Malvats capitalistes

La pujada del preu dels aliments continua imparable. Mentre que l’IPC interanual es va situar a finals de desembre en el 5,7%, la cistella de la compra s’enfila al 15,7%. Aquesta escalada amenaça amb anul·lar la rebaixa de l’IVA. Tot just vint dies després de la seva aprovació, els socis de la coalició governant a Espanya ja el consideren insuficient i demanen anar més enllà adoptant mesures intervencionistes que limitin els preus, en línia amb les plantejades a Grècia o França. Aquesta és la proposta de Podem i de la vicepresidenta Yolanda Díaz, que vol crear una llista de productes bàsics als que limitaria el preu. Un pas més enllà aniria la ministra de Drets Socials, Ione Belarra, topant el preu de la cistella de compra i acusant el president de Mercadona de ser un despietat capitalista. Segons la líder de Podem, és indecent que Joan Roig s’estigui forrant i demana que la mà visible de l’Estat fixi els preus màxims dels aliments al nivell que tenien el febrer de l’any passat, abans que comencés la guerra a Ucraïna.

Es tracta de substituir el mercat per l’Estat. Primer fixant els preus (electricitat, lloguer, aliments…) i després prometent subsidis públics per a tothom a tort i a dret. Així es pugen les pensions un 8,5%, s’hauran de revisar les condicions dels metges declarats en vaga, i la dels mestres, i la dels taxistes… I prometent una renda bàsica universal d’entre 700 i 1.400 euros mensuals des dels 18 anys. Un còctel populista imbatible totalment finançat amb un nou impost a les grans fortunes i als depravats capitalistes com el senyor Roig. Una guerra de tots contra tots per asssegurar-se un tros més gran del pastís. Però resulta que el pastís es fa cada dia més petit, i que l’Estat redistribuïdor no entèn ni és conscient de com les seves polítiques ultraintervencionistes impedeixen la generació de riquesa i empobreixen la societat. El recurs a culpar un altre dels problemes propis és recurrent al llarg de la història. I el govern espanyol utilitza els empresaris de la distribució com a bocs expiatoris per culpar-los de la inflació. Segons elles, Mercadona, Carrefour i Dia són empreses abusives que multipliquen els preus per enriquir-se a costa de la població espanyola.

Per contrastar aquestes greus acusacions amb la realitat cal anar als estats comptables de les companyies. I les dades no avalen en absolut el relat filocomunista de Podem. En concret, el marge de beneficis sobre vendes va ser del 2,6% a Mercadona, del 0,6% a Carrefour i del -2,5% a Dia. Utilitzant altres paraules, Mercadona està guanyant 2,6 cèntims per cada euro venut, Carrefour 0,6 cèntims per euro (6 euros de beneficis per cada 1.000 euros de vendes) i Dia perd 2,5 cèntims per cada euro de vendes. Carrefour aconsegueix unes vendes de 39.000 milions el primer semestre del 2022 i un benefici, després del pagament de totes les despeses i impostos, de només 250 milions. No hi ha cap benefici extraordinari ni abús de posició dominant. En un mercat competitiu com el de la distribució comercial, els marges són molt reduïts (o negatius) i només es pot generar beneficis amb altes rotacions (relació de les vendes entre l’actiu). Recordem que el lema comercial de Mercadona és “preus sempre baixos”. Els marges són molt escassos en els supermercats i el sector de la distribució. Només maximitzant les vendes i reduint els actius poden sobreviure en un mercat competitiu. Les acusacions de la ministra, per tant, són del tot improcedents.

L’agència estadística de la Unió Europea (Eurostat) monitoritza el preu dels aliments en cada una de les fases de la cadena de producció: els preus en origen al camp, els preus dels productes en transformació a la indústria agroalimentària i els preus finals a la botiga. Una de les característiques de la crisi inflacionista actual és que la pujada de preus s’origina a les primeres etapes de la cadena productiva i des d’aquí es difon a la resta. El motiu és que els preus no han pujat per motius de demanda, tensionant el consum en el comerç minorista, sinó per motius d’oferta, després de l’inici de la guerra a Ucraïna, incrementant els preus de les matèries primeres. Recordem que Ucraïna, el graner d’Europa, té molts problemes per exportar la seva producció agrícola i això provoca escassetat i alces de preus. Aquestes circumstàncies han provocat que la inflació hagi estat més intensa al camp que al supermercat. Concretament, l’increment de preus és el següent: en origen el 27%, a la indústria agroalimentària el 20% i al supermercat el 15%.

Si a l’estiu passat els preus al camp van arribar a disparar-se més del 70%, mentre que la pujada per als consumidors finals va ser molt inferior, això ha estat gràcies al bon funcionament dels mercats competitius i a la bona gestió d’empresaris com Joan Roig (Mercadona), Alexandre de Palmas (Carrefour) o Joan Font (Bon Preu). Aquestes empreses han encaixat el xoc inflacionista reduint els seus marges i contribuint, per tant, a la seguretat alimentària de la població. Si la ministra Ione Belarra vol contribuir al bé comú de la societat, això no ho aconseguirà amb desqualificacions gratuïtes, sinó treballant veritablement per aconseguir la pau a Ucraïna.

La fi de la globalització

Com cada any per aquestes dates, els líders polítics i empresarials es reuneixen a la ciutat balneari suïssa de Davos per analitzar els reptes i problemes més importants de l’escenari internacional. La reunió elitista del Fòrum Econòmic Internacional, però, està de capa caiguda i perd molt del glamour que havia exhibit en passades edicions. L’únic líder del G7 que hi anirà serà Olaf Scholz, i la resta de convidats es limita sobretot als europeus. La Xina estarà representada pel seu viceprimer ministre i els EUA només pel seu enviat especial per al Clima. Ja no hi ha tants periodistes donant-se cops de colze per assegurar-se una primícia informativa ni la sensació que és el lloc on el poder pren forma.

Les conseqüències econòmiques de la Covid-19 i la guerra a Ucraïna han provocat el retorn de la inflació i l’increment del cost de la vida, la normalització del tipus d’interès i l’inici d’una era de baix creixement amb poca inversió. La fi del crèdit a cost zero afectarà governs, empreses i particulars. Els ajustos recauran sobre els més vulnerables, i l’augment de la pobresa i la fam pot derivar en protestes, inestabilitat política i fins i tot el col·lapse de l’estat del benestar. En la percepció dels principals riscos per al 2023 destaquen la crisi energètica i la guerra, així com la crisi de subministrament d’aliments i els ciberatacs. També preocupa no complir amb la reducció de gasos contaminants, l’esclat d’una crisi de deute i els problemes en les cadenes de subministrament globals. La “nova normalitat” és un retorn als aspectes bàsics (alimentació, seguretat i energia), problemes que es tenien per resolts, i això planteja alguns interrogants: Es podrà controlar la inflació sense provocar una recessió? És possible lluitar contra la crisi sense agreujar les desigualtats socials? Com alteraran les noves tecnologies la fabricació i la localització de la cadena de valor?

La interacció entre la inflació, el tipus d’interès i el deute públic suposen sempre amenaces serioses per a economies com l’espanyola. Fins ara, el descontrol en el dèficit públic i l’endeutament sortien de franc al govern amb tipus d’interès zero o negatius, i el Banc Central Europeu (BCE) adquirint generosament el deute públic. Però això s’ha acabat. L’interès bàsic està al 2,5%, les obligacions de l’Estat ja es paguen al 3,3% i es preveu que el BCE comenci a vendre deute a partir del mes de març a un ritme de 15.000 milions mensuals. Per tant, la suma de la despesa en pensions (actualitzades un 8,5% en any electoral), funcionaris i interessos del deute ja suposen 1 de cada 2 euros dels Pressupostos de l’Estat pel 2023. La Reserva Federal dels EUA, per la seva part, ha declarat que preveu que els tipus d’interès s’ubiquin al 5,25% durant el 2023. Per tant, tipus normalitzats i molt per sobre dels nivells acostumats en l’última dècada.

La imatge d’un món multilateral i globalitzat va truncar-se el febrer del 2022, quan el Kremlin va atacar Ucraïna. Ara el món és més polaritzat i regionalitzat. A una banda hi ha els Estats Units i els seus aliats, a l’altra Rússia amb el suport implícit de la Xina. Davos ha canviat i, de fet, el lema d’aquest any és “Cooperació en un món fragmentat”. Però ningú no té, almenys de moment, receptes per lluitar contra aquesta fragmentació. El conflicte i les hostilitats han retornat a unes societats que abans eren més obertes. Des de la crisi financera del 2008, les mesures proteccionistes adoptades quintupliquen les de lliure comerç. I el tema de la immigració continua ocupant els primers llocs de l’agenda política i econòmica.

Els costos de renunciar a la globalització són elevats i seran suportats especialment pels ciutadans dels països més pobres, els joves i les generacions futures. Els productes s’encareixen, ja que no són produïts en els països més competitius, augmenta el poder dels oligopolis nacionals a mesura que es restringeix la competència mundial i es disparen les pressions inflacionistes. A mesura que els costos del comerç a llarga distància augmenten, els països tendeixen a integrar-se més en els seus blocs regionals (EUA, UE i Xina) i s’escurcen les cadenes de subministrament. És una oportunitat per recuperar activitat industrial perduda abans que el turisme ho acapari gairebé tot. Pensem que les importacions de productes de la UE contenen certa participació de mà d’obra domèstica. Les que provenen de la Xina, no.

La desglobalització dificultarà també la lluita contra l’escalfament del planeta, que és un fenomen global. La regionalització dificulta la innovació necessària per substituir els processos de producció intensius en carboni per altres més respectuosos amb el clima. El liti, el níquel i el cobalt són metalls clau que s’utilitzen per fabricar bateries, igual que les terres rares són necessàries per als motors dels vehicles elèctrics. Si l’obtenció d’aquests minerals ha de ser només local, senzillament no es podran produir ni bateries ni motors elèctrics per manca de proveïment. Amb el canvi climàtic, l’agricultura als països del tròpic perd molta productivitat. L’augment del proteccionisme dificulta les exportacions, també les agrícoles, i, per tant, el creixement a Àfrica i Àsia del Sud, comprometent el seu futur. Estem preparats per fer front a les massives onades migratòries que això provocarà?

El comerç en temps d’Internet

Passades les festes nadalenques i enfilat el nou any, iniciem la temporada de rebaixes, que vol donar sortida als estocs dels comerços mitjançant una reducció dels preus. Passats uns anys molt dolents, els comerciants volen recuperar el nivell de vendes previ a la pandèmia i els descomptes arriben després d’una campanya de Nadal que els botiguers valoren positivament tot i els increments dels preus per la inflació. Algunes vendes són presencials i altres es fan per Internet. Des del punt de vista del consumidor, hom pot considerar que és el mateix comprar un llibre o una joguina en un comerç presencial que fer-ho a través de la plataforma Amazon, especialment quan en les compres per Internet tenim el dret de desistiment que permet retornar els productes en el termini de 14 dies des que els rebem. Però si dirigim una mirada reflexiva al consum, veurem que no és el mateix comprar presencialment que fer-ho digitalment. Una botiga física genera ocupació i paga impostos locals. Les grans plataformes digitals, en canvi, minimitzen la mà d’obra i són una de les causes de l’atur estructural. En lloc de crear més competència, Internet genera nous monopolis immensament poderosos com Amazon i Google.

Amb la tria de productes fets en el nostre entorn més proper, reforcem l’economia local i ajudem a reduir la contaminació que produeix el transport de productes des de zones més allunyades. Per tant, amb un consum de proximitat també fem un consum més sostenible mediambientalment, alhora que contribuïm al creixement i al desenvolupament del nostre país. En  canvi, les compres digitals són altament contaminants en la distribució final del producte al domicili del client, alhora que transforma el món en un tipus de societat dividida entre els de dalt i els de baix on tot és per al guanyador. I és que en el món digital, el gran desafiament és modelar les possibilitats de la xarxa abans que la xarxa ens modeli a nosaltres. La tecnologia online cooperativa no es tradueix, ni molt menys, en una economia o empresa cooperativa on els guanys es distribueixen per tot el teixit social. El món digital contribueix a agreujar les desigualtats i debilitar les classes mitjanes, al generar gegants monopolistes que acaparen bona part del mercat i que es fan enormement rics a costa de canibalitzar petites empreses. La promesa que l’estructura descentralitzada del web donaria lloc a molts punts de riquesa no s’ha complert.

Als EUA, Amazon acapara més del 65% de totes les compres digitals. Des que Jeff Bezos va llançar l’empresa l’any 1994 s’han perdut la meitat de les llibreries. Mentre que els minoristes amb botigues físiques donen feina als EUA a 47 persones per cada 10 milions de dòlars en vendes, Amazon només dóna feina a 14 persones per generar els mateixos ingressos. Per tant, aquesta gran plataforma digital destrueix ocupació més que no pas en crea. Just aquesta setmana ha anunciat el tancament del centre logístic de Martorelles. També és conegut el tractament que dispensa Amazon als treballadors, especialment l’ús que fa de tecnologies de control per observar detalladament les activitats en el magatzem i els registres de repartiment. Aquesta vigilància és una variant extrema del taylorisme del segle XIX, el sistema científic d’organització del treball inventat per Frederick Taylor i Henry Ford. Els idealistes que creien que l’estructura descentralitzada d’Internet donaria lloc a una economia d’infinits punts generadors de riquesa s’han equivocat del tot.

El comerç és un element vertebrador d’un nucli urbà i és per això que una política comercial adequada és indispensable per mantenir viva i activa la ciutat. El creixement imparable de les compres per Internet és la principal causa de la crisi dels centres comercials i del negoci minorista en general. El transvasament de clients al comerç electrònic està portant la venda al detall a reduir la capacitat instal·lada per guanyar rendibilitat davant la caiguda de la facturació i, en alguns casos, a invertir també en comerç online. Les noves generacions busquen valors experiencials en les compres, anteposant la personalització a l’estandarització. Els centres comercials estan deixant de ser espais únicament de consum per convertir-se en espais de trobada on les persones poden gaudir de concerts, conferències, mostres d’art o demostracions en directe. Les tecnologies digitals modifiquen les expectatives dels consumidors i conviden les botigues a oferir experiències útils per als clients amb estratègies multicanal.

L’ajuntament de Barcelona començarà a cobrar una taxa Amazon a les grans empreses online que porten a terme l’entrega a domicili. Gravarà l’ús de l’espai públic dels vehicles en fer el lliurament i busca equilibrar l’avantatge comparatiu de l’e-comerce respecte del comerç tradicional, que paga altres impostos com l’IBI per tenir un local físic. També s’ha creat aquest any un nou impost que penalitza els plàstics en productes d’un sol ús, i Amazon genera molts més residus que el comerç tradicional en envasos i embalatges. A Manresa, els comerciants han presentat un document amb propostes des del sector com, per exemple, una revisió de les taxes comercials, el manteniment d’un entorn comercial net i segur, combatent la inseguretat i l’incivisme, així com una regulació adequada dels vehicles de repartiment de les compres online. Ja veurem de quina manera s’acabaran concretant en els programes dels alcaldables.

Decadències entrelligades

Fa molt de temps que Europa perd posicions en el rànquing econòmic internacional. Els descobridors castellans i portuguesos es varen repartir el món a Tordesillas el segle XV, i els empresaris i enginyers britànics lideraren la primera i segona revolució industrial els segles XVIII i XIX. L’eix de gravetat mundial, però, es va desplaçar cap a l’Atlàntic amb l’ascens dels EUA i avui retorna al Pacífic amb la consolidació de la Xina com a segona potència mundial. Si a principis del segle XX els europeus representàvem el 20% de la població mundial ara som menys del 4%. El PIB de la UE equival a 15 bilions d’euros i comprèn el 14% del comerç mundial. Europa no disposa de la tecnologia més avançada, ni fonts d’energia, ni exèrcit propi, però lidera les polítiques més woke de l’Estat del Benestar, la regulació pública omnicomprensiva i l’ecologisme més radical.

Dins de la decadent Europa, Espanya perd importància. En els darrers 15 anys, i descomptant la inflació, el PIB per càpita tot just ha augmentat un escarransit 2,24%. L’estancament contrasta amb altres països europeus, sobretot els bàltics i els de l’est, que estan creixent vigorosament. Estònia, el Silicon Valley europeu per la capacitat que té de crear empreses tecnològiques com Skype o Bolt, ha crescut el 40% des de principis del 2000 i ja ha avançat Espanya. En cinc anys, quatre països de l’euro han superat Espanya en PIB per càpita: Eslovènia, Xipre, Malta i Estònia. El següent serà Lituània. Aquests països s’han adaptat bé al mercat únic i han reforçat la seva indústria. El pes del sector secundari a Espanya (15% del PIB) és inferior al de Txèquia i Eslovènia (25%). Substituir manufactura per turisme ha estat un gran error. Un 51% de la població espanyola més gran de 16 anys no treballa. Al mateix temps, la productivitat de la població ocupada a Espanya és molt baixa. En 25 anys la productivitat real s’ha pràcticament estancat a Espanya, mentre que a Estònia ha incrementat el 180% i a Lituània el 210%. Alemanya superava el 2000 el PIB per càpita d’Espanya en un 50%. Avui la diferència és del 66%. Les nefastes polítiques de confinament aplicades pel govern socialista fan que Espanya sigui l’únic país de l’euro que encara no ha recuperat els nivells d’activitat previs a la pandèmia. De fet, segons el Banc d’Espanya, no es recuperaran fins el 2024. S’hauran perdut, per tant, cinc anys.

Dins de la decadent Espanya, Catalunya perd pistonada i s’ha vist superada per Madrid. Si l’any 2000 el PIB de Catalunya en relació al total superava el de Madrid en 1,2 punts (18,9% versus 17,7%), ara ja està per sota (19% versus 19,4%). El sorpasso es va produir l’any 2017 i els motius que expliquen el lideratge de Madrid com a motor econòmic d’Espanya són múltples. Entre 1955 i 1978, quan la dictadura imposava una fèrria centralització política, l’economia catalana superava la madrilenya en un 20%. A partir de 1990, Madrid comença a escurçar distàncies amb claredat. L’any 1979, el PIB de Catalunya era exactament el 20% de l’espanyol, però el 1985 ja havia disminuït al 19,3%. La indústria sempre ha tingut més importància a Catalunya que a Madrid. La crisi dels anys 70, amb el tancament i reconversió del sector tèxtil, així com la posterior desindustrialització, han tingut més incidència a Catalunya que a la capital de l’Estat. És lògic que la pèrdua d’activitat manufacturera, reemplaçada amb l’engreix d’un turisme de baix valor afegit, perjudiqui relativament més a Catalunya.

Amb l’adveniment de la democràcia i la descentralització administativa de les autonomies, el pes del sector públic, limitat fins aleshores, es dispara. I amb això canvien les preferències pels llocs de treball. Mentre que a Madrid sempre ha estat una prioritat fer carrera dins el sector públic i trepar per les jerarquies de l’Estat, la tradició comercial i industrial de Catalunya feia que les prioritats laborals es decantessin més cap a l’empresa privada, que presenta productivitats més elevades. Però això ha canviat. El creixement de l’administració pública autonòmica ha incrementat el número d’opositors i funcionaris que, en altres circumstàncies, haurien treballat en el sector privat. El zel regulador i controlador de l’administració també contribueix a dissuadir la iniciativa empresarial. Catalunya lidera el nombre de pàgines publicades als butlletins oficials autonòmics, 107.000 pàgines, una xifra 18 vegades superior a la del País Basc. L’efecte capital, la baixa fiscalitat i les economies urbanes d’aglomeració també afavoreixen Madrid i perjudiquen Barcelona.

Finalment, al cor de Catalunya hi trobem Manresa, una ciutat amb un PIB per càpita un 20% inferior al de la mitjana del país i amb un atur del 13%, 4 punts superior. És evident que la millor política social per millorar aquests problemes no són els subsidis, que enquisten la pobresa, sinó el treball i l’ocupació. Els polítics catalans consideren que l’expansió de la conurbació metropolitana de Barcelona desequilibra el model territorial de Catalunya. Amb aquesta visió, Manresa hauria de poder reclamar més infraestructures i aspirar a la centralitat del país. Richard Rogers, guanyador del premi Pritzker, sosté que “les ciutats no són producte de la casualitat, sinó que es fan. Ben administrades, civilitzen. Descuidades, perden ràpidament la vitalitat”. El mateix podríem extrapolar a Catalunya, Espanya i Europa.