any només 916 MW d’energia eòlica i 1.192 MW de solar fotovoltaica. Són xifres molt inferiors als projectes iniciats: 42.000 MW d’eòlica i 102.000 MW de fotovoltaica. Com és possible que s’instal·li només l’1% dels projectes iniciats? La resposta són les dificultats i endarreriments en els permisos administratius. Haver de lidiar amb una complexa burocràcia desanima els emprenedors més valents. Una condició prèvia i necessària per accelerar els projectes d’energies renovables és simplificar i escurçar els processos de concessió de permisos, ja que els llargs procediments administratius són un dels principals obstacles per a la seva implantació.

Turisme depredador

Retornats a l’activitat ordinària després del necessari descans vacacional, caldria fer un balanç de l’activitat turística d’aquest estiu. No debades el turisme és un sector amb un fort pes, clarament excessiu, sobre l’activitat econòmica total (17% del PIB català). La Gran Recessió del 2007 no ens va servir de massa per aprendre dels errors. Va punxar un sector en metàstasi, l’immobiliari, però es va substituir per un altre sector igualment dolent, el turisme. El parèntesi 2020-21, una aturada forçada per la Covid, era el moment propici per repensar-lo i canviar un model de turisme basat en la quantitat i la massificació per un de fonamentat en la qualitat i el valor afegit. No es tracta pas de renunciar, sinó de reduir grassa i guanyar musculatura, amb un turisme de qualitat més experiencial i menys massiu que ofereixi als visitants altres activitats a un preu més elevat. La despesa diària d’un turista d’alta gamma mou a Espanya 860 euros, quan a Alemanya són 1.000 euros, a França i Gran Bretanya al voltant de 2.000 euros i a Itàlia 6.000 euros. La pandèmia va arribar en un moment en què ja es debatia el perill de saturació que viuen algunes destinacions. Per això, durant els dos anys que el turisme s’ha mantingut en estat de letargia, es va alimentar l’esperança que les coses canviarien. Malauradament, però, no ha estat així. L’experiència d’aquest 2022 ens diu que tot continua igual. I que les inèrcies del passat pesen més que les necessitats de renovació pel futur.

Catalunya va superar el juliol el nombre de turistes que va rebre durant el mateix mes del 2019. I tot sembla indicar que la tendència s’ha mantingut a l’agost. El sector ha recuperat les xifres de visitants i les pernoctacions hoteleres, a preus sensiblement superiors als de l’any passat. La idea que després de la pandèmia la gent seria reticent a viatjar ha resultat falsa. La plebs, amb renovat frenesí, desitja recuperar el temps perdut i els turistes tornen a ser aquí amb la mateixa tipologia que tenien el 2019. Res ha canviat. S’ha deixat passar l’oportunitat de crear un nou model turístic ambientalment responsable, socialment just, territorialment equilibrat i connectat amb els elements que ens identifiquen com una nació mil·lenària. Perquè, no ens enganyem, el turisme predominant continua sent el de sol i platja. Lloret, Salou i Barcelona se situen entre les 10 destinacions amb més turistes d’Espanya. I això, tractant-se d’un turisme depredador, no és un èxit a celebrar. Les hordes de visitants saturen els espais, tensionen els serveis públics, comprometen el descans i el benestar del veïnat, contribuint també a la contaminació ambiental. Barcelona és líder en l’emissió de partícules d’òxid de sofre i nitrogen, elements cancerígens. Curiosament, Ada Colau prohibeix la circulació de cotxes dièsel, però permet l’entrada de creuers turístics molt més contaminants. Considerin també els efectes del turisme sobre el consum d’aigua en uns mesos especialment secs. A l’estiu, Catalunya veu incrementada la població amb més de mig milió de persones cada dia (32 milions de pernoctacions durant el juliol i l’agost). Però mentre que un ciutadà resident consumeix uns 130 litres per dia, un turista en consumeix entre 4 i 6 vegades més. I no parlem dels costos de tractament posterior d’aquesta aigua. Qui paga les externalitats negatives que genera el sector turístic català? Ens adonem que ho acaba pagant la ciutadania i que, al final, el turisme resulta ser un sector subvencionat. Exigim que la indústria sigui respectuosa amb el medi ambient. I està bé que així sigui. En canvi, apliquem els mateixos estàndards al turisme?

Aquest model de turisme també contribueix al manteniment de feines precàries i sous de misèria. A diferència del sector industrial, que permet increments de productivitat i estabilitat laboral, el turisme massiu és de baix valor afegit i encara només durant uns mesos. Mentre que la indústria (i els serveis industrials) són el motor econòmic principal de tota societat pròspera, el turisme només hauria d’ocupar el de motor secundari i auxiliar. Si el turisme signifiqués riquesa, Espanya, Grècia, Tailàndia, Egipte o Perú serien societats pròsperes. Però no ho són. La seva població continua enfonsada en la misèria i, socialment, hi ha molts problemes. Les turístiques Illes Canàries ocupen el darrer lloc a Espanya en el rànquing de PIB per càpita. Com més s’especialitza en turisme un poble, comarca o comunitat autònoma, més pobre és. Lloret de Mar (67 sobre 100) té una de les rendes per càpita més baixes de Catalunya. Exactament igual que Tossa (78), Salou (75), Castelló d’Empúries (71), Roses (71), Creixell (83), Roda de Berà (83), Palamós (88), Pals (95), Cadaqués (82) o Torredembarra (80). Manresa, que no és un gran destí turístic ni destaca en places hoteleres, també està per sota de la mitjana catalana per causes diferents que bé haurem de desgranar en algun futur article. En canvi, les gens turístiques Ametlla del Vallès (138), Cabrils (151), Vilanova del Vallès (126), Santpedor (102) o Sant Fruitós de Bages (114), destaquen clarament per sobre de la mitjana. En un tipus de turisme massiu i depredador, la societat no viu del turisme, sinó que el turisme viu de la societat. I, per tant, cal canviar aquest model productiu.