Aniversari Beethoven

LaESMRS celebra el 250 aniversario de Beethoven | Beckmesser

S’ha recordat aquesta setmana els 250 anys del naixement de Ludwig van Beethoven, un dels músics més rellevants de la història. Els registres indiquen que va ser batejat a Bonn, Alemanya, el 17 de desembre de 1770. Com que era habitual rebre el baptisme dins de les 24 hores posteriors al naixement, sempre s’ha suposat, sense saber-lo del cert, que va néixer el 16 de desembre. Beethoven, una icona de la música occidental, activa els nostres sentiments, des d’una melanconia plorosa fins l’èxtasi més pletòric. Per culpa de la pandèmia, però, el seu record ha quedat aigualit. La festa d’aniversari s’ha cancel·lat en bona part, conjuntament amb la resta del calendari mundial d’arts escèniques.

La infantesa de Beethoven no va ser feliç, i això probablement explica el caràcter introvertit i esquerp del compositor, així com el seu esperit rebel. El seu pare, Johann, era un home aspre i dissolut que no va dubtar a imposar al petit Ludwig una disciplina musical prussiana, no exempta de violència, per tal de convertir-lo en un prodigi musical. La seva primera feina remunerada va ser la d’organista assistent a la cort de Colònia. Ludwig tenia només 12 anys i l’organista titular Christian Neefe, amb qui sempre es varen professar un sincer apreci mutu, el va introduir a l’estudi de l’obra de Bach. Es conserven algunes fugues primerenques que Beethoven interpretava a l’orgue. També aquesta setmana, per cert, s’ha procedit al desmuntatge i trasllat de l’orgue degà de la Catalunya Central, el de la Seu de Manresa. El seu destí és el taller d’organeria de Carlos Manuel Álvarez, que ha de completar un projecte col·lectiu de restauració i millora de l’instrument. L’orgue Puggina de la basílica manresana, atacat pel virus d’un elevat deteriorament funcional, no només comprometia les possibilitats tècniques i artístiques, sinó que el mecanisme elèctric interior, en molt mal estat, suposava un risc per a la integritat de la mateixa basílica. Quan es completi el projecte de restauració i millora, amb la incorporació de quasi 500 tubs nous i 10 registres més, esperem haver deixat enrere el malson de la pandèmia actual i encarar fites històriques com el cinquè centenari de l’estada d’Ignasi de Loiola a la ciutat o els 700 anys de l’inici de les obres de la Seu amb un orgue dotat de plena salut. Salut que li va faltar al protagonista de l’article d’aquesta setmana, Ludwig van Beethoven, durant bona part de la seva vida.

El compositor de Bonn conclou el classicisme i inicia l’etapa romàntica on la música passa a expressar l’estat d’ànim de l’artista i els conflictes interns. Amb una sordesa incipient que comença a donar senyals a partir del 1800 quan Beethoven tenia només 30 anys, la desesperació es manifestarà en violentes dissonàncies. A partir de Beethoven es produeixen canvis importants en el rol social de la música. Les causes estan relacionades amb l’ascens de la burgesia, una nova classe social sorgida de la revolució industrial i que es disputava la preeminència amb la noblesa. La burgesia va començar a substituir les pràctiques aristocràtiques de la cort, encarregant obres musicals, assistint a les noves sales de concert i organitzant vetllades musicals als seus salons privats. Una de les virtuts que té el mercat és la de socialitzar béns de luxe que abans estaven a l’abast d’uns pocs privilegiats. La Primera Revolució Industrial, que està en procés al llarg de tota la vida de Beethoven, aconsegueix alimentar i vestir una població creixent i en expansió, que abans restava subjecta al jou implacable de la llei pessimista de Thomas Robert Malthus, un dels economistes clàssics anglesos. Si abans de Beethoven la música era un luxe que només podia trobar-se a les corts aristocràtiques i a les grans esglésies (el temple gòtic manresà, per cert, té documentat a Miquel Aymerich del Bosch com a organista en un any tan llunyà com el 1562), a partir de Beethoven la música esdevé una manifestació artística accessible al gran públic en les sales de concert. També la publicació i venda de les partitures musicals comença a tenir una àmplia difusió.

Beethoven serà el primer compositor de la història de la música totalment independent, que no viurà d’un sou imposat pel poder temporal (el noble) o espiritual (el bisbe). I malgrat la gran qualitat de la seva música, aquest és un fet excepcional en perspectiva històrica. Perquè la sordesa li impedia guanyar-se la vida com a professor de música, intèrpret o director d’orquestra. Els ingressos provinents dels concerts de les seves obres tampoc varen ser importants. Rebia encàrrecs remunerats, és cert, i distingits mecenes també el finançaven. Però la font d’ingressos més important del compositor provenia dels editors. Les seves obres gaudien de molt predicament a la societat i es cotitzaven favorablement en el mercat. Sempre tenia diversos editors, com Breitkopf & Härtel a Leipzig, disposats a pagar elevades sumes de diners per elles. Sabien que la seva distribució comercial seria un èxit i que la venda estava asssegurada. Malgrat la sordesa i una vida turmentada, Beethoven va poder mantenir tota la seva vida una independència financera que li permeté la suficient llibertat creativa per llegar a la humanitat obres mestres immortals. Els problemes financers de Beethoven varen coincidir amb períodes d’inflació monetària relacionats amb la lluita de l’imperi austríac contra les tropes franceses napoleòniques. I això ens torna ara a recordar que, quan el virus de la covid deixi d’amenaçar directament les nostres vides, s’haurà d’afrontar la crisi financera i el retorn de la inflació que les decisions monetàries preses durant la pandèmia poden provocar.

Vacunes i patents

Es desaconsejable la vacuna Pfizer-BioNTech para todos los que tienen  historial de alergias? No todos los expertos están de acuerdo | Salud | La  Revista | El Universo

El dimarts d’aquesta setmana, coincidint amb la festivitat de la Puríssima, una dona britànica de 90 anys ha estat la primera persona al món en rebre la vacuna contra la covid-19 desenvolupada per la farmacèutica nord-americana Pfizer i el seu soci alemany BioNTech. Margaret Keenan, que complirà 91 anys en pocs dies, anima a tothom a rebre la vacuna i declara sentir-se privilegiada de ser la primera persona vacunada i contenta de poder passar més temps, a partir d’ara, amb les persones estimades, després d’un perllongat període d’aïllament. Una cinquantena d’hospitals del Regne Unit ja han començat amb les vacunacions a majors de 80 anys i empleats del sector sanitari, tot i que els residents de les llars d’avis s’hauran d’esperar els propers dies a que la logística permeti la distribució de la vacuna sense trencar la cadena de fred a -70 graus centígrads. El país del Brexit té compromesa l’adquisició de 40 milions de dosis, que permetran vacunar a 20 milions de persones (el 30% de la població britànica). Els experts prometen l’efectivitat de la vacuna i la protecció contra el virus una setmana després de rebre la segona dosi.

Es preveu que l’Agència Europea de Medicaments aprovi la vacuna Pfizer abans que acabi l’any, i la de la competidora Moderna a inicis del 2021. Per població, a Espanya li corresponen l’11% del total de vacunes contra la covid-19 que la Comissió Europea està gestionant a través d’una compra centralitzada. La reserva no obliga a adquirir-les totes, però el ministre Illa ha apuntat que pretén executar les opcions de compra en la seva totalitat i adquirir 140 milions de dosis, una xifra ingent que permetria immunitzar 80 milions de persones quan la població espanyola és de només 46 milions. Els motius pels quals Espanya ha adquirit més vacunes que població, quan alguns investigadors de les Universitats d’Estocolm i Nottingham consideren que amb el 40% ja s’aconseguiria la immunitat de grup, no estan gens clars. La República Txeca pretén vacunar el 51% de la població, Letònia el 42% i França el 60%. Ja veurem en què es concreta, més enllà del titular, que Espanya anunciï compres per poder arribar a vacunar el 175% de la població.

El cost de les vacunes sobrants seria d’aproximadament 200 milions d’euros. I és aquí quan arribem a un punt delicat com és el dels drets de propietat intel·lectual o patents sobre medicaments, en general, i vacunes contra la covid, en particular. Una patent és un dret exclusiu concedit per l’Estat a l’inventor d’un nou fàrmac o tecnologia biomèdica, que seran explotats comercialment en règim de monopoli durant un període de 20 anys. L’argument habitual, encara que incorrecte, és que les companyies farmacèutiques necessiten aquesta ajuda estatal per incentivar la innovació i recuperar la inversió realitzada en el desenvolupament de nous fàrmacs i vacunes. Naturalment, un producte patentat es ven al públic a preus elevats i sense competència. I diem que és incorrecte perquè bona part de la recerca biomèdica és subvencionada amb fons públics i moltes vacunes s’han descobert i comercialitzat sense necessitat de patents. Jonas Salk, el científic nord-americà descobridor de la vacuna contra la poliomelitis, que tantes vides ha salvat, mai la va voler patentar. I, sense anar massa lluny, les vacunes anuals contra la grip comuna es produeixen cooperativament i en règim obert per una xarxa de laboratoris amb finançament públic i privat organitzats per un organisme (GISRS) pertanyent a l’Organització Mundial de la Salut. El seu objectiu està centrat únicament en la protecció de les vides humanes, més que en la generació de beneficis extraordinaris, i ha demostrat ser capaç de reunir, interpretar i distribuir coneixement útil per a la fabricació de les vacunes.

En sentit contrari, la vacuna contra la pneumònia infantil, patentada per Pfizer, es ven a un preu tan elevat que resulta prohibitiu per a bona part de la població, especialment la que viu en països pobres. Al mateix temps que a l’Índia moren cada any 100.000 nens i nenes per no tenir accés a la vacuna, l’empresa nord-americana ingressa 5.000 milions de dòlars per la patent. Múltiples patents vigents obstaculitzen el desenvolupament de fàrmacs antivirals aptes en la lluita contra la covid (remdesivir, favipiravir i lopinavir/ritonavir). I Gilead, la farmacèutica que fabrica el remdesivir, ha demanat reforçar la seva posició monopolística sol·licitant la condició de “medicament orfe”, un estatus de salut pública que dóna accés a subvencions alhora que permet el benefici d’exempcions i bonificacions fiscals milionàries.

Ara és el moment de buscar i posar en pràctica nous mecanismes que promoguin veritablement la innovació sense necessitat de concedir monopolis legals. Diversos països s’han manifestat a favor de crear un fons comú que permeti als fabricants subministrar nous medicaments i vacunes a preus més assequibles. Així s’ha permès l’accés a tractaments contra la Sida, l’hepatitis C o la tuberculosi. I ara s’hauria d’ampliar per cobrir el tractament contra la covid. Concedir premis monetaris als inventors, en substitució de les patents, també és una altra idea que forma part de l’agenda de reforma. L’objectiu és substituir un sistema basat en el monopoli legal per un altre basat en la cooperació i el coneixement compartit.

Recerca i desenvolupament

SERVIMARCA

Aquesta setmana hem conegut que l’economia espanyola va invertir 15.572 milions d’euros en recerca i desenvolupament (R+D) l’any passat. I això és molt o poc? Doncs depèn. Algú pot argumentar que una economia molt basada en serveis de baix valor afegit i en turisme massiu de sol i platja no necessita fer grans esforços en investigació. S’atribueix a Miguel de Unamuno la dita “¡Que inventen ellos!” i, d’alguna manera, és un clixé que perdura de l’Espanya més refractària al progrés tecnològic. Entrant en les comparacions internacionals, Espanya investiga poc. Fins i tot països com Grècia i Polònia han superat per primer cop Espanya en inversió en R+D. El màxim esforç inversor per part de l’economia espanyola es va assolir el 2010 amb l’1,35% del PIB. L’última dada del 2019 indica un descens a l’1,25% del PIB, mentre que la mitjana europea és del 2,15% i l’objectiu comunitari del 3%. Els països tecnològicament més avançats se situen en el 4,9% (Israel), 4,5% (Corea del Sud), 3,4% (Taiwan), 3,3% (Suècia), i 3,2% (Japó). Alemanya inverteix el 3,1% del seu PIB en R+D, mentre que els Estats Units ho fan el 2,8%. És important remarcar que els diners que es dediquen a la recerca són importants, però que ho és molt més els resultats que s’aconsegueixen. No es tracta de gastar més sense solta ni volta. Es tracta de dedicar recursos allà on es necessiten, tot obtenint millores reals i quantificables.

Molts esperen beneficiar-se dels increments monetaris dels nous pressupostos generals aprovats i, especialment, dels fons del pla de recuperació europeu postcovid. Concretament, estem parlant de 72.000 milions d’euros de fons europeus fins el 2023, fons que haurien d’impulsar la transformació digital, un model energètic més ecològic i polítiques d’ajuda social inclusives. Mazzucato, una economista italo-nordamericana autora del llibre “The Entrepreneurial State”, és una de les fonts inspiradores per al govern de Pedro Sánchez que coordinarà la gestió dels fons europeus Next Generation. D’orientació marcadament keynesiana, l’assessora del Partit Laborista britànic defensa governs intervencionistes que exerceixin un marcat contrapès dins el sistema econòmic actual, tenint un paper actiu en la societat i servint d’estímul per a la innovació en tecnologia i la inversió en activitats productives. És el que el Nobel d’Economia Joseph Stiglitz anomena capitalisme progressista en el seu darrer llibre. Segons Mazzucato, economista de referència d’Íñigo Errejón i inspiradora de l’oficina de la Moncloa que gestionarà els fons europeus, l’Estat ha d’entrar en el capital de les empreses privades per marcar l’estratègia a seguir i liderar el camí del progrés i la innovació. És realment així? Doncs no. No i per múltiples raons.

D’entrada, la funció de l’Estat no és la d’entrar en l’accionariat d’empreses amb models de negoci centrats en la innovació i la sostenibilitat. L’Estat no es caracteritza precisament per ser un Business Angel o promotor d’empreses, sinó per vampiritzar els excedents empresarials. L’Estat no inverteix en empreses rendibles, sinó que rescata amb diners públics entitats financeres en fallida. L’Estat no crea negocis viables, sinó AVEs insostenibles econòmicament i socialment que apuntalen una concepció del país marcadament radial. Segons la Fundació COTEC, del pressupost públic de més de 7.000 milions assignat el 2019, només es varen invertir 3.600 milions (el 51%). Un pressupost ja inferior en un 30% al de fa una dècada, que només s’executa en poc més de la meitat, possiblement per excessiva complexitat burocràtica i ineficiència en els seus procediments. Com es distribuiran els fons milionaris que arribaran de Brussel·les? Cada vegada que arriben nous recursos, sorgeixen noves estructures que en reclamen la seva part, propiciant que un sector de la societat prosperi a costa d’altres. Es corre el risc que els poders establerts aprofitin els diners públics per nodrir una xarxa clientelar que reforci el seu estatus dominant.

És cert que Espanya no s’ha caracteritzat mai ni per la recerca ni pels invents associats a la mateixa. Però és fals que la inversió estatal en R+D sigui sempre beneficiosa. Tota acció econòmica comporta costos d’oportunitat i pot donar lloc a conseqüències no desitjades. La inversió pública en innovació dirigida des de dalt (top-down) pot desviar l’avenç del seu desenvolupament cap a sectors menys connectats amb les demandes dels consumidors, retirant recursos dels projectes socialment més necessaris i alentint, per tant, les innovacions més urgents o prioritàries. A més, la despesa pública en R+D té el perill de materialitzar-se en increments retributius i salarials dels investigadors i científics, abans que en progressos tecnològics tangibles. També és fals que l’Estat hagi de liderar el sistema d’innovació nacional. Pensi en invents espanyols. N’hi ha pocs, i els més destacables estan relacionats amb els pals. El pal de fregar de Manuel Jalón va suposar una revolució a les llars a mitjan segle XX, i el famós Chupa Chup d’Enric Bernat, un caramel amb pal i logotip dissenyat per Dalí, va endolcir molts moments de la nostra infantesa. D’iniciativa pública estatal n’hi ha ben pocs, tret del garrot vil utilitzat per executar els condemnats a mort. Crec que estarem tots d’acord en quins han contribuït, en la mesura de les seves possibilitats, a millorar la vida dels ciutadans.

Descentralització versus harmonització

El Gobierno se garantiza con ERC los Presupuestos de una legislatura |  España | EL PAÍS

El portaveu d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián, s’ha acostat aquesta setmana al PSOE i Unides Podem segellant el seu suport als Pressupostos Generals de l’Estat. Però no ho ha fet a canvi de millores tangibles per a la ciutadania catalana, sinó motivat per posar fi al dúmping fiscal de Madrid. Per tant, més que emular la baixa fiscalitat de la capital, es denuncia una competència fiscal abusiva i es demana equiparar la fiscalitat madrilenya a la comuna. Rufián defensa que cal acabar amb la condició de paradís fiscal de la capital espanyola, a qui acusa d’aprofitar l’efecte capitalitat per abaixar els impostos al mínim. Això ha provocat la resposta immediata de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, que ha promès convertir-se en “el pitjor malson dels que volen robar als madrilenys per pagar les corrupteles de l’independentisme”. I afegeix que en cap cas Madrid és un paradís fiscal, sinó que altres comunitats són un infern fiscal.

Les desigualtats entre ciutadans en matèria tributària i de serveis públics en funció de la comunitat en què vivim, lluny de corregir-se, segueixen augmentant. Són molt clares les que generen els règims forals del País Basc i Navarra, que estan al marge de la resta de l’Estat. I, naturalment, tots tenim present el dèficit fiscal crònic que suporta Catalunya. També Canàries, per la seva condició d’insularitat, té importants particularitats. La Comunitat de Madrid ofereix una fiscalitat molt avantatjosa gràcies a bonificacions i exempcions, de les que es beneficien especialment les rendes altes. Això ha provocat una important fuga de contribuents, especialment de rendes elevades, des d’altres comunitats cap a la capital. La seu social d’algunes importants empreses, que no es caracteritzen precisament per competir en el lliure mercat, també s’ha portat a Madrid buscant la distància més curta amb el regulador.

Els ingressos tributaris que s’obtindrien per madrileny, amb els mateixos tipus nominals en tot el territori espanyol, superarien en un 45% la mitjana nacional i en un 150% els de les Canàries. Aquestes dades evidencien que les bases imposables en la Comunitat de Madrid són tan grans que permeten aconseguir una gran recaptació amb una pressió fiscal reduïda. El tipus marginal màxim per IRPF que paguem a Catalunya és el 48%, mentre que el mínim és el 21,5%. En canvi, a la capital el màxim és només el 43% i el mínim el 18,5%. Malgrat les seves rebaixes d’impostos, la recaptació fiscal de Madrid és molt superior a la mitjana nacional i és la que més contribueix nominalment a la redistribució interterritorial. És la plasmació del que en economia s’anomena “efecte Laffer”. I Madrid té un sistema fiscal favorable no només perquè la seva capacitat recaptatòria sigui molt elevada, sinó també perquè ha mantingut una política de despesa pública continguda.

El sistema de finançament autonòmic espanyol combina un alt grau de descentralització de la despesa pública amb una forta centralització dels ingressos públics. És a dir, serveis públics tan importants com la sanitat o l’educació són competència de les comunitats autònomes, però els principals impostos (IVA i IRPF) estan centralitzats i només transferits parcialment. Les autonomies poden crear alguns impostos poc rellevants (mediambientals o sobre grans superfícies) i en tenen plenament cedits altres (patrimoni, successions i donacions, transmissions patrimonials i actes jurídics documentats). Però a l’hora de la veritat no exerceixen un control efectiu sobre la recaptació derivada de la seva estructura fiscal, amb l’excepció del País Basc i Navarra, que gaudeixen d’un règim foral propi. Al final, un alt percentatge de la recaptació autonòmica es destina a un fons comú que es reparteix “solidàriament”, subratllo l’eufemisme, en funció de criteris com la superfície, insularitat… Els incentius perversos que genera aquest sistema sobre els governs de les comunitats autònomes són obvis. Es tendeix a incrementar la despesa pública, que beneficia teòricament els ciutadans de cada territori particular, finançant-se amb diners del fons comú que paguen els altres. I per contentar els electors, a qui es demana el vot cada 4 anys, millor sobredimensionar la despesa pública que retallar els impostos.

Rufián s’equivoca al demanar l’harmonització fiscal. El que convindria és reivindicar la descentralització impositiva de les comunitats autònomes. Es tracta de promoure la corresponsabilitat tributària i que cadascú gasti en funció del que ingressa i no en funció del que ingressen els altres. Si una autonomia vol gastar molt en serveis públics, que suporti impostos elevats. I viceversa. Si es prefereix obrir via a la iniciativa privada, s’hauria de poder baixar els impostos. La competència és sana i la competència fiscal promouria una desitjable rivalitat entre governs autonòmics per proveir serveis públics amb una fiscalitat limitada. S’acabarien les sempiternes transferències “solidàries”, repeteixo l’eufemisme, de les comunitats riques a les comunitats pobres que només serveixen per alimentar la hipertròfia de l’administració pública i l’ampliació de la llista de funcionaris. Si es vol mantenir la redistribució fiscal entre territoris, hauria de ser l’administració central qui ho fes en base a un impost estatal comú. Expressat en termes ben planers, es tracta d’estendre el sistema del concert econòmic basc al reste de les comunitats autònomes. Descentralització fiscal i no pas harmonització fiscal.

Desert financer

La fusión BBVA-Sabadell lideraría el mercado catalán con el 40% de cuota -  elEconomista.es

Si a inicis de setembre s’anunciava la fusió entre CaixaBank i Bankia, aquesta setmana li ha tocat el torn al Banc Sabadell. L’entitat vallesana serà absorbida pel BBVA. La realitat és que l’activitat bancària s’està digitalitzant creixentment, de manera que el sector ha de reconvertir un model de negoci basat en l’atenció presencial a un fonamentat en els serveis online. Les entitats mitjanes amb una estructura de costos elevada poden tenir problemes per sobreviure quan calgui fer les necessàries inversions en tecnologia per competir en el món digital. Això implica tancar massivament oficines i acomiadar treballadors. Un altre factor que juga en contra de les entitats bancàries són els tipus d’interès zero (o negatius). En les circumstàncies actuals, el BCE anuncia que els tipus es mantindran baixos una temporada llarga. I, és clar, si un banc no pot fer negoci cobrant interessos pels préstecs concedits, el marge de beneficis es redueix i els comptes de resultats pateixen. Com a conseqüència, les comissions es disparen i la pressió per reduir personal s’intensifica. És el que farà el BBVA. Per tant, és una notícia dolenta pel conjunt de 6.400 treballadors que té el Banc Sabadell a Catalunya i els 5.200 del BBVA. Es persegueixen sinergies, i aquesta és la raó de ser de l’operació. Tot i així, tota fusió s’enfronta a reptes importants. Les sinergies s’han de materialitzar i les plataformes tecnològiques s’han d’integrar bé. Recordem que el Banc Sabadell ja va tenir una experiència nefasta al Regne Unit amb la integració tecnològica del Trustee Savings Bank.

En segon lloc, és també una operació negativa per a Catalunya. La superposició d’oficines del BBVA i el Banc Sabadell, especialment a casa nostra, desapareixerà. I el grau de monopoli del sector financer augmentarà. Menys competència bancària es traduirà en comissions i interessos a pagar més elevades. Això millorarà els comptes d’explotació de les entitats financeres, però a costa de perjudicar usuaris, famílies i empreses. Notem que qui perjudica la competència permetent macroentitats bancàries és l’Estat i no el lliure mercat. El govern beneeix aquestes fusions i celebra la cerimònia nupcial al costat de l’altar de l’intervencionisme monetari i fiscal més salvatge i desacomplexat. Al mateix temps, el govern també crea agències públiques antimonopoli i s’atribueix la potestat de lluitar contra els oligopolis que ell mateix ha promogut i autoritzat. Per tant, una situació tot plegat molt kafkiana. Lligat amb l’anterior, els processos de macrointegració bancària pateixen de l’anomenat risc moral, pel qual un individu canvia el seu comportament al no estar completament exposat a les conseqüències de les seves accions. Si un banc és massa gran com per permetre la seva caigudapot iniciar pràctiques creditícies temeràries sabent que, quan els crèdits concedits d’alt risc no es retornin, l’Estat l’ajudarà. I cap empresa hauria de prosperar a costa de la perspectiva d’un futur rescat públic a càrrec del contribuent.

En tercer lloc, la fusió significa la desaparició de l’últim banc català i culmina la fi del sistema financer a Catalunya. La seu del Sabadell ja es va traslladar a Alacant l’octubre de 2017. Ara, el pes de les decisions recaurà molt més a la capital d’Espanya, que controla totes les claus legals i autoritzacions que necessiten els bancs per operar. L’entitat presidida per Josep Oliu és la quarta empresa catalana per darrere de Naturgy, CaixaBank i Seat. I malgrat Seat és 100% de propietat alemanya, cal diferenciar la fàbrica de Martorell amb un Banc Sabadell absorbit pel BBVA. L’empresa automobilística manté a Catalunya els centres de decisió i la cúpula directiva, també les seus productives i operatives, fet que repercuteix positivament pel que fa a l’ocupació i les decisions d’inversió. En canvi, el Sabadell, implantat a l’arc mediterrani amb una gran cartera de pimes, un negoci més interessant i estratègic que el de particulars, quedarà subordinat a les seus de Biscaia i, molt especialment, Madrid.

El sector financer català es basava en petites caixes d’estalvi, fruit de l’esforç de la societat civil per oferir serveis financers a les llars i petits empresaris. La primera d’elles va ser a Barcelona (1844), mentre que la nostrada Caixa d’Estalvis de Manresa ho feia al carrer de Sobrerroca (1865). El conjunt de caixes, en un territori crònicament maltractat a nivell fiscal, proporcionaren els serveis socials que la població necessitava: centres de gent gran, biblioteques, entitats culturals, escoles i centres de formació… Patronats integrats per representants de la societat civil gestionaven l’obra social. Però la crisi financera del 2008, amb una motivació política indissimulada, va servir per desmantellar-les totes. L’excepció seria la Caixa de Pensions, reconvertida en la primera entitat bancària espanyola. Però la recent fusió amb Bankia, on l’Estat manté el control del 62% del capital, obre la porta a què Barcelona perdi el centre de decisions i la seu operativa. Quedava el Banc Sabadell, quarta entitat financera d’Espanya per volum d’actius. Absorbida ara pel BBVA, el seu record també s’anirà perdent en el boirim de la memòria.

Innovació empresarial contra la covid

Ugur Sahin y Özlem Türeci, los padres turco-alemanes de la vacuna más  esperanzadora contra el covid-19

Aquesta setmana hem recordat que fa 31 anys, exactament el 9 de novembre de 1989, va caure el Mur de Berlín. La caiguda del mur de la vergonya, construït per impedir la fugida de milions de berlinesos de la zona comunista cap a la capitalista, va ratificar el fracàs dels sistemes de planificació centralitzada i la dissolució de la URSS. Entre finals de la dècada de 1940 i 1961, més de 4 milions d’alemanys de l’est varen escapar-se de la zona soviètica de Berlín (mai a l’inrevés) “votant amb els peus”. L’Estat és una institució que es caracteritza per construir murs que divideixen la societat i oposen una part de la societat a l’altra; murs que empresonen les persones, murs que impedeixen la llibertat de moviments. Des del Bàltic fins l’Adriàtic, ningú havia de travessar un Teló d’Acer protegit amb filferro espinós, camps de mines i torres de vigilància amb metralladores. El govern diria a la gent on viure i en què treballar, quins béns podien consumir i quins no. Més recentment, un altre Estat, no precisament d’una societat comunista, sinó capitalista en els seus ja llunyans orígens, representat per l’administració Trump, ha construït un altre mur que separa el sud dels EUA amb Mèxic. És obvi que la societat civil nord-americana disposa de moltes més llibertats que les de l’antic bloc de l’est, però l’essència de l’acció divisòria dels dirigents estatistes és la mateixa, salvant diferències de grau.

En moments tan difícils com els actuals, es fa del tot necessari trobar una vacuna contra la covid. En opinió de molts experts, com l’economista italiana Mariana Mazzucato, és imprescindible que l’Estat lideri la recerca i la innovació, adoptant el rol de gran emprenedor. Resulta d’entrada curiós que qui maltracta sistemàticament els autònoms i les pimes vulgui suplantar la seva funció empresarial. Però és això el que precisament sostenen la majoria d’experts. Recentment ha sortit publicat un llibre (The myth of the entrepreneurial state) escrit per l’economista Deirdre McCloskey i l’advocat Alberto Mingardi que refuta les tesis estatistes de Mazzucato. Els governants, en perspectiva històrica, sempre han estat reacis a promoure l’ús d’innovacions tècniques quan no les han senzillament prohibit. Per posar alguns exemples, durant el regnat de l’emperador romà Tiberi, un ciutadà va anar a veure’l per presentar-li un invent. Es tractava d’un vidre molt resistent. La recompensa de l’emperador va ser l’execució. I durant el regnat de la reina Isabel I d’Anglaterra, el súbdit William Lee li presentà un invent tècnic en el camp tèxtil. La sobirana britànica, més comprensiva, es limità a prohibir severament el seu ús.

Si l’Estat jugués a favor de la innovació, els anys posteriors a la I Guerra Mundial i la dècada de 1930, sota el domini del keynesianisme i de l’expansió desenfrenada de l’activitat estatal, haurien d’haver experimentat forts creixements econòmics amb dinamisme empresarial. I va ser just al contrari. Fou el segle XIX, amb l’expansió dels mercats i Estats mínims, el segle daurat de la civilització occidental. Alguns dels descobriments realitzats per la iniciativa privada sense ajuda estatal foren l’avió, el motor de combustió interna i l’automòbil, l’electricitat i el petroli, la bateria, la dinamita, la turbina de vapor, l’aparició de nous materials (alumini, pasta de paper, ciment, adobs artificials, cautxú, aspirina), les pintures, la fotografia, el cinema, els plàstics i les fibres artificials, la farmàcia i la petroquímica. I vacunes… Moltes vacunes, començant per la verola l’any 1796 i seguint amb la de la diarrea, l’àntrax, la ràbia, el còlera, el tètanus, la diftèria i la pesta. Històricament, les èpoques de grans avanços socials i econòmics han requerit la limitació del poder arbitrari i descontrolat dels governants: la rebel·lió dels Països Baixos contra Espanya (1568), la lluita contra l’absolutisme del rei anglès Carles I i la Revolució Gloriosa al mateix país (1642 i 1688), la independència dels EUA (1776), la Revolució Francesa (1789)…

La paraula liberal prové del llatí liber que significa tenir l’estatus legal i social d’home lliure en oposició a l’esclau. I el problema és que l’Estat sempre tendeix a magnificar el seu paper, especialment en temps de crisi, a costa de la llibertat dels governats. El keynesianisme va prosperar arran de la Gran Depressió de 1929, com el socialisme ho havia fet abans amb la crisi de 1848, i no en tinguem cap dubte que amb la covid faran el mateix, expandint i intensificant el control sobre la societat. Els aparells estatals, que ja acaparen prop del 50% de la producció total de molts països, incrementaran la despesa i el deute públics, les normatives i els aranzels, les llicències i la regulació, les prohibicions i controls de preus, els excessos en política monetària i fiscal, l’eugenèsia i els acords comercials… I la retroacció entre l’afany controlador i els mals resultats pot iniciar un bucle perillós. Una relació viciosa que, amb l’empitjorament de les dades de la pandèmia per una gestió incorrecta, porti a reincidir en mesures discrecionals encara més equivocades, originant una espiral autodestructiva.

Actualment, hi ha més de 40 vacunes contra la covid que s’estan provant en humans. I no sembla que la impulsada per l’aparell polític de Vladimir Putin sigui la més prometedora. En canvi, sí és esperançador l’anunci de la vacuna del gegant nord-americà Pfizer amb la petita startup alemanya BioNTech, dirigida per un matrimoni de brillants investigadors d’origen turc, fills d’immigrants. La vacuna està llesta per tramitar l’autorització, després de mostrar una efectivitat del 90% en la protecció contra la covid. Els científics i empresaris fundadors, el professor Ugur Sahin, de 55 anys, i la doctora Ozlem Türeci, de 53, partint d’orígens molt modestos han fundat una petita empresa biotecnològica sense suport estatal que, a base de molt esforç i talent, ha trobat una vacuna contra la covid. Aquest és el camí a seguir.

Testejar la població

Ampliamos a otras 17 zonas básicas de salud la realización de test de  antígenos | Comunidad de Madrid

Mentre restem a l’espera d’una vacuna o d’un medicament efectiu contra la covid, cal preguntar-se si un nou confinament és inevitable davant l’alarmant increment dels contagis. En termes de creixement econòmic i relacionat amb el confinament derivat dels contagis, és necessari contextualitzar el comportament del PIB del tercer trimestre. Venint de la brutal caiguda lliure del segon trimestre, amb xifres del -18,5%, la producció al tercer trimestre no recupera ni un 60% de la caiguda prèvia. En termes interanuals, això vol dir comparant les xifres de l’any passat amb les d’aquest any per les mateixes dates, la caiguda supera el -10%, mentre que la majoria de països europeus no arriben al -5%. La Comissió Europea ha empitjorat aquesta setmana les previsions per a l’economia espanyola el 2020 i preveu que la patacada superi el -12% del PIB aquest any, i espera un rebot menys intens el 2021, a l’entorn del 5%, força lluny del 7% previst a l’estiu. La intensa caiguda d’Espanya reflecteix els efectes del confinament draconià de la primera onada a la primavera, la desordenada reobertura per salvar la insalvable temporada turística i els primers envits de la segona onada que colpegen a Espanya abans que a la resta dels països comunitaris.

Una estratègia alternativa als confinaments són els tests massius. El problema més important que presenten és el seu cost. Fins ara disposàvem només de les proves PCR, relativament cares. Aquesta prova presenta una alta especificitat, ja que pot diferenciar entre dos microorganismes propers, és molt fiable i precoç, ja que detecta el virus en les primeres fases de la infecció respiratòria, però té un preu alt. En centres privats fàcilment supera els 100 euros. Si volguéssim testejar el 100% de la població de Manresa cada 15 dies per tal d’aïllar els casos positius, s’haurien de fer 5.250 tests diaris. Assumint un cost de 50 euros per PCR, això equival a 262.500 euros diaris o 7,9 milions mensuals. En termes anuals, el cost supera el pressupost municipal d’aquest any (91 milions). Si extrapolem aquesta mesura al conjunt de Catalunya, el cost superaria el 4% del PIB. Una xifra molt elevada, indubtablement, però inferior a la caiguda autonòmica del PIB del 9% prevista per aquest any.

Ara bé, la cosa canvia molt amb la possibilitat de recórrer als tests d’antígens, que són molt més barats. A un cost de 5 euros per test, el desemborsament diari per efectuar 525.000 proves a nivell de tot Catalunya seria de 2,6 milions d’euros o l’equivalent a 958 milions d’euros anuals (menys del 0,4% del PIB català). Quin sentit té que l’administració espanyola dediqui 3.000 milions d’euros en la revalorització de les pensions i salaris públics, mentre que estalvia una mesura que podria mantenir l’economia en funcionament i evitar la propagació massiva de contagis? Donat que la fiabilitat dels tests d’antígens és inferior a la de la prova PCR, es podria realitzar un segon test de confirmació d’un positiu per evitar falsos positius, que deixarien de treballar sense necessitat, o falsos negatius, que podrien infectar els seus contactes habituals i agreujar l’epidèmia.

En un estudi recent portat a terme a València, aquests tests van ser capaços de detectar un 80% dels positius simptomàtics que posteriorment va certificar la PCR. En cas que siguin positius asimptomàtics, el percentatge baixa molt. Però l’estudi avala que, fins i tot en els falsos negatius, la quantitat de virus detectables en el pacient és tan baixa que amb prou feines resulta contagiós. Encara que és difícil atribuir a un factor concret la baixada registrada en les xifres de contagis a la Comunitat de Madrid aquesta setmana, tot sembla indicar que el test d’antígens ha tingut bona part del mèrit de què la situació sigui menys dramàtica. També a Catalunya, davant la saturació en els laboratoris que analitzen les mostres, s’han començat a fer tests ràpids d’antígens, i no PCRs, als contactes de les persones que hagin donat positiu per coronavirus.

A priori, un programa de tests massius i periòdics a tota la població presenta uns beneficis molt superiors als costos. Malauradament, però, les autoritats no semblen contemplar aquesta possibilitat i estan decidides a continuar aplicant el tancament d’activitats no essencials i els confinaments parcials, sense descartar tornar a un confinament domiciliari total si els contagis es descontrolen.

Les noies prudents i les nècies

És molt cèlebre el passatge de les verges nècies i les assenyades, tan magníficament musicat per Johann Sebastian Bach a la cantata “Wachet auf, ruft uns die Stimme” (BWV 140), podent-se trobar a Internet múltiples i excel·lents versions com la dirigida per Rudolf Lutz amb la Schola Seconda Pratica i la interpretació de la soprano Núria Rial. Sent totes amigues del nuvi el sortiren a rebre amb torxes, però les que no tenien seny no es van endur oli, mentre que les assenyades sí. Quan l’espòs vingué a mitjanit totes dormien. Les noies sense seny demanaren que se’ls dongués oli, però no fou així i hagueren de marxar a comprar-ne. Mentre hi anaven va arribar l’espòs i la porta quedà tancada. Les noies prudents varen entrar a les noces, però les nècies no. Contextualitzant aquesta paràbola, la primera generació cristiana vivia convençuda que Jesús ressuscitat tornaria molt aviat. Però no va ser així i els seus seguidors es van haver de preparar per a una llarga espera. Ara com abans, dins de la comunitat cristiana hi ha seguidors assenyats que actuen de manera responsable i intel·ligent, i hi ha seguidors necis que actuen de manera frívola i negligent. Hi ha qui escolta les paraules de Jesús i les posa en pràctica, construint la seva vida sobre roca ferma. Però hi ha també qui escolta sense posar-ho en pràctica, edificant la seva casa sobre la sorra. Una casa que és pura façana i que, sense fonament real, no resisteix l’adversitat. Crida poderosament l’atenció que l’oli de les noies previsores no es comparteix. El seu ús és estrictament privat i individual. Tothom és lliure d’acceptar o refusar la invitació del nuvi. La salvació no és comunitària, sinó individual. Notem que es descarta compartir l’oli. Per tant, no es permet la socialització d’aquest recurs tan preuat. Si no fos així, potser no hi hauria suficient oli ni per unes ni per les altres. És important destacar-ho, especialment quan massa vegades l’Església (i l’Estat) posen equivocadament el centre d’atenció en la col·lectivització dels recursos, diluint la responsabilitat personal i provocant una pèrdua de llibertat individual. Si el dret de propietat fos secundari, el nuvi forçaria les noies prudents a compartir l’oli amb les nècies per poder entrar tots a la festa. I no és així. Les prudents entren al convit, però les nècies no. I quan truquen a la porta no les reconeix i la porta roman tancada. S’ha de treballar per transformar la niciesa en seny, l’estupidesa en intel·ligència i la frivolitat en responsabilitat. I això no s’aconsegueix amb la col·lectivització dels recursos.  

Mesures extraordinàries anticovid

Imagen

En les circumstàncies de l’actual pandèmia, el govern espanyol té considerables dificultats per gestionar la situació sota criteris ja no diguem científics, sinó senzillament raonables. Alhora, la situació d’alarma creada és una ocasió propícia i adequada per expandir els límits del poder i control governamentals de manera extraordinària. La retroacció entre mals resultats i afany controlador pot iniciar un bucle perillós. Una relació viciosa que, davant l’empitjorament de les dades sanitàries i econòmiques de la pandèmia per una gestió defectuosa i inadequada, porti a reincidir en mesures discrecionals encara més equivocades. I que els mals resultats d’aquesta intervenció justifiquin noves intervencions, originant una espiral autodestructiva. Recordem que després d’autoritzar una massiva manifestació feminista pels carrers de Madrid el passat 8 de març, el govern central va decretar un duríssim confinament que va destrossar l’economia. L’obertura precipitada de la societat per salvar la temporada turística, que ja estava perduda i que, per tant, va resultar infructuosa, va fer remuntar el nombre de contagis, que darrerament es tornen a disparar. Aquesta setmana, mentre es decretava la pròrroga de sis mesos de l’estat d’alarma, una de les mesures més excepcionals de la història constitucional, el president Pedro Sánchez ni tan sols estava a l’hemicicle de diputats. Del debat en surt, però, amb el suport ampli i majoritari de la Cambra, que ha atorgat un xec en blanc amb l’única exigència de dues compareixences de Sánchez per donar explicacions en el ple, però sense votació. Resulta inacceptable, no ja des d’un punt de vista jurídic sinó polític, que s’estengui l’excepcionalitat de l’estat d’alarma, mitjançant una única pròrroga, a un termini de sis mesos.

Un equip de científics epidemiòlegs i de salut pública ha emès una declaració coneguda com The Great Barrington on desaconsellen confinaments massius. Deixant de banda les destrosses econòmiques, els resultats sanitaris negatius dels mateixos inclouen taxes de vacunació infantil més baixes, l’empitjorament de les malalties cardiovasculars, una menor detecció del càncer, el deteriorament de la salut mental, i l’especial perjudici dels col·lectius més pobres i desfavorits. Els seus objectius són minimitzar la mortalitat i els danys econòmics i socials fins arribar a la immunitat comunitària o a una vacuna efectiva. Defensen una protecció focalitzada davant el SARS-CoV-2. Les mesures adoptades haurien de protegir els col·lectius més vulnerables. Per exemple, les residències d’avis i les llars de gent gran haurien d’utilitzar personal amb immunitat adquirida i realitzar freqüents proves PCR a la resta de personal i a tots els visitants. S’hauria també de minimitzar la rotació del personal. Les persones jubilades que viuen a casa seva haurien de restringir els contactes socials i rebre a domicili les comandes bàsiques. També, sempre que sigui possible, s’haurien de reunir amb altres membres de la família en espais oberts. Altrament, la resta de col·lectius haurien de reprendre les activitats productives habituals respectant les mesures d’higiene, distància i mascareta. En la seva opinió, l’ensenyament hauria de ser presencial a escoles i universitats, reobrint restaurants i reprenent també les activitats culturals i les pràctiques extraescolars. No opina el mateix el govern català, que ha decretat el tancament de Catalunya els caps de setmana, anul·lant totes les activitats de lleure, extraescolars i competicions esportives no professionals. També suspèn les activitats culturals i tanquen restaurants, teatres, auditoris i sales de cinema.

El pànic per la situació actual és real, però això no hauria de justificar qualsevol mesura. Espanya acredita els pitjors registres amb la covid, sanitària i econòmicament. Lidera el rànquing de mortalitat amb 72 morts per cada 100.000 habitants, per sobre d’Itàlia (60), França (51) o Holanda (39). I molt lluny d’Alemanya (11), Finlàndia (6), Japó (1,3) o Corea del Sud (0,8). Les diferències són sorprenents. Alemanya, per exemple, compta amb un eficient sistema de salut pública, amb molts tests i l’adequat rastrejament i aïllament dels contactes. El nombre de llits en cures intensives per fracció de població és molt superior. Però també disposa d’Angela Merkel, una líder que és científica i que conserva una certa autoritat moral. No només pot entendre i explicar les dades de la situació epidemiològica, sinó que pot donar exemple en el compliment de les mesures acordades. I quan una població se sent ben informada i confia en la rectitud moral dels seus líders és molt més probable que compleixi les instruccions o peticions del govern. Ara compari’s la situació germànica, si això no resulta excessivament odiós, amb la situació espanyola. Aquesta setmana s’han celebrat al cassino de Madrid els cinc anys de vida d’El Español, un diari digital fundat i dirigit per Pedro J. Ramírez. I a la festa hi han assistit moltes personalitats, des de Salvador Illa, ministre de Sanitat, a Pablo Casado, líder del PP, passant per Inés Arrimadas i membres del govern espanyol. Molts d’ells sorpresos distesament en temps de pandèmia sense complir les més elementals mesures sanitàries de seguretat. Mesures que ells mateixos decreten i que no es cansen de predicar i traslladar a la resta de la població. Aleshores, quina autoritat moral tenen els nostres dirigents polítics per exigir sacrificis a la ciutadania i el compliment de mesures extraordinàries?

Transformació digital

La Industria 4.0: Estándares para el éxito - UNE

Els temps de pandèmia com el que patim són moments de dolor i angoixa, però també de canvi i reestructuració. La societat que sobreviurà al SARS-CoV-2 presentarà aspectes diferencials, i l’enginyeria hi juga un paper clau. Coneixen els enginyers millor que ningú el món industrial. I la indústria és el motor i element vertebrador de l’economia, però també un dels factors principals en la configuració de la seva organització social. La imprescindible competitivitat empresarial en els sectors industrials ha pivotat fins ara en la innovació i la internacionalització. La crisi frenarà a curt termini la globalització econòmica i, per tant, també l’apertura als mercats internacionals. És possible que els processos de deslocalització remetin parcialment amb incipients relocalitzacions, reajustant la cadena de subministraments en clau més local. Si abans es buscava el baix cost de la mà d’obra, ara és el moment de la qualitat i l’alt valor afegit. També s’està intensificant la transformació digital de les empreses. Tecnologies com la robòtica, l’internet de les coses, la intel·ligència artificial, el Big Data, la fabricació additiva, la simulació, el núvol, els nous materials… impulsaran una evolució que pren forma en la indústria 4.0 i en l’economia circular. Fent un símil amb la situació sanitària, que presenta una corba de contagis que cal frenar, la indústria i els serveis industrials han de doblegar cap amunt la corba de davallada econòmica.

Haurem de replantejar moltes coses. Però cal un enfocament. No es pot ser excel·lent en tot. Calen empreses competitives i especialitzades que aspirin a ser dels millors a nivell nacional i europeu. O no és el que han fet altres països com la Xina, la fàbrica del món, l’Índia, la fàbrica de software mundial, o els Estats Units, el centre tecnològic més avançat del planeta? A casa nostra disposem d’una potent indústria d’automoció, minera, de béns d’equip, alimentació, una empresa joiera coneguda arreu del món… Un ecosistema de primer ordre que busca obrir-se pas en un mercat molt competitiu i que pot invertir en projectes innovadors. És imprescindible que l’administració pública i les institucions facilitin la vida de les empreses i no ho posin encara més difícil amb impostos i normatives asfixiants. També el sistema energètic necessita d’una posada al dia en molts aspectes, ja que l’energia és la sang que circula pel teixit de les indústries. S’ha de replantejar el sistema tarifari elèctric. No es pot continuar amb un model de fixació de preus de l’energia que trasllada a les PIMEs uns costos fixes inassumibles que els resten competitivitat, impossibilitant algunes inversions i retribuint molt per sobre dels seus costos altres projectes, amb inversions ja amortitzades i costos d’explotació reduïts.

La pandèmia ha accelerat la digitalització de la societat i la producció a tots els nivells. Tanmateix, la transformació digital d’empreses i organitzacions és dispar i desigual. Les grans estan molt avançades, però en les petites la seva supervivència està en perill. Cal fer arribar la transformació digital a tots els racons i adaptar-nos de manera completa a aquesta nova situació.