Impostos insolidaris

El govern de Pedro Sánchez preveu crear un nou tribut de solidaritat (qui s’hi pot oposar amb un nom així?), junt amb els nous impostos sobre la banca i les energètiques. La idea de l’executiu és aprovar-lo abans del 31 de desembre i que recapti 1.500 milions d’euros el 2023. A Catalunya ja tenim vigent un impost autonòmic de patrimoni especialment elevat. Aporta el 45% del total de l’Estat espanyol, més que qualsevol altra comunitat, i grava el patrimoni net, això és, el conjunt de béns i drets de contingut econòmic deduint-ne els deutes del titular.

Els seus orígens es remunten a l’any 1977 i fou concebut per tenir un control censal dels contribuents. A les eleccions generals del 2008, estant en el programa electoral del PSOE i PP la supressió d’aquest impost, va desaparèixer però no es va derogar, sinó bonificar el 100% de les quotes, fins que el 2011 reapareix. Es tracta, d’entrada, d’un impost anacrònic. Molts països mai no han tingut un tribut sobre el patrimoni al llarg de la història, mentre que altres estats europeus l’han anat eliminant en les darreres dècades. A tota la Unió Europea, Espanya és l’únic que el manté, i ara redobla l’escarni amb un impost de solidaritat. França és l’últim país que va suprimir-lo el passat 2018, reemplaçant-lo per un gravamen sobre els habitatges amb valor superior a 1,3 milions d’euros. 

És un impost que pot causar una doble, i fins i tot triple tributació. Un immoble, per exemple, tributa per IRPF, per IBI i finalment per Patrimoni. Moltes vegades es paga anualment per patrimoni sobre uns actius que prèviament ja han tributat per l’impost de successions o donacions. Es pot, per tant, arribar a qüestionar si aquest impost és constitucional o no, ja que la Constitució estableix a l’article 31 que mai poden tenir caràcter confiscatori. Ja sabem que l’Estat del Benestar necessita impostos per finançar-se. Els serveis públics, contràriament al que alguns pensen, no són gratuïts. Tots hi hem de contribuir en funció de la nostra capacitat econòmica. En termes generals, els impostos sobre el consum són preferibles als impostos sobre la renda i els impostos sobre la renda són preferibles als impostos sobre la propietat i el capital. La despesa en consum és l’única que, indubtablement, no contribueix a generar nova riquesa. Aquella part de la renda d’una persona que s’estalvia i s’inverteix, afavoreix l’acumulació de capital i potencia la nostra capacitat de consum futur. Per tant, per tal de facilitar aquest creixement econòmic i consum futur, no s’haurien de gravar els ingressos dirigits a la inversió ni tampoc l’estoc de capital productiu resultant d’aquesta inversió. Caldria gravar la part de la renda que s’adreça al consum, no la que s’estalvia i s’acumula patrimonialment.  

En una economia de mercat, el salari tendeix a estar determinat per la productivitat de cada treballador i aquesta només pot créixer d’una manera continuada i sostenible si cada cop es disposa d’un conjunt més gran de béns de capital. Si un agricultor del Congo guanya només 1 euro diari i un nordamericà 100, no és perquè aquest sigui més llest o treballi 100 vegades més. Simplement resulta que disposa de 100 vegades més de béns d’equip capital que al Congo. Amb un tractor d’última generació, l’agricultor nordamericà és capaç de llaurar una extensió cent vegades superior a la que és capaç d’aconseguir l’agricultor del Congo. Ara bé, el tractor només és possible gràcies als qui van estalviar, van acumular patrimoni i capital, i ho van posar a disposició d’un empresari com John Deere, fundador d’una de les companyies de maquinària agrícola més importants del món. Un modern tractor augmenta enormement la productivitat i, per tant, el salari del treballador.

Bon Preu és la creació del talent i esforç de Joan Font i Fabregó, un dels grans empresaris de Catalunya. L’empresa acredita ingressos anuals de 1.800 milions i actius superiors a 600 milions d’euros. Si algun polític benpensant i solidari forcés la liquidació de l’empresa, subhastés locals i existències, i ho repartís entre tots els catalans, quin resultat obtindria? Doncs aproximadament 82 euros per cap. Suficients segurament per treure la gana d’un parell de dies, però res més. El perjudici global seria enorme. Els milers de treballadors perdrien la feina, centenars de proveïdors i milers de clients quedarien perjudicats, i fins i tot Hisenda disminuiria la recaptació. Donar un peix al pobre li treu la gana d’un dia, però donar-li una canya i ensenyar-lo a pescar li resol el problema per tota la vida. I per això és necessari acumular capital i invertir-lo adequadament. Recaptar impostos sobre l’estalvi i el patrimoni significa paralitzar el progrés econòmic i acaba perjudicant tothom.

El patrimoni, sigui en forma d’accions, dipòsits bancaris, béns immobles…, conforma un capital que necessita del treball, cada cop més qualificat, i fa possible l’augment de la productivitat dels treballadors i, per tant, dels salaris. Una societat pròspera és aquella que, com a mínim, respecta les persones i facilita que prosperin a llarg termini. Baixar impostos és una mesura que aconsegueix tots dos objectius alhora. Crear-ne de nous, com aquest impost de solidaritat, ho dificulta.

Recaptant impostos

Els recaptadors d’impostos estaven molt mal considerats socialment a la Judea del segle I. No només col·laboraven amb les forces romanes invasores, sinó que extorsionaven la població i s’enriquien il·lícitament al cobrar de més. Zaqueu era el cap dels recaptadors d’impostos de la zona de Jericó i l’evangeli de Lluc ens explica que era ric. En la trobada amb Jesús es produeix el penediment de Zaqueu, que decideix restituir quatre vegades més a qui havia exigit en excés. Molt ha canviat la situació tributària en aquests dos darrers mil·lenis. El creixement econòmic acumulat ha multiplicat afortunadament les rendes, però també ho han fet els impostos, tant en termes relatius com absoluts. Si Zaqueu, Mateu o els sacerdots del temple de Jerusalem, que també en cobraven, haguessin intentat manllevar el que ara paguem de tipus impositiu mitjà d’IRPF o general d’IVA s’haguessin trobat, a ben segur, amb una revolta popular. De fet, Adam Smith assegurava a finals del segle XVIII que indubtablement la recaptació d’un impost exorbitant, com podria ser recaptar en temps de pau, o fins i tot de guerra, una suma equivalent a la cinquena part de la riquesa de la nació, justificaria la resistència del poble, tant com qualsevol altre flagrant abús de poder. Ni Smith ni els jueus coetanis del Messies podien sospitar que arribaríem a pagar en impostos el 50% dels ingressos, i en alguns casos més. Els jueus dedicaven molts menys dies cada any per complir les seves obligacions tributàries, que els 200 dies de mitjana que els catalans treballem actualment per pagar impostos. Tampoc els jueus tenien una dotzena d’impostos propis, ni impost de patrimoni, ni els trams més elevats de l’impost de renda, ni recàrrecs a l’activitat econòmica, ni impost de successions o transmissions patrimonials. Jesús ens exhortarà a donar al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu. Però, alerta, en cap moment precisa quanties ni percentatges. Entre no donar res al Cèsar, que s’escauria en un sistema anarcocapitalista, a donar-lo tot, propietat privada i fins i tot la vida, hi ha una multitud de situacions intermèdies. La mateixa concepció de culpa i pecat ha canviat radicalment. Defraudar un recaptador d’impostos no es considerava un pecat entre els jueus. El Talmud classificava els recaptadors d’impostos amb assassins i lladres, i els seus guanys com a adquirits per engany i violència, no dignes de ser acceptats com a caritat. Ara, en canvi, quan Hacienda somos todos, defraudar impostos és sempre un delicte, i d’ells en depèn la provisió dels serveis públics. En ambdós casos, però, el pagament d’impostos és una certesa. I l’altra certesa és la mort.  

El retorn de la guerra freda

En el 20è Congrés Nacional del Partit Comunista Xinès, el president Xi Jinping ha maniobrat per consolidar el poder personal i assegurar un tercer mandat. Quelcom sense precedents des de Mao Zedong. Quines ambicions amaga el mandatari? La liberalització de l’economia xinesa liderada per Deng Xiaoping, a partir de 1979, ha tret el gegant oriental de la misèria fins a situar-lo com a segona potència mundial, frec a frec amb els EUA. Jinping, però, recupera els dogmes de l’ortodòxia marxista-leninista, mantenint en política exterior un agressiu ultranacionalisme que amenaça directament Taiwan. Ha reforçat el control sobre tots els àmbits de la política i la vida privada, protegint empreses públiques i posant noves restriccions al sector privat. Jinping ha rebutjat tant el pragmatisme de Xiaoping com una Xina amb desigualtat de classes. Amb una adhesió rigorosa als principis marxistes, Jinping creu que la Xina pot assolir tant la grandesa nacional com la igualtat econòmica. A mesura que l’Estat xinès ha començat a controlar el capital d’empreses privades, sotmet el mercat a la preeminència estatal. L’objectiu és convertir la Xina en la potència asiàtica i mundial preeminent. Per això cal completar la modernització de les forces armades. Jinping ha rehabilitat l’aforisme maoista que celebra “l’ascens d’Orient i la decadència d’Occident”. S’ha embarcat en una sèrie de reclamacions d’illes al mar de la Xina Meridional i les ha convertit en bases militars, ha dut a terme atacs amb míssils al voltant de la costa taiwanesa, ha intensificat el conflicte fronterer amb l’Índia i ha adoptat una nova política de coerció econòmica i comercial contra els estats vulnerables a la pressió xinesa.

La Xina pressiona per a què les resolucions de l’ONU no facin cap referència als drets humans universals i cobeja la rivalitat amb Occident. Pequín subministra tecnologies de vigilància i formació policial a països com l’Equador, Uzbekistan i Zimbabwe, que queden lluny del model clàssic liberal-democràtic occidental. El potencial tecnològic actual li permet controlar la dissidència d’una manera que Mao i Stalin gairebé no podien ni imaginar. Jinping té 69 anys i sembla poc probable que es jubili. Potser dirigirà el país durant la resta de la seva vida. El seu taló d’Aquil·les, però, és l’economia. La reducció del creixement econòmic és ja una realitat. La disminució de la confiança empresarial està reduint la inversió de capital privat en sectors com el tecnològic, financer i immobiliari, que han estat els principals motors de creixement intern durant les dues últimes dècades. A aquestes debilitats s’afegeixen tendències estructurals a llarg termini: ràpid envelliment de la població i força de treball minvant, corrupció i contaminació, baix creixement de la productivitat i nivells elevats de deute. Mentre que el Partit Comunista havia previst que el creixement mitjà es mantingués al voltant del 6% durant tota la dècada, el real ha caigut a poc més del 3%. El menor creixement es traduirà en menors ingressos pressupostaris i el govern no democràtic xinès haurà d’escollir entre oferir assistència sanitària i pensions, per una banda, o perseguir els objectius de seguretat nacional i política industrial, per l’altra.

L’economista Albert Hirschman va assenyalar que tot creixement ràpid és un creixement desequilibrat i, alhora, difícil de corregir. El seu propi èxit tendeix a generar un conjunt d’institucions polítiques i financeres que consoliden una inèrcia de continuïtat i oposició al canvi. El model de desenvolupament xinès va ser dissenyat per resoldre l’extraordinari dèficit d’inversió del país. Segons el Banc Mundial, la inversió acostuma a representar al voltant del 25% del PIB mundial, oscil·lant entre el 20% de les economies més madures i el 30% de les emergents en etapes d’alt creixement. Durant una dècada, però, la Xina ha invertit el 50% del PIB. És un creixement totalment dependent de la inversió. El consum de les famílies és forçosament reduït i el PIB es redistribueix a favor del govern i les empreses. El sistema bancari canalitza els enormes estalvis disponibles cap els promotors immobiliaris i governs locals a tipus d’interès artificialment baixos fixats pel Banc Central amb connivència del govern. Els nivells de deute total, inclòs el financer, es varen disparar des de l’any 2008, en un dels augments més vertiginosos que hagi experimentat mai cap país. Les principals fonts d’aquest augment del deute són la inversió en el sector immobiliari xinès, inclosos els edificis d’apartaments buits que es van comprar per motius especulatius, i la inversió dels governs locals en infraestructures faraòniques, com sistemes ferroviaris excessivament ambiciosos, carreteres infrautilitzades, estadis esportius i centres de convencions. Amb el sector de la construcció hipertrofiat representant entre el 20 i el 30% del PIB, la bombolla immobiliària és de proporcions colossals. La reestructuració dels 300.000 milions de dòlars en el passiu de la constructura Evergrande pot durar anys. Mentrestant, el creixement xinès s’alentirà i això tindrà conseqüències per al país i l’economia global.

Segons la visió de Jinping, però, la victòria final de la Xina està garantida pel determinisme històric marxista i el declivi estructural d’Occident. És un veritable creient de la religió comunista i no abandonarà els seus dogmes. L’ortodòxia marxista-leninista l’ha ajudat a consolidar el seu poder personal. Però també ha generat problemes de difícil solució, com la crisi del model de creixement. I això representa un repte per Occident. Serem capaços de recuperar els valors originaris que un dia ens van fer lliures i pròspers, o completarem el declivi en el que estem còmodament instal·lats?

Bancs i crisis financeres

Aquesta setmana s’ha concedit el Premi Nobel d’Economia a Ben Bernanke, Douglas Diamond i Philip Dybvig per la investigació sobre els bancs i les crisis financeres. El president del comitè del Banc Central de Suècia considera que els coneixements dels premiats han millorat la capacitat per evitar rescats costosos i crisis greus. Unes paraules força inoportunes, especialment quan els costos dels rescats de l’elit financera recauen sobre el conjunt de la societat, i quan no deixem d’encadenar crisi rere crisi. La propera es perfila per l’any vinent, quan Alemanya i Itàlia entraran en recessió segons pronòstics de l’FMI i Espanya creixerà només l’1,2%.     

Bernanke va ser el president de la Fed, el Banc Central dels EUA, durant la crisi financera del 2008. S’havia passat la seva vida acadèmica estudiant el Crac del 1929 i creia haver trobat la solució. Pertanyent a la família econòmica dels monetaristes, la mateixa que va liderar Milton Friedman i abans Irving Fisher, va utilitzar totes les palanques no només per imprimer bitllets, sinó també per salvar bancs. L’excepció que va donar el tret de sortida a la gran recessió del 2008 va ser justament la fallida de Lehman Brothers. El banc és un intermediari entre els estalviadors, que tenen dipòsits a la vista, i els prestataris, que demanen crèdits. Bernanke va voler evitar no només la caiguda de l’oferta monetària, com defensa Friedman, sinó també l’oferta de crèdit. Creu que les fallides bancàries redueixen la capacitat productiva de l’economia al trencar-se el vincle entre estalviadors i prestataris. No tothom hi està d’acord. La família dels economistes keynesians consideren que la depressió és causada pel col·lapse de la demanda agregada: la gent deixa de gastar i invertir, provocant la recessió per una via psicològica, sense causa real, fet que requereix la intervenció del govern.

Entre gener de 1930 i març de 1933, la producció industrial dels EUA va caure un 46% i l’atur va augmentar fins el 25%. La crisi s’estengué ràpidament per tot el món i la causa, per Bernanke, va ser la disminució de la capacitat del sistema bancari per canalitzar l’estalvi cap a inversions productives. El nombre de bancs s’havia reduït a la meitat en tres anys, quan els clients corrien a retirar els seus estalvis i les reserves bancàries no eren suficients perquè s’havien invertit erròniament. Bernanke considera que el banc té un coneixement detallat de les necessitats financeres dels seus clients, tant per operacions d’actiu com de passiu, i que és necessari preservar-lo encara que signifiqui assumir costosos rescats. El problema d’això és l’anomenat risc moral. Si l’entitat financera sap que, faci el que faci, serà salvada per l’òrgan regulador, quins incentius té a invertir amb prudència? Mark Twain deia que el banquer és un senyor que ens presta el paraigua quan fa sol i ens ho exigeix quan comença a ploure. Quants préstecs hipotecaris es varen concedir sabent el banc positivament que no es podrien tornar i que acabarien amb el desnonament del deutor? També el banc té un coneixement detallat dels ingressos i despeses dels titulars dels dipòsits. Malgrat això, l’assessorament personalitzat al client sol reduir-se a propaganda comercial dels productes estandarditzats que la gestora comercial desitja endinyar al client per assolir objectius.

La principal aportació de Diamond i Dybvig és la de justificar teòricament la intervenció política del fons de garantia de dipòsits. El sistema bancari actual és de reserva fraccionària, ja que els bancs comercials només han de mantenir en reserva un percentatge dels dipòsits dels clients. El percentatge immobilitzat s’anomena coeficient legal de caixa i equival a només l’1% a l’eurozona. El sistema actual també es caracteritza per l’existència d’un Banc Central que actua com a prestador d’última instància. Això permet als bancs originar una gran expansió creditícia artificial, no recolzada per estalvi real, sabent que els ajudaran quan vinguin els problemes. A més, els bancs inverteixen a llarg termini (hipoteques) els diners que capten dels clients a curt termini (comptes corrents). Un problema, no pas l’únic, és que si els dipositants desitgen treure els seus diners del banc, aquest no pot tornar-los perquè els ha immobilitzat en operacions a molts anys. Per evitar aquests pànics bancaris, els guardonats proposen una assegurança de dipòsits per part del govern. Però resulta, com hem explicat des d’aquesta tribuna en diferents articles, que la transformació de terminis que fa el banc, invertint a llarg termini amb deute a curt, no és socialment òptima i es troba en l’arrel dels desequilibris macroeconòmics i les crisis recurrents.

Utilitzant el mateix model de Diamond i Dybvig, la derogació del fons de garantia de dipòsits faria que els bancs siguin molt més prudents i incrementin els actius líquids necessaris per respondre a una possible retirada de dipòsits dels clients. I és que varen ser les polítiques errònies de la Fed a la dècada de 1920 les causants del Crac. La Fed va inflar l’oferta monetària i va també assumir la funció de prestador d’últim recurs, animant els banquers a assumir més riscos i fent més inestable el sistema bancari de reserva fraccionària. Per tant, no es requereixen complexes regulacions ni rescats governamentals, sinó un règim monetari i financer sòlid.

La decadència catalana

Israel és un país amb poc més de 9 milions d’habitants, només 1,2 milions més que Catalunya,  però líder en creativitat i innovació. Presenta el percentatge més alt a nivell mundial de start-ups, les empreses tecnològiques de nova creació que tenen grans possibilitats de creixement. Israel és el tercer centre tecnològic a nivell mundial després de Silicon Valley i Boston, amb unes 280 multinacionals amb centre d’R+D al país. Tenen més empreses en el Nasdaq que tota la Unió Europea. Representen una fracció insignificant de la població mundial, només el 0,2% del total, però acrediten el 20% del total de Premis Nobel. La consellera en funcions d’Acció Exterior de la Generalitat, Victòria Alsina, ha visitat Israel i Palestina. L’objectiu és identificar àmbits de col·laboració entre Catalunya i Israel, especialment en matèria d’innovació i recerca. El desenvolupament econòmic d’Israel es basa en el coneixement i en la tecnologia, en la innovació i en la recerca, en la transferència de coneixement entre universitats i empreses, el sector privat i el públic, i aquest model és el que es vol traslladar a Catalunya. A diferència de la secular enveja hispànica (també catalana) que estigmatitza l’èxit empresarial i s’alegra de les desgràcies alienes, els jueus revolucionen els mercats quan triomfen i ho intenten de nou amb més energia quan fracassen.

A diferència de la nostra cultura estatista, que pressuposa la iniciativa pública i el lideratge de l’Estat, que planifica la societat de dalt a baix, els israelians concedeixen un gran àmbit de llibertat al treballador de base, que inicia de baix a dalt el procés de transformació i millora. Un tinent de l’exèrcit d’Israel té més llibertat de decisió que el seu homòleg en qualsevol exèrcit del món. A diferència de les forces armades espanyoles, farcides d’oficials i mancades de soldats, l’exèrcit jueu té pocs oficials i molts soldats dotats d’àmplia autonomia i marge per prendre decisions pròpies. Des dels seus inicis, la civilització jueva ha estat coneguda per la seva capacitat d’argumentar (i contraargumentar). El rang es demostra amb el que se sap, i no amb la jerarquia. El 45% dels habitants d’Israel tenen estudis universitaris, una xifra que es troba entre les més altes del món (a Catalunya és el 32% i a Manresa el 29%). Quan un emprenedor jueu té una idea de negoci, la posarà en pràctica en pocs dies. Esperar massa refreda l’entusiasme i és necessari combinar la iniciativa, el risc i l’agilitat. A casa nostra es prefereix la disciplina abans que la flexibilitat, la rutina a la innovació i l’estructura administrativa a la iniciativa. I així no anirem bé.  

Sabem que Catalunya pateix d’un excés de proliferació de normatives i tràmits administratius que porten associats llargs terminis de tramitació per a l’obtenció de llicències d’activitat empresarial i professional. La complexitat regulatòria disminueix la renda i incideix negativament en el creixement de les empreses. El nombre de normes publicades als butlletins oficials no ha parat de créixer a les institucions catalanes, mentre que la derogació de normatives existents és poc habitual. En un treball per al conjunt de països de la UE, el neerlandès George Gelauff estima que l’impacte a llarg termini d’una reducció de càrregues administratives del 25% en el cas d’Espanya seria equivalent a un increment del PIB de l’1,7%. Segons Doing Business, elaborat pel Banc Mundial, Catalunya es troba en 17a posició −sobre un total de 19 comunitats autònomes− pel que fa a la facilitat administrativa d’iniciar activitats industrials. Fan falta un mínim de 118 dies −a Castella i Lleó només 62 − i els tràmits tenen un cost superior al 20% de la renda anual mitjana per habitant −a Andalusia només l’1,2%. A aquesta problemàtica s’hi afegeixen criteris significativament més restrictius que a altres comunitats. També Catalunya lidera, en negatiu, el rànquing del nombre de pàgines publicades als butlletins oficials autonòmics, 107.000 pàgines (equivalent a 70 trilogies del Senyor dels Anells), una xifra 18 vegades superior a les 6.000 pàgines del País Basc.

L’Institut Ostrom, un think tank generador d’idees i de debat, acaba de presentar un informe que revisa les barreres més rellevants i especifica un decàleg de mesures per posar remei a la problemàtica. En el camp de la regulació, també Israel avantatja Catalunya, que té la necessitat urgent de millorar el marc normatiu, amb l’establiment de regles clares, estables i predictibles. Catalunya presenta un saldo positiu amb Israel en l’àmbit comercial: les exportacions de vehicles i material elèctric superen les importacions de plàstics i combustibles. També les inversions d’Israel a Catalunya en els darrers cinc anys (97 milions d’euros), on s’hi compten les de la mina de Súria propietat d’ICL, superen la inversió de Catalunya a Israel (11 milions). Catalunya acredita un passat de lideratge industrial i comercial gràcies a generacions d’empresaris que durant molt de temps varen ser emprenedors, creatius, valents i persistents. Per desgràcia, en els darrers anys s’ha perdut aquest esperit emprenedor, i el preeminent sector públic, profundament jacobí i fiscalitzador, exerceix un control desproporcionat i asfixiant sobre l’empresa, a qui veu com l’enemic a vèncer. La iniciativa privada catalana és escarransida, mentre que la pública depèn de Madrid. I així es va escrivint la decadència de Catalunya.