La credibilitat dels Bancs Centrals

L’objectiu principal dels Bancs Centrals és la lluita contra la inflació, malgrat que l’emissió monetària és la causa última de l’increment de preus generalitzat. Però el banc emissor té altres objectius importants com l’estabilitat financera o, fins i tot, en el cas dels EUA, contribuir al creixement econòmic i mantenir l’atur a nivells baixos. Després de tant de temps d’estímuls monetaris a tipus zero, la inflació va retornar amb força l’any 2022. Obligats per les circumstàncies i a contra cor, la Fed i el BCE han situat els tipus d’interès al 5% i 3,5% respectivament. Però el retorn a la sobrietat monetària després de tants excessos presenta importants efectes secundaris. De fet, els objectius del Banc Central són contradictoris: quan baixa el tipus d’interès per estimular l’activitat econòmica genera inflació, i quan els puja per frenar l’escalada de preus perjudica el creixement.  Després de la caiguda del Silicon Valley Bank i del Signature Bank, així com del rescat públic-privat del Credit Suisse, és lògic preguntar-se quina entitat financera pot ser la següent a caure. I, de moment, té totes les paperetes el First Republic Bank, el catorzè banc més gran dels EUA.

Qualsevol empresa que s’endeuti massivament a curt termini per invertir a llarg termini té la mort assegurada. La inversió més important que duen a terme les famílies és la compra d’habitatge, i ningú es finança amb un crèdit a retornar demà mateix o en terminis molt curts. Si fos així, tothom impagaria el crèdit i els jutjats es col·lapsarien només amb els requeriments de desnonaments immobiliaris. Però els bancs són empreses singulars amb privilegis legals per transformar els terminis d’inversió i finançament. S’endeuten a molt curt termini (dipòsits a la vista) per invertir a molt llarg termini (deute públic i hipoteques). Això els converteix en estructuralment insolvents. No poden garantir la retirada dels dipòsits dels clients perquè senzillament les reserves bancàries equivalen només a una fracció del seu import total (el coeficient de caixa a l’eurozona és l’1% i, per tant, el banc només té l’obligació legal de mantenir 1 de cada 100 euros dels dipòsits). Si financessin les inversions a llarg termini amb fons propis i deutes també a llarg termini, no passaria res. Si financessin les inversions a curt termini amb deute comercial a curt termini, oli en un llum. Però, malauradament, no és així.

Els problemes sempre apareixen quan, davant de rumors o resultats negatius, els clients comencen a retirar els dipòsits. En dues setmanes, per exemple, el First Republic Bank ha perdut 70.000 milions de dòlars en dipòsits. L’entitat financera haurà de vendre títols de deute públic o titulitzacions hipotecàries amb importants pèrdues. A vegades, com és el cas, el deute públic és local i de poca qualitat. I encara que la Fed també admet a descompte el deute municipal amb bona qualificació creditícia, molts d’aquests títols no en tenen i, per tant, no són un col·lateral apte per obtenir finançament. Si, malgrat això, hi accedeix, el Banc Central estarà contribuint a crear inflació i a mantenir en vida un zombi financer. Tota una pèrdua de credibilitat. Si s’opta, com s’ha fet altres vegades, pel rescat bancari amb dèficit públic, es socialitzen les pèrdues d’una entitat privada. Tota una injustícia social. La història del Credit Suisse, amb seu a Zuric des de la seva fundació el 1856, és similar. El banc suís va anunciar pèrdues de 7.400 milions d’euros el 2022, fet que provoca la retirada de dipòsits per un import de 125.000 milions. Una xifra excessiva, malgrat presumir de 540.000 milions d’actius, que precipita la compra per part d’UBS (dues vegades més gran) amb el suport del govern i del Banc Central. Una taca important en la reputació de Suïssa com a centre financer.

Està per veure encara si aquesta tempesta remet i la calma retorna als mercats financers, o si continua el contagi en altres bancs. Els EUA, una unió bancària i fiscal consolidada, compten amb el suport del Tresor quan les coses van mal dades. Naturalment, la Fed garanteix finançament als bancs amb problemes i el Fons de Garantia dels Dipòsits estén la garantia per sobre del límit de 250.000 dòlars. Pel que fa a l’eurozona, la situació és diferent. Compartim una mateixa moneda i el Banc Central Europeu, però no s’ha completat la unió bancària i, per suposat, ni ara ni mai tindrem una unió fiscal. Les queixes dels austers països del nord, davant la incontinència en la despesa dels països del sud, són constants. Mai s’avindran a finançar amb els seus estalvis el consum de qui estira sempre el braç més que la màniga. Amb més motiu, per tant, cal reforçar els recursos propis bancaris. Mentre que la mitjana del capital dels bancs nord-americans era, a finals del 2022, el 9,25% dels actius totals, a Europa és només el 6,8%. L’endeutament bancari, per tant, arriba al 90,75% a l’altra banda de l’Atlàntic, mentre que a l’eurozona supera el 93%. Massa palenquejament per un nivell de recursos propis insuficient. La necessària ampliació de capital s’ha de complementar amb nivells suficients de deute convertible, de manera que els recursos permanents bancaris siguin suficients per finançar les inversions a llarg termini i permetin absorbir les possibles pèrdues sense necessitat d’arribar mai als dipòsits dels clients.

Regulació bancària

El Banc de Silicon Valley (SVB) acumula inversions superiors als 210.000 milions de dòlars i la seva fallida és la segona més gran del sector als EUA. Què ha passat? La gran demanda de tecnologia arran de la pandèmia vírica, ara fa 3 anys, va disparar els ingressos i la tresoreria de les startups i empreses Big Tech de Silicon Valley. Fins aquí, tot correcte. Però quan aquests diners s’ingressen en els dipòsits bancaris de les empreses, el banc comet una i altra vegada el seu pecat original, que és el finançar-se amb deute a molt curt termini per invertir en actius a molt llarg termini. Concretament, el deute a la vista del banc està format pels saldos dels clients en comptes corrents, i la inversió a molt llarg termini per bons del Tresor i participacions hipotecàries. Mentre els reintegraments de dipòsits siguin baixos o inexistents, el banc aconsegueix beneficis pel diferencial d’interessos entre les operacions d’actiu (crèdits concedits) i les de passiu (dipòsits no remunerats). Els problemes vénen quan un gran nombre de clients demanen retirar els seus dipòsits, perquè els diners… No hi són! El banc els ha transformat en hipoteques o títols de deute públic a molt llarg termini. I això és el que va passar quan els clients van voler retirar 42.000 milions de dòlars al primer avís de problemes. El col·lapse del SVB també pot tenir implicacions negatives per al sector tecnològic i la innovació en general, atès que treballa amb un gran nombre d’empreses del ram. El dany pot ser particularment intens en un moment en què el sector tecnològic percep les conseqüències dels tipus d’interès més alts.

Existeix un mercat secundari de deute públic on els agents compren i venen bons i obligacions de l’Estat. Sembla que la venda de la cartera de bons del SVB hauria de ser suficient per fer caixa i retornar els dipòsits dels clients. Però no sempre és així. En primer lloc, perquè quan l’oferta supera la demanda el preu cau i l’entitat ven amb pèrdues. Però, en segon lloc i més important encara, els bons del Tresor s’havien comprat a tipus d’interès molt baixos. Ara que els Bancs Centrals han endurit la política monetària al començar a tancar l’aixeta del diner gratuït, els interessos pugen i els nous bons emesos resulten més atractius perquè rendeixen més. Quan el SVB ha intentat fer caixa amb la venda de la cartera de bons vells, ho ha hagut de fer amb descomptes importants. I, per tant, ha experimentat pèrdues. Segons l’agència federal (FDIC) que assegura els comptes a la vista fins a un límit de 250.000 dòlars, més de 4 bilions de dòlars han entrat en el sistema bancari des de l’abril de 2020 en forma de dipòsits, i el 50% s’han destinat a la compra de títols de deute públic. Si més bancs es veuen obligats a liquidar les seves carteres de bons, inclosos també els Bancs Centrals, les pèrdues es dispararan. La insolvència i fallida en cadena dels bancs iniciaria immediatament una crisi financera global. En el moment d’escriure aquest article, els bancs europeus han perdut més de 60.000 milions d’euros de valor, el Credit Suisse suspèn la cotització de les seves accions i sol·licita el rescat del Banc de Suïssa. El Credit Suisse acumula pèrdues superiors als 7.000 milions d’euros i presenta uns actius de 540.000 milions (superiors al 40% del PIB espanyol).

I ara, què cal fer? La regulació d’un sistema bancari amb reserva fraccionària excedeix amb molt els límits d’aquest article. De manera immediata, però, és correcte assegurar la totalitat dels dipòsits dels clients. Ho han fet les autoritats nordamericanes amb el SVB i s’hauria de fer el mateix a Espanya i l’eurozona. Tots els dipòsits dels clients, també els que superen els 100.000 euros, haurien d’estar coberts pel Fons de Garantia. Des de la passada crisi financera del 2008, s’han fet esforços per augmentar els recursos propis dels bancs i millorar la regulació a escala europea. Cal evitar repetir els errors del rescat bancari amb fons públics i a càrrec del contribuent. Quan una empresa està ben gestionada i obté beneficis, aquests se’ls reparteixen els seus inversors (després de pagar a Hisenda). De la mateixa manera, qui suporta el risc en cas de pèrdues són els accionistes. El sector financer està dirigit per grans directius que cobren sous milionaris. Els alts executius i els accionistes d’una empresa responen de la gestió i assumeixen el risc del negoci. En cas de noves crisis bancàries, cal aplicar la regulació del rescat intern per recapitalització, també anomenat bail-in. I això significa que les pèrdues les assumeixen els accionistes, en primer lloc, i els grans tenidors de deute a llarg termini, com títols convertibles o deute subordinat, en segon i últim lloc. Mai els clients del banc, titulars de dipòsits, han de participar en els resultats de la gestió. No ho fan quan aquesta és positiva. Tampoc quan és negativa. Mentre que els dipositants no tenen cap responsabilitat en la situació financera del banc, el regulador té l’obligació de garantir que poden disposar dels seus diners en qualsevol moment, sense necessitat de diners públics ni rescats externs.

Renda Bàsica Universal

Catalunya no tindrà renda bàsica universal (RBU). Almenys durant el 2023. El pla pilot de la RBU va ser acordat el 2021 per Esquerra Republicana i la CUP per votar la investidura de Pere Aragonès com a president de la Generalitat. Però la votació d’aquest divendres al parlament, amb l’oposició del PSC i Junts ho ha impedit. La RBU és una transferència de diners de l’administració per a tothom, independentment del gènere, l’edat, l’origen o la situació socioeconòmica. Sense feina, es cobra; amb feina, també es cobra; si no es vol cap feina, es cobra igualment. Tothom la percep siguin quines siguin les circumstàncies personals. El pla de la Generalitat havia establert, per a 5.000 persones, un import de 800 euros al mes per adult i 300 euros per als menors. La prova pilot s’havia de dur a terme durant un període de 24 mesos i, després, s’avaluaria el programa. El perfil de Manresa, amb una renda per habitant inferior en un 20% a la mitjana de Catalunya i amb un gran nombre de beneficiaris de renda garantida de ciutadana, 3.884 persones amb una prestació mitjana de 687 euros segons dades de l’Idescat, la converteixen a priori en una ciutat propícia per aquest tipus d’experiments. I és que la RBU és un instrument de redistribució de la riquesa i de lluita contra la pobresa.

Espanya, també Catalunya, és un país amb moltes desigualtats econòmiques i socials. Per fer-nos una idea, mentre que als països nòrdics el 20% de la població amb més renda multiplica per 4 els ingressos del 20% més pobre, a Espanya la diferència és superior a 6. Per tant, el quintil superior de la població percep uns ingressos entre 6 i 7 vegades superiors als del quintil inferior. El coeficient Gini, que pren valors entre 0 (absoluta igualtat d’ingressos) i 100 (absoluta desigualtat), és 34 a Espanya, superior a la desigualtat d’altres països referents com França (29), Alemanya (31), Portugal (33) o Itàlia (33). Les causes són múltiples, però el mal funcionament del mercat de treball, amb un atur elevat i una taxa d’ocupació baixa, sempre és un factor rellevant. Hi ha una clara correlació entre l’atur i la pobresa, i els sistemes de protecció social fracassen una i altra vegada al cronificar els subsidis i la marginació sense aconseguir reinserir laboralment els beneficiats. Els defensors de la RBU destaquen que uns dels principals avantatges del programa serien l’eradicació de la pobresa i l’augment de la igualtat, tant de gènere com econòmica. En el límit, una RBU equivalent al PIB mitjà del país seria totalment igualitària. Es pot estendre als jubilats, que la rebrien com una prestació substitutiva de les pensions públiques. Els únics exclosos serien els presos, ja que el manteniment de les presons supera l’assignació per RBU.

Però juntament amb els possibles aspectes positius, els desavantatges de la RBU són importants. El primer és el cost que suposaria el seu finançament. S’hauria de dissenyar una gran reforma fiscal que substituís tots els subsidis existents per una renda universal per tota la població. Descontrolar la despesa pública a Espanya, que presenta dèficits crònics elevats, és incompatible amb els plantejaments de la Comissió Europea, que ha anunciat aquesta setmana la fi de la màniga ampla i el retorn a una versió reformada del Pacte d’Estabilitat. El segon inconvenient és que la RBU debilita la funció empresarial i introdueix incentius molt negatius per a l’activitat productiva. Per què treballar si amb la renda bàsica ja sobrevivim? Qui es pot sostreure a aquesta idea tan encisadora i populista? Pocs països trobaríem com Suïssa que, en referèndum, va votar en contra del pagament públic als habitants del país amb independència dels ingressos i l’estat laboral. El 78% dels suïssos es va manifestar contrari a la redistribució d’una renda bàsica de 2.300 euros mensuals per adult, i 560 euros per menor. I el tercer inconvenient de la RBU és la incompatibilitat amb la lliure mobilitat de les persones. Milions de nous immigrants es mobilitzarien per aconseguir el mannà del govern. En paraules de Philippe van Parijs, el més sistemàtic promotor de la renda bàsica a tot el món, “el conflicte entre renda bàsica i llibertat migratòria exposa en tota la seva cruesa el cruel dilema entre la generositat sostenible cap als nostres conciutadans més pobres i l’hospitalitat cap a tot aquell que vulgui entrar. Aquest dilema és l’elecció més dolorosa que ha de fer l’esquerra en tot el món desenvolupat”.

El futur és sempre incert. Algunes feines desapareixeran i altres en sortiran de noves. Així ha estat sempre. La protecció davant la incertesa, però, no passa necessàriament per la RBU. Una societat lliure ofereix mecanismes com les assegurances que permeten capitalitzar l’estalvi. I per promoure l’estalvi cal garantir l’accés al mercat laboral i treballar amb un nivell d’impostos suportable. Més de la meitat de la renda anual dels catalans es dedica al pagament d’impostos i cotitzacions socials. No seria més raonable reconduir un percentatge dels mateixos a sistemes d’estalvi col·lectius i assegurances? El principi de subsidiarietat, sobre el qual se sustenta la Unió Europea, anteposa la família a l’Estat. No s’hauria de prioritzar i reforçar la unitat familiar com a xarxa social bàsica? Tot el que pugui fer l’individu, no cal que ho faci l’Estat.

El futur de les pensions

Aquest any és electoral. Potser aquest escaïment i el considerable pes polític dels pensionistes, un col·lectiu de 10 milions molt actiu en la defensa dels seus drets i altament mobilitzat en les eleccions, ha contribuït a què Pedro Sánchez hagi incrementat les pensions un 8,5%. La indexació de les pensions a l’IPC està provocant un ràpid increment de la despesa pública amb beneficis immediats tant pels antics pensionistes com pels nous. Cada mes la Seguretat Social està gastant 1.100 milions d’euros més, fet que suposa una despesa addicional superior a 15.000 milions anuals. Els nous jubilats del Règim General ja cobren una pensió mensual de 2.060 euros, equivalent a catorze pagues de 1.765 euros en un any. Han cotitzat en bases elevades i és el que els pertoca legalment. A Espanya, fins ara un dels sistemes més generosos de la UE, la pensió equival a quasi el 75% de l’últim salari percebut. Per altra banda, bona part dels joves està cobrant el salari mínim, si és que no estan directament aturats o inactius. Per tant, les pensions de jubilació dels nous beneficiaris es consoliden per sobre del salari mitjà d’Espanya, i molt per sobre del salari mínim (1.080 euros). Per primera vegada, 400.000 pensionistes cobren més de 3.000 euros mensuals.

Clarament, el problema de les pensions a Espanya és un dels més greus des d’un punt de vista econòmic, social, polític i també ètic. Molts destaquen que les semblances amb un esquema piramidal són remarcables. Les estafes piramidals o fraus Ponzi es basen en la captació contínua de nous incauts. I amb les aportacions d’aquests, es paguen les fabuloses rendibilitats promeses. El frau es destapa i tot se’n va en orris quan disminueix el número de nous entrants. El sistema de pensions anomenat de repartiment (pay as you go), es finança amb les cotitzacions dels ocupats. Concretament, el 37% del sou dels treballadors es destina a finançar les pensions. Quan els ocupats actuals arribin a la vellesa, dependran totalment dels futurs cotitzants. Bismarck va introduir aquest sistema a l’Alemanya de 1884, quan l’esperança de vida no arribava als 60 anys. Però, en aquests moments, a Espanya ja supera els 83 anys. I a l’envelliment galopant de la població cal afegir la caiguda de la natalitat. Si l’any 1978 van néixer 680.000 infants a Espanya, l’any passat ho varen fer menys de 340.000. Quan Franco establí el sistema de repartiment l’any 1964 hi havia 6 treballadors per cada jubilat; ara només són 2. I les projeccions demogràfiques estimen una proporció d’1 a 1 per l’any 2050. És sostenible aquest sistema tal com el coneixem ara? La resposta és negativa.

Mentre que el nombre de treballadors disminueix, el nombre de jubilats creix. I mentre que en els darrers 15 anys la pensió mitjana ha pujat el 60%, el salari mitjà només ho ha fet el 30%. El fons de pensions està esgotat i l’única garantia del sistema es confia a l’albur de les possibilitats econòmiques del demà. La dependència del ciutadà vers l’Estat i el joc polític de cada moment és total. Tant més quan la diversificació d’ingressos dels ancians al nostre país és molt reduïda i depenen, en alguns casos exclusivament, de la pensió. I és que el sistema actual de Seguretat Social a Espanya no és ni segur ni social. No és segur perquè depèn completament de l’entrada de nous cotitzants per sostenir el creixent nombre de pensionistes, i no és social perquè enfronta el col·lectiu d’ocupats amb el de jubilats. Hi ha mileuristes que estan pagant el 37% del sou a jubilats que tenen pensions molt superiors als rendiments del seu treball. Al final, és un sistema de suma zero. El que un guanya, l’altre ho perd. Les cotitzacions salarials no s’inverteixen en res, sinó que es destinen íntegrament a pagar pensions. I encara no són suficients, perquè la Seguretat Social registra dèficit cada any. Al final de la vida laboral d’un treballador, aquest pot haver arribat a pagar mig milió d’euros només en cotitzacions (impostos apart). De veritat que no podríem trobar la manera d’invertir una part d’aquesta xifra i capitalitzar els rendiments? La resposta és positiva, però hi ha, com a mínim, un problema. Si es permetés als treballadors contractar assegurances privades, qui pagaria tota una generació de pensionistes que han cotitzat i tenen ple dret a la jubilació?

Una possible solució la proposa el professor Jesús Huerta de Soto. Permetre desviar el 10% del sou dels treballadors a alguna fórmula d’estalvi privat o col·lectiu, mantenint com obligatori el pagament del 30% restant a la Seguretat Social, permetria disposar d’uns ingressos complementaris a la pensió de jubilació. En el pitjor dels casos, i durant una generació de pensionistes, aproximadament 25 anys, el sistema públic perdria una quarta part de les cotitzacions, que haurien de cobrir-se amb càrrec als pressupostos. Considerant que la despesa en pensions suposa el 12% del PIB, això significaria un dèficit temporal del 3%, el límit establert al Pacte d’Estabilitat i Creixement de la UE. L’alternativa a no fer res serà veure com el sistema es col·lapsa amb l’arribada a l’edat de jubilació dels primers baby boomers, nascuts a partir de 1960.