Nova Macroeconomia

Les idees, encara que siguin errònies, tenen molta més importància del que es sol pensar. Les persones amb poder dins de l’Estat acostumen a ser esclaves d’algun economista o pensador polític difunt. Especialment, si aquest es diu John Maynard Keynes (1883-1946). Les receptes del pare intel·lectual del sistema intervencionista i de la disciplina macroeconòmica són irresistiblement atractives per qualsevol polític, sigui de dretes o d’esquerres. Confiar la recuperació de l’activitat econòmica i de l’ocupació a l’increment de la despesa pública i la fabricació de moneda, com ho va fer l’economista britànic, suposa donar justificació acadèmica a les polítiques econòmiques naturals de qualsevol govern.

El president Rajoy es va congratular, en una recent entrevista a la televisió, d’haver evitat retallar la despesa pública gràcies als increments draconians dels impostos. També es va lamentar de no haver construït més carreteres (sense cotxes), línies d’AVE (sense passatgers) o aeroports (sense avions). En termes semblants es va manifestar la vicepresidenta quan va declarar que ha de ser un goig governar amb molts diners, malgrat que el seu partit polític no els hagi tingut. No hi ha res més gratificant que gastar, especialment quan la factura va a càrrec del contribuent. Keynes va arribar a l’absurd de defensar la construcció de piràmides, amb fons públics, o de pagar la perforació dels carrers i el seu posterior arranjament, tot amb el propòsit d’activar la despesa. Naturalment, res és gratuït i tot té un cost. Per finançar la despesa pública s’incrementen els impostos i quan l’espoli fiscal arriba al seu màxim es pot continuar estimulant la demanda per altres vies, com el deute públic i la impressió directa de bitllets per part del Banc Central.

La revolució keynesiana, malauradament, no només justifica el malbaratament de recursos, sinó que es va acabar imposant en el món acadèmic. Com explica Paul Samuelson, autor de la síntesi keynesiana-neoclàssica, tot economista que tingués menys de 35 anys en el moment de la publicació de La Teoria General (1936) es va convertir al nou evangeli keynesià. El lliure mercat, sempre mirat amb recel i suspicàcies, es tolera amb un valor purament instrumental, sempre que serveixi per finançar una creixent estructura governamental. També el nou PSOE de Pedro Sánchez, per desgràcia, conserva les velles idees de més despesa pública, creació de nous impostos sobre el medi ambient i el patrimoni, i encariment de les cotitzacions socials dels autònoms i treballadors. Més despesa, més impostos i menys ocupació és un còctel explosiu capaç de danyar la societat més pròspera i de deixar la dèbil economia espanyola en situació de recessió crònica. Igualment, l’emergent partit d’Albert Rivera proposa augmentar la regulació estatal i reforçar els convenis col·lectius. Oblida, però, que el país que posa de referència, Dinamarca, gaudeix de llibertat contractual entre empresari i treballador. La indemnització per acomiadament és molt baixa (tres mesos de salari per 10 anys d’experiència laboral) i no hi ha salari mínim, però sí una elevada productivitat i cohesió social. Canviar les idees econòmiques no és fàcil, però, ara més que mai, molt necessari si volem superar una crisi que amenaça en gangrenar el teixit social.

El proper dimarts 3 de novembre, a les 18.00 hores, es presenta a la Fundació Universitària del Bages (FUB) de Manresa el meu nou llibre d’introducció a la macroeconomia. L’acte tindrà la presència de Josep Maria Gay de Liébana. Un llibre que exposa amb rigor i esperit didàctic la macroeconomia dominant, expressió del corrent principal keynesià-monetarista, i que avisa de les seves inconsistències i errors intel·lectuals. Inconsistències i errors que, malgrat portar-nos on estem, es repeteixen una i altra vegada com un mantra capaç d’exorcitzar la crisi. Anem camí, com el Japó, de perdre tota una generació. Si volem superar els greus desequilibris actuals, hem de deixar de repetir les mateixes polítiques econòmiques errònies que ens hi han portat. Keynes va canviar el curs de l’economia. 80 anys més tard, cal reconsiderar la seva herència intel·lectual.

Salari Màxim Interprofessional

Aquesta setmana el sindicat Comissions Obreres ha presentat un informe on mostra que la remuneració global dels primers executius de les empreses de l’Ibex 35 durant el 2014 es va incrementar un 80% de mitjana respecte a l’any anterior, situant-se en un sou mitjà de 5,5 milions d’euros, davant els 3 milions del 2013. Pel contrari, les retribucions mitjanes dels treballadors d’aquestes empreses van baixar l’1,5%, deixant el salari dels treballadors en 34.475 euros anuals. Si el 2013 la remuneració mitjana dels primers executius era 87 vegades superior a la d’un assalariat, l’any passat va passar a suposar 158 vegades més. Destaca, per la banda alta, la remuneració del president de Telefónica César Alierta, amb 43,2 milions, la de Jazztel amb 14,6 milions i la de CaixaBank amb 16,5 milions.

Per la banda baixa hi trobem Red Eléctrica amb 746.000 euros i Dia amb 971.000. Són també destacables les remuneracions dels primers executius d’Iberdrola (9,1 milions), Banco Santander (8,9 milions), la matriu d’Iberia IAG (6,6 milions), BBVA (6,5 milions) i Abertis (6,5 milions). En alguns casos, com el de la constructora FCC, la remuneració del consell d’administració va augmentar quasi un 50%, tot i declarar unes pèrdues de 724 milions. No hi ha cap relació, per tant, entre els increments de retribució dels alts càrrecs i l’evolució real de l’empresa. Exactament el mateix que va passar amb CatalunyaCaixa i Bankia, entitats financeres rescatades amb fons públics i que oferien elevades retribucions als seus directius.

Un altre aspecte destacat de l’informe és la reducció significativa dels ingressos de l’impost de societats, que han passat de 44.000 milions d’euros el 2007 a 18.000 milions el 2014, tot i que el benefici de les firmes de l’Ibex va registrar l’any passat un increment del 38%. El pronunciat descens de l’impost de societats contrasta, en canvi, amb l’increment de l’IRPF i de l’IVA.

Hi ha qui defensa l’augment del salari mínim amb l’objectiu de millorar el nivell de vida dels més desafavorits. És incorrecte. Si s’obliga a les empreses a pagar, per exemple, un mínim de 1.000 euros mensuals de sou brut, més 300 euros d’assegurança obligatòria a la Seguretat Social, el resultat serà un increment de l’atur dels treballadors menys qualificats. Qualsevol treballador que rendeixi per sota de 1.300 euros quedarà condemnat a no trobar ocupació, ja que cap empresari el contractarà si ha d’assumir les pèrdues.

El que sí es podria proposar és una llei de salaris màxims. Per crear ocupació cal reduir els costos salarials. Fins ara, l’ajust ha recaigut en la part més feble i les desigualtats socials han augmentat. Aquesta tendència és molt negativa en termes de cohesió social i eficiència econòmica, i es podria corregir amb una llei que limités el salari màxim interprofessional. La relació entre el 20% de la població més rica i el 20% de la població més pobra és de 3,7 vegades a Finlàndia, 4 a Suècia i 4,3 a Dinamarca. A Alemanya és de 5, però a Espanya és molt superior. Espanya és el tercer país més desigual de la zona euro després de Grècia i Portugal. Si el salari màxim fos de 10 vegades el salari mitjà de les empreses de l’Ibex, es situaria a l’entorn de 345.000 euros anuals. Sembla raonable.

El sou oficial del president Rajoy és de 78.185 euros bruts anuals, lliures d’impostos (el lloguer del palau de La Moncloa i altres despeses van a càrrec dels pressupostos), més 870 euros mensuals en concepte de parlamentari. Amb la fixació de salaris legals màxims, els costos laborals i l’atur disminuirien, alhora que la cohesió social augmentaria. L’aplicació d’aquesta norma, mitjançant un decret llei, seria fàcil i immediata. Naturalment, una norma d’aquest tipus interfereix en la dinàmica del mercat. Ara bé, i cal preguntar-se: és que potser el sou dels grans executius financers o d’empreses monopolístiques és un resultat del lliure mercat? Naturalment que no. Són empreses que gaudeixen de privilegis concedits per l’Estat i que detenten una posició de domini en un mercat altament regulat i intervingut. Posats a intervenir, limitem també els sous d’escàndol de les empreses monopolístiques i oligopolístiques. 

El Premi de Ciències Econòmiques (2015) del Banc Central de Suècia

Aquesta setmana s’ha concedit el Nobel d’Economia a Angus Deaton, un professor d’origen escocès i professor de Princeton, per les seves contribucions a la teoria del consum i de l’estalvi, així com per desenvolupar noves metodologies que medeixen els nivells de pobresa i benestar econòmic. Aquesta distinció és un fals premi Nobel. S’hauria d’anomenar Premi de Ciències Econòmiques del Banc de Suècia i es concedeix des del 1969. No forma part, per tant, de les disciplines originàries que Alfred Nobel, l’inventor de la dinamita, va voler premiar en el seu testament de 1895.

El guardonat intenta explicar els fenòmens macroeconòmics agregats en termes de les decisions individuals de persones concretes. Massa vegades les xifres estadístiques amaguen i distorsionen la realitat quotidiana dels éssers humans. El Banc Mundial, per exemple, afirma que, per primera vegada a la història, més del 90% de la població mundial (6.600 milions de persones) viuen per sobre de l’umbral de pobresa extrema (1,9 dòlars diaris). En el darrer quart de segle, 3.300 milions de persones han aconseguit sortir de la pobresa, millorant igualment els registres de mortalitat infantil, esperança de vida, alfabetització i accés a l’aigua potable. En negatiu, Europa és colpejada per la crisi i no acaba de superar un estancament secular a llarg termini, mentre que a Espanya més de 13,5 milions de persones, quasi el 30% de la població, viuen en risc de pobresa i exclusió social. D’aquests, 3,2 milions estan en situació de pobresa severa i en la pitjor posició social i econòmica possible. Més de 6 milions de persones amb ocupació no aconsegueixen sortir de la pobresa per la mala qualitat del treball i el 10% de la població amb ingressos més elevats té una renda 14 vegades més alta que el 10% amb ingressos més baixos. En canvi, i en positiu, la introducció parcial dels mecanismes de mercat al sud-est asiàtic, com la Xina, a partir de 1979, o l’Índia, a partir de 1990, fa possible un creixement abans inaudit. Milions de xinesos van morir de gana amb Mao Tse Tung, però avui el PIB per càpita de la Xina supera els 5.697 euros. Això no significa que aquestes xifres agregades no amaguin importants desequilibris o desigualtats socials.

El professor premiat basa els seus treballs en dades procedents d’enquestes detallades i informació rellevant extreta de la realitat particular, alhora que desconfia dels indicadors agregats provinents dels Comptes Nacionals. Introdueix el consum per càpita com a mesura de desenvolupament, en lloc de la tradicional renda per càpita, i comprova com el consum no creix tot el que indicarien els models teòrics. Per tant, un Nobel que ens recorda, entre altres aportacions, el valor relatiu de les estadístiques. I és que, en frase atribuïda al polític britànic Benjamin Disraeli, “there are three kinds of lies: lies, damned lies and statistics”.

La importància estratègica de l’or

Les dades d’inflació són sorprenentment baixes a bona part del món. EUA ha tingut una lleugera deflació els cinc primers mesos del 2015. Pel que fa a l’eurozona, els preus han caigut un 0,1% el passat mes de setembre. La deflació, malgrat la propaganda tan negativa que té, no és perjudicial per al conjunt de la societat. L’accés a aliments i aparells tecnològics més barats és una benedicció pel consumidor. I per les empreses, el decrement del preu de venda no és necessàriament dolent. El que necessita una empresa són beneficis, definits com la diferència entre els ingressos i les despeses. Preus decreixents són perfectament compatibles amb els beneficis si van acompanyats de menors costos o d’una expansió de la producció. Per tant, i en general, la deflació és beneficiosa pel sector privat i encara més quan els agents econòmics s’han desendeutat des de l’inici de la crisi.

A qui perjudica seriosament la deflació és al sector públic. L’Estat té pànic a una reducció en la recaptació impositiva i, especialment, a l’increment del valor real del deute públic. En un entorn de preus a la baixa, l’esforç necessari per pagar el deute s’incrementa. En canvi, la inflació redueix el pes del deute real i beneficia les debilitades finances de governs hiperendeutats. És per això que les dades d’inflació negativa poden ser sorprenents. Els Bancs Centrals, començant pel dels EUA, han estat molt agressius al liderar polítiques monetàries ultraexpansives. Els tipus d’interès, en un acte d’aberració econòmica, fa més de 7 anys que estan en el 0%. Els reiterats programes de compra de deute públic mitjançant l’emissió de moneda han multiplicat per 5 el balanç total de la Reserva Federal, passant de 800.000 milions de dòlars el 2008 a més de 4 bilions en l’actualitat. Aquesta brutal expansió està defensada pels economistes monetaristes de l’Escola de Chicago, comandats pel difunt Milton Friedman, que va advertir de la necessitat d’augmentar l’oferta monetària en temps de crisi. També el BCE està comprant deute públic i privat, preveient superar la quantitat d’1,2 bilions d’euros el setembre de 2016.

Que tanta creació de moneda no s’hagi convertit en una inflació galopant i descontrolada es deu només a l’increment de la demanda de diner. La velocitat a la que circula el diner de mà en mà s’ha reduït. I, és clar, si el nou diner creat del no-res no es gasta, els preus no pugen. Un dels últims recursos del Banc Central per crear inflació és la compra d’or. Roosevelt ho va fer el 1933, quan el preu de l’or va incrementar un 75%, passant de 20 a 35 dòlars per unça. I Nixon ho va repetir el 1971, quan l’or es va encarir el 2.200%, passant de 35 dòlars l’unça a 800 dòlars en menys de nou anys. Avui com ahir, l’or continua sent un actiu estratègic.

El comportament asimètric de Volkswagen i Juncker

El grup Volkswagen, el fabricant de cotxes més important del món, ha venut milions de vehicles amb el software d’emissions contaminants trucat. Aquest frau en les emissions d’òxid de nitrogen dels vehicles dièsel ha generat immediatament, com sol ser habitual, demandes de més control i fiscalització governamental de l’activitat privada i, en general, del mercat. Considero que aquesta conclusió és errònia.

El sistema de mercat es basa en la defensa de la llibertat individual i d’empresa, la propietat privada i el compliment dels contractes voluntàriament acordats. En cap moment pressuposa que els agents econòmics observin sempre comportaments intatxables. Per combatre les fallades del mercat es sol demanar més Estat, però, en canvi, per superar les fallades de l’Estat ningú demana més mercat. Si el frau comès per una empresa privada s’ha de combatre amb més control públic i menys mercat, i el frau comès dins l’activitat pública també es demana eradicar-lo amb més supervisors i burocràcia, el resultat final serà la supressió total del mercat. Per altra banda, sembla ser que les autoritats comunitàries coneixien el frau de Volkswagen des de l’any 2010 i no l’havien denunciat. De fet, el frau de Volkswagen és fruit de l’activitat dels lobis, una flagrant fallada del funcionament polític dels Estats. Segons el registre de la Comissió Europea, Volkswagen va declarar haver gastat, el 2014, més de 3,5 milions d’euros a Brussel·les, amb 43 lobistes al seu servei, per intentar influir sobre les institucions de la UE. La indústria automobilística va mantenir més d’una vintena de reunions al més alt nivell amb l’executiu comunitari, ja fos amb un comissari o amb algun membre del seu gabinet. Totes les trobades que s’hagin mantingut amb funcionaris comunitaris per sota del més alt nivell resten ocultes i no queden registrades en actes. L’arrogància de Volkswagen ha crescut alimentada pels propis governs i polítics. Per tant, es produeix una clara relació de complicitat entre el regulador i el regulat.

Un altre frau recent, el de l’empresa Gowex, va ser descobert per la firma privada nord-americana Gotham City Research i no pas pels organismes governamentals de control, com la Comisión Nacional del Mercado de Valores, que mai va detectar el frau comptable dissenyat pel president de la companyia Jenaro García. Els comportaments delictius i fraudulents de les empreses s’han de resoldre en els tribunals. I també la pròpia dinàmica del mercat penalitza aquests comportaments. Des de l’escàndol de l’empresa automobilística, el valor de les seves accions en borsa ha disminuït un 40% i ha hagut d’afrontar multes milionàries. El director general Michael Horn es va disculpar immediatament i el president de la companyia Martin Winterkorn ha hagut de dimitir. Davant la previsió de noves sancions, l’empresa ha provisionat més de 6.000 milions d’euros, equivalents als beneficis de tot un any. Per tant, el càstig del mercat és sever i contundent. De manera automàtica i espontània, la dinàmica del mercat tendeix a disciplinar les empreses.

Això contrasta enormement amb la dinàmica governamental. Per exemple, coincidint amb l’escàndol de Volkswagen, va transcendir l’opinió de Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea, sobre la qüestió catalana. Res excepcional, si no fos perquè van aparèixer dues respostes, ben diferents, l’una en anglès i l’altra en castellà. És força evident que algú ha falsejat la resposta amb la intenció d’enganyar i influir interessadament en l’opinió pública. Per tant, hi ha punts de coincidència amb l’engany de Volkswagen. En el cas de l’empresa automobilística alemanya, el càstig s’ha canalitzat via mercat. En el cas de la misteriosa doble resposta de Jean-Claude Juncker, el càstig s’hauria de canalitzar via Estat-Administració Pública. Bé, algú s’ha disculpat? Algú ha dimitit? Hi ha hagut alguna sanció econòmica? I potser administrativa? La resposta és negativa. Encara és hora que algú doni explicacions. I ens podem esperar sentats, perquè en aquest cas, com en tants d’altres, no n’hi hauran.

Podeu llegir els texts de totes dues versions a continuació:

Anglès:
«EN
E-011776/2015
Answer given by President Juncker
on behalf of the Commission
(21.9.2015)
It is not for the Commission to express a position on questions of internal organisation related to the constitutional arrangements of a particular Member State. 
The Commission would refer the Honourable Member to its answer to written question         P-009058/2014.»

Espanyol:
«ES
E-011776/2015
Respuesta del presidente Juncker
en nombre de la Comisión
(21.9.2015)
La Comisión remite a Su Señoría a la respuesta dada a la pregunta escrita P-009058/2014.
No le corresponde a la Comisión manifestar su opinión sobre cuestiones de organización interna relacionadas con las disposiciones constitucionales de un Estado miembro en particular.
La Comisión recuerda en este contexto que, de conformidad con lo dispuesto en el artículo 4, apartado 2, del TUE, la Unión debe respetar la «identidad nacional [de los Estados miembros], inherente a las estructuras fundamentales políticas y constitucionales de éstos, también en lo referente a la autonomía local y regional. Respetará las funciones esenciales del Estado, especialmente las que tienen por objeto garantizar su integridad territorial». La determinación del territorio de un Estado miembro está únicamente establecida por el Derecho constitucional nacional, y no por una decisión de un Parlamento autonómico contraria a la constitución de dicho Estado.»