La persistent importància de l’or

L’or, habitualment considerat l’actiu refugi per excel·lència, està experimentant un fort repunt en el seu valor. Des de l’octubre passat, el preu d’una unça ha augmentat de 1.823 a 2.345 dòlars, una revalorització propera al 30%. Aquest augment ha sorprès els analistes, ja que es produeix en un context on les borses evolucionen favorablement, la inflació sembla controlada i es parla de reduir els tipus d’interès. Què està passant amb l’or? Quines causes hi ha darrere d’aquest fenomen? I quina relació té amb el paper històric de l’or en l’economia mundial?

No s’hauria d’oblidar que l’or ha estat l’ancla natural del sistema monetari internacional al llarg dels segles. Queda per a la infàmia la data del 5 d’abril de 1933, el dia que Franklin Delano Roosevelt va ordenar la confiscació de les tinences privades d’or. Els ciutadans varen haver de lliurar les seves monedes d’or a les autoritats federals, sota pena de fins a 10 anys de presó. Com va exclamar el senador per Oklahoma: «Això és robar. Veritat, senyor President?». Després de la II Guerra Mundial, els líders dels països vencedors varen restablir en els acords de Bretton Woods el lligam entre el dòlar i l’or a raó de 35 dòlars l’unça d’or. Aquest vincle s’acabà trencant el 15 d’agost de 1971 amb Richard Nixon. En la seva declaració televisada, el president nord-americà va assegurar que el valor del dòlar es mantindria en el futur. No ha estat així. En poc més de 50 anys, el preu de l’or s’ha multiplicat per 66 o, el que és el mateix, el dòlar ha perdut el 99% del seu valor en relació al metall preciós.

Durant més de dos mil·lennis, l’or ha tingut una acceptació total com a mitjà de pagament. Mai ha requerit la garantia de crèdit d’un tercer. No hi ha cap problema quan s’ofereix or o reclamacions directes d’or en pagament d’una obligació. Si el dòlar actual, l’euro o qualsevol altra moneda fiduciària fos universalment acceptable en tot moment, els bancs centrals no veurien la necessitat de mantenir or físic en els balanços. El fet que ho facin indica que les actuals monedes fiduciàries, amb valor real zero, no són un substitut universal. I l’or, amb valor real sempre positiu, continua mantenint una utilitat monetària, a més de la industrial o sumptuària que no ha perdut mai. L’economista britànic John Maynard Keynes (1883-1946) va descriure l’or com una “bàrbara relíquia del passat”. Tot i així, els bancs centrals de tot el món mantenen reserves significatives en or. Això es deu al fet que, a diferència de les monedes fiduciàries, l’or té un valor intrínsec positiu i continua sent considerat un actiu de seguretat en temps d’incertesa econòmica i geopolítica. L’economista monetarista Milton Friedman (1912-2006) i l’escola neoclàssica defensen que l’or no hauria de tenir cap valor monetari. Friedman aconsellava al Banc Central vendre les reserves d’or per comprar actius financers, com títols de deute públic, que rendeixen interessos positius.

Però aquesta visió ha estat desmentida per les pràctiques dels bancs centrals. Avui, la Reserva Federal dels EUA continua mantenint més de 8.000 tones d’or sota custòdia de l’exèrcit nacional. I el Banc Central del Japó està venent bons del Tresor dels EUA, que acumula en xifres superiors al bilió de dòlars, per comprar or. El mateix està fent el gegant xinès. El país asiàtic havia arribat a posseir més d’un bilió i mig de dòlars en títols de deute públic i ara està comprant tonelades d’or amb la moneda americana. La Xina s’ha llançat en massa per l’or en un moment d’incertesa econòmica i geopolítica, quan la crisi del mercat immobiliari i diverses incerteses en l’escenari mundial han incrementat l’atractiu d’aquesta matèria primera. A mesura que les tensions entre els EUA i la Xina s’intensifiquen, Xi Jinping persegueix debilitar el regnat mundial del dòlar com a moneda líder en operacions internacionals i divisa de reserva. En un context d’intensificació de la competència sino-americana, de riscos geopolítics creixents i conflictes bèl·lics que fragmenten la globalització, l’or continua sent un actiu estratègic amb demanda universal alternatiu a la moneda nord-americana. També Putin ha passat d’acumular menys de 1.000 tones d’or el 2013 a més de 2.300 actualment.

L’augment del preu de l’or es pot atribuir a diversos factors. Primer, la desconfiança creixent en les monedes fiduciàries com a reserva de valor segura. Segon, les polítiques monetàries expansives i les baixes taxes d’interès que han estat implementades pels bancs centrals per estimular les economies han augmentat la demanda d’or com a protecció contra una potencial inflació futura. Tercer, els inversors privats i els propis Bancs Centrals estan substituint divises i deute públic per un actiu més segur com l’or.

En conclusió, l’or continua sent un actiu valuós i estratègic en l’economia global. Malgrat les opinions contràries de certs economistes, la seva capacitat per mantenir el valor en temps d’incertesa el continua fent imprescindible. La seva revalorització contínua reflecteix la preocupació persistent sobre la viabilitat a llarg termini de les monedes fiduciàries i els riscos associats a les polítiques monetàries actuals. Mentre el món es troba en un estat de canvi constant, l’or sembla mantenir el seu paper com a baluard de seguretat econòmica.