Pàgina d'inici > Economia > Bancs i crisis financeres

Bancs i crisis financeres

Aquesta setmana s’ha concedit el Premi Nobel d’Economia a Ben Bernanke, Douglas Diamond i Philip Dybvig per la investigació sobre els bancs i les crisis financeres. El president del comitè del Banc Central de Suècia considera que els coneixements dels premiats han millorat la capacitat per evitar rescats costosos i crisis greus. Unes paraules força inoportunes, especialment quan els costos dels rescats de l’elit financera recauen sobre el conjunt de la societat, i quan no deixem d’encadenar crisi rere crisi. La propera es perfila per l’any vinent, quan Alemanya i Itàlia entraran en recessió segons pronòstics de l’FMI i Espanya creixerà només l’1,2%.     

Bernanke va ser el president de la Fed, el Banc Central dels EUA, durant la crisi financera del 2008. S’havia passat la seva vida acadèmica estudiant el Crac del 1929 i creia haver trobat la solució. Pertanyent a la família econòmica dels monetaristes, la mateixa que va liderar Milton Friedman i abans Irving Fisher, va utilitzar totes les palanques no només per imprimer bitllets, sinó també per salvar bancs. L’excepció que va donar el tret de sortida a la gran recessió del 2008 va ser justament la fallida de Lehman Brothers. El banc és un intermediari entre els estalviadors, que tenen dipòsits a la vista, i els prestataris, que demanen crèdits. Bernanke va voler evitar no només la caiguda de l’oferta monetària, com defensa Friedman, sinó també l’oferta de crèdit. Creu que les fallides bancàries redueixen la capacitat productiva de l’economia al trencar-se el vincle entre estalviadors i prestataris. No tothom hi està d’acord. La família dels economistes keynesians consideren que la depressió és causada pel col·lapse de la demanda agregada: la gent deixa de gastar i invertir, provocant la recessió per una via psicològica, sense causa real, fet que requereix la intervenció del govern.

Entre gener de 1930 i març de 1933, la producció industrial dels EUA va caure un 46% i l’atur va augmentar fins el 25%. La crisi s’estengué ràpidament per tot el món i la causa, per Bernanke, va ser la disminució de la capacitat del sistema bancari per canalitzar l’estalvi cap a inversions productives. El nombre de bancs s’havia reduït a la meitat en tres anys, quan els clients corrien a retirar els seus estalvis i les reserves bancàries no eren suficients perquè s’havien invertit erròniament. Bernanke considera que el banc té un coneixement detallat de les necessitats financeres dels seus clients, tant per operacions d’actiu com de passiu, i que és necessari preservar-lo encara que signifiqui assumir costosos rescats. El problema d’això és l’anomenat risc moral. Si l’entitat financera sap que, faci el que faci, serà salvada per l’òrgan regulador, quins incentius té a invertir amb prudència? Mark Twain deia que el banquer és un senyor que ens presta el paraigua quan fa sol i ens ho exigeix quan comença a ploure. Quants préstecs hipotecaris es varen concedir sabent el banc positivament que no es podrien tornar i que acabarien amb el desnonament del deutor? També el banc té un coneixement detallat dels ingressos i despeses dels titulars dels dipòsits. Malgrat això, l’assessorament personalitzat al client sol reduir-se a propaganda comercial dels productes estandarditzats que la gestora comercial desitja endinyar al client per assolir objectius.

La principal aportació de Diamond i Dybvig és la de justificar teòricament la intervenció política del fons de garantia de dipòsits. El sistema bancari actual és de reserva fraccionària, ja que els bancs comercials només han de mantenir en reserva un percentatge dels dipòsits dels clients. El percentatge immobilitzat s’anomena coeficient legal de caixa i equival a només l’1% a l’eurozona. El sistema actual també es caracteritza per l’existència d’un Banc Central que actua com a prestador d’última instància. Això permet als bancs originar una gran expansió creditícia artificial, no recolzada per estalvi real, sabent que els ajudaran quan vinguin els problemes. A més, els bancs inverteixen a llarg termini (hipoteques) els diners que capten dels clients a curt termini (comptes corrents). Un problema, no pas l’únic, és que si els dipositants desitgen treure els seus diners del banc, aquest no pot tornar-los perquè els ha immobilitzat en operacions a molts anys. Per evitar aquests pànics bancaris, els guardonats proposen una assegurança de dipòsits per part del govern. Però resulta, com hem explicat des d’aquesta tribuna en diferents articles, que la transformació de terminis que fa el banc, invertint a llarg termini amb deute a curt, no és socialment òptima i es troba en l’arrel dels desequilibris macroeconòmics i les crisis recurrents.

Utilitzant el mateix model de Diamond i Dybvig, la derogació del fons de garantia de dipòsits faria que els bancs siguin molt més prudents i incrementin els actius líquids necessaris per respondre a una possible retirada de dipòsits dels clients. I és que varen ser les polítiques errònies de la Fed a la dècada de 1920 les causants del Crac. La Fed va inflar l’oferta monetària i va també assumir la funció de prestador d’últim recurs, animant els banquers a assumir més riscos i fent més inestable el sistema bancari de reserva fraccionària. Per tant, no es requereixen complexes regulacions ni rescats governamentals, sinó un règim monetari i financer sòlid.

Advertisement
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: