Espanya suspèn en llibertat econòmica

spain.jpg (1200×969)

La prestigiosa Fundació Heritage ha presentat la darrera edició de l’índex de llibertat econòmica corresponent a 2017. La llibertat econòmica és una variable clau i contribueix en gran mesura a la prosperitat de les societats. Com més lliure és una economia, més riquesa és capaç de generar i més elevat és el nivell de vida del que gaudiran els seus ciutadans. Considerem els països que encapçalen el rànquing, tots de dimensions molt reduïdes (small is beautiful) i oberts a l’exterior: en primer lloc Hong Kong (renda mitjana de 56.428 dòlars internacionals), en segon Singapur (renda mitjana de 85.198 dòlars internacionals), en tercer Nova Zelanda (36.152 dòlars internacionals per càpita) i en el quart Suïssa (amb 58.731 dòlars internacionals per persona). Dit en negatiu, com menys lliure és una economia, més fràgils són les bases del seu creixement i més precari el nivell de vida dels seus ciutadans. Els països que ocupen els darrers llocs de la classificació internacional són el Congo, Cuba, Venezuela i Corea del Nord. Qualsevol empitjorament en els indicadors de llibertat econòmica és sempre una pèssima notícia. I, per desgràcia, això és exactament el que ha passat amb l’índex de llibertat econòmica d’Espanya. L’Estat espanyol ha perdut vint-i-sis posicions en el rànquing, passant del número 43 al 69. En millor posició que Espanya hi trobem països tan galdosos com Azerbaijan, Albània, Aràbia Saudí, Rwanda, Kosovo o Bulgària. Amb valoracions immediatament inferiors a Espanya hi ha Mèxic, Guatemala, Costa d’Ivori o Namíbia. La classificació inclou un total de 180 països i, en termes històrics, és el pitjor resultat que ha registrat Espanya des de l’edició de 1998.


El primer àmbit d’estudi de l’informe fa referència a la seguretat jurídica, la corrupció i l’eficiència judicial. Donat que la percepció de la corrupció sistèmica del país traspassa les fronteres nacionals, Espanya no destaca positivament en aquest bloc. El segon bloc de l’informe considera el pes de l’Estat. I, de nou, Espanya surt molt perjudicada pel que fa a la seva pressió fiscal, la despesa pública i el (des)control dels comptes públics. El tercer bloc avalua el marc regulador, laboral i monetari. Malgrat la reforma del mercat laboral, les altes taxes d’atur penalitzen Espanya i la releguen al lloc 114 (d’un total de 180!). Sí que obté una qualificació positiva la moneda, l’euro, que es confirma com un baluard d’estabilitat. El quart bloc està dedicat a l’obertura dels mercats, on Espanya obté una bona puntuació en obertura comercial, gràcies al boom exportador i als acords subscrits amb la Unió Europea. En definitiva, i fent balanç, els passius més flagrants que llasten el desenvolupament econòmic i social d’Espanya són la la corrupció institucional, la lentitud de la justícia, l’elevada despesa pública, la càrrega fiscal confiscatòria, la perillosa acumulació de deute públic, les omnipresents traves contra l’emprenedoria i el mercat laboral no liberalitzat. Els actius més valuosos són exteriors i tenen a veure amb la integració econòmica i monetària europea.

 

Les assignatures pendents que arrossega, per tant, any rere any el regne d’Espanya són: millorar l’Estat de Dret, molt maltractat pels polítics, de manera que les elits extractives no vampiritzin la població; comptar amb uns tribunals independents que resolguin amb rapidesa els diversos conflictes que es plantegin; retallar la despesa pública i els impostos per donar més oxigen i autonomia a la societat civil; posar fi al cicle de sobreendeutament estatal mitjançant la generació de superàvit en els comptes públics; eliminar les infinites regulacions disfuncionals que s’interposen en la vida dels empresaris i de les empreses, tant en la seva creació, com en el seu desenvolupament i dissolució; liberalitzar el mercat laboral per tal de crear ocupació de qualitat per al conjunt de la població en edat de treballar i generar els incentius adequats per reduir la població ni-ni, assegurant una formació i ocupació qualificada que faci innecessària la promesa populista de la renda bàsica per a tothom. Les grans reformes que tenim pendents porten sent-ho des de fa dècades. I amb el dominant consens ultraintervencionista s’obstaculitzen sistemàticament totes i cadascuna d’elles. És una tragèdia que el permanent col·lapse polític i institucional d’Espanya impedeixi les reformes tan urgentment necessàries.

Eliminar o perpetuar la pobresa? La renda garantida de ciutadania

A Catalunya s’ha donat llum verda a la renda garantida de ciutadania i el Parlament votarà una llei que vol que entri en vigor al setembre. A diferència de la renda mínima d’inserció, a la que substituirà, representa un dret subjectiu que cobrarà la persona i no la família. D’entrada, significa 550 euros per persona major de 23 anys, quantitat que anirà augmentant fins els 664 euros el 2020. Aquesta renda bàsica pot ser compatible amb un sou baix només en el cas de les famílies monoparentals i la Generalitat calcula que beneficiarà unes 70.000 persones. Resulta molt difícil sostreure’s a l’encant de la renda garantida. Estarem tots d’acord que és una idea tremendament populista i que mobilitza ràpidament al seu favor amplis sectors transversals de la societat. És el perfecte catalitzador de la màxima de Frédéric Bastiat, un distingit liberal francès del segle XIX, en el sentit de descriure l’Estat com la gran ficció a través del qual tot el món tracta de viure a costa dels altres. S’aspira a viure de la renda garantida, sense aturar-se a pensar qui la paga. Desperta immediatament en nosaltres el desig de cobrar aquest mannà governamental, però mai de la vida pagar-lo. I en economia no hi ha res que sigui gratuït. Tot té un cost. Els anglosaxons ho tenen clar: there is no free lunch. La renda garantida té òbviament un cost, no és gratuïta i, en contra de la percepció inicial, presenta com a mínim quatre seriosos desavantatges o inconvenients.

En primer lloc, al dirigir-se privilegiadament a famílies monoparentals, genera un incentiu per no casar-se o per desfer matrimonis i generar llars monoparentals només amb l’objectiu de cobrar-la. La prestació amb aquestes condicions distorsiona la societat i genera un incentiu pervers a no formalitzar unions.

En segon lloc hi ha els problemes de finançament. La renda garantida té un cost i suposa un increment de la pressió fiscal. Quan el govern anuncia en ferm el pagament d’una renda bàsica, la despesa pública té el perill de descontrolar-se. En el país de la picaresca, el cens de la població podria augmentar per mantenir sine die en el regne dels vius els possibles beneficiaris. En el moment en què l’asfíxia tributària sigui encara més elevada, amb l’objectiu de finançar el pagament de la renda garantida, la recaptació decrementaria i podria no arribar a ser suficient.

El tercer inconvenient és que afebleix la fibra emprenedora d’una societat i introdueix uns incentius molt negatius per a l’activitat productiva. Per què treballar si amb la renda garantida ja aconseguim (mal)viure? La pobresa, la marginalitat i l’exclusió social no s’eradiquen amb subsidis públics, sinó amb la creació de riquesa i llocs de treball productius. L’únic que aconsegueix una renda mínima és perpetuar la pobresa. Només cal fixar-se amb el sud d’Espanya, Extremadura i Andalusia, i els subsidis rebuts en concepte de solidaritat interterritorial des de l’inici de la democràcia espanyola. S’ha aconseguit reactivar aquests territoris i reduir el diferencial negatiu de renda? O, pel contrari, s’han enquistat els problemes estructurals que impedeixen el creixement? De manera similar, ¿ha estat una transferència de rendes temporal, acotada en el curt termini, o s’ha convertit en una situació crònica i permanent a llarg termini?

Per últim, un quart desavantatge de la renda garantida és la incompatibilitat amb la lliure mobilitat de les persones. Hi ha una relació de conflicte entre la renda garantida i la llibertat migratòria. Quan el parlament de Catalunya aprovi una renda garantida, es convertirà en un focus d’atracció irresistible per a milions de persones en el món que voldran arribar al nou Dorado i viure d’aquest mannà governamental.

La renda garantida és una promesa tremendament populista que no serà eficaç i, molt probablement, pot arribar a ser contraproduent. Naturalment que s’ha de lluitar contra la pobresa i la precarietat. Però per això calen mesures educatives, sanitàries i laborals. Una promesa de cobrament incondicional del sector públic només aconsegueix perpetuar la pobresa. Els suïssos, un poble pròsper i assenyat, es van mostrar contraris a la renda garantida amb una majoria del 78%. Els catalans, un poble no menys assenyat i que lluitem per prosperar, ¿ens plantegem ara instaurar-la per llei? La nova Catalunya no hauria de pretendre redistribuir rendes mínimes de subsistència, sinó generar prosperitat mitjançant la creació de llocs de treball qualificats i ben remunerats.

Empresaris explotadors? El cas de Jordi Cruz

Robo en el chalé de MasterChef

La nostra societat destil·la, en general, incomprensió i odi per la figura de l’empresari. Molt especialment quan el compte de resultats és positiu (l’enveja és el pecat nacional d’Espanya) i, de manera inexplicable, quan ho aconsegueix en condicions de competència en el mercat i de rivalitat amb altres empresaris. Ràpidament són titllats d’explotadors, egoistes i insolidaris. Curiosament, i al mateix temps, escàndols de corrupció política i empresarial que tenen a veure amb els monopolis legals derivats del poder polític i que es tradueixen en activitats extractives de rendes en absència de competència real en el mercat, es succeeixen sense suscitar les mateixes crítiques o reaccions viscerals. Exemples recents d’aquesta furibunda animadversió empresarial, associada automàticament a l’explotació laboral, les hem trobat a la passada festivitat de Sant Jordi, quan en el primer tram del Passeig de Pere III de Manresa van aparèixer penjats dels arbres diferents ninots. Un d’ells representava Amancio Ortega Gaona, fundador d’Inditex. I també, més recentment, en les crítiques dirigides contra Jordi Cruz, un dels xefs de cuina més coneguts del nostre país, per unes declaracions on parlava dels estudiants en pràctiques al seu restaurant.

Cruz afirma que els treballadors estan aprenent dels millors en un ambient real. Que no els costa ni un duro i obtenen menjar i allotjament, a canvi de treballar sense cobrar jornades que poden ser llarges i esgotadores. Pel prestigiós cuiner català, això és un privilegi i considera que si un restaurant Michelin hagués de tenir tot el personal de cuina en plantilla no seria viable, pels alts costos salarials i de Seguretat Social a càrrec de l’empresa. Defensa que, al final, les dues parts hi guanyen: el cuiner els ensenya i els aprenents fan pràctiques no remunerades. Les crítiques que ha rebut Cruz no s’han fet esperar, i convé demostrar que tenen molt de viscerals i poc de racionals. Abans que res, cal recordar que els treballadors més qualificats són més productius i cobren salaris més elevats. Amb dades de l’INE a la mà (any 2015), el salari mitjà amb jornada completa és de 1.594 euros mensuals quan s’ha completat l’educació secundària obligatòria (ESO); 1.679 euros mensuals amb estudis de formació professional; 2.007 euros mensuals amb educació secundària superior (batxillerat); i 2.655 euros mensuals amb educació universitària. Per tant, la prima salarial mitjana per disposar d’uns estudis superiors és de 1.061 euros mensuals respecte els estudis d’ESO. Donada la relació positiva existent entre formació i salaris, és lògic que els estudiants paguin per rebre una bona educació i els professors cobrin per ella.

Proporcionen les pràctiques laborals en els millors restaurants una bona formació en cuina? Crec que ningú ho posarà en dubte. S’aprèn a anar amb bicicleta pedalant, a tocar el piano practicant amb l’instrument, a jugar a tennis entrenant a la pista, i a cuinar fent pràctiques a la cuina. Per tant, treballar en un dels millors restaurants suposa rebre una formació molt especialitzada en el sector de la restauració i equival, amb caràcter general, a fer un grau a l’escola superior de cuina. Cal remarcar que les sol·licituds per fer pràctiques de cuina es dirigeixen als millors restaurants i no al bar de la cantonada. Si la normativa estatal ho permetés, els millors centres de restauració podrien oferir un màster de cuina, i els futurs cuiners pagar la matrícula. Però aquests restaurants estrella no exigeixen cap matrícula als seus aprenents: monitoritzen la seva instrucció sense cobrar diners. La docència, de fet, la cobren en espècie, això és, beneficiant-se del treball tutoritzat dels estudiants en les seves cuines. És un bescanvi mútuament beneficiós.

Algú pot dir que no és un tracte mútuament avantatjós, i que el cuiner estrella explota laboralment els aprenents. Per demostrar que no és així, considerem el valor monetari de l’hora de treball no cobrada. Les classes reglades de cuina es cobren, depenent del centre que les imparteix i sense la presència dels xefs estrella, entre 15 i 25 euros per hora. Pel que fa als aprenents de cuina, i considerant que accedissin a un contracte de treball a jornada completa, cobrarien de mitjana un sou de 18.000 euros anuals. Treballant un total de 2.000 hores anuals, surt a 9 euros per hora. Per tant, sense “explotació laboral” els aprenents de cuina haurien de pagar un mínim de 15 euros per hora, a canvi de cobrar 9 euros. En definitiva, que encara sortiria a pagar un mínim de 6 euros per hora. Concloent, la crítica visceral i abrasiva que acusa els egoistes i despòtics empresaris d’esclavitzar i maltractar els aprenents de cuina és senzillament falsa.

La importància del 7 de maig, i no només a França

462004-903-637.jpg (903×637)

Amb la victòria d’Emmanuel Macron a la segona volta de les eleccions presidencials de França, el país veí i Europa sencera respiraran aliviades. Es concedeix una pròrroga a la modernització i reactivació econòmica de França i, també, al projecte europeu. La feina a fer és molta i no serà fàcil. Macron no té un partit organitzat a darrera i, mancat de majories legislatives a l’Assemblea, se’l podrà bloquejar amb facilitat. Si no es fan les reformes correctament, l’amenaça conjunta del neofeixisme de Marine Le Pen i el neocomunisme de Jean Luc Melenchon tornaran amb més força que mai per fer fracassar la Cinquena República de França i el projecte de la Unió Europea. Cal remarcar que, malgrat sembli una paradoxa, els punts d’unió entre l’extrema dreta de Le Pen i l’extrema esquerra de Melenchon són més que remarcables. El candidat d’extrema esquerra, Jean-Luc Mélenchon, ja no es va decantar obertament per Macron per frenar Le Pen a la segona volta. Al contrari, el líder de “França insubmisa” va mostrar una calculada equidistància entre els dos candidats a la presidència de la República, tractant de senyalitzar que, al seu entendre, tan dolent és el feixisme com el neoliberalisme. Aquesta calculada equidistància va tenir també les seves rèpliques en la política espanyola: en un primer moment, els líders de Podem es van negar a posicionar-se entre Macron i Le Pen. Primer va venir Alberto Garzón, marcant una absurda línia de continuïtat ideològica entre feixisme i liberalisme. Més tard va arribar Pablo Echenique, que va defensar l’abstenció a França. I finalment, Jorge Verstrynge, l’antic peó de Manuel Fraga Iribarne a Alianza Popular, va arribar a suggerir que preferia a Le Pen.

¿Com poden ser aquestes coincidències entre dos partits ultres, a priori incompatibles i irreconciliables? ¿No ens havien dit que Le Pen defensa restaurar la grandesa imperial de la gran França passant per sobre dels drets humans, mentre que el candidat comunista sí defensa els drets de l’individu? ¿No ens havien dit que Le Pen és obertament xenòfoba i anti immigració, mentre que el candidat comunista sí reconeix els drets dels immigrants? ¿No s’havia quedat que Le Pen aspira a unir-se amb el poder econòmic francès per aconseguir els seus objectius d’enginyeria social, mentre que el candidat comunista defensa increments impositius confiscatoris per eradicar toda acumulació de riquesa al marge de l’Estat? Al final, les coincidències entre els partits ultres són més importants que les diferències. Ambdós són coherents en la seva ruptura amb un ordre social moderadament individualista i cosmopolita: tant uns com els altres pretenen sotmetre la llibertat individual a la voluntat col·lectiva del “poble”, delegar a l’Estat l’administració dels designis agregats dels ciutadans i protegir al seu país de les amenaces exteriors.

L’extrema dreta i l’extrema esquerra franceses coincideixen en un munt de preceptes fonamentals. Sense ànim de ser exhaustius podem enumerar els següents: Trencar amb la Unió Europea llevat que aquesta es plegui a les exigències franceses, la reforma constitucional, reforçar els mitjans policials, la iniciativa legislativa popular, l’abandonament de l’OTAN, la reintroducció del servei militar obligatori, la independència militar de França, el control polític dels mitjans de comunicació i de la llibertat d’expressió, la nacionalització i direcció estatal de la indústria del país, la planificació estatal dels sectors considerats estratègics, refundar la política agrària comuna de la UE per defensar l’agricultura francesa, la promoció estatal de les energies renovables, la prohibició del fracking, el rebuig dels tractats de lliure comerç, el proteccionisme comercial i l’establiment de barreres no aranzelàries, la sortida de l’euro i el retorn al franc, la devaluació del franc com a eina per guanyar temporalment competitivitat, la monetització del deute públic per part del Banc Central de França, la concessió de crèdit abundant a un tipus d’interès artificialment baix i la promoció de bombolles econòmiques insostenibles, un pla estatal de construcció de vivendes, la desprivatització de les autopistes, la derogació de la reforma laboral d’Hollande i la defensa de la jornada laboral de 35 hores setmanals, l’increment del sous dels funcionaris i la rebaixa de l’edat de jubilació als 60 anys, el pla estatal per aconseguir la igualtat salarial entre homes i dones, potenciar el consum de proximitat i la prohibició dels transgènics.

D’aquest conjunt de propostes defensades conjuntament, algunes són raonables i positives, però moltes són suïcides i contraproduents. Els dos extremismes són enemics de les societats obertes i de la propietat privada, de la igualtat universal i de l’autoregulació social, de la globalització i de la responsabilitat individual. Cap d’ells defensa una concepció àmplia de la llibertat individual que faci de frontera i dic de contenció davant l’Estat Leviatà, tant en l’àmbit civil com en l’econòmic. Just al contrari, els dos promouen la primacia de la violència del col·lectiu sobre l’autonomia de la persona. Si ara Macron no aconsegueix tirar endavant el paquet de reformes necessàries, l’ascensió al poder dels extremismes i la temptació francesa de trencar amb Europa serà irresistible.

L’esperança francesa es diu Emmanuel Macron

AFP_I520Q_20161116113612-kCAC-U411909094168J3D-992x558@LaVanguardia-Web.jpg (991×558)

Després de les eleccions franceses, la ultradreta de Marine Le Pen i el centrista Emmanuel Macron han passat a la segona volta. Un alivi temporal pel país veí i tota Europa, especialment quan tot fa indicar que Macron serà el proper president i que França evitarà el cop autoritari i populista que representa l’altra candidata. Donat el pes i la importància de França a la Unió Europea, aquesta evita temporalment la seva dissolució. Malgrat tot, ni els francesos ni els europeus tenen molt a celebrar. Això es deu al fet que, en els últims anys, ha sorgit un fort sentiment popular en contra de l’establishment francès que inclou tendències extremistes d’esquerra i de dreta que no podem esperar que es moderin sota un president com Macron.

De fet, al voltant del 75% dels votants va rebutjar als partits tradicionals, i les properes eleccions del 7 de maig seran les primeres en què no participarà, com a mínim, un representant d’aquests partits des que es va fundar la Cinquena República el 1958. Un 21% va votar per la ultradreta de Le Pen i un 20% va votar per la ultraesquerra de Jean-Luc Mélenchon, el candidat obertament neocomunista i chavista que prometia aliar-se amb Veneçuela i Cuba. És a dir, un 41% dels votants francesos va donar suport a candidats que proposen alguna combinació de les següents idees: abandonar la UE i optar pel proteccionisme, tancar les fronteres a la immigració, implementar un impost del 100% a la renda màxima, rebutjar els tractats de lliure comerç, acostar-se a la Rússia de Putin, incrementar la gegantina burocràcia francesa o sacrificar les llibertats civils a la guerra contra l’enemic exterior.

Alguna cosa no funciona al país gal perquè tants francesos repudiïn les polítiques i els valors que fins ara suposadament han representat. El sistema no funciona. Ha produït una desocupació alta i de llarga durada (10% en general i 25% d’atur juvenil) i baix creixement econòmic (només l’1,1% l’any passat). En situació de relativa bonança econòmica, ningú s’aventura a iniciar viatges totalitaris cap a l’opressió o socialismes autoritaris cap a la misèria. L’elevadíssima despesa pública, equivalent al 58% del PIB de França (19.000 euros per habitant) i expressió de l’arrelat jacobinisme keynesià, ha estat incapaç de vertebrar socialment el país veí i reactivar-lo econòmicament. L’anèmic creixement és clarament insuficient per oferir un futur esperançador als joves francesos i per integrar els també francesos descendents d’immigrants de segona o tercera generació. Els extrarradis de les grans ciutats, les tristament famoses banlieues, es converteixen en guetos excloents i en perillosos focus d’incubació d’idees gihadistes.

Per a molts francesos, la culpa ve de l’exterior: de la globalització i de la UE. En realitat, però, l’origen de la majoria dels problemes és nacional. L’Estat és enorme i insostenible. La despesa pública és la segona més alta de la zona euro, i els impostos a la renda es troben també entre els més elevats del món. Les regulacions laborals són extremadament rígides. L’Estat benefactor s’ha convertit en un monstre, en un veritable Leviatà, que va consumint cada vegada més recursos alhora que desanima l’ocupació.

Davant la manca d’oportunitats i els insuficients registres econòmics, l’elit governant ha estat incapaç d’implementar les reformes necessàries. Irònicament, França ha intentat exportar la seva malaltia a altres països de la UE. Ha descoratjat reformes en altres països que volen reduir el seu nivell de despeses i impostos, i ha volgut centralitzar més decisions a Brussel·les, on té un ampli poder. Els francesos tenen raons per desconfiar de la UE. Després que van rebutjar la Constitució europea el 2005, els buròcrates de Brussel·les la van rebatejar com Tractat de Lisboa i l’han imposat sense l’aval de les urnes. Aquesta actitud oficial està darrere de l’anomenat dèficit democràtic que afligeix ​​Europa i que tant ha fet per fomentar l’extremisme europeu. Previsiblement, l’Elisi acollirà com a proper president de la república a Emmanuel Macron. Un president que governarà sense majoria al Parlament. Els dos partits francesos d’extrema dreta i extrema esquerra tenen vasos comunicants entre ells. Si França no es regenera econòmicament i socialment, els extremismes polítics reapareixeran amb més força encara per fer fracassar tant la Cinquena República francesa com la Unió Europea.

El corredor central del Mediterrani

BO-CORREDOR2_1_630x630.jpg (630×630)

En moments de feblesa econòmica i institucional, tant interna com a Europa, on el triomf a les eleccions franceses dels extremismes de dreta o esquerra certificaria la defunció del somni europeu, és especialment important reforçar el mercat comú i les infraestructures com el corredor mediterrani que el vertebren. Aquest eix de transport, considerat prioritari per la Unió Europea (UE), ha d’unir Algesires amb el Bàltic, passant pel centre d’Europa. En total són uns 3.500 quilòmetres, sense comptar els diferents ramals, i el tram espanyol és de 1.300 quilòmetres. El corredor mediterrani hauria de tenir doble via i ample internacional en tot el traçat, de manera que se separi el tràfic de mercaderies del transport de viatgers. Però el que és prioritari és l’accés ferroviari a tots els ports d’interès general del recorregut, entre els quals destaquen Barcelona, València i Tarragona.

En un nou context de l’economia del coneixement i de la informació, la logística abasta el cicle productiu sencer. A més del producte cal moure persones i informació, per la qual cosa les infraestructures de transport i també les de telecomunicacions, són un element fonamental de la competitivitat d’un territori i d’una ciutat. Els costos logístics són més elevats que els mateixos costos laborals. En la fabricació d’un cotxe, per exemple, els costos de materials representen un 65% del cost total de producció, els costos logístics un 10% i els costos de personal un 8%. Europa ha perdut la batalla de la producció, perquè l’ha guanyat Àsia. Hem d’aprofitar, però, la distribució del que altres països emergents fabriquen. I, tinguem-ho clar, això també comporta processos industrials d’acabament d’alt valor afegit. L’economia del coneixement que s’obre pas amb la globalització exigeix més eficiència en la producció i en la distribució dels productes, el que implica xarxes de transport desenvolupades i complexes.


Considerem, per exemple, els ports flamencs de Bèlgica. Estan altament especialitzats i operen amb un elevat grau d’eficiència, fins al punt que els ports d’Anvers i de Zeebrugge són considerats els dos ports més competitius de la UE. Generen més de 350.000 llocs de treball i suposen el 15% del PIB de Flandes. A diferència dels estibadors portuaris espanyols, funcionen 24 hores seguides i no tanquen a l’agost per vacances. També a diferència de l’Estat espanyol, els serveis burocràtics i les inspeccions sanitàries són àgils i fàcils. La complementarietat dels quatre ports flamencs, integrats per excel·lents comunicacions, és el model a seguir pels ports catalans i valencians. Ara bé, mentre que a Anvers el 27% del tràfic total es descarrega en tren, a Barcelona és només el 6%; i mentre que els camions representen allà el 37%, a Barcelona són el 94% restant. Del port d’Anvers en surten de mitjana més de 220 trens diaris. Per què del de Barcelona en surten tan pocs?


La raó última és que Espanya ha estat colonitzada per Castella, i Catalunya per Espanya. Una conseqüència és que el corredor mediterrani connecta Madrid, Algesires i alguns ports de la costa est espanyola amb Europa. És a dir, l’eix d’Algesires, el principal port espanyol del Mediterrani, fins a França no ressegueix la costa mediterrània, sinó que passa per Madrid. Amb aquesta concepció tan centralista de l’Estat, obres ferroviàries a Madrid, com el túnel entre Chamartín i Atocha o l’estesa de l’ample europeu fins a la terminal de Barajas, són pagades amb fons reservats al corredor mediterrani. Alhora, l’arc mediterrani espanyol, amb la meitat de la població total i la meitat del PIB de l’Estat, generador del 60% de totes les exportacions espanyoles, pateix dèficits crònics d’infraestructures bàsiques. Espanya és una potència mundial en tren radial d’alta velocitat a Madrid, però és tercermundista en xarxa de rodalies i transport de mercaderies.

Match Ball a França i la UE

le pen melenchon.png (1000×482)

Aquest diumenge es celebraran a França la primera volta de les eleccions presidencials. Un altre match ball al projecte de construcció europea. La victòria al país gal de l’extrema dreta de Marine Le Pen i de l’extrema esquerra de Jean-Luc Mélenchon significaria l’estocada definitiva a una integració trontollant i en hores baixes. L’eix franco-alemany és la gènesi de la UE. Si el proper resident a l’Elisi decideix abandonar l’euro, trencant el mercat comú europeu amb mesures proteccionistes i proclames xenòfobes a l’estil Donald Trump, la caiguda a l’abisme estarà garantida. No deixa de ser sorprenent que França, un país ric amb rendes mitjanes de 34.000 euros per habitant (només 24.000 euros en el cas d’Espanya), es debati en aquest dilema. L’ascens dels extremismes polítics es produeix quan la població està profundament descontenta del seu govern i la situació socioeconòmica és dolenta. En situació de relativa bonança econòmica, ningú s’aventura a iniciar viatges totalitaris amb destí a l’opressió i socialismes autoritaris amb destí a la misèria. L’elevadíssima despesa pública, equivalent al 58% del PIB de França (19.000 euros per habitant) i expressió de l’arrelat jacobinisme keynesià, ha estat incapaç de vertebrar socialment el país veí i reactivar-lo econòmicament. De fet, els registres de creixement econòmic de França són pobres i anèmics (0,2% el 2012, 0,6% el 2013, 0,6% el 2014, 1,3% el 2015 i només 1,2% el 2016), clarament insuficients per oferir un futur esperançador als joves francesos i per integrar els també francesos descendents d’immigrants en segona o tercera generació. Els extrarradis de les grans ciutats, les tristament famoses banlieues, es converteixen en guetos excloents i en perillosos focus d’incubació d’idees gihadistes.

Els dos populismes francesos de l’extrema dreta, Le Pen, i l’extrema esquerra, Mélenchon, després del Brexit al Regne Unit i l’elecció de Donald Trump a Estats Units, és una realitat que preocupa la UE i un malson per als francesos, que es debaten entre el dolent i el pitjor. Mélenchon, a diferència de Le Pen, no ha dit que traurà a França de la Unió Europea, però segueix mostrant-se molt crític amb les institucions europees i ha dit que vol renegociar els tractats. Mélenchon defensa “una sortida conjunta dels tractats europeus per a tots els països que ho desitgin i la negociació d’altres regles”. La seva segona preferència és “la sortida unilateral dels tractats europeus per part de França”. Als seus 65 anys, Mélenchon compta amb un suport de fidels votants per la seva ferma posició contra la globalització i el militarisme occidental.

Era membre del Partit Socialista i ministre del govern abans d’abandonar la formació per considerar que practicaven polítiques massa pro-empresarials. Mélenchon proposa un paquet d’estímul de 100.000 milions d’euros per ajudar a combatre la pobresa, millorar els serveis públics i protegir el medi ambient. Preveu una despesa addicional del Govern de 173.000 milions d’euros per impulsar el creixement en més de 2 punts percentuals a partir de 2018 i crear més de 3 milions de llocs de treball. En definitiva, que si França ja és el país d’Europa amb més despesa pública, la solució comunista passa per incrementar encara més la despesa pública i convertir-se en un país a imatge i semblança de l’antiga URSS.

Mélenchon també vol limitar la remuneració dels executius a 20 vegades la de l’empleat amb els salaris més baixos, prohibir que les empreses paguin dividends si han acomiadat a treballadors per raons econòmiques, imposar controls de capital per combatre el frau fiscal i ampliar la base imposable dels que paguen l’impost de patrimoni. El polític comunista vol imposar un impost del 90% sobre qualsevol persona que guanyi més de 400.000 euros a l’any. Mélenchon vol canviar l’estatus del Banc Central Europeu perquè presti directament als països membres, renegociant els tractats de la UE i eliminant els límits pressupostaris i fiscals de la UE, cosa que Alemanya i altres països membres no estarien disposats a acceptar. Mélenchon també vol fer marxa enrere en l’impuls per liberalitzar els mercats, incloent serveis públics, telecomunicacions, energia i transport. El candidat ha promès nacionalitzar les empreses d’autopistes, els proveïdors d’energia Electricité de France , però no nacionalitzar bancs, com Mitterrand.

La candidata ultradretana a les presidencials franceses, Marine Le Pen, és molt més extrema en el seu escepticisme amb la UE. Proposa restablir el franc i dinamitar l’eurozona, perquè està convençuda que “l’euro morirà” i diu que per evitar el caos que es podria generar per una desaparició abrupta, cal fer-ho “amb concertació”. La presidenta del Front Nacional també vol deixar d’aplicar “immediatament” la lliure circulació dins de l’espai Schengen i restablir controls sistemàtics a les fronteres franceses. Le Pen pretén controlar la immigració i suspendre visats, ja que per ella “és un pes que s’ha fet insuportable des del punt de vista econòmic i social”. Le Pen també exigeix expulsar tots els estrangers fitxats per radicalisme i als condemnats per qualsevol delicte, retirar la nacionalitat als sospitosos de terrorisme, i impedir l’adquisició de la nacionalitat francesa per estrangers nascuts a França quan siguin delinqüents reincidents.

Els dos partits francesos d’extrema dreta i extrema esquerra coincideixen en els seus atacs a la política tradicional i l’establishment, de manera que hi ha vasos comunicants de votants que tant poden decantar-se per un com per l’altre. Cal veure quin serà el resultat de la segona volta, previst pel proper 7 de maig. En qualsevol cas, però, si no es regenera econòmicament i socialment França, els extremismes polítics faran fracassar tant la Cinquena República francesa com la Unió Europea.