La fi del treball?

Vivim moments de canvis tecnològics profunds i accelerats. A l’esclat de la indústria informàtica en la dècada de 1980 li va seguir l’aparició d’Internet una dècada més tard. S’estenia la descentralització organitzativa i el treball en xarxa, alhora que grans monopolis tecnològics que es concreten en l’acrònim GAFAM (Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft) emergien com els grans guanyadors en mercats globals que intercanvien serveis gratuïts a canvi de la cessió i ús de dades personals altament sensibles. Amb molt pocs anys s’han produït grans avenços en la robotització i l’automatització de la indústria, els automòbils autònoms sense conductor (que no eviten els accidents), nous models de negoci com Airbnb en el sector hoteler i Uber en el del transport (que irriten sobre manera els taxistes), les impressores 3D, la computació al núvol, l’internet de les coses, les xarxes socials, la telemedicina digitalitzada, el big data, la nanotecnologia, les tècniques biotecnològiques derivades del desxiframent del genoma humà i un llarg etcètera. Alguns ho anomenen la quarta revolució industrial, mentre que per altres és una fase més de la tercera. La primera revolució industrial va ser la de la màquina de vapor i la indústria tèxtil a finals del segle XVIII. La segona és l’associada al motor de combustió interna i l’electrificació, i la tercera és la revolució informàtica que s’inicia a la dècada de 1980. Des de la desmotadora de cotó i la màquina de vapor fins a l’electricitat i el transistor, les noves tecnologies han revolucionat el món des de fa segles, transformant la vida i el treball, i permetent un creixement extraordinari del desenvolupament humà.

Ara alguns argumenten que els avenços en l’automatització i la intel·ligència artificial estan propiciant un altre salt històric mundial cap al desconegut. El ChatGPT i les seves aplicacions són motiu de molta polèmica. És capaç d’escriure poemes i articles acadèmics que superen els filtres de les publicacions científiques i amenaçar el model publish or perish, també pot resoldre equacions matemàtiques i composar música que algun desvergonyit encara voldrà protegir amb drets d’autor… Creix l’alarma per aquestes tecnologies d’aprenentatge automatitzat, sospitoses de poder acabar amb el treball humà. Sense perspectives futures de feina, els defensors de la renda bàsica universal reivindiquen que el govern garantitzi un subsidi per a tothom. Un dels economistes més influents del segle XX, John Maynard Keynes, utilitzava el terme d’atur tecnològic. L’atur tecnològic apareix quan una nova tecnologia substitueix els treballadors, i aquests es queden sense feina. Molts van pronosticar l’augment imparable de l’atur a mesura que el progrés tecnològic anés avançant. L’auge dels robots i de la intel·ligència artificial significarà la fi del treball humà? S’apropiaran uns pocs multimilionaris de tots els robots del món? La resposta és negativa per cinc raons diferents.

Primer, per l’anàlisi més senzilla de les dades. Fins a l’Antic Règim, el 90% de la població era pagesa i vivia del treball de la terra. Actualment, no arriba al 5% en molts països avançats. Significa això que el 85% restant s’ha quedat sense feina? No, senzillament treballen en nous sectors que abans no existien. Segon, els avenços tecnològics abarateixen els costos i tenen efectes deflacionaris al permetre preus molt inferiors als existents. El cotxe era un objecte de luxe a l’abast de molt pocs fins que Henry Ford revoluciona el sector amb el muntatge en cadena i la producció en massa del model Ford T. Amb un preu de venda baix el fa accessible a molta població i dispara la producció… Que necessitarà més (i no menys) contractació de mà d’obra. Tercer, el progrés tècnic no només abarateix el preu dels cotxes i dels ordinadors, sinó que deixa a les famílies més diners per gastar en el que vulguin. Si decideixen sortir a menjar fora, l’hosteleria facturarà més i haurà de contractar més (i no menys) cuiners i personal de sala.

Quart, l’abaratiment dels productes gràcies a la innovació i el progrés tecnològic propicia la creació de nous sectors complementaris que acaben ocupant molta més gent. Ford converteix el cotxe en un producte de masses, els costos del transport es van reduir i, arran d’això, la gent va viatjar més. La necessitat de construir una nova xarxa de carreteres suposa la contractació de milers de treballadors. Amb el cotxe també poden passar el cap de setmana a la platja o a la muntanya, cosa que abans no era possible. Gràcies a un preu de l’automòbil assequible, els emprenedors van veure una oportunitat de negoci i començaren a construir hotels i pistes d’esquí, restaurants i bars, parcs aquàtics i discoteques que abans no existien. És l’explossió del turisme. I finalment, en cinquè lloc, les necessitats humanes són infinites. Com deia Alfred Marshall en el seu llibre Principis d’Economia (1890), els desitjos i necessitats humanes són innombrables i de caràcter molt divers. L’ésser humà mai es troba perfectament saciat ni aconsegueix la plena felicitat, sinó que sempre estarà disposat a contractar aquells serveis que millorin el seu benestar. Moltes de les necessitats humanes, de tipus intel·lectual o espiritual, només les poden satisfer altres persones. I no els robots o la intel·ligència artificial.

Per tant, el treball no s’extingirà. El que sí plantegen les noves tecnologies són greus problemes i dilemes ètics que intentarem tractar properament.

Sebastià Catllà, conseller delegat d’Oliva Torras: “Treball, esforç i sacrifici”

Oliva Torras és un grup industrial metal·lúrgic de referència a la Catalunya Central que recentment ha superat els 75 anys de vida corporativa. Ens acostem al centre productiu, al camí de Rajadell, polígon del Pont Nou, on disposa d’unes instal·lacions de més de 30.000 m2 de capacitat per a la fabricació de productes de base metàl·lica. Ens rep Sebastià Catllà i Fernàndez, conseller delegat de l’empresa, en una sala àmplia i diàfana del primer pis amb vistes privilegiades de l’entorn. En un racó hi destaquen dos elements emblemàtics de l’empresa en els seus primers anys d’existència: l’enclusa i un carretó per distribuir peces metàl·liques, que ja en aquells anys pretèrits pagava l’impost de circulació.

L’empresa ha superat els 75 anys amb la implicació de tres generacions. La saviesa popular ens diu que “L’avi crea l’empresa, el fill la fa créixer i el net la tanca”.

El relleu generacional pot ser, certament, difícil. No és el nostre cas. Estem en la tercera generació, tenim un projecte de negoci clar i continuem treballant, creant nous productes, dirigint-nos a nous mercats i diversificant el negoci. La clau de l’èxit és la bona entesa i el compartir uns valors. Sempre ens hem avingut molt, compartim objectius i treballem plegats per aconseguir-los. Convivim amb harmonia les dues famílies: la família Catllà i la família Solé. Sempre hem crescut, i la tercera generació no ha estat pas cap excepció.

Com es preveu la quarta generació?

Per la banda Solé no es preveu continuïtat. Per la nostra banda tinc un parell de fills que mostren interès en l’empresa. El meu fill gran està acabant enginyeria industrial, ja ha fet pràctiques a l’empresa, i ara vol fer un màster. Ningú li ha imposat el camí. És ell qui ha mostrat la iniciativa. El fill petit està acabant el batxillerat i també mostra interès per la tecnologia i l’enginyeria.

Com era el fundador, Lluís Oliva Torras, i el seu soci Jaume Victori Calafell?

Eren emprenedors que un estiu varen decidir plegar d’on treballaven i començar l’activitat pel seu compte. Eren gent molt treballadora que hi dedicaven totes les hores que hi fessin falta i més, inclosos els caps de setmana. Aquest esperit de lluita i de no defalliment davant les adversitats s’ha transmès a les següents generacions. Tant a la segona generació, el meu pare Sebastià Catllà i Francesc Solé, com també nosaltres. Ens hi posem ben d’hora i treballem el que faci falta per tirar endavant. A l’empresa com a la vida, hi ha moments bons i moments adversos. Les dificultats i crisis que hem tingut, com tothom, s’han superat amb treball, esforç i sacrifici.

Les noves generacions estan perdent aquests valors.

Ells ho tenen tot molt més fàcil. En part, jo ho entenc. Actualment, amb els mòbils i altres aparells, tenen la informació instantània i al moment. Els estímuls que reben els joves són continus i cerquen la gratificació immediata. Nosaltres hem conservat la cultura de l’esforç sostingut en el temps. També és molt important mantenir la bona entesa i l’harmonia entre tots. Som una empresa familiar que ha crescut molt i cal preservar la col·laboració entre tots. Si algú no comparteix aquests valors, sentint-ho molt, ha de buscar-se un altre lloc. Per altra banda, nosaltres confiem en el talent del territori. Tenim personal format a la UPC, la FUB, també en el Centre de Formació Pràctica…

Oliva Torras s’ha sabut adaptar a entorns canviants i circumstàncies diferents.

Lluís Oliva i Jaume Victori eren hàbils mecànics, molt treballadors, que treballaren en el manteniment de les fàbriques tèxtils i la construcció de dipòsits, calderes i conduccions de vapor. Manresa disposava de moltes fàbriques tèxtils com l’Aranya, la Fàbrica Nova, Cintes Dalmau, Cantarell i Gallifa, entre altres. La crisi dels anys 70 afecta molt negativament el tèxtil, que era el principal motor de la indústria. El sector auxiliar de l’automoció agafa el relleu del tèxtil, i Oliva Torras passa a fabricar motlles i utillatge per a Pirelli. També la Lemmerz ens subcontracta la fabricació de contenidors i matrius. Metalbages, Metalauto i Tecniacero s’afegeixen a la cartera de clients. Treballem en la subcontractació de productes i components metàl·lics de veïns industrials tan potents com les multinacionals Pirelli i Lemmerz. Però, malauradament, Pirelli es deslocalitza i tanca la fàbrica. Una gran pèrdua per al territori. La tercera generació assumim el repte de modernitzar la fàbrica, informatitzar els processos i convertir-la en un centre d’enginyeria avançat. Hem hagut de canviar el model de negoci i reorientar-lo al mercat global amb la fabricació de productes propis per a clients que poden estar a molts kilòmetres de distància. Continuem tenint una part de subcontractació, però ens hem diversificat amb línies de producte propi. A través de diverses empreses i divisions, el grup és present en sectors com l’automoció, la mobilitat, el joc, el transport ferroviari i, també, la subcontractació. Alhora la diversificació és difícil, requereix una organització molt més complexa i també comporta riscos.

No han volgut especialitzar-se exclusivament en el sector auxiliar de l’automoció.

Treballem per aquest sector, sí, però és minoritari. A més, el sector de l’automoció està canviant, al passar del cotxe de combustió interna al vehicle elèctric. El futur no és clar, i menys en un territori tan dependent d’aquest sector. El cotxe elèctric pot ser una part del futur, però no tot el futur. Vehicles de més tonelatge com els camions, els avions i, per suposat, els vaixells no podran ser totalment elèctrics i s’hauran de buscar altres alternatives. La readaptació no serà fàcil, però s’haurà de fer.

Vostè és empresari, però també un esportista d’alt nivell.

Vaig començar esquiant i, posteriorment, gràcies al pare, vaig entrar en el món del ciclisme. Va ser el punt de partida per competir en duatlons i triatlons. Ho gaudeixo tant en la feina com en l’esport.

Triatlons…

Natació, ciclisme i cursa de fons. Molt esforç i sacrifici… L’esport per a mi sempre ha estat una afició. No he deixat de fer mai esport. M’agrada, en gaudeixo i ho necessito. L’esport és una manera d’aclarir la ment de les preocupacions del dia a dia de l’empresa, que pot arribar a ser molt intens. Desconnecto i torno a la feina amb més forces per superar els reptes. Però tant en l’empresa com en l’esport: treball, esforç i sacrifici.

Els deixebles d’Emmaús

Ens explica l’evangelista que dos deixebles de Jesús marxaven de Jerusalem a Emmaús, un poble proper. Ja havien sentit anunciar que Jesús vivia, però dubtaven de la resurrecció. Anaven discutint plens de desànim i tristesa. Allunyar-se de Jerusalem és com deixar enrere la seva fe. Però Jesús se’ls uneix mentre caminen, encara que no el reconeixen. Els pregunta què estan discutint, i ells expliquen que estan tristos perquè Jesús de Natzaret, en qui havien posat les esperances, havia estat crucificat. Jesús aleshores els explica les Escriptures i els mostra com la crucifixió i resurrecció van ser part del pla de Déu des del principi. Els deixebles comencen a entendre i els seus cors s’encenen mentre parlen amb ell. Després arriben a Emmaús i els deixebles conviden Jesús a quedar-se amb ells. Durant el sopar, Jesús pren el pa, el beneeix i el parteix, i en aquell moment els ulls dels deixebles s’obren i el reconeixen. Però aleshores Jesús desapareix.

Aquest passatge és important perquè mostra com la presència de Déu pot estar present a les nostres vides de formes misterioses que no sempre reconeixem immediatament, i com la comunió amb Jesús pot obrir els nostres ulls a la veritat. És un text, per tant, que ens convida a reflexionar sobre la presència de Jesús a les nostres pròpies vides, i com aquesta presència pot portar-nos a una comprensió més profunda i significativa de la veritat. Les Escriptures i l’Eucaristia són els elements indispensables per a la trobada amb el Ressuscitat. Així va passar amb els deixebles d’Emmaús: van acollir la Paraula, van compartir el pa i, de tristos i derrotats com se sentien, passen a estar alegres i amb bon ànim.

El moment per escoltar la Paraula i compartir l’Eucaristia és la litúrgia dominical. I aquí és quan cal una reflexió crítica sobre el baixíssim percentatge d’assistència que presenten moltes de les nostres esglésies. La secularització i la cultura contemporània ajuden al laïcisme bel·ligerant. És cert. Però també ho és que l’Església no acaba de connectar amb la realitat social i que moltes persones, especialment els joves, no troben models que els convidin a seguir. Els dirigents de cada parròquia tenen un paper important i insubstituïble en la motivació de les persones per assistir als serveis religiosos. El seu exemple i testimoniatge com a veritables pastors és fonamental per fer arribar la Paraula i l’Eucaristia a una població sovint feixuga d’enteniment i de cor.

L’habitatge, dret o negoci?

La futura llei d’habitatge, impulsada aquesta setmana pel PSOE i Podemos amb el suport d’ERC i Bildu, sacsejarà la propera campanya d’eleccions municipals. S’aprovarà previsiblement just abans que arrenqui oficialment la campanya electoral i seran les comunitats autònomes i els ajuntaments les administracions competents per decidir l’aplicació de les mesures dirigides a la regulació dels lloguers. Junts i el PNV han rebutjat des d’un primer moment el projecte sortit del Consell de Ministres. L’accés a l’habitatge és una de les principals preocupacions dels espanyols, segons el darrer informe del CIS del passat mes de març, per davant de la guerra d’Ucraïna o la pujada de les tarifes de l’energia. La futura llei pactada pel Govern comporta canvis importants respecte a la regulació dels lloguers, els desnonaments, l’habitatge de protecció oficial o els pisos buits.

D’entrada, la llei persegueix que l’habitatge esdevingui un dret, evitant el negoci en el mercat immobiliari. La contraposició entre drets i negocis és una fal·làcia. D’entrada, els negocis són una expressió del dret de propietat. La nova llei desvincula la revaloració dels lloguers de l’IPC i la vincula a un índex de nova creació que, se’ns assegura, es mantindrà sempre per sota de l’IPC. Per tant, la llei condemna els lloguers a reduir-se en termes reals any rere any. Es tracta d’un mecanisme similar a la congelació dels lloguers de renda antiga que va operar sota la llei de Franco del 1964. La llei franquista també establia una pròrroga automàtica del contracte d’arrendament per la sola voluntat del llogater, de manera que la congelació del lloguer es mantenia a efectes pràctics durant tota la vida. I encara pitjor: cònjuges, ascendents o descendents podien subrogar-se en el contracte original a la mort de l’arrendatari, de manera que la caiguda real del lloguer podia seguir indefinidament fins a convertir la renda en una xifra ridícula. Una situació fantàstica per al llogater, però un malson per al propietari, a qui s’obliga a carregar amb tots els costos.

L’acord contempla que l’actualització del lloguer sigui com a màxim del 2% enguany, el 3% l’any vinent i, a partir del 2025, passi a referenciar-se a un indicador que sempre estarà per sota de l’IPC. Els propietaris tampoc podran carregar al llogater les despeses de la comunitat, l’IBI, la taxa d’escombraries o qualsevol altra despesa que no estigui acordada prèviament. Les despeses de gestió immobiliària i les de formalització del contracte també aniran sempre a càrrec de l’arrendador. Tots els lloguers de les zones tensionades estaran regulats i intervinguts. En situacions de vulnerabilitat social o econòmica, els contractes es prorrogaran. També s’aplicarà un sistema d’arbitratge que faciliti l’acord entre arrendador i arrendatari. En absència d’acord, es concedirà el temps necessari perquè els serveis socials puguin oferir solucions habitacionals i s’habilita el jutge a ampliar els terminis. La reserva de sòl per a habitatge protegit augmenta del 30 al 40% del sòl urbanitzable. I s’estén la condició de gran tenidor a tota persona física o jurídica que tingui 5 o més immobles (abans 10 o més).

Si la demanda d’habitatge supera l’oferta i el lloguer ja no és un negoci, el mercat deixa de funcionar. No hi haurà cap inversió adreçada a incrementar l’estoc immobiliari i els habitatges es degradaran. Tothom buscarà un lloguer protegit, però no se’n trobaran. El ciutadà pot pensar que l’administració pot substituir el mercat amb la provisió d’habitatges públics. Així ho va fer el règim de Franco construint més de quatre milions d’habitatges de protecció oficial entre 1961 i 1975. Pedro Sánchez, justament ara, ha promès treure al mercat 50.000 vivendes en règim de lloguer social procedents de la Sareb. Pot el banc dolent suplir la funció del mercat de lloguer? No pot. Primer, 20.000 dels 50.000 habitatges en mans de la Sareb només es convertiran en lloguer social si les autonomies i els ajuntaments els compren al banc dolent. Segon, 15.000 habitatges són immobles ja ocupats per famílies a qui es regularitzarà un règim de lloguer social. Tercer, els altres 15.000 habitatges no són reals, sinó que s’haurien de construir en un sòl que no té la qualificació de sòl residencial. I quart, quina iniciativa privada s’atrevirà a construir habitatges quan sap que no podrà rendibilitzar la inversió? La realitat, per tant, és que no hi haurà 50.000 habitatges més.

Pel que fa a Manresa, segons informe de la Cambra de Propietat Urbana, el lloguer mitjà és de 666 euros (primer semestre de 2022), amb una variació interanual del 12,7% (es compleixen els requisits de zona tensionada). El 36% dels contractes de lloguer registrats es mouen entre 451 i 600 euros. En canvi, en els municipis de l’entorn de Manresa el percentatge és del 28% i la majoria es troben en el tram inferior (entre 300 i 450 euros). Només el 12% dels lloguers de Manresa són inferiors a 300 euros, mentre que en els pobles de l’entorn representen el 25%. A Manresa es perfila, per tant, la pitjor de les situacions amb una caiguda de l’oferta per inseguretat jurídica (impagaments, manca de rendibilitat, moviment okupa…), demanda creixent, lloguers elevats i renda familiar disponible baixa de només 16.900 euros (Idescat, 2019).

Geoeconomia dels microxips

La Xina ha realitzat aquesta setmana maniobres militars a l’estret de Taiwan. Una escenificació de les intencions de Xi Jinping, que ha manifestat estar-se preparant per la guerra. El seu govern ha anunciat un augment del 7% del pressupost de defensa de la Xina, que s’ha duplicat durant l’última dècada. Jinping recorda que l’exèrcit xinès va derrotar les tropes nord-americanes tant a la guerra de Corea (1950-53) com a la de Vietnam (1955-75). Ciutats de la província de Fujian, a l’altra banda de l’estret de Taiwan, han començat a construir refugis antiaeris i almenys un hospital d’emergència, impedint també que les adreces IP estrangeres accedeixin als llocs web del govern. Jinping creu que el camí cap a la modernització i supremacia tecnològica xinesa passa per trencar relacions amb els països occidentals. Recordem que els EUA van establir un pacte de defensa mútua amb Taiwan i que sempre han treballat per mantenir la pau a l’estret, bloquejant tant la unificació imposada per Pequín com una DUI de Taipei.

Amb 23,4 milions d’habitants i una superfície lleugerament superior a la de Catalunya, Taiwan és una superpotència mundial en la fabricació de semiconductors amb una quota de mercat que arriba al 63%. Els semiconductors, també anomenats xips o microxips, són necessaris per la fabricació dels components electrònics que trobem a la totalitat de dispositius tecnològics. Els trobem en el mòbil i en una senzilla calculadora, la televisió i l’ordinador, el cotxe i el comandament a distància, una placa solar o un aerogenerador eòlic… La producció de semiconductors és vital per a la indústria en general i la transició ecològica en particular. Tenen, per tant, una gran importància i estan omnipresents a la nostra societat. La taiwanesa TSMC (Taiwan Semiconductor Manufacturing Company) és el fabricant de xips més gran del món amb una quota de mercat del 54%, molt per davant del 17% de la sud-coreana Samsung i del 7% de la també taiwanesa UMC. TSMC és el gran proveïdor de xips d’Apple, però també d’altres grans tecnològiques dels Estats Units com Alphabet (Google) o Nvidia. Liu, president de TSMC, va alertar de l’impacte que tindria per a la indústria tecnològica un conflicte entre la Xina i Taiwan. Si la Xina envaeix Taiwan, les fàbriques de microxips no podran operar. Almenys, no sota control de les empreses nord-americanes.

Prescindir del petroli, un element clau de l’economia moderna, seria molt més senzill que prescindir dels circuits integrats. Fins ara, la divisió internacional del treball ha beneficiat tothom. Si considerem aquest mòbil que segurament tindrem tan a prop, la tecnologia bàsica és molt possible que s’hagi desenvolupat als Estats Units, els milers de xips provinguin de Taiwan, el processador s’hagi construït a Corea del Sud, l’arquitectura dels processadors s’hagi dissenyat al Regne Unit, les màquines d’impressió làser que possibiliten fabricar els processadors s’hagin construït als Països Baixos, i el muntatge final del telèfon mòbil s’hagi fet a Zhengzhou (Xina) per una empresa taiwanesa anomenada Foxconn. Durant moltes dècades aquesta divisió internacional del treball ha beneficiat tothom. Sense els baixos costos laborals del sudest asiàtic, els circuits integrats no haurien estat mai prou barats per a la seva adopció massiva. Al mateix temps, la indústria de semiconductors ha estat un dels pilars que ha permès el gran creixement de les economies de l’orient llunyà. Els semiconductors es fabricaven en grans quantitats a Àsia per empreses nord-americanes, que reduïen costos de producció i mantenien les fases més rendibles de la cadena de valor als Estats Units. La deslocalització de la producció a Àsia, lluny de representar l’explotació marxista del treball per part del capital occidental, permet a la població local aprendre l’ofici. Amb un parell de generacions ja són capaços de copiar la tecnologia occidental i emportar-se el coneixement a les empreses nacionals.

Xi Jinping, que accedeix al poder l’any 2012, persegueix tenir una indústria de semiconductors pròpia i capdavantera que li permeti disputar el lideratge mundial als Estats Units. La Xina és el primer consumidor mundial de circuits integrats i l’actual divisió internacional del treball no li és favorable. Utilitzant dades recents, els Estats Units generen el 39% del valor afegit mundial d’aquesta indústria, Corea del Sud el 16%, el Japó el 14%, Taiwan el 12%, Europa l’11% i la Xina el 6%. Per tant, l’interès de la Xina per fer-se amb el control directe de Taiwan i la indústria de microxips són evidents. Els guanys potencials, enormes. Jinping desconfia de les relacions internacionals, pensa que els Estats Units estan en decadència, que Europa és un zero a l’esquerra obsessionat amb temes irrellevants com la democràcia i els drets humans, i que ha arribat el moment que la Xina recuperi l’esplendor i la preeminència internacional que la història li ha reservat.  

Però la Xina ha acabat el cicle de creixement prodigiós iniciat el 1979. Amb una demografia adversa i creixents problemes interns, les previsions econòmiques per al gegant asiàtic no són bones. Les conseqüències d’un atac de Xi Jinping sobre Taiwan són inabastables. No només pel perill d’iniciar un nou conflicte militar d’abast mundial, sinó també pels canvis en la producció de microxips i el seu impacte econòmic.

Oliva Torras, des de 1945

Un dels principals actius de Manresa i el Bages és la indústria. La ciutat d’inicis del segle XX, la segona més industrial de Catalunya, era eminentment tèxtil. El 64% de la població treballava en la indústria l’any 1936, el 25% en els serveis i només l’11% en l’agricultura. Acabada la guerra, Lluís Oliva Torras i Jaume Victori Calafell, dos encarregats a Cal Marquet, un taller ubicat al carrer del Bruc, decideixen establir-se pel seu compte, invertint tots els seus estalvis en un negoci propi. És l’origen d’Oliva Torras, el grup industrial que produeix i transforma productes de base metàl·lica, fundat l’any 1945 en un petit local de la Pujada del Castell. Superar els 75 anys d’activitat bé es mereix celebrar-lo i Josep Massanés ha presentat per a l’ocasió la història de l’empresa en una luxosa edició produïda per Zenobita Edicions.

Jaume Victori i Lluís Oliva, hàbils mecànics, dedicarien llarguíssimes jornades de treball especialment al manteniment de les fàbriques tèxtils, però també a la construcció de dipòsits, calderes i conduccions de vapor. Pirelli s’instal·la a Manresa l’any 1924 i l’ampliació de la Fàbrica Nova, de la família Bertrand i Serra, s’inaugura el 1926. El taller sempre tenia un o altre encàrrec de Pirelli, com les llargues sèries d’utillatges per fer els pneumàtics. També es fabricarien tota mena d’utillatges per a Lemmerz, que havia absorbit els tallers de Cal Marquet. Però la major part del seu treball es feia per a les fàbriques tèxtils de la ciutat, com L’Aranya, fabricant manresà de cintes elàstiques, Cintes Dalmau, Cal Cantarell, la Fàbrica Nova, Cal Gallifa i Tints Juespi, entre d’altres.

L’estiu de 1967 s’incorpora Sebastià Catllà, nebot de Lluís Oliva, amb l’ofici de mecànic i una àmplia formació. Jaume Victori, que es jubilaria el 1969, ho veié clar i el presentà als treballadors com el seu substitut. Amb la incorporació de Francesc Solé a l’accionariat el 1972 es consolidava la segona generació, i la societat es formalitzaria amb la raó social que perdura fins avui, Oliva Torras S.A. La construcció i el manteniment de dipòsits i conduccions de les fàbriques tèxtils representava la major part de la feina de l’equip de Lluís Oliva. La crisi dels anys 70, però, afectaria de manera molt important el sector tèxtil, que havia estat el principal motor econòmic de la indústria. El sector auxiliar de l’automoció acaba agafant el relleu al tèxtil, i Oliva Torras passa a construir majoritàriament utillatges i motlles per a Pirelli. També la Lemmerz li subcontracta la fabricació de matrius, contenidors i gàbies per a les llantes. Metalbages, Metalauto i Tecniacero s’afegirien a la cartera de clients.

Amb la tercera generació, encapçalada per Ramon Mandaña, gendre de Francesc Solé, i Sebastià i Jordi Catllà, fills de Sebastià Catllà, s’entoma el repte de modernitzar la fàbrica i informatitzar els processos per convertir-la en un avançat centre d’enginyeria i fabricació de components metàl·lics. El tancament de la Fàbrica Nova el 1990 certifica la fi del tèxtil i confirma la metal·lúrgia com el sector amb majors expectatives de creixement a la comarca. Oliva Torras començava a oferir els primers productes propis al mercat espanyol, al mateix temps que continuava la relació amb empreses properes com Pirelli, Lemmerz i Ausa. Evitant una excessiva dependència del sector de l’automoció, la companyia fabrica també sèries de components metàl·lics i construeix maquinària per a diversos sectors industrials. Es veia a venir que la subcontractació deixaria de ser el pilar fonamental de l’activitat de l’empresa i calia, per tant, un canvi en el model de negoci. Cap on reorientar l’activitat en un mercat global, davant el risc imminent de deslocalització de la producció de clients importants?

Només entre els anys 2000 i 2007 es van produir a Catalunya més de 180 deslocalitzacions, la meitat de les de tot l’Estat espanyol. El consell d’administració, davant d’aquesta amenaça, decideix donar més importància a la fabricació de productes propis. La divisió Oliva Torras Mount & Drive Kits, per exemple, començaria a fer-se un nom en la fabricació de suports per al muntatge de compressors en vehicles refrigerats. Fer el salt de la subcontractació a la fabricació d’un producte propi comporta assumir importants nous riscos com el contacte amb els clients finals i el servei postvenda. Oliva Torras s’adapta a les noves circumstàncies reutilitzant coneixements adquirits en el passat. Per exemple, de la fabricació de màquines escurabutxaques per Cirsa, un client habitual dels anys 90, l’empresa passa a fabricar ara, per al sector de les sales de joc, taules de pòquer, blackjack i ruletes equipades amb avançades solucions multimèdia. De manera similar, la llarga relació d’Oliva Torras amb el sector dels parquímetres, des de la dècada dels anys 80, ha facilitat adquirir el coneixement necessari de la maquinària de control d’accessos a aparcaments d’interior, emissors i lectors de tiquets, barreres automàtiques i el software necessari per al seu funcionament. De manera progressiva, la venda de serveis, com el software de pagament per ús, s’integra en el model de negoci tradicional basat en la fabricació de components metàl·lics.

Oliva Torras ha sabut adaptar-se, en 75 anys d’història, als canvis en l’entorn. De la vinculació amb el sector tèxtil a la subcontractació, i d’aquí al producte propi, canviant els clients locals i veïns per altres que són internacionals i estan a milers de kilòmetres. I ho ha fet amb valors inalterables forjats des de 1945. L’enhorabona i per molts anys!