Economia de guerra

El Kremlin considera vàlids els referèndums en superar la participació el 50% i Putin ha anunciat l’annexió dels territoris prorussos a Ucraïna. Putin també ha anunciat una “mobilització parcial” destinada a redreçar els fracassos de la guerra. El ministre de Defensa, Serguei Xoigú, va dir que es convocarien 300.000 homes amb antecedents militars. Però alguns informes indiquen que no és el nombre dels documents oficials que autoritzen la mobilització, i el decret de Putin no inclou cap restricció a l’autorització del Ministeri de Defensa per reclutar nous soldats. Es podria reclutar fins a un milió d’homes, i alguns comissariats militars ja semblen estar reclutant indiscriminadament. Les dades de les enquestes suggereixen que, abans de la mobilització, la guerra va tenir el suport de més del 75% dels russos. Aquesta és la millor dada pels interessos del Kremlin, que ha reprimit amb contundència i brutalitat les manifestacions contràries al conflicte. Amb tota seguretat, ho continuarà fent. Especialment, quan té el suport del patriarca ortodox Kirill que beneeix la guerra i promet el cel etern a tots els caiguts per Rússia.

Treure Putin del poder no serà fàcil. Moscou no ha viscut cap intent de cop d’Estat des de la caiguda de la Unió Soviètica. Ni tan sols hi ha hagut conspiracions importants. En temps de la URSS, l’únic cop d’Estat destacable va ser el que va permetre als bolxevics accedir al poder. Stalin va ser un brutal dictador. Dels 139 candidats al Comitè Central elegits al congrés de 1934, 98 van ser detinguts, humiliats i assassinats per ordre seva, inclosos els companys més propers. El dèspota venjatiu i paranoic, però, va morir plàcidament d’un ictus sense cap oposició interna. Mantenir-lo en el poder era perillós, però conspirar contra ell era encara més arriscat i significava una mort segura. Al capdavall, encara que hagin estat molts els fracassos, abusos i crims comesos, el líder es manté aferrat al poder i mor per causes naturals. Algú dubta que Putin no preferirà aquest mateix escenari final? Malgrat el seu govern de corrupció i infàmia, després de 23 anys en el poder i a prop de complir la setantena, és força clar que Putin no es retirarà voluntàriament. Ell ha assegurat que la desaparició de la Unió Soviètica va ser la catàstrofe geopolítica més gran del segle XX, i ha estructurat el seu règim per evitar el mateix destí. Reconeixent que Marx i Lenin estaven equivocats en termes econòmics, ha fitxat economistes capaços d’aplicar polítiques econòmiques sensates, com Elvira Nabiullina, al Banc Central, o Anton Siluanov, al Ministeri de Finances.

Llegint la història de Rússia, la revolució no es produeix quan l’Estat exerceix despòticament el poder, sinó quan cedeix el poder. El tsar Nicolau II va abdicar durant la Primera Guerra Mundial després d’una guerra contra el Japó que va debilitar l’imperi rus. El govern provisional que va seguir no va tenir l’encert ni la voluntat de sotmetre la revolució bolxevic. I els bolxevics acabarien amb la vida dels Romanov. Més recentment, Mikhail Gorbachev va cedir autoritat als pobles de la Unió Soviètica amb les polítiques de la glasnost i la perestroika. Però perdre el control del Partit Comunista va precipitar una revolució incruenta que va enderrocar el règim. Putin no cometrà aquest error, sinó que seguirà els exemples dels tsars Nicolau I i Alexandre III, o els líders soviètics Joseph Stalin i Leonid Brezhnev, tots els quals van reprimir amb duresa qualsevol dissidència interna, mantenint els súbdits sota el seu jou i no permetent que l’oposició organitzi cap tipus de protesta significativa. Putin continuarà la guerra i perseguirà els opositors de manera implacable i despietada. Sense expectatives de fer caure Putin, hauríem de preparar-nos per a una llarga guerra. Amb els altíssims costos que suposa, especialment per Europa.

Les sancions occidentals imposades a Putin no han estat suficients per tombar l’economia russa, però sí per perjudicar seriosament l’economia europea. Els controls de capital i les pujades del tipus d’interès per part del govern rus han evitat una crisi financera i el col·lapse del ruble. Després d’una caiguda inicial, la producció i les exportacions de petroli russes s’han recuperat, impulsades per un augment de les compres a la Xina, l’Índia i altres països asiàtics. A les províncies centrals del país, l’atur s’ha mantingut en nivells raonables. Les perspectives a llarg termini de Rússia són d’estancament econòmic. Però és menys catastròfic del que molts s’imaginaven. Hi ha un paral·lelisme entre les expectatives que Rússia tenia de la seva invasió militar a Ucraïna i el que Occident esperava que aconseguissin les seves sancions econòmiques. Ambdues parts volien derrotar els seus oponents amb un atac ràpid i sobtat que produís un col·lapse immediat. Res d’això ha succeït i la guerra pot ser llarga.

És imprescindible que els nostres responsables polítics es preparin millor per a futures crisis i conflictes. A Prússia, el gran mariscal i estratega Helmuth von Moltke deia que cap pla de batalla sobreviu més enllà del primer contacte amb l’enemic. Els darrers mesos han demostrat que això també s’aplica a la guerra econòmica. Finalment, una part del jovent rus intenta fugir de la follia autocràtica de Putin creuant les fronteres i entrant en territori europeu. Els polítics de la UE haurien de facilitar la seva integració en l’espai comunitari, abans que siguin forçats per Putin a lluitar contra Ucraïna. Tornaran a fer tard?   

Rèquiem per un imperi

Amb la tradicional pompa i cerimonial britàniques s’ha posat fi al regnat d’Isabel II. S’ha de destacar, durant 70 anys, el seu rol com a monarca de 15 regnes, inclosos Austràlia, Nova Zelanda i Canadà. Només Lluís XIV de França, que va governar durant 72 anys, va passar més temps al tron. Isabel II ha encapçalat la Commonwealth, un grup de 56 països, principalment repúbliques. Aquesta comunitat d’estats independents són gairebé tots exterritoris de l’Imperi Britànic. A la Pax Britannica del segle XIX, el Regne Unit exercia la supremacia del poder mundial. L’armada anglesa dominava els mars, les finances britàniques regien els mercats mundials i Anglaterra mantenia l’equilibri de poder al continent europeu. Durant 7 dècades, la sobirana ha presenciat canvis importants en la política exterior, com la descolonització, l’ascens de la Unió Europea i un Brexit que ningú preveia el 1952 quan es va coronar. El Regne Unit va abandonar la preeminència mundial en la Primera Guerra Mundial. Més exactament l’any 1925, quan Winston Churchill va cometre el gravíssim error de no acceptar la devaluació de la lliura esterlina i tornar a la paritat anterior al conflicte bèl·lic. La gran recessió que va autoprovocar amb aquest acte de supèrbia portaria el país a les portes d’un conflicte civil, amb altíssimes xifres d’atur. Havent perdut definitivament el lideratge mundial, la política exterior britànica s’ha centrat en tres àmbits: la relació històrica i especial amb els Estats Units, el lideratge de la Commonwealth i la seva posició a Europa.

L’Imperi Britànic es va convertir el 1914 en la Commonwealth, amb la Reina com a cap visible. La Gran Bretanya multicultural, multiètnica i multireligiosa és una expressió lògica de la diversitat i amplitud del vell imperi. La Reina ha governat sobre 15 regnes i va començar sent Cap d’Estat de 32 països independents d’arreu del món. Però, en el moment de la seva mort, només ho era de 14, sense comptar el mateix Regne Unit. La Commonwealth és una comunitat de nacions de 2.500 milions de persones que inclou tant economies avançades com en desenvolupament. Forma un mercat dispers i fragmentat que no té la integració econòmica del mercat únic europeu, sent el destí de menys del 10% de les exportacions britàniques, davant del 50% que van a la UE. El Regne Unit comercia més amb Bèlgica i Luxemburg que amb Canadà i Austràlia, dues de les economies més importants d’aquest club de països. Jamaica i Belice han manifestat que en volen sortir. I fins i tot Austràlia està estudiant la transició a una república. La Commonwealth és avui poc més que un dèbil vestigi de la dissolució de l’Imperi Britànic. I el que la reina Isabel II ha mantingut abnegadament amb 70 anys de servei, és probable que ho malmeti el seu fill Carles III.

La seva relació històrica amb l’excolònia nordamericana no sembla que hagi de proporcionar tampoc rèdits importants. Si els fidels de l’expresident Donald Trump aconsegueixen la majoria al Congrés el 2024, els Estats Units podrien retirar-se de nou de l’escenari internacional. L’economia britànica no passa pel seu millor moment. Ha assolit la taxa d’inflació més elevada en 40 anys, la més alta del G-7. El creixement del PIB previst per al 2023 és només de l’1,2%, molt dèbil i situat a la part inferior del grup. El deute acumulat supera els 2,8 bilions d’euros, i equival a més del 96% del PIB. És difícil que Londres pugui liderar res amb aquests números. L’actual primera ministra Liz Truss haurà de controlar la inflació, però també trobar maneres d’augmentar la productivitat i ampliar la força de treball per fer créixer l’economia. Per altra banda, necessita renovar infraestructures obsoletes i adoptar polítiques que estimulin les inversions empresarials.

Pel que fa a la seva posició a Europa, el Brexit ho ha capgirat tot. Històricament, el paper britànic al continent sempre ha estat negatiu: evitar qualsevol amenaça als seus interessos. John Maynard Keynes ja va escriure el 1919 que “Anglaterra no comparteix ni el cos ni la sang d’Europa perquè en queda fora”. Charles de Gaulle ho va veure molt clar quan va vetar la sol·licitud britànica d’unió a la CEE el 1963. Isabel II es va mantenir neutral durant el referèndum del Brexit el 2016. Quan Johnson va avalar la ruptura, va assegurar que el Regne Unit tornaria a ser una potència important a l’escenari mundial. No ha estat així. I ja que la majoria d’escocesos van votar en contra de sortir de la UE, el divorci amb Brussel·les ha donat un nou impuls al moviment independentista escocès. També Irlanda del Nord prefereix una integració més estreta amb el sud de l’illa, podent inclinar-se per la reunificació entre Belfast i Dublín. Escòcia va ser el lloc preferit d’Isabel II, on va passar els moments més feliços de la seva vida. I allà va morir. Carles III, que mai no ha arribat a ser tan popular com la seva mare, accedeix al tron amb l’economia debilitada per la crisi energètica, una inflació descontrolada, vagues de diversos sectors i un clar desafiament sobiranista. Passarà Carles III a la història com el darrer rei d’Escòcia?

Mineria i transició ecològica

La península ibèrica és una terra rica en minerals. Ja a l’antiga Roma, Plini el Vell parlava d’una abundància a Hispània d’or, plom, ferro, coure i plata que no es donava en cap altra part de l’imperi. La geologia ha dotat el país d’una àmplia gamma d’importants recursos presents en tots els moderns aparells electrònics com liti, cobalt, coltan, zinc, níquel, terres rares o estronci. Per suposat, les mines de potassa de Súria ofereixen un fertilitzant insubstituïble per la millora del rendiment agrícola. Al subsòl ibèric, per tant, hi ha importants jaciments de matèries primeres essencials per a l’agricultura, la informàtica, l’electrònica i les energies renovables. Un dels principals problemes de la mineria a Espanya, però, rau en què l’Estat és el propietari del subsòl, mentre que la gestió correspon a les comunitats autònomes i també als ajuntaments. Entren en joc tres àmbits competencials, als que s’hi han de sumar les pressions dels grups ecologistes. Al final, més d’una vintena de projectes per explotar aquests minerals estan paralitzats per la pressió ecologista, els impediments polítics i les traves burocràtiques.

La transició energètica i la lluita contra l’escalfament global augmenta la demanda de metalls i minerals. Un cotxe elèctric requereix prop de 90 kg de coure, gairebé quatre vegades més que un cotxe convencional. S’identifiquen 13 minerals essencials per a la transició energètica (cobalt, coure, liti, grafit, estany, alumini, manganès, níquel, or, plata, terres rares, vanadi i wolframi), tots ells disponibles en el subsòl ibèric, que té una riquesa minera gairebé incomparable a Europa. Però tenir-los sense explotar és com no tenir-ne. Al capdavall, si sumem les importacions necessàries del que no es té, com petroli i gas, més les compres a l’exterior del que ja es disposa, com minerals i metalls no ferrosos, en resulta un considerable dèficit comercial, així com una important pèrdua d’inversions i de llocs de treball. L’activitat minera, en general, es mostra cada cop més respectuosa amb el medi ambient, però algunes organitzacions ecologistes promouen el moviment NIMBY (Not In My Back Yard), que literalment significa no obrir explotacions al pati del darrere. Són moviments que s’oposen a tenir instal·lacions mineres a prop de casa, però que no són una esmena a la totalitat de l’activitat minera en si mateixa. És un ecologisme que compra mòbils i ordinadors, sempre que els components provinguin de mines estrangeres.

Els projectes miners aturats a Espanya ajudarien, entre altres coses, a omplir l’Espanya buidada i desertitzada. Però cal més transparència, i agilitzar les concessions administratives i la resolució dels permisos. Un dels projectes paralitzats és el de Valdeflores, a Extremadura, aturat per problemes polítics i l’oposició dels ecologistes. És un jaciment amb un alt potencial en liti, imprescindible per fabricar les bateries elèctriques. A les portes del canvi obligat del cotxe tradicional per l’elèctric, els fabricants europeus d’automòbils requeriran moltes més bateries de liti. Pel que fa a les terres rares, fonamentals per a la indústria tecnològica i productes d’ús quotidià com telèfons mòbils, electrodomèstics o ordinadors, la Xina té el 55% de les reserves de tot el planeta i el 98% de les terres rares que importa Europa prové de la Xina. A la província de Ciudad Real hi ha un jaciment de terres rares que seria la segona mina d’Europa d’aquest tipus. Segons els experts, la mina és fàcil d’explotar. Només es perdria un 5% de la superfície remoguda i la restauració del terreny està garantida. A tots els projectes miners s’exigeix que es rehabiliti la zona i per garantir que es faci, l’Estat obliga a dipositar un aval. Espanya compta amb un altre gran jaciment de terres rares a Galiñeiro, Pontevedra. Tots dos jaciments podrien convertir el país en una potència mundial en terres rares. Però els dos projectes estan aturats per pressions externes.

Transformar la mobilitat i el transport per a un futur més sostenible, i assolir una reducció de les emissions de CO₂, són objectius molt desitjables als que s’oposen alguns col·lectius, certs partits polítics i l’immobilisme de les administracions. Els fabricants de bateries de vehicles elèctrics busquen assegurar-se cadenes de subministrament sòlides que garanteixin les matèries primeres. Espanya està ben posicionada per subministrar els metalls i minerals necessaris. Això reforçaria la posició per atraure fàbriques de bateries. Es deixarà passar aquesta oportunitat? La transició energètica requereix una intensificació en l’extracció de minerals com el coure, níquel, cobalt o zinc. Cada central d’energia renovable o cada cotxe elèctric necessita molts més recursos que les centrals de gas o els automòbils tradicionals. Una central eòlica requereix 10 vegades més minerals (sobretot coure i zinc) que una central de gas o carbó. Així mateix, el cotxe elèctric consumeix sis vegades més minerals (sobretot coure, níquel i grafit) que el cotxe amb motor de combustió. Si ambicionem l’objectiu de zero emissions netes, la demanda extraordinària de minerals, segons el FMI, multiplica per 3 el consum de coure, per 8 el de níquel, per 20 el de cobalt i per 100 el de liti. Per això l’èxit de la transició energètica no està únicament condicionat a la disponibilitat d’una millor tecnologia, sinó també a extreure quantitats massives de minerals al menor cost possible.

No podem simultàniament gaudir de progrés econòmic, lluitar contra el canvi climàtic i negar-nos a l’explotació minera. El progrés econòmic i la lluita contra el canvi climàtic implica necessàriament l’explotació de les mines; el progrés econòmic i el conservacionisme ambiental implica abandonar la lluita contra el canvi climàtic (perquè, per créixer sense liti ni cobalt, caldria continuar utilitzant combustibles fòssils contaminants); i lluitar contra el canvi climàtic amb un estricte conservacionisme mediambiental suposa renunciar al progrés econòmic (perquè sense combustibles fòssils i sense transició energètica només ens queda l’opció de l’intens decreixement). Quina opció prefereixen?

Sense gas de Rússia


Si haguéssim de classificar els reptes globals per ordre d’urgència, estaríem d’acord en la necessitat d’eradicar la pobresa i la fam, les guerres i els conflictes, garantir l’accés als recursos bàsics i la seguretat energètica. De fet, molts reptes tenen el potencial de resoldre’s si podem assegurar un subministrament d’energia fiable. El conflicte obert entre la UE i Rússia situen aquest problema energètic en un primer lloc, especialment quan Putin acaba de tallar el subministrament de gas. L’autòcrata rus ha complert l’amenaça tot acompanyant-la amb la difusió d’un vídeo apocalíptic dels efectes de l’arribada de l’hivern en territori europeu. És cert que Europa es troba enmig d’una tempesta energètica perfecta. Però no sembla que els efectes hagin de ser tan dantescs, a no ser que es cometin errors molt greus. Durant els darrers mesos, han convergit múltiples xocs, empenyent el vell continent a la que sembla ser la pitjor crisi energètica que hagi viscut mai. Els efectes de la covid, la invasió d’Ucraïna per part de Rússia i els problemes inesperats amb la producció d’electricitat han capgirat el mercat energètic d’Europa. Com a resultat, podríem no tenir suficient energia per satisfer la demanda prevista d’aquest hivern. No podem descartar que s’hagi de reduir el consum de gas a les llars i al sector industrial. La UE es troba en un moment crític, comparable al de la crisi de l’euro del 2012 o la pandèmia de la covid el 2020.

Aquesta crisi energètica representa un risc sistèmic important, tant econòmica com políticament, contribuint a la recessió i les tensions socials, però també a noves crides al proteccionisme i a l’aïllament dels països en la búsqueda de solucions unilaterals. Els socis comunitaris podrien deixar de compartir una política comuna, comprometent el funcionament del mercat energètic europeu i buscant pactes individuals amb Rússia. La manca de confiança entre els països europeus afebliria notablement el projecte comunitari, inclosa la ferma oposició a la invasió d’Ucraïna. És molt probable que els partits populistes impulsin el proteccionisme energètic i s’allunyin dels acords de Brussel·les. Només a través d’una política exterior coordinada, i no de respostes nacionals fragmentades, pot Europa avançar cap a la seguretat energètica. En absència d’aquesta acció concertada, els estats membres no faran sinó perjudicar el projecte europeu. Marine Le Pen, per exemple, líder de l’extrema dreta a França, va demanar que s’acabi amb el que ella anomena “sancions inútils” a Rússia.

Com coordinar millor la política energètica dels líders europeus i evitar que Putin deixi el vell continent en el fred d’aquest proper hivern? I com accelerar la transició cap a una energia assequible, que permeti a Europa alliberar-se dels xantatges i capricis del Kremlin? Fins ara, la UE ha importat el 40 per cent del gas de Rússia. I Rússia ha utilitzat els subministraments de gas i petroli com a arma geopolítica per dividir Europa, que està compensant aquesta reducció amb la importació de nivells rècord de gas natural liquat, provinent principalment dels Estats Units. Europa necessita un gran pacte energètic on cada país aporti alguna cosa. Un país podria augmentar temporalment l’ús de carbó o allargar el tancament de les nuclears, mentre que un altre limita el gas en determinades indústries intensives en energia que fabriquen productes que es poden importar fàcilment, com les ampolles de vidre. Els caps d’Estat de la UE a la propera reunió del Consell Europeu, prevista per a l’octubre, podrien escenificar un acord conjunt per accelerar el desenvolupament de fonts d’energia renovable.

Els polítics, més enllà d’advertir que haurem d’ajustar el termostat a l’hivern, haurien de garantir que els consumidors tinguin incentius per reduir el consum. Per exemple, les llars podrien tenir una reducció dels impostos a pagar en funció de la quantitat d’energia estalviada en comparació amb el consum de l’any passat. Per protegir els més necessitats de la població, el bo social elèctric hauria de servir a les famílies vulnerables per fer front als preus de l’energia. I és que el preu del gas s’ha multiplicat per un factor superior a 10. Torna a ser un moment propici per a què els polítics redistribueixin diners, gravant els beneficis extraordinaris de les empreses elèctriques i subvencionant altres empreses que no poden competir. Les autoritats haurien també de facilitar els projectes empresarials que suposin nova potència eòlica i solar. Dificultar l’explotació de les mines, com les de liti, necessàries per a la construcció de bateries elèctriques és un error. La preocupació mediambiental no hauria d’impedir la necessària sobirania energètica. Amb dades de Red Eléctrica, a Espanya han entrat en funcionament durant aquest any només 916 MW d’energia eòlica i 1.192 MW de solar fotovoltaica. Són xifres molt inferiors als projectes iniciats: 42.000 MW d’eòlica i 102.000 MW de fotovoltaica. Com és possible que s’instal·li només l’1% dels projectes iniciats? La resposta són les dificultats i endarreriments en els permisos administratius. Haver de lidiar amb una complexa burocràcia desanima els emprenedors més valents. Una condició prèvia i necessària per accelerar els projectes d’energies renovables és simplificar i escurçar els processos de concessió de permisos, ja que els llargs procediments administratius són un dels principals obstacles per a la seva implantació.

Turisme depredador

Retornats a l’activitat ordinària després del necessari descans vacacional, caldria fer un balanç de l’activitat turística d’aquest estiu. No debades el turisme és un sector amb un fort pes, clarament excessiu, sobre l’activitat econòmica total (17% del PIB català). La Gran Recessió del 2007 no ens va servir de massa per aprendre dels errors. Va punxar un sector en metàstasi, l’immobiliari, però es va substituir per un altre sector igualment dolent, el turisme. El parèntesi 2020-21, una aturada forçada per la Covid, era el moment propici per repensar-lo i canviar un model de turisme basat en la quantitat i la massificació per un de fonamentat en la qualitat i el valor afegit. No es tracta pas de renunciar, sinó de reduir grassa i guanyar musculatura, amb un turisme de qualitat més experiencial i menys massiu que ofereixi als visitants altres activitats a un preu més elevat. La despesa diària d’un turista d’alta gamma mou a Espanya 860 euros, quan a Alemanya són 1.000 euros, a França i Gran Bretanya al voltant de 2.000 euros i a Itàlia 6.000 euros. La pandèmia va arribar en un moment en què ja es debatia el perill de saturació que viuen algunes destinacions. Per això, durant els dos anys que el turisme s’ha mantingut en estat de letargia, es va alimentar l’esperança que les coses canviarien. Malauradament, però, no ha estat així. L’experiència d’aquest 2022 ens diu que tot continua igual. I que les inèrcies del passat pesen més que les necessitats de renovació pel futur.

Catalunya va superar el juliol el nombre de turistes que va rebre durant el mateix mes del 2019. I tot sembla indicar que la tendència s’ha mantingut a l’agost. El sector ha recuperat les xifres de visitants i les pernoctacions hoteleres, a preus sensiblement superiors als de l’any passat. La idea que després de la pandèmia la gent seria reticent a viatjar ha resultat falsa. La plebs, amb renovat frenesí, desitja recuperar el temps perdut i els turistes tornen a ser aquí amb la mateixa tipologia que tenien el 2019. Res ha canviat. S’ha deixat passar l’oportunitat de crear un nou model turístic ambientalment responsable, socialment just, territorialment equilibrat i connectat amb els elements que ens identifiquen com una nació mil·lenària. Perquè, no ens enganyem, el turisme predominant continua sent el de sol i platja. Lloret, Salou i Barcelona se situen entre les 10 destinacions amb més turistes d’Espanya. I això, tractant-se d’un turisme depredador, no és un èxit a celebrar. Les hordes de visitants saturen els espais, tensionen els serveis públics, comprometen el descans i el benestar del veïnat, contribuint també a la contaminació ambiental. Barcelona és líder en l’emissió de partícules d’òxid de sofre i nitrogen, elements cancerígens. Curiosament, Ada Colau prohibeix la circulació de cotxes dièsel, però permet l’entrada de creuers turístics molt més contaminants. Considerin també els efectes del turisme sobre el consum d’aigua en uns mesos especialment secs. A l’estiu, Catalunya veu incrementada la població amb més de mig milió de persones cada dia (32 milions de pernoctacions durant el juliol i l’agost). Però mentre que un ciutadà resident consumeix uns 130 litres per dia, un turista en consumeix entre 4 i 6 vegades més. I no parlem dels costos de tractament posterior d’aquesta aigua. Qui paga les externalitats negatives que genera el sector turístic català? Ens adonem que ho acaba pagant la ciutadania i que, al final, el turisme resulta ser un sector subvencionat. Exigim que la indústria sigui respectuosa amb el medi ambient. I està bé que així sigui. En canvi, apliquem els mateixos estàndards al turisme?

Aquest model de turisme també contribueix al manteniment de feines precàries i sous de misèria. A diferència del sector industrial, que permet increments de productivitat i estabilitat laboral, el turisme massiu és de baix valor afegit i encara només durant uns mesos. Mentre que la indústria (i els serveis industrials) són el motor econòmic principal de tota societat pròspera, el turisme només hauria d’ocupar el de motor secundari i auxiliar. Si el turisme signifiqués riquesa, Espanya, Grècia, Tailàndia, Egipte o Perú serien societats pròsperes. Però no ho són. La seva població continua enfonsada en la misèria i, socialment, hi ha molts problemes. Les turístiques Illes Canàries ocupen el darrer lloc a Espanya en el rànquing de PIB per càpita. Com més s’especialitza en turisme un poble, comarca o comunitat autònoma, més pobre és. Lloret de Mar (67 sobre 100) té una de les rendes per càpita més baixes de Catalunya. Exactament igual que Tossa (78), Salou (75), Castelló d’Empúries (71), Roses (71), Creixell (83), Roda de Berà (83), Palamós (88), Pals (95), Cadaqués (82) o Torredembarra (80). Manresa, que no és un gran destí turístic ni destaca en places hoteleres, també està per sota de la mitjana catalana per causes diferents que bé haurem de desgranar en algun futur article. En canvi, les gens turístiques Ametlla del Vallès (138), Cabrils (151), Vilanova del Vallès (126), Santpedor (102) o Sant Fruitós de Bages (114), destaquen clarament per sobre de la mitjana. En un tipus de turisme massiu i depredador, la societat no viu del turisme, sinó que el turisme viu de la societat. I, per tant, cal canviar aquest model productiu.

Com solventar la crisi alimentària

L’augment generalitzat del cost de l’energia i dels combustibles s’està repercutint en els preus dels aliments. La guerra a Ucraïna, amb el bloqueig dels cereals als ports del Mar Negre, i els desastres naturals induïts pel canvi climàtic faciliten una situació de tempesta perfecta no només en l’àmbit energètic, sinó també en l’alimentari.  El ràpid increment del preu dels aliments intensificarà el desnodriment d’una part de la població, i també amenaça amb desestabilitzar l’ordre social i polític. L’ecologisme orgànic del govern de Sri Lanka ha fet caure la producció d’arròs fins a un 50%, disparant els preus. Les multituds, famolenques i indignades, han sortit al carrer i les imatges de milers de persones assaltant la residència presidencial del mandatari del país han donat la volta al món. També la revolta als països àrabs del nord d’Àfrica (2010-2012) s’atribueix en part a l’encariment dels aliments. Els líders polítics i les organitzacions internacionals han ignorat durant massa temps aspectes com la insuficient cobertura de la xarxa de seguretat alimentària i la innovació agrícola, fent que els episodis de fam generalitzada, que es creien relegats a capítols puntuals dels llibres d’història econòmica, tornin a tenir un protagonisme ben actual.

L’evidència més clara del retorn de l’emergència alimentària és el comportament del preu dels aliments: s’estima que s’han encarit un 25% en termes interanuals. I que en relació a la darrera crisi mundial del 2008-2012, són encara un 12% més alts. A nivell global, la mitjana del subministrament diari d’aliments arriba a les 3.000 calories i els 85 grams de proteïnes, una xifra que supera amb escreix les necessitats del metabolisme humà per a una vida saludable. La principal causa de la fam i la desnutrició al món no és la producció agrícola insuficient, sinó la pobresa i la mala distribució, inclòs el malbaratament d’aliments. Els alts preus dels aliments perjudiquen relativament més la població sense recursos per la senzilla raó que gasten una part molt més important dels seus ingressos en el menjar. Per aquest motiu, s’ha de controlar especialment i assegurar que els beneficiaris de les ajudes socials i la recepció d’aliments, tant per part de l’administració pública com d’organitzacions solidàries, arribi a qui més ho necessita realment. Encèn les alarmes veure alguns beneficiats en cotxes de gran cilindrada. Especialment, quan hi ha gent necessitada i invisible a les ajudes oficials que viu les privacions en l’anonimat més inconspicu.

Els governs, integrats a l’organització de les Nacions Unides per a l’alimentació i l’agricultura (FAO), davant el canvi climàtic i el conflicte bèl·lic, haurien d’activar xarxes de seguretat alimentàries. Els responsables polítics han d’entendre que no resoldre les emergències humanitàries de manera ràpid i urgent comporta costos superiors a curt i mitjà termini. Especialment, perquè l’encariment dels aliments i la inseguretat alimentària estan directament relacionats amb les revolucions socials i les migracions forçades. Quan no es pot alimentar la família, es disparen els conflictes al carrer i augmenta la inestabilitat social. Qualsevol agència humanitària pot corroborar que és molt més complicat satisfer les necessitats de les persones desplaçades que ajudar-les en origen. I el nombre de desplaçats no para de créixer. A finals del 2021 eren 89 milions. I amb la invasió de Rússia, 12 milions d’ucraïnesos han fugit de casa seva.

La invasió russa d’Ucraïna no ha provocat la crisi alimentària, però sí ha contribuït a agreujar un problema ja existent. Abans que comencés la guerra, els preus ja estaven pujant. La invasió i el bloqueig dels ports del Mar Negre accelera aquesta tendència en interrompre les exportacions de blat, oli de gira-sol, blat de moro i fertilitzants, fent que els preus mundials dels aliments es disparin un 18% només entre gener i març del 2022. Els responsables polítics haurien d’avaluar la necessitat d’un acord global per limitar la prohibició d’exportacions nacionals de productes alimentaris. I és que l’acció dels governs intentant assegurar l’alimentació de la població autòctona mitjançant prohibicions de les exportacions, també contribueix a la inflació i l’emergència alimentària global. L’Índia va prohibir les exportacions de blat, Indonèsia va bloquejar les exportacions d’oli de palma i la Xina va prohibir també l’exportació d’alguns productes. Imposar prohibicions a les exportacions per tal que els xocs mundials no afectin els mercats interns és un greu error. Aquestes polítiques fracassen inevitablement. Cap país pot ser autosuficient. El comerç internacional, fins i tot en els grans països productors, és necessari per evitar les inflacions que estem vivint. L’Organització Mundial del Comerç té mecanismes per limitar les mesures proteccionistes quan els preus són decreixents, però no per frenar les prohibicions a les exportacions quan els preus són creixents com ara. Per tant, calen nous acords comercials que contemplin aquesta realitat quan la conjuntura és inflacionària.

Finalment, els responsables polítics haurien de promoure la innovació agroalimentària. Una major inversió en R+D no només augmenta la productivitat agrícola, sinó que també redueix el malbaratament de recursos. A la Xina calen 284 litres d’aigua per produir un quilo de tomàquets, però als Països Baixos només 9. Pura casualitat? No. De fa dècades, les polítiques públiques neerlandeses impulsen la investigació i la recerca a les universitats, que són al darrere de la innovació en agricultura. Per tant, les xarxes de seguretat alimentàries, l’acció immediata, els límits a les prohibicions per exportar i la inversió en recerca són alguns punts clau per superar l’emergència alimentària. Que gaudeixin de les vacances i fins la propera.

El retorn dels governs

La presidenta de la Comissió Europea, Úrsula von der Leyen, ha presentat aquest dimecres les propostes per estalviar energia i planteja fins i tot racionar el subministrament a la indústria. Els europeus hem de començar a gastar menys energia des de ja mateix, envoltats de grans incendis i temperatures caniculars, si volem passar sense excessives restriccions. Amb temperatures asfixiants a bona part del continent, l’arribada del fred el proper hivern és causa d’angoixa en un context de probable escassetat de gas davant les maniobres del president rus Vladímir Putin. La confusió interessada al voltant de si el Kremlin reobre el gasoducte Nord Stream 1 apunta a la intenció de causar el major perjudici a les economies europees al menor cost possible pels russos. A curt termini, Europa està en desavantatge davant Moscou perquè Rússia és capaç de reduir el subministrament de gas a un ritme més alt del que la UE pot reemplaçar-lo per energies substitutives. El temps, per tant, juga en contra d’Europa. És el resultat de permetre durant dècades una dependència energètica tan alta amb un país tan poc fiable com Rússia. Recordem que el 40% del gas importat que consumeix la UE prové de Rússia, així com el 37% del petroli i el 19% del carbó, fet que converteix les exportacions energètiques en la principal arma de Putin davant les sancions occidentals.

Els empresaris acceleren la desglobalització i alerten d’un nou període d’estancament. Els dirigents aprofiten el conflicte bèl·lic per renovar gairebé tots els aspectes de les seves polítiques exteriors i nacionals. Tot fa pensar que una de les derivades de la crisi actual serà una major implicació de l’Estat en la política energètica. Després de quatre dècades on s’ha frenat la intervenció, els governs veuen ara la necessitat de jugar un paper molt més expansiu en tot, des de la retirada d’infraestructures de combustibles fòssils fins la regulació de les empreses i la limitació de les emissions. Tot fa pensar en la dècada de 1970, quan l’excessiva intervenció dels governs va agreujar les crisis energètiques. La darrera decisió d’Emmanuel Macron ha estat nacionalitzar la més gran empresa elèctrica francesa EDF. La nacionalització no deixa de ser, en realitat, la recompra d’un petit paquet d’accions que no estava en mans del gegantesc Estat francès. EDF sempre ha estat una empresa pública: el 84% del capital ja estava en mans del govern, que controlava l’organització interna de l’empresa, i l’únic que canvia a partir d’ara és el 16% restant que tornarà a mans públiques. EDF ven l’electricitat a un preu regulat màxim, mentre que els costos de producció s’han disparat. S’especula que les pèrdues podrien acabar superant aquest any els 20.000 milions d’euros, un panorama devastador per a una empresa amb fons propis que amb prou feines arriben a 50.000 milions i amb passius superiors als 300.000 milions. Es decidirà també el govern de Pedro Sánchez a nacionalitzar Endesa i Iberdrola?

Si les emissions de carboni no es redueixen urgentment, serà difícil limitar l’augment de la temperatura global a 1,5 graus centígrads, el llindar que ens porta al pitjor escenari ambiental, sanitari i econòmic. També els minerals necessaris per a la transició energètica, com el liti, el níquel i el cobalt, poden escassejar a mesura que els vehicles elèctrics es facin més freqüents i es multipliquin les infraestructures d’energies renovables. En general, l’administració pública destaca dues fallades del mercat que mostren la necessitat d’intervenir per assolir la seguretat energètica i reduir les emissions de carboni. En primer lloc, es diu que el sector privat no té prou incentius per construir les infraestructures necessàries per a una transició energètica ràpida i segura. Però aquí convindria recordar que són les normes administratives i burocràtiques les que poden suposar una barrera infranquejable. El marc jurídic que va entrar en vigor a Catalunya el 2009 va suposar una autèntica aturada per a la descarbonització energètica: en una dècada no es va posar en marxa un sol aerogenerador. El percentatge de generació renovable va assolir només un 16%, mentre que la mitjana espanyola va superar el 34% i la mitjana europea el 37%. En segon lloc, es destaca que les empreses privades tampoc tenen incentius per limitar les emissions de CO2, traslladant els costos a la societat. Però aquest argument també oblida que l’encariment dels drets d’emissió de CO2 sí que ho suporten les empreses, que estan obligades a contaminar menys o desaparèixer del mercat al no poder competir.

Tot fa pensar que la major intervenció del govern serà una característica definitòria del nou ordre energètic global que sorgirà del conflicte entre Rússia i Ucraïna. I com va demostrar l’experiència horrible dels anys setanta, això no sempre és desitjable. El llegat de la guerra d’Ucraïna ens pot portar a un ordre marcat per la inseguretat energètica i l’acció climàtica improvisada i erràtica. Varen ser justament els governs els causants de la sobredependència del gas rus. I el govern alemany qui va desmantellar el programa nuclear que ara lamenta no tenir. I el govern francès qui va negligir el manteniment de les centrals nuclears. I el govern espanyol qui es va enemistar amb Algèria, el principal proveïdor de gas. De veritat que ara els governs ens garantiran el subministrament d’energia?  

La bombolla del deute


El recent assassinat del polític japonès Shinzo Abe a peu de carrer durant un míting electoral a la ciutat de Nara ens convida a avaluar críticament el seu llegat. En termes de política internacional, i davant la creixent amenaça econòmica i militar de la Xina, Abe va intentar modificar l’article 9 de la constitució, que prohibeix l’ús de la força militar japonesa. No se’n va sortir. El polític conservador no va acceptar cap responsabilitat de l’exèrcit imperial nipó en les atrocitats de la Segona Guerra Mundial ni tampoc amb les aproximadament 200.000 dones utilitzades com esclaves sexuals. Amb les seves pròpies paraules, “no hem de permetre que els nostres fills, néts i generacions futures, que res han tingut a veure amb la guerra, estiguin predestinats a demanar perdó”. 

En l’àmbit econòmic, la seva política és coneguda amb el nom d’Abenomics. Amb aquest terme entenem la política econòmica aplicada al Japó durant el Govern de Shinzo Abe entre 2012 i 2020. L’objectiu era consolidar el creixement del país després de dues dècades d’estancament. Per aconseguir-ho, Abe va plantejar tres paquets de mesures: la política fiscal, la política monetària i les reformes estructurals. L’objectiu fiscal era impulsar la despesa agregada sense desquadrar un enorme deute públic. Es va reduir l’impost sobre societats del 38% al 31%, alhora que l’IVA es va incrementar del 5% al 10%. Els resultats foren negatius. La inversió agregada no va superar els nivells previs a la crisi del 2008 i el deute públic es va estabilitzar a l’entorn del 240% del PIB. En política monetària, l’objectiu era elevar la inflació, depreciar el tipus de canvi del ien i estimular les exportacions. El Banc del Japó va efectuar compres massives de deute públic nacional. De fet, avui és el banc central amb més quantitat de deute acumulat en els seus actius en relació al PIB. Tot i això, la inflació no va remuntar i l’IPC es va mantenir proper al 0%. La raó és que els japonesos estalvien massivament en deute públic del seu país, de manera que la major oferta monetària fruit de la monetització del deute es va contrarestar amb més demanda monetària. Finalment, el tercer bloc de mesures, les reformes estructurals, volien rellançar el creixement demogràfic d’una societat molt envellida. Un nou fracàs: la població japonesa segueix en declivi i la taxa de natalitat és quasi tan baixa com l’espanyola.

Aquests errors són escalables a nivell mundial amb la gestió econòmica per la pandèmia del coronavirus. Els EUA i la UE han aplicat diferents paquets d’estímul que han disparat la despesa agregada. I els bancs centrals fa temps que haurien d’haver incrementat el tipus d’interès per prevenir l’excessiva pujada de preus. Però els mandataris han anat procrastinant, amb l’argument que la inflació era només transitòria. Els bancs centrals disposen d’uns serveis d’estudis que multipliquen per molt la facultat d’economia de la Universitat de Harvard. Com és possible que hagin mantingut tant de temps els estímuls excessius, sense normalitzar el tipus d’interès? Un altre error és la lentitud exasperant en el moviment de la taxa de descompte. Hem d’esperar a març del 2022 per veure com la Reserva Federal incrementa l’interès un quart de punt percentual. I això quan la inflació subjacent estava augmentant de manera constant i la invasió russa d’Ucraïna el 24 de febrer havia impulsat el cost dels aliments i de l’energia. Malgrat indicis tan evidents, no va ser fins a la reunió de juny que la Fed es posa finalment més seriosa amb una pujada de 75 punts bàsics. Pel que fa al Banc Central Europeu, la inactivitat i diferiment en la presa de decisions és encara més exagerada.

Evitar la formació de bombolles financeres en els mercats és una de les obligacions dels bancs centrals. No fer-ho té conseqüències molt serioses. Pensem, si no, en les crisis econòmiques que varen seguir la punxada de les bombolles puntcom i immobiliària, el 2000 i 2008 respectivament. Quan els preus dels actius pugen desproporcionadament, cal prestar-hi molta atenció. Depenent del que succeeixi a l’economia real, és un senyal de què cal augmentar el tipus d’interès. Acceptant que les forces inflacionàries no són temporals, com defensaven les autoritats, sinó permanents, aleshores no hi ha altra via que el progressiu enduriment de la política monetària per part dels bancs centrals. Ens espera un ajust raonablement suau o una crisi profunda? I una vegada siguin perceptibles els efectes d’un tipus d’interès més alt, quina serà la reacció de les autoritats monetàries? Continuaran mantenint les restriccions sense immutar-se davant la pressió política, com va fer Paul Volcker la dècada de 1980? O tornaran a engrassar la màquina de fer bitllets? La Comissió Europea va suspendre el Pacte d’Estabilitat que limita el dèficit i deute públics al 3% i 60% respectivament del PIB. Alguns països demanen el retorn dels límits, potser revisats i actualitzats a les circumstàncies postcovid, altres en canvi sol·liciten la suspensió indefinida. Fins quan continuaran finançant els països austers els excessos dels altres? En els darrers 20 anys, el deute total ha passat del 200% al 350% del PIB mundial. Tot fa pensar que la situació, abans de millorar, haurà de superar una greu estagflació marcada per la implosió de la bombolla del deute.

Sobirania alimentària

L’any 2019 Catalunya va generar el primer superàvit comercial agroalimentari de la seva història moderna. Per tant, les exportacions d’aquest sector varen superar les importacions. Quelcom mai vist abans. El 25% de les empreses agroalimentàries d’Espanya és a Catalunya, tot i que Catalunya només representa el 6% de la superfície total de l’Estat espanyol. El sector agroalimentari català va generar l’any 2019 un volum de negoci de 38.000 milions d’euros, xifra equivalent al 16% del PIB de Catalunya, i va ocupar directament 163.000 persones. Aquestes dades converteixen aquest sector en el primer sector econòmic del país i el segon o tercer sector exportador depenent dels anys.

L’Observatori de Clústers de la Unió Europea, amb seu a la Universitat d’Estocolm, identifica el sector agroalimentari català com a segon d’Europa. Es tracta d´un clúster dinàmic i tecnològicament avançat, que es converteix en un actiu important per al turisme, de la mà d´una cuina de qualitat. La revolució tecnològica no li és aliena, amb tecnologies que permeten donar als consumidors informació nutricional dels productes, millorant la gestió dels magatzems i evitant el trencament de la cadena de proveïments. L’impuls tecnològic, consorciat entre les explotacions agrícoles i els centres universitaris, és aglutinat per l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA).

Malgrat això, moltes explotacions agrícoles i ramaderes tenen seriosos problemes de rendibilitat i el país està molt lluny d’assolir la sobirania alimentària. L’increment del preu del pinso i dels cereals està afectant la viabilitat del sector lleter a casa nostra. El preu del litre de llet ha pujat uns cèntims aquesta setmana, principalment per la reducció en la producció, però és insuficient per cobrir el superior increment dels costos: pinso i matèries primeres, gasoil, llum i mà d’obra. Algunes explotacions opten directament per tancar i altres es reconverteixen en granges de vedells d’engreix.

Catalunya disposa de la meitat de terra conreada per càpita que Europa. Concretament, el nostre país conrea solament el 25% del seu territori, marcat per un excés de zona forestal descuidada i un règim de pluges escàs i dispers. El grau d’autosuficiència alimentària és baix i no es poden satisfer les necessitats alimentàries només amb la producció local. Malgrat tot, s’ha articulat un sistema alimentari modern i dual, on conviuen una agricultura força competitiva amb una altra que resisteix com pot. Per guanyar terra conreada, s’haurien de sumar camps a costa dels boscos. I abans de guanyar-ne, s’ha de procurar no perdre’n. Els parcs d’energia fotovoltaica no haurien d’instal·lar-se en terres fèrtils que deixen de produir aliments a canvi de generar energia solar. Partint d’una baixa autosuficiència alimentària, el que cal és millorar el grau d’autoproveïment. Es necessita, per tant, més terra agrícola i no menys. No té cap sentit que les energies renovables canibalitzin els sòls més productius com les terres de regadiu. L’energia solar no és incompatible amb l’agricultura si s’instal·len les plaques sobre la teulada de les granges, però sí si ocupen les terres de conreu. Substituir un recurs molt escàs com el sòl agrícola per un altre com les plaques solars, que es poden produir il·limitadament, és un error greu. Permetrà l’administració pública aquest error per la major rendibilitat electoral que ofereixen les energies renovables?

Malgrat que el sector primari presenta un pes quantitatiu molt reduït sobre el PIB, de només l’1%, les activitats agropecuàries, això és l’agricultura i la ramaderia, tenen una importància estratègica fonamental per sostenir la indústria agroalimentària, garantir l’alimentació de la població i la pròpia sostenibilitat del territori. Ens cal incrementar el grau d’autoproveïment alimentari, que se situa en xifres tan baixes com entre el 40% i 50%, fet que ens converteix en altament dependents de l’exterior per poder alimentar-nos. La dependència de mercats com el d’Ucraïna, en guerra contra Rússia, ha demostrat ser arriscada. Per aconseguir la sobirania alimentària, les polítiques necessàries passen per gestionar la gran massa forestal del nostre país, fomentar el regadiu, permetre la coexistència de l’agricultura amb l’energia fotovoltaica, incorporar biotecnologia, optimitzar un recurs escàs com és l’aigua, promoure l’emprenedoria en aquest sector i crear cooperatives agrícoles que facin arribar el producte final al consumidor sense passar per intermediaris, evitar la pèrdua de recursos agrícoles amb la producció d’agrocarburants, i reforçar la complicitat amb els mercats europeus sense deixar d’impulsar la demanda de productes locals de proximitat.

Catalunya va experimentar una transformació radical durant el segle XX amb la industrialització tèxtil. Com destaca l’economista surienc Francesc Reguant, en aquest procés es deixaren de treballar terres de conreu, que es convertiren en boscos i massa forestal improductiva. El desenvolupament social i econòmic va ser urbà, perdent el camp imatge i vitalitat. En els darrers 70 anys, les comarques rurals de Catalunya només han incrementat la població en un 10%, mentre que les comarques intermèdies i les urbanes ho han fet respectivament en un 121% i 146%. Les economies d’aglomeració urbanes com el fàcil accés als serveis i a les tecnologies digitals juguen a favor de les ciutats i en contra dels pobles. I també estan en contra de les zones rurals unes normes administratives i burocràtiques pensades des dels despatxos de la capital catalana, però que no s’adapten a l’especificitat del medi rural.

Les democràcies occidentals

La reunió del G-7, en la trobada d’aquesta setmana a Alemanya entre els caps de govern d’algunes de les principals economies mundials, ha acordat la prohibició de les importacions d’or rus. Els seus membres sumen el 46% del PIB mundial, malgrat que amb prou feines suposen el 10% de la població. La Unió Europea, com a bloc, també hi participa. Amb aquesta decisió es persegueix privar a Putin d’una font d’ingressos que fa servir per finançar la guerra amb Ucraïna. L’agressió russa sobre Ucraïna suposa una flagrant violació dels principis humanitaris més bàsics i de l’ordre que va emergir després de la Segona Guerra Mundial. És un retorn a l’època on un estat desapareixia del mapa mundial, de mitjana, cada tres anys. Polònia va ser annexionada, entre 1772 i 1795, per Àustria, Prússia i Rússia, desapareixent completament del mapa durant més d’un segle. El Paraguai va patir un destí similar el 1870, i el Japó es va annexionar Corea després d’una sèrie de guerres peninsulars amb la Xina i Rússia. Amb alguna excepció puntual però, com la invasió de Kuwait per Irak el 1990, aquesta pràctica de conquesta territorial s’havia aconseguit eradicar des de 1945 i la norma de no agressió havia imperat. La globalització econòmica es pot considerar una altra cara d’aquesta norma al reduir els beneficis de la conquesta territorial: el comerç permet a un país disposar dels recursos d’un altre sense necessitat d’utilitzar la força.

L’atac de Putin no ha estat condemnat per la Xina, entre altres països, perquè es fa ressò de les seves ambicions sobre Taiwan. Si de sobte sembla possible conquerir un territori per la força, els líders polítics dels estats amb reivindicacions territorials no resoltes podrien fàcilment atacar altres territoris i multiplicar ràpidament els conflictes armats. Per tant, l’ordre que sorgeix després de la Segona Guerra Mundial podria estar en risc. De moment, Occident ha respost a la invasió amb una mostra d’unitat que no s’havia vist des del punt més àlgid de la Guerra Freda. El bloc occidental ha imposat sancions sense precedents, ha disminuït les importacions russes de petroli i gas, enviant armes i recursos a Ucraïna. Però aquesta sorprenent unitat es pot esquerdar amb facilitat. La inflació i l’increment del cost de la factura elèctrica poden debilitar i sembrar divisions entre els països del G-7. Poden els països occidentals reconstruir un ordre internacional que promogui l’estat de dret en substitució de la llei del més fort? Els EUA acrediten una sèrie d’intervencions militars calamitoses executades en nom de l’estabilitat i la democràcia, quan en realitat han produït molt més caos i misèria que seguretat i riquesa. Només cal pensar en els fracassos de les invasions a Afghanistan i Irak, o en la tortura de detinguts en la seva lluita contra el terrorisme. On la difunta Secretària d’Estat nordamericana Madeleine Albright veia una mostra de la superioritat del seu país, altres acumulaven ressentiment davant la seva prepotència. La UE, amb la hipertròfia d’uns Estats del Benestar excessivament endeutats i mancats d’exèrcits, no té la suficient força política. I en lloc de reduir les importacions de petroli i gas de Rússia, gran part d’Europa va augmentar la dependència, abans del conflicte, perquè l’energia russa barata era un dels fonaments de la competitivitat d’una bona part de la indústria. Després, la capacitat de les grans potències d’utilitzar la força amb impunitat contra els veïns més petits ha mostrat obertament la inoperància de l’ONU i altres institucions internacionals.

Però la invasió d’Ucraïna ha despertat Occident. La velocitat i l’abast de la resposta ha sorprès a tothom, Putin inclòs. Les sancions econòmiques estan colpejant l’economia russa, que ha impagat 100 milions de dòlars en concepte d’interessos del deute sobirà. Aquesta suspensió de pagaments, que no es veia des de la revolució bolxevic de 1917, és deguda a les sancions occidentals i a la reducció de les importacions d’energia russa. L’OTAN, per altra banda, reforça la seva presència des del Bàltic fins al Mar Negre i es prepara per acollir Finlàndia i Suècia com a nous membres. Els països del G-7, amb altres com Austràlia i Corea del Sud, haurien de respondre a l’atac de Putin incrementant la seva cooperació i coordinació. Units suposen una població de mil milions de persones i representen més del 60% del PIB mundial. Rússia i la Xina junts, molt més poblades, representen una mica menys del 20% de la producció mundial. Occident hauria d’assegurar les cadenes de subministrament de béns crítics, com semiconductors i robòtica, generació d’energia i minerals de terres rares, dins del món occidental. L’associació entre Rússia i la Xina entra en confrontació oberta amb Occident i un ordre mundial basat en regles mútuament acceptades. Malgrat tots els seus fracassos i errors, les democràcies occidentals han estat capaces de construir acords de col·laboració amb més èxit que les autocràcies. El compromís en uns valors compartits fa possible la confiança entre els uns i els altres.  Els Estats Units tenen compromisos formals de seguretat amb més de 50 aliats i l’Espai Econòmic Europeu amb 30 països. En canvi, Rússia té cinc aliats, i la Xina només un: Corea del Nord.