Del (des)govern al (no)govern

Cinc setmanes després de les eleccions del 20 de desembre, la política espanyola continua sense desencallar el nom del proper president i del seu govern. Preocupant? No necessàriament. No hem de confondre el no-govern amb el desgovern. Afecta negativament la bona marxa dels negocis? Tampoc, tot i que Ana Botín, presidenta del Banc Santander, admet que “sona menys el telèfon que fa dos mesos” i assenyala que “com més aviat es formi govern, millor”. Reconeix implícitament, per tant, la direccionalitat política que té la concessió d’alguns crèdits del sistema bancari i acredita les relacions simbiòtiques entre el poder polític i el financer. Tanmateix, la majoria de negocis continuen desenvolupant la seva activitat amb tota normalitat, aliens a la indefinició de l’executiu central.

Un govern no és cap garantia de reactivació i tampoc té cap vareta màgica per obrar miracles. Bèlgica va estar un any i mig sense govern. Va significar això una gran hecatombe? En absolut. La ciutadania belga va continuar amb les seves vides, aconseguint reduir l’atur i el dèficit públic, i augmentant el PIB i la renda per càpita. També Bangla Desh ha passat de ser un desastre de fam, mort, inundacions i ciclons a estar entre els millors de la regió. Ha estat gràcies als seus polítics i a un Estat que funcionés bé i amb administracions eficients? No. Ha estat gràcies a les almoines, els subsidis públics o l’ajuda exterior? Tampoc. Ha estat gràcies a l’esperit emprenedor dels ciutadans i ciutadanes de Bangla Desh, el talent i disciplina dels seus joves, l’esforç i el sacrifici de la població.

Per posar un exemple a escala local de com l’acció de govern pot atemorir la inversió, podem llegir al blog oficial de l’alcaldessa de Barcelona que l’ajuntament “té un pla de ciutat de llarg abast (que costarà 150 milions d’euros) per assegurar-nos que només hi hagi una Barcelona i no dues (la dels rics i la dels pobres)”. Aquestes proclames polítiques estan molt bé per guanyar-se el suport popular, però són més problemàtiques al concretar guanyadors i perdedors, el qui i quant haurà de pagar. Els recàrrecs tributaris i el repartiment discrecional de la despesa pública són decisions polítiques partidistes i no pas resultats matemàtics derivats de fórmules exactes. Per molt que les polítiques es justifiquin en termes de quantificació objectiva de diferències de renda, el problema de fons no és aritmètic, sinó polític. Per redistribuir la renda, abans cal haver-la produït. Primer s’ha de treballar i generar ingressos, i després es pot parlar de redistribució. No a l’inrevés.

Per tant, més que la constitució d’un nou govern, el que realment importa és aconseguir un marc d’interacció social lliure i just, estable i predictible, que permeti l’ocupació i l’activitat productiva. I per això no és imprescindible l’exercici del poder polític. Bèlgica i Bangla Desh en són exemples que ho avalen. George Washington ens recordava que el govern no es caracteritza per l’ús de la raó, sinó de la força. Que és un servidor perillós i un amo temible, i que mai s’ha de permetre que mans irresponsables el controlin. Dit en paraules de Thomas Jefferson, el millor govern és el que menys governa. I el que menys governa és el que no governa.

Funestes prediccions econòmiques

Un mal economista és aquell que es passa mitja vida fent previsions del futur i l’altra mitja justificant-se per no haver-se complert les seves prediccions. Un cas històric sonat és el d’Irving Fisher, l’economista nord-americà que va posar les bases del monetarisme, quan pocs dies abans del Crac del 1929 va tenir la mala sort d’assegurar que els preus de les accions havien assolit uns nivells estables i permanents. Pocs dies després arribaria el pànic borsari i la Gran Depressió. Quelcom semblant passa amb les prediccions anuals del Fons Monetari Internacional (FMI), amb l’agravant que aquestes s’han de desmentir cada any. A títol anecdòtic, l’FMI pronostica, per Espanya, un creixement del 2,7% el 2016 i del 2,3% el 2017. És un creixement superior al de la zona euro i Alemanya (1,7%), similar al dels EUA (2,6%) i inferior al mundial (3,5%). La credibilitat que té, insistim, és nul·la. L’abril del 2008 l’FMI preveia que el PIB espanyol creixeria el 2009 un 1,66% i, en realitat, va caure un 3,7%. I el 2012 preveia que el 2013 creixeria un 0,125%, però va caure un 1,2%.

El que sí és una realitat quantificable, en aquests inicis d’any, és la forta caiguda de la borsa, afectada per la incertesa internacional i la desacceleració de la Xina, que ja nota els efectes de la creació de diners i crèdit. La ressaca pot ser colossal, abortant qualsevol indici de recuperació global. També es constata el creixement de la desigualtat. La renda mitjana dels catalans continua sent inferior als nivells d’abans de la crisi del 2008 i en el cas de Barcelona, amb resultats fàcilment extrapolables, l’increment de la desigualtat es tradueix en què una família de Pedralbes tingui un nivell de renda 7,2 vegades superior al d’una família de Trinitat Nova. En definitiva, que la gran majoria de la població veu com disminueix la seva renda, podent arribar a episodis greus de pobresa aguda, mentre que una minoria elitista millora substancialment. I el més escandalós és que no ho fan per mèrits propis, sinó per connexions privilegiades amb l’oligarquia política i financera.

Alguns representants d’aquests darrers es troben a Davos on, amb luxe i marcada ostentació, tornen a parlar amb pedanteria del futur i del que anomenen quarta revolució industrial. Després de la primera mecanització i de la màquina de vapor, després de la producció en cadena de Henry Ford i de l’electricitat, després de la informàtica i Internet, ara seria el torn de la robotització dels llocs de treball, amb el desplaçament de la mà d’obra menys qualificada que això significa. Parlar en aquests termes és un exercici d’economia-ficció. Primer, perquè no està clar que la informàtica i Internet s’hagin traduït en augments de productivitat sostinguts i significatius. Robert Gordon, professor de la Northwestern University, sosté que Internet pot haver canviat el model de consum, però que no s’ha traduït en increments del valor de la producció ni ha augmentat el nivell de vida de la societat. De fet, el considera molt menys important que els avenços tècnics que Thomas Alba Edison, entre altres, van fer durant els primers anys del segle XX. En segon lloc, perquè extenses zones d’Espanya no han tingut, en ple segle XXI, ni la més incipient industrialització. L’única revolució que han conegut és la del Neolític, del 9.000 a.C., amb l’aparició de l’agricultura i la primera divisió del treball. No saben el que és un teler mecànic i, encara menys, l’ús productiu de l’ordinador, que es limita a ser el suport dels jocs virtuals i les xafarderies de Facebook.

On totes les prediccions sí coincideixen és en destacar que l’atur continuarà sent el principal càncer d’Espanya, amb xifres superiors al 20%, elevada precarietat laboral i baixa productivitat del treball. L’OIT, en el seu informe sobre les perspectives socials i de l’ocupació en el 2016, situa l’atur d’Espanya en el 21,5% el 2016 i el 21,3% el 2017. Les projeccions de creixement de l’ocupació són encara més pessimistes: baix increment del 0,9% el 2016 i 0% el 2017. En paraules del cap del departament d’investigació, Raymond Torres, Espanya necessitarà més de 10 anys per tornar als nivells d’atur pre-crisi, que ja eren excepcionalment elevats. Per altra banda, la tercera part dels contractes laborals continuaran sent precaris, temporals o a temps parcial. Qualsevol acció de govern hauria de considerar la lluita contra l’atur com la primera prioritat política. Un país on els joves, dipositaris d’elevats nivells d’inversió pública, hagin d’emigrar forçosament no té futur. Aconseguir només un atur friccional del 4 o 5 % no és cap xiripa. És el resultat de les polítiques de països com Dinamarca o Suïssa, Alemanya o Holanda. Rebaixar el cost de la contractació, especialment de les cotitzacions socials a càrrec de l’empresa, i permetre la llibertat de contractació entre l’empresari i el treballador no hauria de ser cap utopia ni heroïcitat, sinó la normalitat d’un país que es proposa avançar i sortir de la crisi treballant. 

Banca Europea

Suïssa, el pròsper país centreeuropeu que gaudeix del sistema financer més estable del món i d’una de les divises més sòlides, decidirà amb referèndum si vol continuar tenint una banca amb sistema de reserva fraccionària. 99 de cada 100 espanyols desconeix què significa això (em refereixo a la reserva fraccionària). Actualment, els bancs de l’eurozona estan obligats a mantenir en caixa només l’1% dels diners dipositats pels seus clients. Quan un treballador ingressa la nòmina de 1.000 euros en el seu compte corrent, el banc té la possibilitat legal de custodiar a caixa només 10 euros, mentre que els restants 990 els pot invertir a llarg termini, per exemple, concedint una hipoteca. Aquests 990 euros s’ingressaran en un altre banc que farà el mateix. En deixarà 10 a caixa i 980 els tornarà a prestar per finançar, posem per cas, la compra d’un cotxe. Aquest procés significa que els bancs comercials, a la pràctica, tenen poders per multiplicar el crèdit i l’oferta monetària. Concretament, cada euro que entra en el sistema bancari es pot arribar a multiplicar per cent. Aquest privilegi bancari té importants conseqüències pràctiques.

En primer lloc, només una petita fracció dels nostres dipòsits bancaris són reintegrables a la vista. Si volem retirar tots els nostres diners, hem d’avisar amb suficient antelació per tal que el banc ho pugui preveure. Pensem en el personatge entranyable de George Bailey, el protagonista de la pel·lícula It’s a wonderful life (1946), quan ha de superar el pànic financer dels seus clients, que volen retirar uns diners que han estat invertits a llarg termini en la construcció d’habitatges socials.

En segon lloc, es permet expandir el crèdit bancari desvinculant-lo totalment de l’estalvi. Els bancs tenen una gran capacitat per finançar inversions errònies, iniciar bombolles financeres i generar un deute que no es podrà tornar amb l’escàs estalvi existent.

En tercer lloc, aquest privilegi genera especulació i molta inestabilitat en el sistema financer. El que votaran els suïssos en els propers 18 mesos, conegut com la iniciativa Vollgeld, és acabar amb aquest privilegi i obligar els bancs a mantenir un coeficient de reserva del 100%. Això acabaria amb els pànics bancaris i els “corralitos”, ja que els bancs custodiarien el 100% dels nostres saldos en comptes corrents, oferint els habituals serveis de gestió de caixa a canvi del pagament de comissions. La concessió de crèdit no s’anul·laria, sinó que només es reduiria, ja que el banc podria continuar prestant els seus fons propis i el deute adquirit a llarg termini. Esperem a veure quin serà el resultat del referèndum a Suïssa.

Pel que fa a l’eurozona, i des de l’1 de gener, ja està en marxa el Mecanisme Únic de Resolució Bancària, això és, el mecanisme per recapitalitzar o liquidar una entitat financera. A partir d’ara, els costos del rescat bancari no recauran sobre els contribuents, sinó, com hauria d’haver estat des del primer dia, sobre els accionistes, els tenidors de bons (júnior i sènior), les imposicions superiors a 100.000 euros, els fons de rescat nacional i, finalment, els recursos d’àmbit supranacional. S’exclouen, per tant, els dipòsits inferiors a 100.000 euros. També es constitueix un fons mancomunat de recursos europeus, provinents del sector bancari en proporció a la seva dimensió i risc, que respondria dels rescats. Aquesta regulació, impulsada per Angela Merkel, és la correcta (bail-in i no pas bail-out) i ens fa avançar en la bona direcció. S’hauria d’haver implantat abans, és cert, però millor tard que mai. I mai seria la realitat si hagués depès de la voluntat de les autoritats polítiques espanyoles.

El possible establiment del coeficient de reserva bancària del 100% (a Suïssa) i la posada en marxa del Mecanisme Únic de Resolució Bancària (a l’eurozona) són dos senyals positius que conviuen, a l’inici del nou any, enmig d’un oceà de turbulències financeres. No podem fer res contra la bombolla que sembla haver esclatat a la Xina. No podem fer res si la Reserva Federal dels EUA decideix apujar o disminuir els tipus d’interès. No podem fer res amb els conflictes polítics i militars que esclaten en altres continents. Podem contribuir a construir, això sí, amb gravoses restriccions i múltiples amenaces de tot tipus, una UE menys decadent (ja no dic més pròspera), més eficient econòmicament i cohesionada socialment.

Feliç 2016 (?)

Les acostumades proclames de prosperitat i felicitat per aquest 2016 queden ja enrere, i la realitat continua inexorable sense entendre de bons desitjos. Les prediccions d’organismes governamentals com el FMI sempre són massa optimistes i s’acaben incomplint. Va ser així quan va pronosticar un creixement global del 3,5% el 2015 i és molt probable que es torni a equivocar el 2016. Entre 2003 i 2007, el comerç mundial va augmentar un 8% anual i es va convertir en un motor del creixement del PIB, que ho va fer a una mitjana del 4,5%. Actualment, en canvi, el comerç internacional s’ha alentit. Creix només el 2% anual, aproximadament el mateix que la producció mundial.

Les devaluacions competitives i les polítiques d’empobriment del veí o de defensa de la producció nacional han malmès la confiança. La dràstica reducció del comerç, mitjançant les tarifes aranzelàries de la llei Smoot-Hawley, va ser una de les causes que va empitjorar el crac del 1929 i en va dificultar la recuperació. Si bé és cert que, amb la crisi del 2008, s’ha evitat, de moment, establir aranzels unilateralment, no ho és menys que les polítiques monetàries ultraexpansives de depreciació de la moneda i la protecció dels mercats oligopolístics nacionals han creat un clima d’incertesa i desconfiança que perjudiquen el lliure comerç, i endarrereixen la sortida de la crisi.

La productivitat creix lentament i els tímids avenços es distribueixen de manera molt desigual entre la població. Una minoria vinculada al sector financer i als monopolis protegits per l’Estat milloren substancialment, mentre que una majoria resta atrapada en un bucle sense sortida de treballs precaris i sous submileuristes. L’afeblida classe mitjana es va reduint i la societat es polaritza.

La Xina, una peça central del comerç mundial, que inundava el món amb exportacions barates i exercia alhora una forta demanda importadora, està patint una forta desacceleració i la punxada de la seva bombolla amenaça amb crear noves turbulències financeres internacionals. La paulatina pujada dels tipus d’interès als EUA significarà la mobilització massiva de molts capitals que, buscant el rendiment més elevat, desestabilitzaran les economies emergents.

Tampoc Europa, malgrat el bon lideratge d’Alemanya, està en millor situació. Els atacs terroristes i la crisi dels refugiats estan reintroduint els controls fronterers entre Estats, deixant els acords de Schengen en paper mullat. La radicalització política, tant per la dreta (el Front Nacional neofeixista de Marine Le Pen) com per l’esquerra (el Podemos i la Syriza neomarxistes de Pablo Iglesias i Alexis Tsipras o la CUP antisobiranista i caïnita de Catalunya), amenaça amb trencar la UE. El descontrol financer de Grècia tornarà a posar sobre la taula la possible dissolució de l’euro, sense oblidar que la Gran Bretanya té pendent una votació per sortir de la UE.

Les crisis financeres, inherents a un sistema de planificació monetària centralitzada mitjançant els Bancs Centrals, no són fàcils de solucionar. Els errors comesos durant l’etapa d’eufòria són tan brutals, que cal liquidar moltes inversions errònies i sanejar el deute contret per tornar a començar (justament el que estan fent les economies domèstiques i les empreses, però no l’Estat). S’ha sotmès l’economia a un procés molt intens d’alcoholització i cal trencar la dependència etílica. Malauradament, els governs no ho entenen així, i opten per pretendre la curació amb més alcohol i més droga, això és, més creació de moneda a interès zero i més deute públic. Pitjor que això, els polítics són captius dels interessos creats i del statu quo. En paraules de Jean-Claude Juncker, quin polític tornaria a guanyar unes eleccions si adoptés les mesures necessàries? Per recuperar-se del crac del 1929 van ser necessaris 17 anys (i una Segona Guerra Mundial). Res fa preveure que, després de 8 anys d’iniciada la gran recessió del 2008, la poguem donar per acabada aquest 2016.