Pàgina d'inici > Economia > Impostos insolidaris

Impostos insolidaris

El govern de Pedro Sánchez preveu crear un nou tribut de solidaritat (qui s’hi pot oposar amb un nom així?), junt amb els nous impostos sobre la banca i les energètiques. La idea de l’executiu és aprovar-lo abans del 31 de desembre i que recapti 1.500 milions d’euros el 2023. A Catalunya ja tenim vigent un impost autonòmic de patrimoni especialment elevat. Aporta el 45% del total de l’Estat espanyol, més que qualsevol altra comunitat, i grava el patrimoni net, això és, el conjunt de béns i drets de contingut econòmic deduint-ne els deutes del titular.

Els seus orígens es remunten a l’any 1977 i fou concebut per tenir un control censal dels contribuents. A les eleccions generals del 2008, estant en el programa electoral del PSOE i PP la supressió d’aquest impost, va desaparèixer però no es va derogar, sinó bonificar el 100% de les quotes, fins que el 2011 reapareix. Es tracta, d’entrada, d’un impost anacrònic. Molts països mai no han tingut un tribut sobre el patrimoni al llarg de la història, mentre que altres estats europeus l’han anat eliminant en les darreres dècades. A tota la Unió Europea, Espanya és l’únic que el manté, i ara redobla l’escarni amb un impost de solidaritat. França és l’últim país que va suprimir-lo el passat 2018, reemplaçant-lo per un gravamen sobre els habitatges amb valor superior a 1,3 milions d’euros. 

És un impost que pot causar una doble, i fins i tot triple tributació. Un immoble, per exemple, tributa per IRPF, per IBI i finalment per Patrimoni. Moltes vegades es paga anualment per patrimoni sobre uns actius que prèviament ja han tributat per l’impost de successions o donacions. Es pot, per tant, arribar a qüestionar si aquest impost és constitucional o no, ja que la Constitució estableix a l’article 31 que mai poden tenir caràcter confiscatori. Ja sabem que l’Estat del Benestar necessita impostos per finançar-se. Els serveis públics, contràriament al que alguns pensen, no són gratuïts. Tots hi hem de contribuir en funció de la nostra capacitat econòmica. En termes generals, els impostos sobre el consum són preferibles als impostos sobre la renda i els impostos sobre la renda són preferibles als impostos sobre la propietat i el capital. La despesa en consum és l’única que, indubtablement, no contribueix a generar nova riquesa. Aquella part de la renda d’una persona que s’estalvia i s’inverteix, afavoreix l’acumulació de capital i potencia la nostra capacitat de consum futur. Per tant, per tal de facilitar aquest creixement econòmic i consum futur, no s’haurien de gravar els ingressos dirigits a la inversió ni tampoc l’estoc de capital productiu resultant d’aquesta inversió. Caldria gravar la part de la renda que s’adreça al consum, no la que s’estalvia i s’acumula patrimonialment.  

En una economia de mercat, el salari tendeix a estar determinat per la productivitat de cada treballador i aquesta només pot créixer d’una manera continuada i sostenible si cada cop es disposa d’un conjunt més gran de béns de capital. Si un agricultor del Congo guanya només 1 euro diari i un nordamericà 100, no és perquè aquest sigui més llest o treballi 100 vegades més. Simplement resulta que disposa de 100 vegades més de béns d’equip capital que al Congo. Amb un tractor d’última generació, l’agricultor nordamericà és capaç de llaurar una extensió cent vegades superior a la que és capaç d’aconseguir l’agricultor del Congo. Ara bé, el tractor només és possible gràcies als qui van estalviar, van acumular patrimoni i capital, i ho van posar a disposició d’un empresari com John Deere, fundador d’una de les companyies de maquinària agrícola més importants del món. Un modern tractor augmenta enormement la productivitat i, per tant, el salari del treballador.

Bon Preu és la creació del talent i esforç de Joan Font i Fabregó, un dels grans empresaris de Catalunya. L’empresa acredita ingressos anuals de 1.800 milions i actius superiors a 600 milions d’euros. Si algun polític benpensant i solidari forcés la liquidació de l’empresa, subhastés locals i existències, i ho repartís entre tots els catalans, quin resultat obtindria? Doncs aproximadament 82 euros per cap. Suficients segurament per treure la gana d’un parell de dies, però res més. El perjudici global seria enorme. Els milers de treballadors perdrien la feina, centenars de proveïdors i milers de clients quedarien perjudicats, i fins i tot Hisenda disminuiria la recaptació. Donar un peix al pobre li treu la gana d’un dia, però donar-li una canya i ensenyar-lo a pescar li resol el problema per tota la vida. I per això és necessari acumular capital i invertir-lo adequadament. Recaptar impostos sobre l’estalvi i el patrimoni significa paralitzar el progrés econòmic i acaba perjudicant tothom.

El patrimoni, sigui en forma d’accions, dipòsits bancaris, béns immobles…, conforma un capital que necessita del treball, cada cop més qualificat, i fa possible l’augment de la productivitat dels treballadors i, per tant, dels salaris. Una societat pròspera és aquella que, com a mínim, respecta les persones i facilita que prosperin a llarg termini. Baixar impostos és una mesura que aconsegueix tots dos objectius alhora. Crear-ne de nous, com aquest impost de solidaritat, ho dificulta.

Advertisement
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: