Responsabilitat Social Corporativa

Curso online de Responsabilidad Social Corporativa - Aprendum

La crisi continua provocant estralls en la nostra societat. En el primer semestre d’aquest any, 6 de cada 10 empreses han patit dèficits de liquiditat i rendibilitat. Les vendes cauen en picat, però les despeses es mantenen força inflexibles a la baixa i apareixen les pèrdues. Amb les últimes dades del Banc d’Espanya, el 58% de les empreses han presentat pèrdues d’explotació. L’evolució ha estat, fins i tot, pitjor en sectors com el comerç, la indústria i l’hostaleria, amb percentatges propers al 65%. Els sectors que millor resisteixen són els de telecomunicacions, informàtica i energia. Com a conseqüència d’això, el percentatge d’empreses que ha destruït ocupació en el primer semestre s’ha incrementat un 48,5%. Són dades esfereïdores que indiquen que una de cada dues empreses ha destruït llocs de treball. A aquesta situació interna de les empreses tan feble i dolenta, s’hi sumen atacs externs provinents d’una ideologia contrària al lliure mercat i a la lliure iniciativa empresarial. Les presumpcions són que no es pot confiar en la llibertat individual i econòmica per trobar solucions a aquests problemes i que s’han d’aplicar mètodes polítics d’arrel col·lectivista, augmentant l’activisme intrusiu del govern. Demonitzant el lucre i l’obtenció del benefici, s’exigeix a l’empresa una responsabilitat social corporativa creixent en la resolució de tot tipus de problemes mediambientals i socials, entre molts altres. La idea subjacent passa per obligar l’empresa a dedicar els seus recursos no a l’assoliment dels legítims objectius dels propietaris ni tampoc dels treballadors cooperativistes, sinó a la satisfacció dels objectius d’altres grups d’interès aliens a l’empresa com proveïdors, comunitat local, sector públic, grups ecologistes… 

L’elitista Fòrum de Davos, que es reuneix cada any en aquesta localitat suïssa, acaba de publicar un informe (Measuring stakeholder capitalism), on estableix els indicadors i la mètrica d’un sistema en el què els objectius dels accionistes de l’empresa són substituïts pels d’altres col·lectius. L’essència d’aquest nou tipus de capitalisme consisteix a obligar totes i cadascuna de les empreses a complir un conjunt de propòsits que no són compartits pels propietaris, sinó que els són imposats per una autoritat externa. En el límit, les empreses es convertirien en entitats productives responsables de complir els objectius i els criteris articulats en un pla elaborat per organismes externs als quals han de subordinar-se i obeir servilment. L’economista austríac Ludwig von Mises, que aquesta setmana hauria complert 139 anys, ho descriu a la seva obra Govern Omnipotent (1944), fent referència al règim nazista alemany. El model feixista del Tercer Reich mantenia nominalment la propietat privada dels mitjans de producció, però el govern ordenava als administradors empresarials què i com produir, a qui comprar i a quins preus i a qui vendre i a quins preus. El govern també fixava els salaris i deia als treballadors on havien de treballar. En aquesta situació, el lliure mercat és una farsa. Tots els preus, salaris i tipus d’interès són fixats per l’autoritat central. En el límit, significa no només la pèrdua de la racionalitat econòmica i l’eliminació del mercat competitiu, sinó també la pèrdua de la llibertat individual i econòmica.

Les empreses, per definició, s’adapten a l’entorn en el qual operen. Enquestes realitzades per la RepTrack Company mostren que la percepció que els consumidors espanyols tenen de les grans corporacions ha millorat notablement amb la implicació i col·laboració directa demostrada per aquestes en l’emergència sanitària de la covid. Aquesta tendència positiva en les percepcions socials de l’empresa es reprodueix en altres països europeus. Conjuntament amb aquestes expectatives, apareixen també grans oportunitats. La urgència amb la què moltes empreses s’han adaptat al teletreball demostra una destacada capacitat de canvi i adaptació a les noves circumstàncies. ¿Per què tornar a la vella normalitat presencial, incrementant el risc de contagi i provocant tensions mediambientals? Les reunions de treball virtuals han demostrat la seva eficàcia, racionalitzant la gestió, reduint temps de treball improductius, i tot amb una absoluta seguretat sanitària i eliminant desplaçaments amb vehicles contaminants.

A l’empresa, més que exigir-li objectius imposats per grups aliens que no li són propis, cal demanar-li l’estricta aplicació de l’ètica en totes les seves activitats: en la gestió, el servei que ofereix, la qualitat del producte, i l’honradesa en totes les seves relacions internes i externes. Més que posar l’èmfasi en la responsabilitat social corporativa, s’ha de prioritzar el comportament socialment responsable de l’empresa, l’honradesa corporativa, el respecte a les lleis i al medi ambient, el compliment de les obligacions fiscals i els compromisos amb els seus clients, proveïdors i treballadors, així com la transparència informativa i comptable. I exactament els mateixos criteris s’haurien d’aplicar a tots els agents econòmics i socials, incloent naturalment les autoritats governamentals i òrgans de poder.

La vacuna contra la covid

Tendremos todos acceso a la vacuna de la COVID-19?

La covid-19 va sorprendre Espanya el març passat i, sis mesos més tard, continua fent-ho, sent Madrid la ciutat que capitalitza el desgavell i el desastre en la gestió política i sanitària. Espanya és el país europeu que pitjor va entrar a la pandèmia, el que ha recaigut amb més contagis relatius i el que presenta pitjors expectatives. No hi ha un altre exemple ni soci comunitari on puguin comparar-se les estadístiques de contagis, morts, personal sanitari malalt, ancians morts, depressió econòmica, tancament d’empreses, atur, descontrol del deute, assistencialisme promès però no complert, ERTEs no cobrats, diferències socials creixents, esfondraments borsaris i repunt dels contagis. El confinament ha resultat tan desastrós com el desconfinament. I és que en aquest país es mescla massa la política amb la ciència. Les autoritats polítiques s’haurien d’abstenir d’intervenir en ciència i investigació. Però potser hi ha una excepció de la que voldríem parlar avui. I és que no podem oblidar que les patents, sobre fàrmacs i vacunes, són drets exclusius concedits per l’Estat als investigadors, que explotaran comercialment el producte durant vint anys sense competència. La creació d’aquest monopoli legal encareix el preu del fàrmac, fet que beneficia la indústria farmacèutica, però perjudica els usuaris i també el propi Estat, que veu incrementada la despesa sanitària per aquest motiu.

Són moltes les esperances que s’han posat en la fabricació i distribució massiva d’una vacuna. El passat 18 de març, quan Espanya només portava cinc dies en estat d’alarma, es va propagar una notícia que assegurava que la vacuna xinesa estava al caure. I des d’aleshores hem llegit la mateixa notícia innombrables vegades. Malauradament, no és tan fàcil. Fins ara, la humanitat no ha desenvolupat una vacuna completament efectiva contra un virus de la família del SARS-CoV-2. I les vacunes solen tardar un mínim entre 3 i 5 anys per desenvolupar-se. La cursa per la vacuna és un dels projectes científics més important de l’actualitat, que mobilitza els recursos públics de governs, universitats i empreses privades. Els epidemiòlegs expliquen que no totes les vacunes són iguals. Algunes, com la del xarampió, té efectes beneficiosos gairebé de per vida amb poca dosi. D’altres, en canvi, com la de la grip, presenta beneficis limitats només per una temporada. Encara no sabem de quin tipus serà la de la covid, tot i que sembla probable que sigui semblant a la de la grip. Tampoc sabem quant temps durarà la immunitat que proporcionarà.

A nivell mundial, la malaltia suma més de 32 milions d’infectats i quasi 1 milió de víctimes mortals a dates d’ara. Els tractaments farmacològics, utilitzant antivírics i antiinflamatoris, estan reduint la taxa de letalitat del virus. Però els epidemiòlegs situen entre el 60% i el 70% la població que necessita ser immune per aconseguir la immunitat de grup. I donat que la taxa de seroprevalença, amb dades del Ministeri de Sanitat, és només del 5,2%, estem molt lluny de la immunitat col·lectiva i, per tant, la vacuna es fa del tot necessària. Una variable molt important que s’hauria de discutir a l’avançada és el preu de la futura vacuna i dels fàrmacs anticovid. A l’informe de l’OMS sobre l’accés al tractament per Hepatitis C, per exemple, es presenten diferents preus del sofosbuvir i el daclastavir. I les diferències són molt notables en funció dels països on estigui vigent la patent, que encareix extraordinàriament el fàrmac, o els països amb accés a medicaments genèrics. A Egipte, per exemple, on no es va concedir la patent, el preu del tractament trimestral amb sofosbuvir va ser de 153 $, mentre que el daclastavir s’adquiria per només 21 $. Amb aquests preus, més de 650.000 pacients varen rebre tractament.

La concessió de patents, en canvi, encareix el preu i dificulta l’accés als medicaments. Pel que fa a Espanya, un estudi de Swathi Iyengar i altres experts de l’OMS estimen un preu mitjà de 55.723 $ amb un descompte del 23%. Si considerem que el pressupost sanitari total ha estat limitat per les restriccions del programa d’estabilitat, l’increment de la despesa farmacèutica només es pot sostenir reduint altres partides de l’atenció sanitària. Molt destacadament, la remuneració dels professionals de la salut, que es queixen del sou i la precarietat laboral que pateixen. Pel que fa al preu de la vacuna contra la covid, les diferències són molt notables entre la de la nord-americana Moderna (entre 42 i 50 euros) i la britànica d’Oxford (cost de producció de 2,5 euros). La Comissió Europea hauria de signar compromisos anticipats de mercat amb les empreses que tinguin capacitat per produir i distribuir la vacuna a gran escala. Bona part de la investigació necessària per desenvolupar la vacuna o els nous fàrmacs està públicament subvencionada i, per tant, provenen en últim terme de tots els contribuents. La Comissió també ha constituït un organisme de prestació d’assistència urgent (Emergency Support Instrument) dotat amb un pressupost de 2.700 milions d’euros per cobrir els costos inicials de desenvolupament i producció de la vacuna. Hem d’aprendre, per tal de no tornar a repetir, les doloroses lliçons del desigual accés en el tractament de malalties com la Sida o l’Ebola. En canvi, la inexistència de patents en la vacuna de la meningitis va permetre desenvolupar-la per només 40 cèntims la dosi. Aquest és el camí a seguir en el cas de la covid. Ningú s’hauria de poder apropiar la futura vacuna. Aquesta ha de ser accessible sense privilegis de monopoli. Començant pels treballadors sanitaris i les persones vulnerables, i seguint per tothom en el món.

Sofismes econòmics


Qué ventajas tiene para la empresa contratar a mayores de 45 años? |  HRTRENDS

Aquesta setmana, el ministre de Seguretat Social, José Luis Escrivá, ha anunciat un pla per estimular l’endarreriment voluntari de la jubilació. Es tracta, per tant, de continuar treballant més enllà dels 65 anys (67 anys a partir del 2027). La ministra de Treball, Yolanda Díaz, ha respost que allargar l’edat de jubilació dificulta l’entrada dels joves al mercat laboral i, per tant, incrementa encara més l’atur. Quin dels dos ministres té raó? Permetre que els treballadors experimentats continuïn treballant perjudica realment els joves, com diu la ministra Díaz? La resposta és que no i explicarem el perquè. L’error que comet la ministra és considerar que el nombre de treballadors és fix. En economia s’anomena la fal·làcia de la quantitat fixa de treball. La idea que la quantitat de treball està determinada exògenament constitueix un dels errors més estudiats i, no obstant això, es repeteix una i altra vegada en moltes de les propostes de les polítiques d’ocupació. En un estudi de René Böheim (Universitat de Linz, Àustria) s’estudien els efectes de la jubilació anticipada sobre l’ocupació juvenil. I els resultats són molt clars. L’evidència empírica subratlla una correlació positiva entre l’ocupació dels joves i la de la gent gran, refutant l’opinió que més llocs de treball per a la gent gran redueixen la possibilitat dels joves de trobar una feina. El motiu és que molts treballs no són intercanviables. Les característiques que ofereix la mà d’obra més jove són molt diferents de les que tenen els grans, en termes de formació, experiència, productivitat, actitud, competències digitals, etc. Això fa que la sortida d’un treballador de més edat no influeixi en la contractació d’un de jove. De manera similar, és un error dir que els immigrants ens roben els llocs de treball i que la seva repatriació disminuiria el problema de l’atur. I és igualment un error defensar que s’ha de repartir el treball entre tota la població activa i que reduint la jornada de treball millorarien les oportunitats d’ocupació dels aturats. Els fets ho demostren. Ni a l’Alemanya de 1980, on es va intentar reduir la jornada de treball mitjançant la negociació col·lectiva, ni a la França de finals de 1990, on es va imposar la reducció per llei, s’ha observat mai que aquesta mesura produís un augment de l’ocupació.

El treball experimentat i el d’un jove no són substitutius (el jove no substitueix el gran), sinó complementaris (el treball dels grans contribueix a generar ocupació juvenil i viceversa). I és així per dos motius bàsics. El primer és que les pensions de jubilació es paguen amb les cotitzacions dels ocupats. Per tant, allargar l’edat de jubilació redueix la pressió fiscal i contribueix a disminuir el nombre de persones inactives (o augmentar el nombre de persones actives). La menor pressió fiscal significa que augmenta la renda disponible i la capacitat de consum (i estalvi) de les famílies. I l’augment de la despesa contribuirà, havent més treballadors actius, a un increment de l’ocupació i la producció. Per tant, oli en un llum. El segon motiu té relació amb el consum addicional que realitzaran els treballadors experimentats que no es jubilen. La seva demanda es traduirà en nous llocs de treball que podran ser coberts pels joves que entren al mercat laboral. En altres paraules, quan un treballador experimentat es jubila, el seu lloc de treball no sempre és perfectament substituïble per un treballador jove, ja que les seves capacitats i qualificacions professionals són diferents.

Posem un exemple que ajudarà a clarificar-lo. Suposem una situació on un treballador jove produeix 100 hamburgueses al mes i el treballador gran fabrica mensualment un cotxe. El jove utilitza 40 hamburgueses per alimentar-se ell mateix i intercanvia les 60 hamburgueses restants pel cotxe. El treballador gran, per tant, obté 60 hamburgueses a canvi del cotxe. Ara, suposem que el treballador gran es prejubila. En aquest cas, continua cobrant 60 hamburgueses en forma de pensió de jubilació, però la producció del cotxe desapareix. Per tant, ara el jove està obligat a pagar un impost de 60 hamburgueses i autoconsumeix les 40 hamburgueses restants, però es queda sense cotxe. La societat no produeix el mateix que abans amb diferents treballadors, sinó que produeix menys i, per tant, la societat és globalment més pobra. I els resultats encara poden empitjorar més. I és que si per produir hamburgueses és necessari desplaçar-se al treball amb cotxe, la reducció de la producció d’automòbils també farà caure per aquesta via la producció d’hamburgueses. En altres paraules, les relacions de complementarietat entre la producció dels més grans i la dels més joves fa que es necessitin mútuament. L’una necessita de l’altra i a l’inrevés.

A més, les probabilitats que les dues generacions siguin substituïbles es redueixen a mesura que els canvis tecnològics avancen més ràpid. En el cas dels treballadors més grans, l’incentiu a la formació en noves tecnologies és molt baix, ja que estan a prop de la jubilació, mentre que els joves rendibilitzaran la seva millor formació tecnològica amb millors salaris al llarg de tota la seva carrera laboral. Això amplia el diferencial d’especialització dins la divisió social del treball i fa que la mà d’obra cada vegada sigui menys intercanviable. En definitiva i concloent, seria un error greu, just quan el sistema públic de pensions apunta a la fallida, pretendre crear ocupació mitjançant jubilacions anticipades.

Els inconvenients de la fusió

Así será el ajuste de empleo en la fusión CaixaBank-Bankia | Banca

A les portes del nou curs escolar, CaixaBank i Bankia han anunciat una possible fusió que es podria concretar en les properes setmanes. El resultat pot ser una entitat amb actius superiors als 650.000 milions d’euros (equivalents al 55% del PIB d’Espanya), que el situaria com el primer banc del país. CaixaBank té 4.460 oficines i 35.600 treballadors, mentre que Bankia compta amb 2.270 sucursals i 16.000 ocupats en nòmina. Recordem que Bankia va ser indegudament rescatada amb càrrec als contribuents amb una factura superior als 24.000 milions d’euros. Per aquest motiu, l’Estat és el màxim accionista de l’entitat presidida per José Ignacio Goirigolzarri i manté el control sobre el 62% del capital. Donat que el valor de CaixaBank triplica el de Bankia, el primer accionista de la nova entitat seria la Fundació la Caixa, amb el 30% del capital, seguida de l’Estat, amb el 15%. CaixaBank i Bankia ja varen tantejar una fusió l’any 2012, quan el manresà Isidre Fainé i Rodrigo Rato eren els presidents, però l’operació no va tenir èxit. Ara, a la cúpula de l’entitat resultant s’hi perfilen Goirigolzarri com a president i Gortázar com a conseller delegat. Fa temps que bufen vents de fusions bancàries. Luis de Guindos, l’ex ministre d’economia popular i ara vicepresident del Banc Central Europeu ha recomenat fusions bancàries per redreçar la seva escassa rendibilitat i reduir costos en un context de crisi generalitzada. També Nadia Calviño, vicepresidenta del govern que controla el Frob, i el Banc d’Espanya han defensat aquesta fusió. Calviño va prioritzar maximitzar el valor de la participació de l’Estat dins l’entitat. En una línia similar, el ministre de Consum, Alberto Garzón, defensa que l’Estat es mantingui dins de la nova entitat per fer créixer la llavor d’un banc públic.

La realitat és que l’activitat bancària s’està digitalitzant creixentment, de manera que el sector ha de reconvertir un model de negoci basat en l’atenció presencial a un fonamentat en els serveis online. Això, és clar, implica tancar massivament oficines i acomiadar molts treballadors. En aquest sentit, Bankia i Caixabank són dos dels bancs que necessiten un major ajust d’oficines i plantilles. Si comparem, l’entitat fusionada tindrà 51.600 empleats (30.000 el BBVA i 27.000 el Santander) i 6.730 oficines (3.200 el Santander i 2.700 el BBVA). Les diferències, per tant, són notables. I la fusió contribuirà a una racionalització del negoci i a disminuir els costos de personal. La contrapartida, naturalment, serà la pèrdua de molts llocs de treball. L’anunci de la fusió va ser ben rebuda a les borses, amb fortes revaloritzacions de les accions. Un indici que l’incipient idil·li permetrà, si es consolida, millorar les rendibilitats del capital i els llustrosos emoluments dels directius, però a costa, insistim, d’acomiadar treballadors.

En segon lloc, el grau de concentració i de monopoli dins el sector bancari espanyol augmentarà. En un sector amb barreres d’entrada insalvables (tot operador bancari necessita el vistiplau o plàcet de les autoritats governamentals), la fusió disminuirà el grau de competència. I menys competència bancària interna es traduirà en comissions i interessos a pagar més elevats. De nou, això millorarà els comptes d’explotació de les entitats financeres, però a costa dels usuaris, famílies i empreses. És curiós observar com l’Estat pateix, d’alguna manera, la síndrome de Münchhausen. Aquesta és una alteració per la qual un adult s’autolesiona o lesiona algú sota el seu control, per cridar l’atenció dels metges o metgesses i ser tractat clínicament com un malalt. L’Estat lesiona la competència al crear monopolis i oligopolis legals. I al mateix temps, fixem-nos que el propi Estat, mitjançant agències públiques anti-monopoli, es reserva la potestat de preservar la competència en el mercat i lluitar contra els oligopolis que ell mateix promou. Lligat amb l’anterior, els processos de macrointegració bancària pateixen de l’anomenat moral hazard (risc moral), pel qual un individu canvia el seu comportament al no estar completament exposat a les conseqüències de les seves accions. Si un banc és too big to fail, pot iniciar pràctiques creditícies temeràries sabent que, quan els crèdits concedits d’alt risc no es retornin, papà Estat l’ajudarà. Cap empresa hauria de prosperar a costa de la perspectiva d’un futur rescat públic a càrrec del contribuent.

Per finalitzar, i en opinió de l’expert en finances i història econòmica Francesc Cabana, la fusió significa la fi del sistema financer català, exceptuant temporalment el Banc Sabadell. Un primer cop fou la desaparició de les 10 caixes d’estalvi que hi havia a Catalunya i el segon ho pot ser aquesta integració. Per a Cabana, és evident que serà l’Estat qui manarà, malgrat tenir una participació molt inferior a la Fundació la Caixa, perquè controla totes les autoritzacions i claus legals que necessiten els bancs per operar. Barcelona perdria pes com a centre de decisions i deixaria de ser la seu operativa. També l’obra social de la Caixa podria deixar de finançar activitats en territori català. Els valors centralitzadors de Madrid són sempre molt vius i els òrgans reguladors, el ministeri d’Economia i el Banc d’Espanya, estan també a la capital. Per tant, la fusió serà un cop molt fort a l’economia de Catalunya. 

El deute en temps de pandèmia

93 Hombre Que Lleva La Carga Pesada Fotos - Libres de Derechos y Gratuitas  de Dreamstime

I arribem al mes de setembre amb sensacions força preocupants. Urgeix recuperar l’activitat productiva i tornar a generar valor, fonament del benestar de tota societat, però els indicadors són força negatius. La segona onada de contagis comença a mostrar el seu perfil més amenaçant sense que hagi millorat la diligència del govern ni la coordinació entre administracions. Espanya continua liderant simultàniament el rànquing de contagis (50.000 infectats la darrera setmana) i col·lapse econòmic (caiguda històrica del 18,5% del PIB el segon trimestre de l’any). De fet, multiplica per 10 la taxa d’incidència del virus d’Alemanya, Regne Unit o Itàlia. Fins i tot els registres de Grècia, Itàlia i Portugal són millors que els nostres. De moment, el nombre de víctimes mortals i ingressos a la UCI és molt inferior al registrat els passats mesos de març i abril. No sembla que la causa sigui la mutació del virus ni, menys encara, la immunitat de grup, que estem molt lluny d’aconseguir-la. Però restem expectants a quina és l’evolució de les xifres.

Pel que fa a la salut econòmica, ja hem comentat la brutal contracció de l’economia espanyola durant el segon trimestre. Un 18,5% intertrimestral o, el que és el mateix, una variació anualitzada del PIB del -56% (!!). Tornar al confinament total significa, per tant, reduir rendes i producció més de la meitat. Una caiguda sense precedents dels salaris i, per suposat, també dels subsidis públics. Pel que fa a les empreses, i amb dades del darrer informe del Banc d’Espanya (Las necesidades de liquidez y la solvencia de las empresas no financieras españolas tras la perturbación del Covid-19), el 23% de totes les empreses estaria en situació de fallida tècnica i amb patrimoni net negatiu. El percentatge es redueix al 15% entre les grans empreses, però, alerta, es situa en el 40% al sector del turisme i en el 33% al sector de l’automoció. Que 1 de cada 3 empreses del sector automobilístic pugui tancar ha de preocupar, i molt, a territoris com el de la Catalunya Central, altament depenent d’aquesta activitat.

I caldria, una vegada més, prestar atenció al comportament del deute públic d’Espanya. Amb aquest panorama tan funest, la despesa pública es descontrola i la recaptació impositiva disminueix. El Banc Central alerta que el deute superarà el 120% del PIB a finals d’any. El 2019 va ser del 96%. El principal d’aquest deute és una herència enverinada que els governants deixen a les futures generacions. Però el pagament dels interessos és sagrat i s’ha de complir escrupulosament. Tant és així, que la Constitució en declara el seu caràcter prioritari al reformat art. 135. És fonamental que el deute, sent molt elevat, es pugui estabilitzar, en primer lloc, i reduir paulatinament a molt llarg termini. En cas contrari, el descontrol del deute i la seva explosió ad infinitum situaria el govern en suspensió internacional de pagaments i amb la fallida interna de l’anomenat Estat del Benestar. El deute total equival al dèficit públic anual més els interessos del deute que s’arrossega d’anys anteriors. Per tant, per reduir-lo es necessita un superàvit primari (que els ingressos públics superin les despeses abans del pagament d’interessos) i un creixement de l’economia superior al tipus d’interès mitjà del deute. Pel contrari, una situació de dèficits primaris i decreixement econòmic dispararia sense control el deute i forçaria la suspensió de pagaments.

Un país com Itàlia aconsegueix superàvits primaris. Per tant, el govern de Giuseppe Conte acredita una recaptació impositiva superior a la despesa pública (excloent els interessos). Malgrat això, el deute públic del país transalpí incrementa perquè l’interès a pagar pel deute antic supera el raquític creixement econòmic. I quina és la situació d’Espanya? Doncs depèn de l’escenari. En una situació optimista, on el govern aconseguís a llarg termini l’equilibri pressupostari, pagant un tipus d’interès mitjà del 2% i amb creixements econòmics del 3,5%, el deute públic total s’estabilitzaria als nivells actuals l’any 2040. Per tant, serien necessaris 20 anys per tornar a la situació de partida. I res impedirà que es perdi, com a mínim, una dècada. Però aquests supòsits són molt poc realistes. Per diferents motius. En primer lloc, perquè un govern socialistacomunista (o popularpopulista) difícilment equilibrarà mai els pressupostos, presentant dèficits crònics creixents. En segon lloc, perquè les tensions a curt termini de la Seguretat Social augmentaran molt considerablement per raons demogràfiques i de poca activitat productiva. La fallida de les pensions, tal com les coneixem ara, dificultarà encara més el control de la despesa pública i impossibilitarà l’equilibri pressupostari. I en tercer lloc, perquè el creixement econòmic futur pot ser raquític i insuficient, especialment quan no hi ha les tan necessàries reformes estructurals. Aleshores, com Argentina recentment, Espanya deixaria de pagar els seus creditors i entraria formalment en suspensió de pagaments. Abans del default exterior, però, la situació interior pot fer-se insostenible. A diferència d’Argentina, almenys de moment, Espanya està integrada a la Unió Europea i pertany a l’eurozona. Això és una garantia. Però si el Banc Central Europeu ha de continuar monetitzant deute públic indefinidament, el propi projecte de l’euro esdevé inviable. Quan la moneda comuna europea es trenqui, allí hi haurà el plor i el cruixir de dents.

Recaptar poc, gastar bé

36 horas únicas en el verde Dublín

En les circumstàncies actuals, tot apunta a una propera reforma fiscal i un increment dels impostos. Que no es pot sostenir un Estat del benestar de primera categoria amb impostos de tercera, o que Espanya recapta menys que la mitjana de països de la Unió Europea són arguments repetits ad nauseam per tots els polítics amb representació parlamentària. El president del govern, Pedro Sánchez, veu inevitable l’ajust fiscal, sense donar massa detalls de per on anirà l’augment de la recaptació impositiva. A Catalunya, cal recordar-lo, celebrem el Dia de l’Alliberament Fiscal el 6 de juliol. La població ocupada dedica 190 dies de l’any a treballar íntegrament per l’administració pública i sostenir les estructures de l’Estat. Els 175 dies restants els dedica a cobrir les seves necessitats particulars en funció de les valoracions pròpies. 102 dies de treball anual corresponen al pagament de les cotitzacions socials totals, 44 dies a l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF), 27 dies a l’Impost sobre el Valor Afegit (IVA), 11 a impostos especials (tabac, alcohol, hidrocarburs i electricitat), i 6 a altres gravàmens com l’Impost sobre Béns Immobles (IBI), Patrimoni, Transmissions Patrimonials, Actes Jurídics Documentats, impostos sobre begudes ensucrades envasades, emissions de vehicles de tracció mecànica, etc. etc. Un salari brut total de 31.500 euros anuals, inclosa la contribució de l’empresari a la Seguretat Social, es converteixen en 16.000 euros nets. En termes mensuals, 2.250 euros bruts es converteixen en només 1.143 euros nets. I un treballador o treballadora només disposa del 50% del sou brut per al consum o estalvi personal.

Si considerem un ciutadà que comença a treballar als 25 anys i que es jubila als 65, haurà dedicat 20 anys de sou a pagar impostos des que entra al mercat de treball fins que mor. Per tant, fins als 45 anys d’edat no s’alliberaria del pagament d’impostos. Cal tenir present la situació de partida, perquè ens dóna la impressió que moltes persones, quan es parla del pagament d’impostos, pensen en els impostos que pagarà el veí i mai en els propis. De manera semblant, massa individus, quan es parla de l’increment de la despesa i ajuts públics, pensa en els beneficis propis que gaudirà en primera persona i mai en els del veí. Com deia l’economista francès Frederic Bastiat, l’Estat és la gran ficció pel qual tot el món tracta de viure a costa dels altres. Quan es tracta d’impostos, es tendeix a pensar que ja els pagarà el veí. I en matèria de subsidis, es pensa just el contrari. La realitat, però, no és tan senzilla. Al final, la població es divideix en dues classes socials diferents. En primer lloc, hi ha els pagadors nets d’impostos, que contribueixen al sistema amb el pagament de gravàmens. I els altres són beneficiaris, que reben una quantia superior a la que paguen.

En termes d’eficiència, els impostos sobre el consum són els que menys distorsió provoquen sobre l’activitat econòmica, mentre que els impostos més distorsionants són els que recauen sobre les cotitzacions socials i les rendes del capital. Per això és previsible un augment de l’IVA, tant pel que fa al tipus impositiu general, del 21%, com pel que fa a treure activitats gravades al tipus reduït del 10% i passar-les al normal. El marge per incrementar la recaptació, mitjançant l’IVA, és força important. Ara hi ha nombroses exempcions i bonificacions que redueixen la càrrega tributària del contribuent. Aquests beneficis converteixen el sistema fiscal en un formatge gruyère ple de forats. Sembla que el formatge és molt gran, però realment està foradat per dins. L’eliminació de beneficis fiscals i l’increment del tipus impositiu efectiu de l’IVA presenten un important efecte potencial en la recaptació d’impostos. Alguns estudis parlen d’increments situats entre els 40.000 i 50.000 milions d’euros. En termes d’IRPF, els beneficis fiscals -reduccions, deduccions i exempcions- s’estimen en 15.000 milions, i en matèria d’Impostos de Societats 4.000 milions. També s’hauria de considerar recuperar un IVA del 33% sobre articles de luxe, com ja va existir fins l’any 1986. Els tràmits administratius amb un tipus general d’IVA i un específic pel luxe es simplificarien bastant. Actualment, el temps que perd l’empresa espanyola en tasques relacionades amb la gestió d’impostos és de 155 hores, mentre que a Estònia, amb un sistema fiscal molt interessant, no suposa ni una tercera part.

També la desigualtat de renda és menor als països europeus on els impostos indirectes (IVA) són més alts i les cotitzacions socials més baixes. La tributació per IVA és la que menys distorsiona l’activitat econòmica, i té més potencial per obtenir recursos públics que després, mitjançant les prestacions, podran combatre la desigualtat. És un error voler redistribuir la renda mitjançant impostos. La correcció de les desigualtats s’ha de fer mitjançant el disseny del conjunt de transferències públiques. És aquí on els polítics tenen un major camp per recórrer perquè les capes més vulnerables de la societat siguin les més beneficiades per l’Estat del benestar. Mentre Suècia redueix la pobresa en un 59%, Dinamarca en un 57% i Irlanda en el 53%, Itàlia i Espanya tenen un índex de reducció de la pobresa inferior al 20%. Irlanda només recapta el 22,8% del PIB en impostos, molt menys que Espanya (39,1% del PIB), però redistribueix més renda que Espanya i redueix més la desigualtat. Exactament, Irlanda redueix la desigualtat en 27 punts Gini (de 58 a 31), mentre que Espanya només ho fa en 18 punts Gini (de 53 a 35). Irlanda ens torna a recordar, per tant, que un sistema impositiu menys extractiu i distorsionant que el d’Espanya permet reduir més la pobresa i les desigualtats. No és incompatible, per tant, recaptar poc, gastar menys però gastar bé, i redistribuir més.

L’exemple holandès

Holanda avisa a España de que pactar el fondo de recuperación no ...

Finalment, aquesta setmana hem aconseguit conèixer el contingut de l’acord de les ajudes econòmiques de la Unió Europea (UE) als països més afectats per la covid-19. La UE destinarà 750.000 milions d’euros, 390.000 milions en transferències directes i 360.000 milions en crèdits condicionats. Pel que fa a Espanya, la xifra s’enfila a 140.000 milions, el segon país més beneficiat, 72.700 milions en ajudes directes i 67.300 milions en préstecs. Malgrat les paraules triomfals de Pedro Sánchez, congratulant-se de l’acord assolit, Espanya volia més. Concretament, volia 2 euros de donacions per cada euro de préstec. Al final, però, la relació ha estat pràcticament 1:1. I és que els anomenats països frugals (Holanda, Àustria, Suècia, Dinamarca i Finlàndia) han influït en el contingut de l’acord, partidaris com són d’ajudar els països més afectats però no sense condicions. És lògic que així sigui. Cal pensar que els Països Baixos (independitzats d’Espanya, per cert, des de l’any 1568, encara que algunes autoritats semblin haver-lo oblidat) tenen el mateix pes de despesa pública que Espanya en relació al PIB, el 41,9%. La despesa pública dels dos països, en termes relatius, és exactament la mateixa. De cada 100 euros produïts, el sector públic se n’apropia i en gasta 42 euros. La diferència ve pel cantó dels ingressos públics. El pes de la recaptació d’impostos al país de Rembrandt i van Gogh és del 43,6% del PIB, mentre que aquí és només del 39,1%. Mentre que a Holanda gasten menys del que produeixen, acreditant un superàvit fiscal de l’1,7% del PIB i un deute públic de només el 48,6%, Espanya sempre estira més el braç que la màniga i gasta per sobre de les seves possibilitats. El darrer dèficit fiscal és del 2,8% del PIB i el deute públic de 2019 equival al 95,5%. Aquest any es descontrolarà a més del 120% del PIB. És lògic que el govern liderat pel liberal Mark Rutte no vulgui que els impostos pagats pels holandesos siguin dilapidats a Espanya. És normal que defensi una ajuda condicionada a reformes urgents.

¿I quines són les condicions reclamades pel conjunt de països frugals que s’introdueixen a l’articulat de l’acord, i que es concreten en l’anomenat “fre d’emergència”? Bàsicament, assegurar la sostenibilitat del sistema de pensions i millorar el funcionament del mercat de treball. Les pensions a Espanya, en un sistema de repartiment laminat per la involució demogràfica, no només suposen la partida més important de despesa als pressupostos de l’Estat amb una xifra superior als 140.000 milions d’euros anuals. Els escassos 2 treballadors ocupats actuals no arriben a poder pagar la jubilació d’1 pensionista, generant un dèficit anual de 20.000 milions. En menys de 30 anys, el desequilibri serà de 60.000 milions. Els governs opten per reduir pensions, posposar l’edat de jubilació i/o incrementar unes ja elevadíssimes cotitzacions socials. És el que s’ha fet i es continuarà fent. Recordem que la Seguretat Social està pagant ara en jubilacions entre 1,5 i 2 euros per cada euro cotitzat. Recordem també que l’any 1984 la base reguladora de la pensió es calculava amb els darrers 2 anys de salari i que amb 8 anys s’accedia a la pensió màxima, als 65 anys. A partir del 2027, l’edat de jubilació passa als 67 anys, la base reguladora augmenta a 25 anys i es requeriran 37 anys cotitzats per accedir a una pensió màxima… que s’haurà reduït a renda de subsistència. D’on no n’hi ha no en raja, i ens hem de mentalitzar que l’any 2050 només hi haurà 1 treballador per contribuir a la jubilació d’1 pensionista. Si multipliquen el percentatge de contingències comunes (23,6% de l’empresa + 4,7% del treballador) pel salari mitjà actual veuran que dóna un resultat inferior a 650 euros. Aquesta seria, aproximadament, la jubilació mitjana de l’any 2050. Quin sentit té haver de treballar i cotitzar tota la vida per accedir a la vellesa a una renda de subsistència tan baixa? I quins són els incentius per formar-se i treballar, quan l’Estat ja promet una renda bàsica i universal per tothom? Es pot fonamentar la prosperitat d’un país en la manca de treball i el subsidi generalitzat? Amb quina legitimitat pot Espanya estar sempre mendicant ajuts i rescats a Europa? El govern espanyol hauria de demanar menys subsidis i arremangar-se per reformar el sistema públic de pensions, complementant-lo amb estalvi privat i incentivant els plans d’empresa.  

Pel que fa al mercat de treball, l’atur mitjà d’Holanda és inferior al 4%, mentre que a Espanya supera el 15%. Els holandesos funcionen amb plena ocupació i nosaltres amb molt atur. El mercat de treball espanyol és enormement disfuncional i origina aturs estructurals d’escàndol que cap govern és capaç de redreçar. La baixa ocupació, amb registres de productivitat insuficients, és un càncer permanent de l’economia espanyola que ennegreix qualsevol esperança de millora. La quota mínima dels autònoms és aquí de 286,15 euros mensuals. Massa diners per qui no factura o ven menys. En canvi, la quota a Holanda és de només 50 euros… anuals! A Alemanya, si la facturació no supera els 1.700 euros, no es paga la quota. I al país veí de Portugal ni existeix. També els empresaris espanyols es troben a la part més alta del rànquing europeu d’aportacions a la Seguretat Social, amb un tipus de cotització del 23,6% per contingències comunes. És evident que castigar tant la creació de riquesa i ocupació acaba generant pobresa i atur. L’acord d’aquesta ajuda condicionada no és una mala notícia per Espanya. Però seguir l’exemple holandès seria molt millor encara.  

El regne de Déu i la llibertat

En busca del tesoro perdido – KISS FM

Qui no ha llegit novel·les, com L’illa del tresor, de Robert Louis Stevenson? Qui no s’ha submergit alguna vegada en aventures trepidants a la recerca d’algun tresor meravellós amagat en un lloc desconegut i llunyà? El text evangèlic (Mt 13, 44-52) presenta dues breus paràboles de Jesús amb un mateix missatge. Aquest tresor és el regne de Déu. I quan algú el descobreix ho deixa tot per aconseguir-lo. Talment com un tresor amagat en un camp. L’home que el troba ven tot el que té i compra el camp per quedar-se amb el tresor. O com un mercader de perles que quan en troba una de gran valor ven tot el que té i la compra. Crida l’atenció, en primer lloc, que el regne de Déu no és plenament visible, sinó que el tresor queda enterrat en el camp. Possiblement es pot interpretar en el sentit que el poble jueu havia farcit l’aliança primitiva de Jahvè amb capes i capes de lleis i preceptes humans. Tants formalismes i normes a seguir acaben asfixiant la veritat i fent que el regne es converteixi en inaccessible.

En segon lloc, notem que adquirir el tresor no és gratuït ni està mancat de cert risc. S’ha de vendre tot el que un té per adquirir-lo i segurament canviar l’estil de vida. Això no és fàcil. Implica renunciar a certeses i comoditats, abandonant la zona de comfort de manera probablement permanent. Sant Francesc d’Assís, conegut comil poverello d’Assisi, va trencar de mala manera amb el seu pare Pietro i el seu negoci reeixit com a mercader de teles. El refús i desinterès per la riquesa, abraçant la pobresa més radical, el porta a una vida completament diferent a l’esperada en algú del seu llinatge i posició. Això és molt difícil d’entendre amb la lògica mundana. Mutatis mutandis, quelcom semblant podem dir d’Ignasi de Loiola, el sant penitent de nostra Cova. Els onze mesos que passà a Manresa suposen un replantejament total de la seva vida, deixant enrere les vanitats mundanes per servir Jesús i contribuir a la construcció del seu regne.

Notem finalment que aquesta paràbola pressuposa l’existència implícita del lliure mercat i de l’intercanvi voluntari. Sense frau ni engany, el comprador adquireix la propietat del bé. Què hauria passat en un règim comunista? Doncs que el propietari de tot és l’Estat i que qualsevol intercanvi és un robatori a la propietat pública durament castigat. Per això la manca de llibertat és incompatible amb el regne de Déu.

Reforma fiscal

Se puede volver el cabello blanco de un susto?

Pedro Sánchez ha defensat en seu parlamentària la necessitat d’una reforma fiscal. Ja sabem que en aquesta vida només hi ha dues certeses i una és el pagament d’impostos. L’altra és la mort. Queden molt lluny els dies de Samuel, el darrer jutge del poble d’Israel, aproximadament 1.100 anys abans de Crist. Com relata la Bíblia, el poble jueu va demanar a Samuel un rei, això és, un cap d’Estat. Abans, aquest poble tan singular s’autogovernava a través de jutges i líders religiosos. Amb la instauració de la monarquia hebrea, però, foren necessaris més càrrecs, funcionaris i noves institucions de poder. Samuel els va advertir que haurien de pagar impostos, com un 10% dels cereals del camp o del raïm de la vinya. També els confiscarien el 10% dels ramats, els fills haurien d’anar a la guerra i les filles servirien a la cort. Per tant, tenim clar que tot Estat genera unes despeses que s’han de cobrir amb impostos obligatoris. Sigui l’incipient Estat jueu de fa 3.000 anys o l’actual Estat espanyol. Si volem una sanitat i educació públiques, uns serveis socials o una renda universal, no hi ha altre remei que pagar molts impostos. Molts més que el 10% dels nostres ingressos. Perquè la factura és elevada i res és gratuït en aquest món. Com a molt podem discutir el tipus i la quantitat d’impostos. S’ha de pagar pel fruit del treball (IRPF) o pel consum (IVA)? Pels beneficis empresarials (impost de societats) o per la propietat immobiliària (IBI)? Per la mort d’un familiar (impost de successions) o per constituir una hipoteca (actes jurídics documentats)? Amb el temps, tendim a pagar per tot. Tampoc és el mateix pagar el 100% que el 50% de la base imposable, o el 10% que l’1%. En un règim comunista tot pertany a l’Estat, fins i tot la vida. A Espanya, els catalans paguem de mitjana més del 50% dels ingressos i celebrem el dia d’alliberament fiscal el 4 de juliol. I països més liberals, com Irlanda o Singapur, pateixen una càrrega fiscal molt inferior.

El sistema fiscal espanyol està mal construït i en temps de crisi els ingressos públics es desplomen i el dèficit es descontrola. Per exemple, en el període del 2007 al 2013, una caiguda del PIB del 5,1% va provocar una reducció dels ingressos del doble, un 10,6%. Per reduir el dèficit, l’any 2010 es va iniciar un cicle d’austeritat i retallades que debilitaren un estat del benestar ja feble. Tant Rodríguez Zapatero com Mariano Rajoy varen aprovar nous increments impositius, recaptant 51.000 milions més entre 2010 i 2013. La gran recessió del 2008 és poca cosa si la comparem amb la que just comença ara per la covid-19. La previsió de caiguda del PIB a Espanya aquest any supera el 14%, la més gran de tots els països de l’OCDE. El dèficit públic superarà el 10% del PIB i el govern ja parla de la reforma fiscal per augmentar la recaptació d’impostos. L’altra variable per atacar el dèficit és reduir la despesa pública, però aquesta és una discussió política que depèn de decisions discrecionals. Com diem, el sistema fiscal espanyol no compleix cap dels requisits desitjables. No és un sistema suficient, perquè no grava bases prou àmplies per finançar el sistema públic que tenim. No és un sistema equitatiu, perquè a igualtat de rendes no es paga el mateix. Les rendes del treball, per exemple, estan més maltractades que les rendes que provenen del capital. La Constitució espanyola proclama els principis d’igualtat i progressivitat a l’article 31.1. Les rendes elevades han de pagar un percentatge més alt que les rendes baixes. El sou mitjà a la lliga de futbol és de 2,5 milions d’euros i per sobre de 175.000 euros el tipus impositiu marginal de la renda és del 48% a Catalunya. Ara bé, vostès creuen que els futbolistes paguen quasi la meitat del seu sou a Hisenda? En tercer lloc, no és un sistema eficient perquè distorsiona el comportament de la gent. Un impost marginal sobre la renda tan elevat com el de Catalunya desincentiva el treball a partir d’un cert sou. En quart lloc, no és senzill administrativament. Només cal que ho preguntin als estudiants de l’assignatura de fiscalitat. I finalment, no és perceptible per la ciutadania. Es busca expressament que no puguem relacionar el que contribuïm amb el que rebem a canvi. I això no genera confiança ni sentiment de solidaritat.

Actualment, el 72% de la recaptació tributària correspon a la suma de l’IRPF (que suposa el 39% del total) i de l’IVA (que suposa el 33%). La resta de la recaptació correspon un 12% a l’impost de societats i un 11% als impostos especials, mentre que els altres impostos tenen un caràcter menor pel que fa al seu pes. El desequilibri pressupostari que causarà la covid-19 superarà previsiblement els 110.000 milions d’euros. Això vol dir que serà necessari un gran augments d’impostos i/o reduccions de despesa.  Per tant, no n’hi haurà prou, com diuen els polítics, en incrementar els impostos només als més rics i a les grans empreses. Aquest col·lectiu, a més d’influència política, té capacitat per eludir el pagament. La reforma fiscal significarà un augment impositiu al gruix de les rendes mitjanes en els impostos més importants, IRPF i IVA. Només així el govern pot fer caixa de manera significativa. Mentre Alemanya i Anglaterra redueixen l’impost al consum, Espanya pot incrementar properament tipus impositius i ampliar bases imposables. Sobre el consum i sobre la renda. Pagar més i en més circumstàncies. Molt lluny queden les paraules de José Luis Rodríguez Zapatero quan va afirmar que “abaixar impostos és d’esquerres”.

Catalunya, 1000 anys després

Ara fa exactament 1000 anys, Manresa ressorgia literalment de les cendres. Situada en terra de marca o de frontera, el cabdill sarraí al-Mansur va saquejar, incendiar i destruir Manresa, després d’haver fet el mateix a Barcelona. Era l’any 999 i el cabdill del califat de Còrdova moriria poc després, l’agost del 1002. El seu fill i successor Abd-al-Malik, però, tornaria a destruir Manresa l’any 1003. I els habitants que varen salvar la vida, fugint de la ciutat i amagant-se als boscos i muntanyes, reprengueren les tasques de reconstrucció de cases i esglésies. Destruïda per les ràtzies dels sarraïns, també s’inicià el repoblament de Manresa. Expliquen les cròniques oficials que el dia 15 de juliol de l’any 1020, ara fa 10 segles, vingueren a Manresa l’abat Oliba i la comtessa Ermessenda de Carcassona, vídua del comte Ramon Borrell, mare i tutora de Berenguer Ramon I, que tenia aleshores 14 anys i que també era aquell dia a la ciutat. Algú ha considerat, no sense raó, que Manresa es pot considerar la Covadonga dels països catalans. I és que quan les tropes d’al-Mansur sitiaven Barcelona, el comte Borrell va poder escapar de la ciutat comtal i amb altres barons es varen refugiar a la nostra ciutat, des d’on enviaren missatgers al Papa de Roma i demanaren ajut al rei de França. Així podem entendre la ràbia i ganes de revenja dels àrabs contra Manresa.

Oliba havia estat nomenat bisbe de Vic l’any 1018. La visita a Manresa, dos anys més tard, volia donar una empenta a la reconstrucció de la ciutat, encara malmesa de la devastació perpetrada pels sarraïns i reorganitzar l’estructura eclesial, centrada en el temple de Santa Maria, romànica aleshores i de tradició secular. En aquells moments, Catalunya, gràcies als intercanvis comercials i culturals, es començava a convertir en una zona privilegiada. L’any 967, quan el monjo Gerbert d’Aurillac, futur Papa Silvestre II, va voler estudiar el quadrivium (aritmètica, astronomia, geometria i música), anà a Vic i Ripoll per adquirir uns coneixements matemàtics encara desconeguts a la resta d’Europa. La figura de l’abat, bisbe i comte Oliba és gegantina. Com es diu a Episcopus, l’oratori musical de Valentí Miserachs amb lletra de Josep Ruaix, que descriu un diàleg imaginari entre Oliba i Torras i Bages, el prohom ens va fer avançar cap a un destí de pau i serenor gràcies a la seva saviesa i bondat.

Oliba va aconseguir dinamitzar l’economia al reforçar la institució de la propietat privada tot posant límits al poder il·limitat i a la violència arbitrària dels senyors feudals. Per poder fer front a les despeses de la guerra, cada cop més els senyors s’apropiaven dels excedents del camp i abusaven dels pagesos, fent servir el seu poder de coerció militar. Els pagesos, abans lliures, van esdevenir serfs i foren obligats a habitar el mas i a lliurar part de la seva producció i feina al noble, pagant tributs i censos. Les terres que treballaven van passar sovint a ser també propietat dels nobles. Oliba va impulsar el moviment de Pau i Treva a inicis del segle XI (Toluges del Rosselló, 1027), com a resposta a la violència perpetrada pels nobles feudals contra els pagesos i comerciants. El fre a l’extorsió feudal, de fet, és l’origen de les Corts Catalanes. La pau i treva de Déu prohibia les accions bèl·liques durant un temps determinat. Inicialment s’iniciava dissabte el vespre fins al final de diumenge. I posteriorment s’estengué la prohibició de les accions bèl·liques de dijous a diumenge. La protecció emparava els pagesos i els seus domicilis, sota pena d’excomunió. Al reduir la violència indiscriminada dels nobles i establir uns dies de treball productiu i intercanvi lliure, aconseguia molt més que una acció pacificadora. Aconseguia reactivar l’economia sense que això formés part dels seus plans o designis inicials.

1000 anys després de la reconstrucció de Manresa, segellada per l’abat i bisbe Oliba, la ciutat torna a lluitar contra un poderós enemic. Ara no són els exèrcits d’al-Mansur ni d’al-Malik, sinó les onades infeccioses d’un enemic invisible anomenat coronavirus. Ara, com abans, és inútil demanar ajuda al Papa de Roma o al rei de França. Els ajuts externs no varen venir. Ara esperem potser que, a nivell internacional, els científics puguin trobar una vacuna contra el virus. No serà una tasca fàcil ni immediata. Però no esperem que l’esquer golut de la renda bàsica universal o ingrés mínim garantit per l’Estat sigui la solució a la crisi econòmica que tot just comença. Perquè no ho serà. La subvenció de la pobresa mai erradica la pobresa, sinó que en crea més encara. Per vèncer la pobresa hem de generar activitat econòmica amb innovació i creativitat empresarial. La Manresa de l’abat Oliba tenia una part de la població incapaç de valdre’s per si mateixa, atesa per la beneficència i la caritat. Ara tindrem una creixent proporció de la societat en pobresa estructural que dependrà de l’Estat. La Manresa pròspera posterior a l’abat Oliba tenia una categoria de ciutadans, anomenats habitants, que gaudien d’exempcions d’impostos per haver-se instal·lat a la ciutat atrets per les crides que feia el govern municipal (Manresa medieval, Marc Torras i Serra, p. 206). El període d’exempció podia ser de 5, 10, 15 anys o més i després ja passaven a pagar tots els impostos, però podent desenvolupar càrrecs públics. Ja hem defensat moltes vegades que ara calen rebaixes impositives per sortir de la crisi. Malauradament, el govern de Pedro Sánchez prepara l’anomenada reforma fiscal, que suposarà un increment massiu i generalitzat dels impostos a pagar. 1000 anys després de la restauració de la ciutat, ens cal un nou abat Oliba que impulsi la refundació de la nova Manresa i Catalunya del segle XXI.