(De)formació digital

L’Estudi Internacional del Progrés en la Comprensió Lectora (PIRLS), és un estudi de l’Associació Internacional per a l’Avaluació del Rendiment Educatiu que avalua la comprensió lectora. Se centra en la competència lectora com a mitjà per assolir els dos objectius presents a la major part dels textos que llegeixen els alumnes dins i fora de l’escola: tenir una experiència literària, en primer lloc, per després adquirir i utilitzar la informació. El procés de comprensió lectora passa per localitzar i obtenir informació explícita, extreure conclusions, interpretar i integrar idees, i analitzar i avaluar el contingut. Espanya hi participa, des del Ministeri d’Educació, i les dades corresponents al darrer estudi es publicaran precisament demà 29 de maig. L’avenç dels resultats, però, no és bo. La puntuació mitjana estimada d’Espanya (521) se situa significativament per sota de la mitjana OCDE (533) i de la Unió Europea (528). En positiu, destaquen Irlanda (577), Regne Unit (558), Croàcia (557), Lituània (552), Finlàndia (549) i Polònia (549). Molt preocupant també, el percentatge a Espanya d’alumnes de nivell avançat es troba significativament per sota de la mitjana i molt lluny de països amb puntuació similar a l’espanyola: Nova Zelanda i Alemanya.

No cal dir que la manca de comprensió lectora incideix molt negativament en el valor del capital humà i compromet encara més la sostenibilitat de la nostra societat. Què està passant? La pandèmia de la COVID-19 pot haver influït en els mals resultats. Però també Malta, Noruega, Irlanda i el Regne Unit van patir el coronavirus i, en canvi, milloren resultats. Hauríem de dirigir l’atenció a un altre tipus de pandèmia, provocada per un virus digital, que progressivament ha substituït els llibres per les pantalles. Teòricament, l’alumnat ha de poder accedir a llibres virtuals amb els seus ordinadors portàtils. La realitat, però, és que la pantalla de l’ordinador és una finestra oberta a mil estímuls més suggeridors i captivadors que un llibre. Per no parlar de l’ús inadequat dels mòbils i els múltiples problemes derivats, no només a nivell educatiu, sinó també conductual i cognitiu. Substituir el llibre per les pantalles, fortament addictives, disminueix l’atenció de l’alumnat, la comprensió lectora i el rendiment acadèmic. Pensar que l’accés indiscriminat a Internet, on diuen que hi és tot, pot solucionar els reptes educatius més peremptoris és un disbarat. La contínua hiperestimulació digital i la navegació sense criteri per oceans d’informació fragmentada fa que l’estudiant naufragi sense arribar a port ni assolir les competències.

El filòsof Byung-Chul Han defensa que el dadisme digital revela trets totalitaris. No només per l’apropiació de les dades privades per part de les grans tecnològiques, en connivència amb el poder polític. El big-data vol calcular el que és i el que serà, però no explica res. Internet substitueix el que és narratiu amb el que és numèric. S’apodera dels comportaments impulsius i emotius de la persona, que precedeixen les accions conscients. La mort del llibre destrueix el discurs racional i el substitueix per un intercanvi de likes. Donat que les emocions són més ràpides que la racionalitat, ja no s’imposen els millors arguments ni la veritat, sinó l’estimulació contínua i les fake news. L’infoentreteniment porta a la ruïna del discerniment humà i aboca necessàriament l’educació i la qualitat democràtica a una profunda crisi. La distracció passa a ocupar el lloc de l’esforç del coneixement i la conseqüència és la pèrdua del discerniment i la comprensió lectora. Amb una població permanentment infantilitzada, desapareixen els continguts i el coneixement. Ja no importen els arguments, sinó fer el tifa i guardar les aparences. L’acceleració compulsiva de la informació digital és enemiga de pràctiques cognitives que demanen més temps, com el coneixement i l’experiència.

A Internet proliferen trols i comptes falsos automatitzats que difonen notícies falses, difamacions i comentaris plens d’odi. Quan els alumnes confien més en ells que en els llibres, l’educació i l’escola està en perill. Quan els ciutadans interactuen amb bots virtuals i deixen que els manipulin, la democràcia està en perill. La comunicació digital afavoreix el que és visual, en contra del que és textual. Al cap i a la fi les imatges són més ràpides que els textos. El discurs i la veritat no són virals. Però els mems i les emoticones sí que ho són. Els virus mediàtics i el contagi viral mobilitzen emocions, però maten el coneixement i el discurs racional. El discurs és un moviment d’anada i tornada. La paraula llatina discursus significa anar d’una banda a l’altra. El punt de vista de l’altre atorga qualitat discursiva a la pròpia declaració. Internet, en canvi, promociona l’autopropaganda. L’espai discursiu és subsituït per cambres d’eco en les quals un se sent a si mateix parlant. La desaparició de l’altre i la incapacitat d’escoltar porta a la pèrdua de l’empatia i la creixent narcisificació de la societat.

No podem perdre el discurs racional i la capacitat cognitiva, basats en l’autonomia i la llibertat de l’individu, per sotmetre’ns a la voluntat del ChatGPT i altres andròmines d’intel·ligència artificial. Cal transmetre coneixements i assegurar la comprensió en un món on Internet hi continuarà estant present. Per això cal regular adequadament l’ús de les tecnologies digitals en l’entorn educatiu. No tot s’hi val. Si cal, prohibint els mòbils a l’aula com es fa a França i a les comunitats autònomes de Madrid, Galícia i Castella-la Manxa.

Advertisement