Pàgina d'inici > Economia > Població i reptes econòmics

Població i reptes econòmics

La població mundial ha arribat als 8.000 milions d’habitants. Malgrat tots els problemes i desequilibris acumulats, aquest fet és una evidència del progrés accelerat de la humanitat a partir de la revolució industrial. Fa 10.000 anys, en l’etapa neolítica, s’estima que el món tenia 5 milions d’homínids. A la Roma d’Octavi August s’havien convertit en 160 milions (60 milions distribuïts per la geografia de l’imperi romà, 50 milions a la Xina i 50 milions més a la resta del món). Els 500 milions s’assoleixin al període renaixentista del segle XVI i els 1.000 milions durant la I Revolució Industrial. A partir d’aquí, el creixement és exponencial. En la vigília del crac del 1929 s’arriba a 2.000 milions i el 1960 a 3.000 milions. A partir d’aquí, cada 13 anys sumem 1.000 milions més fins arribar als 8.000 milions actuals. Altres canvis significatius inclouen el progressiu envelliment de la població i la gradual reducció del ritme de creixement poblacional. Mentre que és discutible si el món arribarà (o no) als 10.000 milions i quan ho farà si és el cas, el que no és discutible és l’envelliment. La disminució de la fertilitat i l’augment de l’esperança de vida faran de l’envelliment la tendència demogràfica dominant del segle XXI.

Històricament, la productivitat del treball creix a una mitjana del 2% anual. Si la població activa s’incrementa l’1% anual, en condicions normals l’economia creixerà el 3% (1% de població més 2% de productivitat), però si la població activa decreix un 1% anual, fins i tot considerant que la productivitat es mantingui (supòsit que no és realista degut al menor estalvi i esperit emprenedor de la gent gran), l’economia només creixerà de mitjana l’1% anual (2% de productivitat menys 1% de decrement poblacional). Tampoc són descartables creixements nuls del PIB o decreixements reals. En part és el que li passa al Japó, on la involució demogràfica i l’envelliment llasten la seva economia. És difícil (o directament impossible) mantenir l’Estat del Benestar i el nivell de deute públic d’un país en aquestes condicions. El nivell d’emprenedoria decau i la innovació també, substituint-se per una cultura de seguretat i aversió al risc. La cura assistencial a persones grans i dependents recau en el cònjuge cuidador i familiars propers. El sistema sociosanitari, molt tensionat, està dissenyat per curar malalties agudes, però no pacients amb malalties cròniques (alzheimer, càncer, problemes cardiovasculars…) que ja superen el 80% del total.

Si l’esperança de vida és cada cop més alta, però les persones en edat de treballar es redueixen, tampoc es pot mantenir el sistema de pensions. Aquesta setmana, el ministre de Seguretat Social, José Luis Escrivá, ha aplicat noves retallades, tant als cotitzants com als futurs pensionistes. D’una banda, el ministre pujarà les cotitzacions socials de tots els treballadors i destoparà la base màxima sense incrementar la pensió en la mateixa proporció. I per l’altra, allargarà el període de la base reguladora fins a 30 anys, amb el conseqüent perjudici per tots els treballadors. En els processos electorals pesen molt els 10 milions de pensionistes espanyols, que configuren àmplies majories partidàries d’una redistribució intergeneracional dels treballadors cap els jubilats. Les pensions s’incrementaran el 8,5% l’any 2023, xifra molt superior a l’actualització dels salaris, que perden poder adquisitiu. Els polítics haurien d’equilibrar els interessos de totes les generacions si no volen hipotecar el futur del país. Els baby boomers, nascuts entre 1960 i 1975, que tindran entre 75 i 90 anys el 2050, no disposaran d’una xarxa familiar tan extensa com l’actual ni, per suposat, de pensions tan generoses. Pobres i sense ingressos, sols i sense família, malalts crònics i sense cobertura sanitària. És aquest el futur que ens espera a la nostra ancianitat?

Per impedir l’endarreriment de l’edat de jubilació i el continu deteriorament de les pensions, es pot incentivar la natalitat o/i la immigració. És a dir, es pot incrementar l’ocupació amb població pròpia o forana. Pel que fa a la primera, Espanya és el país de la UE amb menors ajudes directes a les famílies amb fills i un dels que presenta una menor natalitat. Països de l’est, com Estònia o Polònia, tripliquen els ajuts. Tampoc hi ha reduccions fiscals destacables per les famílies. Pel que fa als immigrants, en general més joves i amb un clar potencial emprenedor, s’han de poder integrar social, cultural i econòmicament en la societat que els acull. Això es tradueix a casa nostra en parlar les llengües catalana i castellana, perseverant en l’estudi i pràctica, respectar els costums propis i treballar. La immigració que s’aïlla en guetos i troba el modus vivendi en la percepció de subsidis públics es converteix en una font de conflictes i una rèmora per la societat. Una de les maneres més efectives per integrar econòmicament la població immigrant és la capacitació per l’idioma local. A Dinamarca, quinze anys més tard de la implementació de cursos gratuïts de danès, els refugiats tenen un 5% més de probabilitats d’aconseguir feina. Pel contrari, els subsidis permanents i no condicionats desincentiven l’ocupació i contribueixen a un cercle viciós de pobresa, marginalitat i dependència. No sortirem d’aquesta crisi subsidiant la pobresa, sinó generant riquesa. I per generar riquesa, i poder pagar les pensions, s’ha de treballar.

Advertisement
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: